dissabte, 10 d’abril de 2021

La travessia de la Serra de Marina

Mina de Ca l'Alemany
Darrerament, el confinament i les mesures de restricció de moviments ens han obligat a limitar moltes de les nostres activitats de muntanya a l'àmbit més proper, concretament a la Serra de Marina. Hem fet moltes excursions per la zona recorrent tots els racons de les muntanyes que envolten Badalona i els municipis veïns. Avui hem fet una excursió que, en certa manera, és el resum de totes les excursions que hem fet per la zona. Es tracta d'una gran travessia que, començant en el Parc Fluvial de la Llera del Besòs, ens ha portat per tota la Serra de Marina fins al Turó de Montgat.
És una ruta que podríem anomenat dels tres centscims, ja que passa pel cim de tres de les muntanyes que apareixen en el llistat del "centcims" que ha publicat la FEEC. Efectivament, al llarg del seu recorregut, la nostra ruta passa pel Puig Castellar (303 m), el Turó d'en Galzeran (484 m) i el Turó de Montgat (40 m). 
Hem sortit de Sant Adrià iniciant en nostre recorregut baixant  a la llera del Besòs i pujant pel seu magnífic Parc Fluvial. Hem caminat riu amunt pel passeig i fins i tot hem tingut l'oportunitat de veure diverses classes d'aus aquàtiques que tenen el seu hàbitat en el riu. A l'alçada del Parc de Can Zam hem deixat el riu per travessar el parc pujant en direcció al barri de Les Oliveres, on hem agafat la Carretera de la Font de l'Alzina.
Abans d'arribar a la font hem fet una petita aturada per prendre un cafè amb llet al restaurant-berenador. Després hem seguit endavant fins a la font, situada en un indret ombrívol i envoltada de grans arbres. Hem seguit endavant fins arribar al segon centre d'interès: la mina de galena. En una raconada de la pista s'obren les boques d'aquesta mina abandonada on en un temps es va explotar la galena. Hem entrat a dues de les seves galeries, de molt poc recorregut, per fer una petita exploració. Mentre estàvem dintre de la cova ha caigut un petit xàfec i quan hem sortit encara plovia una mica però hem seguit endavant.
Hem deixat la pista prenent una drecera per on hem enllaçat amb el GR92 pujant fins al cim del Puig Castellar (303 m). Encara plovia una mica i la boira no ens ha permès gaudir del gran panorama que es veu normalment des d'aquest cim. 
Hem seguit el nostre camí passant per dos punts molt coneguts per nosaltres, les ermites de Sant Climent i Sant Onofre, arribant al Collet de la Vallençana. Hem seguit fins al Coll de la Malesa, on ens hem aturat a dinar. Després hem pujat fins al llom de la Serra de Montalegre i l'hem seguit fins a la Conreria.
Hem tornat a agafar el GR92 fins que, més endavant, l'hem deixat per pujar directament al Turó d'en Galzeran (484 m) baixant per l'altra banda fins al Coll dels Nou Pins. Des del coll hem agafat el camí carener que ja coneixíem de quan vam fer la sortida de l'Olla de Tiana, passant per diversos cims molt poc prominents i baixant fins al Mirador dels Nou Pins. 
Poc després del mirador hem arribat a una bona pista que ens ha portat, encara de baixada, en direcció a Montgat. Hem passat per un indret singular, anomenat El Rocar, on hi ha tot de blocs de granit escampats per la muntanya. Hem passat per la Virreina i, travessant l'autopista per un pas elevat, hem arribat a Montgat.
Hem completat la baixada fins a l'estació de Montgat Nord, al costat del mar, i hem travessat el petit nucli antic de Montgat pel seu carrer principal, pujant després fins al cim del Turó de Montgat (40 m). Aquest cim, el més insignificant de tots els que apareixen en aquest blog, es mereix una visita únicament pel fet que apareix a la llista dels centcims però passant per aquí no hem volgut desaprofitar l'ocasió de fer el petit esforç de pujar-hi.
Ben a prop del Turó hi ha l'estació de tren de Montgat. Hem dubtat una mica entre donar l'excursió per acabada i agafar el tren per tornar al punt de partida o tornar caminant per la costa. No ens ha costat gaire decidir-nos: hem preferit tornar caminant, seguint el Passeig Marítim de Badalona fins a Sant Adrià. Hem passat per la Rambla de Badalona, el Pont del Petroli, el Port de Badalona i les Tres Xemeneies fins arribar a l'estació de Sant Adrià. Finalment hem pujat per l'Avinguda de la Platja retornant al punt de partida.


