dilluns, 27 de desembre de 2021

Travessia dels Frares Encantats, amb nens

Travessia dels Frares Encantats
La Travessia dels Frares Encantats és una clàssica montserratina. És un camí equipat que recorre la part alta de Montserrat entre el Coll de Port i el Portell Estret, un espai que correspon a la Zona dels Frares Encantats. La major part d'aquest recorregut discorre per corriols que pugen i baixen contínuament per les canals montserratines y, en alguns punts concrets, hi ha equipaments que ens ajuden a superar els passos més complicats. El pas clau del recorregut és un mur d'uns 10 metres, equipat amb unes barres d'acer que formen una escala i amb una cadena de ferro que s'utilitza com a passamans. 
Jo vaig fer aquesta travessia en solitari, encara no fa un mes, justament per comprovar l'estat de les instal·lacions i repassar el recorregut, pensant en venir amb els nens. Avui he vingut per fer la travessia amb els nens en un dia ben asolellat però amb força vent.
Hem iniciat la caminada a Can Maçana, pujant pel camí del Coll de Guirló. Allà hem deixat el trencall que porta a la Portella i el Refugi i hem seguit endavant pel GR172. El GR passa per sota de la Cadireta i poc després l'hem deixat per agafar el camí que porta al Coll de Port, punt d'inici de la part tècnica del recorregut. 
Hem deixat el camí principal i hem iniciat la travessia prenent un corriol que puja a la dreta, senyalitzat amb marques blaves. El camí puja fort fins arribar a un pany de paret ben dret. És el pas clau. Unes barres de ferro formant una escala ens ajuden a superar el mur. Tot i que és fàcil, els nens s'han posat l'arnès i ens hem encordat per assegurar el pas. Sense cap problema els nens han superat l'escala arribant a un bosc penjat.
Després d'un tram de pujada pel bosc hem trobat un petit mur que hem superat amb l'ajut d'una corda de nusos. Al costat teníem la roca anomenada L'Enclusa o El Bacallà. Després d'aquest pas ja hem guardat la corda definitivament i hem seguit endavant.
El camí segueix superant algunes petites dificultats amb l'ajut de cordes fixes. Hi ha un altre pas singular on baixem un parell de metres amb l'ajut d'una corda de nusos i passem per un forat entre blocs de roca.  
Després de superar encara alguns petits passos equipats, hem arribat al Torrent del Lloro, on hem iniciat una forta pujada fins al peu de la roca del mateix nom. A partir d'aquí ja gairebé tot és baixada. Hem passat al costat del Morro Pla, amb el característic Pi de la Trinitat, i hem baixat fins al peu de l'Agulla Sense Nom. Aquí el nostre camí desemboca en el camí de la Canal Ampla, que marca el final de la Travessia.
Ja per camí fàcil, hem baixat fins al Refugi Vicenç Barbé i després, pel Pas de la Portella, hem retornat al punt de partida al Coll de Can Maçana.
I aquí teniu un vídeo amb les millors escenes d'aquesta travessia, on els nens han demostrat, una vegada més, que tenen fusta de muntanyencs. Per altra banda, avui no hi ha àlbum de fotos perquè n'hi havia poques. Aquesta vegada, els esforços del fotògraf s'han dedicat al vídeo i a ajudar els nens en alguns passos.


ENTRADES RELACIONADES:
Travessia
d'Agulles, 2021
Turó de les
Maleses, 2020
Cova del
Tabac 2019

dimecres, 22 de desembre de 2021

Cova de les Llosanques i Bòfia de la Boixadera

Cova de les Llosanques
Jornada de coves pel Berguedà. Hem visitat dues coves fàcils, sense massa requeriments tècnics però ben interessants. La Cova de les Llosanques té una entrada una mica tècnica, amb un ràpel o passamans d'uns 8 metres, mentre que l'altra cavitat, la Bòfia de la Boixadera o de Sant Jaume, es por recórrer sense cap equipament tècnic però, evidentment, amb el frontal i el casc.
Cova de les Llosanques
Hem pujat per la carretera dels Rassos de Peguera i poc després del km 9 hem deixat el cotxe iniciant l'aproximació per una pista. En poc més de mitja hora hem arribat a l'entrada de l'avenc, una escletxa estreta. Hem muntat un ancoratge en un pi i hem iniciat el descens. 
Tot i que alguna ressenya diu que es pot baixar desgrimpant o, simplement, utilitzant la corda com a passamans, nosaltres hem optat per l'alternativa més segura de muntar un petit ràpel. Hem baixat encaixonats per l'escletxa fins aterrar en un amuntegament de pedres i fang al fons de la cova.
Hi ha dues petites galeries; hem agafat la galeria principal que porta a una sala no gaire gran, on hi ha diverses formacions. Hem recorregut aquesta sala i després hem retornat a la base del ràpel des d'on hem entrat a la segona galeria que porta a una petita sala sense gaire interès.
Després de completar la visita a la cova hem remuntat el ràpel amb el material d'espéleo, encara que al Pablo júnior l'hem pujat amb ascensor utilitzant una politxa sense retorn.
I aquí teniu el vídeo de la visita a la Cova de les Llosanques. Ha estat produït per Edicions JGB i cedida al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

