diumenge, 26 de febrer del 2017

Tuc dera Pincèla (2.546 m) amb esquís

Tuc d'era Pincela
El Tuc dera Pincèla ens ha sorprès agradablement. Ja feia molts anys que el teníem en cartera, a la llista dels clàssics imprescindibles de l'esquí de muntanya però, potser perquè la seva poca altitud el devalua una mica, mai ens havíem decidit a fer-lo. Avui hem vingut, una mica per atzar, a fer aquesta ascensió. Ahir vam fer el Castell de Rus i el pla previst era quedar-se a dormir a la Vall de Boí per fer avui una nova ascensió a la zona però els albergs de la Vall de Boi estaven tots plens i finalment vam decidir venir a dormir al refugi de Salardú i fer avui una ascensió aranesa. Aquesta vegada no hem esperat que servissin l'esmorzar del refugi a les 8 del matí sinó que molt abans hem menjat l'esmorzar "de termo" que ens havien preparat ahir al vespre i poc després de les 7 ja estàvem passant per Bagergue. La pista estava oberta fins a una petita granja de vaques, a 1 km del poble i allà hem deixat el cotxe. La primera part de l'ascensió al Tuc dera Pincela és per la pista que porta a la Borda de Lana. Just al davant de la borda hem travessat el riu per un pont de formigó i hem iniciat pròpiament l'ascensió seguint la pista que porta al Pla de Moredo. La pista puja amb moltes revoltes però nosaltres hem pujat més directament, tallant diverses vegades la pista. Ben aviat hem començat a veure el Mauberme, dominant tota la vall. Hem arribat a un petit coll, girant a l'esquerra per entrar a la petita vall del Clot de Monnas. Uns pendents suaus ens han portat, guanyant desnivell sense massa dificultat, fins a la collada del Clot de Monnas on hem descobert una gran panoràmica de la zona del Montardo i muntanyes veïnes. Hem distingit fins i tot el Pic de Xemeneies, que vam pujar fa uns dies des de la Peülla. Des del coll no es puja directament al cim sinó que fem un flanquejament per anar a buscar un llom per on l'accés al cim es veu fàcil. Quan guanyem el llom quedem impressionats pel gran panorama que s'obre davant nostre. Tenim una extraordinària visió de l'Aneto i tot el Massís de la Maladeta. El llom final és realment panoràmic, malgrat la poca altitud d'aquest cim. Hem arribat finalment al cim del Tuc dera Pincela (2.546 m). En totes direccions es veien muntanyes nevades. Cap al Sud es veien les muntanyes de la Ribagorça i el Pallars; al nord el Mauberme i les muntanyes que limiten amb França; a ponent la Maladeta i bona part del Pirineu Aragonès. Entre la infinitat de muntanyes que arribaven fins  a l'horitzó ens hem fixat en el Mont Valier i el Nouvielle, que ens portaven grans records de velles ascensions. Hem fet una panoràmica circular:

Després de les fotos de rigor ens hem preparat per a l'esquiada i ben aviat estàvem lliscant pel llom final del cim. Ha estat una magnífica esquiada, amb molt bona neu i un panorama únic. En molt poc temps, gairebé sense parar, hem baixat fins a la Borda de Lana; després per la pista hem arribat amb els esquís als peus gairebé fins al cotxe. Hem donat per acabada l'activitat i hem sortit cap a casa passant per la Bonaigua.
Aquí podeu veure el vídeo de l'ascensió, que en aquesta ocasió és obra de la productora pròpia del blog, Quercus Films.




ENTRADES RELACIONADES:

Aneto amb
esquís, 2016
GR10: Araign -
Grauillés, 2008
Tuc dera
Salana, 1981

dissabte, 25 de febrer del 2017

Castell de Rus i Tossal de la Mina, amb esquís

Castell de Rus
Hem sortit molt aviat de casa i poc després de les 9 del matí ja estàvem al pont sobre el Riu de Sant Martí, a la carretera que va de Taüll a l'estació d'esquí de Boí-Taüll. La Vall de Sant Martí és amplia i molt esquiable i dóna accés a diverses ascensions clàssiques. Avui el nostre objectiu era el Castell de Rus, també anomenat Tossal de Raspes Roies, un cim que ja havím fet l'any 1986 però per la vessant oposada, la que dóna  a la vall Fosca. Hem pujat per un camí entre el bosc, una mica perdedor, però ben aviat hem entrat  a la part més àmplia de la Vall, una gran extensió nevada. A poc a poc hem anat guanyant desnivell fins arribar al Port de Rus, per on havíem pujat l'altra vegada des de Cabdella. Des del coll calia pujar per la carena, bastant fàcil però amb un petit sector pedregós amb força pendent que calia superar amb un parell de girs. Després, un pendent suau ens ha portat sense dificultat fins al cim del Castell de Rus (2.783 m). El panorama era extraordinari en direcció  a la Vall Fosca, on es veien perfectament el Montsent de Pallars i el Montorroio. Cap a l'altra banda es veien les muntanyes més properes, sobre l'estació d'esquí. Hem fet una panoràmica circular:

Després d'estar una estona contemplant el panorama hem iniciat l'esquiada baixant fins al Port de Rus. Des d'aquí podríem haver seguit baixant per la Vall de Sant Martí fins al punt de partida però teníem molt a prop el Tossal de la Mina, a l'altra banda del coll. Dit i fet, hem tornat a posar les pells i hem començat a pujar per la carena en direcció a aquest nou cim. Hem passat pel Tossal de Rus (2.669 m), un cim secundari de molt poca prominència. Poc més enllà l'aresta és fina i hem pensat que no era gaire esquiable de baixada, de manera que hem optat per deixar els esquís en un petit collet i completar a peu els darrers metres. Finalment hem arribat al Tossal de la Mina (2.723 m). El dia seguia totalment serè i la visibilitat era molt gran; des d'aquí teníem una gran visió de les muntanyes de la Vall de Boi. Hem fet una nova panoràmica circular:

Hem retornat al punt on teníem els esquís i hem iniciat una llarga esquiada per la Vall de Sant Martí fins al punt de partida on teníem el cotxe. Ha estat un descens molt bo, amb pales àmplies i sense massa pendent i només una part del bosc final ens ha donat algun petit problema. Finalment hem arribat al cotxe i hem marxat en direcció al refugi de Salardú, on hem dormit; demà tenim nous projectes d'esquí a la Vall d'Aran.
Aquí podeu veure el vídeo d'aquesta ascensió, que avui és obra de la productora pròpia del blog, Quercus Films:




ENTRADES RELACIONADES:

Tuc de Moró
esquís, 2008
Castell de Rus
esquís, 1986
Tuc de Carants
esquís, 1982

dimarts, 21 de febrer del 2017

Pic de Xemeneies (2.828 m) en travessia

Pic de Xemeneies
Una gran ascensió, poc habitual entre els esquiadors de muntanya però amb un gran ambient, que hem realitzat en travessia, entre les valls del Gerber i de Cabanes. Ahir al vespre vam arribar al refugi de Salardú, una bona base per fer muntanya a la Vall d'Aran. De bon matí, no tan aviat com ens hauria agradat perquè en el refugi no donen l'esmorzar fins a les 8, hem pujat en cotxe fins al port de la Bonaigua i hem baixat per la vessant pallaresa fins al pàrquing de la Peülla, última instal·lació de l'estació d'esquí de Baqueira-Beret. Des del mateix pàrquing ja es veia clarament el Pic de Xemeneies, a l'entrada de la Vall del Gerber. Ben aviat hem deixat enrere les instal·lacions de l'estació fent un llarg flanquejament per sobre de la Mare de Déu de les Ares per entrar a la Vall del Gerber. La neu era molt abundant i hem sortit de l'aparcament amb els esquís als peus. Hem pujat per aquesta vall fins que als 2.140 m, al costat de l'Estany Petit del Gerber, hem deixat la vall principal per entrar en una vall lateral en direcció al nostre objectiu d'avui. Sense massa dificultat i amb una magnífica neu, hem anat pujant en direcció a un petit circ que tanca el fons de la vall. Al davant teníem el coll de Xemeneies amb una curta canal que hi porta i una mica més a la dreta una canal força més llarga que porta a la carena, molt amunt. Aquesta canal semblava molt dreta però un cop que hem començat a pujar-la hem vist que no ho era tant. Hem tingut la sort de trobar una magnífica traça, marcada geomètricament, que ens ha facilitat l'ascensió. Més amunt, la canal s'estreny i la traça d'esquís ha desaparegut, convertida en un rastre d'infanteria. Hem superat els darrers metres, molt drets, amb els esquís a l'esquena. Hem arribat a una petita bretxa a la carena i hem pogut veure la Vall de Cabanes por on havíem de baixar després de fer el cim. Encara amb els esquís a l'esquena, hem pujat per la carena, ventada i no esquiable, fins a un altre petit coll, on comença la gran pala per on havíem de baixar en direcció a la Vall de Cabanes. Hem deixat els esquís en aquest punt i, amb el piolet a la mà, hem superat els darrers metres de l'ascensió amb un magnífic panorama i un gran ambient de muntanya. Hem arribat al cim del Pic de Xemeneies (2.828 m); el dia era molt bo i la visibilitat extraordinària. Molt a prop vèiem el Bassiero i el Montsaliente, recordant-nos la gran travessia que vam fer per aquesta zona l'any 2013. Més enllà es veia La Maladeta ben nevada i, cap a l'altra banda, el Mauberme i les muntanyes que tanquen la Vall d'Aran pel Nord. Més lluny es veien moltes més muntanyes, fins a la Pica d'Estats i més enllà. Hem fet la panoràmica circular:

El Pic de Xemeneies té dos petits cims sobre la plataforma somital, a molt poca distància un de l'altre i ambdós marcats amb sengles petites fites. Hem estat una estona discutint quin dels dos era el punt culminat però no hem arribat a cap acord, de manera que després de fer les fotos de rigor en el primer cim hem anat al segon per assegurar el tret. Des del primer cim sembla que el segon sigui més alt però des del segon la percepció és la contrària. Amb els dos cims a la butxaca hem iniciat el descens pel mateix camí de pujada fins al collet on teníem els esquís. Ems hem equipat per al descens i hem iniciat l'esquiada. La primera part és molt dreta però la neu estava força bé, de manera que hem baixat sense problemes. Més avall el pendent es fa més suau i hem gaudit d'una magnífica esquiada fins a l'Estan Gran de Cabanes on hem enllaçat amb el camí que baixa per aquesta vall. Des d'aquí no hem encertat gaire bé el primer sector de la baixada i ens hem embolicat una mica pel bosc, molt poc esquiable, però més avall hem retrobat les bones traces i sense més problemes hem arribat al final de trajecte, al refugi del Gerdar, avui tancat. Ens quedava la darrera part de l'aventura, que era recuperar el cotxe que havíem deixat a La Peülla. Un voluntari ha iniciat la caminada fins a la carretera de la Bonaigua, pujant en direcció al pàrquing. Avui hem tingut més sort que la darrera vegada que vam fer aquesta maniobra i ben aviat un conductor ha recollit l'autoestopista portant-lo fins a la Peülla. Després de rescatar el company que esperava al Gerdar amb les motxilles i els esquís, hem iniciat el retorn a casa, satisfets després d'aquesta intensa jornada de muntanya.
Aquí podeu veure el vídeo d'aquesta ascensió, que en aquesta ocasió és obra de la productora pròpia del blog, Quercus Films. Malauradament, un problema tècnic (full SD) ens ha impedit enregistrar l'esquiada per la Vall de Cabanes però ha quedat un bon reportatge de l'ascensió.




ENTRADES RELACIONADES:

Pic del Pinetó 
esquís, 2016
Montsaliente
esquís, 2013
Bassiero Est
esquís, 2013

dissabte, 18 de febrer del 2017

GR1: Can Repunxó - Oix

Oix
Una etapa més, la setzena, del GR1. Avui hem recorregut camins entre boscos a cavall del Ripollès i l'Alta Garrotxa. El punt de partida ha estat Cal Repunxó, on vam acabar l'etapa anterior. L'autocar ens ha deixat en el pàrquing del restaurant, desert a aquella hora del matí. Hem iniciat la caminada per la carretera de Camprodon però ben aviat hem deixat la carretera prenent una pista a la dreta que ens ha portat pel bosc, evitant la carretera molt transitada, fins a Sant Pau de Segúries. Hem sortit del poble per una pista i hem enllaçat amb la petita carretera que porta a l'Hostal de la Vall del Bac. Hem recordat les dues etapes del GR83 amb final o inici a l'Hostal de la Vall del Bac. En aquelles ocasions vam haver de llogar dos autocars petits perquè un autocar normal no podia passar per aquesta carretera. Al cap de poc hem passat al costat de la gran masia del Mariner, avui convertida en allotjament rural (mireu la història d'aquesta masia a l'apartat "més informació"). Hem seguit un bon tram de carretera, sense trànsit, i més endavant hem tallat pel dret per evitar un parell de ziga-zagues de la carretera. Més endavant hem tornat a deixar la carretera per seguir una pista entre el bosc per on hem recorregut la major part de la Vall del Bac a certa alçada evitant la carretera. Hem anat a parar a l'ermita de la Mare de Déu dels Àngels des d'on una curta baixada ens ha portat fins a l'Hostal de la Vall del Bac on el nostre GR es creua amb el GR83 que vam completar fa uns anys. Hem seguit per una pista fins al coll de Toralloles; hem seguit en lleugera baixada fins al Coll Marcer on hem trobat la gran pista que porta directament a Oix. Abans d'arribar, però, hem trobat un darrer obstacle imprevist: la pista travessa la Riera d'Oix per un gual de ciment. Avui la riera baixava amb força cabal després de les darreres pluges i ens hem hagut de descalçar per travessar la riera a gual. No tothom s'ha descalçat perquè algunes persones han utilitzat altres estratèguies de vadejament fluvial. Finalment hem arribat al final de l'etapa, que no era el poble d'Oix sinó el càmping La Soleia, poc abans d'Oix, on ens esperava l'autocar, i hem tancat la jornada amb un bon dinar en el restaurant del càmping; un menú amb gran varietat de plats i a molt bon preu.
I aquí teniu un vídeo, recopilatori de les dues darreres etapes del GR (15 i 16) entre Ripoll i Oix. Ha estat produït per Edicions RGB i cedit per a tots els seguidors del blog:



ENTRADES RELACIONADES:

GR83: Coll
Golofreu, 2012
GR83: Vall del
Bac, 2012
BTT per la
Garrotxa, 1988