diumenge, 27 de desembre de 2020

GR92: Roses - El Cortalet

GR92
Avui hem fet una nova etapa del GR92, aquesta vegada curta i fàcil, totalment plana, pel Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà. Feia molt fred encara que avui l'ambient era més agradable que ahir, ja que no feia vent. 
Després d'un bon esmorzar, hem sortit de l'hotel Montmar on hem passat la nit. Hem baixat fins al Passeig Marítim per iniciar el recorregut d'avui. L'itinerari no ressegueix la costa com a l'etapa d'ahir sinó que fa una volta per evitar la urbanització Empuriabrava i recórrer els paratges del Parc Natural.
Després d'una bona estona de caminar per pistes i camins totalment plans, hem arribat a la població de Castelló d'Empúries, únic punt singular del nostre recorregut d'avui. A l'entrada de la població hi ha una construcció amb uns safaretjos que ens han donat l'oportunitta de fer algunes fotos artístiques. Hem recorregut els carrers de Castelló sortint per l'altra banda, la part sud, travessant un pont sobre la Muga.
A la sortida del poble hem trobat l'única dificultat del recorregut d'avui. Les marques del GR ens han portat a travessar quatre túnels per sota d'uns vials fins arribar a un punt totalment desconcertant. L'últim túnel acaba en un camp de conreu sense cap rastre de camí. Hem mirat a banda i banda intentant esbrinar per on seguía el camí però no hi havia cap indici de GR. Finalment hem observat que a una tanca de la carretera, situada a un nivell superior, hi havia la característica marca blanca i vermella del GR. Sense camí, superant un mur i lluitant amb la vegetació sense cap rastre de camí, hem superat aquest pas, el més mal resolt del tots els GR que hem recorregut fina avui.
Superat aquest obstacle només ens quedava recórrer una pista ben fàcil entre camps de conreu d'arbres fruiters fins arribar al Cortalet, punt final de l'etapa, on hi ha un centre d'interpretació del parc i un aparcament.
Com que per aquest indret apartat no hi passa cap autobús, hem cridat un taxi que ens ha retornat a Roses per recuperar el cotxe i tornar a casa amb la satisfacció d'haver completat dues etapes més del GR92 malgrat les grans dificultats de mobilitat motivades per l'epidèmia del coronavirus.

ENTRADES RELACIONADES:
GR92: Portbou
P. Selva, 2018
GR92: L'Ametlla
Amposta, 2011
GR92: Hospitalet
L'Ametlla, 2011

dissabte, 26 de desembre de 2020

GR92: Cadaqués - Roses

GR92
Una etapa més del GR92, el camí del Mediterrani, que ens ha portat a recórrer alguns dels paratges més interessants de la Costa Brava, entre Cadaqués i Roses. El camí ressegueix en bona part del seu traçat el Camí de Ronda, passant per unes quantes cales i caletes amb moltes pujades i baixades però totes elles curtes. Avui el dia era molt fred i bufava la tramuntana però l'etapa és fàcil i l'hem fet sense cap problema. 
Hem sortit de Cadaqués recorrent la platja fins agafar una pista que puja suaument. A mesura que pujàvem hem anat gaudint de bones vistes de Cadaqués y al fons hem vist també el far del Cap de Creus. Després d'una bona estona pujant per aquesta pista, fent drecera en alguns punts, hem arribat a un collet, a poc menys de 250 metres d'altitud. El collet està situat al costat del Puig d'en Manyana i és el punt més alt del recorregut d'avui.
A l'altra banda del collet hem agafat un camí de baixada que ens ha portat fins a la Cala Jóncols on hi ha un hotel i altres instal·lacions. Hem travessat la platja d'aquesta cala, avui deserta, i hem començat a pujar per l'altra banda. Amb una curta pujada hem travessat la península del Cap de Norfeu, baixant per l'altra banda fins a la planta del Calitjar.
A partir d'aquest punt, el camí ja segueix tot per la costa sense deixar el Camí de Ronda, que puja i baixa a totes les cales del seu recorregut. Hem passat per la Cala Montjoi, la Cala Rosella, la Cala Murtra i la Cala del Lledó. Quan hem arribat a la Punta de la Falconera ja hem vist el Golf de Roses amb les edificacions d'Empuriabrava al fons. També es veien al darrere les muntanyes nevades del Pirineu Oriental. Entre altres muntanyes es veien clarament el Bastiments i el Coll de la Marrana. Aviat hem arribat a l'urbanització l'Almadrava i hem seguit pel Camí de Ronda, passant per unes quantes platges. Finalment hem arribat al Port de Roses, on hem agafat el Passeig Marítim que ja no hem deixat fins al centre de Roses, on hem donat per acabada l'etapa. 
Ens hem allotjat a l'hotel Montmar, situat ben a prop del centre. He deixat la motxila a l'hotel i després, amb l'autobús, he anat de tornada a Cadaqués per recuperar el cotxe. Per sopar, com que les restriccions del Covid no permeten obrir els bars i restaurants al vespre, hem encarregat un sopar "per emportar" a una pitzeria propera.