Bòfia de la Boixadera:
Hem tornat a agafar el cotxe i ens hem desplaçat fins al costat de la masia Casa Gomira, a prop de L'Espunyola, per fer la visita a la segona cova del dia. Una curta aproximació ens ha portat fins a la boca de la Bòfia de la Boixadera, també anomenada Bòfia de Sant Jaume. És una cova d'accés fàcil; no cal cap material tècnic i només cal enfangar-se una mica per recórrer tots els racons d'aquesta cavitat.
L'entrada a la cova és per una rampa terrosa. Després hem entrat per la galeria principal, de tipus tectònic amb grans blocs de roca. No hi ha formacions però al final de la galeria, en una sala molt gran anomenada Sala de les Bruixes, hi ha uns petits gours amb aigua. 
Després de recórrer la galeria principal hem tornat enrere fins poc abans de la boca de la cova, on hi ha l'entrada de la segona galeria. Per recórrer aquesta galeria hem travessat una gatera estreta on ens hem acabat d'enfangar. A l'altra banda hi ha una sala denominada Bany de la Princesa i després la sala final, amb diversos bassals, la més interessant de la Bòfia, amb algunes formacions. És la sala de les Campanes, anomenada així perquè hi ha un parell d'estalagmites amb aquesta forma.
Després de visitar aquesta sala hem donat per acabat el recorregut de la Bòfia de la Boixadera i hem retornat al punt on havíem deixat el cotxe iniciant el retorn a casa.
I aquí teniu el vídeo de la Bòfia de la Boixadera. Com l'anterior, ha estat produït per Edicions JGB i cedida al Blog de Muntanya per als seus seguidors:


ENTRADES RELACIONADES:
Cova d'en
Salvi, 2021
Bòfia dels
Prats, 2020
Cova de la
Taverna, 2019

Via ferrada de les Venes de Rojalons

Venes de Rojalons
La via ferrada de les Venes de Rojalons és una de els més singulars que hem fet. A més dels passos normals de la majoria de les ferrades: murs, flanquejaments, desploms, ponts nepalesos... aquesta ferrada té un curiós sector subterrani que la fa gairebé única. Una altra singularitat d'aquesta via és que, tot i estar catalogada com a K4, en els passos més compromesos hi ha petites variants que eviten aquests passos amb una dificultat menor.
Hem arribat de bon matí a Montblanc quan tot estava cobert de boira. Tot i que la via ferrada es pot fer amb boira, aquesta situació la podia fer una mica desagradable, a més de la impossibilitat de fer bones fotografies.
Hem pres la carretera que porta al petit poble de Rojalons. La carretera puja fent diversos revolts. De sobte, en un d'aquests revolts, els ha sorprès veure el cel blau. Havíem sortit de la boira i aquí dalt, a la muntanya, teníen un magnífic dia de tardor amb bon sol.
Quan hem iniciat l'aproximació ens hem adonat que, amb les presses, la motxilla d'en Joan s'havia quedat a terra. No tenia material i ha hagut de desistir de fer la via ferrada i passar a la situació d'acompanyant/fotògraf.
Després d'una curta caminada hem arribat a l'inici de la via ferrada. L'entrada és doble: hi ha un petit desplom equipat amb preses artificials (K4) o la variant menys difìcil amb grapes (K2). En el segon intent hem aconseguit superar el petit desplom inicial i hem seguit pujant pel mur fins al primer pont nepalès.
Després del pont nepalès hem arribat, superant un mur, fins al pas de la Fe, on cal passar d'una paret a una altra amb una gran passa. Després la via segueix per un sistema de flanquejaments aeris i petits murs fins al segon pont nepalès. Poc després hi ha un pas ben desplomat, que hem evitat per la variant.
Hem arribat al cim del cingle i hem iniciat el descens per una canal en direcció a l'entrada del pas subterrani. És una profunda esquerda pero on hem entrat caminant però aviat hem trobat un passamans sobre un avenc i després un mur vertical equipat amb grapes.
Ja a prop de la sortida, hi ha dues opcions. Es pot seguir pujant pel mur, ben equipat, o anar a buscar una xemeneia amb poc equipament per on es puja alternant les grapes amb la tècnica de ramonage. 
La via ferrada acaba a dalt del cingle, on comença un caminet marcat amb fites que en pocs minuts ens ha portat fins al punt d'inici de la via. Després hem tornat pel mateix camí de pujada fins al punt d'inici, on teníem el cotxe.
I aquí teniu un vídeo amb escenes d'aquesta activitat:


ENTRADES RELACIONADES:
Torrent del
Rajant, 2021
Ferrada dels
Patacons, 2020
Pas del
Duro, 2019

dimecres, 15 de desembre de 2021

El Montalt i el Turó de Ca l'Amar

Blog de Muntanya
Avui hem fet una petita excursió pel Parc del Montnegre i Corredor. L'objectiu principal era el Montalt, un dels cims principals de la Serralada Litoral. De passada, hem pujat un altre cim, també poc important: el Turó de Ca l'Amar.
El punt de partida ha estat el Santuari de Lourdes d'Arenys de Munt, on hi ha un parell de restaurants i unes taules amb bancs de pedra per fer picnic, a més d'una capella, reproducció de l'autèntica cova francesa de Lourdes. Hem començat a pujar per la riera de Sobirans i després per una pista que puja passant al costat d'algunes cases. Més tard hem arribat a la Font de l'Aigua Roja, una font d'aigües ferruginoses situada al costat del camí.
Hem seguit pujant fins arribar a un ampli coll, la Creu de Rupit, on hi ha una cruïlla de diversos camins i pistes. Per aquí passa el GR83, el Camí del Nord, que vam recórrer fa uns anys entre Mataró i el cim del Canigó. Ens hem fet una foto amb la creu que dóna nom al coll i hem seguit per una pista fins arribar a un altre petit coll, on hi ha unes roques característiques. És la Roca de la Ferradura.
Ben aviat hem deixat la pista per agafar un petit corriol per on hem pujat directament al cim del Montalt (596 m). El cim està cobert de bosc i no es veu gaire panorama. Només teníem vistes en direcció al mar, on vèiem la ciutat de Mataró i el port d'Arenys. Tot i la seva poca prominència, aquest cim està a la llista dels "centcims" publicada per la FEEC. Hem fet les fotos de cim i hem fet volar el dron abans d'iniciar el descens.
Hem tornat al col de la Ferradura i hem agafat una pista diferent, per on hem iniciat el descens. Hem arribat a un altre coll, on hem deixat definitivament les pistes per agafar un corriol amb nom propi: el camí amagat. Aquest camí baixa pel bosc fent zigazagues fins a Lourdes però abans d'iniciar la forta baixada hem deixat el camí uns minuts i hem pujat al cim del Turo de Ca l'Amat per un corriol marcat amb pintura groga. 
Aquest cim té molt poca prominència i cap panorama, ja que està ple d'arbres que no deixen veure res. Després de fer la foto de cim hem tornat a baixar pel corriol reprenent el camí amagat per on hem baixat directament fins a Lourdes on hem acabat la caminada.
Ha estat una petita excursió, curta i fàcil, però ens ha permès recórrer els boscos del Parc del Montnegre i Corredor en un magnífic dia de finals de tardor, fred però amb molta llum.
I aquí teniu el vídeo de la jornada:


ENTRADES RELACIONADES:
Castell de
Montsoriu, 2021
Turó de les Onze
Hores, 2021
Castell de
Burriac, 2021

dimarts, 14 de desembre de 2021

Tossa d'Alp (2.535 m) amb esquís

Tossa d'Alp
Hem iniciat la temporada d'esquí de muntanya amb una ascensió curta i fàcil però que no havíem fet mai amb esquís. Era una sortida combinada amb quatre raquetistes, un caminador i un esquiador.
Havia nevat força els dies passats però, com és habitual en aquestes muntanyes, el fort vent havia escombrat la neu de les parts altes de la muntanya i l'ascensió no ha estat com esperàvem.
Hem pujat per la carretera del Coll de Pal però abans d'arribar-hi ens hem trobat el primer entrebanc: hi havia unes màquines treballant i hem hagut d'iniciar l'ascensió des d'un punt de la carretera a un km del coll. El panorama era decebedor: hi havia força neu a les fondalades però tota la cresta, per on anava el nostre itinerari previst, estava totalment pelada. El vent havia escombrat tota la neu de la carena, deixant un terreny pedregós on era impossible esquiar.
Hem iniciat l'ascensió buscant els punts on la neu permetia progressar amb esquís. Hem pujat força bé fins arribar a prop del primer cim secundari de la carena, el Cap del Serrat Gran. Allà la decepció ha estat total: a la gran sifonada que cal fer, passant per la Colladeta de Comabona, no hi havia neu. Un gran pedregar ens separava de la Tossa.
Amb els esquís a l'esquena (o les raquetes...) hem baixat fins a la collada i hem remuntat per l'altra banda pel camí d'estiu. A dalt encara he pogut progresar una mica més amb esquís arribant al Refugi del Niu d'Àliga i, una mica més amunt, al cim de la Tossa d'Alp (2.534 m).
Hem fet les quatre fotos de cim i hem baixat al refugi, que forma part de les instal·lacions de l'estació d'esquí de La Molina i està enllaçat amb un telecabina. Hem pres unes begudes en el bar i hem menjat una mica, abans d'iniciar el retorn.
La baixada ha estat com havíem previst: una caminada amb els esquís a l'esquena i una curta esquiada final fins al punt de partida. Una esquiada que no passarà a la Història.
I aquí teniu el vídeo de la jornada. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:


ENTRADES RELACIONADES:
GR3: Coll de Pal
Castellar, 2019
GR3: Alp - Coll
de Pal, 2019
Tossa d'Alp en
Travessia, 2014

dissabte, 11 de desembre de 2021

GR3: Moià - Monistrol de Calders

Blog de Muntanya
Una nova etapa del GR3, entre les poblacions de Moià i Monistrol de Calders. Ha estat una de les etapes més fàcils que hem fet en els diversos GRs que hem recorregut, curta i amb poc desnivell. A més, tot el recorregut va per una àmplia pista, que fa encara més fàcil aquesta etapa.
Per compensar el poc recorregut de l'etapa hem programat una petita variant, separant-nos del GR per visitar el Molí de Brotons, un indret singular amb un salt d'aigua i un gorg, situat a poc més d'un km del traçat del GR.
Aquesta vegada hem esmorzat a Moià, amb el típic cafè amb llet i croissant, al bar Xiringuitu. Després hem sortit caminant per la carretera de Navarcles. Abans de sortir del poble hem agafat una pista a l'esquerra que porta a un petit polígon industrial. 
Hem seguit aquesta pista, que avui no hem deixat en tot el dia, fins que al cap d'uns 6 km hem trobat el camí del Molí de Brotons. Una fita gran marca l'inici d'aquest camí, que baixa en direcció a la Riera de Marfà. Poc abans de la Riera hem arribat a l'ermita de la Mare de Déu de la Tosca, una antiga construcció sense gaire valor arquitectònica perquè ha patit moltes reformes.
Hem seguit pel camí, encara marcat per fites, fins arribar al Molí de Brotons. Hi ha un salt d'aigua i un gorg, a més de l'edifici mig enrunat de l'antic molí. Hem recorregut la zona i hem entrat a l'edifici del molí, construït sota una bauma, abans d'iniciar el retorn.
Hem tornat a la pista del GR i hem seguit el recorregut en direcció a Monistrol de Calders. La pista és una mica monòtona, sempre pel bosc i amb poques vistes, però ha estat una plàcida passejada que ens ha portat fins a Monistrol.
Com és habitual a les sortides del grup del GR, quan hem arribat ja ens estaven esperant amb la taula parada en el restaurant Rabell, on hem menjat un magnífic menú.
I aquí teniu el vídeo de la jornada. Ha estat produït per GReaperos Productions i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors: 


ENTRADES RELACIONADES:
GR3: Caraüll -
Moià, 2021
GR3: Puigví -
Caraull, 2021
GR3: Els Munts -
Puigví, 2021

dimarts, 7 de desembre de 2021

Mont Puget i Falaises du Devenson

Blog de Muntanya
En la segona jornada d'estada a les Calanques hem fet un itinerari circular recorrent alguns dels paratges més interessants d'aquest Parc Natural, pujant al cim del Mont Puget i recorrent les Falaises du Devenson.
Hem sortit del mateix punt que a l'excursió d'ahir, el pàrquing de la carretera de la Gineste, i hem fet el curt recorregut fins al Col de la Gardiole. Allà hem agafat una pista que puja per un llom entre pins. És la Crête de l'Estret, un camí de carena amb grans vistes. Feia un vent molt fort, especialment en aquest camí, molt exposat als quatre vents. 
A mesura que anàvem pujant per la Crête de l'Estret s'ha anat ampliant el panorama. Es veia el mar blau, avui molt mogut a causa del vent, amb uns quants illots. També es veia la ciutat de Marsella i al darrere nostre, a l'horitzó, les muntanyes nevades dels Alps del Sud.
En alguns punts el vent gairebé ens feia caure però hem seguit endavant fins arribar a un coll al peu del Mont Puget. La pujada final al cim era optativa però no hem volgut perdre l'ocasió de fer un cim, encara que fos de tan poca altitud. En pocs minuts hem superat el petit desnivell que ens separava del cim, arribant al Mont Puget (563 m). El vent encara era molt fort però ha afluixat una mica i hem pogut gaudir uns minuts del panorama del cim abans d'iniciar el retorn.
Hem retornat fins al coll i hem agafat un camí sense senyalitzar en direcció a la costa. El camí passa penjat entre els cingles sobre el mar fins enllaçar amb el GR51, que recorre la costa entre Marsella i Cassis. Hem deixat uns minuts el GR per acosar-nos al mirador del Col de la Candelle, un curiós balcó sobre el mar.
Hem retornat al GR i l'hem seguit passant al peu d'un gran penyal, el Cap Gros, i després recorrent les Falaises du Devenson, per un camí sobre els cingles amb vistes espectaculars.
Després d'un llarg recorregut entre cingles ens hem començat a allunyar de la costa pujant fins al Col de l'Oule des d'on hem anat a buscar el camí de la Calanque d'en Vau, que ja vam recórer ahir, per on hem pujat fins al Col de la Gardiole i després de retorn al punt de partida a la carretera del Col de la Gineste.
Hem retornat a Cassis, a la nostra base d'operacions de l'hotel Le Clos des Aromes, on hem recuperat forces amb les especialitats gastronòmiques de la Provença, tancant aquesta estada de dos dies a les Calanques.


