Montserrat, cims sense corda: Ecos (IV)

Dintre de la serie de sortides inspirades en el llibre Montserrat, cims sense corda, avui he fet un llarg recorregut per Montserrat, la quarta etapa de la regió d'Ecos. La part principal d'aquest recorregut ha resseguit el Serrat del Cabrit, des de les primeres estribacions per sobre de la masia del Castell fins ben a prop del Cilindre, a la part alta del massís.

En total he pujat tretze cims en una llarga jornada montseratina per les zones més salvatges i solitàries del massís, en bona part sense camins. 

El punt de partida és la masia del Castell però actualment la pista que hi porta està tancada als vehicles, de manera que he sortit de la urbanització Mas Grau, als afores del Bruc. He seguit la pista fins al Castell i després un camí fins al Clot del Tambor, on comença un camí que va a buscar un llom que no és més que la part final del Serrat del Cabrit.

He arribat a la cova del Cabrit, una bauma condicionada per bivaquejar situada al peu de les darreres estribacions rocoses del Serrat del Cabrit.

La Tonsura: aquest primer cim està situat a sobre mateix de la Cova del Cabrit però per arribar-hi cal seguir un camí equipat. He sortit de la cova pel camí de l'Arcada i en dos minuts he trobat una canal equipada amb una corda de nusos.

La corda es veia molt vella i bruta però he començat a pujar per la canal procurant no penjar-me gaire de la corda. Després de dos trams de corda, la canal es fa estreta i cal pujar un tram bastant vertical però amb l'ajut d'unes sòlides grapes de ferro, enllaçant amb una altra corda, aquesta ja en clar procés de descomposició.

Finalment he arribat al cim de la Tonsura, que en realitat no és més que un replà al peu de la gran paret sud de la Proa. Aquesta agulla està a sobre mateix de la Tonsura però per arribar-hi encara em quedava un llarg camí.

La Gorra: He baixat per la canal equipada i he agafat el camí de la cova de l'Arcada. Poc després d'aquesta cova he agafat un corriol a la dreta. És el camí dels Carboners, un corriol amb un petit tram equipat que puja per sobre de la cova de l'Arcada i que s'utilitza per fer l'aproximació a la part superior d'aquest cova des d'on es fa un espectacular ràpel volat pel centre de la cova.

El camí travessa el torrent de la Coma Alta o dels Cirers i a partir d'aquí es perd una mica, ja que no està tan transitat com la primera part. Tot i que el camí està força desdibuixat, l'he anat seguint fins al peu d'una canal per on he pujat al petit coll entre la Gorra i la Roca de les Formigues. Des d'aquest coll he pujat al cim de la Gorra amb una fàcil grimpada.

La Proa o Roca Vella: cap al sud es veia el cim de la Proa amb una fàcil cresta que hi porta. He baixat per una canal al costat de la Roca de les Formigues i en pocs minuts he arribat caminant al cim de la Proa.

Roca de les Formigues: aquesta agulla és vertical per tot arreu però l'aresta sud, la que mira als Brucs, és més suau. Tot i això, cal grimpar amb precaució buscant les millors preses per l'aresta. Sense problemes he arribat al cim, un bon mirador panoràmic. 

Per baixar es pot desgrimpar l'aresta però és una mica arriscat i és millor aprofitar una instal·lació de ràpel muntada amb unes bagues sobre una bona savina. He tret el cordino que sempre porto en aquestes exploracions sense corda i he baixat en ràpel, uns 8 metres, utilitzant la tècnica Dülfer; una bona oportunitat per recordar els vells temps.

Roca 273: A partir d'aquí només calia seguir tota la carena del Serrat del Cabrit pujant una rere l'altra les diverses roques que formen el Serrat. Per pujar aquesta primera roca calia evitar el Musclet, una agulla situada al mig del Serrat amb parets verticals per totes bandes. He baixat una canal per evitar el Musclet i anar a buscar un pendent rocós que porta a la Roca 273. Abans d'arribar-hi, però, he hagut de superar un tram de bosc amb esbarzers, una dura lluita contra la vegetació.

La Roca 273 té un gran panorama, tant de la regió d'Ecos com de les veïnes dels Frares Encantats i les Agulles. He fet una panoràmica circular:

Des d'aquí es veia tot el Serrat del Cabrit en direcció nordest, amb els lloms rocosos dels diversos cims que havia d'anar pujant.

Roques 272, 270, 251 i 250: he anat resseguint el Serrat i pujant els diversos cims que he anat trobant, tots fàcils, només amb alguna petita grimpada. En aquest tram temia trobar-me trams emboscats on la progressió podia ser molt difícil a causa de la vegetació però no ha estat així. Amb una mica d'intuició, buscant els pasos rocosos i evitant el bosc, he arribat sense problmes a la darrera roca d'aquesta zona, la 250.

Roca dels Nuvis: el Serrat que fins aquí havia anat recorrent amb facilitat queda tallat per una gran agulla, la Miranda del Cabrit, que presenta una cara molt alta i vertical. Sense camí i lluitant contra la vegetació, he flanquejat pel bosc per evitar la Miranda, fins arribar al peu d'una canal, a l'altra banda de l'agulla, on he trobat un corriol ben marcat per on he pujat a un collet al costat mateix del cim de la Roca dels Nuvis.  En un minut he arribat caminant al cim d'aquesta roca.

