dissabte, 30 de març del 2013

GR221: Santuari de Lluc - Pollensa

GR221, Camí de la Pedra en Sec
Santuari de Lluc - Refugi de Son Amer - Coll Pelat - Coll des Pedregaret - Binifaldó - Refugi des Pont Romà - Pollensa

La vuitena i darrera etapa del GR221 és fàcil encara que llarga, ja que cal recórrer un bon quilometratge entre camps de conreu per arribar a Pollensa. Hem sortit del Santuari i en pocs minuts hem arribat al Refugi de Son Amer, d'aspecte magnífic com tots els refugis de la Serra de Tramuntana. Un ample camí ens ha portat fins al Coll Pelat on hem superat una tanca de delimitació de finques amb una escala de fusta com moltes altres que hem anat trobant al llarg de la Serra de Tramuntana. Sense perdre alçada, un caminet pel bosc d'alzines ens ha portat al Coll del Pedregaret on el camí s'ha convertit en pista. Hem arribat a Binifaldó, convertit en un centre d'educació ambiental, i hem pogut contemplar una alzina centenària, d'uns 500 anys segons un rètol explicatiu. A partir d'aquí hem anat deixant enrere les muntanyes i el nostre camí ha anat baixant planerament seguint l'antic camí de Pollensa a Lluc amb algunes dreceres per evitar les llaçades. Hem passat per la Font de Muntanya, força abundant, i hem acabat l'etapa amb una llarga caminada pel pla entre camps de conreu i cases escampades. A l'entrada de Pollensa hem trobat el refugi del Pont Romà, molt acollidor i modern, i ens hem aturat a dinar. El menú ha estat magnífic, començant amb una fideuà i acabant amb les postres típiques: taronja amb cacauets. Després de fer la photo finish en el Pont Romà hem travessat el poble fins a la plaça, on hem pres un cafè abans d'agafar el cotxe de línia que ens ha portat a Palma. A les 10 de la nit sortíem en avió de tornada a casa.


divendres, 29 de març del 2013

GR221: Font des Prat - Santuari de Lluc

GR221, Camí de la Pedra en Sec
Font des Prat - Coll des Prat - Coll des Telègraf - Camí de Ses Voltes - Santuari de Lluc

Ens hem llevat molt aviat en el nostre campament de la Font des Prat i, després de plegar la tenda i recollir el material, hem iniciat la setena etapa d'aquest GR. Hem iniciat el camí amb una llarga pujada per una vall molt oberta. Primer per un bosc d'alzines amb moltes restes de les antigues carboneres i després ja sense bosc fins al coll des Prat. Des d'aquest coll hem pogut veure un gran panorama de la part nord de Mallorca; es veien clarament la Badia d'Alcúdia, la Badia de Pollensa i el Cap de Formentor. Al fons es distingia clarament l'illa de Menorca, perfilant-se a l'horitzó entre la calitja. Hem menjat l'entrepà i hem seguit el nostre camí en direcció al Coll del Telègraf, a on arribat després de travessar un parell de congestes de neu. Una petita remuntada ens ha portat a un collet al costat del Puig d'en Galileu des d'on només ens quedava una llarga però fàcil baixada fins al final de l'etapa. Ben aviat el caminet s'ha convertit en un gran camí empedrat que baixa fent llaçades per un dens bosc d'alzines. És un tram de camí anomenat Ses Voltes, que ens ha portat amb comoditat fins al fons de la vall i després al Santuari del Lluc on hem donat per acabada l'etapa.


dijous, 28 de març del 2013

GR221: Sóller - Font des Prat

GR221, Camí de la Pedra en Sec
Sóller - Biniarraix - Barranc de Bibiarraix - L'Ofre - Coll de l'Ofre - Embassament de Cúber - Coll de Sa Coma dels Ases - Es Pas Llis - Refugi dels Tossals Verds - Font des Prat