ENTRADES RELACIONADES:
Le Doigt de
Dieu, 1979
La Sirenne, via
Sy Ray, 1979
La Sirenne, via
Liautard, 1977

dilluns, 6 de desembre de 2021

La Calanque d'en Vau

Blog de Muntanya
Aprofitant el pont de la Constitució, hem fet una sortida singular, una visita al Parc Natural de les Calanques, situat a prop de la ciutat francesa de Marsella. És un massís calcari que forma grans espadats davant del mar. La roca és molt blanca i contrasta amb el blau del mar formant un conjunt paisatgístic molt interessant. 
En aquests cingles de roca blanca s'han obert moltes vies d'escalada, relativament curtes però amb una gran diversitat de graus i tècniques i amb un ambient extraordinari. Aquesta escola d'escalada es va popularitzar en bona part gràcies a Gaston Rebuffat, un famós guia de muntanya que va iniciar-se aquí.
A finals dels anys setanta vaig venir a escalar a les Calanques en diverses ocasions. A l'estiu, tornant dels Alps, ens vam aturar alguna vegada a les Calanques per practicar l'escalada en aquest indret tan singular. Vam venir tres vegades a escalar a la Calanque d'en Vau però aquesta vegada hem deixat les cordes a casa i hem vingut a fer excursions per la zona i no a escalar. A més del senderisme pel Parc Natural, aquesta visita a les Calenques té un segon objectiu: fer fotografies per documentar i completar les entrades històriques del blog amb les ressenyes de les vies d'escalada.
Hem deixat el cotxe en el pàrquing de la carretera de la Gineste, a l'inici de la pista del Col de la Gardiole. Aquesta pista era l'accés normal a la Calanque d'en Vau però ara està tancada al tràfic. Hem iniciat la caminada per la pista però aviat l'hem deixat per prendre un camí senyalitzat amb marques de pintura vermella.
El camí travessa diverses vegades la pista, que va fent llaçades per superar el desnivell. Després d'una curta baixada hem arribat a l'entrada del parc, on hi ha una placa commemorativa en record d'en Gaston Rebuffat. Hem passat el Col de la Gardiole iniciant el descens a la cala per un petita pista.
El camí baixa engorjant-se a poc a poc fins arribar a la Calanque d'en Vau, una petita cala d'aigües blaves voltada de cingles de roca blanca. Hem estat una bona estona a la cala, fent fotos i gaudint d'aquest indret tan singular. Feia un vent molt fort i no he pogut fer volar el dron per fer les fotos des de l'aire com havia previst i les he hagut de fer des de terra.
Hem tornat enrere uns minuts fins enllaçar amb el GR51, que hem pres en direcció a Cassis. El GR puja per una canal i supera un tram rocós per arribar a la part superior dels espadats d'En Vau. Després el camí baixa fins a la Calanque de Port Pin, una cala similar a l'anterior però sense els grans cingles que caracteritzen la Calanque d'en Vau.
Més endavant hem passat al costat de la Calanque de Port Miou, molt més gran que les anteriors i convertida en un port natural on tenen la base centenars de petites embarcacions. El camí voreja tota la cala fins arribar a una petita urbanització que hem travessat abans d'entrar al passeig marítim de Cassis, una població turística que és el centre de les Calanques.
Després de dinar en un dels restaurants de la zona, hem agafat un taxi que ens ha portat al punt de partida per recuperar el cotxe. Ens hem allotjat a l'hotel Le Clos des Aromes, on hem sopat al costat de la llar de foc gaudint dels plats tradicionals de la zona.


