dilluns, 27 de desembre del 2004

La Renclusa amb raquetes

Durant una estada a Cerler per esquiar, tanquen les pistes a causa del vent i aprofitem l'ocasió per llogar unes raquetes i fer la prova d'aquesta tècnica excursionista. Des de l'Hospital de Benasc, pugem per la pista fins a la Renclusa. El refugi està tancat i hi ha molta neu. L'experiència és satisfactòria però la conclusió és que l'esquí de muntanya és molt millor que les raquetes. Aquests estris serveixen per fer el que hem fet avui: fer un volt per un caminet nevat.

diumenge, 21 de novembre del 2004

BTT pel Penedès

Una nova excursió matinal en bicicleta, aquesta vegada per terres del Penedès. Fem un itinerari circular amb sortida i arribada a la Granada del Penedès, un poblet que no coneixíem, molt proper a Vilafranca. És un fàcil itinerari sense massa desnivell per camins planers entre vinyes. Al matí el dia és una mica núvol però al final, quan recollim les bicicletes per tornar a casa, surt el sol.
D'aquesta sortida no hi ha àlbum. El que sí tenim és un petit vídeo, muntat per en Joan Guirao a partir de les fotos de la sortida que, una mica en broma, n'explica els detalls. Aquí el teniu:


diumenge, 7 de novembre del 2004

Excursió al Puig Castellar

Sortida matinal per les muntanyes de Santa Coloma. Aquesta vegada l'objectiu és pujar el Puigcastellar des del final de l'autobús B30. És una curta caminada, amb cert desnivell però sense complicacions. Pugem pel Torrent de les Bruixes fins enllaçar amb el GR92 que seguim fins que, ja ben a prop del cim, el deixem i pugem directament al Puig Castellar. Hi ha tes ruïnes d'un poblat ibèric i un gran panorama sobre Barcelona i tota la seva àrea metropolitana. Trobem en el cim una colla de gent que fan volar avions d'aeromodelisme. Ens quedem una estona veient les evolucions dels aparells i després retornem pel mateix camí de pujada.

divendres, 22 d’octubre del 2004

BTT a la Serra de Cabrera

Una sortida matinal de bicicleta de muntanya per la serra de Collsacabra. Sortim de la cruïlla de la carretera de Rupit i pugem per una pista fins al santuari de Cabrera, un lloc estratègic amb una gran panoràmica sobre les Guilleries i Collsacabra. Esmorzem a la típica fonda de la rectoria i baixem per l'altra banda retornant al punt de partida. Un dia de tardor amb força sol i molta llum que ens permet veure els mil colors de les fulles dels arbres en aquesta època de l'any.


diumenge, 3 d’octubre del 2004

Ascensió al Canigó (2.785 m)

La sortida anual dels antics socis del Centre Excursionista de Sant Adrià ens porta aquest any a la Pica del Canigó. Dormim al refugi de Marialles, a on s'arriba en cotxe. El Canigó és una ascensió sense massa complicacions però que ens permet pujar un dels cims més clàssics del Pirineu. En els darrers metres abans del cim superem la gran xemeneia, una canal àmplia i fàcil però que posa a prova els excursionistes poc acostumats a la verticalitat dels cims.


dissabte, 25 de setembre del 2004

VF de l'Aigua al Coll

Una nova via ferrada, aquesta vegada per terres tarragonines. La ferrada de l'Aigua al Coll supera una agulla despresa de la Serra de Mestral, a prop de Vandellós. La via és relativament curta però de gran dificultat, especialment un curt tram desplomat que posa a prova la nostra força de braços. La guia de les ferrates de Tarragona qualifica aquesta via de superba, una de les millors de Catalunya, variada, difícil, aèria i ben equipada. L'ascensió té diversos punts molt singulars com un petit pont nepalès, una finestra de roca i el ràpel des del cim de l'agulla, a més de diversos desploms on cal fer força de braços per superar-los.


dissabte, 11 de setembre del 2004

VF de les Agulles Rodones

Aquesta via ferrada situada a prop de Sant Feliu de Guíxols és, per a molts, la més difícil de Catalunya. Potser no cal exagerar, perquè n'hi ha d'altres que també ens fan suar la cansalada, però la veritat és que aquesta via té alguns trams aèris i atlètics que li donen una gran categoria. Llàstima que l'itinerari és una mica erràtic, amb pujades i baixades que desllueixen el conjunt. En resum, un bon exercici matinal per a un dia del final de l'estiu.


