Rasa del Saltant, integral

La Rasa del Saltant és un llarg barranc situat a la Vall de Lord, ben a prop del Coll de Port. Normalment és un barranc sec i està dividit en dos sectors clarament diferenciats, el superior i l'inferior. 

Tot i la seva longitud, amb 19 ràpels i alguns ressalts, és relativament fàcil. Les instal·lacions són perfectes i el recorregut és agradable i amb poc compromís.

Per fer el descens del barranc amb comoditat és aconsellable fer una maniobra de cotxes, i això implica portar dos vehicles. Nosaltres hem vingut amb un sol cotxe però al final el conductor ha fet autostop per pujar a recuperar el cotxe en el punt de partida, evitant així haver de fer una llarga caminada de tornada.

Hem iniciat l'aproximació des de la carretera que porta a Tuixén des de Sant Llorenç de Morunys. Hem pujat per una pista i després per un petit camí fins al Coll de Coma Pregona. Després, per una antiga pista, hem baixat fins al primer ressalt equipat.

El descens comença amb quatre ràpels curts que ens han portat fins a la capçalera d'un salt de 22 metres on el torrent s'enfonsa entre parets de roca. Hem baixat en ràpel per un mur vertical, el més estètic de tot el recorregut.

Després hem anat trobant altres ràpels, tots curts i fàcils, i alguns trams de transició amb vegetació, fins arribar al darrer ràpel del primer sector, el més llarg de tots, de 35 metres.

Per arribar al segon sector, hem baixat uns metres per la llera del torrent fins trobar un corriol a l'esquerra per on hem sortit del torrent, que aquí és obert i emboscat. Hem baixat un tram pel camí, allunyant-nos del torrent, fins a trobar un altre camí, aquest més ample i ben marcat, que ens ha retornat al torrent, a l'inici del sector inferior.

Els primers ràpels són en terreny obert però aviat hem arribat a la part final del descens, la més interessant, on hi ha quatre ràpels encadenats en una zona molt engorjada. Ha estat un final espectacular, amb ràpels nets i aeris.

Després del darrer ràpel, hem arribat en dos minuts a la carretera, on hem acabat el nostre recorregut barranquista. Havíem pensat en fer autostop per pujar a recuperar el cotxe, recorrent més de 6 km de carretera, però per allà el trànsit és mínim. En un dia feiner i amb l'estació d'esquí tancada, només passen quatre cotxes en tot el dia però en Toni ha aconseguit trobar un vehicle que l'ha portat fins al punt de partida, on teníem el cotxe. 

I aquí teniu el vídeo d'aquesta jornada barranquista. Ha estat realitzat per Quercus Films, la productora pròpia del Blog de Muntanya:

📷 ÀLBUM DE FOTOS 📍 TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Rasa de
Capdevila, 2024 Barranc del Coll
de Port, 2003 Rasa de la
Torruella, 1993

---

RESSENYA:

BIBLIOGRAFIA:

• 60 descensos d'engorjats a Lleida, d'Eduardo Gómez i Laura Tejero, CB Ediciones, 2002

PARTICIPANTS:

Toni · J. Rafel

---

Portells d'Infern i Rasa de Canalda

Avui hem anat al Solsonès per baixar un parell de barrancs a la zona de Canalda. Com en ocasions anteriors, hem aprofitat el llarg viatge viatge per fer una jornada doble de barranquisme, combinant dos descensos propers.

Hem començat el dia baixant el barranc dels Portells d'Infern. Es tracta d'un descens curt, que en realitat és només una petita part d'un descens més llarg, el Torrent de Junyent. Aquest torrent és molt més llarg però només té interès el tram inicial, anomenat Portells d'Infern, mentre la resta és una llarga caminada que té interès paisatgístic però no esportiu.

Hem pujat per la carretera del Coll de Jou i poc abans de l'Hostal Cap de Pla hem agafat la petita carretera que porta a l'ermita de Sant Martí. Poc després de passar per sota del veïnat de Junyent, hem baixat uns metres per una pista de terra aproximant-nos al Torrent de Junyent i aparcant en un petit eixamplament.

Hem començat a caminar al costat d'unes vinyes, seguint una pista fins a l'Espluga Palla, una gran bauma amb unes antigues construccions a sota. Des d'allà, per un caminet, hem arribat aviat a l'inici del barranc. 

