divendres, 27 de desembre del 2019

Tossal Mercader i Pic de Querforc, amb esquís

Tossal Mercader
Avui hem fet l'ascensió a aquests dos cims, relativament fàcils però amb un gran panorama, situats al costat del Col de Puymorens, al límit entre la Cerdanya francesa i l'Ariège. Ha estat una activitat combinada, amb quatre raquetistes i un esquiador, en un dia radiant de llum encara que amb un vent fred i persistent al llarg de tot el recorregut. La neu era una mica justa però suficient per fer gairebé tota l'activitat amb els esquís als peus i gaudir després d'una magnífica esquiada, amb bona neu però curta.
El punt de partida és el Col de Puymorens, situat a uns 1.900 metres d'altitud, i l'ascensió comença entrant per la Vall d'en Garcia que ja hem recorregut en diverses ocasions. Ben aviat hem deixat la pista principal de la vall per prendre una altra pista a l'esquerra en direcció a una antena. Poc després d'aquesta instal·lació he deixat la pista per remuntar una pala amb bona neu, mentre els raquetistes seguien per la pista.
Més amunt he seguit un petit tram de pista, coincidint amb els raquetistes, per deixar novament la pista i pujar per la pala, força dreta però més interessant que els revolts de la pista. He anat a parar gairebé al final de la pista i he esperat novament els raquetistes per fer el darrer tram de pista que ens ha portat a la pala final, orientada a l'oest, per on hem superat els darrers metres de desnivell fins al cim del Tossal Mercader (2.547 m). És un cim panoràmic que ens ha ofert una extensa visió de les muntanyes d'Andorra i l'Ariège. En primer pla teníem el Roc Melé i el Nérassol, dos clàssics de l'esquí de muntanya. També es veia el Pic de Coma d'Or i el Puigpedrós de Llanós, entre una infinitat de cims. Hem fet una panoràmica circular:

Des del Tossal Mercader es veia, separat per una petita cresta, el Pic de Querforc, el segon objectiu del dia. És un cim lleugerament més alt i també molt panoràmic. A més, el teníem a tocar encara que ens en separava una carena nevada. Hem iniciat la travessia baixant fins a una collada poc marcada i després recorrent la carena sense massa dificultat fins arribar al Pic de Querforc (2.585 m). El panorama era tan extens com el del Tossal Mercader i amb un dia tan lluminós es veia una infinitat de muntanyes. Hem fet una nova panoràmica circular:

Hem retornat al cim principal i hem iniciat el descens. Ha estat una bona esquiada, amb molt bona neu, encara que s'ha fet una mica curta.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog:


ENTRADES RELACIONADES:
GR107: Porta -
Mérens, 2015
Coma d'Or amb
esquís, 2014
Puig de 
Trespunts, 2013

