dissabte, 26 d’octubre del 2019

Ascensió al Pic des Trois Seigneurs (2.198 m)

Pic des Trois Seigneurs
El Pic des Trois Seigneurs és una gran talaia de l'Ariège. És un pic de poca altitud, no arriba als 2.200 m, però té una gran prominència, de més de 680 metres. A més, està separat de la carena principal dels Pirineus i això li dóna una gran perspectiva d'aquesta part dels Pirineus, de la Maladeta al Carlit. La seva ascensió es fàcil des del Port de Lers, situat a la carretera que va de Vicdessos a Aulus-les-Bains. És un llom allargat, una carena amb grans vistes a banda i banda que porta directament al cim després d'un recorregut quilomètric a cavall entre dues valls.
Hem dormit a Tarascon-sur-Ariège i poc després de les 9 del matí ja estàvem al Port de Lers per iniciar l'ascensió. La primera part és un llom herbós amb un camí que puja directament, guanyant desnivell amb rapidesa fins arribar a un punt on la carena ja es fa més planera. Aquí comença un llarg recorregut de carena amb pujades i baixades en direcció al cim, que es veu ben lluny.
Hem anat resseguint la carena mentre el panorama es feia cada vegada més extens. Al darrera nostre ha aparegut el massís de la Pica d'Estats amb una nevada primerenca que el feia ressaltar sobre les muntanyes més properes amb els colors característics de la tardor. Hem passat un parell de trams amb grans blocs que ens han obligat a fer petites grimpades sense dificultat i finalment hem arribat al cim del Pic des Trois Seigneurs (2.198 m). El dia era radiant, sense cap núvol a l'horitzó i amb una temperatura ideal, de manera que hem estat una bona estona al cim contemplant l'extens panorama que ens brindava. A més de la Pica d'Estats, que teníem al davant, es veia la Maladeta, el Mont-roig, el Certascan i el massís de Saint Barthélemy. Hem tret el dron a passejar i hem fet una panoràmica circular:

La baixada es pot fer pel mateix camí de pujada però nosaltres hem triat un itinerari diferent, baixant  per l'Etang d'Arbu i tancant d'aquesta manera un itinerari circular. Hem desfet un tram de l'itinerari de pujada però ben aviat hem deixat la llarga carena per on havíem pujat per baixar directament per la vall en direcció a l'Etang d'Arbu. La part inicial és una mica complicada, amb algunes petites desgrimpades, però sempre per un camí marcat amb pintura groga i fites. A partir del llac el camí és més fàcil però encara molt pendent, fins arribar al Pont de Ganioule. Finalment el camí planeja fins arribar a la carretera, poc més d'un km per sota del nostre punt de partida. En pocs minuts hem remuntat fins al Port de Lers, on teníem el cotxe.
I aquí teniu una pel·lícula amb escenes d'aquesta activitat: 




ENTRADES RELACIONADES:
Ascensió a la Pica
d'Estats, 2010
GR10: Refugi de
Bassiès, 2008
Refugi de
Pinet, 2006