Són només dos ràpels i alguns petits ressalts però amb un gran ambient. Els primer ràpel baixa al costat d'una cascada per un estret engorjat regat per una sorgència que fa caure aigua per tot arreu. Un segon ràpel ens deixa a l'inici del tram obert per on hem baixat un tram fàcil fins trobar la sortida, un corriol que ens ha portat al camí per on havíem vingut, retornant al cotxe.

Aquí teniu el vídeo d'aquesta primera activitat:

Novament en cotxe, hem retornat a la carretera de Sant Martí i hem pujat fins enllaçar amb la carretera L-401, per on hem pujat en direcció al Coll de Jou fins arribar a la cruïlla de Canalda, on hem deixat un cotxe. Amb l'altre vehicle hem pujat fins al coll i, per una bona pista, fins a l'inici del tram mitjà de la Rasa de Canalda.

El Torrent de Canalda és molt llarg i el seu descens integral requereix una llarga aproximació. Nosaltres hem recorregut únicament el tram mitjà, que és el més interessant i permet, amb la maniobra de cotxes, minimitzar l'aproximació i el retorn.

Quan hem arribat al punt d'inici feia fred i boira. Tot i que el barranc no és gaire aquàtic, ens hem posat el neoprè per protegir-nos del fred i hem iniciat el descens. La primera part és oberta i sense gaire interès però aviat hem anat trobant ressalts que hem anat baixant en ràpel, intercalats amb trams oberts. 

Una part del barranc estava ocupada per un gran nombre d'arbres morts que tancaven el pas i ens obligaven a sortir del torrent per evitar-los. A mesura que baixàvem anàvem trobant més aigua i alguns petits gorgs plens però amb poca profunditat.

Ja gairebé al final, hem arribat al punt on comença la roca conglomerada. Aquí el torrent s'engorja més i forma alguns salts i gorgs que animen una mica el recorregut. Al final de tot, just en el darrer ràpel, hem trobat una instal·lació una mica precària, amb un sol burí i una plaqueta rovellada. Tot i que encara era prou sòlida, ens ha semblat estrany que un barranc que fins aquí estava força ben equipat acabés amb aquest nyap...

Després només ens quedava una curta caminada pel torrent fins al pont de la carretera. Un cop passat el pont, hem pujat per un corriol fins a la carretera per recuperar el cotxe que havíem deixat uns metres més avall.

I aquí teniu el segon vídeo d'avui, amb algunes escenes del descens del tram mitjà de la Rasa de Canalda:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACKS: PORTELL - CANALDA

---

ENTRADES RELACIONADES:

Via Escaladors Bucòlics, 2022

GR3: Odèn -  S.Llorenç, 2016

Torrent d'Urdell, 2011

---

RESSENYES:

PARTICIPANTS:

Alícia, Manel, Míriam, Oriol, J. Rafel

---

Rasa de Capdevila

El Solsonès és un excel·lent terreny de joc per al barranquisme. A la vall del Cardener hi ha molts torrents i barrancs equipats per practicar aquest esport en un entorn natural de primera. 

Avui hem tornat al Solsonès per recórrer del barranc de la Rasa de Capdevila, un descens relativament curt però que ens ha deixat ben satisfets. La Rasa té un total de 9 ràpels, encara que nosaltres n'hem evitat un que es podia baixar caminant pel costat. 

El punt de partida està a la carretera C-462, poc abans de la presa de l'embassament de la Llosa del Cavall. Hem deixat el cotxe a l'entrada d'una planta de depuració d'aigües i hem començat la caminada baixant uns metres per la carretera. Després hem agafat una pista on ens hem trobat una petita sorpresa: un fil electrificat que a algú de la colla li ha donat una bona pessigada elèctrica. 

Després, una gran tanca tallava el pas per la pista i ens ha obligat a fer una variant baixant al torrent. Superats els obstacles inicials l'aproximació ha estat fàcil, per un caminet que puja pel bosc. Aviat hem anat guanyant alçada i hem començat a veure les parets per on hi ha els saltants més llargs del nostre descens.

Hem arribat a l'inici del descens; ens hem equipat i hem instal·lat el rimer ràpel. Tot i que les instal·lacions són noves i sòlides, la majoria dels ràpels tenen un únic parabolt; només els dos ràpels més llargs, de 35 i 25 metres, tenen doble parabolt.

El primer ràpel és de 14 metres i a continuació n'hi ha un altre de 20. Els dos són fàcils i la dificultat més gran és evitar que es mullin les cordes en els dos petits gorgs que trobem en el torrent.