Aquesta sisena etapa del GR221 és, sens dubte, l'etapa reina de tota la travessia. D'entrada teníem un greu problema: el final de l'etapa era el refugi dels Tossals Verds però quan vam intentar fer la reserva, un mes abans de la sortida, el refugi estava ja complet per a aquest dia. Per telèfon ens van dir que sempre reserven dues places que donen el mateix dia a primera hora del matí al primer que truqui. De cap manera ens van voler reservar aquestes places, ja que només es podien donar el mateix dia. Com que no ens podíem arriscar a quedar-nos sense lloc per dormir, només hi havia dues alternatives: doblar l'etapa arribant fins al Lluc o portar la tenda de campanya. Vam optar per portar la tenda i els sacs de dormir, de manera que hem hagut d'arrossegar una motxilla inhumana durant quatre dies. Després d'un bon esmorzar a l'hotel Isabel de Sóller hem sortit del poble pel camí de Biniarraix. Abans, a la plaça del poble hem trucat al refugi per intentar reservar les dues places que, segons ens havien dit, es donaven a les 9 del matí al primer que truqués. Eren les 8'55 i ens han dit que les dues places ja estaven ocupades ... Com que estàvem preparats per a tot hem seguit endavant en direcció a Biniarraix. Després de passar aquest petit poblet, el camí comença una forta i llarga pujada, tot empedrat, pel Barranc de Biniarraix. Tot fent ziga-zagues, el camí va guanyant alçada per l'engorjat al costat d'un riu d'aigües transparents fins arribar a l'Ofre, una petita vall penjada amb una gran casa i camps de conreu. Una mica més de pujada i arribem al Coll de l'Ofre; des d'aquí es veu a sota mateix l'Embassament de Cúber, dominat pel Puig Major, el punt més alt de Mallorca. Hem descansat una mica al coll abans d'iniciar la suau baixada que ens ha portat a l'embassament. Al final de l'embassament, poc abans de la font d'es Noguer, hi ha una nova bifurcació. El camí principal fa la volta a la muntanya dels Tossals Verds i torna enrere per arribar al refugi però hi ha una variant més directa, encara que més entretinguda, que puja per l'altra banda directament al refugi, passant per un pas equipat amb cadenes, el Pas Llis. Una curta pujada ens ha portat al coll de Sa Coma des Ases; després el camí baixa fent llaçades fins arribar gairebé al riu. Aquí trobem el Pas Llis, un petit tram de paret equipat amb unes cadenes per agafar-se. Sense problemes hem superat el pas i hem arribat al refugi dels Tossals Verds. Encara hem fet un darrer intent de trobar lloc al refugi; per si hi havia alguna anulació, hem preguntat si quedava alguna plaça. El guarda del refugi ens ha dit que casualment quedaven dues places però després ha revisat el seu llibre de registre i amb l'ajut de la cuinera, ja que calia comptar fins a trenta, ha arribat a la conclusió que no hi havia lloc. De fer-nos alguna cosa per menjar ni parlar-ne, ja que les cuineres plegaven aleshores i només com a favor ens han fet un entrepà -ells en diuen un pa amb oli- i un parell d'entrepans per emportar-nos per demà. Després d'uns minuts de descans hem seguit el nostre camí. Hem pujat fins al Prat de Cúber i, poc més enllà, a la Font del Prat on hem plantat la tenda. El lloc era molt adequat per acampar, sota una alzina centenària i al costat de la font, un riu que surt de la terra amb força cabal.