dissabte, 19 d’octubre del 2019

GR3: Bellver de Cerdanya - Alp

GR3: Bellver de Cerdanya - Alp
Avui hem iniciat, amb la colla del GR, un nou projecte, el GR3, que seguirem per etapes com hem fet amb tots els anteriors, a raó d'una sortida mensual. El GR3, anomenat Sender Central de Catalunya, és el més llarg de tots els que hem fet i té uns 800 km de recorregut. Fa una gran volta circular per les comarques centrals de Catalunya i el Prepirineu però encara no està acabat i té una part pendent de senyalitzar. Com que l'itinerari és circular es pot iniciar el recorregut a qualsevol punt del seu traçat. Nosaltres l'hem iniciat a Bellver de Cerdanya, enllaçant amb el Camí dels Bons Homes que ja vam recórrer fa pocs anys.
Hem arribat de bon matí a Bellver de Cerdanya i hem esmorzat a la Tasca de Bellver, on ja ens estaven esperant amb els croissants a la taula. Després d'esmorzar hem iniciat la caminada, que avui era fàcil i curta, una etapa d'inici de temporada sense complicacions. Hem sortit en direcció sud seguint el GR107, el Camí dels Bons Homes, que en aquest primer sector coincideix amb el GR3. Hem passat al costat de l'església de Santa Maria de Talló, una joia del Romànic. Poc més endavant, al costat de l'ermita de Sant Serni, hem deixat el Camí dels Bons Homes, que segueix en direcció sud cap als Cortals d'Ingla, per prendre un camí a l'esquerra per on va el GR3, que en aquest sector coincideix també amb el GR150.
La Cerdanya tenia els colors de la tardor, amb les fulles dels arbres mostrant totes les tonalitats del groc fins al vermell. Molt poc després de deixar enrere l'ermita de Sant Serni hem vist uns arbres amb les fulles d'un vermell espectacular. Un lloc ideal per fer la foto de grup d'avui, amb la que obrirem un nou capítol en el nostre àlbum de fotos de grup del GR.
Hem passat el torrent de la Fou de Bor per un pont i després, a gual, un altre petit torrent, el de la Bavosa. Hem passat Beders i Riu, hem arribat a l'àrea de servei del Túnel del Cadí i hem passat per sota del nus de carreteres. A l'altra banda hem agafat una pista bastant malmesa que, en quatre llaçades, puja fins al Serrat de les Boïgues, on hi ha una instal·lació d'antenes de telefonia. Poc més endavant hem passat per una altra ermita, la de Sant Grau, i hem iniciat una suau baixada en direcció a Urús. Després, tot planejant, hem arribat a Das i finalment a Alp, on ens esperava l'autocar per retornar-nos a Bellver de Cerdanya per dinar a la Tasca de Bellver, on ens han servit un magnífic menú que tenia com a plats estrella l'escudella catalana, el fricandó, l'entranya i els peus de porc.


ENTRADES RELACIONADES:
Coves de la
Cerdanya, 2019
CBH: Bellver -
Guils, 2015
CBH: Bagà -
Bellver, 2015

diumenge, 13 d’octubre del 2019

Cueva de los Arnales

Cueva de los Arnales
Després de la intensa jornada de muntanya d'ahir al Tendeñera, avui toca tornar a casa però hem volgut aprofitar que estàvem per aquestes contrades per fer una activitat matinal visitant la Cueva de los Arnales, una cavitat molt interessant, sense gaire dificultat però de gran bellesa.
A primera hora hem esmorzat al refugi de Bujaruelo. Després ens hem desplaçat fins al poble de Lamiana, a la carretera de Revilla. Hem deixat el cotxe i hem iniciat la curta aproximació fins a la cova. En només 20 minuts hem arribat a la boca de la cova, una gran bauma, i hem iniciat l'exploració de la cavitat. La Cueva de los Arnales té una única galeria, el curs del riu subterrani, amb un parell de galeries secundàries que comencen i acaben a la galeria principal. De bon principi ens hem hagut de mullar els peus, ja que en alguns punts la galeria s'estreny i està totalment inundada, tot i que la fondària de l'aigua no supera mai els 25 cm.
Després de recórrer un passadís amb un parell de passos estrets hem arribat a una gran sala, amb moltes formacions de tota mena. Després la galeria queda tallada per un mur però una corda fixa a la dreta dóna accés a una zona lleugerament elevada, uns passadissos que acaben retornant a la galeria principal. Un passatge força interessant i esportiu, amb passamans i cordes de nusos però sense massa dificultat. S'arriba a una nova sala, de sostre molt alt i amb una petita cascada que cau de dalt. Després, un sistema de passamans per l'altra banda ens porta novament a la sala gran.
El recorregut de la cova és d'uns 350 metres i creiem que l'hem explorat pràcticament tota, gaudint de tots els racons d'aquesta cavitat que ens ha deixat satisfets. Hem sortit de la cova i hem iniciat el retorn a casa, un llarg recorregut per carretera.
I aquí teniu una pel·lícula amb escenes d'aquesta activitat. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog. No us perdeu l'escena final: les explicacions tècniques del nostre geòleg de guàrdia.




