El Mont-roig és el cim més alt de la Vall de Cardós i per la seva situació ofereix un dels millors panorames dels Pirineus. La seva cara Est, amb una característica canal central, cau vertical sobre la vall, just al davant del refugi-bivac Enric Pujol. Tot i l'aspecte encinglerat que ofereix des del refugi, l'ascensió al Mont-roig amb esquís va buscant l'itinerari més esquiable i ens porta al cim amb menys dificultat del que sembla.
Ahir a la tarda vam arribar al refugi-bivac Enric Pujol després d'una llarga travessia des de l'estació d'esquí de Tavascan. No hem matinat gaire perquè l'ascensió des d'aquest punt no és massa llarga i preferíem esperar que el sol comencés a escalfar una mica les pales més dretes de l'ascensió perquè la neu no estigués tan gelada.
Hem començant baixant uns metres fins al desguàs de l'Estany Inferior de la Gallina i hem vorejat tot l'estany. A l'altra banda hem pujat fins a prop de l'Estany Mitjà de la Gallina. Aquest és el punt clau de l'ascensió, ja que cal deixar la vall principal girant a la dreta en direcció a un sistema de valletes esglaonades que porten cap al Mont-roig. El primer esglaó és el més dret, encara que curt, i l'hem pogut superar amb els esquís als peus. Després l'itinerari va superant diversos esglaons separats per zones més planeres.
Més amunt, la valleta s'obre en una gran pala i ja veiem a dalt el Pic de la Tartera. Nosaltres ens hem anat decantant a la dreta per l'extensa pala, buscant el cim principal. Hem arribat a un altiplà des d'on ja es veia la gran fita del cim del Mont-roig i la petita cresta que hi porta. Hem deixat els esquís amb les pells posades perquè després volíem anar al Pic de la Tartera i hem iniciat la fase final de l'ascensió al Mont-roig. La cresta no té gaire dificultat si les condicions de la neu són bones i avui no ens ha costat gens superar-la, arribant al cim del Mont-roig (2.864 m).
El panorama era extraordinari, amb el Mont Valier a tocar i una infinitat de muntanyes. Hem vist el massís de la Maladeta, els Bessiberris, la Pica d'Estats i fins i tot el Néouvielle. Hem fet les fotos de cim i una panoràmica circular:
Hem tornat enrere per la cresta fins recuperar els esquís i hem anat carenant sense cap dificultat fins al segon cim de la jornada, el Pic de la Tartera (2.846 m). Aquest cim secundari, tot i tenir gairebé 20 metres menys que el cim principal, té la característica pilona de vèrtex geodèsic i els mapes oficial el designen amb el nom de Mont-roig. Hem fet una nova panoràmica circular:
Curiosament, uns metres més enllà del vèrtex del Mont-roig i només un metre per sota (2.845 m) hi ha un altre cim, de prominència zero però marcat amb una gran fita. En dos minuts ens hem acostat a aquest cim i ens hem començat a preparar per a la baixada.
Des del mateix cim de la cota 2.845 hem iniciat l'esquiada, flanquejant una mica per la gran pala fins arribar a la nostra traça de pujada i després hem gaudit d'una magnífica esquiada pel sistema de valletes esglaonades que havíem superat a la pujada. La neu estava perfecta i en ben poc temps hem arribat al refugi-bivac Enric Pujol.
Hem recollit les quatre coses que havíem deixat en el refugi i hem iniciat la baixada a Quanca. La primera part ha estat una bona esquiada però després hem seguit el camí d'estiu perquè el fons de la vall és impracticable i la cosa s'ha embolicat una mica amb trams emboscats i alguna remuntada fins que hem arribat a una pista per on hem tornat a gaudir de l'esquí fins que s'ha acabat la neu, ja molt a prop de Quanca.
Aquí teníem el final de trajecte però encara havíem de recuperar el cotxe que vam deixar ahir al pàrquing de l'estació d'esquí. Un voluntari ha pujat a buscar el cotxe i finalment hem iniciat el retorn a casa satisfets després de dues intenses jornades d'esquí de muntanya.
I aquí teniu el vídeo amb algunes escenes de l'ascensió al Mont-roig:
Ahir a la tarda vam arribar al refugi-bivac Enric Pujol després d'una llarga travessia des de l'estació d'esquí de Tavascan. No hem matinat gaire perquè l'ascensió des d'aquest punt no és massa llarga i preferíem esperar que el sol comencés a escalfar una mica les pales més dretes de l'ascensió perquè la neu no estigués tan gelada.
Hem començant baixant uns metres fins al desguàs de l'Estany Inferior de la Gallina i hem vorejat tot l'estany. A l'altra banda hem pujat fins a prop de l'Estany Mitjà de la Gallina. Aquest és el punt clau de l'ascensió, ja que cal deixar la vall principal girant a la dreta en direcció a un sistema de valletes esglaonades que porten cap al Mont-roig. El primer esglaó és el més dret, encara que curt, i l'hem pogut superar amb els esquís als peus. Després l'itinerari va superant diversos esglaons separats per zones més planeres.
Més amunt, la valleta s'obre en una gran pala i ja veiem a dalt el Pic de la Tartera. Nosaltres ens hem anat decantant a la dreta per l'extensa pala, buscant el cim principal. Hem arribat a un altiplà des d'on ja es veia la gran fita del cim del Mont-roig i la petita cresta que hi porta. Hem deixat els esquís amb les pells posades perquè després volíem anar al Pic de la Tartera i hem iniciat la fase final de l'ascensió al Mont-roig. La cresta no té gaire dificultat si les condicions de la neu són bones i avui no ens ha costat gens superar-la, arribant al cim del Mont-roig (2.864 m).
El panorama era extraordinari, amb el Mont Valier a tocar i una infinitat de muntanyes. Hem vist el massís de la Maladeta, els Bessiberris, la Pica d'Estats i fins i tot el Néouvielle. Hem fet les fotos de cim i una panoràmica circular:
Hem tornat enrere per la cresta fins recuperar els esquís i hem anat carenant sense cap dificultat fins al segon cim de la jornada, el Pic de la Tartera (2.846 m). Aquest cim secundari, tot i tenir gairebé 20 metres menys que el cim principal, té la característica pilona de vèrtex geodèsic i els mapes oficial el designen amb el nom de Mont-roig. Hem fet una nova panoràmica circular:
Curiosament, uns metres més enllà del vèrtex del Mont-roig i només un metre per sota (2.845 m) hi ha un altre cim, de prominència zero però marcat amb una gran fita. En dos minuts ens hem acostat a aquest cim i ens hem començat a preparar per a la baixada.
Des del mateix cim de la cota 2.845 hem iniciat l'esquiada, flanquejant una mica per la gran pala fins arribar a la nostra traça de pujada i després hem gaudit d'una magnífica esquiada pel sistema de valletes esglaonades que havíem superat a la pujada. La neu estava perfecta i en ben poc temps hem arribat al refugi-bivac Enric Pujol.
Hem recollit les quatre coses que havíem deixat en el refugi i hem iniciat la baixada a Quanca. La primera part ha estat una bona esquiada però després hem seguit el camí d'estiu perquè el fons de la vall és impracticable i la cosa s'ha embolicat una mica amb trams emboscats i alguna remuntada fins que hem arribat a una pista per on hem tornat a gaudir de l'esquí fins que s'ha acabat la neu, ja molt a prop de Quanca.
Aquí teníem el final de trajecte però encara havíem de recuperar el cotxe que vam deixar ahir al pàrquing de l'estació d'esquí. Un voluntari ha pujat a buscar el cotxe i finalment hem iniciat el retorn a casa satisfets després de dues intenses jornades d'esquí de muntanya.
I aquí teniu el vídeo amb algunes escenes de l'ascensió al Mont-roig:
ENTRADES RELACIONADES:
 Pic de Norís esquís 2016 |  Pica d'Estats esquís, 2006 |  Monteixo esquís, 2005 |