divendres, 27 d’agost del 2004

GR10 etapa12: Lescun - Etsaut

Lescun - Lhers - col de Barrancq - Borce - Etsaut

Després de l'etapa doble d'ahir, la caminada d'avui en sembla fluixa. Fins al coll hi ha 700 m de desnivell, que superem sense problemes; portem l'entrenament de 12 etapes. Baixant cap a Etsaut, tenim una visió inèdita fins ara. A l'horitzó es retalla nítidament la silueta del Midi d'Ossau, un dels cims més coneguts dels Pirineus. Haurem d'esperar a l'any vinent per veure'l més bé. Passem per Borce, un poblet molt típic, punt de parada en el Camino de Santiago francès al peu del Somport. Arribem a Etsaut, on tenim el cotxe. Fem un magnífic dinar a l'estació de Canfranc i tornem cap a casa donant definitivament per tancada la temporada 2004 del GR10.


dijous, 26 d’agost del 2004

GR10 etapa 11: Ste. Engrace - Lescun

Sainte Engrace - col de Suscousse - col de la Pierre de Saint Martin - Arette - pas de l'Osque - pas d'Azuns - Lescun

Després de la darrera sortida, havíem donat per acabada la temporada del GR10. Havíem fet deu etapes en una sola temporada i això ja era tot un rècord. Després de quatre dies de descans, però, pensem que encara podem aprofitar els darrers dies de les vacances per donar una nova empenta al GR10. La primera part de l'etapa és la remuntada d'un desnivell de 1.100 m, des del poble (630 m) fins al col de la Pierre de Saint Martin (1.760 m). Passem per un curiós abeurador (la tête du gardien) i per un menjador de voltors. Per fi arribem al coll fronterer, per on passa la carretera que ve de Belagua. Quan arribem a l'estació d'esquí d'Arette - La Pierre Saint Martin comença a ploure una mica. Aquí estava previst el final de l'etapa però estem molt animats i mentre dinem al bar de l'estació d'esquí decidim continuar fins a Lescun. Cal superar 300 m de desnivell fins al Pas de l'Osque i baixar, ja fàcilment, fins a Lescun


divendres, 20 d’agost del 2004

GR10 etapa 10: Logibar - Ste. Engrace

Logibar - plateau d'Ardakhotchia - col d'Anhaou - Sainte Engrâce

Després de quatre etapes, completem la sortida arribant a Sainte Engrâce. L'etapa és relativament llarga però variada. Passem ben a prop de les famoses gorges d'Holzarté i de Kakouéta però no ens desviem del camí. Tampoc tenim temps d'anar a veure l'impressionant pont penjat d'Olhadubi; volem tornar avui mateix a casa. Des de l'aparcament del camí de les gorges hem de caminar una hora per una carretereta fins al final de l'etapa. Per fi arribem a Sainte Engrâce i recuperem el cotxe que havíem deixat quatre dies abans. Mengem un entrepà en el bar de l'alberg, visitem la curiosa església del segle XII i iniciem el retorn a casa.


dijous, 19 d’agost del 2004

GR10 etapa 09: Col d'Iraty - Logibar

Col d'Irati - crête Ugatzé -Logibar

Etapa fàcil, gairebé tota de baixada, que ens porta des del Coll d'Iraty fins a Logibar. Primer cal pujar un petit llom; després, una llarga carena ens porta en una suau baixada fins al final de la nostra etapa. En aquest llom verd veiem les característiques palomeras i, per primera vegada, veiem cop a l'est, retallant-se a l'horitzó, l'esvelta silueta del pic d'Anie, primer cim important dels Pirineus que trobarem al nostre pas. Ens allotgem a l'alberg de Logibar.


dimecres, 18 d’agost del 2004

GR10 etapa 08: Phagalcete - Col d'Irati

Phagalcette - col d'Irau - casa Pedro - col d'Iraty

De bon matí ens posem en marxa. L'etapa d'avui tampoc és difícil però sí més llarga que la d'ahir. Pel darrera, cap a ponent, seguim veient les crestes d'Iparla dominant l'horitzó. Arribem a una carretera de muntanya i, pocs metres després, al col d'Irau, un ample coll cobert de prats. Des d'aquí comencem a pujar en direcció al pic d'Occabé, on hi ha els famosos cromlechs. El GR no puja al cim d'Occabé però hi passa ben a prop. Just a sota del cim trobem els cromlechs, uns curiosos cercles formats amb grans pedres, d'origen prehistòric. De baixada, arribem a casa Pedro, una mena de berenador molt popular en aquesta zona. Dinem aquí abans de seguir el nostre camí fins al col d'Iraty, on hi ha una estació d'esquí de fons. Dormim en un dels xalets de la urbanització, reconvertit en gîte d'étape. Abans, sopem en el restaurant de l'estació d'esquí.


