dimarts, 30 de març del 2021

Les coves de la Cala d'Albarca

Cala d'Albarca
La Cala d'Albarca està situada a la costa Nord de l'illa d'Eivissa. És una zona rocosa, plena d'espadats i amb pocs trams de platja. Fa uns dies vaig visitar la zona per explorar l'Ullal de Na Coloms. Des d'allà, a l'altra banda de la cala, es veien els espadats del Cap d'Albarca que cauen verticalment sobre el mar. Avui he vingut a aquesta zona per visitar un conjunt de coves que s'obren de cara al mar en aquest penyassegats.
L'itinerari que he seguit passa per cinc de les principals coves del Cap d'Albarca. És un itinerari d'exploració perquè les coves costen una mica de trobar i els camins són poc clars, però he pogut completar la visita de les cinc coves i recórrer les seves sales gaudint de les grans vistes que ofereixen les seves finestres obertes sobre la Cala d'Albarca. Les coves són petites i amb molt poques formacions però en  conjunt ens ofereixen un entorn singular i uns paisatges marins impressionants.
El punt de partida està a prop de la petita població de Sant Mateu d'Albarca i a l'altra banda de l'altiplà que domina aquest petit nucli de població. He iniciat el recorregut pujant per una pista i després per un camí que m'ha portat fins al Mirador de l'Albarca, una terrassa penjada sobre el cingle des d'on es veu tota la Cala d'Albarca des de les altures. 
Des del Mirador, per un corriol cada vegada més perdut però senyalitzat amb algunes marques de pintura, he seguit fins arribar al punt clau on comença el sector de coves: la figuera de pic, nom amb el que designen a les Pitiüses les figueres de moro. Hi ha una petita construcció rodona que és la referència bàsica, tant a l'anada com a la tornada, del nostre recorregut. A pocs metres, baixant  a la dreta, he arribat a la primera cavitat, la Cova des Pi, sense gaire recorregut però interessant. 
Per arribar a les altres coves cal seguir uns corriols molt poc marcats que baixen en direcció al mar. En alguns punts, unes marques de pintura blava ens orienten per una maranya de camins que trobem per la zona. Aviat hem arribat a la segona cavitat, la Cova de Jaume Orat. Aquesta cova té una petita història, potser només una llegenda: per aquesta zona hi havia un tresor amagat i va córrer el rumor que estava justament a la Cova de Jaume Orat desfermant-se una febre de l'or que va durar fins que es va constatar que a la cova no hi havia més que sorra i pedres.
Seguint més avall he arribat a dues coves més, les Coves de les Estelles, similars a les anteriors però una mica més grans i amb molt bones vistes en direcció a la Cala d'Albarca. Per arribar a la darrera cova, la més interessant, cal travessar un petit tram rocós. Aquí hi havia, segons la ressenya que portava, una corda fixa per assegurar el pas. La corda ha desaparegut però el pas no té especial dificultat i l'he travessat sense problemes per arribar a la darrera cavitat: la Cova des Llibrell.
Aquesta és la més interessant de totes les coves, però no pel seu recorregut ni per les formacions geològiques sinó per l'espectacular vista que ens ofereixen les finestres obertes sobre el penyassegat en direcció a la Cala d'Albarca. He recorregut les petites sales de la cova i he admirat les grans vistes abans d'iniciar el retorn pel mateix camí. 
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada, que aquesta vegada és de producció pròpia:



ENTRADES RELACIONADES:
Les coves de
Formentera, 2020
Cova de les
Mamelles, 2019
Cova de Sa
Cala, 2018

diumenge, 28 de març del 2021

Cova dels Regals

Cova dels Regals
La Cova dels Regals és una petita cavitat situada a l'illa d'Eivissa, a prop del poblet de Jesús, entre la capital i Santa Eulària des Riu. Com moltes coves, la dels Regals té també una història: aquí tenia el seu cau un grup de falsificadors de moneda que a principis del segle XIX es dedicava a la falsificació d'una moneda de coure que era de curs local a l'illa d'Eivissa.
La cova és molt accessible, de fet s'hi arriba en cotxe fins a la porta, i per això aquesta cova ha estat  bastant maltractada per visitants incívics. Potser per això l'entrada es va tapar, fa uns anys, amb una caseta de pedra tancada amb una porta. Aviat, però, van adonar-se que a les profunditats de la cova hi havia una colònia de rat-penats i si tancaven la porta els condemnaven a mort. Ara la porta ja no existeix i, tot i les moltes visites que ha rebut, es conserva prou bé per fer interessant la visita.
Encara que es pot arribar a la cova en cotxe, nosaltres hi hem anat fent una excursió per la zona. Una excursió no gaire llarga però interessant, recorrent els camps florits que ens ha regalat la primavera eivissenca. Hem deixat el cotxe a prop de la població de Jesús, una mica més amunt del camp de futbol, i hem iniciat l'excursió seguint un camí pel camp. El camí no té cap dificultat i en poc més d'una hora hem arribat a l'entrada de la cova. 
Hem iniciat l'exploració de la cavitat, recorrent pràcticament tots els seus racons, pujant i baixant per les diverses sales de la cova, totes de dimensions reduïdes. Després de l'exploració hem iniciat el retorn però no pel mateix camí sinó per una àmplia pista que ens ha portat directament al punt de partida.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada:



ENTRADES RELACIONADES:
Sta. Eulària
Eivissa, 2016
Cala de
s'Estanyol, 2014
S. Antoni - Cala
Salada, 2014

divendres, 26 de març del 2021

Ullal de Na Coloms

Ullal de Na coloms
L'Ullal de Na Coloms és una curiositat geològica formada per l'esfondrament d'un cingle, que va formar un pou profund. A baix del pou, l'aigua del mar entra a través d'una galeria submarina formant un petit llac. Aquest indret, també s'anomena Forat de la Llum a causa de la llum que entra pel fons del pou a través de la galeria submarina, formant un curiós efecte de llum i color.
L'Ullal està al costat de la Cala Albarca, una gran cala situada a la costa nord de l'illa d'Eivissa, a prop de la petita població de Sant Mateu d'Albarca. Aquest petit poble està situat en un pla ocupat per conreus, un paisatge rural molt diferent d'altres indrets de l'illa d'Eivissa. Des de Sant Mateu es puja per una pista fins a una explanada. 
He deixat el cotxe en aquesta explanada iniciant la caminada per un ample camí que aviat m'ha ofert grans vistes de la Cala Albarca i els cingles de l'altra banda de la cala. El camí porta fins a un petit collet, on cal deixar el camí principal per agafar un camí més petit per on iniciem la baixada en direcció a l'Ullal. Es un camí ben traçat que porta fins a una casa enrunada. A partir d'aquí el camí és encara més petit i desdibuixat però algunes marques de pintura ens ajuden a trobar el camí correcte.
Quan ja veiem el mar ben proper passem unes zones rocoses on hi ha unes cordes fixes que ens ajuden a superar els passos, tot i que no tenen gaire dificultat. Finalment arribem a la boca de l'Ullal, que s'obre al mig d'una zona rocosa. Podem contemplar el pou des de dalt però també podem baixar, amb precaució, fins a una terrasseta on hi ha instal·lades unes cordes fixes. Des d'aquí tenim una bona visió del forat i del joc de llums que forma la finestra submarina per on entra la llum del sol.
Jo no he baixat més perquè anava sol i no portava cap tipus de material de seguretat però amb l'ajut de la corda fixa es pot baixar fins a baix de tot. És un lloc perillós perquè des de l'aigua cal sortir pujant per la corda i no és tan fàcil com podem pensar. De fet, aquí s'han hagut de fer molts rescats de gent que ha baixat a banyar-se al fons del pou i després no ha pogut sortir-ne.
He fet volar el dron prenent unes vistes aèries d'aquest indret tan singular abans d'iniciar el retorn pel mateix camí de pujada fins al punt de partida on havia deixat el cotxe.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada, que aquesta vegada és de producció pròpia:



ENTRADES RELACIONADES:
Sant Mateu
d'Aubarca, 2014
Cap des
Llibrell, 2013
Far de
Moscater, 2013

dissabte, 20 de març del 2021

Per la Serra de l'Obac

Serra de l'Obac
L'excursió d'avui ha estat un interessant recorregut per la serra de l'Obac, passant per molts centres d'interès, el principal dels quals ha estat el Castellsapera, el punt culminant de tota la Serra. Tot i que el nostre itinerari era un recorregut excursionista sense dificultat, hem complementat el recorregut previst amb una variant imprevista que ens ha suggerit el nostre guia local i hem acabat escalant l'aresta nord del Castellsapera, una grimpada fàcil però amb certa dificultat, que ha estat un magnífic complement d'una sortida molt interessant.
Avui érem set excursionistes però, a causa de les restriccions de mobilitat, ens hem desplaçat fins a la Casa Nova de l'Obac, punt de partida del nostre recorregut, amb sis cotxes. A les 9 del matí ens hem trobat al pàrquing de la Casa Nova i hem iniciat la caminada. 
Hem passat per la Casa Vella de l'Obac, un edifici mig enrunat, i pel Pou de Glaç de la Portella. Aquest pou és una construcció realment notable, revestit amb murs de pedra i amb una volta també de pedra. Més endavant hem passat al costat de la Calsina, una altra masia enrunada, i hem començat a baixar al costat del Torrent de la Saiola. El nostre camí passava a prop d'un altre punt singular amb el curiós nom de Forat dels Despistats. És una escletxa a la roca que forma un congost de poc recorregut. 
Més endavant, el nostre afany d'exploració ens ha portat a deixar novament el camí i baixar per un corriol amb alguns trams d'esglaons de pedra fins al llit del torrent o hi ha l'Avenc de la Saiola. La visita a l'avenc ha estat decebedora: és només un forat a terra, aparentment sense cap recorregut, tot i que la ressenya que portàvem parlava d'un recorregut d'onze metres per "una gatera estretíssima".
La següent fita del nostre recorregut ha estat el Castell de Bocs, un cim arrodonit però sense accés fàcil. La via normal puja per una canal equipada amb unes cordes fixes i segueix flanquejant tota la roca fins a la vessant sud per on es guanyen els darrers metres ja sense dificultat. El cim del Castell de Bocs (662 m) és un altiplà panoràmic amb grans vistes de tota la Serra de l'Obac i amb el rerefons de la muntanya de Montserrat.
Hem baixat pel mateix itinerari fins reprendre el camí principal, que en aquest tram està senyalitzat com a GR. Més endavant ens hem tornat a desviar del camí per baixar uns metres fins a la Font del Lladre, situada sota una bauma i totalment seca. El camí ens ha portat fins al peu del Paller de Tot l'Any, una agulla d'aspecte montserratí situada al final d'una carena. La pujada al cim requereix tècniques i material d'escalada, encara que la dificultat és petita, de manera que ens hem conformat amb seguir un camí que fa la volta al monòlit. Hem menjat una mica al peu del Paller abans de seguir el nostre camí.
L'etapa següent ens ha portat fins al cim de la Roca Salvatge, un cim de nom curiós, format per una carena allargassada de fàcil accés. Abans hem passat per la cova de la Canal del Solitari, una gatera sense gaire recorregut coberta d'una pols fina. 
Després de la Roca Salvatge hem iniciat l'ascensió al Castellsapera, el punt més alt de l'Obac. Teníem previst pujar pel camí normal, que porta al cim sense cap dificultat especial, però el nostre guia local, l'Antoni, ens ha dit que coneixia un itinerari més interessant, que puja grimpant per l'esperó nord. Ens ha guiat fins al peu de l'esperó, que vist des de certa distància té un aspecte impressionant. Hem pujat per una canal arbrada a l'esquerra, fins al peu d'un petit mur de no més de 4 metres. Aquest mur no té gaire dificultat (segon grau d'escalada) però és exposat perquè està penjat sobre el buit. Hem tret la corda que portàvem per assegurar aquest pas i també el tram següent, una curta canal amb una grossa savina al mig.
Després de superar l'esperó hem arribat al cim del Castellsapera (939 m). En realitat aquest cim és un altiplà allargat amb dues puntes, els cims nord i sud, separats uns dos-cents metres. Al costat del cim sud hem agafat un camí, la via normal del cim, per on hem iniciat la baixada. El camí, tot de baixada, ens ha portat de retorn al punt de partida a la Casa Nova. Abans d'arribar-hi encara hem passat pel darrer centre d'interès: el pou de glaç de l'Estepar, molt similar al que havíem vist al matí, amb la mateixa estructura tancada per una sòlida volta de pedra.
Finalment hem arribat a la Casa Nova de l'Obac, punt final del nostre recorregut. Eren les sis de la tarda i el sol estava ja molt baix, oferint-nos un gran espectacle: la muntanya de Montserrat amb el sol començant-se a pondre pel darrere. 
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog.