ENTRADES RELACIONADES:
Cueva de
Seso, 2018
Cueva 5 de
Agosto, 2014
Cueva del Molino
de Aso, 1989

dissabte, 12 d’octubre del 2019

Tendeñera (2.845 m) per la vall d'Otal

Tendeñera
L'any passat ja vam fer un intent al Tendeñera. De fet no va arribar a ser un intent perquè una nevada primerenca, caiguda a finals d'octubre, ens va obligar a canviar de plans. Aquesta vegada hem vingut dues setmanes abans però també dubtàvem perquè la previsió del temps no era massa bona. Finalment ens hem decidit a intentar aquesta ascensió i ha estat un èxit. La boira no ens ha deixat veure el magnífic panorama que ofereix el cim del Tendeñera però hem pogut gaudir d'una gran ascensió en un dia gris per les solitàries valls d'Otal i Ordiso.
Ahir al vespre vam arribar a San Nicolás de Bujaruelo i ens vam allotjar en el refugi. Avui encara era negra nit quan hem sortit amb els frontals en direcció al Tendeñera. El primer tram de camí és per la pista que puja per la val del riu Ara i després es bifurca en direcció a la vall d'Otal. Ben aviat hem deixat la pista, que puja fent llaçades, per tallar-la seguint un caminet fins al Collado de Otal, un fals coll que dóna entrada a la part planera d'aquesta vall. Seguint novament la pista hem arribat a la Cabaña de Otal, un refugi lliure una mica atrotinat però apte per dormir-hi amb certa comoditat.
Des del refugi d'Otal el camí, marcat com a GR, puja per la vessant esquerra de la vall fent una gran llaçada i guanyant desnivell fins arribar a una gran feixa o valleta penjada, la Faja Basarán, per on hem seguit pujat fins arribar al Collado de Tendeñera (2.351 m). El dia seguia gris i més amunt la muntanya estava coberta de boira però no plovia, de manera que hem seguit endavant en direcció al cim.
A partir del coll el camí ja no té continuïtat. Encara ens quedaven 500 metres de desnivell i el camí està bastant desdibuixat però hi ha moltes fites que ens han guiat perfectament a través de la boira. A poc a poc hem anat pujant fins arribar als metres finals on cal grimpar una mica (no arriba al segon grau) i després travessar caminant un petit tram de cresta, com un pont, fàcil però amb estimballs a banda i banda. Finalment hem arribat al cim del Tendeñera (2.845 m). Des d'aquest cim, que té més de 500 metres de prominència, hi ha una gran vista dels massissos del Monte Perdido i el Vignemale, entre moltes altres muntanyes. Malauradament, avui les condicions eren pèssimes i no hem pogut gaudir del panorama, ja que la boira ho tapava tot. Hem fet les fotos de cim però no hem pogut fer la panoràmica circular i el dron, una vegada més, s'ha quedat guardat a la motxilla sense poder volar.
Sense entretenir-nos gaire hem iniciat el retorn, tan llarg com la pujada, pel mateix camí. Hem arribat al coll de Tendeñera i hem seguit pel camí marcat com a GR per on havíem arribat aquí a través de la Faja Basarán. Al final d'aquesta feixa hem deixat l'itinerari de pujada per prendre un camí,  a l'esquerra, en direcció al Collado de Ordiso. És una variant que ens ha permès recórrer la vall del mateix nom, molt solitària. Des del coll hem baixat sense camí fins a una cabana enrunada i després hem seguit baixant per un corriol fins a la confluència amb la vall del riu Ara.  Finalment hem baixat per la vall principal, seguint el GR11 que recorre aquesta vall, fins arribar a San Nicolás de Bujaruelo on hem acabat la nostra llarga jornada de muntanya.
I aquí teniu una pel·lícula amb escenes d'aquesta activitat. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog.




