dissabte, 26 de setembre de 2020

Cresta del Gall, al Bestrecà

Cresta del Gall, Bestrecà
Avui les previsions del temps no eren gaire bones i s'esperava neu i vent molt fort als Pirineus, de manera que hem descartat les ascensions pirinenques i hem programat l'ascensió al Bestrecà per la Cresta del Gall, una activitat molt interessant en el magnífic entorn de l'Alta Garrotxa.
La Cresta del Gall és la germana petita de la Cresta del Ferran, que vam recòrrer fa un parell d'anys. No és més que la continuació, a l'altra banda de la Riera de Beget, de la mateixa Cresta del Ferran. És més fàcil que la del Ferran perquè normalment no cal utilitzar corda ni material d'escalada, però és tan llarga com la seva germana gran. 
El punt de partida és a la sortida del poble d'Oix i coincideix en bona part amb l'aproximació a la Cresta del Ferran. Hem seguit la pista que porta a Sant Miquel d'Hormoier fins poc abans del Grau d'Escales, un estretament de la vall on conflueixen les dues crestes. Allà surt un corriol marcat amb una fita que assenyala l'inici de l'ascensió. Hem seguit aquest corriol, molt poc marcat, fins que cal deixar-lo per seguir unes fites que ens guien fins a la cresta. Aquest sector ha estat el més difícil de l'ascensió perquè en alguns punts hem hagut de lluitar contra la vegetació impenetrable però en pocs minuts hem arribat a les primeres roques de la cresta.
El recorregut ha estat entretingut però ben fàcil. Fins i tot hem evitat gairebé tots els trams de vegetació densa que ens podien complicar la progressió. Pujant sempre per roca, caminant i amb algun tram de grimpada, hem superat sense cap problema el llarg recorregut de la cresta.
Durant aquest aeri recorregut teníem una bona vista de la Cresta del Ferran i de les muntanyes de l'Alta Garrotxa: el Bassegoda, el Comanegra, El Mont ... i fins i tot es veia al fons el Pirineu nevat. 
Després d'una bona estona de recórrer la cresta, amb una roca calcària excel·lent, hem arribat a una zona més planera coberta de bosc per on hem avançat a poc a poc resseguint la llarga carena. No hi ha un camí definit sinó que cal utilitzar la intuïció per anar trobant els millors passos pel bosc. Al cap d'una estona hem començat a trobar unes marques de pintura vermella que ens han guiat a la part final del recorregut.
Finalment hem arribat al cim del Puig de Bestrecà (1.058 m), marcat pel característic cilindre de formigó dels vertexs geodèssics. També hi ha les restes d'un castell i una ermita, totalment enrunats. No hi ha gaire panorama perquè el cim està cobert de bosc però hem fet pujar el dron per sobre dels arbres per fer una panoràmica circular:
Hem menjat una mica i hem iniciat el retorn per la via normal, un camí ben marcat que en pocs minuts ens ha portat fins a l'ermita de Sant Andreu de Bestrecà. Ens ha sorprès la bellesa d'aquesta ermita, perduda en aquest racó de l'Alta Garrotxa, d'un perfecte estil romànic. Allà mateix comença una petita pista per on hem anat baixant fins arribar a la carretera de Beget, per on hem retornat al punt de partida. 
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada, amb les millors escenes d'aquesta ascensió:



ENTRADES RELACIONADES:
Cresta del
Ferran, 2018
GR1: Repunxó
- Oix, 2017
Intent al
Ferran, 2012

dijous, 24 de setembre de 2020

Escalada a la Plantació i els Gorros

La Paparra, via Balbino
Hem tornat a Montserrat per fer un parell de vies per la zona de la Plantació i els Gorros. Com en la nostra darrera visita a Montserrat, hem triat vies de la col·lecció d'en Guillem Arias, que ha obert diverses vies a la zona, caracteritzades per ser de dificultat moderada i estar molt ben assegurades. 
Hem iniciat la jornada pujant des del Monestir pel camí de les escales, passant pel Pas dels Francesos, fins al Pla dels Ocells. Des d'allà hem agafat un corriol que en pocs minuts ens ha portat fins al mirador situat sobre la zona de la Plantació. Des d'aquest privilegiat punt de vista es veu clarament el Sentinella, la roca més característica de la Plantació, i el nostre objectiu d'avui, la Paparra, situada al costat de la Cara del Mico, que vam escalar fa ben poc.
Avui no ens hem embolicat amb una aproximació apta només per a senglars i escaladors perduts sinó que hem encertat l'aproximació correcta, baixant per la canal que separa el Sentinella de les altres dues agulles. Ben aviat hem arribat al peu de la via Balbino López Méndez, on un parabolt torçat ens ha indicat el punt d'inici.
La via comença per una rampa de poca inclinació però aviat es redreça una mica, sense arribar a tenir gaire dificultat.  La segona tirada supera una placa una mica més difícil fins arribar a sota d'un petit desplom que es flanqueja a la dreta per entrar a la segona reunió, muntada al costat d'una savina.
Segueixen dues tirades fàcils, que nosaltres hem unit en una sola tirada d'uns 40 metres, fins a una reunió situada en un replà. Finalment, l'última tirada puja amb bones preses fins que un petit desplom ens talla el pas. Amb un pas d'A0 se supera el pas, arribant a un bon merlet amb l'ajut del qual superem els darrers passos abans del cim de la Paparra. 
Hem menjat una mica en el cim abans d'iniciar la segona ascensió del dia. Havíem previst pujar la Gorra Frígia per la via Lo Tio Gos però el fort vent que bufava a dalt de la Paparra ens ha fet dubtar. Finalment hem decidit mantenir el pla previst i anar a la Gorra Frígia. 
L'aproximació és curta i aviat estàvem al peu de la roca. Hem dubtat una mica abans de trobar el punt de partida de la via però finalment hem iniciat l'escalada començant per una placa ben dreta però amb bones preses i amb la característica generositat en les assegurances de les vies d'en Guillem Arias. Més tard ens hem adonat que havíem fet una tirada d'una altra via, la Via de la Gavina, de manera que no hem fet exactament la via Tio Gos sinó una combinació de vies.
La segona tirada, ja més fàcil, ens ha portat a enllaçar amb l'autèntica via Tio Gos per on hem seguit fins arribar al final d'una canal, al peu d'un mur ben dret que correspon a la tirada final.
Aquí la via Tio Gos supera un primer pas amb estreps per seguir després, ja en escalada lliure, fins al cim. Nosaltres ja havíem previst fer una variant, evitant l'escalada artificial i pujant per l'última tirada de la via Òptima, dos metres a l'esquerra, per on es puja en lliure. 
Hem escalat aquest darrera tirada, de gairebé 40 metres, per una placa ben dreta però amb molt bones preses i assegurances abundants. Finalment hem arribat al cim de la Gorra Frígia, un gran mirador montserratí. Hem fet les fotos però no hem pogut fer volar el dron a causa del fort vent. Finalment hem iniciat el retorn, baixant amb un parell de ràpels fins al collet de la via normal i caminant fins al Monestir.
Ha estat una via combinada; en realitat hem fet la via Gavina - Tio Gos - Òptima, una variant que enllaça tirades de les tres vies. A més, la darrera tirada coincideix amb la clàssica via Viaplana, una antiga via avui oblidada, que pujava justament per aquesta placa final de 40 metres però sense assegurances, tal com s'escalava antigament a Montserrat.
I aquí teniu un vídeo amb escenes d'aquestes dues escalades montserratines:



ENTRADES RELACIONADES:

La Gorra Frígia
Mompart, 1975
La Gorra Frígia
Viaplana, 1975
La Gorra Frígia
Badalona, 1974

dimarts, 15 de setembre de 2020

Ascensió al Pic de Madaméte (2.657 m)

Pic de Madaméte
Avui hem acabat la nostra estada al Néouvielle amb una ascensió fàcil, en un dia gris i plujós. De fet, ja havíem decidit que avui faríem aquesta activitat, descartant altres ascensions més llargues i complicades, però al matí hem vist que la nostra decisió havia estat encertada perquè el temps no acompanyava i no era gaire engrescador lliutar contra les eternes pedreres del Néouvielle plovent i amb la roca mullada. 
Després d'esmorzar al refugi d'Orédon hem fet en cotxe la curta aproximació fins al Lac d'Aubert per la carretera de peatge de la Reserva Natural del Néouvielle. Des del pàrquing ja es veia el cim relativament proper. Hem iniciat l'ascensió seguint el GR10, el camí de gran recorregut que ressegueix els Pirineus per la vessant francesa. Hem passat al costat del Lac d'Aumar, que amb el gris del cel i la llum de la matinada ens ha ofert un magnífic joc de llums i colors, ideal per fer mil fotografies.
Més amunt hem passat per un altre petit estany, el Gourguet de Madaméte, just quan començava a ploure. Ens hem equipat per a la pluja i hem seguit endavant. La pluja ha durat poc i aviat s'ha convertit en un plugim de poca intensitat. Hem arribat al Col de Madaméte (2.509 m) i hem deixat el GR10, que segueix en direcció a Barèges, per prendre un camí a l'esquerra en direcció al cim. Al davant teníem el Midi de Bigorre amb la seva silueta inconfusible i les antenes i altres instal·lacions del seu cim.
Es pot pujat directament des del coll però nosaltres hem preferit seguir el camí, més còmode, que porta al cim sense cap dificultat. Finalment hem arribat al Pic de Madaméte (2.657 m), marcat amb una gran fita. El dia era gris i continuava plovisquejant però encara es veia un bon panorama, especialment el direcció als principals cims del massís de Néouvielle. Hem fet volar el dron, lluitant contra la pluja que afortunadament era feble, i hem fet una panoràmica circular:
Madaméte
Després de gaudir una estona dels paisatges del Néouvielle, hem iniciat el descens pel mateix camí i després, ja en cotxe, el retorn a casa.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada, amb les millors escenes d'aquesta ascensió:



ENTRADES RELACIONADES:
Pic de
Bastan, 2018
Soum de
Mompelat, 2018
GR10: Barèges
- Orédon, 2006

dilluns, 14 de setembre de 2020

Ascensió al Pic Maou (3.074 m)

Maou
En la segona jornada d'estada a la zona del Néouvielle hem fet una ascensió singular. El Pic de Maou és un cim molt poc freqüentat, amagat a l'ombra del Pic Long, el més alt del massís de Néovielle, i el Badet. S'ha de dir que hem acabat fent aquest cim encara que en la nostra planificació era només una possibilitat després de l'objectiu principal que era el Pic Long. Les coses se'ns han complicat i finalment ens hem hagut de conformar amb el Maou que, malgrat tot, ens ha deixat força satisfets.
Després d'esmorzar en el refugi del Lac d'Orédon i d'un curt trajecte en cotxe fins a la presa del Cap de Long, hem iniciat l'ascensió pel camí que voreja el llac per la seva riba dreta; un camí que ja coneixíem de les nostres incursions amb esquís per aquesta zona. El camí s'enfila guanyant alçada sobre el llac per baixar després una mica per entrar a la vall. Després hem seguit pujant per la vall mentre al davant començàvem a veure el Pic Long i pel darrere vèiem, entre altres, el Pic des Trois Conseillers, la nostra ascensió d'ahir.
El nostre pla era pujar primer el Badet i carenar fins al Pic Long però quan hem estat a prop hem vist que la pujada al Badet era una enorme pedrera amb aspecte de gravera inestable. El nostre error ha estat descartar aquesta via i anar a buscar el coll entre el Campbieil i el Maou, per on hi havia un magnífic camí, per pujar després carenant el Maou i el Badet. L'experiència d'ahir, quan vam haver de travessar innombrables pedreres sense camí, i la temptació del camí fressat que portava al coll ens han induït a l'error.
Hem arribat al coll, la Hourquette de Cap de Long (2.902 m) i hem començat a carenar en direcció al Maou. La cresta, que semblava fàcil vista de lluny, era efectivament fàcil però sense rastre de camí ni fites; únicament pendents inestables de pedres. Finalment hem arribat al peu de l'esperó final. De lluny semblava que no ens donaria problemes però quan hem arribat hi havia un mur vertical. No ens ha semblat factible i hem optat per vorejar l'obstacle pujant per l'altra banda. Això ens ha obligat a fer una llarga baixada per una pedrera inestable i remuntar per la canal entre el Maou i el Badet, per una altra pedrera molt dreta i inestable.
Finalment hem arribat a la cresta, al costat del cim del Maou. Encara no havien acabat les dificultats perquè en els metres finals cal grimpar per unes roques blanquinoses. No era difícil, encara que la roca no era gaire bona, i aviat hem arribat al cim del Maou (3.074 m). El cim és estret i incòmode; una mica perillós perquè està voltat de cingles. El panorama era magnífic, amb una clara visió de les principals muntanyes del Pirineu Central: Vignemale, Balaitús, La Munia, Infierno....
Hem estat una estona al cim, fent fotos i fent volar el dron mentre contemplàvem el panorama. Hem fet una panoràmica circular:Maou
Després hem iniciat el retorn desgrimpant aquesta part final amb l'ajuda d'una corda fixa que hem ancorat en un bloc de pedra. Se'ns havia fet tard i no teníem temps per completar l'itinerari previst, de manera que hem iniciat el llarg retorn al punt de partida vorejant novament el llac de Cap de Long. 
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada, amb les millors escenes d'aquesta ascensió:



ENTRADES RELACIONADES:
Estaragne i
Campbieil, 2017
Soum des
Salettes, 2017
Pic Long, Badet,
i Maubic, 1989

diumenge, 13 de setembre de 2020

Ascensió al Pic des Trois Conseillers (3.039 m)

Trois Conseillers
Hem iniciat una estada de tres dies a la zona del Néouvielle amb una ascensió de categoria. Un tresmil dels Pirineus sempre és una gran ascensió i si, a més, cal una mica de tècnica (grimpada i ràpel) i el temps acompanya, és una gran experiència. Avui hem gaudit molt de la muntanya amb l'ascensió del Pic des Trois Conseillers, un tresmil molt poc visitat pero amb un panorama extraordinari. 
Hem sortit de casa a les 5 del matí i al voltant de les 10 ens hem posat en marxa des de la presa del Lac du Cap de Long (2.150 m), després d'un llarg viatge en cotxe. Hem iniciat el camí travessant la presa per sobre del mur i prenent el camí del Pas du Gat. El camí, en alguns punts desdibuixat, puja en direcció al coll però aviat hem deixat el camí principal per iniciar una llarga travessia ascendent per sobre d'uns cingles que cauen sobre el llac, en direcció al nostre objectiu d'avui.
El camí ha desaparegut aviat i hem seguit per un conjunt de pedreres i tarteres força entretingut, on només hi havia alguna fita per marcar l'inexistent camí. Al cap d'una bona estona de lluitar amb la pedrera hem vist a prop el pas clau del nostre itinerari, la Vira Batan, una canal inclinada, gairebé una cornisa, que és el pas natural per arribar a la Breche de Néouvielle i al cim. 
En aquest punt hi ha, a principi de temporada, una congesta de neu que, de vegades, obliga a utilitzar els grampons. Avui la congesta era petita i hem pogut enfilar-nos a la vira amb facilitat. Hem pujat per la vira amb una grimpada relativament fàcil (II) i únicament hem utilitzat la corda per assegurar un pas estret, més impressionant que difícil, a la meitat de la vira. Finalment hem arribat a la Breche Néouvielle, situada entre el Pic des Trois Conseillers i el Néouvielle. Justament aquí comença una de les vies d'escalada més clàssiques del massís: la cresta dels Trois Conseillers.
L'última part de la pujada ja no presentava dificultats i fins i tot hi havia traces de camí que ens han facilitat la superació del tram final de l'ascensió. Finalment hem arribat al cim del Pic des Trois Conseillers (3.039 m), un cim ample marcat amb una gran fita. El panorama era molt extens en totes direccions, dominat en primer terme pel Pic de Néouvielle, cinquanta metres més alt. Hem menjat una mica, hem fet volar el dron i hem pres les imatges per a la panoràmica circular:

Després de gaudir una estona del panorama, hem iniciat el descens, pel mateix camí de pujada. La part més complicada de la vira l'hem evitat baixant en ràpel, uns 30 metres, fins a la tartera. Després hem resseguit el camí de pujada, travessant les tarteres fins arribar novament a l'aparcament de la presa de Cap de Long.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada, amb les millors escenes d'aquesta ascensió:



ENTRADES RELACIONADES:
De la Glère a la
Campana, 2018
Turon de
Néouvielle, 2018
Pic de Néouvielle
amb equís, 2004

divendres, 11 de setembre de 2020

La Cara del Mico, via Infidel

La Cara del Mico, vía Infidel
Hem fet una matinal d'escalada montserratina a la regió de La Plantació, una zona que hem visitat poques vegades però on fa molts anys vam fer un parell de vies al Sentinella, l'agulla més popular de La Plantació. El nostre objectiu era la via Infidel de la Cara del Mico, una via relativament llarga, de quatre tirades, i molt ben equipada.
L'aproximació ha estat una mica accidentada, ja que no hem encertat el millor itinerari i ens hem embolicat per una típica canal montserratina, accesible només per als porcs senglars. Finalment hem arribat al peu de la via, marcada per un característic bloc caigut, i hem vist les assegurances grogues que caracteritzen aquesta via.
La primera tirada puja pel dret per una placa vertical però amb bones preses i magnífiques assegurances; 35 metres per gaudir al màxim de l'escalada montserratina. Al costat vèiem el Sentinella amb el seu fusell, que ens portava grans records de la nostra antiga etapa montserratina.
La segona tirada segueix la mateixa tònica d'escalada per placa però amb menys dificultat, ja que la placa és més ajaguda i la roca és franca i plena de preses. La reunió és en un replanet al costat d'una savina.
La tercera tirada és de transició, per arribar al peu del diedre característic, el pas més difícil de la via, i puja per unes plaques amb la roca una mica descomposta però ben assegurades. La reunió és una mica incòmoda però segura.
L'última tirada comença amb un curt flanquejament que ens situa al peu d'una fisura ben marcada i molt vertical. En el primer pas ens podem agafar del mosquetó (un pas d'A0) però després progressem pel diedre amb molt bones preses però molt vertical. Superat el diedre agafem una placa a la dreta fins al peu d'un altre diedre al final de la via, aquest curt i fàcil, arribant al cim de La Cara del Mico.
El dia era molt clar després de les pluges dels darrers dies i el panorama magnífic sobre totes les muntanyes de Montserrat. Hem fet les fotos de cim i unes gravacions amb el dron abans d'iniciar el descens, un curt ràpel de 15 metres per la cara oposada.
Al costat de la Cara del Mico hi ha una altra agulla, que presenta una aresta ben curta i fàcil, on no cal material d'escalada. Hem pujat al cim d'aquesta agulla, anomenada La Paparra, per fer les fotos del ràpel i, de passada, la foto de cim. Finalment hem baixat al Monestir per retornar a casa.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada, amb les millors imatges d'aquesta sortida matinal d'escalada montserratina:



ENTRADES RELACIONADES:

Escalada al Clot
de la Mònica, 2009
El Sentinella
via GEDE, 1977
El Sentinella
Pany-Farrera, 1976

dissabte, 5 de setembre de 2020

El Forat de Bóixols i la ferrada Naireda

Forat de Bóixols
Aquesta vegada hem reprès la nostra antiga afició pels barrancs amb el descens del Forat de Bóixols, un barranc curt però intens, que ja vam recórrer l'any 2008 i és força aquàtic, amb salts i tobogans que el fan molt divertit. L'activitat és curta: el barranc es baixa en un parell d'hores. Per això, i amb la intenció d'amortitzar una mica més el llarg desplaçament fins a l'Alt Urgell, hem fet una prèvia pujant la via ferrada de la Roca Naireda, una nova via que s'ha obert aquest estiu i que té dues parts diferenciades. Nosaltres hem fet la primera part perquè havíem d'anar al barranc però aviat hi tornarem per completar la segona part, més llarga i difícil.
VIA FERRADA DE LA ROCA NAIREDA:
Aquesta via ferrada s'ha obert aquest estiu però segur que ben aviat serà de les més populars ja que supera un gran pany de paret, la Roca Naireda, i està perfectament equipada amb tota mena de recursos tècnics configurant un recorregut molt atractiu. Nosaltres avui, tot i que l'objectiu era el barranc, ens hi hem acostat per fer una activitat prèvia recorrent el primer sector d'aquesta via, que té dos trams ben diferenciats.
L'activitat, tot i ser curta, ens ha deixat ben satisfets perquè el traçat de la ferrada és força intens, especialment un flanquejament en extraplom on cal tenir tècnica i una mica de força de braços. Hem superat sense problemes el flanquejament, els dos ponts i la resta de la via fins arribar al final de la primera part, on ens hem donat per satisfets i hem baixat per un caminet retornant en pocs minuts al punt de partida.
I aquí teniu un petit vídeo amb algunes escenes del recorregut d'aquesta via ferrada:


FORAT DE BÓIXOLS:
Hem arribat al poble de Bóixols, situat a la carretera de Coll de Nargó a Tremp, punt d'inici de l'aproximació al barranc. Aviat hem vist que hi hauria gent al barranc: el poble només té quatre cases i hi havia un bon grapat de cotxes. L'aproximació és curta i en pocs minuts hem arribat a la llera del riu de Pujals i a l'inici de la part esportiva del barranc.
En total hi ha set ràpels, el més llarg de 12 metres, però la majoria es poden saltar si anem amb compte. Nosaltres n'hem saltat uns quants, encara que també hem fet alguns ràpels quan la cosa no es veia prou clara per saltar. Només hi ha un ràpel, el de 12 metres, que no es pot saltar però ens ofereix el moment més intens del descens, amb un ràpel sota una cascada que ens ha permés remullar-nos bé. Justament a la capçalera d'aquest pou hem trobat una bona colla de barranquistes, que anaven amb un guia. Per sort, hi ha una doble instal·lació i hem pogut baixar sense esperar que completessin el descens tots els barranquistes del grup.
Després de gaudir del descens per les fredes aigües del riu de Pujals, amb ràpels, salts i tobogans, hem arribat al pont de pedra que travessa el riu. Justament sota el pont hi ha el darrer ressalt, d'uns 6 metres, que es pot saltar encara que també està equipat per fer ràpel. Nosaltres l'hem saltat, gaudint de les darreres emocions del dia. Després hem iniciat el retorn, remuntant un caminet que en poc més de mitja hora ens ha retornat al punt de partida en el poble de Bóixols.
I aquí teniu una petita pel·lícula amb algunes escenes del descens del Forat de Bóixols:



ENTRADES RELACIONADES:
Barranc de
Fontanella, 2011
Forat de
Bóixols, 2008
Via ferrada
Regina, 2008

diumenge, 30 d’agost de 2020

GR92: Amposta - Ulldecona

GR92 Amposta - Ulldecona
El GR92 és un dels camins de gran recorregut que hem completat amb el grup de caminadors del GR. Va ser el primer i vam estar dues temporades senceres per completar-lo. En realitat, el GR92 arriba fins a Tarifa però nosaltres, per evidents raons de logística, només vam programar el sector català d'aquest llarg GR, des de Portbou fins a Ulldecona. Justament quan es va fer la darrera etapa, entre Amposta i Ulldecona, jo no vaig poder anar-hi i em va quedar pendent. Avui hem aprovat aquesta assignatura pendent aprofitant el darrer cap de setmana d'agost i que un parell de dies de pluja ens han donat una treva en la calorada que ens havia castigat durant tot l'agost.
Aquesta etapa travessa la Serra de Montsià i té com a principal punt singular La Foradada, una roca amb unes finestres naturals que justifiquen el seu nom. Tot i ser fàcil, l'etapa és llarga i amb cert desnivell. A més, en bona part del recorregut les marques del GR són gairebé inexistents, de manera que el GPS és molt útil si no volem estar consultant el mapa a cada moment.
Hem sortit d'Amposta seguint el Canal de la Ràpita fins al Molí de l'Enclusa, on hem deixat el canal per començar a pujar en direcció a la Serra de Montsià. Després de resseguir una pista durant una bona estona, hem agafat un corriol amb fort pendent guanyant desnivell a bon ritme.
Hem passat per la Font del Burgar, un dels indrets singulars del Montsià, i per les ruïnes del Mas de Mata-rodona abans d'arribar al punt més alt del recorregut d'avui, La Foradada (684 m). És un indret singular i, a més de les finestres que li donen nom, ens ofereix una visió panoràmica del Delta de l'Ebre.
Des de la Foradada hem iniciat el descens en direcció a Ulldecona, que ja es veia relativament proper. El camí passa pel Mas del Comú, també enrunat, abans d'arribar a les planes conreades que envolten la població d'Ulldecona. Finalment hem arribat al poble i, després de prendre un refresc a la plaça Major, hem agafat un taxi que ens ha retornat al punt de partida, a Amposta.


ENTRADES RELACIONADES:
GR92: L'Ametlla
Amposta, 2011
GR92: Hospitalet
L'Ametlla, 2010
Excursió a la 
Foradada, 2002

dijous, 27 d’agost de 2020

Ascensió al Puig de Tretzevents (2.731 m)

Tretzevents
El Puig de Tretzevents (o de Tres Vents com el denominen els mapes francesos) és un dels darrers cims pirenencs de més de dos mil metres. Més a l'est només queden algunes cotes de poca prominència, la majoria anònimes. És el segon cim més alt del Massís del Canigó però no és, ni de bon tros, tan visitat com el cim principal.
Nosaltres hem fet l'ascensió del Tretzevents i un parell de cims més partint del Coll de la Regina, situat a 1.762 m al final d'una pista que ve de Prats de Molló. La pista, tot i que es podria fer amb un vehicle normal, no és gens recomanable perquè és molt llarga i té uns quants trams molt dolents.
Des del Coll de la Regina hem seguit un tram del GR83 que va en direcció al Pla Guillem. No hi hem arribat sinó que gairebé a l'inici del Pla ens hem decantat a la dreta, sense camí definit, per anar a buscar el Coll dels Bocacers (2.281 m), ja a la carena principal que ens havia de portar fins al Tretzevents.
Des del coll, per un pendent pronunciat però amb un bon camí, hem pujat fins al cim del Pic dels Set Homes (2.651 m). El cim és gran, gairebé un altiplà, i la panoràmica és molt extensa, amb un visió directa del cim principal del Canigó que des d'aquí ens mostra la seva cara més dreta, per on puja la canal de la via Normal. Hem fet volar el dron i hem fet una panoràmica circular:

Tal com estava previst a la méteo, el dia s'havia anat tapant i quan hem arribat al Pic de Set Homes pujava una densa boira per la vessant sud de la muntanya. Per sort, la carena frenava la boira, de manera que a la vessant nord el cel era ben blau.
Hem seguit per la carena, ara més planera, passant per diversos petits cims de molt poca prominència fins arribar al Puig Rojà (2.724 m), un cim amb dues puntes bessones de la mateixa altitud però poc destacat. A la punta nord hem fet les fotos de cim i una nova panoràmica circular:

Des del Puig Rojà cal baixar seguint la carena fins a la Portella de Tretzevents (o de Tres Vents), situada cent metres més avall del cim. Finalment, des de la Portella, hem seguit el cami carener pujant sense cap dificultat fins al cim del Puig de Tretzevents (2.731 m). La boira havia anat augmentant i en el cim estàvem totalment envoltats, sense visibilitat. No hem pogut fer panoràmiques ni tampoc volar el dron, tot i que aquest era el cim principal, el nostre objectiu d'avui.
Hem menjat una mica i hem iniciat el descens. Havíem vist algunes ressenyes que proposaven una baixada més directa cap al coll de la Regina, sense haver de desfer tot el recorregut de la cresta. Tot i que les ressenyes avisaven que l'itinerari era sense camí i per pendents pedregosos, hem agafat aquesta opció. L'excés de confiança i la boira ens han fet desviar del camí correcte, iniciant el descens per la vall equivocada. Quan ens hem adonat hem hagut d'esmenar l'error fent una bona remuntada per pendent pedregosos, lluitant amb la vegetació de nerets i ginebrons. Finalment, una mica més cansats del que estava previst però sense més problemes, hem arribat al punt de partida, el Coll de la Regina, per iniciar el retorn a casa.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada, amb les millors escenes d'aquesta ascensió. El vídeo conté també l'explicació detallada de l'error de navegació que ens ha complicat una mica la part final del recorregut. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit per a tots els seguidors del Blog:



ENTRADES RELACIONADES:
GR83: Prats M.
- Marialles, 2012
Ascensió al
Canigó, 1973
Setcases -
Marialles, 1973

dimarts, 18 d’agost de 2020

Les coves de Formentera

Coves Formentera
Passant uns dies d'agost a Eivissa amb la família, he anat amb els nens a visitar novament les coves de Formentera. Els seguidors del blog saben que la cova més important de Formentera és la Cova des Fum, que vaig visitar l'estiu passat després de diversos intents. Aquesta cova no és massa indicada per nens perquè s'ha de grimpar per arribar-hi, i per l'interior hi ha passos relativament complicats. En canvi, la Cova de les Mamelles és més accessible i, amb certes precaucions, és apta per a nens.
Aquesta cova no és una única cavitat sinó que és tot un sistema format per diverses coves que estan connectades entre elles (encara que jo mai he trobat aquestes connexions). Nosaltres hem visitat dues d'aquestes coves, una de les quals és la dels Riuets.
Aquesta vegada hem arribat en barca, directament a Es Caló de Sant Agustí. Allà hem agafat l'autobús de línia que ens ha pujat en pocs minuts al Pilar de la Mola. Des d'allà l'aproximació a la cova és curta, una mitja hora, però amb el sol d'agost a Formentera no era tan fàcil. Ens ha costat una mica trobar l'accés a les coves però finalment hem trobat la canaleta que, amb una curta desgrimpada, porta a un dels accessos de la cova.
Hem fet un recorregut per les diverses sales i fins i tot ens hem arrossegat per una gatera que ha donat una mica d'emoció al fàcil recorregut de la cova. En una de les sales principals hi ha un gran forat rectangular que va fer un equip d'arqueòlegs quan, fa uns anys, va fer prospeccions en aquesta cova buscant restes dels primers pobladors de Formentera. Finalment hem donat per acabada l'exploració i hen iniciat el retorn a Es Caló on hem embarcat per retornar a Santa Eulària.
I aquí teniu un petit vídeo amb algunes escenes d'aquesta excursió.:



ENTRADES RELACIONADES:
Cova des
Fum, 2019
Cova de les
Mamelles, 2019
Cova dels
Riuets, 2018

dimarts, 11 d’agost de 2020

Ascensió al Pimené (2.801 m)

Pimené
El Pimené té la fama de ser un dels cims més panoràmics dels Pirineus. Malgrat que la seva altitud no és molt gran, la seva situació, elevat sobre la població de Gavarnie al davant del Massís del Monte Perdido, li dona unes vistes excepcionals.
L'ascensió al Pimené és fàcil, ja que hi ha un bon camí que porta fins al cim, però el desnivell és considerable. Hi ha un refugi  a mig camí que permet fraccionar l'ascensió fent-la més fàcil però nosaltres, tenint en compte les dificultats derivades de la pandèmia del coronavirus, hem optat per fer l'ascensió d'una tirada des de Gavarnie.
Ahir a la tarda vam arribar a aquesta població després d'un llarg viatge. Hem dormit a un hotel i de bon matí hem iniciat l'ascensió. Hem pujat pel camí que recorre la vall en direcció al Mur de la Cascada fins que hem deixat el camí principal per pujar a l'esquerra amb fort pendent. El camí puja pel bosc guanyant alçada amb diverses llaçades fins que surt del bosc al davant de la cara nord dels Pics d'Astazú. La visió era espectacular sobre aquests cims, que vam visitar recentment, amb el  clàssic Couloir Swan ben marcat entre les parets dels dos cims.
Ben aviat hem vist el refugi, encara molt amunt, però quatre llaçades més ens han portat fins a la porta del Refugi d'Espuguettes (2.030 m). No ens hi hem aturat sinó que hem seguit amunt pel camí que segueix fent ziga-zagues guanyant alçada pels prats. Després de superar un bon desnivell hem arribat a la carena, un llarg llom que porta al Pimené. El camí ressegueix la carena, amb el cim ja a la vista. Des d'aquest punt el panorama ja era espectacular, amb el Vignemale, el Néouvielle i el Monte Perdido com a punts més destacats.
Quan estàvem a mitja cresta hem tingut una petita sorpresa: al darrere nostre venien quatre persones. Com que anaven més depressa ens hem aturat per deixar-los passar i aleshores hem reconegut en Franc i la Susana, dos amics nostres de molts anys que anaven amb dos amics més. Hem saludat els companys i hem pujat junts els darrers metres per la cresta. Hem passat pel cim del Petit Pimené (2.667 m), un cim molt poc destacat, i hem superat els darrers metres de l'ascensió al Pimené, on hi ha les úniques petites dificultats, una curta cresta, fàcil però amb estimball, i hem arribat al cim del Pimené (2.801 m).
Les ressenyes que havíem llegit no s'equivocaven: el panorama del Pimené és extraordinari en totes direccions, des de la Collarada fins al Midi de Bigorre. Hem fet volar el dron i hem fet una panoràmica circular:

Després d'una bona estona gaudint del panorama, hem iniciat el retorn pel mateix camí. En poca estona hem arribat al refugi i ens hem aturat a menjar una mica. Després de gaudir d'una omelette de jambon, hem completat la baixada fins a Gavarnie per iniciar el llarguíssim retorn a casa passant pel Tourmalet i pel túnel de Bielsa.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada, amb les millors escenes d'aquesta gran ascensió panoràmica:



ENTRADES RELACIONADES:
Ascensió als
Astazús, 2020
Ascensió al
Tallón, 1989
Pics de la Cascada
i Marboré, 1985