dijous, 25 de juliol del 2013

Ascensió al Mont Blanc (4.810 m)

Mont Blanc
A dos quarts de dues de la matinada ha sonat el despertador en el refugi de l'Aiguille de Goûter i tothom s'ha posat en marxa. Hem recollit les coses i hem començat a preparar el material mentre fèiem temps per a l'esmorzar, que aquí es dóna a les 2'00 AM. Després d'un simulacre d'esmorzar hem baixat a la sala de material per equipar-nos. Allà hi havia un petit caos, amb els cent habitants del refugi equipant-se a la vegada amb grampons, cordes, piolets... El dia estava anunciat com a molt bo però a fora una densa boira ho tapava tot i feia vent. Faltava ben poc per a les 3 quan finalment hem sortit en direcció al cim. Enmig de la foscor i la densa boira, hem anat seguint la traça amb l'ajut dels frontals. Al poc de sortir en Joan G es trobava malament i ha decidir abandonar, tornant al refugi. Els altres hem seguit amunt en la negra nit. Poc abans d'arribar al refugi Vallot la boira s'ha anat esvaint i a l'horitzó s'ha començat a veure la llum de l'albada. Hem fet una curta parada al costat del refugi per menjar ganyips i beure una mica mentre el vent, ara fort, ens feia patir pel resultat de l'ascensió. Aquí comencen les dificultats, ja que el llom de la muntanya es fa més dret i es converteix en una fina aresta de neu. Per sort, a mesura que anàvem pujant el vent ha anat afluixant i en el sector decissiu ja no era tan fort i només bufava a estones. Ben aviat hem gaudit de l'espectacle de veure sortir en sol des de l'aresta de les Bosses; sentíem el cim ben a prop i sabíem que ja no s'ens escaparia. Finalment, a les 7'07 hem arribat al cim del Mont Blanc (4.810 m). El mar de núvols no ens deixava veure tot el que normalment es veu des d'aquí però l'espectacle era igualment impressionant. Al fons el veia el cim del Cerví per sobre dels nuvols i també les diverses puntes del Mont Rosa. Hem fet les fotos de cim i també una panoràmica circular:

He recordat la meva primera ascensió al Mont Blanc l'any 1976 amb en Ramon, amb mal temps i molt fred i també aquell telegrama que vaig enviar a la meva germana des de la Poste de Chamonix l'endemà de l'ascensió. Hem estat uns 20 minuts al cim abans d'iniciar el descens. Seguint el mateix camí de pujada hem arribat novament al costat del refugi Vallot i hem seguit el descens després de menjar una mica. Hem baixat al Col du Dôme; des d'aquí cal remuntar una mica i passar a prop del cim de la Dôme de Goûter. Nosaltres no ens hem donat per satisfets i hem deixat la traça del camí per pujar fins al cim de la Dôme de Goûter (4.304 m) un quatremil infravalorat a causa d'estar al costat del rei dels Alps però que es mereix una visita. Al gran altiplà del cim hem fet unes quantes fotos i una panoràmica circular:

Des d'aquí es veia perfectament l'itinerari de pujada; l'aresta de les Bosses es veia impressionant. Hem baixat una mica fins trobar la traça, que sense cap dificultat ens ha retornat al refugi de l'Aiguille de Goûter. Hem arribat a les 10 al refugi; hem recollit el material i hem iniciat el llarg descens fins al Nid d'Aigle on, després d'esperar una bona estona, hem agafat el tren que ens ha baixat a Saint Gervais. Al vespre hem anat a celebrar l'exit amb una fondue savoyarde a un restaurant d'Argentière.
Aquí teniu la pel·lícula de la jornada, cedida per Mountain Films  per a tots els seguidors del blog.



dimecres, 24 de juliol del 2013

Ascensió a l'Aiguille de Goûter (3.863 m)

Aiguille de Goûter
La segona etapa de l'aproximació al Mont Blanc és la pujada al refugi de l'Aiguille de Goûter, un dels refugis més alts dels Alps, situat a més de 3.800 metres d'altitud. Pero aquesta etapa no és només la típica aproximació a un refugi sinó que es tracta d'una ascensió d'una certa categoria, ja que el refugi està situat al costat del cim de l'Aiguille de Goûter i per arribar-hi cal superar un esperó rocós molt dret i travessar un corredor de neu molt perillós que algú anomena la bolera perquè cauen pedres contínuament, de manera que els alpinistes que travessen el corredor són com bitlles amenaçades contínuament per les boles. Hem esmorzat al refugi de Tête Rousse, un esmorzar minimalista a base de pa sec i cafè purgant a preu de buffet lliure al Ritz, i hem sortit en direcció a Goûter. Amb els grapons als peus hem començat superant una gran pala de neu fins a sobre un esperó que ens ha portat directament al pas del corredor. Quan vaig pujar el Mont Blanc per primera vegada, ara fa 37 anys, no hi havia internet i per buscar la informació necessària per fer l'ascensió vam anar a la biblioteca del CEC. Com altres vegades havíem fet, vam posar cara de soci del CEC i ens vam colar a la biblioteca. La guia francesa era molt explícita en la descripció d'aquest pas: és el lloc més mortal dels Alps. Efectivament, per aquí passa molta gent i baixen moltes pedres, de manera que la probabilitat que les trajectòries tinguin punts en comú simultanis és relativament alta... Fins i tot quan vam passar per aquí l'any 1976 vam veure un accident que va acabar sense conseqüències però que podria haver estat greu: uns italians van passar sense assegurar i sense grampons. Un d'ells va relliscar i va caure avall; per sort es va poder aturar amb el piolet però va quedar penjat sobre el tobogan gelat agafat del piolet i el vam haver d'ajudar a sortir d'quella situació tan incòmoda. Avui hi havia menys neu que en aquella ocasió però pel mig del corredor baixava un torrent i, de tant en tant, alguna pedra. Hi ha un cable de seguretat per travessar el pas, de manera que ens hem assegurat i hem passat sense més problemes. A l'altra banda comença l'escalada, fàcil però amb alguns passos precaris, encara que en els sectors crítics uns cables d'acer donen confiança i seguretat als alpinistes. Finalment hem arribat a dalt de la cinglera, just en el punt on hi ha el refugi vell, ara tancat i barrat. Pocs metres més enllà hi ha el nou refugi, un edifici de disseny futurista que seria dels millors dels Alps si no fos pel petit detall sense importància que no hi ha aigua i cal comprar-la a preu de Rioja gran reserva. Només ens quedaven uns metres per arribar al refugi però abans volíem fer cim, de manera que hem seguit per la petita cresta fins arribar al cim de l'Aiguille de Goûter (3.863 m). Hem fet les fotos de cim i hem baixat al refugi donant per acabada l'etapa d'avui.
Aquí tenim el vídeo realitzat per Edicions JGB amb una crònica de l'aproximació al Mont Blanc. En Joan no va poder arribar al cim però ha fet aquesta pel·lícula amb les escenes prèvies a l'atac final al cim i amb un guió que inclou reflexions i vivències d'aquests dies passats als Alps:




dimarts, 23 de juliol del 2013

Refugi de Tête Rousse

Hem iniciat l'aproximació al Mont Blanc pujant a dormir al refugi de Tête Rousse, situat al peu de l'Agulla de Goûter. De fet, aquest refugi no és parada obligatòria perquè es pot pujar directament al refugi de Goûter però el nostre pla inclou un procés d'aclimatació. Efectivament, el mal d'altura és un dels factors que poden fer fracassar l'ascensió i, per evitar aquest mal, dormir dues nits per sobre dels tres mil metres abans de l'atac final és una garantia. De bon matí hem anat en cotxe fins a Saint Gervais per agafar el tren cremallera que puja al Nid d'Aigle, a gairebé 2.400 m. Des d'aquí, un camí ben traçat ens ha portat en poc més de dues hores fins al refugi de Tête Rousse (3.167 m). Pel camí hem pogut gaudir d'una impressionant vista de l'Aiguille de Bionnassay, que amb les seves geleres ens anunciava el paissatge alpí que trobarem en el nostre camí al Mont Blanc.
D'aquesta etapa no hi ha àlbum perquè hem fet molt poques fotos.

dilluns, 22 de juliol del 2013

Ascensió a la Petite Aiguille Verte (3.508 m)

Petite Aiguille Verte
El nostre pla d'entrenament per a l'ascensió al Mont Blanc ha arribat al seu moment decissiu. Ahir al vespre vam arribar a Chamonix i ens vam allotjar al refugi-gîte Le Moulin, d'Argentière. Avui a primera hora hem agafat el telefèric dels Grands Montets, que en poc temps ens ha situat al peu de la Petite Aiguille Verte, un cim molt accesible gràcies al telefèric que ens donarà l'oportunitat de repassar les tècniques necessàries per afrontar amb garanties d'èxil el repte de pujar el Mont Blanc. Aquesta ascensió, tot i ser curta, va merèixer ser inclosa, amb el número 10, en el llibre d'en Gaston Rébuffat de les 100 millors ascensions del Massís del Mont Blanc, una joia de la bibliografia clàssica de muntanya. L'ascensió té una mica de tot. Comença amb una gelera que es va redreçant fins arribar a la rimaia, el primer pas clau de la via, que cal superar per continuar l'ascensió. Aquest any, a aquestes alçades de la temporada, encara hi ha força neu i la rimaia ha quedat reduïda a un esglaó que cal passar amb compte però sense dificultat. Ben aviat hem arribat a un collet des d'on hem seguit la cresta en direcció al cim, primer sobre l'extrem superior de la gelera i després, superant d'inici un tram mixt de pedra i neu, ja en terreny de roques, escalant a tota cresta. Hem deixat els grampons i hem seguit amb tècnica d'escalada, fàcil però impressionant pels grans estimballs que s'obren a banda i banda. Hem superat el petit mur de tercer grau que anunciava la guia i hem arribat a l'avantcim, una plataforma penjada on la majoria de cordades donen per acabada l'ascensió. Nosaltres, si més no una part de la colla, no ens hem donat per satisfets veient que uns metres més enllà hi havia un altre cim que, potser només per un parell de metres, era l'autèntic cim de la petite Aiguille Verte. Calia baixar un tram abraçats a un bloc, després baixar un altre esglaó sobre una pedra basculant i acabar grimpant els metres finals fins als blocs culminants. Finalment hem arribat (en dos torns perquè el cim no donava per més) al cim de la Petite Aiguille Verte (3.508 m). Tot i les limitacions del cim, on només hi cap una persona, hem fet una panoràmica circular, presidida per l'Aiguille Verte i els Drus, que teníem al davant mateix:

Després hem baixat pel mateix camí de pujada. El pas del bloc basculant i el del gran bloc són més fàcils de pujada que de baixada, de manera que hem arribat sense dificultat fins a l'avantcim i en poca estona fins a l'estació del telefèric.
Aquí tenim la pel·lícula de la jornada, cedida per Mountain Films per a tots els seguidors del blog.



I finalment afegim aquí una altra pel·lícula de la mateixa activitat. Aquesta ha estat cedida per Produccions JGB per a tots els seguidors del blog:




diumenge, 14 de juliol del 2013

Ascensió al Comapedrosa (2.939 m)

Comapedrosa
Tal com havia pronosticat la méteo, el dia era magnífic a primera hora del matí, sense ni un núvol a l'horitzó. Hem esmorzat al refugi i ens hem posat en marxa, els 28 muntanyencs, en direcció al cim del Comapedrosa. Un caminet ens ha portat sense perdre gaire alçada, a enllaçar amb el GR11. Hem seguit el camí de gran recorregut, molt ben traçat, fins a l'estany Negre (2.627 m). Fins aquí només hem trepitjat alguna congesta petita sense massa dificultat però per superar l'Estany Negre i començar a pujar per la cresta del Comapedrosa calia superar una pala una mica més dreta, amb caiguda directa al llac. Per sort, hi havia una traça ben marcada i la neu no estava excessivament dura, de manera que hem superat el pas i hem començat a pujar per la cresta, ja sense neu. Hem seguit pujant amb traces de camí i seguint les marques grogues fins al cim del Comapedrosa (2.939 m). Aquest cim, el més alt d'Andorra, té un extens panorama sobre les muntanyes andorranes. Per l'altra banda vèiem ben a prop la Pica d'Estats i,  molt més lluny, el massís de la Maladeta. Hem fet una panoràmica circular:

Quan hem acabat d'arribat tots al cim hem celebrat l'ascensió amb cava i hem fet les fotos de rigor. Després hem iniciat la baixada; els més agosarats han baixat per un itinerari alternatiu, passant per la Portella de Baiau mentre la resta baixava pel mateix camí de pujada. Un cop al refugi, hem menjat una mica abans de baixar a Arinsal. Pel camí ha començat a ploure però encara hem pogut arribar al cotxe sense mullar-nos gaire.
Aquí teniu la pel·lícula de la jornada, cedida per Mountain Films per a tots els seguidors del blog:



dissabte, 13 de juliol del 2013

Refugi de Comapedrosa

Refugi Comapedrosa
Sortida col·lectiva de la colla del GR que, com cada any, tanca la temporada amb l'ascensió a un cim amb una certa entitat però apte per a tots els públics. Aquest any  volem pujar el Comapedrosa, el cim més alt d'Andorra, fent nit al refugi del mateix nom, un dels pocs refugis guardats del país dels Pirineus. Hem quedat a Arinsal a les tres de la tarda; el punt de trobada era l'inici del camí de pujada al refugi, un tram del GR11 que en poc més de dues hores ens ha de portar al refugi. Mentre ens preparàvem per pujar i esperàvem els endarrerits, s'han complert els pronòstics de Méteo Andorra i els núvols negres que cobrien el cel han començat a descarregar aigua amb força. Hem aprofitat un moment que semblava que la pluja afluixava per iniciar la pujada; la calma ha durat pocs minuts perquè ben aviat ha tornat a ploure fort i la pluja ens ha acompanyat durant tot el camí fins arribar al refugi Comapedrosa (2.260 m). Hem arribat ben remullats però convençuts que demà es tornaran a complir els pronòstics de Méteo Andorra i tindrem un matí asolellat encara que a la tarda s'esperen novament tempestes. Hem sopat força bé i hem anat a dormir aviat perquè demà hem de matinar.


dissabte, 6 de juliol del 2013

Ascensió al Pic de Rulhe (2.789 m)

Rulhe
El pic de Rulhe és força desconegut, com en general la zona de l'Ariège, però és un cim imponent per totes les bandes i es mereix una ascensió. Tot i que el Pic de Rulhe està situat a l'Ariège, per a nosaltres l'ascensió més cómoda és des d'Andorra, per la Vall d'Incles. El més fàcil és dormir al refugi de Juclar, un magnfic refugi situat al costat dels llacs del mateix nom, però nosaltres hem optat per fer l'ascensió en el dia, sortint del final de la carretera de la Vall d'Incles. Un bon camí porta fins al refugi en un parell d'hores. La primera sorpresa ha estat la gran quantitat de neu que hi ha a la muntanya. Esperàvem trobar només alguna congesta però abans d'arribar al refugi ja hem trepitjat força neu. Des del refugi, una curta baixada ens ha portat fins a l'estret pas entre els dos llacs de Juclar andorrans (a la part francesa hi ha altres llacs de Juclar). Després hem pujat fàcilment fins al coll de Juclar (2.463 m) des d'on hem vist per primera vegada el Pic de Rulhe, impressionant i aparentement inaccessible. El camí baixa una mica fins al costat de l'estany de Juclar (el de l'Ariège) on es deixa el camí que baixa cap al refugi de Rulhe per enfilar-se amunt en direcció al Rulhe. A partir d'aquí no hi ha camí i únicament algunes fites, de tant en tant, ens confirmen que anem ben orientats. Hem arribat al peu d'una gran pedrera, al peu d'una canal molt dreta que puja directament en direcció al Rulhe. Una fita gran al peu de la pedrera ens ha confirmat que  la ruta era per allà i hem començat a pujar. La pedrera incòmoda s'ha convertit en una canal de neu i després en uns pendents d'herba ... tot plegat una mica fastigós però compensat pel magnífic panorama que se'ns anava mostrant a mesura que pujàvem. Hem arribat a un petit coll i hem completat els darrers metres amb alguna petita grimpada fins al cim del Pic de Rulhe (2.789 m). Des d'aquest mirador excepconal es veia un gran panorama sobre tot l'Ariège i Andorra. Hem vist des de la Pica d'Estat fins al Carlit i, com sempre, hem fet una panoràmica circular:

La tornada podia ser pel mateix camí o per un itinerari alternatiu que voreja per sota els pics de Fontargent i de Ruf per anar a parar al Coll de l'Alba. Hem iniciat la baixada seguint un caminet amb fites fins que poc abans de la Portella de Rulhe hem trobat un pas per baixar en direcció sudest. En realitat, tant el mapa de l'Alpina com un track que portàvem marcaven la baixada per una canal molt dreta que surt de més amunt, però amb tanta neu la canal dreta era una mica complicada i per on hem anat ha estat molt millor. Hem anat a parar a un collet a 2.497 m, pas clau d'aquesta part de l'itinerari; després hem seguit, només amb alguna fita aïllada i algun indici de camí, molt per sota de la carena que va del Rulhe al Coll d'Alba planejant entre 2.450 i 2.500 m. i finalment hem remuntat fins al Coll d'Alba (2.546 m). Des d'aquí ja ho teníem tot fet; només faltava baixar en direcció al Coll de Juclar fins retrobar el camí de la pujada, que hem desfet fins al refugi i després fins al cotxe.
Aquí teniu la pel·lícula, cedida per  Mountain Films per a tots els seguidors del blog.