ENTRADES RELACIONADES:
L'Olla de
Tiana, 2021
Els poblats
ibèrics, 2020
Camí de les
ermites, 2020

dijous, 8 d’abril de 2021

La mina de Ca n'Alemany

Mina de Ca l'Alemany
El confinament comarcal, que ha tornat una vegada més, ens obliga a buscar tots els racons del Barcelonès, una comarca urbana però que també té, a la Serra de Marina i Collserola, petits espais naturals. Darrerament hem recorregut tots els racons de la Serra de Marina però encara ens queden activitats interessants que fins ara no coneixíem.
La mina de Ca n'Alemany és una antiga galeria subterrània que antigament servia per captar les aigües subterrànies per abastir la propera masia del mateix nom. La galeria té uns 128 metres i acaba en una sala concrecionada on regalima aigua per tot arreu.
Hem sortit del centre sociosanitari del Carme i hem pujat fins a Sant Jeroni de la Murtra on ens esperava la Sonia. La mina està ben a prop però abans d'arribar-hi ens hem desviat uns minuts per acostar-nos al petit rocòdrom instal·lat en una petita pedrera abandonada. Allà s'han equipat diverses vies on els escaladors practiquen les tècniques de l'escalada.
Després de la breu visita al rocòdrom hem baixat per un corriol fins a l'entrada de la mina, una mica amagada i fora del camí. Ens hem equipat i hem entrat a la galeria. L'entrada és una mica incòmoda, una rampa estreta i plena de runa, però ben aviat la galeria es fa més alta i ens permet caminar drets. És una secció estreta i alta per on podem caminar còmodament. Aviat hem trobat l'aigua que inunda tota la galeria i hem seguit caminant endavant. 
Hem passat per un estretament ocupat per arrels gruixudes, un pas ben curios, abans d'arribar al final del recorregut. La sala final és un eixamplament per on brolla l'aigua regalimant per les parets de la galeria, totalment cobertes de concrecion blanques. Després d'admirar aquest lloc tan singular hem iniciat el retorn per la mateixa galeria fins a la sortida. 
Des de la mina de Ca n'Alemany hi havia una conducció per transportar l'aigua fins a la masia del mateix nom. Aquesta conducció ja no existeix però encara queden algunes restes, especialment un petit aqüeducte que servia per salvar un petit torrent. Per completar la nostra exploració de la mina, hem baixat resseguint les restes de l'antiga conducció d'aigua fins a la masia enrunada. 
Després encara ens hem acostat fins a la Font de Ca n'Alemany, una antiga font actualment seca, i hem admirat un roure monumental que s'alça al costat mateix de la font. Finalment hem baixat fins al punt de partida donant per acabada l'activitat
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada, que ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots el seguidors del blog:



ENTRADES RELACIONADES:
Ruta dels poblats
ibèrics, 2020
Camí de les
ermites, 2020
Pràctiques a les
Guixeres, 2020

diumenge, 4 d’abril de 2021

Tuc de Bacivèr (2.644 m) amb esquís

Tuc de Bicivèr
El Tuc de Bacivèr és una de les més clàssiques ascensions d'esquí de muntanya. És relativament fàcil i amb poc desnivell, uns 800 metres. En els darrers anys aquesta ascensió va quedar una mica desvirtuada a causa de la instal·lació d'un remuntador mecànic de l'estació d'esquí de Baqueira-Beret que puja fins al llom Est d'aquesta muntanya. Avui el remuntador no funcionava, de manera que he pogut gaudir d'un autèntic entorn de muntanya, allunyat de les multituds que sovint recorren les pistes d'esquí.
El punt de partida és l'aparcament de l'Orri, situat a l'entrada del Pla de Beret. Des d'allà he remuntat un petit tram per la pista d'esquí però aviat l'he deixat per endinsar-me a la vall de l'Arriu Malo. Hi havia poca neu i això m'ha obligat a seguir un itinerari una mica més llarg per poder fer tot el recorregut sense descalçar-me els esquís. He pujat per la vall fins arribar a l'Estany de Bacivèr. És un petit llac recrescut amb una petita presa, que avui estava totalment gelat.
Amb neu abundant el més fàcil és girar aquí en direcció nord travessant el llac i pujant per pendents suaus en direcció a la gran pala final del Bacivèr. Avui hi havia poca neu i he pensat que era millor seguir una mica més per la vall. He vorejat l'estany fins a la seva capçalera i he pujat per un ample llom fins al costat de l'Estany del Rosari. Per arribar al peu de la pala final he hagut de superar un  petit tram de fort pendent arribant a l'altiplà situat al peu de la gran pala. 
He superat els darrers metres pujant en direcció al petit coll situat entre el Bacivèr i el llom Est i desprès amb un llarg flanquejament fins al cim del Tuc de Bacivèr (2.644 m). Aquest cim té un panorama molt gran, amb una extensa visió de la Vall d'Aran i les muntanyes del seu voltant. Ressaltava la Maladeta, encara ben nevada, el Mauberme i el Mont Valier. He fet una panoràmica circular:

En el mateix cim he tingut la sorpresa de trobar-me amb l'Enric, la Graciela i la Montse, tres amics amb els que vaig compartir l'ascensió als Pics d'Astazú el juliol passat. Una extraordinària casualitat, especialment avui que, a causa de les restriccions de mobilitat, la muntanya estava ben solitària. Hem fet les fotos reglamentàries i ells han començat a baixar mentre jo preparava els esquís per a la baixada i feia un vol amb el dron.
Finalment he iniciat l'esquiada, amb neu primavera, una mica pesada però molt esquiable. He tornat per un itinerari ben diferent, baixant directament la gran pala i després decantant-me a la dreta fins anar a parar a una de les pistes d'esquí de la zona de Beret per on he baixat directament fins al punt de partida.
Avui no hi ha pel·lícula perquè anant sol i amb esquís tot es complica, i l'àlbum de fotos és més curt de l'habitual. He fet, això sí, moltes panoràmiques que podeu veure al final d'aquesta entrada del blog.