dimecres, 27 de març del 2013

GR221: Deià - Sóller

GR221, Camí de la Pedra en Sec
Deià - Camí de sa Vinyeta - Son Mico - Sóller

Novament, aprofitant la Setmana Santa, hem vingut a Mallorca per acabar el GR221 que travessa la Serra de Tramuntana de punta a punta. L'any passat vam fer quatre etapes, sortint del Port d'Andratx i arribant a Deià. Aquesta vegada venim amb la intenció d'acabar la feina arribant a Pollensa, punt final del GR221. Avui de bon matí hem sortit de Barcelona en avió i ben aviat estàvem sobrevolant Mallorca. Des de l'aire hem pogut veure Pollensa, on hem d'acabar el nostre recorregut pel l'illa i tota la Serra de Tramuntana. També hem passat per sobre d'Inca abans d'aterrar a l'aeroport de Palma. Un autobús uns ha portat fins a la plaça d'Espanya, on hi ha l'estació d'autobusos. Hem esmorzat i hem agafat l'autobús que ens ha portat fins a Deià. Finalment, després d'aquest larg viatge, hem iniciat el nostre camí en el mateix punt on el vam deixar l'any passat. El camí, com sempre ben marcat, comença baixant pel Torrent Major en direcció a la Cala de Deià però ben aviat comença a pujar i pren la direcció de Sóller. Entre camps d'oliveres i cases pairals hem anat pujant per un magnífic camí amb trams empedrats fins a un collet. Allà mateix hi ha la casa de Son Mico, que ofereix als molts caminadors i turistes que passen pel GR els refrescants sucs fets amb les magnífiques taronges de Sóller, que tenen fama de ser de les millors del món. També serveixen tota mena de pastissos casolans, tan bons que calia fer cua amb una multitud d'alemanys per aconsegir alguna cosa en el mostrador. Nosaltres hem pres un suc de taronja i hem seguit el nostre camí. Aquí el GR221 es divideix en variants. La principal va en direcció nord fins al refugi de Muleta, on acaba l'etapa. Nosaltres teníem allotjament a Sóller, de manera que hem agafat la variant més directa que ens ha portat al final de la nostra etapa sense desviar-nos pel refugi. Ha estat una etapa curta però no ha estat malament tenint en compte que a les 8 del matí encara estàvem a Barcelona.


divendres, 22 de març del 2013

Pic Alt del Griu (2.876 m) amb esquís

Pic Alt del Griu
Una nova escapada a Andorra per fer una ascensió d'esquí de muntanya.  L'objectiu triat ha estat el Pic Alt del Griu, des dels Cortals d'Encamp. La ressenya del llibre dels 150 itineraris marca la pujada per la gran pala de la cara nord i adverteix de tota mena de perills: gran pendent, zones ventades, risc d'allaus... La impressió era que es tractava d'un itinerari poc esquiable però en el mapa d'hivern de l'Editorial Alpina apareix un itinerari diferent, que puja pel bosc i va  a buscar la carena fins a la Collada d'Entinyola i des de la collada directament al cim. Nosaltres hem optat per aquest itinerari i no ens hem equivocat. Hem arribat als Cortals d'Encamp i hem deixat el cotxe a la carretera en el punt on surt un camí ample que aviat es converteix en un corriol que puja pel bosc per anar a buscar la carena. Després d'una bona estona de pujar pel bosc, amb força neu, hem arribat a una zona oberta i se'ns ha mostrat un gran panorama, que fins ara teníem ocult pel bosc. Aquí començava a fer vent, de manera que hem seguit amunt sense pujar al fil de la carena sinó per la vesant Nord, a pocs metres de la carena. Més endavant hi havia molta pedra i hem remuntat fins a la carena, on ha havia bona neu. Després, evitant per l'esquerra un petit cim, hem baixat fins a la Collada d'Entinyola. Una bona pala, un sector amb grans blocs de pedres i l'altiplà final ens han portat al punt més alt, l'Alt del Griu (2.876 m), on hem arribat amb els esquís als peus. Aquest cim, per la seva posició central a les valls andorranes, té una vista extraordinària; es veia tot Andorra i molt més; fins i tot hem pogut distingir La Maladeta, molt lluny. Hem descansat una mica contemplant el paisatge i hem fet la panoràmica circular:

Des del mateix cim hem iniciat la baixada amb els esquís als peus. Per evitar el principi de la gran pala, molt dreta i amb grans blocs de pedra, hem seguit l'itinerari de pujada fins a la Collada d'Entinyola; des d'aquí hem baixat directament en direcció als Cortals d'Encamp per una ampla canal fins que l'estretament de la canal ens ha obligat a tirar cap a la dreta buscant la gran pala. Aquí la neu era magnífica i la pala, molt dreta, ens ha permès gaudir d'una gran esquiada fins al fons de la vall. Abans d'arribar a la carretera hem flanquejat per sobre fins enllaçar amb una pista que ens ha portat directament al punt de partida sense haver-nos de treure els esquís.
Aquí teniu la pel·lícula de la jornada, cedida per Mountain Films per a tots els seguidors d'aquest blog.