ENTRADES RELACIONADES:
GR11: Bujaruelo
-Panticosa, 2001
GR11: Góriz -
Bujaruelo, 2001
Ascensió al
Vignemal, 1975

diumenge, 6 d’octubre del 2019

Pic de Baxouillade (2.546 m) per la Vall de Galba

Pic de Baxouillade
El Pic de Baxouillade es troba en el límit entre les comarques del Capcir i el Donasà. De fet és el cim més alt d'aquesta darrera comarca, tot i que ben a prop té el Roc Blanc, que és quatre metres més baix però que per alguna raó és molt més conegut per la gent de muntanya. El Baxouillade es pot fer des del refugi de Laurenti, per la vessant del Donasà, o per la Vall de Galba, al Capcir. Nosaltres hem optat per aquesta opció, una mica més curta i amb menys kilometratge de cotxe.
Avui la previsió del temps no era gaire bona però es preveia una finestra de bon temps a les primeres hores del matí, tot i que s'aniria tapant i al migdia ja s'esperaven pluges. Per evitar el mal temps hem sortit molt aviat de casa i poc després de les vuit ja estàvem en el pàrquing dels Plans de l'Orriet després de recórrer una pista de 4 km que ens hi ha portat des del petit poble d'Esposolla.
Hem iniciat la caminada per una pista que s'endinsa a la vall de Galba. Ben aviat hem arribat al refugi lliure de la Jaceta i poc després a un altre refugi lliure, el de la Jaça de la Llosa. Els dos estan perfectament equipats, amb llar de foc, lliteres de fusta i una mica de mobiliari.
Hem seguit pujant, ara per un caminet marcat com a PR, ja que forma part del recorregut del Tour del Capcir. Més endavant hem deixat el PR agafant un camí més petit en direcció a la Portella d'Orlu. Ben aviat hem vist la Portella, enlairada sobre una canal, i poc després hi hem arribat. La Portella d'Orlu (2.279 m) és un pas estratègic entre el Capcir i la Vall d'Orlu, una reserva nacional de fauna. Des del coll hem pogut veure un nou panorama, amb la silueta piramidal de la Dent d'Orlu dominant els frondosos boscos de la Vall del mateix nom.
Des de la Portella fins al cim no hi ha camí. Només hi ha algunes traces sense contunuïtat i algunes fites però l'itinerari és evident, ja que al cap de poc ja hem vist la canal que porta a una marcada bretxa, pas clau de l'ascensió per aquesta part de la muntanya. Més fàcilment del que semblava, hem arribat a la bretxa, ben a prop del cim. El temps havia anat canviant i el cel blau del matí s'havia anat tapant per núvols grisos. A més, a partir de la bretxa hem patit un fort vent del nord. Sense aturar-nos, hem superat els darrers metres, arribant al cim del Pic de Baxouillade (2.546 m). Tot i que el dia era gris, es veia un gran panorama dominat en primer pla pel Roc Blanc, molt proper. Hem fet les fotos de cim i una panoràmica circular:

El vent era fort, de manera que avui el dron s'ha quedat a la motxilla sense poder fer un dels seus vols circulars al cim.
Hem iniciat el descens pel mateix camí fins a un petit llac situat al peu de la canal que puja a la Portella d'Orlu. Hem menjat una mica, protegits del vent del nord que a partir de la bretxa jo no bufava tant, i hem completat el retorn fins al cotxe satisfets d'aquesta ascensió, curta i fàcil però força interessant.
I aquí teniu una petita pel·lícula amb algunes escenes d'aquesta activitat:




ENTRADES RELACIONADES:
Dent
d'Orlu, 2016
Puig del Pla
Bernat, 2016
Ascensió al Roc
Blanc, 2012