Roca Rodona: amb la Roca del Nuvis he completat el programa previst per avui però, com que encara tenia temps, he pensat que podia aprofitar el trajecte de tornada per fer alguns cims que em venien de pas. He baixat pel corriol i aviat he enllaçat amb el camí que ve del coll de les Comes, el PR de la travessia de Montserrat. Després d'unes quantes hores sense camí, el PR m'ha semblat una gran autopista i he començat el camí de retorn en direcció al coll de Port.

Al cap de pocs minuts he deixat el camí principal per acostar-me a la Roca Rodona, un cim ben planer situat al final d'una curta carena, on he arribat caminant.

Mirador dels Cirers: he retornat al PR i he seguit endavant uns minuts fins trobar un altre tencall. Un caminet m'ha portat en pocs minuts al Mirador dels Cirers, un cim arrodonit format per una gran roca a on també s'hi arriba caminant.

Agulla No Vista: mirant cap al coll de Port es veuen unes quantes agulles entre les que destaca l'Agulla Vista. Al seu costat, molt més petita i tapada pel bosc, hi ha la seva germana petita, l'Agulla No Vista que, com el seu nom indica, queda amagada i només si mirem amb atenció podem intuir la petita punta superior sobresortint del bosc.

He seguit el PR fins al peu de la canal entre l'Agulla Vista i el Cor de Be. Pujant per la canal he arribat al peu de l'agulla i grimpant una curta aresta he arribat al cim. Aquesta agulla queda abocada sobre les grans parets nord dels Ecos, amb un estimball impressionant.

El retorn: amb l'Agulla No Vista, la tretzena d'avui, m'he donat per satisfet i he iniciat el retorn al punt de partida. Com que avui havia fet bona part del recorregut sense camí, he triat per al retorn el camí més fàcil, que no era el més curt. He seguit el PR pel Coll de Port, el Pas del Príncep i el refugi Vicenç Barbé. Poc després del refugi he agafat el camí del Bruc, baixant fins al coll de l'Era dels Pallers i enllaçant amb diversos camins que m'han portat al Bruc i al punt de partida on havia deixat el cotxe.

Ha estat una jornada molt intensa i llarga però el resultat ha estat satisfactori perquè he pujat 13 dels 25 cims que em faltaven i només n'he deixat 12 per a la propera etapa en la que espero completar totalment les ascensions previstes a la regió d'Ecos.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta llarga jornada montserratina. Aquesta vegada és obra de la productora pròpia del Blog de Muntanya, Quercus Films:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Sense corda Ecos (III), 2023

Sense corda Ecos (II), 2023

Sense corda Ecos (I), 2022

---

Avenc del Mirador (Garraf)

Avui hem iniciat la temporada de sortides "de tarda" amb una sortida relativament curta a un petit avenc situat molt a prop de casa, al costat de Castelldefels, encara que és al terme municipal de Sitges.  L'Avenc del Mirador té un únic pou que es baixa fraccionat i arriba a una profunditat de 47 metres. És una cavitat petita però és interessant per les formacions que té,  especialment a les sales finals al fons de l'avenc.

Hem arribat a primera hora de la tarda a la urbanització El Poal, de Castelldefels. A la part alta de la urbanització hem deixat al cotxe al costat de l'inici d'una pista per on hem començat a caminar. La pista arriba fins a un collet, just a la carena que baixa del Puig Solà, que marca la divisòria entre Castelldefels i Sitges.

Hem deixat la pista i començant a pujar per un corriol que seguix la carena en direcció a un esperó rocós. El camí voreja l'esperó i puja per una canaleta amb l'ajut d'una corda fixa. En realitat la corda fixa no és una corda d'escalada sinó de persiana, de manera que serveix més per indicar el camí que no pas per agafar-s'hi.

Hem arribat al punt on el GPS incicava la ubicació de l'avenc però no es veia la boca per enlloc. L'hem estat buscant una estona, amunt i avall per la carena, fins que finalment l'hem trobat. L'avenc no està sobre la carena sinó una mica més avall, en una petita canal que baixa en direcció oest.

Un cop equipats hem iniciat l'exploració, que comença desgrimpant per un forat petit fins a una petita sala. Allà hi ha el pas estret, el punt clau de l'avenc. És un forat allargat que dona entrada a la resta de pous. Havíem llegit que era un pas molt estret però que, després d'haver estat descobert per desobstrucció, s'havia eixamplat i ara, tot i ser encara molt estret, no presenta excesiva dificultat.

Hem baixat tres metres més superant, sense massa dificultat, el pas estret. Des d'aquet punt, sota l'estretament, comença el primer ràpel, de 6 metres, que enllaça amb dos ràpels encadenats de 14 i 15 m.  No hem trobat reinstal·lacions a les plataformes intermitges però hem reforçat la via amb uns ancoratges naturals a sòlides columnes.

Al fons del darrer ràpel hem arribat a una sala amb moltes formacions, petita pero molt decorada. Al costat hi ha una altra sala, amb més formacions. Per accedir a aquesta sala s'ha de superra també un pas estret on el més difícil és passar sense trencar cap de les formacions que decoren el pas. 