ENTRADES RELACIONADES:
GR92: P. Selva
Cadaqués, 2020
GR92: Amposta
Ulldecona, 2020
GR92: S.Climent
Garraf, 2020

dimecres, 23 de desembre de 2020

Canal de l'Artiga Alta

Torrent del Misser
La Canal de l'Artiga Alta és un altre tresor amagat de Montserrat. És una canal equipada per pujar i baixar, situada en un dels racons més feréstecs de la muntanya. És veïna de l'Artiga Baixa, per on puja la via ferrada de Les Dames, una de les més populars de Montserrat.  La canal està equipada per remuntar-la, amb diversos trams de cordes de nusos i cadenes, i també per baixar, amb uns bons ancoratges per al ràpel. És un recorregut curt però intens encara que no massa difícil, tot i que algunes ressenyes parlen d'una dificultat de K5.
He arribat de bon matí a Collbató i he començat a caminar per la pista que porta a la Vinya Nova. Abans d'arribar-hi he agafat la petita pista que porta en direcció a la Canal de les Dames. Poc abans  d'arribar a l'inici de la part equipada d'aquesta canal he agafat un corriol a l'esquerra en direcció  a la canal de l'Artiga Alta. El camí gairebé desapareix però la canal és ja evident i l'itinerari està marcat amb fites i marques de pintura verda, mig esborrades.
Al cap d'una estona he arribat a l'inici de l'equipament. La canal es tanca i forma una xemeneia ben dreta. La xemeneia està equipada amb un cable de vida i grapes metàl·liques però les grapes estan aixafades. Sembla que algú ha volgut desequipar la via. A l'esquerra, uns metres abans, hi ha una placa per on es pot pujar amb l'ajuda d'una corda de nusos i una cadena. És un equipament alternatiu i més fàcil que la xemeneia desequipada.
He pujat amb facilitat fins situar-me novament a la canal per sobre de l'estretament i he seguit pujant. Al cap de poc he trobat una canal equipada amb corda de nusos i més endavant una segona canal, molt llarga i llisa però relativament fàcil. He superat les dues canals amb l'ajut de l'equipament, arribant  a una zona més oberta.
Aviat, però, he arribat a la darrera dificultat de l'ascensió: una placa vertical equipada com les altres amb corda de nusos. En aquesta part, la corda de nusos està trenada amb un cable d'acer, de manera que permet assegurar-se. 
A dalt d'aquesta placa acaba la part esportiva de la canal. Es pot seguir pujant, ara caminat, fins enllaçar amb el camí del Clot de la Mònica però jo he optat per baixar per la mateixa canal de pujada fent ràpels en els ressalts principals. He rapelat la placa i les dues canals fins arribar sobre la xemeneia inicial. Hi ha una corda de nusos per baixar un curt ressalt que ens situa just al final de la xemeneia. He muntat aquest darrer ràpel i he baixat encaixonat fins al peu de la canal.
Aquí acaba el recorregut esportiu de la canal però com que era aviat he pensat en arrrodonir l'activitat pujant el tram que anteriorment havia evitat, la canal desequipada. Sense motxilla he pujat amb certa facilitat. Els esglaons estan aixafats però amb tècnica de ramonage i aprofitant alguns esglaons que no estan del tot torçats he arribat a dalt sense problemes. Finalment he baixat en ràpel per la xemeneia, arribat a terreny fàcil i, ja caminant, he retornat a Collbató.
I aquí teniu la pel·lícula d'aquesta activitat. 


ENTRADES RELACIONADES:
Canal de 
l'Ermità, 2020
Les Grutes i
el Lloro, 2020
Clot del
Cargol, 2019