ENTRADES RELACIONADES:
Ascensió als
Astazús, 2020
Tuc de la
Llança, 2016
Tuc de
Bacivèr, 1986

dimarts, 30 de març de 2021

Les coves de la Cala d'Albarca

Cala d'Albarca
La Cala d'Albarca està situada a la costa Nord de l'illa d'Eivissa. És una zona rocosa, plena d'espadats i amb pocs trams de platja. Fa uns dies vaig visitar la zona per explorar l'Ullal de Na Coloms. Des d'allà, a l'altra banda de la cala, es veien els espadats del Cap d'Albarca que cauen verticalment sobre el mar. Avui he vingut a aquesta zona per visitar un conjunt de coves que s'obren de cara al mar en aquest penyassegats.
L'itinerari que he seguit passa per cinc de les principals coves del Cap d'Albarca. És un itinerari d'exploració perquè les coves costen una mica de trobar i els camins són poc clars, però he pogut completar la visita de les cinc coves i recórrer les seves sales gaudint de les grans vistes que ofereixen les seves finestres obertes sobre la Cala d'Albarca. Les coves són petites i amb molt poques formacions però en  conjunt ens ofereixen un entorn singular i uns paisatges marins impressionants.
El punt de partida està a prop de la petita població de Sant Mateu d'Albarca i a l'altra banda de l'altiplà que domina aquest petit nucli de població. He iniciat el recorregut pujant per una pista i després per un camí que m'ha portat fins al Mirador de l'Albarca, una terrassa penjada sobre el cingle des d'on es veu tota la Cala d'Albarca des de les altures. 
Des del Mirador, per un corriol cada vegada més perdut però senyalitzat amb algunes marques de pintura, he seguit fins arribar al punt clau on comença el sector de coves: la figuera de pic, nom amb el que designen a les Pitiüses les figueres de moro. Hi ha una petita construcció rodona que és la referència bàsica, tant a l'anada com a la tornada, del nostre recorregut. A pocs metres, baixant  a la dreta, he arribat a la primera cavitat, la Cova des Pi, sense gaire recorregut però interessant. 
Per arribar a les altres coves cal seguir uns corriols molt poc marcats que baixen en direcció al mar. En alguns punts, unes marques de pintura blava ens orienten per una maranya de camins que trobem per la zona. Aviat hem arribat a la segona cavitat, la Cova de Jaume Orat. Aquesta cova té una petita història, potser només una llegenda: per aquesta zona hi havia un tresor amagat i va córrer el rumor que estava justament a la Cova de Jaume Orat desfermant-se una febre de l'or que va durar fins que es va constatar que a la cova no hi havia més que sorra i pedres.
Seguint més avall he arribat a dues coves més, les Coves de les Estelles, similars a les anteriors però una mica més grans i amb molt bones vistes en direcció a la Cala d'Albarca. Per arribar a la darrera cova, la més interessant, cal travessar un petit tram rocós. Aquí hi havia, segons la ressenya que portava, una corda fixa per assegurar el pas. La corda ha desaparegut però el pas no té especial dificultat i l'he travessat sense problemes per arribar a la darrera cavitat: la Cova des Llibrell.
Aquesta és la més interessant de totes les coves, però no pel seu recorregut ni per les formacions geològiques sinó per l'espectacular vista que ens ofereixen les finestres obertes sobre el penyassegat en direcció a la Cala d'Albarca. He recorregut les petites sales de la cova i he admirat les grans vistes abans d'iniciar el retorn pel mateix camí. 
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada, que aquesta vegada és de producció pròpia:



ENTRADES RELACIONADES:
Les coves de
Formentera, 2020
Cova de les
Mamelles, 2019
Cova de Sa
Cala, 2018

diumenge, 28 de març de 2021

Cova dels Regals

Cova dels Regals
La Cova dels Regals és una petita cavitat sense gaire recorregut ni profunditat situada a l'illa d'Eivissa, a prop del poblet de Jesús, entre la capital i Santa Eulària des Riu. Com moltes coves, la dels Regals té també una història: aquí tenia el seu cau un grup de falsificadors de moneda que a principis del segle XIX es dedicava a la falsificació d'una moneda de coure que era de curs local a l'illa d'Eivissa.
La cova és molt accessible, de fet s'hi arriba en cotxe fins a la porta, i per això aquesta cova ha estat  bastant maltractada per visitants incívics. Potser per això l'entrada es va tapar, fa uns anys, amb una caseta de pedra tancada amb una porta. Aviat, però, van adonar-se que a les profunditats de la cova hi havia una colònia de rat-penats i si tancaven la porta els condemnaven a mort. Ara la porta ja no existeix i, tot i les moltes visites que ha rebut, es conserva prou bé per fer interessant la visita.
Encara que es pot arribar a la cova en cotxe, nosaltres hi hem anat fent una excursió per la zona. Una excursió no gaire llarga però interessant, recorrent els camps florits que ens ha regalat la primavera eivissenca. Hem deixat el cotxe a prop de la població de Jesús, una mica més amunt del camp de futbol, i hem iniciat l'excursió seguint un camí pel camp. El camí no té cap dificultat i en poc més d'una hora hem arribat a l'entrada de la cova. 
Hem iniciat l'exploració de la cavitat, recorrent pràcticament tots els seus racons, pujant i baixant per les diverses sales de la cova, totes de dimensions reduïdes. Després de l'exploració hem iniciat el retorn però no pel mateix camí sinó per una àmplia pista que ens ha portat directament al punt de partida.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada:



ENTRADES RELACIONADES:
Sta. Eulària
Eivissa, 2016
Cala de
s'Estanyol, 2014
S. Antoni - Cala
Salada, 2014

divendres, 26 de març de 2021

Ullal de Na Coloms

Ullal de Na coloms
L'Ullal de Na Coloms és una curiositat geològica formada per l'esfondrament d'un cingle, que va formar un pou profund. A baix del pou, l'aigua del mar entra a través d'una galeria submarina formant un petit llac. Aquest indret, també s'anomena Forat de la Llum a causa de la llum que entra pel fons del pou a través de la galeria submarina, formant un curiós efecte de llum i color.
L'Ullal està al costat de la Cala Albarca, una gran cala situada a la costa nord de l'illa d'Eivissa, a prop de la petita població de Sant Mateu d'Albarca. Aquest petit poble està situat en un pla ocupat per conreus, un paisatge rural molt diferent d'altres indrets de l'illa d'Eivissa. Des de Sant Mateu es puja per una pista fins a una explanada. 
He deixat el cotxe en aquesta explanada iniciant la caminada per un ample camí que aviat m'ha ofert grans vistes de la Cala Albarca i els cingles de l'altra banda de la cala. El camí porta fins a un petit collet, on cal deixar el camí principal per agafar un camí més petit per on iniciem la baixada en direcció a l'Ullal. Es un camí ben traçat que porta fins a una casa enrunada. A partir d'aquí el camí és encara més petit i desdibuixat però algunes marques de pintura ens ajuden a trobar el camí correcte.
Quan ja veiem el mar ben proper passem unes zones rocoses on hi ha unes cordes fixes que ens ajuden a superar els passos, tot i que no tenen gaire dificultat. Finalment arribem a la boca de l'Ullal, que s'obre al mig d'una zona rocosa. Podem contemplar el pou des de dalt però també podem baixar, amb precaució, fins a una terrasseta on hi ha instal·lades unes cordes fixes. Des d'aquí tenim una bona visió del forat i del joc de llums que forma la finestra submarina per on entra la llum del sol.
Jo no he baixat més perquè anava sol i no portava cap tipus de material de seguretat però amb l'ajut de la corda fixa es pot baixar fins a baix de tot. És un lloc perillós perquè des de l'aigua cal sortir pujant per la corda i no és tan fàcil com podem pensar. De fet, aquí s'han hagut de fer molts rescats de gent que ha baixat a banyar-se al fons del pou i després no ha pogut sortir-ne.
He fet volar el dron prenent unes vistes aèries d'aquest indret tan singular abans d'iniciar el retorn pel mateix camí de pujada fins al punt de partida on havia deixat el cotxe.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada, que aquesta vegada és de producció pròpia:



ENTRADES RELACIONADES:
Sant Mateu
d'Aubarca, 2014
Cap des
Llibrell, 2013
Far de
Moscater, 2013