Des d'aquesta segona sala encara hem baixat a una darrera sala inferior on hem arribat al punt de màxima profunditat de la cova, a -47 m.

Després només ens quedava remuntar els pous i, el més difícil, superar de nou el pas estret però ara de pujada, amb la Llei de la Gravetat en contra. De pujada ens ha semblat fins i tot més fàcil que de baixada i hem superat el pas utilitzant el material de remuntar però també aprofitant les preses naturals, combinant la tècnica de remuntada amb croll i jumar amb la grimpada per oposició. 

Finalment hem sortit a la llum del dia i hem retornat pel mateix camí donant per acabada aquesta breu sortida espeleològica en horari de tarda.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat, que ha estat produït per Quercus Films:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Avenc Joan Cabeza, 2023

Avenc Emili Sabaté, 2016

Pic del Martell Herboristes, 1982

---

Montserrat, cims sense corda: Ecos (III)

Com saben els seguidors del Blog de Muntanya, fa uns mesos es va publicar un llibre amb el títol Montserrat, cims sense corda. Aquesta publicació ressenya les ascensions a un bon nombre de roques i agulles montserratines amb la particularitat que s'hi pot pujar sense corda, només caminant o amb grimpades fàcils.

Amb el propòsit de completar aquestes ascensions he fet diverses sortides a Montserrat i avui he programat un recorregut per la regió dels Ecos, la tercera incursió en aquesta regió montserratina, per seguir pujant cims sense corda.

He arribat de bon matí a la Vinya Nova i he iniciat la caminada per la pista de can Jorba. Poc més endavant, he agafat el camí de les Palomeres, un camí costerut per on he pujat fins a prop del coll de Mosset. Poc després he agafat el camí dels Naps de Dalp per on he seguit amb forta pujada pel corriol desdibuixat fins arribar a un petit coll en el Serrat del Faraó.  Ben a prop tenia el primer cim.

Punta Est del Serrat del Faraó (254): baixant uns metres pel serrat he arribat al peu d'aquesta agulla i he pujat grimpant per una curta aresta fins al cim. Feia un dia molt clar i la panoràmica des d'aquí era molt extensa.

Roca 255: el llibre dels cims sense corda diu que hi ha dues agulles sense nom, la 255 i la 256, seguint el serrat en direcció sudoest però especifica que són "vies no ressenyades". Tot i això, es veien fàcils,  i com que tenia temps m'he acostat a la primera i he superat una aresta al costat d'una alzina per arribar fàcilment al cim. 

Roca 256: més endavant es veia la següent agulla que semblava una mica més alta i vertical. Al darrere es veia la paret de l'Agulla de la Tempesta, que ja no es fa sense corda. M'he acostat a la 256 i l'he pujat directament per l'aresta, sense dificultat.

Mirador del Serrat del Cabrit (253): he tornat enrere fins al collet per on havia arribat al Serrat del Faraó. Poc més amunt he arribat, caminant sense cap dificultat, a aquest cim que té molt poca prominència i queda gairebé tapat per la vegetació.

El Montgròs (217): he tornat enrere pel serrat fins reprendre el camí dels Naps de Dalp, per on he pujat fins trobar el camí de les Comes, que no és més que el clàssic camí de la travessia de Montserrat, senyalitzat amb les típiques marques groges i blanques dels PR. Seguint aquet camí he arribat al coll del Montgròs i, seguint el llom de la muntanya, fins al cim del Montgròs (1.133 m) un dels cims més característics de Montserat.

Bauma del Montgròs: no podia marxar d'aquest cim sense fer una visita a la bauma del Montgròs. Es tracta d'una petita bauma penjada sobre la cara est d'aquest cim, que ens ofereix una visió singular de les muntanyes de Montserrat des del seu interior. Per arribar-hi cal flanquejar amb precaució per la paret est i, encara que la dificultat és mínima, cal anar amb compte perquè hi ha un bon estimball.

He fet el recorregut fins a la bauma i, des de dintre, he fet unes quantes fotos de les muntanyes emmacades a la boca de la cova.

Serrat del Patufet (249): des del mateix cim del Montgròs es veu en direcció nord un grup d'agulles amb dretes canals. És el serrat del Patufet. Per arribar-hi he tornat al coll i he seguit el PR fins que, poc abans d'arribar a la Salamandra, he agafat un corriol marcat amb unes fites que puja amunt per la canal. És un camí que ja coneixía perquè hi vam passar fa poc quan vam fer el descens en ràpel de la canal del Borinot. He passat al costat de la instal·lació de ràpel del Borinot i he seguit amunt fins un collet des d'on la pujada al cim és immediata.

Eco d'en Nubiola (204): des del serrat del Patufet es veuen els cims principals dels Ecos, alguns dels més alts de Montserat. Per arribar a la zona on hi ha els tres cims que volia pujar cal superar una canal força dreta entre l'Eco d'en Nubiola i la Miranda dels Ecos. A mitja canal cal superar, a més, un pas clau, un mur vertical que se supera amb l'ajut d'una cadena de ferro i unes cordes.

He superat el pas de la Cadena i he arribat al coll superior des d'on l'ascensió a l'Eco d'en Nubiola és ben fàcil.