Després hem arribat al ràpel més llarg, de 35 metres, amb un tram volat. El ràpel surt d'una petita terrassa a l'esquerra del torrent i és el més interessant del recorregut.

Hem seguit baixant, amb alguns ràpels curts combinats amb trams de transició i petits caos de blocs, fins arribar al vuitè ràpel, de 25 metres, que també té un petit tram volat. Després només quedava el darrer ràpel, curt però incòmode perque baixa entre blocs, per enllaçar amb el camí de pujada per on hem retornat al punt de partida.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. Ha estat produït per Mountain Films i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Torrent de Vilacireres, 2022

Torrent del Cul Estret, 2022

Torrent de l'Urdell, 2011

---

Puig de la Manúbia - Integral Sr. López

Hem tornat a la Vall de Lord per fer una vía d'escalada de recent obertura, molt propera a la Cresta del Sol que ja coneixem. Aquest recorregut, batejat amb el curiós nom de Señor López, és una via variada, de dificultat moderada i molt ben assegurada, que puja seguint una mica els ràpels de la Lluna Plena, amb trams d'escalada, grimpada i petites caminades que ens porten fins al cim del Puig de la Manúbia (1.154 m).

Segurament, avui no era el millor dia per fer aquesta via. Els dies anteriors havia plogut força i tot estava molt humit. A més, la previsió per avui marcava posibilitat de tempestes de tarda.  Per altra banda, la via s'ha obert fa ben poc i, per tant, hi ha passat poca gent, de manera que encara no està neta i hem trobat moltes preses insegures. Després del nostre pas, la via ha quedat una mica més neta perquè hem fet caure unes quantes preses inestables.

Hem deixat el cotxe al costat de la carretera de la Llosa del Cavall i hem recorregut el curt camí d'aproximació. L'inici de la via està just al costat del darrer ràpel de la Lluna Plena. Un parell de parabolts a la placa de roca ens han indicat l'inici de l'itinerari d'escalada.

La primera tirada ha estat la més accidentada per la inseguretat d'algunes preses i perquè hi ha algun petit tram enfangat que ha fet perdre adherència als peus de gat. El tram final d'aquesta tirada és tan insegur per les preses inestables que els aperturistes van instal·lar una corda fixa per superar els darrers metres sense haver de confiar en preses mòbils.

A mesura que hem anat pujant, amb trams de dificultat variada, hem anat guanyant confiança. La roca ha anat millorant i a partir de la tercera tirada hem començat a gaudir d'una magnífica escalada, amb bona roca i passos variats.

L'última tirada és la més interessant; supera una llarga placa vertical amb una roca magnífica i bones preses, que ens ha portat al cim del Puig de la Manúbia. Abans, hem hagut de superar el pas clau de la via, un petit desplom que hem pujat amb un pas d'escalada artificial, posant un estrep.

Just quan arribàvem al cim ha començat a ploure. No era una pluja fina sinó un bon xàfec que en dos minuts ens ha deixat totalment remullats. Hem iniciat el descens en ràpel mentre la pluja ens anava remullant encara més. Després de dos ràpels de 30 metres sota la pluja, hem seguit baixant pel camí de retorn de la Cresta del Sol, una canal pel bosc, fins trobar els ràpels inferiors i completar el descens.

El xàfec ha estat curt però molt intens i quan estàvem iniciant el darrer ràpel ha deixat de ploure. Poc després, mentre baixàvem pel camí cap al punt de partida, ha sortit el sol...

I aquí teniu el vídeo d'aquesta nova aventura. Ha estat produït per Mountain Films i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Via Escaladors Bucòlics, 2022

Cresta de  Vall-llonga, 2021

Cresta del Sol, 2020

---

Cresta del Sol i ràpels de la Lluna Plena

Fa un any i mig que vam escalar la Cresta del Sol, una via d'escalada de dificultat moderada que recorre, amb passos d'escalada i fàcils grimpades, una llarga cresta de roca conglomerada sobre el Pantà de la Llosa del Cavall.

Recentment s'ha obert, ben a prop de la cresta, un nou itinerari equipat que es pot combinar amb l'escalada de la cresta o fer com activitat diferent. És la via ferrada de la Lluna Plena, amb una línea de ràpels de descens.

