Forat Micó

El Forat Micó és una cova molt singular. A diferència de la gran majoria de coves que es troben en terrenys calcaris, aquesta cavitat s'obre a la Muntanya de Sal de Cardona, de manera que les estalactites i altres formacions que guarneixen les seves galeries no són de calcita sinó de sal, normalment d'un color blanc espectacular.

La cavitat té una galeria principal per la que baixa un riuet. És una galeria estreta i recargolada, amb molts meandres, però sense dificultat especial a part de l'estretor i la sensació una mica clautrofòbica que produeixen les coves estretes. Hi ha algunes petites bifurcacions sense recorregut i dues galeries superiors d'entrada i sortida que podem explorar.

Hem deixat el cotxe en una explanada de terra poc més enllà de l'aparcament del Museu de la Sal de Cardona. Ens hem equipat i hem iniciat la curta aproximació a l'entrada del Forat Micó. El camí voreja el gran esvoranc que va deixar en aquest lloc l'explotació de la mina. Després hem deixat el camí per prendre un corriol a l'esquerra que baixa pel bosc fent llaçades fins arribar al fons de l'esvoranc.

Hem trobat un congost entre les roques de sal per on sortia un riuet. Convençuts que estàvem a l'entrada de la cova, ens hem endinsat en el congost, amb belles formacions d'un blanc puríssim, però aviat ens hem adonat que no era la cova sinó un petit tram inferior sense connexió amb la cavitat. Hem fet fotos en aquest ambient singular i hem sortit novament.

Hem pujat uns metres per sobre del congost i arribant en un parell de minuts a l'entrada del Forat Micó. Ens hem endinsat per la galeria, que aviat s'ha tornat estreta i amb trams de gatera. Les parets estaven plenes d'estalactites de sal blanca formant un entorn singular i espectacular.

En alguns punts l'estretor dels passos ens ha fet dubtar de si anàvem pel bon camí però sabíem, per les ressenyes que havíem mirat, que la clau està en seguir sempre el curs del riu encara que algun petit tram, quan el riu passava per trams especialment estrets, una petita galeria lateral ens permetia superar el pas per una variant una mica més còmoda.

Hi ha dues galeries superiors que es mereixen ser explorades. La primera no l'hem vist, encara que en algun punt hem fet exploracions per alguna galeria lateral per trobar-la. La segona l'hem explorat a fons, pujant per una zona esglaonada fins a la capçalera d'un pou d'uns 10 metres que connecta amb la galeria principal. Hem tornat enrere per retrobar el curs del riu i hem seguit avançant per les gateres remullades, superant passos estrets, meandres i gateres fins que, en una marcada corba, hem vist la llum del dia i hem sortit a l'exterior en el fons de l'esvoranc de la mina.

Ha estat una gran experiència, recorrent indrets únics i gaudint d'una magnífica aventura subterrània. Abans de retornar al punt de partida encara ens hem entretingut fent fotos a les curioses formacions salines que en aquest punt es veien per tot arreu,  a plena llum del dia.

Finalment hem retornat al punt de partida, pujant per un corriol que en pocs minuts ens ha fet enllaçar amb el camí d'anada, que ens ha portat fins al cotxe on hem donat per acabada aquesta curiosa exploració matinal del Forat Micó.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Cova de Sant Valero, 2022

GR3: Saló - Cardona, 2022

Cova dels Rotgers, 2022

---

Montserrat, cims sense corda: Frares Encantats (I)

Com saben els seguidors del blog, fa uns mesos es va publicar un llibre amb un nom ben suggerent: Montserrat, cims sense corda. Aquesta publicació recull més de 150 propostes d'ascensions a roques i agulles de Montserrat amb la particularitat que s'hi pot pujar sense utilitzar la corda. 

Les ascensions proposades estan agrupades en capítols que corresponen a diverses regions del massís montserratí. Ja en dues ocasions anteriors he utilitzat el llibre de referència per planificar recorreguts amb ascensió als cims d'una de les regions. 

Avui l'objectiu era recórrer la regió del Frares Encantats pujant els 14 cims que recull el llibre en aquesta regió de Montserrat però finalment he completat només la meitat del programa previst, deixant per a un altre dia la resta dels cims.