Miranda dels Ecos (203): seguint el camí per l'altra banda del collet he vorejat la Miranda fins a l'inici de l'aresta nord per on he arribat caminant fins al cim. És com un pont, una estreta aresta totalment horitzontal però amb caiguda a banda i banda. 

La Miranda és el cim més important dels que he pujat avui. Situat a la part més alta dels Ecos, sobre la gran paret nord, només és superat per l'Eco Superior que s'eleva dos metres més però no és un cim sense corda.

He estat una estona fent fotos en el cim i també he fet volar el dron prenent unes imatges espectaculars des de l'aire abans de tornar per l'aresta per atacar el darrer cim de la jornada.

Eco del Mig (202): des del peu de l'aresta nord de la Miranda es pot pujar directament, amb l'ajut d'un arbre, el cim de l'Eco del Mig.  Jo he preferit baixar una mica i pujar per l'aresta sud, més fàcil, fins al cim, que  també és panoràmic encara que l'Eco Superior li tapa part de la vista.

El retorn: un cop completades les ascensions, només quedava el retorn al punt de partida, la Vinya Nova, que des dels Ecos queda força lluny. L'opció més directa és baixar per la Canal dels Micos fins a la Canal Ampla i anar a buscar el camí dels Francesos pel coll de l'Ajaguda.

He iniciat la baixada per la canal fins un collet que dona entrada a la Canal dels Micos. Hi ha un cable d'acer per assegurar un flanquejament fàcil però exposat i després cal baixar la dreta canal amb l'ajut dels arbres i arrels que hi ha, fent el mico.

Després he baixat per la Canal Ampla seguint el camí una mica desdibuixat però sempre encaixat a la canal. A sota de la Cajoleta he deixat la canal per agafar un petit camí que puja suaument en pocs minuts al coll de l'Ajaguda per enllaçar amb el camí dels Francesos i baixar fins a prop de can Jorba, on he agafat la pista que m'ha portat a la Vinya Nova.

Ha estat un gran recorregut per la regió dels Ecos amb molts punts d'interès, tant panoràmics com tècnics, com el Montgròs, la bauma panoràmica, el pas de la Cadena, la Miranda dels Ecos i la Canal dels Micos. 

I aquí teniu el vídeo amb un recull d'escenes d'aquest recorregut montserratí, que és obra de la productora pròpia del Blog de Muntanya, Quercus Films:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Sense corda, Ecos (II), 2023

Sense corda, Ecos (I), 2022

Sense corda, Frares (II), 2022

---

GR3: Els Omells de na Gaia - Pista de Vinaixa

Una nova etapa del GR3, aquesta vegada entre l'Urgell i la Conca de Barberà. Una etapa, com les anteriors, ben fàcil. Una passejada entre camps de conreu i algun petit bosc en un dia primaveral que ha començat amb un vent gelat però ha acabat amb sol i calor.

Avui el camí estava perfectament marcat amb les característiques marques de pintura blanca i vermella dels GR. Una situació molt diferent de la que ens havíem trobat en algunes etapes anteriors quan només el GPS en guiava per les pistes i camins.

Hem arribat en autocar a Els Omells de na Gaia i hem començat la jornada esmorzant el típic croissant en el Casal dels Omells on vam dinar al final de l'etapa anterior. Després ens hem posat en marxa sortint del poble per una àmplia pista.

Aviat hem arribat al primer punt singular de l'itinerari d'avui, la petita població de Senan. No hem entrat al poble sinó que l'hem vorejat per la carretera sortint per una pista pujant pel bosc. Una llarga pujada ens ha portat a una carena ocupada per una llarga filera de generadors eòlics amb les seves grans pales al vent. Ens hem aturat a esmorzar al costat dels transformadors abans de seguir el nostre camí.

El camí baixa per una zona coberta de conreus de cereals fins arribar a prop de Fulleda. Hem pujat en direcció a aquesta pobació i poc abans d'arribar-hi hem trobat la Font Vella, una antiga font amb un arc de pedra. Hem aprofitat el detall arquitectònic de l'arc per fer aquí la foto de grup abans de completar la pujada a Fulleda.

El camí passa pels carrers de Fulleda, travessant tota la població i sortint per l'altra banda. Aviat hem arribat a un altre punt singular: la font de les Ventoses. És una surgència amb uns abeuradors de pedra tallada i una bassa rectangular sota un lledoner monumental.

Més endavant hem trobat una altra font, la de la Marieta, amb unes taules i bancs de ciment formant una petita àrea de picnic. Més amunt encara hem trobat més aigua: una gran bassa artificial situada en un lloc inversemblant, a dalt d'un altiplà.

Des d'aquí el camí baixa suaument en direcció al final de l'etapa que, per raons logístiques, hem situat en al mig del no-res, a la petita carretera local que porta de Vinaixa a l'Espluga Calva. Aquí ens esperava l'autocar per portar-nos a dinar al Casal de l'Albí, però això és una altra història (veure la secció d'anecdotari d'aquesta entrada del blog).

I aquí teniu el vídeo d'aquesta nova etapa del GR. És obra de GREaperos Productions i ha estat cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

GR3: Guimerà - Omells, 2023

GR3: Altet - Guimerà, 2023

GR3: Agramunt - Altet, 2023

---

Avenc de la Codoleda

Hem tornat a l'Avenc de la Codoleda, una cavitat que vam visitar fa un parell d'anys i que avui hem volgut repetir en una sortida matinal a Sant Llorenç de Munt.

L'avenc té la particularitat que es pot recórrer en travessia, entrant per una escletxa fent un ràpel volat i, després d'una petita travessia subterrània, sortir a l'exterior a l'altra banda de la muntanya dels Plecs de Llibre a través d'una estreta gatera.

Avui no hem matinat gaire perquè l'activitat era curta i hem arribat a mig matí a la part de dalt de la urbanització Cavall Bernat on hem deixat el cotxe. Hem iniciat la caminada pel camí del coll de la Castellassa. Des d'allà, en dos minuts, hem arribat a la boca de l'avenc, una estreta esquerda vertical al costat mateix del camí.

Hem observat que la instal·lació del ràpel ha millorat des de la nostra anterior visita a la Codoleda. Dos químics a la part superior de l'esquerda ens ofereixen la possibilitat de muntar el descens sense haver-se d'abocar al buit i diversos parabolts ens permeten assegurar-nos perfectament per fer la maniobra.

Hem baixat el ràpel, d'uns 18 metres, en un entorn espectacular al costat d'una gran columna que ens acompanya en tot el descens fins a la sala principal de la cavitat. L'entrada a la cavitat és estreta i una mica incòmoda però la instal·lació és perfecta i l'entorn subterrani del descens és la part més interessant de l'avenc.

Hem fet algunes fotos a la sala gran i hem iniciat la travessia per una diaclasa, un passadís estret d'altes parets que en molt poc temps ens ha portat al segon obstacle de la cavitat. El passadía acaba en un mur lleugerament concrecionat i cal superar l'obstacle amb l'ajut d'una corda fixa per arribar a un pas superior que ens permet seguir endavant per la mateixa diaclasa però a un nivell superior.

La corda que equipa el pas és nova i han retirat l'antiga corda que vam trobar aquí en la nostra anterior visita, amb algunes flors, nusos i un aspecte poc segur. Ara la instal·lació és perfecta i hem superat el pas sense cap problema.

Hem passat una gatera no gaire estreta, entrant a la segona galeria, que aquí forma també una sala allargada. Hem explorat una mica un passadís que torna enrere per sobre de la galeria anterior i hem seguit endavant per la segona galeria fins que queda tancada per unes petites colades.

Sembla que la cova acabi aquí però enfilant-se una mica es veu una petita finestra a través de la qual es veu la llum del dia. És la gatera final per on es completa la travessia sortint a l'altra banda dels Plecs de Llibre. 

La gatera és estreta i polsegosa però no és tan angoixant com algunes gateres que hem recorregut en altres ocasions i en pocs minuts ja estàvem a l'altra banda, ben empolsegats però satisfets d'haver completat la travessia, curta però intensa. 

I aquí teniu el vídeo s'aquesta activitat, editat per la productora pròpia del Blog de Muntanya, Quercus Films:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Avenc del Llest, 2023

Avenc de la Codoleda, 2020

Cova d'en Manel, 2015

---

El Bisbe, via Llebeig i la canal del Melindro

Jornada matinal d'escalada montserratina amb l'ascensió d'una via que ja coneixíem però que es mereix una repetició perquè porta a un dels cims més característics de la regió dels Frares Encantats de Montserrat: el Bisbe. La via triada ha estat la Llebeig, una de les anomenades vies blaves, de dificultat moderada i ben assegurada, amb passos de fins al IV+. 

Hem sortit de Can Maçana pel clàssic camí del coll de Guirló, la Portella i el refugi Vicenç Barbé. Després hem pujat per la Canal Ampla fins al peu de la Sensenom, on hem agafat el camí de la Travessia dels Frares Encantats. Aviat hem arribat al peu de la cara sudoest del Bisbe, on comença la via. És un balconet penjat sobre els estimballs de la cara Nord, encara que protegit per uns arbres. 

La via té tres tirades de 35, 35 i 15 metres i puja totalment en lliure per una aresta. La tirada més difícil és la segona, que té dos passos de IV+, un a la sortida de la reunió i l'altre més amunt, quan hem de flanquejar una fisura amb lleuger desplom fins trobar el seu punt feble i superar-la amb un pas de finura montserratina. 

Després, una canal ens porta al pany de paret final, que superem ja més fàcilment fins al cim del Bisbe.

El panorama des d'aquest cim és espectacular i es veu pràcticament tot Montserrat, especialment la regió dels Frares i la d'Agulles.

No hem fet la panoràmica circular pequè ja la teníem d'una altra ascensió al Bisbe. Aquí la teniu:

Després d'una estona de relax i contemplació del panorama des d'aquesta talaia excepcional, hem iniciat el descens. Un rápel de 50 metres per la cara de la via Normal ens ha deixat al peu de l'agulla.

Podríem haver tornat pel mateix camí que ens havia portat fins aquí però hem pensat que podríem arrodonir la jornada montserratina amb una activitat més intensa, baixant per la Canal del Melindro.

Aquesta canal ja la coneixíem perquè l'havíem recorregut alguna vegada. Es baixa amb tres ràpels de 40 metres per la cara nord i és realment interessant perquè recorre un dels indrets més amagats de montserrats. 