dissabte, 20 de març de 2021

Per la Serra de l'Obac

Serra de l'Obac
L'excursió d'avui ha estat un interessant recorregut per la serra de l'Obac, passant per molts centres d'interès, el principal dels quals ha estat el Castellsapera, el punt culminant de tota la Serra. Tot i que el nostre itinerari era un recorregut excursionista sense dificultat, hem complementat el recorregut previst amb una variant imprevista que ens ha suggerit el nostre guia local i hem acabat escalant l'aresta nord del Castellsapera, una grimpada fàcil però amb certa dificultat, que ha estat un magnífic complement d'una sortida molt interessant.
Avui érem set excursionistes però, a causa de les restriccions de mobilitat, ens hem desplaçat fins a la Casa Nova de l'Obac, punt de partida del nostre recorregut, amb sis cotxes. A les 9 del matí ens hem trobat al pàrquing de la Casa Nova i hem iniciat la caminada. 
Hem passat per la Casa Vella de l'Obac, un edifici mig enrunat, i pel Pou de Glaç de la Portella. Aquest pou és una construcció realment notable, revestit amb murs de pedra i amb una volta també de pedra. Més endavant hem passat al costat de la Calsina, una altra masia enrunada, i hem començat a baixar al costat del Torrent de la Saiola. El nostre camí passava a prop d'un altre punt singular amb el curiós nom de Forat dels Despistats. És una escletxa a la roca que forma un congost de poc recorregut. 
Més endavant, el nostre afany d'exploració ens ha portat a deixar novament el camí i baixar per un corriol amb alguns trams d'esglaons de pedra fins al llit del torrent o hi ha l'Avenc de la Saiola. La visita a l'avenc ha estat decebedora: és només un forat a terra, aparentment sense cap recorregut, tot i que la ressenya que portàvem parlava d'un recorregut d'onze metres per "una gatera estretíssima".
La següent fita del nostre recorregut ha estat el Castell de Bocs, un cim arrodonit però sense accés fàcil. La via normal puja per una canal equipada amb unes cordes fixes i segueix flanquejant tota la roca fins a la vessant sud per on es guanyen els darrers metres ja sense dificultat. El cim del Castell de Bocs (662 m) és un altiplà panoràmic amb grans vistes de tota la Serra de l'Obac i amb el rerefons de la muntanya de Montserrat.
Hem baixat pel mateix itinerari fins reprendre el camí principal, que en aquest tram està senyalitzat com a GR. Més endavant ens hem tornat a desviar del camí per baixar uns metres fins a la Font del Lladre, situada sota una bauma i totalment seca. El camí ens ha portat fins al peu del Paller de Tot l'Any, una agulla d'aspecte montserratí situada al final d'una carena. La pujada al cim requereix tècniques i material d'escalada, encara que la dificultat és petita, de manera que ens hem conformat amb seguir un camí que fa la volta al monòlit. Hem menjat una mica al peu del Paller abans de seguir el nostre camí.
L'etapa següent ens ha portat fins al cim de la Roca Salvatge, un cim de nom curiós, format per una carena allargassada de fàcil accés. Abans hem passat per la cova de la Canal del Solitari, una gatera sense gaire recorregut coberta d'una pols fina. 
Després de la Roca Salvatge hem iniciat l'ascensió al Castellsapera, el punt més alt de l'Obac. Teníem previst pujar pel camí normal, que porta al cim sense cap dificultat especial, però el nostre guia local, l'Antoni, ens ha dit que coneixia un itinerari més interessant, que puja grimpant per l'esperó nord. Ens ha guiat fins al peu de l'esperó, que vist des de certa distància té un aspecte impressionant. Hem pujat per una canal arbrada a l'esquerra, fins al peu d'un petit mur de no més de 4 metres. Aquest mur no té gaire dificultat (segon grau d'escalada) però és exposat perquè està penjat sobre el buit. Hem tret la corda que portàvem per assegurar aquest pas i també el tram següent, una curta canal amb una grossa savina al mig.
Després de superar l'esperó hem arribat al cim del Castellsapera (939 m). En realitat aquest cim és un altiplà allargat amb dues puntes, els cims nord i sud, separats uns dos-cents metres. Al costat del cim sud hem agafat un camí, la via normal del cim, per on hem iniciat la baixada. El camí, tot de baixada, ens ha portat de retorn al punt de partida a la Casa Nova. Abans d'arribar-hi encara hem passat pel darrer centre d'interès: el pou de glaç de l'Estepar, molt similar al que havíem vist al matí, amb la mateixa estructura tancada per una sòlida volta de pedra.
Finalment hem arribat a la Casa Nova de l'Obac, punt final del nostre recorregut. Eren les sis de la tarda i el sol estava ja molt baix, oferint-nos un gran espectacle: la muntanya de Montserrat amb el sol començant-se a pondre pel darrere. 
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog.



ENTRADES RELACIONADES:
Canal Lucky
Txei, 2020
Matadepera -
Montserrat, 2013
Serra de
L'Obac, 2004