He arribat molt aviat a Can Maçana i he iniciat la fàcil aproximació pel Coll de Guirló, la Portella i el refugi Vicens Barbé. Des del mateix refugi ja es veu el primer objectiu: el Cap d'en Calventus, una agulla de fàcil accés a on he arribat des de la Canal Ampla. Al costat mateix he pujat també al cim allargat de l'Agulla 178.

He tornat a la Canal Ampla agafant el camí del Coll de Port però ben aviat l'he deixat per agafar un corriol, marcat amb fites, fins al cim de la Miranda d'Agulles. Aquest cim és molt poc destacat i el bosc arriba fins al cim, de manera que la panorámica és una mica limitada.

Seguint el camí del Coll de Port he arribat al torrent del Clot del Tragó. He pujat pel torrent passant al costat d'una bauma i arribant al cim de les dues agulles següents: 135 i 168. Les dues són de fàcil accés i la dificultat principal és identificar els cims, de manera que el GPS és gairebé imprescindible.

He tornat al camí pujant fins a un petit coll des d'on he pujat dues agulles més, molt properes, les 133 i 134. En pocs minuts he completat aquestes fàcils ascensions retornant al cami i seguint fins al Pas del Príncep.

Tot i que havia platejat la sortida com a matinal, amb la intenció de tornar a dinar a casa, he pensat que el punt millor per acabar les ascensions d'avui era aquí, ja que estava justament a la meitat. D'aquesta manera quan torni em quedarà l'altra meitat i les dues sortides seran equilibrades.

He tornat pel camí del Coll de Port, passant pel refugi i per la Portella, fins a Can Maçana. He deixat pendents 7 agulles per a la propera.

Avui no hi ha track ni vídeo perquè els faré conjuntament amb la segona part de l'activitat quan la completi.

---

ÀLBUM DE FOTOS

---

ENTRADES RELACIONADES:

Sense corda Agulles, 2022

Sense corda Sant Pau, 2022

Clot del Trago, 2013

---

Barranc dels Empedrats

Aquesta temporada de barrancs, la més activa de tota la història del Blog de Muntanya, segueix endavant amb nous torrents i barrancs. Avui ens hem desplaçat al Bergadà per recórrer un barranc curt però intens i aquàtic: el Torrent dels Empedrats. 

Aquest torrent, afluent del Bastareny, es troba ben a prop de Bagà. Està dintre dels límits del Parc Natural Cadí-Moixeró i, per tant, s'ha de demanar permís per fer el descens.

Hem arribat de bon matí a Bagà i hem agafat la petita carretera que porta a les Fonts del Bastareny. Aviat hem deixat la carretera per agafar una pista que porta a l'Aula de Natura de La Salle, una casa de colònies situada al costat mateix del Torrent dels Empedrats. Hem deixat el cotxe en un gran pàrquing al costat de la casa i hem iniciat la curta aproximació a l'inici del barranc.

És un petit camí que puja pel bosc al costat del torrent, travessant-lo dues vegades. Més amunt, la vall s'engorja entre altes parets. És el tram conegut amb el nom de Els Empedrats. El camí puja al costat del torrent fins que, superat el tram engorjat, la vall s'obre i nosaltres ham deixat el camí per baixar a la llera del torrent.

Baixava un bon cabal, suficient per omplir tots els gorgs i alimentar les diverses cascades que es troben al llarg del descens. Hem començat amb un ràpel d'uns 11 metres, instal·lat sobre un arbre. Després, un segon ràpel d'uns 14 metres per una rampa relliscosa i diversos ressalts amb algun petit ràpel fins arribar al ràpel de 17 metres, el més llarg de tot el recorregut.

El rápel baixa per una magnífica cascada i acaba en un gran gorg d'aigua fresca i clara. És un indret singular que dóna caràcter al barranc encara que allà mateix, a peu pla, trobem el camí per on hem pujat, que justament travessa el torrent al peu de la cascada.