dimarts, 17 d’agost del 2004

GR10 etapa 07: Esterançuby - Phagalcete

Estérençuby - Phagalcette

Sortim al matí de casa i anem directament a Sante-Engrâce, on acabarem d'aquí a dos dies l'etapa 9 del GR. Truquem al taxi de Tardets, que ens porta a Estérençuby. L'etapa és curta, i en poc més d'una hora arribem a la gîte d'étape de Phagalcette. La primera impressió no és gaire favorable, ja que està tot una mica deixat, però canviem d'opinió quan ens donen per sopar una insuperable truita de ceps, plat típic d'aquesta zona.


diumenge, 15 d’agost del 2004

Ascensió al Montardo (2.831 m)

Una clàssica ascensió, que repetim avui per recordar els vells temps. En Ramon Quintanilla fa molts anys que no fa muntanya i avui aprofitem per pujar aquest cim, gran mirador de la Vall d'Aran i el massís de la Maladeta. Sortim al matí del refugi Ventosa i Calvell i emprenem el camí que ja vam seguir per primera vegada el juliol de 1973 quan vam fer aquest cim, un dels primers cims importants que vam conquerir. Arribem al cim i contemplem el clàssic panorama: la Maladeta, els Bessiberris, la Punta Alta i el característic Estany de Mar amb la seva illa central. Retornem pel mateix camí de pujada.


dissabte, 14 d’agost del 2004

Refugi Ventosa i Calvell

Hem quedat per fer una ascensió clàssica, el Montardo d'Aran, per la ruta normal del refugi Ventosa i Calvell. Avui, després del viatge en cotxe, fem l'aproximació fins al refugi des de la presa de Cavallers per la Pleta de Rio Malo. El Ventosa i Calvell, des de la seva reconstrucció és molt confortable; allà sopem i dormim.


dissabte, 7 d’agost del 2004

Barrancs del Corb & Rumbau

Barranc del Corb, Rumbau
Fem el descens d'un parell de barrancs, el del Corb i el del Rumbau, a la zona de les Roques del Corb, a prop d'Oliana, a l'Alt Urgell. Són descensos fàcils, amb algun ràpel curt i sense complicacions. La roca és de conglomerat i presenta algunes formacions curioses com la gran finestra de l'entrada del barranc del Corb. El riu baixa força esquifit en ple agost però malgrat tot trobem alguna badina plena d'aigua on refrescar-nos.


dimarts, 27 de juliol del 2004

GR10 etapa 06: Saint Jean - Esterançuby

Saint Jean Pied de Port - Caro - col d'Handiague - Estérençuby

Curta etapa, de només quatre hores, amb la que donem per acabada aquesta tirada del GR10. Comencem la jornada fent unes fotos per les muralles del poble. No hi ha pressa; avui es tracta només de superar el petit coll d'Handiangue per arribar al poblet d'Estérençuby. Allà recuperem el cotxe i anem a dinar a Roncesvalles. Després agafem la carretera per tornar a casa.


dilluns, 26 de juliol del 2004

GR10 etapa 05: Baigorry - S. Jean

Saint-Etienne de Baïgorry - coll d'Aharza - coll d'Urdanzia - Lasse - Saint Jean Pied de Port

Aquesta etapa ens porta fins a Saint Jean Pied de Port, inici del Camino de Santiago. Des d'aquí, els peregrins remunten la carena fronterera per baixar a Roncesvalles. A mitja etapa arribem al cim de Monhoa (1.021 m). Des del cim comencem una llarga i plàcida baixada fins a Saint Jean, passant pel característic coll dels tres abeuradors. Mentre caminem, mirant enrere, veiem contínuament les crestes d'Iparla que vam recórrer ahir. Arribem aviat al final i a la tarda fem la maniobra de cotxe: en tren fins a Cambé les Bains i un taxi fins a Ainhoa i recuperem el cotxe, deixant-lo després a Estérençuby, punt final de l'etapa de demà.


diumenge, 25 de juliol del 2004

GR10 etapa 04: Bidarray - Baigorry

Bidarray - pic d'Iparla - col d'Harrieta - col de Buztanzelhay - Saint-Etienne de Baïgorry

Per primera vegada en el GR-10 trobem un desnivell considerable. Des dels 150 metres de Bidarray fins als 1.044 del cim, hi ha 900 metres de desnivell. Després, el camí segueix tota la carena fronterera d'Iparla, amb grans vistes sobre la vall de Baztan i baixa fins al poble de Saint-Etienne. La cresta d'Iparla és molt aèria i ens ofereix uns grans panorames sobre les valls del voltant. Després de carenar una bona estona, arribem al coll de Buztanzelhay i iniciem una llarga baixada fins a Saint-Etienne, un bonic poble, molt turístic. Ens allotgem a l'hotel Arcé.