En realitat no és un itinerari totalment nou sinó que els equipadors han reciclat i ampliat l'antiga via ferrada que s'utilitzava normalment per baixar de la Cresta del Sol i que nosaltres ja vam recórrer quan vam escalar la cresta.  Aquesta remodelació de l'antiga ferrata no ha agradat a tothom i algú ja ha desequipat algun tram de la via ferrada.

La nostra intenció inicial era pujar per la via ferrada i baixar per la línia de ràpels però el fet que la ferrada estigui parcialment desequipada i les ganes d'escalar ens han portat a fer novament la via d'escalada i complementar-la amb el tram final de la ferrada i la baixada per la línia de ràpels. 

Hem deixat el cotxe en una explanada a prop del km 19 de la carretera de la Llosa del Cavall, poc abans del túnel que porta al viaducte que travessa el pantà, i hem iniciat l'aproximació a la Cresta del Sol. Avui, potser perquè el camí està més marcat i no hi ha punts dubtosos, el camí se'ns ha fet més curt que en l'ocasió anterior.

La via comença amb un llarg recorregut per la cresta, caminant i amb algun petit pas de grimpada fins arribar al peu d'un mur on comença realment l'escalada. Hem superat les dues primeres tirades, amb una roca excel·lent, i el pas clau de l'escalada, el curt pas de IV+ que dona caràcter a la via. Després un altre tram de caminar fins al peu d'un altre mur on hi ha la darrera tirada d'escalada, també amb molt bona roca.

Després de completar la via d'escalada hem iniciat la segona part de l'activitat d'avui, baixant fins al collet on comença la canal per on vam baixar la vegada anterior. Al davant teníem la curta ferrada que porta al cim del Puit de la Manubia, el punt culminant de la Cresta del Sol. Son dos curts trams, equipats amb grapes i cable de vida, i en pocs minuts els hem superat arribat a la instal·lació del primer ràpel.

Les instal·lacions son molt bones, amb parabolts, cadenes i anelles, d'aspecte molt sòlid. El primer ràpel és de 32 metres i els altres de 30, tots fàcils, sense trams volats. Curiosament, el tercer ràpel ens l'hem saltat: després de baixar el segon ràpel hem baixat caminant per una canal fàcil fins que, estranyats perquè el que vèiem no ens quadrava amb la ressenya, hem mirat amunt i hem vist la instal·lació del tercer ràpel bastant més amunt.

Hem aribat al quart ràpel i, després d'un tram de caminar, els dos ràpels finals que ens han portat fins a l'inici de la pista, per on hem baixat fins al cotxe. 

I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. Ha estat produït per Mountain Films i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Cresta de Vall-llonga, 2021

Cresta del Sol, 2020

Cresta del Gall, 2020

---

Clot de Vilamala, via Camí dels Alamalivons

Una nova sortida d'escalada, aquesta vegada al Clot de Vilamala, una zona de roca conglomerada similar a Montserrat, situada a prop de Sant Llorenç de Morunys. La via triada té el curiós nom de Camí dels Alamalivons i supera dos panys de paret situats a sota del Revolt dels Fenerals.

Es una via de certa dificultat però ben assegurada i en general amb bona roca. A més, està orientada al sud, de manera que es pot fer tot l'any excepte quan la calor apreta. Avui, tot i que estem a la tardor avançada, hem passat una mica de calor.

Hem deixat el cotxe al Revolt de Fenerals i hem iniciat l'aproximació a la via caminant pel GR7. Aviat hem deixat aquest camí senyalitzat per baixar pel dret per un corriol. Hem baixat més del compte però hem rectificat recuperant el camí, ara marcat amb pintura groga, que baixa al fons de la Rasa de Vilamala.

El camí baixa carenant pel Serrat Llarg fins que gira per iniciar una forta baixada en direcció al fons de la vall. Des del camí ja hem vist les parets per on puja la via, que té dos trams diferenciats, dos panys de paret separats per un sector de transició que s'ha de fer caminant.

Aviat hem arribat al peu de la via, on un parabolt ens ha confirmat que havíem arribat al lloc correcte, i ens hem equipat per iniciar l'escalada.

Primera tirada: és un mur força vertical amb dos trams no tan drets. La roca no és de les millors però està molt ben assegurada, amb 8 parabolts. Al final cal fer un petit flanquejament a l'esquerra per arribar a la reunió.

Segona tirada: un flanquejament a l'esquerra ens porta a l'inici d'un mur, que inicialment és vertical però a mesura que pugem es va tombant i acabem pujant els darrers metres caminant. Són 55 metres amb quatre parabolts. 