dimecres, 2 d’octubre del 2019

Canals de Núria i el Freser

Canal del Freser
Avui hem recorregut els canals que, des del Riu de Núria i des del Freser, alimenten la central hidroelèctrica de Daió. Els canals passen per les Roques de Tot lo Món, una zona feréstega i solitària, amb grans vistes de la part baixa de les valls de Núria i el Freser. És un camí singular, que no apareix a les guies de muntanya perquè el recorregut de les canals està formalment prohibit per l'empresa propietària de les instal·lacions. Com passa sovint en aquests casos, creiem que la prohibició és més per evitar responsabilitats si algú pren mal en aquest recorregut que perquè el pas dels excursionistes pugui causar cap perjudici a les instal·lacions.
Hem arribat de bon matí a la central inferior de Daió, situada ben a prop de Queralbs. Des d'allà hem agafat el camí de Núria, que puja amb fort pendent per anar a buscar l'històric Camí dels Pelegrins enllaçant-lo al costat del Pont del Cremal després d'una travessia per sota de les Roques de Tot lo Món.
Hem seguit el Camí dels Pelegrins de Núria durant una estona fins arribar al nivell del canal. El camí segueix cap a  Núria però nosaltres hem iniciat la caminada pel canal, que en aquesta primera part és una plàcida passejada sobre els taulons de fusta perfectament ajustats que cobreixen el canal. Aquesta part no té cap dificultat i fins i tot trobem un cable d'acer que serveix de passamans per donar-nos seguretat quan el canal passa per sobre d'algun espadat.
Al cap d'una estona hem tingut una petita sorpresa quan hem vist que hi havia uns operaris fent treballs de manteniment en el canal. Un d'ells estava entrant al canal, equipat amb casc i frontal, per revisar des de dintre l'estat del canal.
Poc després hem arribat al primer obstacle: el canal desapareix dintre d'un túnel i no és possible seguir-lo, de manera que cal prendre un corriol desdibuixat que baixa a la dreta. Una marca de pintura vermella marca l'inici d'aquest camí poc abans del túnel. El corriol baixa i puja diverses vegades per un terreny complicat però sempre marcat amb taques vermelles i alguna fita. En algun punt també hi ha cable de seguretat, que ens ajuda a passar sense perill els trams més pendents.
Després de superar aquest sector hem arribat novament al canal, en el punt en què surt del llarg túnel que havíem evitat. Després d'un petit tram recorrent el canal hem arribat a un altre punt singular: el tub. Un pont metàl·lic aguanta un tub d'acer que porta l'aigua del canal travessant un barranc. A l'altra banda del pont, el canal torna a entrar en un túnel i nosaltres prenem un corriol a l'esquerra per evitar el tram subterrani. Novament pugem i baixem per terreny complicat amb trams equipats i fins i tot una escala metàl·lica que ens ajuda a baixar un pendent ben dret.
Hem retrobat el canal just al costat d'uns petits edificis. Aquí conflueixen els dos canals, el que ve del riu de Núria i el del Freser, i comença el tub que porta l'aigua a pressió cap a les turbines de central de Daió molts metres més avall. També hi ha un petit refugi lliure que no sembla gaire confortable però té una magnífica llar de foc.
Hem esmorzat al costat del refugi en una petita terrassa amb grans vistes. Teníem a sobre el Torreneules i al fons ja vèiem el final del nostre recorregut pel canal, el punt on comença en el riu Freser. Hem iniciat la segona part del recorregut deixant novament el canal, que entra en un túnel, per agafar un caminet de baixada que voreja un esperó rocós i després puja per l'altra banda per acabar baixant al canal. Encara hem fet dues variants més fora del canal però en aquest sector hem fet llargs trams de canal, amb alguns trams realment espectaculars amb grans vistes i espadats sota els nostres peus però sempre amb la seguretat que donen els passamans en els punts crítics.
Finalment hem arribat al final del canal, la captació d'aigües del Freser. Abans hem passat per un segon refugi lliure, una mica atrotinat però apte per passar la nit del lloro al costat de la llar de foc. Des de la captació d'aigües hem agafat un corriol poc visible, marcat amb una fita, que travessa el Freser i va a buscar el camí de Coma de Vaca que ens porta directament fins al punt de partida al costat de la central de Daió.
Abans d'arribar al final ens hem desviat uns minuts del camí principal per acostar-nos al peu del Salt del Grill, una petita cascada amb un gorg a la seva base. Hem dinat en aquest indret singular abans de completar la jornada baixat el darrer tram de camí fins a la central de Daió.
I aquí teniu la pel·lícula d'aquesta activitat. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida al blog de muntanya per a tots els seus seguidors.




ENTRADES RELACIONADES:
Gorges de
Núria, 2012
Salt del
Grill, 2005
Agulla del
Gendarme, 1974