dimarts, 8 de desembre de 2020

GR92: Sant Feliu de Guíxols - Tossa de Mar

GR92
El GR92, el camí del Mediterrani, va ser el primer GR que vam fer amb el grup de caminadors. Es va iniciar el 2008 i va durar tres anys. Justament el dia que es va fer l'etapa 10, entre Sant Feliu de Guíxols i Tossa de Mar, jo no vaig poder venir, de manera que tenia aquesta assignatura pendent. Avui, aprofitant que les restriccions motivades pel COVID 19 no prohibeixen els desplaçaments entre municipis, hem vingut a  aquests paratges de la Costa Brava per fer aquesta etapa. Tot i ser un camí que uneix dues poblacions costeres, aquest sector del GR no ressegueix la costa sinó que únicament la mira de lluny, des de la Serra de Cadiretes o de l'Ardenya, per on transcorre tot l'itinerari. 
Hem sortit ben aviat de Sant Feliu de Guíxols caminant per la carretera de Tossa. Aviat hem deixat aquesta carretera per agafar una pista que puja per la Vall de les Comes, plena d'horts i masies. Després hem arribat a la urbanització La Casa Nova, des d'on hem deixat enrere l'asfalt per entrar en els frondosos boscos d'alzines sureres de la Serra de l'Ardenya. Gairebé tot el recorregut va per pistes i ressegueix la carena principal de la serra, encara que normalment no es tracta de camins careners sinó que voregen la carena uns metres per sota, passant per diversos colls que permeten canviar de vessant.
Hem passat molt a prop del Puig de Montagut, on hi ha una instal·lació d'antenes, i hem arribat al Coll de Montagut, per on passa la carretera que ve de Llagostera. Aquest és el punt de partida per a l'ascensió al Puig de les Cadiretes, el més alt d'aquesta Serra. L'aproximació al cim coincideix amb el traçat del GR92, de manera que l'hem seguit fins a un punt, un coll poc marcat, on cal deixar el GR si ens volem acostar al cim. 
Com que anàvem bé de temps, hem deixat el GR per fer l'ascensió d'aquest petit cim. En pocs minuts hem arribat al Puig de Cadiretes (518 m). És un cim singular, un petit amuntegament de roques arrodonides de granit que s'aixeca uns metres per sobre d'un altiplà cobert de bosc. El panorama és molt extens sobre les planes de l'Empordà i el Gironès i sobre la costa més propera. Hem fet les fotos de cim i un vol amb el dron, abans de continuar el nostre camí. 
Hem retornat al petit coll on havíem deixat el GR per seguir el nostre camí, que ara ja és tot de baixada. Encara hem passat per un altre punt d'interès, les ruïnes de l'ermita de la Mare de Déu de Gràcia, poc abans del Coll del Sastre. Després, una bona pista de baixada ens ha portat fins a l'entrada de Tossa i, recorrent els seus carrers, fins a la platja on hem acabat l'etapa.
Hem menjat un magnífic menú en el restaurant Sa Rumba i després un taxi ens ha portat de retorn a Sant Feliu de Guíxols per recuperar el cotxe i tornar a casa.

ENTRADES RELACIONADES:
GR92: Blanes
Tordera, 2009
GR92: Palamós
S.Feliu, 2009
GR92: Begur
Palamós, 2009

diumenge, 6 de desembre de 2020

Turó de les Maleses i Sant Cebrià de Cabanyes

Sant Cebrià de Cabanyes
Fins fa una setmana no sabia que molt a prop de casa hi ha una magnífica ermita romànica. L'ermita de Sant Cebrià de Cabanyes és un edifici singular que, per la bellesa i simplicitat del seu estil purament romànic, està a l'alçada de les ermites romàniques que trobem escampades pels Pirineus i Prepirineus. Les restriccions de moviment, que no ens permeten sortir fora de l'àrea metropolitana durant el cap de setmana, ens han obligar a buscar nous objectius i Sant Cebrià de Cabanyes és un objectiu de primera per fer una excursió matinal per la Serra de Marina.
L'itinerari que hem traçat és una ruta circular sortint de les proximitats de Montcada i passant pel cim del Turó de les Maleses abans d'arribar al nostre objectiu principal. Hem deixat el cotxe a l'inici de la pista de Vall Llosera i hem pujat per aquesta pista, que aviat hem deixat per seguir per la pista del Turó de Moià. Hem arribat al costat del cim d'aquest turó, ocupat per unes antenes de comunicacions i hem seguit per l'altra banda, per on aviat hem arribat a les proximitats de Sant Pere de Reixac. No hi hem arribat sinó que pocs metres abans hem agafat el camí de les fonts, que ja coneixíem d'alguna altra excursió.
El camí de les fonts puja per la vall del Torrent de Reixac passant per la font dels Avellaners i per la font dels Caçadors, i travessant els frondosos boscos de la vessant nord de la Serra de Marina. Un corriol amb fort pendent ens ha portat finalment fins al cim del Turó de les Maleses (464 m), un lloc que darrerament hem visitat sovint. Avui no ens hem entretingut mirant les restes arqueològiques del poblat ibèric, que ja tenim molt vistes, però ens hem aturat uns minuts per esmorzar contemplant les grans vistes del Vallès. Feia un aire gelat, de manera que ben aviat hem seguit el nostre camí.
A l'altre extrem del cim hem agafat un camí carener en direcció al Turó de Can Donadeu però poc abans d'arribar-hi hem agafat una pista a la dreta que aviat ha iniciat una llarga baixada pel vessant de Sant Fost de Campcentelles. Hem arribat a l'ermita de Sant Cebrià de Cabanyes i ens hem entretingut una estona admirant aquesta bella mostra del romànic abans de seguir el nostre camí. 
Seguint la mateixa pista hem acabat a la carretera de La Roca. Hem travessat la carretera i hem baixat a la llera del Besòs per on hem retornat fins al punt de partida.