dissabte, 24 de juliol del 2004

GR10 etapa 03: Ainoha - Bidarray

Ainhoa - col des Tros Croix - col Zuccuta - ferme Esteban - col de Méhatche -Bidarray

Sortim de casa després de dinar i anem a dormir a Elizondo, a l'hotel Baztan, que ja coneixíem de quan vam fer el GR-11. De bon matí passem la frontera per Dancharenea i deixem el cotxe a Ainhoa. L'etapa és un seguit de colls i collets entre muntanyes verdes i boscos humits. Des de l'últim coll, un fort descens ens porta a Bidarray. Després de la baixada del coll de Méhatche, sota la mirada atenta dels voltors, arribem a Bidarray, un poblet molt turístic. Ens allotgem a l'hotel Nobilia, al costat de l'estació de tren. És un hotel una mica vell però per sopar ens donen un canard confitat que ens fa oblidar totalment les set hores de camí.


dijous, 15 de juliol del 2004

Bocchette Centrale

Brochette Centrale
La Brochette Centrale és una de les vies ferrades més emblemàtiques de les Dolomites. És una via de gran categoria, amb un traçat atrevit que recorre la carena de la Brenta des de la Bocca degli Armi fins a la Boca di Brenta. Aquesta serà la darrera via ferrada que farem; un magnífic final per a una setmana d'intensa activitat muntanyenca. El punt més característic de la Centrale és el Campanile Basso, una impressionant torre calcària, d'aspecte inexpugnable, que voregem per la base ajudats pels equipaments de la via. Superat el pas del Campanile Basso, comencem el descens entrant a una estreta i obaga canal pedregosa que ens porta a la Bocca di Brenta, punt clau per baixar de la cresta en direcció a la vall. Des d'aquí tenim una nova perspectiva, una gran visió de l'impressionant monòlit del Campanile Basso que aquí cau a plom més de cinc-cents metres sobre la vall. Fixant-nos en la paret veiem uns punts de color a mitja alçada. És una cordada d'escaladors que estan remuntant aquesta paret i ens donen una referència clara de la immensitat de la paret. Passem la Bocca di Brenta i perdem de vista el sol brillant que ens ha acompanyat tot el dia. Molts metres sota nostre veiem la gelera per on baixarem en direcció al refugi Maria e Alberto Brentei. Els passos son vertiginosos, recorrent cornises estretes i murs verticals. En una cornisa trobem una plataforma de fusta que enllaça dues cornises sobre l'abisme. Aprofitant la calidesa de la fusta i l'aigua d'una font que brolla directament de la paret de roca, fem una aturada per menjar una mica. Un cop a la gelera, uns drets pendents ens porten al territori de l'herba verda i a la calidesa del refugi. Després, un llarg descens per prats i boscos ens porta al refugo Vallesinella i a Maddonna de Campligio on donem per acabada la nostra primera estada a les Dolomites.
Aquí teniu un muntatge de diapositives que inclou el Sentiero Sossat i aquest recorregut. Aquest muntatge ha estat cedit per Edicions JGB per a tots els seguidors del blog:




dimecres, 14 de juliol del 2004

Sentiero Benini & Sosat

Sentiero Benini Sosat
Per fi arriba el bon temps! Fa un dia magnífic i asolellat quan deixem el refugi i remuntem de nou fins el Paso Grostè, punt d'inici del Sentiero Benini. El nostre camí esta molt ben senyalitzat i a poc a poc anem guanyant alçada travessant congestes de neu i millorant la nostra visió sobre les muntanyes veïnes. El camí és molt entretingut. Després d'una llarga remuntada per un ample llom nevat, arribem a la cresta. La neu ens complica a estones la progressió. Sovint hem de travessar congestes, de vegades amb fort pendent, assegurats només amb els bastons d'esquí que utilitzem com a piolet. El traçat del camí és d'una saviesa impressionat; és un continu pujar i baixar, buscant sempre els punts febles de la muntanya per superar-la. En alguns punts el camí supera passos compromesos per sobre d'estimballs impressionants, d'una gran verticalitat. Per sort, en aquests punts les assegurances són sòlides i ens podem concentrar en gaudir del paisatge i respirar l'aire puríssim que corre per aquí dalt. La via segueix pel vessant Est de la muntanya i a poc a poc va superant els obstacles: Cima Grostè, Campanile de Camosci, Cima Falkner, Campanile de Valesinella i Cima Sella. En aquest sector la neu és abundant i a estones el camí desapareix. Cal posar atenció per no perdre la senyalització, ja que sortir-se del camí en aquestes muntanyes pot ser perillós. Aviat arribem a la Boca de Tuckett, una bretxa oberta a la cresta que és el pas clau que dóna pas al camí que baixa al refugi Tuckett, on tenim previst dinar abans de seguir cap al refugi Alimonta. El refugi Tuckett està situat en un bell indret dominant tota la vall. Igual que els altres refugis dolomítics que hem visitat, el Tucket és una magnífica instal·lació que ofereix seguretat i confort en un indret d'una gran bellesa natural. Dinem al refugi i fem una mica de migdiada abans de reprendre el camí. Tenim previst anar a dormir al refugi Alimonta. Hi volíem anar per la Brochette Alte però hi ha molta neu i preferim un camí més baix però igualment interessant i equipat: el Sentiero Sosat. Aquest Sentiero ens ha sorprès; esperàvem un simple camí de comunicació entre dos refugis amb algun tram equipat i ens hem trobat una autèntica via ferrada.
Podeu veure aquí un muntatge de diapositives d'aquest recorregut i l'anterior (sentiero Gstavo Vidi), cedit per Edicions JGB per a tots els seguidors de blog:




dimarts, 13 de juliol del 2004

Sentiero Gustavo Vidi

Sentiero Gustavo Vidi
Després d'un desplaçament en cotxe per canviar de zona des del massís de Sella fina a la Brenta, arribem a Madonna de Campiglio i prenem un telefèric que ens porta al Paso del Grostè. Està plovent, de manera que passem l'estona en el bar que hi ha al coll esperant que el temps millori. L'activitat prevista per avui era un curt camí que ens havia de portar al refugi Graffer, des d'on hem de sortir demà en direcció a la Brenta, però pensem en anar-hi per un camí alternatiu més interessant, el Sentiero Vidi. És un sender equipat, relativament fàcil però molt més interessant que el descens pel camí que, per una tartera, baixa al refugi. Completem el camí equipat sense cap problema i ens instal·lem en el refugi Grosté.


dilluns, 12 de juliol del 2004

Sentiero Dibona

Sentiero Dibona
De bon matí ens dirigim en cotxe cap al Passo Tre Croci on prendrem un telefèric que ens pujarà fins el refugi Lorenzi, situat a la cresta del Cristallo. A Cortina mirem la previsió del temps; sembla que no pinta massa bé però de totes maneres decidim tirar amunt confiant que el temps s'aguanti prou per poder fer el Sentiero Dibona. Agafem el telefèric, que en dos trams ens porta al refugi Lorenzi, situat en un punt estratègic de la cresta del Cristallo, a una altitud de 2.930 m. Un autèntic niu d'àligues. Fa uns anys, aquest lloc va ser triat per al rodatge d'una pel·lícula protagonitzada per Silvester Stalone. L'escena clau es va rodar en un pont penjat que uneix dos gendarmes de la cresta sobre un estimball esfereïdor. La via que volem fer és bastant fàcil però ara que estem aquí dalt el temps no sembla millorar i es confirma l'excés de neu a les Dolomites.
El Sentiero Dibona ressegueix una llarga cresta que des de la Forca Staunies va en direcció Oest fins molt a prop de la carretera de Cortina. L'equipament de la via es molt bo i això ens dóna una gran confiança, tenint en compte les males condicions de la via. Després de recórrer un bon tros de la cresta arribem al primer cim, el Cristallino d'Ampezzo. La piràmide del cim està defensada per unes canals recobertes de gel. Intentem superar aquests darrers metres però veiem que la via està en condicion hivernals i el temps no millora, de manera que ens donem per satisfets amb el recorregut que hem fet fins aquí i iniciem el retorn pel mateix camí, en direcció al refugi. Malgrat no haver completat el recorregut previst, tornem satisfets del magnífic recorregut que hem fet i els grans paisatge dolomítics que hem pogut veure.
Podeu veure aquí un muntatge de diapositives d'aquesta sortida, cedida per Edicions JGB per a tots els seguidors del blog:




diumenge, 11 de juliol del 2004

Monte Paterno (2.744 m) VF Innerkofler

Monte Paterno Innerkofler
El viatge ha estat llarg però finalment hem arribat al cor de les Dolomites, a un dels llocs més emblemàtics del massís. És mitja tarda quan arribem al refugi Auronzo, situat al mateix peu de les Tre Cime de Lavaredo. El refugi és molt confortable, gairebé com un hotel, però amb un gran ambient de muntanya. Per fi estem a les Dolomites ! Al mati resseguim un camí equipat fins al refugi Locatelli, punt d'inici de la via Luca-Innerkofler. Quan arribem al refugi Locatelli comença a caure una intensa nevada que en pocs minuts deixa la muntanya emblanquinada. El que havia de ser una fàcil presa de contacte amb les Dolomites se'ns ha complicat. Al cap d'una estona millora el temps i iniciem l'ascensió al Paterno. Sembla que aquest any hi ha més neu del normal; en molts llocs hem de buscar el cable de seguretat enterrat sota la neu. L'ascensió és complicada a causa de la neu però finalment arribem al cim del Monte Paterno (2.744 m) i podem gaudir d'una gran panoràmica de les Tre Cime di Lavaredo. No podem completar l'itinerari previst inicialment, de manera que retornem al refugi Locattelli i, per un camí diferent del que hem vingut, retornem al refugi Auronzo.
Podeu veure aquí una projecció de diapositives d'aquesta ascensió, amb una untroducció històrica sobre l'origen de les vies ferrades, cedida per Edicions JGB per a tots els seguidors del blog:




dissabte, 3 de juliol del 2004

Camí dels Enginyers

Aquest estiu anirem a les Dolomites, a fer unes quantes vies ferrades. Avui fem una sortida d'entrenament, pensant ja en aquesta sortida de l'estiu, per un camí clàssic però poc conegut: el camí dels Enginyers. Aquest pintoresc camí, senyalitzat com a variant del GR11, va del Santuari de Núria a Coma de Vaca passant per sota dels Torreneules entre els estimballs de les Roques de Tot lo Món. Hi havia una mica de boira, que feia encara més atractiu el camí, que planeja a mitja alçada entre els estimballs de Tot lo Món. Hem arribat al refugi de Coma de Vaca on hem menjat una mica i, ja pel camí normal d'accés al refugi, hem retornat a Queralbs.
Aquí teniu aquí el vídeo d'aquesta sortida:




dissabte, 5 de juny del 2004

Barranco de Lenases

Lenases
Tornem a Guara, per fer el descens d'un dels seus característics barrancs, el de Lenases, situat a prop de San Julián de Banzo, al límit occidental de la serra. Per començar, anem a sopar i dormir al Bar Jesús del poble d'Abiego, un lloc molt conegut per nosaltres des de fa molts anys. De bon matí sortim en direcció al barranc. L'aproximació és també molt interessant, en un dia molt clar. Veiem la Hoya de Huesca i tota la serra de Guara mentre els voltors, incansablement, sobrevolen el nostre itinerari. Amb la primavera, tot està verd i florit. El barranc és molt tècnic, amb més de quinze ràpels, i ens permet gaudir plenament del nostre esport en un entorn natural molt característic, sobrevolats contínuament pels voltors que aquí són extraordinàriament abundants. L'aigua no és molt neta, com es pot veure a les fotos però l'ambient del baranc és molt interessant, característic de Guara.


diumenge, 30 de maig del 2004

GR10 etapa 02: Olette - Ainhoa

Olhette - Col des Trois Fontaines - Sare - Venta Berouet - Ainhoa

De bon matí sortim, després d'un bon esmorzar a la gîte a base de melmelades casolanes amb pa i mantega. El dia no està gaire bé; està molt núvol i quan arribem al coll hi ha boira i plou. Sort que portem la capelina; ens la posem i seguim endavant. Travessem la via del tren turístic que puja a la Rhune, una muntanya convertida en mirador per a turistes. Ja de baixada, arribem al poblet de Sare. A Sare estem a punt de plegar. Plou fort i el cel gris no sembla que vulgui canviar. Ens refugiem en un bar i esperem una estona. Al cap de poc sembla que vol deixar de ploure i sortim novament. Passem per la venta Berrouet, una curiosa zona comercial al límit de la frontera, on compren els francesos. Arribem a Ainhoa i donem per acabada l'excursió. Un taxi ens retorna a Hendaia, on tenim el cotxe.


dissabte, 29 de maig del 2004

GR10 etapa 01: Hendaya - Olhette

Hendaia - Biriatou - Col d'Ibardin - Venta de Inzola - Olhette

Iniciem aquest gran recorregut pirinenc a la platja d'Hendaia, just al davant de l'elegant casino. De bon matí comencem a caminar pels carrers d'Hendaia. Resseguim un passeig veient Irún a la riba espanyola del Bidasoa. En poc més de dues hores arribem a Biriatou. Dinem a l'aubergue Hiribarren, amb vistes al Bidasoa i a la carretera que ressegueix el riu per la riba espanyola. Després seguim el nostre camí. Cal pujar al coll d'Ibardin, de només 317 m, però el sol de les tres de la tarda és fort. De baixada, el camí fa una incursió a l'altra banda de la frontera; passem la muga 18 i arribem a la venta de Inzola, una antiga caserna de la Guàrdia Civil que ara funciona com a taverna. Prenem un refresc i seguim el nostre camí. A la venta de Inzola ens ensenyen una drecera que ens porta, pel mig del bosc, fins a Olhette. Ens estalviem una petita pujada fins al coll de Grand Escarga. A Olhette, final d'aquesta etapa, ens allotgem a la gîte d'étape, instal·lada en un típic caserío basc. Havíem fet la reserva per telèfon i ens esperen amb el sopar a punt.