Hem seguit avall amb diversos ressalts i hem acabat amb els dos ràpels finals, de 7 metres, que hem fet junts amb una tirada de 14 metres. Poc després hem arribat a un pont de fusta per on passa el camí que porta al Bullidor de la Llet, una surgència molt visitada pels excursionistes, i que marca el final del tram esportiu del barranc.

El retorn és ben curt, pel mateix camí de pujada, i en pocs minuts hem arribat al pàrquing de l'Aula de Natura on havíem iniciat l'activitat.

I aquí teniu el vídeo del Barranc dels Empedrats. Ha estat produït per Mountain Films i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Barranc Olla de Mel, 2020

GR107: Gòsol- Bagà, 2014

Fonts del Bastareny, 1974

---

Salt de Sallent

El Salt de Sallent està molt a prop de la població de Rupit. És un salt d'uns 110 metres per on cau la Riera de Rupit formant una magnífica cascada, especialment després de pluges. Sembla ser que és la cascada més alta de Catalunya, si més no la més alta de les que tenen cabal continu. 

El descens del Salt de Sallent es fa amb diversos ràpels i no hi ha una única línia d'instal·lacions sinó que pràcticament la paret està cosida de parabolts i químics. Nosaltres hem seguit la línia més raonable, amb reunions còmodes i segures i amb bones instal·lacions, sense reunions penjades. Tot i que avui corria poca aigua, en alguns punts del descens hem pogut gaudir d'un plugim produït per les esquitxades de la cascada, que ens han donat una mica de frescor en un dia de forta calor.

Hem deixat el cotxe a la pista que baixa de Rupit, ben a prop del Salt de Sallent. Ens hem equipat i en pocs minuts hem arribat a la capçalera del barranc. Aviat hem comprovat que baixava poca aigua; era previsible després de dies de calor i sequera.

Per anar a buscar la primera instal·lació cal muntar un passamans. És un pas fàcil però convé assegurar-se perquè hi ha una bona caiguda... En pocs minuts hem muntat el passamans utilitzant uns ancoratges ben bons i hem arribat a la instal·lació del primer ràpel, muntat sobre químics amb dues anelles.

El primer ràpel és el més llarg, uns 45 metres, amb un tram volat d'uns 15 metres i amb una sortida impressionant sobre un buit de més de 100 metres. Després dels 45 metres hem aterrat a una plataforma herbosa penjada en una àmplia cornisa. Al costat, la cascada cau sobre la cornisa i rebota seguint el seu curs paret avall.

A pocs metres del punt final del primer ràpel, sobre la mateixa cornisa, hi ha un grup d'arbres. El segon ràpel es fa sobre unes bagues lligades als arbres. Les bagues son una mica velles però en Toni ha reforçat la instal·lació amb una baga nova per més seguretat. Hem baixat el segon ràpel, més curt però també amb un petit tram volat, acabant en una bona cornisa. 

El ràpel final té 40 metres; és el que té el tram més volat i acaba al costat del gran gorg situat al peu de la cascada. A mitja baixada passem per un sostre i acabem amb un tram volat ben lluny de la paret, que recorda a la Cova de l'Arcada, encara que més curt. 

Després de recollir les cordes, com que feia molta calor, hem acabat banyant-nos en el gorg final. El bany no era obligat i l'aigua no estava gaire neta; era més aviat verdosa però feia tanta calor que, sense manies, ens hem llançat a l'aigua.

Després del bany hem iniciat el camí de retorn per un corriol que puja fins a dalt del cingle, al costat del mirador, un lloc molt freqüentat pels turistes que volen veure bé el Salt de Sallent. Després, per una pista sobre el cingle, hem retornat al punt de partida on teníem el cotxe.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. Ha estat produït per Mountain Films i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

---

ÀLBUM DE FOTOS

---

ENTRADES RELACIONADES:

Cascades del Goleró, 2021

Gorja del Gravet, 2018

Excursió Salt de Sallent, 1971

---

GR3: El Pi de Sant Just - Pinell de Solsonès

Una nova etapa del GR3, el Camí Central de Catalunya, que avui ha estat protagonitzada pels camps de cereals amb el característic color daurat de l'època de sega. Ha fet molta calor però no tanta com esperàvem després de l'experiència de l'etapa anterior en la que vam patir una bona calorada. 