ENTRADES RELACIONADES:
Les fonts de
Reixac, 2020
Camí de les
Ermites, 2020
Turó de
Montcada, 2020

dimecres, 2 de desembre de 2020

Bòfia dels Prats i cova de l'Ormini

Bòfia dels Prats
Avui hem fet una sessió doble d'espeleologia entre el Pallars i l'Alt Urgell. Hem visitat dues coves, una primera més tècnica, amb ràpels, gateres i remuntades, i una altra més fàcil, apta per a excursionistes sense mitjans tècnics. Hem sortit de casa a les 6 del matí en direcció  a Coll de Nargó. Hem agafat la carretera de Bóixols i poc abans d'arribar-hi hem entrat en un sistema de pistes que porten, a través del Grau dels Prats, a les antenes del Cap de l'Obaga Negra. Poc abans d'arribar-hi, en una marcada corba de la pista, uns metres per sota de les instal·lacions d'antenes del Cap de l'Obaga Negra, hem deixat el cotxe. L'avenc està a molt pocs minuts d'aquest punt. 
Bòfia dels Prats o Avenc de l'Obaga Negra: L'entrada és espectacular, un gran forat de 10 x 15 metres sobre la sala principal. L'accés en ràpel és una mica precari, només un parabolt, però hem assegurat la instal·lació des d'un arbre proper. El ràpel de 15 metres és espectacular, gairebé tot volat, i cau a plom sobre un amuntegament de blocs. Des del fons del pou teníem una bona vista de la gran boca que dóna llum a tota la sala.
Hem baixat per un pendent per iniciar el recorregut conegut com a via de la Remuntada. Hi ha un pendent de roca, unes plaques llises per on hem remuntat amb l'ajut d'una corda fixa. Després, seguint un passamans, hem arribat a un estretament que ens ha portat a la segona sala. Allà s'obre un pou d'uns 10 metres de fondària, que hem baixat en ràpel.
Hem remuntat el pou tornant a la segona sala i hem seguit fins a l'altre extrem de la sala on hi ha una gatera amb concrecions i molta humitat, per on hem arribat a una petita sala. Després, per un segon tram de gatera, hem arribat a la capçalera d'un petit pou d'uns 5 metres.  No hem baixat aquest pou sinó que ens hem limitat a admirar les estalactites que adornen la capçalera del pou.
Hem retornat a la sala principal, baixant en ràpel el tram de les cordes fixes, i ens hem preparat per remuntar el primer ràpel, de 15 metres volats. A poc a poc, amb l'ajut del material específic (croll i jumar), hem superat el pas sortint de l'avenc.
Aquí teniu el vídeo d'aquesta primera activitat. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit per a tots els seguidors del blog:

Cova de l'Ormini: després d'un bon recorregut en cotxe per les inacabables pistes i d'aturar-nos uns minuts a dinar, hem arribat a la cova de l'Ormini. Hem deixat el cotxe ben a prop i en pocs minuts hem arribat a la boca de la cavitat. La cova de l'Ormini no té cap dificultat tècnica i està a l'abast dels excursionistes; no cal utilitzar material ni tenir capacitat tècnica per a la pràctica espeleològica. Aquesta cova es coneix des de fa força temps i fins i tot en una època es va habilitat per a la seva explotació turística però avui està oberta i només resten unes escales metàl·liques i unes baranes com a testimoni d'aquela frustrada iniciativa turística. La boca d'entrada està dintre d'un petit edifici que formava part del projecte d'instal·lació turística que s'havia de posar en marxa en aquest indret i que mai es va arribar a posar en marxa.
La cova té belles formacions, que hem recorregut a peu aprofitant les instal·lacions abandonades, i hem fet moltes fotografies. És una única galeria principal sense ramificacions importants i unes escales metàl·liques enllacen els diferents nivell de la cova. Hi ha moltes formacions, algunes de gran bellesa, encara que la cova ha patit la visita de gent poc respectuosa amb aquesta bellesa que han embrutat algunes de les parets i han trencat estalactites. 
Malgrat tot, la visita a la cova he estat molt interessant, tot i no tenir cap dificultat tècnica, i hem recorregut pràcticament tots els seus racons admirant tota mena de formacions. Després d'aquesta intensa visita hem sortit a l'exterior donant per acabada la jornada espeleològica. Començava  a fosquejar i no podíem perdre temps perquè a les 10 havíem d'estar a casa a causa del toc de queda.
I aquí teniu el segon vídeo de la jornada, el de la Cova de l'Ormini. Com l'altre, ha estat produït per Edicions JGB i cedit per a tots els seguidors del blog:


ENTRADES RELACIONADES:
Barranc de
Culles, 2014
Barrancs del
Fenollet, 2010
Forat de
Bóixols, 2008

