diumenge, 26 de març del 2017

Taga (2.040 m), amb esquís

Avui no estava previst venir al Taga per fer aquesta ascensió clàssica, però el mal temps que s'havia anunciat per ahir dissabte ens ha fet canviar de plans i la sortida de cap de setmana que teníem prevista s'ha convertit en una matinal d'esquí de muntanya i raquetes en aquest cim tan conegut. El Taga només es pot fer amb esquís després de grans nevades, quan hi ha una bon gruix de neu i l'ascensió de muntanyes més altes es desaconsella pel risc d'allaus. Avui la situació no era aquesta, tot i que els mitjans de comunicació, amb la seva obsessió per exagerar les notícies meteorològiques i espantar la gent, havien anunciat l'apocalipsi blanc. Fins i tot en Joan, fidel seguidor dels meteoròlegs milenaristes de la televisió, em va preguntar ahir, amb certa preocupació, si portava cadenes al cotxe...
Hem arribat molt aviat a Pardines i hem seguit per la petita pista asfaltada fins a l'ermita de Santa Magdalena de Puigsac, on hem deixat ell cotxe. La nevada d'ahir havia emblanquinat tota la muntanya però el gruix de la neu era ben poc, de manera que hem iniciat l'ascensió amb els esquís i les raquetes a l'esquena. Més amunt m'he posat els esquís mentre es raquetistes seguien passejant els seus estris. Hi havia traça d'esquís recents, de manera que hem deduït que, si més no, no érem els únics que havien vingut a gaudir de l'anunciada nevada. Hem pujat sense cap problema per les grans extensions d'aquesta vessant del Taga, amb un gran panorama de tot el Pirineu Oriental dominat pel Puigmal i el Canigó. El dia havia començat molt bo però aquí dalt començaven a arribar alguns núvols que per moments anaven tapant la vista. Hem fet una panoràmica  circular:

Després de les fotos, de fer volar el dron i d'esmorzar una mica, hem iniciat el descens pels pendents nevats. Mentre els raquetistes baixaven pel mateix itinerari de pujada, he anat a buscar la baiaxada pel bosc, totalment orientada al nors, on hi havia un bon gruix de neu i he pogut gaudir d'una magnífica però molt curta esquiada. Després, amb un llarg flanquejament, he retrobat les traces de pujada i els raquetistes. A partir d'aquí l'esquiada ha estat únicament de supervivència, evitant pedres i arbusts fins que, per salvar els esquís de la destrucció total, he optat per portar-los a l'esquena completant el descens com un vulgar passejador d'esquís.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots el seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:

Taga amb
esquís, 2003
Taga amb
esquís, 1982
Taga en
travessia, 1972

dijous, 16 de març del 2017

Lo Covil i Pic de la Màniga, amb esquís

No havíem estat mai en aquesta zona de la Vallferrera, pel Bosc de Virós i el refugi del Gall Fer. Ahir al vespre vam arribar al refugi, situat al final d'una pista d'onze km, al principi asfaltada, que surt de poble de Araós. En el mateix refugi comença l'estació d'esquí de fons de Virós-Vallferrera, estesa per una maranya de pistes de poc pendent que travessen el bosc de Virós en totes direccions. Quan l'estació està en funcionament cal pagar per recórrer aquestes pistes encara que sigui amb raquetes o esquís de muntanya. Avui, però, l'indret estava desert i en tot el dia no hem vist ningú per aquests paratges solitaris en el límit entre el Pallars i l'Alt Urgell. Era una sortida de tècnica mixta, amb dos esquidors de muntanya i quatre raquetistes (entre caminadors amb raquetes, passejadors de raquetes i usuaris d'enginys finlandesos de difícil catalogació). Vam arribar tard al refugi i vam sopar una mica del que portàvem abans d'anar a dormir. Avui al matí hem esmorzat al refugi poc després de les 6. Com que la gent de muntanya tenim el vici de llevar-nos molt aviat, ens han deixat l'esmorzar preparat perquè ens servissim nosaltres matiexos. No era un esmorzar minimalista, com és costum a molts refugis, però tampoc era per atipar-se. A més, en aquest refugi només tenen un termo, de manera que el café era calent però la llet freda i, per tant, el cafè amb llet era més fred que calent.
Hem sortit per una drecera que talla diverses llaçades de la pista, guanyant alçada pel bosc. Hem seguit per la llarga pista, que ens ha portat flanquejant tota la muntanya en direcció a Lo Covil, el primer objectiu d'avui. Ja al peu de la muntanya, hem deixat la pista pujar per una pala amb cert pendent fins arribar a un petit altiplà. A partir d'aquest punt, els raquetistes han pujat en direcció a la carena mentre els esquiadors pujàvem per una bona pala que ens ha portat amb els esquís als peus fins al cim de Lo Covil (2.573 m). El dia era molt clar i el panorama molt extens. Al davant mateix, gairebé a tocar, teníem el Salòria. Més enllà, les muntanyes d'Andorra i la Vallferrera entre les que destacaven el Comapedrosa, la Pica d'Estats i el Monteixo. Hem fet una panoràmica circular:

Des del Covil es veia força lluny el segon objectiu del dia, el Pic de la Màniga. Ens hem posat en marxa en direcció a quest cim. Com que la carena estava ventada i amb zones sense neu, no hem seguit els lloms careners sinó que hem agafat una valleta a mitja alçada que ens ha portat sense gaire esforç al peu de la pala final. Hem atacat aquesta pala i en poc temps hem arribat al cim del Pic de la Màniga (2.514 m). Des d'aquí el panorama era tan extens com des de Lo Covil, de manera que hem fet una nova panoràmica circular:

Hem iniciat el descens, baixant primer pel llom de la muntanya fins a un collet de la carena, des d'on hem iniciat pròpiament el descens, primer pel bosc i després per pistes fins arribar al refugi. No ha estat una gran esquiada perquè les pistes tenen poc pendent i fins i tot ens ha tocat "remar" en alguna part del recorregut però no hem volgut baixar pel dret a través del bosc per evitar les típiques emboscades d'esquí que alguna vegada ens han fet patir de valent. Ja al refugi, la secció de cavalleria ha hagut d'esperar una bona estona que arribés la infanteria calçada amb raquetes.
I aquí teniu la pel·licula de la jornada. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots el seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:

Pic de la
Bassera, 2016
Salòria amb
esquís, 2013
Monteixo amb
esquís, 2005

dissabte, 11 de març del 2017

GR1: Oix - Besalú

Una etapa singular del GR1, amb la que hem deixat enrere la part més muntanyosa del traçat d'aquest camí de gran recorregut per entrar a les planes garrotxines de la Vall del Fluvià, en direcció al final del nostre recorregut, tres etapes més enllà, en terres de l'Empordà. Hem sortit del càmping d'Oix, on vam acabar l'etapa anterior, i en pocs minuts hem arribat al poblet d'Oix, quatres cases que aviat hem deixat enrere. Hem sortit per la carretera en direcció a la vall travessant la Riera d'Oix que en l'etapa anterior vam travessar a gual aigües amunt. Hem deixat la carretera iniciant la pujada entre el bosc per superar els tres petits colls d'aquest sector de l'etapa: el Collet de la Teula, el Coll de Palomeres i el Coll Pregon. Tot plegat, poca cosa comparat amb els colls de veritat que hem superat en les etapes anteriors al llarg del recorregut del GR. Després del darrer coll el camí baixa per un alzinar en direcció al pas clau de l'etapa d'avui: el Pont del Llierca. Abans, però, ens hem aturat a esmorzar en una clariana del bosc. Hem passat el pont, un monument realment notable, i hem fet la foto de grup amb l'ajuda del falcó sense plomes. Hem seguit endavant, entre camps de conreu, fins a la població de Tortellà, que hem travessat pel mig recorrent els seus carrers. El camí, planejant entre camps, ens ha portat fins a la carretera antiga de Girona a Olot, ara solitària i sense trànsit. Seguint la carretera hem travessat la Riera de Borró per un gran viaducte. Poc després hem passat sota la moderna autovia i l'hem seguit en paral·lel fins entrar a Besalú. Hem recorregut els carrers fins arribar al restaurant "amb els 5 sentits", on hem tancat la jornada amb un magnífic menú degustació. Després de dinar hem acabat de travessar Besalú per anar a buscar l'autocar i hem tingut l'oportunitat de travessar el pont medieval, un altre monument extraordinari.
El vídeo oficial d'aquest sector del GR1 està en fase d'edició en els laboratoris d'Edicions JGB però aquí teniu un petit tràiler amb l'escena del pas del pont del Llierca.




ENTRADES RELACIONADES:

Gorges de Sant
Aniol, 2014
Gorja de les
Canals, 2008
GR11: Albanyà-
Sant Aniol, 1996