dissabte, 16 de març del 2013

Tose de Pédourrés, 2.468 m, amb esquís

Tosse de Pédourrés
Avui hem fet la Tose de Pédourrés amb esquís. Era una qüestió pendent des que a finals de gener vam iniciar aquesta temporada d'esquí amb una retirada estratègica en aquesta ascensió. Com que no ens agrada deixar la feina a mitges, hem vingut a completar l'ascensió que vam iniciar, sense èxit, el 27 de gener. Avui el temps tampoc s'esperava gaire bo però els pronòstics indicaven un matí amb sol als vessant nord del Pirineu i per això hem vingut a l'Ariège fugint de la nuvolada que havia d'entrar a mig matí pel sud. Hem arribat molt aviat a l'Hospitalet-près-l'Andorre (1.429 m); hem deixat el cotxe a l'aparcament del poble i hem anat a buscar l'inici del camí de la vall de Siscar. Des del mateix inici del camí hi havia bona neu, de manera que hem iniciat l'ascensió amb els esquís als peus. El dia estava tapat però nosaltres teníem una confiança cega en el Meteo France, que en el seu mapa marcava el samedi matin ple d'ous ferrats al vessant nord dels Pirineus. Hem arribat al punt on ens vam retirar en la nostra darrera visita a aquesta vall i hem vist la pala que aquell dia amenaçava allau. Avui la neu estava aparentment més estabilitzada; a més, al davant nostre hi havia un grup de francesos amb un guia. El guia s'ho ha mirat i ha decidit passar, prenent la mesura de precaució de guardar una distància de seguretat de 15 metres entre els esquiadors. Superat aquest punt, l'ascensió ja no presentava més dificultats però a mesura que pujàvem el vent era cada vegada més fort, tot i que no era seguit sinó a cops. En els cims de les muntanyes es veien les característiques fumaroles que indiquen la bufada del torb però el dia s'havia anat obrint i fins i tot a estones ens tocava el sol. Hem arribat a l'estany de Pédourrés, totalment tapat de neu, i hem iniciat la pujada de la pala final. A mesura que pujàvem el vent era més i més fort però hem anat superant els metres de desnivell d'aquesta gran pala fins arribar al cim de la Tose de Pédourrés (2.468 m). Al cim el vent era tan fort que només hem fet un parell de fotos i hem baixat una mica sense treure les pells fins que ens hem aturat per apretar-nos les botes i treure pells. El fort vent no ens ha deixat gaudir plenament de la gran pala del Pédourrés, que normalment ofereix una gran esquiada. Més avall el vent ha afluixat i hem aprofitat per menjar una mica abans de completar la baixada per la vall, amb la neu enganxosa però sense problemes.
Aquí teniu aquí la pel·lícula de la jornada: 



dissabte, 9 de març del 2013

Sot del Balà i Puig de la Força

Sot del Balà
Avui hem fet una excursió per les Guilleries, pels voltants de Tavertet. Una matinal excursionista no gaire llarga però amb uns quants punts d'interès. Hem sortit de l'aparcament del Club Nàutic de Sau per una pista que voreja el pantà en direcció al Salt de Tirabous. Ens hem trobat la pista malmesa en el tram final a causa d'uns treballs forestals que s'hi estan fent. Un caminet, força malmès i emboscat a causa dels mateixos treballs forestals, ens ha portat fins a la Riera de Balà, al peu del Salt de Tirabous. Hem travessat una zona caòtica, amb arbres caiguts, i hem trobat un caminet, ja ben marcat, que s'enfilava amunt en direcció al cingle. Més amunt hem anat a parar a un camí més ample, amb marques rodones de color groc, que ens ha portat resseguint diverses terrasses per la base del cingle per la zona anomenada Les Pixarelles. Al final, ja  ben a prop del Salt del Molí Bernat, la cornisa queda tallada i cal baixar per una escala de ferro.  És un senzill pas equipat, anomenat Escales del Sot de Balà, però li ha donat un aire de dificultat a la nostra ruta. Una curta pujada ens ha portat al poble de Tavertet, on hem pres un refresc abans de seguir la nostra caminada. A l'altre extrem del poble, una ampla pista ens ha portat pel Pla del Castell en direcció al Puig de la Força. Poc abans d'arribar-hi, i després d'una petita aturada per dinar, un caminet a l'esquerra ens ha portat amb trams d'esglaons de pedra a buscar unes terrasses que ressegueixen la base del cingle fins arribar al peu del Puig de la Força. Aquí comença la segona dificultat de la jornada, optativa, que consisteix en resseguir un caminet que, a través de terrasses i amb algun pas equipat amb cadenes, fa la volta al cingle del Puig de la Força oferint-nos grans vistes en totes direccions. Finalment hem pujat al Puig de la Força abans de tornar al collet per iniciar el tram final de l'excursió. Ja sense cap dificultat, hem baixat per un camí fins arribar al punt de partida.
Aquí tenim la pel·lícula de la jornada, obra d'en Joan Guirao (JGB).