dimecres, 25 de novembre de 2020

Torrent del Misser

Torrent del Misser
El Torrent del Misser és un altre dels barrancs montserratins catalogats amb l'etiqueta per a col·leccionistes. Recorre alguns dels racons més amagats de Montserrat, baixant per un torrent sec on trobem diversos equipaments. Les ressenyes que havíem vist d'aquest barranc el pintaven com un lloc complicat i difícil; tot un repte, només a l'abast de gent experta i amb afany d'aventura. La descripció que dóna el llibre que citem a la bibliografia sembla escrita per dissuadir tothom d'emprendre aquest recorregut "molt difícil; hi és imprescindible una bona orientació, molta experiència en la zona montserratina, bons coneixements en la utilització i possibilitats del material d'escalada, saber improvisar per obrir-se pas entre la selvàtica vegetació..."
La realitat ha estat força diferent i el descens del barranc no ha estat gens difícil i sí molt interessant perquè recorre racons amagats, desconeguts per a nosaltres, del massís montserratí. Tot el recorregut estava perfectament equipat, fins i tot amb bagues noves, i els trams de vegetació no eren tan impenetrables com feia entreveure la ressenya. Segurament aquest barranc és recorregut amb certa freqüència i per això està tot més obert que quan es va escriure la ressenya de la casa del terror.
Hem arribat de bon matí a Collbató i hem iniciat la llarga aproximació caminant per la pista que porta a la Vinya Nova. Abans d'arribar-hi hem deixat la pista per agafar a la dreta el camí del Clot de la Mònica per on hem pujat fins arribar, després d'una bona estona de caminar, a una bifurcació on hem deixat el camí que porta al coll dels Pollegons per agafar, a la dreta, el camí de Sant Joan. 
Poc abans d'arribar al Bassal dels Corbs ens hem aturat a esmorzar i a equipar-nos per al descens. Des d'aquest punt hem començat a baixar; inicialment no pel llit del torrent sinó per unes plaques rocoses per on hem arribat amb relativa facilitat fins a un estretament on comença la part tècnica del descens. Ben aviat hem arribat al primer ràpel, instal·lat en un arbre.
A poc a poc hem anat baixant, desgrimpant alguns ressalts i fent ràpel quan calia. Hem passat el ràpel del forat, que baixa per una canal on hem trobat la instal·lació després de passar per un curiós forat entre blocs. Més endavant, el ràpel de l'arbre, una canal estreta amb un gran arbre caigut que ens obligava a fer equilibris sobre el tronc mentre rapelàvem. El darrer ràpel és també singular: el ràpel de l'arc, que passa per sobre d'un arc de pedra i baixa per una placa vertical.
Després del ràpel de l'arc ja només ens quedava tornar al punt de partida. Per un caminet hem arribat en pocs minuts a la pista de la Vinya Nova, per on hem tornat al Collbató. Avui, aprofitant que per fi tornen a estar oberts els bars, hem acabat la jornada prenent un refresc en el bar el forn del poble. Tot un luxe després dels tancaments obligats.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada. Ha estat produïda per Mountain Films amb la col·laboració de tots els participants de la sortida:


ENTRADES RELACIONADES:
Canal de 
l'Ermità, 2020
Torrent de
Font Seca, 2017
Canals del Gat i
del Xacó, 2011

dissabte, 21 de novembre de 2020

Turó de les Maleses des de Can Ruti

Turó de les Maleses
Hem tornat a pujar al Turó de les Maleses però aquesta vegada amb nens. El confinament perimetral no ens permet anar més lluny en cap de setmana però no volíem deixar passar aquest magnífic dia de tardor sense fer una excursió, encara que sigui modesta i sense més pretensions que respirar aire pur i gaudir de la Natura pels camis de la serra de Marina.
Hem sortit de Can Ruti agafant el camí de la Font de l'Amigó, un camí senyalitzat que puja seguint el torrent del mateix nom. Hem arribat a la font, que normalment té un bon cabal, i hem seguit amunt fins arribar al Coll de la Malesa. Hem travessat una pista molt ampla, seguint endavant per un caminet que puja amb alguns trams acanalats que fan una mica incòmode aquest sector de l'itinerari. 
Per aquest camí, ja molt conegut per nosaltres, hem arribat fins al cim del Turó de les Maleses (464 m). És un cim allargat, ocupat totalment per les ruïnes del poblat ibèric. Avui el dia era molt clar i el panorama espectacular, especialment en direcció al Vallès. Hem esmorzat mentre el dron prenia unes imatges des de les altures, abans d'iniciar el retorn.
Hem baixat pel mateix camí però aviat hem agafat un camí a l'esquerra que ens ha portat fins a una pista que recorre la carena fins a la Coscollada (465 m) un cim poc destacat però marcat amb una torre de vigilància d'incendis. Des d'aquest cim la pista segueix carenant, ara de baixada, fins enllaçar amb la pista del coll de la Malesa per on hem baixat fins enllaçar amb el camí de pujada. Finalment hem baixat seguint el mateix camí de pujada fins al punt de partida en el pàrquing de Can Ruti.
Aquí teniu un vídeo amb algunes escenes d'aquesta petita excursió. Aquesta vegada la pel·lícula ha estat produïda per Quercus Films, la productora pròpia del Blog de Muntanya.


ENTRADES RELACIONADES:
Torrent dels
Abadals, 2019
Cova del
Tabac, 2019
Camí de les
Valls, 2018