ENTRADES RELACIONADES:
La Sirenne, 
Via Sy Ray, 1979
Pillier de la
Passarelle, 1977
Saphir de
Gauche, 1977

dissabte, 4 de desembre de 2021

Canal del Melindro

Canal del Melindro
Hem fet una activitat singular a Montserrat: la Canal del Melindro, que baixa per la cara nord de Montserrat, a la zona dels Frares Encantats, just al costat de la cara nord del Bisbe. Tot i l'espectacularitat de l'indret, el descens de la canal no presenta dificultats especials, sempre que tinguem el material i la tècnica necessaris. Són tres ràpels d'uns 40 metres cada un, sobre uns ancoratges força bons.
L'aproximació a l'inici del descens es pot fer de diverses maneres; nosaltres hem iniciat la caminada  en el pàrquing de Can Maçana. Hem seguit el camí clàssic del Coll de Guirló, la Portella i el Refugi Vicenç Barbé. Després hem agafat el camí de la Canal Ampla; poc abans d'arribar al coll, el Portell Estret, just a a sota de la Sense Nom, hem deixat el camí de la Canal Ampla per agafar el de la Travessia dels Frares Encantats.
Hem seguit aquest camí, senyalitzat amb marques de pintura blava, passant al costat del Morro Pla i el Serrat del Centenar, fins arribar a l'inici de la canal, entre la Boleta Foradada i el Bisbe. Una mica per sobre de la canal, en un mur a la dreta, hi ha la instal·lació del primer ràpel, equipat amb dues anelles.
Aquest primer ràpel és el més impressionant, ja que baixa molt vertical per la canal oberta sobre la cara nord dels Frares. Després de 40 metres arribem a una còmoda plataforma, encaixonada a la canal, on acaba aquest primer ràpel. 
El segon ràpel baixa per la canal i ja no és tan impressionant però són també 40 metres. Finalment, el tercer segueix per la canal però aviat s'obre i acaba per un pany de paret fins a l'inici del bosc.
Després de completar els tres ràpels hem recollit el material i hem iniciat el retorn baixant directamente pel bosc fins trobar, ben aviat, el camí del Coll de Port, que hem agafat en direcció al Coll de Guirló passant per sota de la Cadireta.
Ha estat una activitat curta però molt interessant, passant per un dels racons més amagats de Montserrat, que ens ha fet gaudir novament d'aquest magnífic massís.
I aquí teniu el vídeo de la jornada. Aquesta vegada ha estat produït per NONSTOP i cedit per als seguidors del Blog de Muntanya:


ENTRADES RELACIONADES:
Barranc de l'Olla
de Mel, 2020
Escalada als
Frares, 2010
Gran Xemeneia
d'Agulles, 1979

dilluns, 29 de novembre de 2021

Travessia dels Frares Encantats

Frares Encantats
La Travessia dels Frares Encantats és un camí equipat que recorre la part alta de Montserrat, entre el Coll de Port i el Portell Estret, una zona que correspon a la Regió dels Frares Encantats. El camí té diversos trams equipats amb cordes fixes, cadenes i fins i tot una escala de ferro. No és una via ferrada perquè no hi ha cable de vida, i tampoc és difícil encara que cal anar amb compte en els passos equipats i en alguns sectors en els que el camí voreja els estimballs de la cara nord de Montserrat.
Jo ja havia recorregut la major part d'aquesta travessia, fent l'aproximació d'alguna via d'escalada, i coneixia els seus passos però avui l'objectiu era comprovar novament el recorregut i les seves dificultats amb la intenció de portar-hi els nens quan vinguin per Nadal. 
He sortit de Can Maçana i he pujat pel camí del Coll de Guirló. He seguit pel camí de La Foradada passant per sota de la Cadireta. Poc després d'aquesta roca he deixat aquest camí per pujar pel del Portell Estret i més endavant pel del Coll de Port fins arribar-hi. 
La Travessia dels Frares Encantats comença en el mateix coll. Un petit corriol señalitzat amb marques blaves s'enfila pel bosc i ens porta en pocs minuts a la primera dificultat del recorregut: l'escala de ferro. 
Es tracta dun pany de paret d'uns 10 metres, bastant vertical i equipat amb una cadena i unes barres metàl·liques que formen una escala. Més amunt, cal superar un petit ressalt amb l'ajuda d'una corda de nusos.
Superats aquesta primers obstacles, el camí segueix pujant fins arribar al peu del Frare Gran. Allà mateix hi ha una petita agulla amb el curiós nom de la Cristobalita. En realitat són dues agulles bessones, la superior i la inferior. He deixat un moment la travessia per enfilar-me amb una fàcil grimpada al cim de la Cristobalita Superior i fer algunes fotos.
He seguit el camí de la Travessia dels Frares Encantats, que ara té diversos trams de baixada equipats amb cordes fixes. Després he pujat per la canal del Lloro fins arribar al peu d'aquesta roca tan característica. Es un tram de fort pendent amb un sector de roca que porta a una mena de collet entres tres de les roques més característiques de la Regió dels Frares: el Lloro, la Nina i el Bisbe.
Més endavant, el camí passa al costat del Morro Pla abans de baixar en direcció a la Canal Ampla on he enllaçat amb el camí que porta al refugi Vicenç Barbé, des d'on he retornat al punt de partida pel camí de la Portella.


ENTRADES RELACIONADES:
Torrent de les
Grutes, 2020
Serrat del
Centenar, 2012
El Bisbe i El
Frare Gran, 2012

diumenge, 28 de novembre de 2021

Intent al Puig del Pam

Blog de Muntanya
Avui hem iniciat la temporada d'esquí de muntanya, una temporada marcada per les dues anteriors en les que les restriccions de mobilitat motivades per la pandèmia de la Covid-19 no ens han permès fer gairebé res.
Avui tampoc ha estat una jornada que passarà a la Història però, si més no, hem pogut posar-nos els esquís i gaudir una estona de les primeres neus d'una temporada que promet ser bona. Les previsions del temps no eren gaire bones; no s'esperava molt mal temps però sí un fort vent. Malgrat tot, eren tantes les ganes d'encetar la temporada d'esquí que hem volgut venir al Capcir a tocar neu. L'objectiu era el Puig del Pam, un clàssic de l'esquí de muntanya, ideal per un inici de temporada perquè la seva ascensió des de Les Angles és relativament curta i molt fàcil.
Quan hem passat el túnel del Cadí ens ha sorprès un cel blau. Semblava que avui tindríem sort i el temps no seria tan dolent com marcaven les previssions. Aviat, però, hem vist que potser érem massa optimistes. A la part francesa es veien els cims fronterers tapats per núvols enganxats a les altures. 
Passat el Coll de la Perxa i ja entrant al Capcir, hem vist la zona de Les Angles amb el núvol enganxat. Havia nevat i la carretera estava una mica nevada però es podia circular bé. Hem arribat a Les Angles; la carretera estava més nevada i hem decidit començar la caminada des d'aquest punt i no des del punt que havíem previst, una mica més amunt. Pensàvem que si seguíem pujant hauríem de posar les cadenes i això ens faria perdre més temps del que guanyaríem pujant una mica més.
Finalment hem començat la pujada per les pistes, desertes perquè l'estació d'esquí estava tancada. A mesura que pujàvem el temps ha anat empitjorant. La finestra de cel blau s'ha tancat, ha començat a nevar i un fort vent aixecava la neu i ens la llançava amb força. Hem anat pujant fins arribar a Les Jàcetes, una estació intermitja del telecadira situada a 2025 m. 
Ens hem aturat al costat de l'edifici, a recer de la ventada, i hem estudiat la situació. Hem vist ben clar que no arribaríem al cim i que seguir pujant amb el temps tan dolent era perdre el temps. Hem decidit deixar-ho per un altre dia amb millor temps i hem iniciat la baixada. Ha estat una curta esquiada (i raquetada) per les pistes de l'estació tancada, fins arribar al punt de partida on hem donat per acabat aquest primer contacte amb la neu de la temporada.
Avui no tenim vídeo ni àlbum de fotos ni track, a causa de les característiques de l'activitat, que ha estat curta i amb mal temps. 

ENTRADES RELACIONADES:
Intent al Roc de
Madres, 2016
Intent a la
Carabassa, 2014
Intent a la Tosse
Pédourrés, 2013

dilluns, 22 de novembre de 2021

Torrent de la Coma Alta (Cova de l'Arcada)

Cova de l'Arcada
Avui les previsions meteorològiques no eren gaire bones. S'esperaven pluges fortes a la tarda i per això hem plantejat una activitat relativament curta per fer-la en sessió matinal. El Torrent de la Coma Alta està regulat i no es permet el seu descens; únicament es pot baixar el tram final, curt però intens, amb el ràpel de la Cova de l'Arcada, un dels més espectaculars de Montserrat. Aquest ràpel baixa 42 metres, la meitat volats,  per sobre de la cova.
Ja feia temps que volíem fer aquest descens i avui hem trobat l'ocasió. No hem matinat i, després d'esmorzar en un bar de la zona, hem iniciat el camí d'aproximació des del Bruc del Mig. Hi ha dos camins que porten a la Cova de l'Arcada. Nosaltres hem triat el que passa per la Cova del Cabrit, encara que de tornada hem agafat l'itinerari alternatiu per la Roca del Tambor.
Després d'una aproximació relativament curta, de poc menys d'una hora, hem arribat a la Cova de l'Arcada. Una vegada més hem pogut admirar aquest indret tan singular. La gran arcada de pedra que dóna nom a la cova s'alça a més de 20 metres formant una gran bauma. El nostre ràpel baixa volat pel davant de la cova.
Hem seguit el nostre camí per pujar al punt d'inici del descens del barranc. Ben aviat hem trobat un corriol a la dreta, la Drecera dels Carboners, que és l'accés normal al Torrent de la Coma Alta. Hem pujat pel corriol, una mica indefinit en algun punt, fins arribar a una zona de grans blocs on unes grapes d'acer ens han ajudat a superar un parell de petits ressalts.
Finalment hem arribat al llit de torrent i hem baixat fins trobar la instal·lació del primer ràpel, un curt descens que no arriba als 10 metres, equipat amb dues anelles. Poc després hem arribat a la capçalera del ràpel de la Cova de l'Arcada.
Hi ha un passamans de corda per baixar un petit ressant que ens ha portat a una badina penjada on hi ha la instal·lació. El ràpel està perfectament equipat, amb químics, anelles i una cadena com a passamans per assegurar el pas.
En Toni ha muntat el ràpel, que hem fet en simple, amb una corda estàtica de 60 metres. Just en el moment de muntar el ràpel han caigut quatre gotes i ha començat a bufar un fort vent però no ens hem desanimat i, després dels preparatius, hem baixat el ràpel, impressionant, fins al peu de la cova. Tot i l'espectacularitat del descens, no és especialment difícil si tenim la tècnica i el material adequat.
Un cop superat el ràpel hem donat per acabada l'activitat i hem iniciat el retorn pel camí de la Roca del Tambor per on aviat hem arribat al punt de partida.
I aquí teniu el vídeo de la jornada. Ha estat produït per Mountain Films i cedit al Blog de Muntanya:


ENTRADES RELACIONADES:
Cova de 
l'Arcada, 2018
Serrat de la
Foradada, 2017
Torrent del
Lloro, 2013

diumenge, 21 de novembre de 2021

La Cova d'en Jaumet i el Pont de Pedra

Cova d'en jaumet
Passant el cap de setmana a Eivissa he aprofitat l'ocasió per fer una petita excursió visitant la Cova d'en Jaumet, una petita cavitat arran de mar a la zona de Cala de Xarraca. Els darrers dies  ha plogut molt però avui diumenge, tot i estar molt núvol, no s'esperaven pluges importants, de manera que calia aprofitar la treva que ens ha donat el temporal per fer una excursió.
Hem deixat el cotxe en un eixamplament de la pista d'es Canaret i hem iniciat la caminada per la mateixa pista entre camps i boscos. Poc després hem deixat la pista principal per prendre una pista més petita que baixa en direcció al mar. La pista acaba en una petita cala i al costat mateix hi ha la cova.
La Cova d'en Jaumet és una cova de litoral, segurament formada per l'erosió causada per les onades al llarg dels segles. Es una curiosa cavitat amb columnes naturals i diverses obertures o finestres que donen al mar oferint-nos vistes marines emmarcades amb les finestres de la cova.
Per arribar-hi cal baixar un petit tram rocós, desgrimpant però sense gaire dificultat. Hem entrat per una finestra lateral i hem recorregut tots els racons d'aquesta petita cova fent fotos i vídeo. Mentre estàvem a la cova ha començat a ploure lleugerament, un petit plugim sense conseqüències que ha durat poca estona.
Després de completar la visita a la cova hem agafat un caminet que segueix la costa i ens ha portat al segon centre d'interès d'aquesta curta excursió: el Pont de Pedra. Es tracta d'una curiositat natural, un pont sobre el buit format per l'esfondrament parcial d'una cova. Hem fet la típica foto travessant el pont amb el mar al darrere i després hem baixat a la cavitat. Per baixar cal fer una petita desgrimpada per la banda dreta però tampoc presenta cap dificultat especial.
Després de recórrer l'interior de la cova, sense recorregut però interessant per la finestra superior per on es veu el cel, hem retornat al camí i hem iniciat el retorn pel mateix camí.
I aquí teniu un vídeo amb escenes d'aquesta excursió. Aquesta vegada és obra de la productora pròpia del Blog de Muntanya, Quercus Films i té la particularitat d'estar feta íntegrament amb escenes capturades amb el telèfon mòbil. Per tant, la qualitat de les imatges no és tan bona com en altres ocasions.


ENTRADES RELACIONADES:
Travessia
d'Agulles, 2021
Cova dels
Regals, 2021
Torrent dels
Abadals, 2019