dilluns, 15 de març de 2021

Escalant a les Magdalenes

Escalada a les Magdalenes
Avui hem fet una sortida d'escalada a Montserrat, concretament a la zona de Les Magadalenes. Portàvem força temps sense calçar-nos els peus de gat i per això hem començat amb vies fàcils i ben assegurades, amb una aproximació no gaire llarga.
Hem sortit del Monestir pujant pel camí de Sant Miquel fins al Pla de les Taràntules. Hem seguit fins a l'ermita de Sant Joan i poc més enllà hem deixat el camí per agafar un corriol que ens ha portat fins al Bassal dels Corbs, un indret singular on vam estar fa ben poc, quan vam fer el descens del Torrent del Míser. El bassal no és més que una esquerda de la roca que s'omple d'aigua de pluja format un petit abeurador. Allà mateix comença la primera via de la jornada, la via de la Torna al Mirador de Sant Joan.
La via té quatre tirades, encara que nosaltres n'hem doblat una, de manera que n'hem fet tres. La dificultat és mínima i la via està molt ben assegurada. Està catalogada de tercer grau encara que té alguns sectors de dificultat inferior. 
El cim, tal com indica el seu nom, és un excel·lent mirador sobre bona part de Montserrat. Hem fet una panoràmica circular:
Mirador de Sant Joan
Avui hem fet tres pel·lícules, una per cadascuna de les vies d'escalada que hem recorregut. Aquí teniu la primera, amb escenes de la via de la Torna:
Des del mateix cim del Mirador de Sant Joan hem pogut veure la segona via de la jornada, que puja per la part obaga de la Miranda de Santa Magdalena. És la via Núria, semblant a l'anterior, amb poca dificultat i molt ben assegurada. La via té tres tirades, encara que es poden fraccionar. 
Hem fet una segona pel·lícula, amb una selecció d'escenes de la via Núria a la Miranda de Santa Magdalena:

Com que encara no era gaire tard, hem decidit fer una tercera via a la mateixa roca de la Miranda de Santa Magdalena. La cara sudesta d'aquesta agulla presenta un gran pany de paret per on s'han traçat una multitud de vies d'escalada. Nosaltres hem anat a la via denominada Niagara Falls, una via catalogada de quart grau que puja bastant vertical però amb molt bones preses i també ben assegurada. La principal dificultat és no sortir de la via perquè aquest pany de paret està cosit amb parabolts de les moltes vies que pugen per aquesta roca de bona qualitat.
La via té tres tirades, encara que nosaltres hem doblat les dues darreres. De fet, la ressenya "oficial" de la via només té dues tirades i no arriba al cim sinó que acaba en unes anelles de ràpel deixant de banda la part final de la via que té poc interès excepte el pas inicial que supera un petit desplom.
Hem fet la tercera i darrera pel·lícula de la jornada que, com les anteriors, ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els seguidors del blog:

Després de superar aquesta tercera via ens hem donat per satisfets iniciant el retorn al Monestir on hem agafat el cotxe per retornar a casa.


ENTRADES RELACIONADES:
Escalant a la
Plantació, 2020
Gorra Marinera,
Sargantana, 2015
Via Quemando
cromo, 2014

dijous, 11 de març de 2021

El Puig Madrona i les Escletxes

Puig Madrona
Avui hem fet una nova escapada a la Serra de Collserola, concretament per les estribacions d'aquesta serra més properes a la Vall del Llobregat, al voltant de Molins de Rei. Hem fet un recorregut fàcil i relativament curt però amb bastants centres d'interès que configuren un itinerari força atractiu. 
Hem arribat en tren a Molins de Rei i hem iniciat la caminada pels carrers de la ciutat. Als afores de Molins hem arribat a la Rierada, per on hem començat a pujar. El camí segueix una estona per la llera del riu i després en paral·lel per un bosc de ribera. El camí passa al costat d'un aqüeducte, una curiosa construcció amb un arc sobre la Rierada. 
Poc després hem arribat a un nou centre d'interès, el Salt d'Aigua. Es tracta d'una petita cascada formada per un antic mur que forma una represa de la riera en un indret singular voltat de bosc. Aquí la riera, que a baix estava seca, ja porta un cabal relativament gran tenint en compte que només recull dels aigües de la Serra de Collserola.
Hem arribat a les Cases de Can Castellví, una petita urbanització, iniciant la pujada en direcció a la carena de la Serra de can Julià. A dalt, després d'un petit tram carener, hem enllaçat amb el GR96, el Camí Romeu de Montserrat, seguint-lo per una bona pista. Hem passat pel Coll d'en Faura arribant a l'ermita de la Salut. Aquesta ermita és un monument antiquíssim, d'origen visigótic encara que reconstruïda en el segle XI amb estil romànic. 
La Salut és un indret singular, amb l'ermita romànica i una àrea de picnic, al peu del Puig Madrona. Per un corriol costerut hem arribat al cim del Puig Madrona (337 m), el cim més alt de la zona. A dalt hi ha el característic cilindre de formigó dels vèrtexs geodèsics i una torre d'observació d'incendis. El panorama és extens, sobre el Baix Llobregat i el Vallès. Hem fet una panoràmica circular:
Puig Madrona
Hem retornat pel mateix camí fins a la Salut i hem agafat un camí de baixada que ens ha portat, després d'algunes variants, fins al darrer i més singular punt d'interès del nostre itinerari: les Escletxes. Es tracta d'una singularitat geològica, unes profundes esquerdes obertes entre les roques que formen uns curiosos engorjats. Hem recorregut alguns d'aquests engorjats, grimpant i desgrimpant alguns passos i superant algunes estretors, amb un ambient gairebé espeleològic. 
Després d'una bona estona explorant els racons de les Escletxes hem seguit el nostre camí baixant fins a Can Rabella, una masia-restaurant molt popular on hem menjat el menú del dia amb la clàssica paella dels dijous. 
Finalment només ens quedava retornar pel mateix camí de pujada, que hem retrobat al costat de Can Rabella, fins a Molins de Rei i, pels carrers de la ciutat, fins a l'estació del tren on hem donat per acabada l'excursió.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog:

ENTRADES RELACIONADES:
Sant Cebrià de 
Cabanyes, 2020
Avencs de la
Febró, 2014
Serra dels 
Bufadors, 2013

dissabte, 27 de febrer de 2021

Puig d'Olorda en travessia

Collserola
Avui, encara confinats perimetralment, hem fet una nova excursió per la Serra de Collserola. Aquesta vegada començant per Molins de Rei i passant pel cim del Puig d'Olorda, el cim més destacat d'aquesta zona de Collserola. Hi hem anat agafant el tren fins a Molins de Rei, que ha estat el punt de partida de la nostra excursió.
Des de l'estació hem començat a caminar pels carrers de la ciutat pujant en direcció a Castellciuró, als afores de Molins. Aviat hem trobat les marques del GR92, que avui hem seguit a bona part del nostre recorregut. En pocs minuts hem arribat a les ruïnes del castell, del que només queden alguns murs de les antigues construccions, mig enrunats. 
Hem deixat enrere el castell i poc després hem deixat el GR per agafar un camí a la dreta en direcció  a la masia de can Ferreres. Des d'allà, per pistes i camins, hem pujat fins al cim del Puig d'Olorda (434 m), un bon mirador sobre el Baix Llobregat. En el cim hi ha una gran torre de vigilància d'incendis i una gran creu de ciment.
Hem baixat per l'altra banda fins a la Santa Creu d'Olorda, un petit agrupament de cases amb una església i un berenador molt popular però avui tancat a causa de les restriccions provocades per la pandèmia. Aquí hem retrobat el GR92 i l'hem seguit una estona. Hem arribar a un curiós cim, el Turó de Can Pasqual (467 m), marcat amb el característic cilindre de formigó de les vèrtexs geodèsics. És un cim imperceptible i el cilindre està al costat del camí, en un punt sense cap prominència i voltat d'arbres.
Més endavant hem fet un petit tram d'una variant del GR per pujar una altre cim, el Turó de Can Castellví (464 m), més decebedor encara que l'anterior perquè ni tan sols hi ha res que indiqui quin és el punt culminant. Hem baixat per l'altra banda enllaçant novament amb el GR, que hem seguit una estona més fins enllaçar amb una pista ben ampla, on hem deixat definitivament el GR. La pista ens ha portat en pocs minuts fins al Coll de Can Cuiàs.
Des del coll, situat sobre la carretera BV-1468, hem agafat una altra pista que ens ha portat fins al Collet de l'Espinagosa, situat a la mateixa carretera. Des d'aquí ja era fàcil completari l'itinerari baixant directament a Barcelona però abans hem volgut pujar un altre cim, el Turó d'en Corts, que està ben a prop. El cim és tan poca cosa com els altres i només hi ha una placa de l'Institut Cartogràfic clavada a terra.
Després ja hem iniciat la fase final del nostre recorregut baixant cap a Can Caralleu i entrant a la trama urbana de Barcelona per baixar cap a la Diagonal. Abans d'arribar-hi encara hem trobat dos punts singulars: hem travessat dos parcs urbans, el de Vil·la Cecília i el de Vil·la Amèlia, i finalment hem arribat a l'estació de metro de Maria Cristina on hem donat per acabada l'excursió agafant el metro per tornar a casa.
Avui no hi ha àlbum de fotos perquè n'hem fet molt poques; només en publiquem una al final d'aquesta entrada.

ENTRADES RELACIONADES:
Els turons de
Roquetes, 2020
Vallvidrera - S.
Climent, 2010
GR92: Serra de
Collserola, 2003

dijous, 25 de febrer de 2021

La travessia de Collserola

Collserola
Fa uns dies vam fer una excursió per la Serra de Collserola recorrent bona part d'aquesta serra des de Montcada fins al Tibidabo. Ens va quedar pendent, però, completar la travessia arribant al cim de Sant Pere Màrtir, la darrera estribació de Collserola en direcció al Llobregat. Avui hem plantejat un nou recorregut per Collserola amb la intenció de travessar totalment la serra des del Besòs fins a Sant Pere Màrtir recorrent la carena principal de Collserola.
Hem sortit de Sant Adrià pujant pel parc fluvial de la llera del Besòs fins a l'alçada de Santa Coloma, on hem travessat a l'altra banda del riu per seguir pujant per una petita carretera que ressegueix la riba dreta del Besòs. Abans d'arribar a Montcada hem trobat un pas sota les vies del tren, per on hem arribat a la part baixa del barri de Torre Baró. Allà mateix hem trobat el primer punt singular del nostre recorregut: el Rec Comtal. És un antic canal per on antigament es portava l'aigua del Besòs fins a la ciutat de Barcelona. Tot i que ara ja no funciona com a tal, encara es conserven alguns trams i aquí hem pogut contemplar un petit sector del Rec Comtal inundat i amb peixos i ànecs.
Hem passat les autopistes per un viaducte i hem començat a pujat cap a la part alta de Torre Baró. Ben aviat hem trobat un nou punt singular, l'aqüeducte de Torre Baró, una magnífica i esvelta construcció que travesa el torrent de Torre Baró i servia antigament per transportar les aigües del Besòs.
Hem seguit pujant cap a la part alta de Torre Baró. Ha estat una experiència singular recórrer els carrers costeruts d'aquest barri barceloní i observar les cases penjades a les altures de Collserola. A dalt de tot hem arribat a la Carretera de les Aigües deixant la trama urbana per entrar a Parc Natural de Collserola.
Hem seguit per l'àmplia pista de les Aigües fins enllaçar amb el GR92 poc després de passar el Forat del Vent. Ja pel GR92, hem seguit en mateix itinerari que en la nostra darrera sortida, passant pels cims del Turó de Valldaura (419 m) i el Turó de la Magarola (429 m). Seguint aquest camí de gran recorregut hem arribat fins al Coll de la Vinassa, on hem deixat el GR prenent una pista a l'esquerra que ens ha portat fins al cim del Tibidabo, el punt culminant de la Serra de Collserola.
Ens quedava la segona part de l'excursió, fins a Sant Pere Màrtir. Hem baixat per una carretereta, passant al costat de la Torre de Collserola, i entrant a Vallvidrera, un altre barri barceloní situat a la part alta de Collserola. Al final hem agafat una pista que anava carenant en direcció a Sant Pere Màrtir. Hem passat pel mirador del Turó d'en Corts i el del Coll del Portell abans d'arribar al cim de Sant Pere Màrtir (384 m). 
Aquest cim, tot i estar inclòs en el llistat dels cent cims de la FEEC, no té aspecte de cim.  El punt culminant està ocupada per una gran antena i uns edificis annexos que impedeixen arribar pròpiament al cim. També hi ha les restes d'unes antigues bateries antiaèries i un petit mirador des d'on hem contemplat la ciutat de Barcelona i el Delta del Llobregat.
Després d'uns minuts hem iniciat el descens en direcció al barri de la Mercè i després, entrant a la trama urbana de Barcelona, hem arribat fins a l'estació de metro de Zona Universitària on hem donat per acabada l'excursió.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog:

ENTRADES RELACIONADES:
Galzeran i
Castellruf, 2020
Ruta dels poblats
Ibèrics, 2020
Circular al
Puigcastellar, 2020

dissabte, 13 de febrer de 2021

Montcada - Tibidabo - Penitents

Tibidabo
Una nova sortida de confinament, aquesta vegada per la Serra de Collserola i passant pel Tibidabo, el seu punt culminant. Un itinerari excursionista fàcil i relativament curt que segueix en bona part del seu recorregut el GR92, el camí del llarg recorregut del Mediterrani.
Avui no hem matinat gaire i ja eren gairebé les 10 del matí quan hem deixat el cotxe a Montcada i hem començat a pujar pels carrers de la població fins trobar les primeres marques del GR. Seguint aquest camí hem sortit de Montcada passant pel costat del cementiri i vorejant el Turó. Hem travessat una zona industrial i hem seguit per la carretera del cementiri de Collserola passant per sobre de l'autopista C58 i entrant en el Parc Natural de Collserola. 
Ja dintre del parc, hem anat seguint un sistema de pistes que ens han portat fins a la carena principal, al costat del Turó d'en Fotja. Hem seguit carenant fons al Portell de Valldaura i poc després hem arribat al cim del Turó de Valldaura (419 m), ocupat per una torre de vigilància d'incendis. Poc després hem passat per un segon cim, el Turó de la Magarola (429 m), on hi ha un mirador i la característica pilona dels vèrtexs geodèsics. 
Hem esmorzat una mica i hem seguit pel GR92 fins que, poc abans d'arribar al Tibidabo, hem deixat el GR que començava a baixar cap a Vallvidrera i hem seguit la carretera entrant al recinte del Tibidabo on tot estava tancat. Sense gairebé aturar-nos hem iniciat el descens per l'altra banda. Seguint diverses carreteres i pistes i fent alguna drecera, hem arribat a les primeres cases de Barcelona i a la Ronda de Dalt. Després, ja per zona urbana, hem seguit pel lateral de la Ronda de Dalt fins arribar a la parada de metro de Penitents on hem agafat el metro per retornar a casa.
Avui no hi ha àlbum de fotos perquè n'hem fet molt poques; només en publiquem algunes al final d'aquesta entrada.

ENTRADES RELACIONADES:
Turó de
Montcada, 2020
GR92: Montcada
Vallvidrera, 2010
Sant Adrià
Tibidabo, 2003