Avui, per combatre la calor, hem sortit més aviat. A les 6 del matí hem agafat l'autocar a Granollers i a dos quarts de vuit ja estàvem esmorzant al Pi de Sant Just. Després hem iniciat la caminada en el punt on vam acabar l'etapa anterior. 

L'etapa d'avui era fàcil i bastant planera. Gairebé tot el recorregut és per pistes o petites carreteres locals, sempre entre grans camps de cereals. Poc després de sortir hem arribat a Solsona. Hem entrat al casc antic sota el gran arc on hi havia la porta de l'antiga muralla i hem travessat la població resseguint els carrers de la ciutat vella.

Hem sortit per l'altra banda iniciant la pujada al Castellvell, un antic castell situat sobre un turó al costat mateix de Solsona. El camí que puja al turó té trams empedrats i puja amb bon pendent, de fet gairebé l'única pujada de tot el recorregut.

Des del Castellvell hem gaudit d'un gran panorama que s'estén sobre la Catalunya Central, amb les muntanyes de Montserrat al fons. Hem fet la foto de grup i hem seguit endavant, ara per una pista asfaltada.

La resta del camí ha estat més planer, gairebé tot sobre asfalt i amb predomini de la baixada encara que amb un parell de petits trams de pujada. Hem passat per diverses masies, algunes realment grans com la de Viladric, i hem arribat finalment a Pinell de Solsonès, un poblet de quatre cases on hem acabat l'etapa i la temporada 2021/22 de sortides del grup del GR.

Ja amb l'autocar, hem anat fins al Pi de Sant Just per dinar en el restaurant del mateix nom, on ja vam dinar al final de l'etapa anterior. 

I aquí teniu el vídeo d'aquesta jornada senderista. Ha estat produït per GReaperos Productions i cedida al Blog de Muntanya per als seus seguidors

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

GR3: Cardona - St.Just, 2022

GR3: Salo - Cardona, 2022

GR3: Camps - Salo, 2022

---

Gúbies del Regatxol

En el segon dia de la nostra estada barranquista al massís del Port hem fet un altre dels barrancs clàssics d'aquesta zona: les Gúbies del Ragatxol. Es tracta d'un barranc molt curt i amb una aproximació relativament llarga però molt aquàtic i amb un ràpel de 50 metres que supera la gran cascada que dona nom al barranc, en un entorn espectacular.

Hem dormit al Refugi del Caro (Estels del Sud) i després d'esmorzar hem iniciat la curta aproximació en cotxe per la pista, inicialment asfaltada, que porta a la zona de la Cova de les Avellanes. Poc més enllà, la pista està tancada i cal seguir a peu.

Hem fet l'aproximació per la pista, ben fàcil, però quan hem arribat a l'inici del barranc ens hem equivocat i hem agafat el camí de retorn; el gràfic que portàvem com a ressenya i la nostra interpretació del text ens han fet confondre el camí. Això ens ha fet perdre temps però quan ens hem adonat de l'error hem rectificat i finalment hem arribat a l'entrada del barranc que, a més, està indicat amb una gran pintada sobre una roca.

Els primers metres eren totalment secs però ben aviat hem arribat al primer gorg, una gran piscina natural d'aigua clara. Ens hem equipat i hem iniciat el recorregut de la part més interessant del barranc. Hem travessat la piscina nedant i després dos gorgs més amb petits salts. Ha esta un inici totalment aquàtic, ideal per un matí que ja era ben calorós.

Després hem fet un curt ràpel per baixar al darrer gorg abans de la gran cascada. Aquest gorg estava mig buit i per això no era aconsellable saltar com quan està ple del tot. A l'altra banda del gorg hem arribat a la instal·lació del ràpel gran.

Hi ha una doble instal·lació, ja que quan corre l'aigua per la cascada és perillós baixar pel mig i cal utilitzar una instal·lació més allunyada muntant un passamans per arribar-hi.  Avui la cascada estava seca i hem muntat el ràpel directament sobre la instal·lació principal, ben segura.