dissabte, 2 de març del 2013

Thoumasset, 2.741 m, amb esquís

Thoumasset
El Pic de Thoumasset és un clàssic de l'esquí de muntanya, tot i que no és dels cims que més es fan.  Potser sigui perquè el recorregut és llarg o també perquè la pala final gairebé mai és esquiable i normalment no es pot arribar al cim amb els esquí als peus. Era una activitat que tenia pendent des que l'abril de 1976 va aparèixer un article en el número 684 la revista Muntanya amb la ressenya de dues ascensions: Nérassol i Thoumasset. Després es va publicar una fitxa d'esquí amb la ressenya d'aquesta ascensió, que va quedar al calaix dels projectes. Avui hem tingut l'ocasió de fer aquesta ascensió, que ens ha deixat ben satisfets. Poc després de les 9 del matí hem sortit de l'aparcament situat al punt on la carretera de la Vall de Sorteny travessa el riu de la Vall de Rialb. Un camí pel bosc, ben nevat, ens ha portat vall amunt; aviat hem deixat el bosc enrere i hem pujat per la vall, poc pendent, fins a una cabana de pedra situada al peu del Port de Siguer. Hem deixat a l'esquerra la traça que portava a la Portella de Rialb i ens hem començat a enfilar, fent llaçades, en direcció al Port de Siguer. Al darrere s'alçava, imponent, la silueta del Pic de Font Blanca, recordant-nos una altra gran jornada d'esquí d'ara fa dos anys. Hem arribat al Port de Siguer (2.397 m) i hem pogut veure per primera vegada el Thoumasset, que des d'aquí es veia alçant-se magnífic sobre l'Estany Blau, totalment tapat de neu. Des d'aquí cal baixar 60 metres fins al l'estany; la sortida del coll estava una mica gelada però ben aviat hem baixat per unes pales de neu ben bona fins al nivell de l'estany. Pel bell mig hem travessat l'estany fins a l'inici d'unes pales que porten al peu de la cresta final del Thoumasset. Novament hem fet llaçades per superar aquestes pales, amb trams ben pendents però amb una neu magnífica. Hem arribat a la carena i hem vist que, tal com suposàvem, l'aresta final no era practicable amb esquís, de manera que ens els hem descalçat i hem començat a pujat pel llom pedregós fins arribar al cim del Thoumasset (2.741 m). Des d'aquí el panorama era extraordinari, amb un dia molt clar i asolellat, de manera que hem fet la panoràmica circular:

El Pic de la Font Blanca es veia encara més impressionant des d'aquest mirador; una mica més lluny vèiem la Pica d'Estats i per l'altra banda el Pic de la Sarrera. Hem fets les fotos del cim i hem menjat una mica abans d'iniciar el descens. Hem recuperat els esquís i hem iniciat una magnífica esquiada amb molt bona neu fins a l'Estany Blau. Després de travessar l'estany hem posat novament les pells per remuntar els 60 metres de desnivell fins al Port de Siguer. Després només quedava gaudir d'una bona esquiada per tota la Vall de Rialb fins al punt de partida.
Aquí tenim la pel·lícula, cedida per Mountain Films per a tots els seguidors d'aquest blog: