Cova de les Egagròpiles

Avui he visitat una cova més a l'illa d'Eivissa. La Cova de les Egagròpiles és una petita cavitat, en realitat no és més que una bauma, però està guarnida per unes estalactites que ens ofereixen unes vistes espectaculars i singulars des de l'interior de la cova. 

Tot i que la cavitat no té recorregut, val la pena fer la curta excursió que hi porta, recorrent zones ferèstegues i poc conegudes del nord de l'illa, a la zona del Cap des Rubió, a prop de la Cala Albarca.

He iniciat la caminada des del final d'una pista que surt de la carretera que uneix Sant Miquel amb Sant Mateu. He agafat un petit camí, ben fressat, que porta en direcció a la Cala d'Es Portitxol i al Cap des Rubió. El camí voreja el Puig des Mossons i deixa la branca que porta a la cala per seguir en direcció al Cap des Rubió.

He passat al costat d'un antic pou, una magnífica mostra d'aquitectura popular, amb un petit abeurador al costat que devia servir per donar aigua a les mules que passaven per aquest camí quan aquesta zona estava habitada i cultivada. Avui només es veuen les restes dels antics bancals on hi havia camps de conreu i ara estan envaïts pel bosc.

Més endavant he deixat el camí per agafar un corriol gairebé invisible, iniciant la baixada final a buscar la cova. Hi ha fites que ens van guiant quan el camí desapareix i, més avall, un petit ressalt que se supera amb l'ajut d'una corda de nusos però sense dificultat. Abans d'arribar al final encara hi ha un altre tram equipat amb una corda fixa però la dificultat és també mínima.

Finalment he arribat a la Cova de les Egagròpiles, situada sota un cingle però encara relativament lluny del mar. La cova és una mica decebedora perquè és ben poca cosa, només una bauma sense cap recorregut, però la visió del mar des de l'interior de la cavitat amb les estalactutes de formes irregulars penjant del sostre és realment espectacular.

He estat una estona a la cova, fent fotos i gaudint d'aquest indret tan singular abans d'iniciar el retorn pel mateix camí. Ha estat una curta excursió que m'ha permès conèixer un altre dels racons singulars que amaga l'illa d'Eivissa.

I aquí teniu un vídeo amb escenes d'aquesta excursió i de la visita a la Cova de les Egagròpiles, que en aquesta ocasió és de producció pròpia (Quercus Films):

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Excursió a Cala Aubarca, 2022

La Cova Inclinada, 2022

Cova d'en Jaumet, 2021

---

Paret de la Batalla, via Escaladors Bucòlics

Hem vingut a escalar al Clot de Vilamala, una zona de roca conglomerada situada a prop de Sant Llorenç de Morunys. Ja coneixíem aquests racons per haver vingut diverses vegades d'excursió però mai havíem escalat en aquestes roques d'aspecte montserratí.

La via triada encara no fa un any que va ser oberta. És de dificultat moderada i prou llarga, cinc tirades, per justificar el viatge fins aquí. A més, la millor manera d'arribar a peu de via és baixant en ràpel per la pròpia paret, 5 ràpels d'uns 30-35 metres, que fan més completa l'activitat.

El punt de partida està en el punt quilomètric 20 de la carretera que va de Solsona a Sant Llorenç de Morunys pel Coll de Jou. Just al costat d'aquest punt hi ha les ruïnes de l'Hostal Nou de Canalda i una àmplia explanada on podem aparcar.

L'aproximació a l'inici de la línia de ràpels és curta i està marcada amb una infinitat de fites. Malgrat tot, ens ha costat una mica trobar el primer ràpel perquè quan s'han acabat les fites no es veia la instal·lació. Al final l'hem trobat i hem acabat de baixar, assegurats perquè hi ha una bona caiguda, fins a l'inici dels ràpels.

Hem fet un total de 5 ràpels, aprofitant els ancoratges de les reunions i deixant un mosquetó a cada instal·lació per recuperar-los a la pujada.  Com que la llargada dels ràpels estava entre 30 i 35 metres i això era massa just per una corda de 60 en doble, hem muntat els ràpels amb les dues cordes i hem baixat amb tota seguretat i sense problemes fins al peu de via, al fons d'una marcada canal.

La via és relativament llarga, 5 tirades, de dificultat moderada i ben assegurada amb parabolts. Només hem trobat que les dues tirades més fàcils (II-III) no tenien cap assegurança malgrat ser tirades de 30 metres, fàcils però amb algun sector de pedres una mica inestables.

· La primera tirada puja directament per placa, que comença llisa però a mesura que pugem hi ha més varietat de preses i la dificultat va decreixent. 30 metres, 4 parabolts.

· La segona tirada és de transició, una llarga placa ajaguda que no passa de segon grau però sense cap assegurança. 30 metres.

· La tercera tirada és el pas clau de la via. Sobre la reunió hi ha un mur lleugeramente desplomat. Per evitar el desplom pujem en diagonal a l'esquerra seguint els parabolts, que aquí són especialment abundants, en direcció a una canal ben marcada.  No arribem a la canal sinó que la seguim uns metres en paral·lel, els més drets, per després decantar-nos a la dreta per anar a buscar la reunió. 40 metres, 8 parabolts.

· La quarta tirada és una placa irregular on els parabolts ens guien per trobar els millors passos. Sortim de la reunió per la dreta però ens decantem a l'esquerra per anara buscar els parabolts. Després d'uns metres iniciem una diagonal ascendent a la dreta per anar a la reunió. 35 m, 4 parabolts.

· La cinquena i última tirada és relativament fàcil (tercer grau) però sense assegurances. Només trobem, a mitja tirada, un merlet on amb una mica d'habilitat podem col·locat una baga d'assegurança.

Hem completat l'escalada i hem tornat al cotxe satisfets per aquesta activitat singular en la que hem baixat la via abans de pujar-la. De tornada ens hem aturat a dinar en un bar-restaurant del polígon industrial de Solsona.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. Ha estat produït per Mountain Films i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Excursió per la  Vall de Lord, 2012

S. Llorenç, de Vacances, 2001

Camí dels Ferros, 2000

---

VF Ettore Castiglione

Avui hem completat l'etapa final de la nostra travessia de quatre dies per les Dolomites de Brenta. El recorregut consistia en una via ferrada curta però intensa i una llarga caminada fins a Valesinella, on vam deixar el cotxe fa quatre dies.

La via ferrada Ettore Castglione és relativament curta però molt interessant. Supera, amb l'ajut de diversos trams d'escales d'acer, un gran mur per sota de la Bocchetta dei Due Denti, una bretxa que comunica dues valls i permet el pas del refugi Silvio Agostini al refugi 12 Apostoli.

Hem esmorzar al refugi Agostini i hem iniciat ben aviat la caminada. Des del mateix refugi ja es veu el mur que hem de superar per la via ferrada, que des d'aquí és impressionant. L'aproximació a l'inici de la via és curta i en menys d'una hora ja estàvem al peu de la primera escala. La paret està orientada a l'est, de manera que de bon matí ja hi tocava el sol, fet més agradable la progressió. 

Ens hem equipat per iniciar la pujada, que comença amb uns trams curts d'escala. A continuació hem trobat una curta cornisa que porta al peu d'una altra escala, la més alta de tot el recorregut, espectacular però fàcil perquè està lluny de la verticalitat.

Després hem entrat en una canal per on hem superat algunes escales curtes fins arribar, molt abans del que pensàvem, a la Bocchetta Due Denti (2.859 m). Des d'aquí se'ns ha obert un nou panorama, a l'altra banda de la muntanya,  amb grans vistes del massís de l'Adamelo. També es veia, al fons de la vall, el refugi 12 Apostoli, on acaba la primera etapa del nostre recorregut d'avui.

Ens hem desequipat i hem baixat per un bon camí fins al refugi 12 Apostoli, situat en una gran zona rocosa. Abans d'emprendre la segona part del recorregut, fàcil però molt llarga, hem fet una parada tècnica en el refugi per esmorzar.

La continuació és un llarg recorregut, de més de quatre hores, que ens ha de retornar a Valesinella, on vam iniciar la nostra travessia. Hem començat la caminada baixant per un camí ben marcat però amb passos equipats i alguna petita grimpada. El camí baixa per un espadat buscant els millors passos; un tram espectacular que ens ha portat fins al fons de la vall, a la zona coneguda com Pian de Nardis (1.820 m). Des d'aquí el refugi es veu impressionant, penjat a dalt d'un cingle d'aspecte inexpugnable. 

Des del Pian de Nardis hem baixat pel bosc seguint el camí fins al Lago di Valagona (1.590 m). Allà el camí es converteix en una pista que hem seguit, tallant les llaçades per unes dreceres, fins al pont del riu de Valesinella, punt més baix del nostre recorregut. Des del pont hem iniciat la remuntada, seguint una pista fins a Valesinella, on hem recuperat el cotxe donant per acabada aquesta gran travessia ferratista per les Dolomites de Brenta.

Hem dinat al refugi de Valesinella i hem iniciat el llarg camí de retorn a casa per carretera, fent nit a la població italiana de Cremona.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Col dei Bos VF Alpini, 2022

Cristallo, VF M. Bianchi, 2022

Sentiero Dibona, 2019

---

Bocchette Centrale i Sentiero Brentari

Avui hem fet la segona etapa de la nostra travessia ferratista pel massís de la Brenta, a les Dolomites. Hem dormit al refugi Alimonta i amb les primeres llums, després d'esmorzar al refugi, hem començat a caminar en direcció a la Bocca degli Armi, una marcada bretxa, visible des del refugi, on comença la Bocchetta Centrale.

Poc després de sortir del refugi hem arribat a una bifurcació. Hi ha dos camins però els dos porten al mateix lloc. Hem vist gent pel camí de la dreta i l'hem agafat. Ha estat un error perquè el camí porta travessar el glaciar a mitja alçada. A principi de temporada, quan encara hi ha neu, la gelera es travessa sense problemes seguint una traça sobre la neu però al setembre no queda neu i aflora el gel viu. Hem hagut de baixar uns metres per una pedrera per vorejar la gelera i tornar a remuntar per l'altra banda. 

Finalment hem arribat a la Bocca degli Armi (2.749 m), punt d'inici de la via ferrada de la Bocchetta Centrale. Hem iniciat el recorregut per un sector equipat amb diversos trams d'escala que ens han portat a una llarga cornisa o cegna. Hem recorregut aquesta cornisa, fàcil però vertiginosa, i després d'una bona estona hem arribat al peu del Campanile Basso,  una esbelta agulla que s'alça molts metres per sobre nostre.

Hem vorejat el Campanile, arribant a una bretxa per on hem passat a l'altra vessant de la muntanya, la que dona al refugi Brentei que es veu molts metres a sota nostre al fons de la vall. Seguint una nova cegna, hem arribat a una curiosa font que brolla d'una esquerda de la roca. No ens hem aturat; només hem fet un glop i hem seguit per l'estreta cornisa fins arribar a una bifurcació. 

A la dreta hi ha una escala vertical i vertiginosa que porta al fons de la vall i al refugi Brentei. Al davant, seguint la cegna, hi ha un petit tram de via ferrada que enllaça amb el camí del refugi Pedrotti. Es un tram curt però delicat o, si més no, impressionant, amb unes grapes de ferro per on caminem sobre el buit.

Hem arribat al camí del refugi Pedrotti i, en dos minuts, a la Bocca di Brenta (2.552 m), un marcat coll des d'on ja es veu ben a prop el refugi. En pocs minuts hi hem arribat, donant per acabada la primera part del nostre recorregut d'avui: la via ferrada de la Bocchette Centrale.

I aquí teniu un vídeo amb el resum d'aquesta primera part del recorregut d'avui. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

Hem esmorzat i hem descansat una estona al refugi abans d'iniciar la segona part del nostre recorregut, la via ferrada L. Brentari. Es tracta d'un camí que uneix els refugis Pedrotti i Agostinni, que en el tram final està equipat con a via ferrada i baixa amb uns trams d'escales vertiginoses per un esperó vertical que cau sobre el glaciar d'Ambiez.

Hem sortit del refugi iniciant una llarga caminada, amb algun curt pas equipat, fins a la Bocca dela Tossa (2.845 m), el pas clau del camí entre els refugis. A pocs metres del coll hem trobat el cable de vida que marca l'inici de la via ferrada.

Hem iniciat la baixada, primer fàcilment, flanquejant la muntanya fins arribar a la part superior d'un gran esperó que cau a plom sobre el glaciar.  A partir d'aquí la ferrada és gairebé vertical i els trams d'escala venen encadenats un rere l'altre. En molts punts no hi ha equipament per als peus sinó que cal utilitzar preses naturals, en algun cas tallades a la roca.

Gairebé al final hem baixat un mur de roca blanquinosa amb preses naturals, combinades amb les grapes de ferro i amb una visió espectacular del glaciar sota nostre amb les esquerdes ben obertes. Hem arribat al peu del mur, al davant d'una gran rimaia del glaciar. Per superar la rimaia i els primers metres del glaciar, els més pendents, hi ha una corda de nusos. Hem baixat amb l'ajut de la corda fins hem pogut seguir caminat pel glaciar cobert de grava.

Hem baixat per la pedrera fins enllaçar amb un camí que ens ha portat de baixada, fàcilment, fins al refugi Silvio Agostini on hem acabat l'etapa d'avui i ens hem instal·lat per passar la nit.

I aquí teniu el segon vídeo, que correspon a la via ferrata L. Brentari. Com l'anterior, és obra d'Edicions JGB i ha estat cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

VF Porton & VF Velo, 2006

VF Passo Satner, 2006

Bocchette Centrale, 2004

---

Bocchette Alte i VF Oliva Detassi

Hem iniciat les activitats dolomítiques amb una via ferrada de les més clàssiques de la Brenta, la Bocchette Alte, complementada amb una variant espectacular, la via Oliva Detassi, amb unes escales vertiginoses. Ja havíem programat aquest recorregut en una anterior visita a la Brenta l'any 2004 però en aquella ocasió hi havia molta neu perquè era a principi de temporada i vam preferir seguir una altra ruta.

Hem dormit al refugi i amb les primeres llums hem sortit en direcció a la Bocca del Tuckett, una bretxa que dona entrada a la part alta de la Brenta i al nostre objectiu principal d'avui, la Bocchette Alte. Ens ha costat poc temps arribar a la bretxa i un cop allà ens hem equipat per iniciar el recorregut de la via.

Hem iniciat la ferrada per uns trams de grimpada fàcil, assegurats amb un magnífic cable de vida, seguits per un curt tram d'escala. Aviat hem arribat a la part més interessant d'aquest recorregut, la Cegnia Carlo e Giuseppe Garbari, una llarga i vertiginosa cornisa que voreja tota la muntanya.  Tot i l'espectacularitat d'aquest pas, estret i penjat sobre el buit, és ben fàcil i es passa caminant utilitzant el cable de vida com a passamans.

Després d'un llarg recorregut per la Cegnia hem arribat a una zona àmplia, com un altiplà panoràmic, al peu de la Cima Brenta. Ens hem aturat a menjar una mica abans de seguir el nostre recrregut per la Brocchetta.

Hem baixat desgrimpant i amb algun tram d'escala fins a una marcada bretxa, la Bocchetta Alta del Massodi i després hem iniciat la pujada per la banda oposada. En aquest tram hem arribat a un altre dels punts singulars del recorregut: la Scala degli Amici, una llarga escala que supera un mur vertical per arribar a una cornisa. És espectacular però també fàcil i amb bon equipament.

Hem tornat a baixar fins arribar ben a prop d'una altra bretxa, Bocchetta Bassa del Massodi, on hem trobat els indicadors de la bifurcació. A l'esquerra segueix la part final de la Bocchette Alte mentre que a la dreta s'inicia la nostra variant, la via ferrata Oliva Detassi, més interessant que l'original.

Hem resseguit una cornisa fins a la primera de les escales que baixen per un seguit de murs verticals. Son trams llargs, ben drets, espectaculars però ben equipats i segurs, que ens han portat al peu dels murs, sobre una gran pedrera.

Just quan estàvem acabant de baixar el darrer tram d'escala ha començat a ploure. Ha estat un plugim curt i poc intens però ens ha fet accelerar una mica per arribar al refugi, ja molt proper. En pocs minuts hem arribat al refugi Alimonta (2.580 m), un refugi privat situat com el Tuckett en un indret singular, on ens hem instal·lat per passar la nit.

I aquí teniu el vídeo que inclou aquesta jornada ferratista i l'aproximació d'ahir amb la pujada al refugi Tuckett. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Sentiero Günter Messner, 2018

Sentiero Benini & Sosat, 2004

Sentiero Gustavo Vidi, 2004

---

Refugi Tuckett

Avui hem iniciat una nova estada a les Dolomites, concretament a la zona de la Brenta, on tenim previst recórrer algunes de les més clàssiques vies ferrades de les Dolomites. Ahir vam sortir de casa en cotxe i hem dormit a Frejus, poc abans de traspassar la frontera italiana. Aquest matí hem completat el llarg recorregut en cotxe i a migdia hem arribat a Madonna de Campiglio. Des d'aquesta població hem pujat per una pista de pagament fins al refugi Valesinella (1.513 m), on hem deixat el cotxe.

La pujada al refugi és una curta passejada d'unes tres hores per un camí ben traçat i, com és habitual a les Dolomites, senyalitzat. Com tots els camins de les Dolomites, el camí del Tuckett té un número de referència que apareix en els mapes i sobre el terreny en els rètols que es toben a les cruïlles de camins.

El camí puja pel bosc fins arribar al refugi Casinei, més popular pel seu restaurant que per la seva condició de refugi. Hem passat de llarg i hem seguit pel camí fins arribar al refugi Tuckett (2.272 m).

Aquest refugi, propietat del CAI, és gairebé un petit hotel, com la majoria dels refugis de les Dolomites, amb totes les comoditats dels refugis guardats i amb alguns luxes afegits com els sopars a la carta.  L'entorn del refugi és realment espectacular, voltat de muntanyes i amb un gran panorama. Al darrere del refugi es veia la Bocca del Tuckett, una bretxa entre muntanyes per on començarem demà el recorregut de la Brochetta Alta.

Després d'un bon sopar hem anat a dormir aviat perquè demà volem matinar molt. La previsió meteorològica preveu mal temps a la tarda i volem arribar al proper refugi abans que comenci la pluja.

Avui no tenim vídeo perquè l'activitat ha estat curta. Les imatges d'aquesta jornada formaran part de la pel·lícula que publicarem amb les activitats previstes per a demà.

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Refugi Son Forca, 2022

Refugi Venezia, 2022

Refugi San Marco, 2019

---

Canal del Gat i Canal del Xacó

Hem fet una curta sortida matinal per recórrer dues canals montserratines, la del Gat i la del Xacó. L'itinerari normal per recórrer aquestes canals puja per la Canal del Gat, equipada amb diversos trams de cordes fixes amb nusos, i baixa per la Canal del Xacó, equipada per baixar en ràpel.

No són les millors canals de Montserrat i es consideren dintre de la categoria per col·leccionistes però avui m'han semblat més interessants que quan les vaig recórrer per primera vegada, fa més de deu anys.

L'equipament de les canals, que en aquella ocasió em va semblar una mica precari, s'ha renovat i ara tot és més nou. Les cordes esfilagarçades que equipaven la pujada per la Canal del Gat s'han substituït per cordes noves i ara la remuntada és molt més segura.

Hem arribat al pàrquing de l'àrea recreativa de La Salut i hem iniciat l'aproximació pel camí amb escales de pedra que porta a la Cova del Salnitre. Molt a prop de la cova hi ha una gran malla instal·lada per protegir el camí de les caigudes de pedres. Just on s'acaba la malla hi ha l'entrada al camí que porta a la Canal del Gat.

La remuntada de la Canal del Gat és un bon exercici. Amb l'ajut de les cordes fixes, sempre en bon estat, hem remuntat panys de paret i canals verticals gaudint una vegada més de les canals montserratines. En general l'ascensió no presenta problemes i els passos més delicats se superen amb facilitat si sabem combinar la tècnica d'oposició amb la remuntada per la corda de nusos.

Després de gaudir una bona estona de la Canal del Gat, hem arribat a una zona més oberta i coberta de bosc. Hem deixat la canal, que ja no té interès esportiu, per flanquejar a l'esquerra i entrar a la veïna Canal del Xacó.

El descens d'aquesta canal està perfectament equipat i hem fet uns 10 ràpels, la majoria curts. El pas clau és un ràpel de 30 metres que baixa per una estreta xemeneia vertical. En realitat, el ràpel no és de 30 metres perquè hi ha una instal·lació que sembla nova, a sobre d'un bloc encastat, que permet fraccionar el ràpel i gaudir d'un entorn realment interessant.

Després del ràpel principal només quedaven alguns ràpels curts i fins i tot desgrimpables que ens han portat a la carretera de la Cova del Salnitre i al punt de partida a La Salut

I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat, creat per la productora pròpia del Blog de Muntanya, Quercus Films, amb la col·laboració de NONSTOP.

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Torrent Fondo, 2021

Torrent de Font Seca, 2017

Canals del Gat i el Xacó, 2011

---

Baixada de Coma de Vaca

Després de la històrica jornada d'ahir, quan els nens van conèixer per primera vegada els camins dels Pirineus amb el recorregut del Camí dels Enginyers, avui tocava baixar del refugi de Coma de Vaca. Hem passat la nit força bé en aquest refugi tan confortable i després d'esmorzar hem iniciat la caminada. 

Encara que es tractava de baixar per la Vall del Fresser fins a La Farga, al costat de Queralbs, el camí comença pujant. Per sota del refugi el Fresser està engorjat i per això el camí normal puja per la vessant oposada per superar el tram engorjat.

La pujada és curta i aviat hem arribat al punt més alt del recorregut d'avui, on el camí passa per una terrassa amb vistes al refugi, uns quants metres per sota. Després el camí baixa suaument per la vall fins que, després d'unes quantes marrades, baixa al fons de la vall travessant el Fresser per un pont metàl·lic. Després el camí, sempre ben traçat, baixa pel bosc cada vegada més espès. 

Poc abans d'arribar a la Central de Daió Inferior hem passat pel punt més singular del recorregut: el Salt del Grill. Es tracta d'una petita cascada d'uns 20 metres d'alçada que alimenta un gorg. Per arribar-hi ens hem desviat un parell de minuts del camí però valia la pena. 

Finalment hem arribat a la central i, per la pista, fins a La Farga, on hem agafat la carretera de Queralbs fins a l'estació del cremallera on ahir vam deixar en cotxe.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. El vídeo (i l'àlbum de fotos) inclou també el recorregut d'ahir pel Camí dels Enginyers, des de Núria fins a Coma de Vaca.

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Ascensió al Balandrau, 2013

Camí dels Enginyers, 2004

Excursió a Coma de Vaca, 1973

---

Camí dels Enginyers

El Camí dels Enginyers és un antic camí que uneix les valls de Núria i el Fresser vorejant les grans muntanyes de la zona, per sota del Torreneules i per sobre de les Roques de Tot lo Món. És un camí equipat encara que l'equipació és mínima: un parell de grapes i uns petits trams equipats amb un cable d'acer per utilitzar com a passamans. 

Jo ja havia fet aquest recorregut en dues ocasions anteriors però avui era una activitat diferent perquè venia acompanyat pels nens, la Mariona i en Jan, que per primera vegada feien una excursió pels Pirineus.

Hem dormit en tenda de campanya en un prat a prop de la Central de Daió. De bon matí hem recollit la tenda i hem anat fins a l'estació del cremallera de Queralbs. No hem matinat tant com per agafar el primer cremallera però hem agafat el segon, a les 9:52. Després, ja a Núria, hem agafat el telefèric que puja a l'alberg del Pic de l'Àliga, punt d'inici del nostre recorregut.

Hem iniciat la caminada per un corriol que va a buscar el camí que puja de Núria pel Viacrucis. Un cop al camí principal, que ja no hem deixat fins al final, hem pujat fins a un collet amb uns pals indicadors. Des d'aquí encara hi ha un llarg tram planer, en el que el camí voreja tota la muntanya fins entrar a la zona més escabrosa per sobre de les Roques de Tot lo Món.

Justament en aquesta zona més planera hem estat testimonis d'una escena ben curiosa: hi havia una vaca morta (o potser encara viva pero a punt de morir) i un grup de voltors sobrevolant la seva presa. Hem passat a certa distància però la concentració de voltors era realment impressionant.

Hem seguit per la part més complexa de l'itinerari, amb contínues pujades i baixades sempre per sobre dels estimballs, fins arribar a la zona equipada. Primer hem desgrimpat per un bloc de roca amb l'ajut de dues grapes i després hem fet un flanquejament d'uns 30 o 40 metres amb l'ajut d'un cable d'acer que hem utilitzat com a passamans. Els passos eren ben fàcils i cal suposar que el passamans està pensat per ajudar els caminadors quan encara hi ha neu o gel a l'inici de temporada.

El dia, que havia començat amb bon sol, ha anat canviant i quan estàvem superant l'última remuntada, a prop del Coll dels Homes, ha començat a ploure. Ha estat un curt xàfec, no gaire intens, però ens ha obligat a posar-nos impermeables i capelina.

Des del Coll dels Homes només quedava la baixada final fins al refugi, situat al fons de la vall, al costat del Fresser. Hem arribat al refugi, molt confortable, i ens hi hem instal·lat per passar-hi la nit. 

I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. El vídeo inclou també la baixada del refugi que correspon a l'entrada següent del blog.

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Canals de Núria i Fresser, 2019

Camí dels Enginyers, 2010

Salt del Grill, 2005

---