El ràpel de la cascada és impressionant. Són 50 metres i acaba en un gran gorg al centre d'un circ envoltat de grans parets, d'on cal sortir nedant. Tot i l'espectacularitat del pas, no és difícil perquè la verticalitat no és absoluta i només hi ha un petit tram una mica volat, gairebé al final.

Després de superar el pas clau hem seguit riu avall travessant un parell de gorgs plens d'aigua fresca i arribant a l'inici del camí de retorn. Una fita i unes marques de pintura indiquen el petit corriol per on cal pujar muntanya amunt per retornar al punt de partida. 

Hem estat una mitja hora per retornar a la pista i després encara ens quedava una hora ben llarga per remuntar tota la pista fins al lloc on havíem deixat el cotxe.

Hem donat per acabada aquesta sortida als Ports i hem tornat a casa satisfets per haver recorregut dos dels barrancs més clàssics d'aquest massís. Una gran experiència barranquista.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. Ha estat produït per Mountain Films i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Coves de la Mola de Catí, 2021

Besseit - Refugi Caro, 2016

Refugi Caro - Fontferrera, 2016

---

Barrancs del Clot de l'Hospital i Lloret

Hem iniciat una estada de dos dies al massís del Port amb un dels barrancs més clàssics de la zona. El Barranc de Lloret és un recorregut curt però intens, que acaba en un dels racons més coneguts del massís del Port: el Racó del Moro, un gorg alimentat per una gran sorgència activa tot l'any.

Com que el recorregut del Barranc de Lloret és bastant curt, només quatre ràpels, el més normal és complementar el seu descens amb el Barranc del Clot de l'Hospital, un recorregut bastant més llarg que acaba justament a l'inici del Lloret.

Avui, amb la primavera molt avançada, hi ha poca aigua als barrancs però encara hem trobat bastants gorgs plens que ens han permès remullar-nos una mica per combatre la calor i fer més agradable el descens.

Hem deixat el cotxe a l'aparcament del Barranc de Lloret, el punt de partida de l'itinerari excursionista que porta al Racó del Moro, i hem començat a pujar per una pista en direcció a la capçalera dels barrancs. Un rètol ens adverteix que entrem a la zona de pastura del bous braus i adverteix del perill objectiu que hi pot haver si molestem els animals.

L'aproximació no és gaire llarga i abans d'una hora ja estàvem a l'entrada del barranc. Els bous braus que hem anat trobant pel camí ens han ignorat o directament s'han apartat del nostre camí sense cap intenció d'embestir.

La primera part del barranc és oberta i seca però ja en el segon ràpel hem trobat un gorg ple d'aigua, una situació que s'aniria repetint al llarg del recorregut: no corria l'aigua però molts gorgs estaven encara plens. 

La primera part és un seguit de ràpels cuts, sis en total, sense dificultats especials i amb algunes remullades que animaven una mica el recorregut. Després hem arribat al pas clau, el ràpel de 35 metres.

Les ressenyes que portàvem li donaven una longitud de 30 metres però aviat hem comprovat que s'ha d'equipar amb uns 35 metres si no volem acabar el ràpel en una cornisa relliscosa i desgrimpar entre matolls la darrera part. A més, el ràpel és volat en bona part del seu recorregut; realment espectacular.

Després de superar el pas clau hem seguit baixant, ara amb ràpels curts i cada vegada amb més aigua. Hem fet un total de 7 ràpels més fins arribar a la confluència amb el Barranc d'Orió. Justament la confluència dels dos barrancs és el que dona origen al Barranc de Lloret.

La primera part d'aquest barranc és oberta i seca, un seguit de petits ressalts i caminades per la llera del torrent, però a poc a poc s'ha anat tancant i aviat hem arribat a la part engorjada on comença el recorregut tècnic del barranc.

Hem fet quatre ràpels, el més llarg d'uns 15 metres, fins arribar al punt més interessant del recorregut, el Racó del Moro. És un ràpel de 20 metres que acaba en un magnífic gorg d'aigues fresques i transparents alimentat per una bona sorgència que brolla allà mateix a mitja cascada.

Al costat del gorg s'inicia un caminet que ens ha portat de retorn fins al punt de partida, on havíem deixat el cotxe. Després hem pujat fins al Refugi del Caro (Estels del Sud) on ens hem quedat a dormir després d'un magnífic sopar que ens ha preparat en Mario, guarda del refugi.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. Ha estat produït per Mountain Films i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Castell de l'Airosa, 2015

Barranc de la Caramella, 2011

Gorja dels Estrets, 2005

---

Cova de l'Orri

Hem fet una sortida matinal per visitar la Cova de l'Orri. una cavitat de fàcil accés que es pot recórrer sense necessitat de material tècnic. Està situada a l'Alta Garrotxa, a prop de la població de Tortellà, i per arribar-hi només cal fer una curta caminada de menys d'una hora.

Hem agafat una pista asfaltada que surt de la carretera que va de Tortellà a Sales de Llierca.  La pista s'enfila pels densos boscos d'alzines de l'Alta Garrotxa fins al Coll de Beç, on hem deixat el cotxe. La part final de la pista no està asfaltada però està en bon estat i es pot pujar amb un cotxe normal.

Des del coll hem agafat una petita pista que baixa fins travessar el Torrent de l'Orri i puja per l'altra banda fins que, en una marcada corba, l'hem deixat per agafar un corriol que en pocs minuts ens ha portat a l'entrada de la cova.

Per entrar a la cavitat s'ha de baixar un ressalt d'uns 4 metres, la principal dificultat del recorregut. Les ressenyes que portavem descriuen aquest pas com a fàcil i aconsellen muntar un petit passamans amb una corda per assegurar el pas. 

Avui hem comprovat que la situació ha canviat: algú ha instal·lat una petita i rudimentària escala de fusta que permet baixar el ressalt sense cap dificultat ,si ens refiem de la rústica escala. 

Hem baixat sense problemes i hem iniciat l'exploració de la cova que bàsicament és una única galeria amb algunes curtes ramificacions sense recorregut. A pocs metres de l'entrada hem trobat la part més interessant de tot el recorregut: una sala allargada, que no és més que un sector de la galeria principal, amb unes grans colades blanquíssimes. 

Hen seguit endavant per la galeria principal, amb algunes pujades i baixades i passos entre blocs però sense excessiva dificultat. Gairebé al final, hem arribat a una sala una mica més gran on hi ha instal·lats dos pessebres, portats aquí per algun club d'espeleologia.

En un racó d'aquesta sala final hi ha unes finestres petites que formen unes gateres per on hem entrat a una altra sala, també molt interessant, anomenada Sala de les Bitlles perquè hi ha tot d'estalagmites que semblen bitlles. També hi ha moltes banderes d'una tonalitat vermellosa, formant un conjunt de gran bellesa.

Després de gaudir de l'espectacle de la Sala de les Bitlles hem iniciat el retorn pel mateix itinerari però com que la cavitat és petita, només té uns 150 metres de recorregut, hem intentat explorar tots els racons buscant alguna sala lateral. Hem tobat una segona sala al costat de la de les Bitlles però sense tantes formacions. També hem explorat una galeria una mica més llarga, paral·lela a la principal, que ha acabat retornant-nos a la galeria gran.

Hem acabat la visita a la cova remuntant el ressalt de l'entrada amb l'ajuda de l'escala de fusta i hem tornat pel mateix camí fins al lloc on havíem deixat el cotxe, donant per acabada la sortida matinal a la Cova de l'Orri

I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. Ha estat produït per NONSTOP i cedit al Blog de muntanya per als seus seguidors:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Gorges de Sant Aniol, 2014

Cingles de Gitarriu, 2012

Ascensió al Bassegoda, 2011

---

Torrent de Vilacireres per Cal Pelegrí

Una nova incursió en els barrancs de la Vall de Lord, concretament a la zona de l'Aigua de Valls. Avui hem fet el descens del Torrent de Vilacireres, un clàssic de la zona, tècnic i aquàtic, ideal per aquesta època de l'any quan comença a fer molta calor i els rius de muntanya encara porten un bon cabal. No hem fet el descens integral d'aquest barranc sinó que hem utilitzat una entrada alternativa pel Torrent de Cal Pelegrí.

Aquesta entrada alternativa ens permet allargar el recorregut amb diversos ràpels, un dels quals de 45 metres, i només deixa de banda el sector inicial del Torrent de Vilacireres que és el de menys interès, amb un parell de ràpels curts i trams oberts. L'equipament del torrent principal és molt bo però el del Torrent de Cal Pelegrí, tot i que no es pot qualificar de precari, és una mica just, amb instal·lacions d'un únic spit i algun muntatge amb bagues que cotradiu les normes bàsiques de seguretat.

Per tal d'evitar una llarga caminada, que amb la calor i carregats amb les cordes i els neoprens hauria estat ben dura, hem fet maniobra de cotxes, deixant-ne un a prop de l'Aigua de Valls i pujant amb el segon cotxe fins al costat de la masia de Cal Pelegrí, a l'inici del barranc que porta el mateix nom.

Després d'un llarg recorregut per la pista, hem arribat a Cal Pelegrí. Al costat mateix de la masia hem deixat el cotxe i hem iniciat la curta aproximació al torrent.

Hem arribat a la llera del torrent, inicialment obert i emboscat, però aviat s'ha anat tancat i en pocs minuts hem arribat a l'inici de la part tècnica del barranc, a la capçalera del primer ràpel. Aquest primer ràpel està instal·lat sobre un arbre, de bona mida i d'aspecte sòlid però mort. 

Ens hem equipat i hem iniciat el descens fent el primer ràpel, d'uns 18 metres. Més endavant hem fet un segon ràpel, de 14 metres i esglaonat, que ens ha deixat a la capçalera del ràpel més llarg de tot el recorregut, d'uns 45 metres. El ràpel baixa al costat d'una cascada gairebé seca i després per unes rampes fàcils.

Dos ràpels més d'uns 20 metres ens han portat fins a la confluència dels dos torrents. El de Vilacireres és molt més aquàtic i avui, tot i que no portava un gran cabal, ens ha permès bones remullades amb gorgs i cascades que ens han fet gaudir d'un magnífic descens.

Després de la confluència dels dos torrents hem arribat a la part més interessant de tot el recorregut: cinc ràpels encadenats, el més alt de 15 metres, amb cascades i gorgs, en un tram ben engorjat. Després hem travessat un tram obert i emboscat que ens ha portat a un altre ràpel espectacular, de només 8 metres però amb cascada, gorg i bloc encastat.

El torrent, ara novament obert, travessa el camí per on vam passar fa ben poc venint del Pont Cabradís. Segueix encara obert i després per un caos, fàcil però entretingut perquè cal anar buscant el millor camí pel laberint de grans blocs.

Finalment hem arribat a l'últim ràpel, de 15 metres, amb un petit desplom final. Al peu d'aquest ràpel ja ens hem desequipat; el torrent era totalment sec i feia calor. Ens quedava un darrer tram obert fins a l'Aigua de Valls; pensavem que tot seria sec però encara hem trobat llocs on corria l'aigua, apareixent i desapareixent per trams, i algun gorg d'aigua fresca on hem gaudit de les darreres remullades del dia.

El torrent desemboca a l'Aigua de Valls. A l'altra banda del riu hem agafat un petit camí que ens ha portat fins a la central elèctrica de La Corriu, on hem travessat el riu per un pont metàl·lic i hem agafat un corriol a l'esquerra que ens ha portat fins a la segona central elèctrica, aigües avall. Allà hem agafat una petita pista que hem seguit fins a la carretera, ben a prop del punt on havíem deixat el primer cotxe.

Només ens quedava completar la maniobra de cotxes, pujant a buscar el segon vehicle al final de la llarga pista de Cal Pelegrí, i retornar a casa satisfets per haver gaudit d'una bona jornada barranquista 

I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. En aquesta ocasió és obra de la productora pròpia del Blog de Muntanya, Quercus Films, amb la col·laboració d'en Toni com a càmera auxiliar.

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

El Pont Cabradís, 2022

GR1: Pont de Llinars, 2016

Rasa de la Torruella, 1993

---