dimarts, 10 de novembre de 2020

Volta als Cingles de Malanyeu

Cingles de Malanyeu
Els Cingles de Malanyeu estan situats al nord del Berguedà, al costat del Catllaràs. És una zona singular, molt muntanyosa i coberta de bosc, que ens permet molts itineraris excursionistes. Avui hem fet un gran itinerari circular al voltant de Malanyeu seguint, en bona part del recorregut, la carena d'una mena d'olla que formen les muntanyes al voltant d'aquesta població.
El punt de partida és Malanyeu, un poblet molt petit, quatre cases mal comptades, situat al final d'una carretera estreta i recargolada que puja des de la C16 poc abans d'arribar a Guardiola de Berguedà. El poble estava solitari quan hem arribat de bon matí. Hem deixat el cotxe al costat de les antigues escoles i hem iniciat la caminada per una pista. Ben aviat hem deixat la pista prenent un camí a la dreta que puja pel bosc fins arribar al primer i principal punt singular d'aquest itinerari: el Griell de Cal Pigot.
És un pas molt singular que supera un graó del cingle amb l'ajut d'una escala de ferro i unes cadenes. Hem arribat al peu d'una petita cascada; al costat, per una petita canal molt humida, puja una escala de ferro que ens ajuda a superar el primer tram, el més dret, del pas. Després hi ha un petit tram de cadena que ens ajuda a arribar a una finestra oberta a la roca per on hem arribat al torrent, just a sobre de la petita cascada que havíem vist abans i a sota d'una segona cascada que no és més que el tram superior de l'anterior. Després de travessar la finestra només ens quedava grimpar un petit esperó per acabar de superar el pas. L'esperó no té equipament però és una fàcil grimpada.
Superat el Griell hem seguit per un camí fàcil, hem passat un curt pas equipat amb una corda fixa i hem arribat a la part superior del cingle. Aquí el nostre camí segueix a la dreta començant la llarga part carenera del nostre itinerari però abans hem anat uns metres a l'esquerra fins a un mirador amb grans vistes de la vall. Aprofitant que feia sol hem esmorzat en aquest mirador mentre gaudíem de les vistes panoràmiques. 
He seguit el nostre camí reculant una mica i seguint el camí carener que ens guiarà durant bona part del nostre recorregut. Després de pujar una bona estona seguint el camí pel bosc, hem arribat a la Collada de la Batllia. Abans de seguir el nostre recorregut ens hem desviat uns minuts per pujar al cim del Cingle de la To (1.624 m), un cim poc prominent i molt poc destacat però amb un gran panorama. Es veia el Pedraforca, el Cadí, la Tossa d'Alp... 
Hem tornat a la Collada de la Batllia reprenent el camí carener fins al Collet de la Font de Tudó on hem deixat la carena per agafar un corriol a la dreta que baixa per una magnífica fageda per anar a buscar novament la carena més enllà. Abans, hem passat per un altre pas equipat, el Grapissot, un flanquejament descendent equipat amb un cable d'acer com a passamans.
Hem retrobat la carena a prop de la Collada del Tosquer i hem seguit carenant en direcció a la Serra de Mill. Hem arribat a una cruïlla que ens ha plantejat un dubte. A l'esquerra, un camí baixa directament a Malanyeu passant per la Font de les Travesses, un indret singular amb uns faigs monumentals. Seguint al font també es va a Malanyeu però amb un recorregut més llarg, seguint la carena de la Serra del Mill. Hem optat per agafar el camí llarg perquè anàvem bé de temps i volíem gaudir una mica més d'aquestes magnífiques muntanyes.
El recorregut de la Serra del Mill ha estat força interessant i variat. El camí, molt ben traçat, evita alguns trams rocosos però té algun tram una mica delicat a causa de la humitat que feia relliscós el terreny, especialment quan el camí passa per la vessant Nord. Finalment hem arribat al Replà, una cruïlla de camins on hem deixat definitivament la carena per iniciar el descens a Malanyeu.
El camí aprofita el punt feble del cingle per baixar sense dificultat cap a la base de la paret. Només hi ha un petit pas equipat amb una corda fixa, el Mal Pas, però de dificultat mínima. Hem arribat a un replà amb una vella creu de fusta i grans vistes. Ens hem aturat a dinar en aquest indret singular abans de completar la baixada. 
Hem seguit el camí, que ara passava pel peu de les grans parets de la Serra del Mill, que abans havíem passat per dalt. Hem passat per la Masia de Monell i després per una petita agrupació de cases anomenada El Llomà. Finalment hem arribat al Malanyeu donant per acabada l'excursió
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada. ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog: 



ENTRADES RELACIONADES:
Els Cingles de
Vallcebre, 2017
Torrent de
l'Arija, 2009
BTT a S. Julià de
Cerdanyola, 2007

diumenge, 8 de novembre de 2020

El Turó de Galzeran i el Castellruf

Turó de Galzeran
Avui hem fet una nova sortida de confinament. Com que els caps de setmana només es pot fer esport en el municipi propi i limítrofs, ens hem de conformar amb la Serra de Marina. Avui, però, hem recorregut un itinerari molt interessant, amb diversos punts singulars i aprofitant un magnífic matí de tardor. L'objectiu principal era el Turó de Castellruf amb el seu poblat ibèric però pel camí hem passat per altres punts molt interessants.
Hem deixat el cotxe a l'aparcament de l'hospital de Can Ruti i hem iniciat la caminada seguint el GR92 que puja fins a un collet al costat del Turó de l'Home. Després, el GR segueix un corriol pel bosc fins arribar al Coll de Montalegre (La Conreria). Allà ens hem sorprès de veure la infinitat de ciclistes que pujaven i baixaven per totes les pistes, camins i caminets. 
Hem travessat la carretera de la Conreria seguint una pista que va carenant en direcció al Turó de Galzeran, que ja es veia al fons amb la seva torre de vigilància d'incendis. Finalment hem arribat al cim del Turó de Galzeran (484 m). És un cim destacat, amb una prominència de més de 200 metres, i està inclòs a la llista dels centcims de la FEEC. 
El cim és un altiplà on hi ha una torre de vigilància d'incendis, uns bancs amb grans vistes i la torreta del vèrtex geodèsic. Hem fet volar el dron i hem fet les fotos de cim en el vèrtex. També hem fet una panoràmica circular:
Turó d'en Galzeran
Hem baixat per la banda oposada per una bona pista fins enllaçar amb el camí de pujada. Allà mateix hem agafat un corriol carenant en direcció a Turó de la Creu Peluda. El cim del turó és totalment indefinit; es troba en una cruïlla de camins i només una pedra gran amb una creu gravada ens assenyala el punt culminant.
El camí segueix en franca baixada fins trobar un camí més ample que ens ha portat fins a la Font del Ferro, una mica apartada del camí i amb una curiosa volta de maons, però seca. Més endavant hem trobat la Font de la Teula, també apartada del camí, on l'aigua brolla d'una roca en un indret molt singular. 
Hem seguit endavant, pujant fins a un collet i finalment hem arribat al cim del Turó de Castellruf (457 m). En el cim hi ha les restes d'un poblat ibèric, però molt poc conservat i envaït per la vegetació, mostrant només alguns murs entre el bosc. Hem esmorzat allà mateix comtemplant el Vallès i Montserrat al fons. També hem fet una panoràmica circular, aquesta vegada amb el dron volant uns metres per sobre del cim, ja que al cim la vegetació tapava el panorama.
Castellruf
Des del cim del Castellruf hem baixat fins al dólmen del mateix nom, un senzill monument megalític, només quatre pedres però carregades d'història. Hem seguit per una pista que ens ha portat directament fins a les proximitats del Turó de Galzeran, on hem enllaçat amb el camí de pujada.
Hem baixat en direcció a la Conreria però poc abans d'arribar-hi ens hen desviat una mica del camí per visitar el darrer centre d'interès: el Cementiri dels Empestats. Es tracta d'un antic cementiri, en realitat una fosa comuna, on van enterrar les víctimes d'una epidèmia de pesta groga que va assolar la comarca durant l'any 1870. Hi ha un mur baix i una gran llosa gravada en record de les víctimes de l'epidèmia.
Ja només ens quedava retornar al punt de partida, seguint el mateix camí per on havíem vingut, senyalitzat com a GR. Finalment hem arribat a Can Ruti, donant per acabada aquesta magnífica matinal per la Serra de Marina. 


ENTRADES RELACIONADES:
Excursió al Puig
Castellar, 2020
GR92: F. de Cera
-Montcada, 2020
BTT al Turó de
Galzeran, 2003

dimarts, 3 de novembre de 2020

El Montgròs, via Nautilus, entrada Echoes

El Montgròs, via Nautilus, entrada Echoes
El Montgròs, a la regió montserratina dels Ecos, és un dels cims més coneguts del massís. Tot i que no és una agulla prominent i estilitzada, com les roques més populars per als escaladors, les seves àmplies parets presenten moltes vies d'escalada de tots els graus de dificultat.  Nosaltres hem anat a la cara sudoest, amb la intenció de fer la via Nautilus, una via llarga i ben assegurada amb gairebé 150 metres d'escalada més alguns trams de transició per l'àmplia paret. Avui la previsió del temps no era gaire bona i es preveien pluges a la tarda però hem aprofitat el matí per fer la via abans que comencés el mal temps.
La primera tirada de la via Nautilus té 70 metres i, per tant, no la podíem fer amb les nostres cordes de 60.  Hi ha una variant, la Kronos, que arriba a la primera reunió amb una tirada de 55 metres, i la nostra intenció era utilitzar aquesta variant d'entrada. Però en aquell pany de paret comencen fins a 6 vies d'escalada i nosaltres hem agafat per error una variant diferent, la Echoes, similar a l'anterior però una mica més difícil. 
Hem fet la primera reunió a una savina i ja hem començat a sospitar que havíem fet una variant imprevista. Després ve una tirada més fàcil i una transició que es fa caminant fins a l'inici del segon sector. Aquí sí que hem encertat la via correcta encara que aviat l'hem perdut, arribant a una reunió improvisada en un gran replà. El mimetisme dels parabolts i la boira que ja estava tapant tota la muntanya ens ha fet perdre novament la via en aquest enorme pany de paret.
La tirada final és la més difícil, ja que comença amb un pas de cinquè grau, però és curta i després de pocs metres acaba la dificultat. Finalment hem arribat al cim del Montgròs (1.133 m). La boira ho tapava tot i començava a plovisquejar però encara teníem un segon objectiu: la bauma del Montgròs.
A la paret est del Montgròs, molt a prop del cim, hi ha una bauma coneguda des de fa força temps pels escaladors i excursionistes perquè permet fer un bivac en un indret ben singular, una bauma penjada sobre la paret del Montgròs amb grans vistes sobre la Canal del Migdia i bona part de Montserrat. Ja feia temps que teníem intenció de visitar aquest indret i avui hem tingut l'oportunitat d'explorar la bauma del Montgròs.
Des del coll que separa el Montgròs de la Roca Plana dels Llamps hem flanquejat en direcció a la gran paret est de la roca. Hem baixat una mica fins trobar una mena de cornisa per on hem arribat caminant fins a la bauma. És un forat de poca fondària i de dimensions més petites del que havíem imaginat però amb prou espai perquè hi puguin dormir com a mínim quatre persones amb certa comoditat. Malauradament no hem pogut fer la foto que ens hauria agradat: panorama montserratí vist des de la finestra de la bauma. La boira ho tapava tot i el panorama era inexistent. Malgrat les limitacions de la boira ens ha semblat molt interessant la visita a la bauma i no descartem venir algun dia a fer un bivac en aquest extraordinari refugi. 
Mentre visitàvem la bauma ha començat a ploure, encara que sense gaire intensitat. Hem iniciat el retorn al punt de partida pel Pas de la Salamandra, la Canal del Migdia i el Coll de l'Ajaguda. La pluja ha estat feble i intermitent, de manera que no hem arribat al cotxe gaire remullats.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada. Ha estat produïda per Mountain Films amb la col·laboració de Nonstop i Quercus Films. 



ENTRADES RELACIONADES:
Coma dels Naps
Montgròs, 2013
La Cajoleta i el
Montgròs, 2010
Escalada als
Ecos, 2009

dissabte, 31 d’octubre de 2020

Ruta dels poblats ibèrics, Serra de Marina

poblats ibèrics, Badalona
Al voltant de Badalona, en els turons de la Serra de Marina, hi ha les restes de tres poblats ibèrics. Aquests poblats, que avui són només ruïnes amb gran valor arqueològic, estaven situats en punts estratègics, justament en els cims dels turons, per tenir una bona visió de l'entorn i una bona situació defensiva. Avui, en el primer dia del segon confinament, no es podia sortir del municipi encara que les normes permetien fer esport individual en els municipis limítrofes. 
Les limitacions eren importants però, com que teníem ganes de sortir a la muntanya, hem programat una sortida per les muntanyes de Badalona. Aquesta vegada hem triat un itinerari circular que recorre els tres poblats ibèrics: el Turó d'en Boscà, el Turó de la Malesa i el Puig Castellar. 
Hem sortit de Montigalà, al costat del Centre Sociosanitari del Carme, i hem entrat a la zona de muntanya passant per sota de la Pota Nord de la B20. Hem agafat una pista a la dreta en direcció a Canyet, pujant després per la zona de la Font de la Rosa fins arribar a la carretera de Can Ruti. Poc més enllà surt un caminet que porta al primer poblat ibèric, el Turó d'en Boscà. Com a tots els poblats ibèrics de la zona, només queden els murs de pedra que formaven la base de les antigues edificacions. A més, aquest poblat està envaït pel bosc, de manera que és el menys aparent des poblats ibèrics que hem visitat avui.
Hem retornat a la carretera de Can Ruti i hem anat a buscar la carretera de la Vallençana seguint-la uns metres fins agafar un camí en forta pujada en direcció a la segona fita d'avui. Hem arribat al Turó de la Malesa (464 m) on hi ha el segon poblat ibèric. És molt més gran que l'anterior i ocupa tot el cim allargassat del turó. A més, per la seva situació ens ha ofert un gran panorama en direcció al Vallès. Es veia Montserrat, Sant Llorenç de Munt, el Montseny .... Hem fet una panoràmica circular:
Hem tornat enrere fins al Coll de la Malesa (349 m) i hem baixat fins al Coll de la Vallençana (242 m). Per la carretera de la Urbanització de la Vallençana i després per una pista, hem arribat Puig Castellar (303 m) on hi ha el tercer i últim poblat ibèric del nostre recorregut. El panorama del Puig Castellar és tan extens com el de La Malesa, amb una extraordinària visió de Barcelona i la seva àrea metropolitana. 
Després de fer les darreres fotos i fer volar una mica el dron, hem retornat al punt de partida baixant directament i deixant a la nostra esquerra el Monestir de Sant Jeroni de la Murtra. 
Ha estat una sortida singular, amb visites arqueològiques i marcada per les restriccions de moviment que ens han obligat a triar un itinerari molt proper, ja que no podíem anar a les muntanyes més altes i solitàries. El contrast entre la solitud total de la que vam gaudir la setmana passada a l'Ariège, pujant al Pic d'Auriol, i les multituds que hem trobat per les muntanyes de Badalona ha estat extraordinari. 
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada, amb una visita virtual als tres poblats ibèrics dels voltants de Badalona. Ha estat produïda per  Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog: 


ENTRADES RELACIONADES:
Turó de la
Malesa, 2020
Circular al Puig
Castellar, 2020
Camí de les
ermites, 2020