dissabte, 22 de maig del 2004

VF Teresina

La via ferrada de la Teresina és la més aèria i clàssica de Montserrat, i la primera que es va fer aquí si deixem de banda alguns camins equipats que no són pròpiament vies ferrades. Puja per una canal de la zona de Santa Cecília i després s'enfila per la gran paret fins al cim de Sant Jeroni, punt culminant del massís. Ja l'havíem pujat un parell de vegades però només fins a l'agulla despresa de la paret on abans acabava la via. Ara l'han equipat fins al cim i això ens permet un final molt millor, gaudint de la gran panoràmica que es veu des de Sant Jeroni.


diumenge, 16 de maig del 2004

Gorja de les Canals

Gorja de les Canals
El torrent de les Canals és un afluent de la riera de Sant Aniol. El descens d'aquest barranc és tan espectacular com el propi Sant Aniol: aigües netes i transparents, cabal important i continu, entorn salvatge... un dels millors descensos de Catalunya. Avui estreno el vestit de neoprè que per fi m'he comprat, després de més de 20 anys fer barranquisme al límit de la hipotèrmia. L'aproximació ja és, per si sola, una magnífica excursió pel indrets ferèstecs de l'Alta Garrotxa. Després de dues hores de camí iniciem el descens, molt aquàtic i tècnic però sense cap dificultat especial. Completem el descens i acabem dinant al restarant del càmping de Sadernes.


diumenge, 9 de maig del 2004

VF de les Dames

Una nova via ferrada a Montserrat, a la zona de la Vinya Nova, que fem en sortida matinal. És una via vertical i de dificultat sostinguda però perfectament equipada. La baixada la fem per la mateixa via, en ràpel. En un dels replanets de la via trobem una espectacular floració violeta d'orelles d'os (ramonda myconi), que fotografiem tots compulsivament com si fóssim japonesos.


dissabte, 1 de maig del 2004

Barranc del Coll de Port

Barranc del Coll de Port
Volíem fer el barranc del pas de l'Escanell però en arribar al primer ràpel hem observat que el riu baixava crescut i no era prudent baixar. Hem tornat enrere i hem anat al Torrent del Coll de Port, a prop de Sant Llorenç de Morunys (La Cóma). Hem fet el barranc, no gaire llarg, i a la tarda en volíem fer un altre però s'ha posat a ploure i ho hem deixat córrer. Avui, per primera vegada, portava un neoprè de lloguer i he pogut comprovar la diferència entre fer barrancs a pèl i fer-los correctament equipat.


diumenge, 25 d’abril del 2004

Barranc del Clot de la Sajolida

Clot de la Sajolida
Tornem a fer el descens d'aquest barranc montserratí, que ja havíem baixat fa unes setmanes amb la colla dels barranquistes de Gavà. Aquesta vegada vénen els cunyats francesos d'en Joan Guirao. Fa un dia primaveral i disfrutem molt de la baixada. Els convidats també s'ho passen molt bé practicant el ràpel per aquests penyassegats.


dissabte, 10 d’abril del 2004

Tosseta de la Caülla (2.836 m), amb esquís

Tosseta de la Caülla
Després de passar la nit a la borda de Sant Bartomeu, hem sortit amb els esquís als peus des de l'estació d'esquí de fons d'Arànser per fer una ascensió d'esquí de muntanya. L'itinerari és fàcil, seguint les pistes marcades per a fer esquí de fons fins al refugi lliure de Les Pollineres. Després  una altra pista puja fins al refugi dels Estanys de la Pera. Hem esmorzat al refugi abans d'iniciar pròpiament l'ascensió al cim. La pujada és relativament fàcil, amb molta neu i molt bona per ser l'època que és. El pendent és suau i hem pujat fent algunes llaçades però sense posar ganivetes.; hem arribat al cim amb els esquís als peus. Aquest cim, que aquí hem anomenat Tosseta de la Caülla, apareix en alguns mapes amb altres noms; se l'anomena també Pic de la Colilla o dels Estanyons. La baixada molt bé, amb una neu magnífica fins al refugi. Després hem baixat ben fàcilment seguint les pistes fins al punt de partida.