ENTRADES RELACIONADES:
Canal Lucky
Txei, 2020
Matadepera -
Montserrat, 2013
Serra de
L'Obac, 2004

dilluns, 15 de març del 2021

Escalant a les Magdalenes

Escalada a les Magdalenes
Avui hem fet una sortida d'escalada a Montserrat, concretament a la zona de Les Magadalenes. Portàvem força temps sense calçar-nos els peus de gat i per això hem començat amb vies fàcils i ben assegurades, amb una aproximació no gaire llarga.
Hem sortit del Monestir pujant pel camí de Sant Miquel fins al Pla de les Taràntules. Hem seguit fins a l'ermita de Sant Joan i poc més enllà hem deixat el camí per agafar un corriol que ens ha portat fins al Bassal dels Corbs, un indret singular on vam estar fa ben poc, quan vam fer el descens del Torrent del Míser. El bassal no és més que una esquerda de la roca que s'omple d'aigua de pluja format un petit abeurador. Allà mateix comença la primera via de la jornada, la via de la Torna al Mirador de Sant Joan.
La via té quatre tirades, encara que nosaltres n'hem doblat una, de manera que n'hem fet tres. La dificultat és mínima i la via està molt ben assegurada. Està catalogada de tercer grau encara que té alguns sectors de dificultat inferior. 
El cim, tal com indica el seu nom, és un excel·lent mirador sobre bona part de Montserrat. Hem fet una panoràmica circular:
Mirador de Sant Joan
Avui hem fet tres pel·lícules, una per cadascuna de les vies d'escalada que hem recorregut. Aquí teniu la primera, amb escenes de la via de la Torna:
Des del mateix cim del Mirador de Sant Joan hem pogut veure la segona via de la jornada, que puja per la part obaga de la Miranda de Santa Magdalena. És la via Núria, semblant a l'anterior, amb poca dificultat i molt ben assegurada. La via té tres tirades, encara que es poden fraccionar. 
Hem fet una segona pel·lícula, amb una selecció d'escenes de la via Núria a la Miranda de Santa Magdalena:

Com que encara no era gaire tard, hem decidit fer una tercera via a la mateixa roca de la Miranda de Santa Magdalena. La cara sudesta d'aquesta agulla presenta un gran pany de paret per on s'han traçat una multitud de vies d'escalada. Nosaltres hem anat a la via denominada Niagara Falls, una via catalogada de quart grau que puja bastant vertical però amb molt bones preses i també ben assegurada. La principal dificultat és no sortir de la via perquè aquest pany de paret està cosit amb parabolts de les moltes vies que pugen per aquesta roca de bona qualitat.
La via té tres tirades, encara que nosaltres hem doblat les dues darreres. De fet, la ressenya "oficial" de la via només té dues tirades i no arriba al cim sinó que acaba en unes anelles de ràpel deixant de banda la part final de la via que té poc interès excepte el pas inicial que supera un petit desplom.
Hem fet la tercera i darrera pel·lícula de la jornada que, com les anteriors, ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els seguidors del blog:

Després de superar aquesta tercera via ens hem donat per satisfets iniciant el retorn al Monestir on hem agafat el cotxe per retornar a casa.


ENTRADES RELACIONADES:
Escalant a la
Plantació, 2020
Gorra Marinera,
Sargantana, 2015
Via Quemando
cromo, 2014

dijous, 11 de març del 2021

El Puig Madrona i les Escletxes

Puig Madrona
Avui hem fet una nova escapada a la Serra de Collserola, concretament per les estribacions d'aquesta serra més properes a la Vall del Llobregat, al voltant de Molins de Rei. Hem fet un recorregut fàcil i relativament curt però amb bastants centres d'interès que configuren un itinerari força atractiu. 
Hem arribat en tren a Molins de Rei i hem iniciat la caminada pels carrers de la ciutat. Als afores de Molins hem arribat a la Rierada, per on hem començat a pujar. El camí segueix una estona per la llera del riu i després en paral·lel per un bosc de ribera. El camí passa al costat d'un aqüeducte, una curiosa construcció amb un arc sobre la Rierada. 
Poc després hem arribat a un nou centre d'interès, el Salt d'Aigua. Es tracta d'una petita cascada formada per un antic mur que forma una represa de la riera en un indret singular voltat de bosc. Aquí la riera, que a baix estava seca, ja porta un cabal relativament gran tenint en compte que només recull dels aigües de la Serra de Collserola.
Hem arribat a les Cases de Can Castellví, una petita urbanització, iniciant la pujada en direcció a la carena de la Serra de can Julià. A dalt, després d'un petit tram carener, hem enllaçat amb el GR96, el Camí Romeu de Montserrat, seguint-lo per una bona pista. Hem passat pel Coll d'en Faura arribant a l'ermita de la Salut. Aquesta ermita és un monument antiquíssim, d'origen visigótic encara que reconstruïda en el segle XI amb estil romànic. 
La Salut és un indret singular, amb l'ermita romànica i una àrea de picnic, al peu del Puig Madrona. Per un corriol costerut hem arribat al cim del Puig Madrona (337 m), el cim més alt de la zona. A dalt hi ha el característic cilindre de formigó dels vèrtexs geodèsics i una torre d'observació d'incendis. El panorama és extens, sobre el Baix Llobregat i el Vallès. Hem fet una panoràmica circular:
Puig Madrona
Hem retornat pel mateix camí fins a la Salut i hem agafat un camí de baixada que ens ha portat, després d'algunes variants, fins al darrer i més singular punt d'interès del nostre itinerari: les Escletxes. Es tracta d'una singularitat geològica, unes profundes esquerdes obertes entre les roques que formen uns curiosos engorjats. Hem recorregut alguns d'aquests engorjats, grimpant i desgrimpant alguns passos i superant algunes estretors, amb un ambient gairebé espeleològic. 
Després d'una bona estona explorant els racons de les Escletxes hem seguit el nostre camí baixant fins a Can Rabella, una masia-restaurant molt popular on hem menjat el menú del dia amb la clàssica paella dels dijous. 
Finalment només ens quedava retornar pel mateix camí de pujada, que hem retrobat al costat de Can Rabella, fins a Molins de Rei i, pels carrers de la ciutat, fins a l'estació del tren on hem donat per acabada l'excursió.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog:

ENTRADES RELACIONADES:
Sant Cebrià de 
Cabanyes, 2020
Avencs de la
Febró, 2014
Serra dels 
Bufadors, 2013