dissabte, 25 d’abril del 2015

Pic de la Serrera (2.912 m) amb esquís

Pic de la Serrera
El Pic de la Serrera és, potser, la més clàssica de les ascensions d'esquí de muntanya a Andorra. Jo ja l'havia fet l'any 1981 però, evidentment, l'activitat estava caducada i calia renovar-la. Per això aquesta temporada ja vam programar des de bon principi l'ascensió  a la Serrera. El mal temps, tan freqüent en aquesta temporada tan fluixa, no ens ha permés fins ara, quan la temporada està ja força avançada, fer aquesta ascensió. Potser hem fet tard perquè ja hi ha poca neu i, a més, avui estava molt tova i pesada i el temps tampoc no acompanyava, de manera que no ha estat una bona esquiada. Tot i això, l'ascensió ha valgut la pena i hem gaudit d'un gran ambient de muntanya en un dia molt gris. Hem sortit de casa de matinada i al voltant de les 9 del matí hem deixat el cotxe al final de la pista de la Vall de Sorteny. El dia era gris perà la previsió era de temps relativament bo al matí i pluja a la tarda, de manera que hem iniciat l'ascensió. Sense neu, hem arribat en pocs minuts al refugi de Sorteny i hem seguit pel camí d'estiu, també sense neu. Quan hem arribat al pont del riu de la Cebollera, a 2.157 m, ja ens hem pogut calçar els esquí i iniciar pròpiament l'esquiada. No tots, perquè avui anàvem dos esquiadors i dos raquetistes. Hem passat el Pas de la Serrera i hem baixat lleugerament fins a la Pleta de la Serrera per seguir per la Vall principal cap amunt. Ens hem separat en dos grups: els raquetistes han anat a buscar la collada dels Meners per pujar per la carena mentre els esquiadors hem tirat amunt per anara buscar un llom, el contrafort sud de la Serrera, per on puja el clàssic itinerari d'esquí. Hi ha algun tram una mica dret però hem arribat sense problemes a la carena cimera i al propi cim de la Serrera (2.912 m). Estava molt tapat i allà dalt feia vent, de manera que no ens hem entretingut massa. Hem fet les fotos de cim i una panoràmica circular:

Des del cim es veia un gran panorama, avui molt gris i ennuvolat, dominat en primer pla pel Pic d'Estanyó. Hem començat a baixar, amb la neu molt pesada i humida després d'alguns dies de calor. No ha estat una gran esquiada sinó mes aviat el que anomenem "esquí de supervivència". Hem baixat pel mateix itinerari de pujada i a la Pleta hem retrobat els raquetistes que havien renunciat a fer cim. Hem baixat esquiant fins al pont i després, novament amb els esquís a l'esquena, fins al punt de partida. Portàvem un entrepà per dinar però hem recordat el dinar que vam fer el dia de l'ascensió al Tristaina, quan vam menjar aquell menú que tenia l'arròs amb conill i bolets com a plat estrella en el restaurant Arans i no hem pogut resistir la temptació. Tot i que hem arribat quan ja gairebé tancaven el menjador, encara ens han servit i hem pogut tornar a menjar aquell arròs amb conill i bolets.
Aquí teniu el vídeo de la jornada. Ha estat produït per Mountain Films i cedit per a tots els seguidors de blog:



També tenim el vídeo dels raquetistes. Aquesta ha estat produït per Edicions JGB i cedit també per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:
Coma de Seignac
amb esquís, 2012
Pic d'Estanyó
amb esquís, 2010
Pic de la Sarrera
amb esquís, 1981

dissabte, 18 d’abril del 2015

Camí dels Bons Homes: Porta - Mérens

Camí dels bons Homes
Setena etapa del Camí dels Bons Homes, entre Porta i Mérens-les-vals; una etapa clau, amb la que hem passat de la Cerdanya a l'Ariège superant el Coll de Puymorens i diverses dificultats afegides. Fins fa un parell de setmanes, aquesta etapa era molt complicada a causa de la neu que cobria tota l'obaga de Puymorens entre el coll i la població de L'Hospitalet-près-l'Andorre. Amb l'entrada de la primavera i el bon temps la situació ha anat millorant però, per assegurar-nos-en, vam fer una prospecció la setmana passada, tornant del Pic d'Albe.  Vam mirar com estava de neu el coll de Puymorens i fins i tot l'enginyer de guàrdia del grup de caminadors va mesurar el gruix de la neu. Vam arribar a la conclusió que la sortida es podia fer, tot i que es preveien certes dificultats a causa de la neu.
Avui, finalment, hem arribat en autocar a Porta i hem esmorzat a peu dret abans d'iniciar la caminada en direcció al Coll de Puymorens, punt clau de l'etapa. La primera part ha estat fàcil però passat Porté-Puymorens la muntanya estava plena d'aigua: a causa del desglaç, baixava aigua per tot arreu i tot estava enfangat. Hem travessat un petit torrent però poc després hem trobat un segon torrent més gran que ja no es podia travessar fàcilment. L'única solució ha estat descalçar-se i passar el torrent a gual. Finalment hem arribat al Coll de Puymorens (1.915 m) i hem fet la primera foto de grup. A pocs metres del coll, lluny del soroll de la carretera, ens hem aturat a esmorzar. Des del coll el camí encara puja una mica, per la Vall d'en García, per una àmplia pista. Després comença la baixada per un caminet que s'endinsa en el bosc. Era la part més delicada de l'etapa, ja que encara hi havia força neu. A més, hi havia arbres caiguts i restes de treballs forestals que ens han complicat una mica les coses però després de superar tots els obstacles hem arribat a L'Hospitalet-près-L'Andorre. A partir d'aquí ja no hi havia dificultats importants, tot i que encara hem hagut de travessar una àmplia congesta. A poc a poc hem anat baixant la vall de l'Ariège per un camí entre boscos, a una certa distància de la carretera. Hem arribat a una petita agrupació de cases, les Bordes-d'en-Haut, on hi ha, desviant-se una mica del camí, una magnífica àrea de pic-nic. Ens hem aturat a dinar en aquesta instal·lació, amb taules i seients de pedra, i hem completat l'etapa amb una plàcida baixada per un bon camí. A Mérens hem acabat la jornada amb la foto de grup dalt del pont de pedra. Avui no hem anat al restaurant, com és habitual amb aquest grup de caminadors gormands, perquè els estrictes horaris dels francesos no ens permeten dinar a quarts de quatre com fem habitualment.
Aquí teniu pel·lícula de la jornada, cedida per Edicions JGB per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:
Pic de Coma d'Or
amb esquís, 2014
Tosse de
Pédourrés, 2013
Puig de Trespunts
amb esquís, 2013

dissabte, 11 d’abril del 2015

El Pic d'Alba de l'Ariège, amb esquís

Pic d'Albe, Ariège
El Pic d'Alba (o d'Albe com es denomina en els mapes francesos) és un cim molt desconegut, tot i ser un dels grans cims de l'Ariège. Fa pocs anys ni tan sols sabia que existia el Pic d'Albe però quan vam fer el Pic de Rulhe ja em va cridar l'atenció l'aspecte inexpugnable d'aquesta gran muntanya i l'estiu passat, des del Pic d'Escobes, vaig poder tenir una nova visió en primer pla del Pic d'Albe. No és un clàssic de l'esquí de muntanya i poques vegades es fa amb esquís, de manera que hi ha poca informació a la xarxa sobre aquesta ascensió. La més concreta que teníem era un article que es va publicar en el número 793 de la revista Muntanya, que descriu l'ascensió per la vall d'Arques i l'Estanyet del Diable. No és una ascensió fàcil sinó molt treballada, buscant el punt feble d'aquest cim aparentment inexpugnable. Hem sortit de bon matí del poble de l'Hospitalet; hi havia molt poca neu a la part baixa, molta menys de la que pensàvem trobar, de manera que hem iniciat l'ascensió amb els esquís a l'esquena. Tota la part baixa de l'itinerari, fins als 1900 metres els hem fet a peu. Ha estat una llarga caminada però l'objectiu d'avui ho valia. Ja amb els esquís als peus, hem passat ben a prop de l'estany de Pédourrés i hem començat a pujar en direcció a la Portella de Siscar. Al voltant dels 2.300 metres hem deixat el camí de la portella per enfilar-nos a la dreta en direcció nord per una coma. Hem arribat a un punt des d'on es veia a baix l'estanyet del Diable (el nom no consta en el mapa sinó que el cita amb aquest nom l'article de la revista Muntanya). Poc més amunt ja hem vist la canal de pujada, força dreta. És el pas clau de l'ascensió, ja que ens porta a l'altiplà del cim, que ja és molt fàcil. La pujada per la canal comença bé però es va redreçant força fins que hem decidit acabar els darrers 50 metres amb piolet i grampons i els esquís a l'esquena (la ressenya parla d'una inclinació de 35 graus). Ja a l'altiplà somital, hem gaudit dels darrers metres, ja fàcils i amb un magnífic panorama, fins arribar al cim del Pic d'Albe (2.764 m). Les vistes eren molt extenses, tant en direcció a Pymorens com mirant a Andorra. Com sempre, hem fet una panoràmica circular:

Després de descansar una mica al cim hem iniciat el descens. Es pot baixar per l'itinerari de pujada però nosaltres hem volgut arrodonir la jornada baixant per la Vall de Siscar tot fent una ruta circular. Hem baixat una mica per l'itinerari de pujada i ens hem decantat a la dreta, en direcció oest, per buscar la baixada a un collet situat sobre l'Estany d'Albe. És una zona pedregosa i desagradable, i pot ser perillosa si les condicions de la muntanya no són òptimes. Avui aquesta part no tenia neu i hem pogut baixar sense massa problemes. Es tracta de l'itinerari de la via normal de pujada al Pic d'Albe a l'estiu però no hi ha camí sinó només algunes fites que ens guien pels passos menys complicats entre els blocs de pedra. Finalment hem arribat al collet i ens hem tornat a calçar els esquís per iniciar la baixada per la Vall de Siscar. La baixada comença per una canal força dreta però aviat es va suavitzant el pendent i hem acabat gaudint d'una llarga i plàcida esquiada per la vall de Siscar, fins retrobar el camí de pujada. El darrer tram, igual que a la pujada, l'hem fet amb els esquís a l'esquena.
I aquí teniu un vídeo de la sortida, que ha estat cedit per Mountain Films per a tots els seguidors del blog de muntanya:




ENTRADES RELACIONADES:
Ascensió al Pic
d'Escobes, 2014
Tosse de
Pédourrés, 2014
Nérassol amb
esquís, 2009