dissabte, 27 de març del 2004

Serra de l'Obac

Excursió matinal a la Serra de l'Obac, al costat de Sant Llorenç de Munt. Fem un petit itinerari: Alzina del Salari - Coll de Tres Creus - Font de la Pola - Casa de l'Espluga - Carena de la Fosca - Alzina del Salari. Una senzilla passejada matinal amb interès fotogràfic però tampoc fem gares fotos perquè el dia és gris. A la tornada, quan gairebé arribem al cotxe, cau una petita nevada, un fet insòlit en aquestes muntanyes de tan poca altitud.

diumenge, 21 de març del 2004

Sant Llorenç de Munt

Sortida matinal al parc natural de Sant Llorenç de Munt. Sortim del coll d'Estenalles i pugem fins a la Mola de Sant Llorenç. Fa molt bon dia i des del cim podem gaudir d'una gran panoràmica.


dissabte, 6 de març del 2004

Clot de la Sajolida

Clot de la Sajolida
Descens del barranc del Clot de la Sajolida, a prop de la Vinya Nova. Ens hem ajuntat amb un grup de barranquistes de Gavà, alguns dels quals s'estrenaven en aquesta mena d'activitats. Bastants ràpels i alguns passos característics com "los oscuros de la señorita Pepis" i "la possa del corassón". La progressió ha estat lenta perquè anàvem vuit persones, i quan hem arribat a casa l'arròs s'havia covat, però ha valgut la pena.


dissabte, 21 de febrer del 2004

Matagalls

Una vegada més fem el ridícul. Algú ens ha dit que al Montseny havia caigut una nevada d'aquelles que fan història, de manera que aquest diumenge al matí ens acostem a Coll Formic amb els esquís, les pells i les ganivetes, disposats a fer una ascensió d'alt nivell. La decepció és total: està tot pelat i no ens podem ni posar els esquís. Però ja que estem aquí fem una passejada i pujem al Matagalls caminant, deixant els esquís al cotxe. No esquiem però fem el cim !!!


divendres, 6 de febrer del 2004

Puigmal de Llo (2.767 m) amb esquís

Inaugurem la temporada d'esquí de muntanya amb l'ascensió al Puigmal de Llo des de l'aparcament de l'estació d'esquí de Puigmal. L'ascensió és fàcil, ja que, gràcies a la carretera d'accés a l'estació, el punt de partida és molt alt. Gaudim d'un gran panorama: al sud, el Puigmal ho domina tot; al nord tenim una gran vista de les muntanyes de la Cerdanya i Andorra. Al davant mateix, les pistes d'esquí plenes d'esquiadors petits com formiguetes...


dissabte, 17 de gener del 2004

Barranc de la Coma Baixa

Sortida matinal a la canal de la Coma Baixa, una característica canal montserratina equipada amb cadenes i cordes fixes. El punt més característic de la canal és la poza trampa, una cavitat profunda excavada per l'aigua al llarg dels segles que, en teoria, pot deixar atrapats els escaladors desprevinguts. El recorregut és fàcil i entretingut; l'aproximació i el retorn ens permeten també recórrer bonics camins montserratins.


diumenge, 4 de gener del 2004

BTT Gallocanta (II)

Segona jornada de la nostra ruta per Gallocanta. De bon matí ens posem novament en marxa. L'itinerari d'avui és llarg i interessant: el santuari de la Virgen de Olmedo, Used, Cubel, laguna de Guialguerrero, Torralba de los Frailes, ermita del Cristo i laguna de la Zaida. A Torralba de los Frailes patim una petita decepció quan descobrim que el restaurant casolà recomanat per la guia està tancat. Mengem quatre ganyips que portem a la motxilla i fem una petita migdiada abans de tornar a l'alberg passant per la llacuna de la Zaida, que contemplem des d'un mirador. Acabem l'itinerari quan ja fosqueja, a l'alberg Allucant.
Aquí teniu el muntatge audiovisual, obra d'en Joan Guirao.


dissabte, 3 de gener del 2004

BTT Gallocanta (I)

La típica sortida de Nadal en BTT ens porta aquest any a les llacunes de Gallocanta, un altiplà a 1000 metres d'altitud amb diverses llacunes freqüentades per diverses espècies d'aus migratòries. Ens instal·lem a l'alberg Allucant, situat a l'entrada del poble de Gallocanta, molt confortable i acollidor. Prenent l'alberg com a base d'operacions, fem dos itineraris circulars recorrent aquests interessants paratges.