dissabte, 27 de juliol del 2002

La Peonera inferior

Peonera Inferior
Després de passar calor per les muntanyes africanes de l'Atlas hem programat una sortida refrescant i aquàtica a la serra de Guara. Tornem a fer el descens del barranc de la Peonera, des de l'ermita de San Martín. És un dels descensos més agradables de tota la serra, sense cap dificultat tècnica però amb molta aigua, neta i transparent; un descens ideal per fer en aquesta època de l'any quan la calor fa poc recomanables altres activitats.


dijous, 4 de juliol del 2002

Gorges del Dadés - Boulmane

Novament en camí, el riu s'engorja entre uns alts espadats. La carretera puja pel marge esquerre fins a dalt d'un esperó que cau a plom sobre el riu. El descens de l'esperó es realitza amb unes espectaculars llaçades que ens porten novament al costat del riu. Seguim baixant per la carretera travessant pobles i poblets a mesura que ens acostem a les terres baixes, molt més poblades. A poc a poc apareixen coses que no havíem vist fins ara. Hi ha tendes, mesquites, escoles... Estem arribant al final de la vall del Dadès i aviat arribarem a Boulmane, punt final de la travessia en bicicleta. Ara ens queda un llarg trajecte de retorn a casa, que aprofitem per fer una mica de turisme. L'endemà agafarem un cotxe de línia que ens retornarà a Marraquech, on agafarem l'avió.
Podeu veure el fotolibro Atlas 2002 clicant sobre la foto que il·lustra aquesta entrada del blog. També tenim aquí un fotomuntatge amb les millors imatges de la sortida, cedit per Edicions JGB per a tots els seguidors del blog:



dimecres, 3 de juliol del 2002

Tizi-n-Quano - Gorges del Dadés

Sortim a bona hora del matí i, desprès de fer uns 30 km en un cotxe tot terreny per una àmplia vall, arribem a Agoudal. Seguim per una altra pista i el Land Rover ens deixa en el lloc acordat, un coll situat a uns 2.700 m. Recorrent l'alta plana entre el collet on ens ha deixat el vehicle i el Tizi-n-Ouano, situat a més de 3.000 m, ens anem trobant amb curiosos personatges; pastors que viuen en condicions extremes en aquestes muntanyes i que en veure'ns venir, ja des de molt lluny, ens vénen a trobar. Un d'ells, fins i tot, ens fa un concert amb una trompeta que s'ha fabricat amb una ampolla de plàstic. Arribem al coll, a més de 3.000 m. Des d'aquí podem observar nous horitzons per la vall del Dadès. La pista inicia un llarg descens, començant per un llarguíssim flanquejament de dotze quilòmetres fins al primer revolt. A mesura que avancem van sorgint per sota nostre les espectaculars gorges del curs alt del riu Dadès. Per sort, aquí la pista és bastant bona i això ens dóna seguretat, ja que en alguns indrets l'estimball és considerable. Després del llarg flanquejament de 12 km, arribem al primer revolt. Just en aquest punt podem observar, a uns cinc cents metres per sota nostre, un poblet totalment integrat en el paisatge. És Aït Atto ou Moussa. Podem veure la seves cases disposades en diversos barris agrupats amb una interessant arquitectura, els conreus, les eres, i tot totalment mimetitzat. La pista segueix baixant amb grans revolts... Finalitza el descens i el nostre camí, ja planer, ressegueix la fèrtil vall del riu Dadès. Arribant a Msemrir trobem la carretera asfaltada, una novetat després de tants quilòmetres de pista. A mitja tarda encara estem en plena carretera, que ara puja per superar un petit collet que evita l'engorjat del riu. El paisatge va prenent grans dimensions i la calidesa de la llum de la tarda ens acompanya en les darreres rampes del coll. Després ve un llarg descens pel fons de la vall, que aquí forma un petit engorjat. Resulta un descens molt agradable; mentre travessem les poblacions veiem els homes i les dones que tornen del camp desprès de treballar tot el dia. Gairebé és fosc quan arribem a una zona turística en plenes gorges del Dadés i trobem un excel·lent hotel. Sopem una tagine i dormim en una habitació molt confortable.