Tram de transició: cal pujar caminant en direcció a un mur que veiem a l'esquerra. Allà hi ha un parabolt que ens indica on cal fer la reunió. Ens ha costat una mica de trobar però finalment hem muntat la reunió en una àmplia plataforma assegurats amb el parabolt.

Tercera tirada: aquesta tirada és la més estètica de la via. És molt vertical però la roca és inmillorable. La primera part sembla llisa i sense preses però a mesura que anem pujat trobem preses abundants que ens ajuden a superar la verticalitat. A la part de dalt hi ha una zona de còdols grans que sembla fins i tot extraplomada però els mateixos còdols ens ofereixen unes preses molt bones. Són 45 metres amb sis parabolts d'assegurança.

Quarta tirada: curta però intensa; són només 15 metres però gairebé al final cal superar un pas ben difícil, catalogat de cinquè grau. 

Un cop superat el pas final hem muntat reunió a dalt del cingle. Des d'aquí només ens quedava remuntar per un caminet fins al punt de partida, el Revolt de Fenerals, que teníem ben a prop.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta escalada. Ha estat produït per Mountain Films i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Cresta de Vall-llonga, 2021

Torrent de L'Urdell, 2011

Camí dels Ferros, 2000

---

Paret de la Batalla, via Escaladors Bucòlics

Hem vingut a escalar al Clot de Vilamala, una zona de roca conglomerada situada a prop de Sant Llorenç de Morunys. Ja coneixíem aquests racons per haver vingut diverses vegades d'excursió però mai havíem escalat en aquestes roques d'aspecte montserratí.

La via triada encara no fa un any que va ser oberta. És de dificultat moderada i prou llarga, cinc tirades, per justificar el viatge fins aquí. A més, la millor manera d'arribar a peu de via és baixant en ràpel per la pròpia paret, 5 ràpels d'uns 30-35 metres, que fan més completa l'activitat.

El punt de partida està en el punt quilomètric 20 de la carretera que va de Solsona a Sant Llorenç de Morunys pel Coll de Jou. Just al costat d'aquest punt hi ha les ruïnes de l'Hostal Nou de Canalda i una àmplia explanada on podem aparcar.

L'aproximació a l'inici de la línia de ràpels és curta i està marcada amb una infinitat de fites. Malgrat tot, ens ha costat una mica trobar el primer ràpel perquè quan s'han acabat les fites no es veia la instal·lació. Al final l'hem trobat i hem acabat de baixar, assegurats perquè hi ha una bona caiguda, fins a l'inici dels ràpels.

Hem fet un total de 5 ràpels, aprofitant els ancoratges de les reunions i deixant un mosquetó a cada instal·lació per recuperar-los a la pujada.  Com que la llargada dels ràpels estava entre 30 i 35 metres i això era massa just per una corda de 60 en doble, hem muntat els ràpels amb les dues cordes i hem baixat amb tota seguretat i sense problemes fins al peu de via, al fons d'una marcada canal.

La via és relativament llarga, 5 tirades, de dificultat moderada i ben assegurada amb parabolts. Només hem trobat que les dues tirades més fàcils (II-III) no tenien cap assegurança malgrat ser tirades de 30 metres, fàcils però amb algun sector de pedres una mica inestables.

· La primera tirada puja directament per placa, que comença llisa però a mesura que pugem hi ha més varietat de preses i la dificultat va decreixent. 30 metres, 4 parabolts.

· La segona tirada és de transició, una llarga placa ajaguda que no passa de segon grau però sense cap assegurança. 30 metres.

· La tercera tirada és el pas clau de la via. Sobre la reunió hi ha un mur lleugeramente desplomat. Per evitar el desplom pujem en diagonal a l'esquerra seguint els parabolts, que aquí són especialment abundants, en direcció a una canal ben marcada.  No arribem a la canal sinó que la seguim uns metres en paral·lel, els més drets, per després decantar-nos a la dreta per anar a buscar la reunió. 40 metres, 8 parabolts.

· La quarta tirada és una placa irregular on els parabolts ens guien per trobar els millors passos. Sortim de la reunió per la dreta però ens decantem a l'esquerra per anara buscar els parabolts. Després d'uns metres iniciem una diagonal ascendent a la dreta per anar a la reunió. 35 m, 4 parabolts.

· La cinquena i última tirada és relativament fàcil (tercer grau) però sense assegurances. Només trobem, a mitja tirada, un merlet on amb una mica d'habilitat podem col·locat una baga d'assegurança.

Hem completat l'escalada i hem tornat al cotxe satisfets per aquesta activitat singular en la que hem baixat la via abans de pujar-la. De tornada ens hem aturat a dinar en un bar-restaurant del polígon industrial de Solsona.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. Ha estat produït per Mountain Films i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Excursió per la  Vall de Lord, 2012

S. Llorenç, de Vacances, 2001

Camí dels Ferros, 2000

---

Torrent de Vilacireres per Cal Pelegrí

Una nova incursió en els barrancs de la Vall de Lord, concretament a la zona de l'Aigua de Valls. Avui hem fet el descens del Torrent de Vilacireres, un clàssic de la zona, tècnic i aquàtic, ideal per aquesta època de l'any quan comença a fer molta calor i els rius de muntanya encara porten un bon cabal. No hem fet el descens integral d'aquest barranc sinó que hem utilitzat una entrada alternativa pel Torrent de Cal Pelegrí.

Aquesta entrada alternativa ens permet allargar el recorregut amb diversos ràpels, un dels quals de 45 metres, i només deixa de banda el sector inicial del Torrent de Vilacireres que és el de menys interès, amb un parell de ràpels curts i trams oberts. L'equipament del torrent principal és molt bo però el del Torrent de Cal Pelegrí, tot i que no es pot qualificar de precari, és una mica just, amb instal·lacions d'un únic spit i algun muntatge amb bagues que cotradiu les normes bàsiques de seguretat.

Per tal d'evitar una llarga caminada, que amb la calor i carregats amb les cordes i els neoprens hauria estat ben dura, hem fet maniobra de cotxes, deixant-ne un a prop de l'Aigua de Valls i pujant amb el segon cotxe fins al costat de la masia de Cal Pelegrí, a l'inici del barranc que porta el mateix nom.

Després d'un llarg recorregut per la pista, hem arribat a Cal Pelegrí. Al costat mateix de la masia hem deixat el cotxe i hem iniciat la curta aproximació al torrent.

Hem arribat a la llera del torrent, inicialment obert i emboscat, però aviat s'ha anat tancat i en pocs minuts hem arribat a l'inici de la part tècnica del barranc, a la capçalera del primer ràpel. Aquest primer ràpel està instal·lat sobre un arbre, de bona mida i d'aspecte sòlid però mort. 

Ens hem equipat i hem iniciat el descens fent el primer ràpel, d'uns 18 metres. Més endavant hem fet un segon ràpel, de 14 metres i esglaonat, que ens ha deixat a la capçalera del ràpel més llarg de tot el recorregut, d'uns 45 metres. El ràpel baixa al costat d'una cascada gairebé seca i després per unes rampes fàcils.

Dos ràpels més d'uns 20 metres ens han portat fins a la confluència dels dos torrents. El de Vilacireres és molt més aquàtic i avui, tot i que no portava un gran cabal, ens ha permès bones remullades amb gorgs i cascades que ens han fet gaudir d'un magnífic descens.

Després de la confluència dels dos torrents hem arribat a la part més interessant de tot el recorregut: cinc ràpels encadenats, el més alt de 15 metres, amb cascades i gorgs, en un tram ben engorjat. Després hem travessat un tram obert i emboscat que ens ha portat a un altre ràpel espectacular, de només 8 metres però amb cascada, gorg i bloc encastat.

El torrent, ara novament obert, travessa el camí per on vam passar fa ben poc venint del Pont Cabradís. Segueix encara obert i després per un caos, fàcil però entretingut perquè cal anar buscant el millor camí pel laberint de grans blocs.

Finalment hem arribat a l'últim ràpel, de 15 metres, amb un petit desplom final. Al peu d'aquest ràpel ja ens hem desequipat; el torrent era totalment sec i feia calor. Ens quedava un darrer tram obert fins a l'Aigua de Valls; pensavem que tot seria sec però encara hem trobat llocs on corria l'aigua, apareixent i desapareixent per trams, i algun gorg d'aigua fresca on hem gaudit de les darreres remullades del dia.

El torrent desemboca a l'Aigua de Valls. A l'altra banda del riu hem agafat un petit camí que ens ha portat fins a la central elèctrica de La Corriu, on hem travessat el riu per un pont metàl·lic i hem agafat un corriol a l'esquerra que ens ha portat fins a la segona central elèctrica, aigües avall. Allà hem agafat una petita pista que hem seguit fins a la carretera, ben a prop del punt on havíem deixat el primer cotxe.

Només ens quedava completar la maniobra de cotxes, pujant a buscar el segon vehicle al final de la llarga pista de Cal Pelegrí, i retornar a casa satisfets per haver gaudit d'una bona jornada barranquista 

I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. En aquesta ocasió és obra de la productora pròpia del Blog de Muntanya, Quercus Films, amb la col·laboració d'en Toni com a càmera auxiliar.

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

El Pont Cabradís, 2022

GR1: Pont de Llinars, 2016

Rasa de la Torruella, 1993

---

Torrents de Can Cul Estret i Clot de l'Infern

Fa poc temps vam fer una excursió al Pont Cabradís, una curiositat natural situada al riu Aigua de Valls, entre el Berguedà i la Vall de Lord. En aquella ocasió vam passar per la desembocadura d'un torrent que acaba a l'Aigua de Valls. Ens va cridar l'atenció aquell torrent, que es veia engorjat i portava un bon cabal, i vam dir que ens agradaria fer el descens d'aquell barranc.

Avui hem fet aquest descens, el Torrent del Clot de l'Infern, combinat amb un altre petit barranc amb el curiós nom de Torrent de Ca'n Cul Estret. 

Es tracta de dos barrancs que es recorren de manera consecutiva, el primer gairebé sec i el segon aquàtic. En total hi ha uns 10 ràpels, el més llarg de 25 metres, a més de diversos ressalts que s'han de desgrimpar i gorgs que s'han de travessar nedant, tot amb un gran ambient barranquista.

Hem deixat un primer cotxe a la presa d'Aigua de Valls, a prop de la Central de La Corriu. Després, amb l'altre cotxe, hem pujat fins a Montcalb. Hem seguit amunt per la pista fins deixar el vehicle a prop de l'inici del barranc. Després d'equipar-nos hem iniciat el descens del primer barranc, el Torrent de Ca'n Cul Estret, que rep aquest curiós nom a causa d'una masia propera que té aquest malnom.

El Torrent de Ca'n Cul Estret es un recorregut tècnic amb un total de 6 ràpels, tres dels quals entre 20 i 25 metres. El darrer ràpel, el més llarg, acaba al costat d'una surgència de bon cabal, que marca l'inici del tram aquàtic del nostre recorregut.

Poc després de la sorgència hem arribat al Torrent del Clot de l'Infern, que avui baixava una mica crescut i amb l'aigua tèrbola després d'una nit de pluja, tot i que el cabal no era excessiu. Hem iniciat el descens d'aquest segon torrent i ben aviat ens hem remullat completament per travessar el primer gorg obligat.

El Torrent del Clot de l'Infern és poc tècnic, només té quatre ràpels, però molt aquàtic i amb un entorn natural de gran bellesa. El ràpel més llarg és el darrer, d'uns 13 metres, al costat d'una petita cascada i amb caiguda sobre un gran gorg que cal travessar nedant. 

Poc després d'aquest ràpel, el més estètic de tot el recorregut, hem travessat Els Foscos, un petit tram on les parets de l'engorjat es tanquen tant que deixen el torrent en la penombra. Hem travessat Els Foscos caminant, sense cap dificultat, i poc després hem arribat a l'Aigua de Valls.

Allà mateix hem agafat el camí del Pont Cabradís, senyalitzat amb marques de pintura groga, per retornar a la presa on teníem el primer cotxe. És un camí equipat on hi ha un curt tram amb un passamans i una escala metàl·lica per baixar un petit ressalt.

Finalment hem arribat a la presa on teníem el cotxe, donant per acabat aquest descens que ens ha deixat ben satisfets. Després de desequipar-nos, hem anat a buscar l'altre cotxe que havíem deixat a prop de la capçalera del torrent.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta jornada barranquista. Ha estat produït per Mountain Films i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

El Pont Cabradís, 2022

Torrent de L'Urdell, 2011

Barranc del Coll de Port, 2004

---

El Pont Cabradís

L'Aigua de Valls és un petit riu, afluent del Cardener, que neix al Berguedà, entre les serres d'Ensija i el Verd, i acaba al Solsonès, a la Presa de la Llosa del Cavall. En un punt d'aquest riu hi ha una singularitat geològica: el Pont Cabradís. Es tracta d'un petit tram subterrani d'aquest riu. Uns grans blocs de pedra, caiguts fa milenis, tapen el curs del riu i fan que aquest passi per sota formant una galeria subterrània d'uns cent metres.  Els antics blocs de pedra ja no són visibles, tapats per la vegetació i soldats per les tosques que s'han anat formant al larg del temps.