diumenge, 22 de desembre del 2019

Cova de la Taverna

cova de la Taverna
La Cova de la Taverna està situada en el Parc Natural de la serra de Montsant, al costat del Pantà de Margalef. És una cova singular perquè ressegueix el curs subterrani del Torrent de la Taverna, que en el seu tram final, abans de desaiguar en el pantà, s'escola sota terra entre blocs gegantins de pedra conglomerada. És similar al descens de Sa Fosca, el barranc més emblemàtic de la Serra de Tramuntana de Mallorca, encara que de proporcions molt més reduïdes. L'activitat es pot classificar com a espeleologia però també com a barranc i fins i tot com a via ferrada, ja que en el recorregut trobem diversos trams equipats amb cordes fixes i grapes d'acer.
La cova té dos accesos, l'inferior i el superior, a més d'algun forat a mig camí que permet l'escapatòria o, si més no, veure la llum del sol des de les profunditats de la cova. Es pot recórrer en els dos sentits però nosaltres hem optat per fer el recorregut descendent, des de la boca superior fins a la inferior.
No hem matinat gaire i a mig matí hem arribat al Pantà de Margalef, on ens ha sorprès l'important cabal del riu Montsant que saltava el mur de la presa formant una espectacular cascada. El camí d'aproximació a la cova passa per un pont penjat i per la Bauma del Forn, on hi ha una curiosa construcció, un forn fet de fang anomenat Forn dels Maquis.
Abans d'arribar a l'entrada superior de la cova hem fet una breu exploració de la boca inferior, comprovant que l'aigua del pantà arribava just fins a aquesta boca de la cova i constatant que a la sortida ens hauríem de mullar els peus. Hem completat l'aproximació fins a la boca superior i hem iniciat el descens de la cova.
Hem baixat entre uns blocs fins a la sala inicial comprovant que, aparentment, la direcció que calia seguir era la contrària de la que esperàvem. De fet, el torrent es va escolant entre blocs i canvia de direcció contínuament tot buscant la sortida natural. Hem dubtat una mica però la direcció de l'aigua corrent era ben clara, de manera que hem iniciat el descens seguint el curs de l'aigua. Ben aviat hem trobat les primeres instal·lacions i algunes marques de pintura que ens han confirmat que anàvem pel bon camí.
El descens ha estat fàcil però interessant, amb gran diversitat de passos: desgrimpant entre els blocs, despenjant-nos amb l'ajut de cordes fixes o grapes d'acer, recorrent petites gateres ... Després de baixar una bona estona hem arribat al sistema format per les dues sales principals de la cova, on aquesta s'eixampla i es poden veure algunes formacions. Després de les sales hem entrat en el tram final de la cova, amb passos més reduïts però sense arribar a ser mai angoixants. Finalment hem arribat  a la sortida, on una gran bassa d'aigua tallava el pas. Ha estat inevitable mullar-se els peus, que ja portàvem força molls, i travessar, amb l'aigua fins als genolls, aquesta bassa final que no és més que la cua del Pantà de Margalef.
Hem sortit per la boca inferior de la cova que abans havíem explorat i hem iniciat el curt camí de retorn fins al punt on havíem deixat el cotxe. Després ens hem aturat a dinar a l'àrea de picnic situada al costat de la presa i finalment hem anat a prendre un cafè al bar de Margalef abans d'iniciar el viatge en cotxe de retorn a casa.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada amb les millors escenes d'aquesta activitat. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog:



ENTRADES RELACIONADES:
Coves de
Mont-ral, 2018
Avenc de la
Febró, 2017
Gorg Blau i 
Sa Fosca, 2015

dilluns, 16 de desembre del 2019

Port de Rat (2.540 m) amb esquís

Port de Rat
Avui hem iniciat una nova temporada d'esquí de muntanya amb una activitat senzilla però ben interessant. Hem pujat al Port de Rat, un pas que comunica la vall andorrana de Tristina amb la de Soulcem, a l'Ariège. La intenció inicial era completar l'activitat amb l'ascensió al Pic del Pla de l'Estany però ens hem hagut de conformar amb l'excursió al Port.
Hem sortit de casa de bon matí i hem arribat al voltant de les 9 a l'estació d'esquí d'Ordino-Arcalís. Hem iniciat l'ascensió primer pel marge d'una pista d'esquí i després per una pala ben dreta que ens ha portat a la Portella d'Arcalís, un petit coll que dóna entrada a la part alta de l'estació d'esquí. Des d'aquí ja es veia al davant el Port de Rat amb una canal molt pendent que baixa fins al costat de les pistes.
Per arribar al peu del Port hem hagut de fer una curta baixada, travessant les pistes i perdent uns 80 metres de desnivell. Ens hem tornat a posar les pells, iniciant la pujada per uns pendents en direcció al Port. L'itinerari de pujada no va per la canal directa, que és molt dreta, sinó que flanqueja a l'esquerra buscant uns pendents més suaus. És un tram espectacular, per sota dels espadats de la cresta que va del Port al cim del Cataperdís.
Més amunt, quan les pales queden tancades pels espadats, hem agafat a la dreta un sistema de pales penjades que ens permeten fer un llarg flanquejament en direcció al Port de Rat. La travessia era compromesa perquè passàvem per sobre d'un primer nivell de cingles, flanquejant unes pales ben dretes gairebé sense traça però, tot i les dificultats, hem arribat al Port de Rat (2.540 m). Des del coll hem pogut gaudir d'una gran visió de la Vall de Soulcem, a l'Ariège, i també, a l'altra banda, les muntanyes andorranes amb els pics de Tristaina i de Font Blanca en primer pla.
El dia s'havia anat tapant i a estones bufava el vent. No era massa tard però hem valorat que el que ens quedava per arribar al Pic del Pla de l'Estany era massa llarg per les condicions, ja que el temps empitjorava i l'itinerari previst implicava baixar a la Vall de Soulem per remuntar després fins al Coll d'Arinsal i crestejar fins al cim, a més del retorn. Finalment hem decidit conformar-nos amb l'excursió al coll i deixar per un altre dia l'acensió al cim.
Hem iniciat el retorn, començant pel flanquejament penjat que hem hagut de recórrer en sentit contrari fins que hem pogut iniciar l'esquiada, una curta esquiada pels pendents del Port de Rat fins arribar a les pistes d'esquí. Després, per les pistes, hem arribat fàcilment al punt de partida.
I aquí teniu la pel·lícula d'aquesta activitat. Ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els seguidors del blog:



ENTRADES RELACIONADES:
Cataperdís
amb esquís, 2015
Ascensió al
Tristaina, 2014
Font Blanca
amb esquís, 2011

dissabte, 14 de desembre del 2019

GR3: Estació del Coll de Pal - Castellar de n'Hug

GR3: Coll de Pal - Castellar de n'Hug
Avui hem completat la tercera etapa del GR3, el Sender Central de Catalunya, amb una etapa d'altura en la qual hem superat el Coll de Pal, el punt més alt de tot aquest GR. En l'etapa anterior estava previst acabar al Coll de Pal però se'ns va fer tard i vam acabar en el pàrquing de la petita estació d'esquí que hi ha a un km del coll, on ens esperava l'autocar. Aviu hem iniciat l'etapa allà on l'havíem acabat el mes passat.
L'inici no ha estat fàcil perquè de bon matí hem comprovat que la web del Servei Català de Trànsit informava que la carretera que puja al Coll de Pal estava tallada en el km 17. Això ens obligava a posar en marxa el pla B, iniciant la caminada en aquest punt i seguint un altre GR que aviat conflueix amb el nostre.
Hem esmorzat al Restaurant La Pineda de Bagà i hem tornat a pujar a l'autocar per acabar l'aproximació motoritzada. La carretera estava força bé i quan estàvem a mig camí hem trobat una màquina lleva-neus que baixava per la carretera. Hem consultat novament la web del trànsit comprovant que la carretera estava oberta en tot el seu recorregut, de manera que hem pogut arribar sense problemes al pàrquing de l'estació d'esquí.
Hi havia força neu pels voltants de l'estació d'esquí, de manera que el primer tram, fins al Coll de Pal, l'hem fet per la carretera i no pel caminet per on va el GR "oficial" que estava totalment tapat per la neu. Grans vistes de la Cerdanya nevada. Passat el coll hem deixat la carretera agafant una petita pista que baixa paral·lela a la carretera. Més endavant hem deixat la pista i, ja gairebé sense neu, hem baixat per uns lloms herbosos sense camí però amb marques de GR. Més endavant hem travessats uns prats amb grans vistes del Pedraforca i hem entrar en un bosc, ja per un bon camí.
Després d'una estona caminant per un magnífic camí de bosc hem arribat a un collet i ens hem aturat a esmorzar. Al cap de poc hem arribat a una pista que, després de travessar el Pla del Conill, arriba al coll de Casa Nova. Hem agafat una nova pista, molt ampla, que baixa per un bosc monumental amb pins, roures i faigs que en aquesta època de l'any són un espectacle de colors.
Hem arribat a la carretera i l'hem travessat per seguir un corriol que puja a l'ermita de Sant Vicenç de Rus, un temple romànic molt ben conservat. El camí puja fins a l'Hostal de les Fonts i, pel camí dels turistes, hem arribat al principal centre d'interès de l'etapa d'avui: les Fonts del Llobregat. Després d'admirar una estona aquest indret singular hem completat l'etapa pujant per un camí turístic amb escales fins a Castellar de n'Hug.
Hem acabat la jornada de senderisme amb un bon dinar a l'Hostal la Muntanya on hem gaudit de la millor cuina casolana de muntanya abans d'agafar l'autocar de retorn a casa.
I aquí tenim un vídeo, recopilatori de dues etapes, entre Alp i Castellar de n'Hug. Ha estat produït per "Graperos productions" i cedit per a tots el seguidors del blog:



ENTRADES RELACIONADES:
GR7: Lilla
Mont-ral, 2018
Puigllançada
1973
Puigllançada
1972

dissabte, 7 de desembre del 2019

El Escalerón i la Raya

El Escalerón y la Raya
Avui hem fet una petita excursió per la Serranía de Cuenca, concretament per la zona de la Laguna de Uña, un dels paratges més singulars d'equesta zona. L'itinerari triat és un dels més clàssics de tota la Serranía i recorre uns cingles panoràmics per sobre de la Laguna de Uña, donant-li la volta.
Hem deixat el cotxe al poble d'Uña i hem iniciat la caminada per un camí asfaltat seguint les marques de PR (grogues i blanques). Al cap de poc hem deixat la carretereta per prendre un camí a la dreta iniciant la pujada a l'Escalerón. Es un camí amb fort pendent que puja pel bosc buscant l'únic pas que permet pujar l'esglaó del cingle. Amb un parell de ziga-zagues, pasant entre roques i per un petit túnel natural, hem arribat a la part superior del cingle. Hi havia boira i no es veia res però a poc a poc s'anava fonent i ben aviat ha sortit el sol.
L'itinerari segueix per una pista que planeja per sobre del cingle passant per diversos miradors panoràmics. La boira s'ha anat esvaint i hem pogut gaudir de grans vistes sobre la vall i la Laguna de Uña. En un dels miradors hem pogut veure una buitrera, a pocs metres, amb els voltors prenent el sol abans d'emprendre el vol.
Hem passat diversos miradors, tots espectaculars, amb diverses perspectives de la vall, els cingles i la Laguna. La pista arriba a l'inici de La Raya. Es tracta d'un camí que baixa del cingle utilitzant els seus punts febles. Primer per un congost entre parets de roca fins arribar a una feixa, una llarga cornisa per on hem recorregut el cingle a mitja alçada fins que el terreny permet baixar sense dificultat per un camí que ens ha portat al fons de la vall, al costat del llac, i de retorn al poble d'Uña on hem tancat el cercle.


ENTRADES RELACIONADES:
Ascensió al
Yelmo, 2018
El Torcal de
Antequera, 2017
Cap des
Falcó, 2013

divendres, 6 de desembre del 2019

Cuchillares de Contreras

Fa molts anys, l'abril de 1979, vam fer una escapada als Cuchillares de Contreras, una zona d'escalada situada en el paratge anomenat Hoces del Cabriel, en el límit entre les províncies de Cuenca i València. Va ser una sortida singular perquè vam fer un llarg recorregut només per gaudir de l'escalada en una zona nova, amb una roca calcària de gran qualitat i amb diversos recorreguts d'escalada lliure per les agulles dels Cuchillares. En el blog tenim les entrades corresponents a aquelles dues jornades d'escalada en aquesta zona però faltaven les ressenyes de les vies per completar la informació del blog.
Avui, aprofitant una sortida turística a Cuenca, hem fet una aturada en aquesta zona per fer una petita excursió a les Hoces del Cabriel i obtenir les fotos necesàries per completar les entrades antigues del blog. Ara la situació és molt diferent, ja que fa uns anys la Comunitat de Castilla-La Mancha va declarar Parc Natural el paratge de les Hoces del Cabriel i va prohibir-ne totalment l'escalada. Curiosament, a l'altra riba del Cabriel, que pertany a la Comunitat Valenciana, es pot escalar lliurement.
Després d'un llarg viatge hem arribat a la zona i, després de menjar una mica a la Venta de Conteras, hem iniciat l'excursió caminant per una bona pista. Al cap de poc hem començat a veure les agulles treient el cap a l'estretament del riu Cabriel, afluent del Júcar, que aquí forma un congost. Ben aviat hem arribat al peu de la impressionant cara est de la Torre Cabriel, per on puja una de les vies que volíem documentar, el Diedro Botella. Hem fet volar el dron obtenint unes magnífiques imatges de la Torre Cabriel des d'un punt de vista ideal.
Hem seguit per la pista que s'endinsa en el congost i passa per dos petits túnels, un dels quals travessa la base de la Torre Negra, la segona de les agulles que volíem fotografiar.  A la sortida del túnel hi ha un altre punt singular: un curiós pont metàl·lic que passa a la riba valenciana del Cabriel. La singularitat del pont està en el fet que només hi ha l'estructura metàl·lica, un esquelet per on només es pot passar fent equilibris sobre les bigues d'acer.
Hem fet una nova aturada per fer volar el dron i prendre les imatges de la Torre Negra, on vam fer dues vies en la nostra anterior visita a Contreras. Després hem seguit per la pista que baixa suaument per la vall del Cabriel a l'altra banda del congost. Finalment hem arribat a un altre pont, una passera sobre el Cabriel, on hem donat per acabada l'excursió iniciant el retorn pel mateix camí de l'anada.


ENTRADES RELACIONADES:
Pared de
Santillana, 2018
Torre Cabriel,
Via Botella, 1979
Escalada a la
Torre Negra,1979