En pocs minuts hem arribat a l'inici de la canal, situada al costat mateix del Bisbe, i hem iniciat el descens. El primer ràpel és el més vertical i baixa per la canal fins trobar un replà encaixat entre les grans parets. Dos ràpels més ens porten fins al peu de la paret, des d'on hem baixat uns metres pel dret fins trobar el camí del coll de Port. Hem baixat fins al GR i, passant per sota de l'espectacular roca de la Cadireta, hem retornat al punt de partida.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta jornada montserratina. Ha estat produït per Mountain Films i cedit al Blog de Muntanya per als seu seguidors:

---

ÀLBUM   -   TRACKS: EL BISBE - EL MELINDRO

---

ENTRADES RELACIONADES:

Canal del Melindro, 2021

Escalada als Frares, 2010

El Bisbe i el Frare Gran, 2008

---

Avenc de la Carbonera

En el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac hi ha un gran nombre de cavitats subterànies. Les característiques del terreny fan que a qualsevol racó rocós s'hi puguin trobar cavitats de tota mena: baumes, coves i avencs de tota mida, des de la petita bauma sense recorregut fins a l'avenc de gran profunditat.

Avui hem visitat un dels avencs més clàssics i coneguts del massís: l'Avenc de la Carbonera. És un avenc de gran verticalitat, amb una fondària que ultrapassa els 80 metres, encara que els pous estan esglaonats de manera que el tram vertical més llarg no passa dels 20 metres.

El nom de la cavitat prové del fet que en aquest indret hi havia una carbonera on s'hi fabicava carbó d'alzina fins que un bon dia es va enfonsar la terra deixant al descobert l'entrada d'aquesta gran cavitat. Fins i tot, durant un temps, la primera part de l'avenc estava bruta de terra i ennegrida per les restes de carbó, que a poc a poc es van anar esbandint.

Hem deixat el cotxe a l'entrada d'una pista al costat de Les Arenes i hem començat a caminar per aquesta pista i després pel camí de la Carena de l'Illa. Al cap d'una estona hem deixat el camí per agafar un corriol marcat amb una fita que en dos minuts ens ha portat fins a l'entrada de l'avenc.

Després de baixar desgrimpant una rampa terrosa, hem arribat a la primera instal·lació, un parabolt sense plaqueta. Com que ja sabíem que faltaven plaquetes, n'hem portat unes quantes i hem equipat un passamans des del primer parabolt per assegurar la instal·lació del primer ràpel. Aquest ràpel, com tots el que hem anat trobant després, estava equipat amb químics i anelles però també hi havia molts spits i parabolts d'assegurança sense plaqueta.

El primer ràpel és de només 5 metres i porta a la capçalera d'un pou de 32 metres. Aquest pou, tot i la seva llargada, es pot fraccionar perquè hi ha algunes instal·lacions. Nosaltres l'hem baixat en dos trams, aturant-nos en un bon replà al costat d'una petita cavitat secundària que la ressenya anomena La Capella. 

Després de baixar el pou de 32 metres hem arribat a una sala relativament gran anomenada Sala dels Cavalls.  És la sala més gran de l'avenc; un indret espectacular amb uns grans blocs penjats i algunes formacions. 

Des d'aquesta sala encara hem baixat tres ràpels més, tots curts i un d'ells amb un tram volat, fins arribar al fons de l'avenc, situat a la cota -80.  Era una saleta fangosa on acaba el recorregut de la cavitat.

Abans d'arribar al fons hem passat per un punt on la topografia marcava una petita bassa que sovint està plena d'aigua. Avui només hi havia fang; efectes de la sequera... però també hem vist, en un altre punt de l'avnc, una salamandra que dormisquejava entre les pedres.

Després de baixar al fons de l'avenc ens quedava la llarga remuntada dels 80 metres de desnivell que havíem baixat en ràpel. Com que no hi havia tirades excessivament llargues, hem anat pujant, un rere l'altre, els diversos fraccionaments que havíem instal·lat a la baixada, arribant sense problemes a la superfície.

Ha estat un magnífic recorregut subterrani amb varietat de passos i ben equipat, fins i tot sobrequipat en alguns punts,  que ens ha permès conèixer les profunditats de les muntanyes de Sant Llorenç i practicar les tècniques de l'espeleologia en un magnífic entorn subterrani.

I aquí teniu el vídeo s'aquesta activitat, editat per la productora pròpia del Blog de Muntanya, Quercus Films:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Avenc del Llest, 2023

Avenc de la  Codoleda, 2020

Avenc Quim Solbas, 2020

---

Sallent de Cavorques

Avui pot dir-se que hem iniciat la temporada de barrancs del 2023. Com que encara estem a principis de primavera, hem triat un barranc sec o gairebé sec però de bon nivell. El Sallent de Cavorques es caracteritza per la seva verticalitat, si més no en el primer tram, quan es baixa un mur vertical amb dos ràpels encadenats de 45 i 40 metres.

El punt de partida és una petita àrea de picnic situada a prop de Sant Privat d'en Bas. A la sortida d'aquesta població hem agafat una petita carretera que en poc més d'un km ens ha portat a un parquing situat al final de la carretera, on una barrera priva el pas a la pista que continua endavant.

Hem començat a caminar per la pista, que porta al peu del circ on cauen els dos torrents que hi conflueixen: el de Cavorques i el Gurn. Més amunt el camí travessa el Gurn per una passera de fusta. Aquí comença la part més interessant de l'aproximació: el Camí de les Escales. És un camí amb alguns trams equipats però sense dificultat que supera de manera inversemblant el gran cingle del circ del Gurn.

Ja a sobre del cingle, hem arribat a una cruïlla de camins i hem agafat el Camí dels Matxos, que ressegueix tot l'espadat a pocs metres del balcó. Hem passat per la capçalera del Sallent de Gurn i, poc després, al Torrent de Cavorques.

Malgrat la sequera que ens afecta des de fa mesos, el torrent portava aigua. No era un bon cabal però sí més de que esperàvem trobar.

Després d'equipar-nos hem començat a baixar per la llera fins que, poc abans de la capçalera del salt, hem trobat una instal·lació a l'esquerra sobre un arbre. Alguna ressenya parlava aquí d'un ràpel de 15 metres però el terreny és gairebé pla i no hem fet ràpel sinó que únicament hem instal·lat un passamans per assegurar el pas fins arribar a la instal·lació del primer ràpel.

Aquest ràpel, de 45 metres, comença baixant un esglaó fins abocar-se al buit i completar la baixada per un mur vertical fins a la instal·lació del segon ràpel. En aquesta instal·lació no hi ha una plataforma ni un replà on poder fer la reunió amb certa comoditat sinó una petita rebava on podem posar la punta de la bota per mantenir l'equilibri penjats dels ancoratges.

Tot i la incomoditat, en poc temps hem muntat el ràpel i hem iniciat la segona part del descens, un ràpel de 40 metres que ens ha deixat en un replà al costat d'un gorg que hem evitat fàcilment.

A partir d'aquest punt ja és tot més fàcil. Hem baixat desgrimpant entre uns blocs fins a la instal·lació del tercer ràpel, de 45 metres però molt ajagut. Després d'un altre tram de desgrimpada entre blocs per la llera del torrent hem arribat a la instal·lació del quart i darrer ràpel, de 30 metres.

Fins aquí havíem pogut evitar l'aigua però aquest ràpel baixa pel mig de la llera en un estretament que fa gairebé inevitable mullar-se una mica, encara que només sigui per les esquitxades. A baix hi ha un gorg bastant gran però l'hem pogut evitar. Després, un nou tram per un petit caos de blocs fins enllaçar amb el camí de pujada, justament en el punt en què havíem travessat el Gurn per la passera de fusta.

I aquí teniu el vídeo de la jornada, que aquesta vegada és obra de la productora pròpia del Blog de Muntanya, Quercus Films:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Salt de Sallent, 2022

Cascades del Goleró, 2021

Puigsacalm pels Ganxos, 2015

---

Via ferrada de la Roca Dreta

La Roca Dreta és una via ferrada curta i fàcil, apta per a la iniciació en les tècniques ferratistes, fins i tot per a nens. A més, està molt a prop de casa, de manera que és una activitat ideal per una matinal d'iniciació a les ferrates.

Hem deixat el cotxe al final d'un carrer asfaltat a la urbanització Sant Roc, als afores de Sant Vicenç dels Horts. Hem pujat caminant per una àmplia pista fins que, després de caminar un km i mig, hem agafat un petit corriol, equipat a l'entrada amb unes grapes d'acer, que en cinc minuts ens ha portat al peu de la Roca Dreta, a l'inici d'una petita aresta equipada amb grapes i cable de vida. 

Havíem llegit en alguna ressenya que l'equipament era una mica precari però ens ha semblat que era prou sòlid, amb moltes grapes i un bon cable de vida. Hem pujat un rere l'altre per l'aresta equipada, arribant a dalt sense cap incidència.

La baixada es pot fer per la mateixa via ferrada però en el cim hi ha una bona instal·lació de ràpel, amb parabolts, cadenes i dues anelles per triar. Com que els nens no havien fet mai ràpel, hem aprofitat la situació per practicar la tècnica del descens. Els nens han fet el seu primer ràpel superant la prova amb bona nota.

Els ha agradat tant l'experiència que hem aprofitat que era aviat i que la pujada era curta per repetir l'ascensió i el ràpel. Fins a quatre vegades han fet la pujada de la ferrada i el descens en ràpel. Una bona sesió de pràctiques que els ha deixat ben contents.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat, que avui és obra de la productora pròpia del Blog de Muntanya: Quercus Films:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Travessia dels Frares, 2021

Turó de  l'Escletxa, 2021

Travessia d'Agulles, 2021

---

Torrent Tortuguer

El Torrent Tortuguer es un camí equipat o una petita vía ferada, encara que no cal equipament de ferrades perquè no hi ha cable de vida. En realitat hi ha només dos curts passos equipats i només el segon té certa dificultat, de manera que és ideal per anar-hi amb nens encara que cal tenir precaució.

Hem deixat el cotxe al polígon industrial de Cal Tortuguer i hem iniciat la caminada en direcció al torrent. Aviat hem deixat enrere els carrers del polígon agafant un caminet que s'endinsa en el bosc i baixa fins arribar al llit del torrent.

Aquí hem tingut una petita sorpresa: hi havia uns quant ossos escampats pel torrent i fins i tot les restes, encara a mig podrir, d'un porc senglar de bona mida.

Hem deixat enrere el cementiri de senglars i hem començat a pujar per la llera del torrent, un fàcil camí amb alguns punts una mica embardissats encara que es notava que recentement algú havia netejat el camí. 

Hem arribat a un túnel, un pas subterrani sota la carretera C55, bastant llarg i fosc. Poc després un segon túnel, aquest sota la C58 que comença justament en aquest punt. Tot i la foscor, hem passat els dos túnels sense encendre els frontals que portàvem.

Hem seguit pujant per la llera, superant amb fàcils grimpades alguns petits ressalts fins arribar al primer pas equipat, molt fàcil, amb un parell de grapes que es ajuden a superar un mur de poc més d'un metre. Després d'uns quants ressalts més hem arribat al pas clau del recorregut, el segon pas equipat. És un mur de més de dos metres, amb un lleuger extraplom. L'equipament és perfecte, unes quantes grapes col·locades estratègicament, i hem superat el mur sense problemes.

Un cop superat el pas clau només ens quedaven quatre petites grimpades fins arribar a una pista on acaba el recorregut del torrent i comença el retorn. Hem seguit la pista amb algunes dreceres fins baixar a la carretera i en pocs minuts hem arribat al punt de partida donant per acabat el recorregut del Torrent Tortuguer.

Avui no hi ha àlbum de fotos perquè el càmera s'ha centrat en gravar en vídeo l'activitat. Aquí teniu aquest vídeo:

---

TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Cova del Lladre, 2022

Camí dels Enginyers, 2022

Torrent dels Abadals, 2019

---

Los Pilones i Garganta de los Infiernos

El el nostre darrer dia de senderisme per la vall del Jerte, avui hem fet una petita excursió a un dels indrets més populars d'aquesta vall, los Pilones, amb un itinerari circular per la vall d'un torrent anomenat Garganta de los Infiernos.

Los Pilones és un tram engorjat del riu on aquest ha excavat a la roca granítica, al llarg del segles, un conjunt de gorgs per on baixa l'aigua amb petits salts. És un indret singular que rep la visita de centenars de turistes cada dia en determinades èpoques de l'any.

Hem iniciat la caminada des del centre d'interpretació de la Garganta de los Infiernos per un camí senyalitzat, el més popular de la zona, que puja per un bosc de roures joves. Després d'una estona de forta pujada hem arribat al punt més singular del recorregut,  los Pilones. Hem travessat el torrent per un pont sobre els gorgs i hem seguit pujant per l'altra banda, per un camí paral·lel al riu.

Aviat hem deixat enrere les multituds que cada dia pugen al paratge de los Pilones, i hem seguit aigües amunt per un camí sobre el riu. Més amunt hem arribat al segon pont del recorregut, un antic pont de pedra conegut amb el nom de Puente Nuevo o també Puente de Carlos V. 

Ens hem aturat uns minuts per menjar alguna cosa i hem seguit a l'altra banda del pont per un camí que ens ha portat al Collado de las Losas, un coll poc marcat però amb una cruïlla de pistes. Del coll surt una pista que porta directament al centre d'interpretació però nosaltres hem seguit per un petit camí que baixa per un bosc de castanyers fins enllaçar, ja molt avall, amb la pista que porta al centre d'interpretació, on hem tancat el nostre circuit donant per acabada la nostra activitat senderista a la vall del Jerte.

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Carrauntouhill Irlanda, 2019

Els Cingles de Moher, 2019

Connemara, Camí Blau, 2019

---

GR10: Tornavacas - Cabezuela del Valle

Tercera jornada del nostre recorregut pel Valle del Jerte. Avui hem recorregut la part superior d'aquesta vall seguint un GR diferent, el GR10, un camí de gran recorregut que no hem de confondre amb el GR10 francès que ressegueix els Pirineus del Cantaàbric al Mediterrani per la vessant francesa.

Aquest GR10 va de València a Lisboa travessant tota la Península Ibèrica, amb diverses variants. A la Vall del Jerte, el GR entra des de la província d'Ávila pel port de Tornavacas i surt pel port d'Honduras que comunica amb la veïna vall d'Ambroz.

Hem fet el camí de baixada, sortint del poble de Tornavacas i recorrent una extensa zona de cultius de cirerers fins a Cabezuela del Valle. Hem iniciat la caminada travessant el pont vell de Tornavacas i pujant fins a una pista on hem enllaçat amb el GR10 que baixa del coll.

Hem seguit la pista, en bona part asfaltada, durant un llarg trajecte fins a l'entrada de la població de Jerte. No hem entrat a la població sinó que hem deixat a la dreta el pont que dona accés a Jerte, seguint avall per la pista.

Hem arribat al centre d'interpretació de la Vall del Jerte, un important centre turístic d'on surten algunes de les rutes de senderisme més populars de la zona. A partir d'aquest punt, el camí baixa al costat de la carretera fins a un altre punt singular, les Ruinas de Vadillo, les restes d'un antic poble que va ser destruït durant la Guerra de la Independència i no es va reconstruir.

Finalment hem arribat al Puente de Cabezuela entrant en aquesta població, on hem acabat l'etapa.

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Corcubión - Fisterra, 2018

Hospital - Corcubión, 2018

Sta. Mariña - Hospital, 2018

---