dimarts, 2 de juliol del 2002

Maison Forestal de Tirhist - Imilchil

Ens llevem aviat; avui hem d'arribar a Imilchil. Al cap de poc de sortir tenim una punxada. Per sort, portem tot el necessari per resoldre l'avaria i en pocs minuts estem novament en marxa. Des de Tirrhist, la pista no ha deixat de pujar. El paisatge ens recorda molt el Prepirineu, i tan sols quan passem pel costat d'alguna edificació o ens trobem amb alguna persona ens adonem que estem al Marroc. Arribem a una cruïlla de camins i deixem la vall principal per remuntar un coll que cal superar per anar a Imilchil. Mentre remuntem, tenim belles vistes del poble de Tirrhist i els camps de conreu, tots verds, del seu voltant. Passat Tirhadouine arribem a una extensa conca que configura l'estatge superior de la vall. El sòl recobert d'herba dóna un color especial a tot l'entorn. En bona part d'aquesta gran conca podem observar campaments de berbers enfeinats en segar l'herba. És una reserva natural i el govern acaba d'autoritzar els habitants de les valls per poder recollir l'herba de la zona. Tots aprofiten per arreplegar herba per alimentar el bestiar durant l'hivern. Finalment arribem al coll de Tizi n'Inouzane; per sota nostre podem observar tota la vall que hem remuntat, amb els seus vessants plens d'herba. Després d'un llarg descens, arribem novament a terreny planer. Anem passant per tot un seguit de pobles on l'home es troba totalment integrat en el paisatge. Aquesta vall està molt viva i a cada pas trobem gent atrafegada movent-se amunt i avall carretejant la collita amb les mules. A poc a poc van quedant enrere pobles i conreus; el paisatge s'ha tornat àrid i en certs moments ens recorda l'altiplà bolivià. Fa força calor però sabem que Imilchil és molt a prop i que allà ens podrem refer dels quatre dies de travessia. Finalment arribem a la pista recentment asfaltada que, en vuit km, ens porta a Imilchil. Ens instal·lem en un hotelet i a la tarda decidim anar a visitar el llac de Tislit, aprofitant una petita carretera asfaltada.


dilluns, 1 de juliol del 2002

Source - Maison Forestal de Tirhist

De bon matí hem reprès el camí que comença "sucant" pel mig del cabalós riu que neix de la source. Arribant a la població de Tagoudit la pista millora força. Aprofitem que hi ha un grup de nois per confirmar que el poble on arribem és el que creiem, doncs un sorprenent rètol que hi ha a l'entrada està en àrab. Al llarg d'aquesta vall anem veient algun poblet, camps d'herba verda i les eres per batre el blat, per sobre els vessant del Djebel Masker, de 3.722 m, un dels gegants de l'Atlas. Arribem al darrer poblet de la vall i al fons podem veure les muntanyes on ens dirigim. Just arribar a la part més alta de la pista, l'enclotada i àrida vall que remuntàvem, deixa pas a una plana sorprenent. Els camps de cereals contrasten amb els secs vessants del Djebel Masker i aquest paisatge ens acompanyarà fins el poble d'Anemzi, que ja està a prop. Arribats al poble d'Anemzi, una munió de canalla ens surt al pas. Suposem que per aquí no hi passa molta gent amb la nostra pinta, així que som l'espectacle del dia. Aquest poble està situat en un indret solitari, per sobre dels 2.300 m. Seguim el nostre camí en direcció a Imilchil. Des de l'altiplà on es troba aquest poble, la pista comença a baixar entre camps de blat. A mesura que avancem va canviant el paisatge. Els camps de conreu van desapareixent i en els àrids vessants de les muntanyes van apareixent gran cedres. En algun moment el paisatge ens recorda el nostre prepirineu. Rodem per valls enclotades i abruptes, al costat d'un tàlveg del riu per on es confon a estones la nostra pista, que en alguns trams és impracticable per als vehicles. De tant en tant veiem alguna casa aïllada. A primeres hores de la tarda passem pel poble d'Anefgou, situat a 1930 m. Hi ha molta gent pels camps i ens saluden quan passem. Arribem al refugi de Tirrhist. El guarda ens cedeix una casa perquè hi passem la nit. Aquest és un interessant indret situat al mig d'un bell bosc. Hi ha una font amb un cabal important i diversos rierols. Al voltant les muntanyes formen drets ves-sants d'aspecte alpí. Tota aquesta zona és una reserva natural, de gran valor. El guarda ens diu que els vessants rocallosos de la reserva estan plens de cabres de muntanya.