El punt de partida és una petita resclosa de l'Aigua de Valls on hi ha la captació d'aigua que alimenta una petita central hidroelèctrica situada riu avall. Per arribar-hi hem hagut de seguir una llarga pista, en bona part asfaltada, que surt de la carretera que uneix Berga i Sant Llorenç de Morunys, poc més enllà del Pont de Llinars. 

Avui feia bon temps però ha plogut molt els dies anteriors, de manera que tot estava ben moll i el terreny força enfangat, dificultant la progressió pels estrets viaranys del bosc. Hem començat a pujar per un camí que aviat s'ha convertit en corriol, una mica desdibuixat però ben senyalitzat amb unes marques grogues que ens han guiat al llarg de tot el camí.

El camí puja i baixa diverses vegades, buscant els passos més fàcils per la part obaga de l'Aigua de Valls. Al cap de poc hem arribat al principal pas equipat del nostre camí, una curta escala metàl·lica que supera un petit ressalt. Després hem anat trobant alguns passos equipats amb cadenes i cordes de nusos que ens han ajudat a superar petits trams relliscosos que avui encara ho eren més perquè estava tot remullat.

Hem arribat al Pont Cabradís. El riu desapareix i el camí travessa a l'altra riba sense veure el riu, que en aquest tram és subterrani. A l'altra banda hem deixat el camí principal per baixar seguint un petit camí amb un tram equipat fins al riu, just a la sortida del tram subterrani.

El Pont Cabradís és un entorn natural ben singular. El riu surt de la galeria subterrània i a l'altra banda es veu la llum. Les parets estan cobertes de formacions amb alguns brolladors i degotalls. Hem estat una estona fent fotos i fins i tot hem explorat una part de la galeria caminant per la llera inundada del riu.

Hem tornat al camí principal, marcat amb pintura groga, i hem seguit el nostre camí, que ara va riu avall enlairant-se per la part de la solana. El camí segueix ben estret, pujant i baixant pel bosc. Hem passat diversos miradors, que ens han ofert grans vistes de l'Aigua de Valls, la Serra de Busa i fins i tot el Pedraforca.

Ens hem aturat a esmorzar en una terrassa panoràmica amb grans vistes. Poc després hem travessat el Torrent de Vilacireres o dels Cints, iniciant una forta pujada fins al Mirador dels Cintells. El camí ens ha portat fins a una antiga pista per on hem baixat fins a la Torre de la Corriu, una masia mig enrunada sota els cingles de l'Espluga.

Hem seguit baixat per una roureda fins arribar al Molí de la Corriu on hem travessat el riu de l'Aigua de Valls per un pont metàl·lic, arribant a la central hidroelèctrica. Després, ja per una bona pista, hem pujat fins al punt de partida, on hem tancat aquest magnífic recorregut circular.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta jornada excursionista. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors.

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Serra de Picancel, 2022

Per la Serra de Busa, 2017

GR1: Pont de Llinars, 2016

---

Cresta de Vall-llonga

La Cresta de Vall-llonga és una via d'escalada que recorre un serrat de roca conglomerada que s'aixeca sobre el barranc de la Llosa del Cavall. El traçat de la via és irregular, amb alguns trams d'escalada en roca de certa dificultat combinats amb altres trams de transició, amb grimpades fàcils i algun tram de caminar.

Hem deixat el cotxe en una entrada de la carretera de la Llosa del Cavall iniciant la curta aproximació fins al peu de la via.  Hem travessat el llarg viaducte de Vall-llonga; a l'altra banda del viaducte, a l'entrada d'un túnel, comença la via.

Les dues primeres tirades superen una placa de bona roca que porta fins a la cresta. La primera tirada és la més estètica, una placa d'escalada de tipus montserratí, vertical però amb bona presa i ben assegurada. Després, ja per la cresta, hi ha un tram de transició fins al peu d'un esperó fisurat. Tot i ser fàcil, aquest tram ens ha donat feina perquè cal caminar entre arbustos, sense camí. Al final hem superat un curt flanquejament, fàcil però delicat per la precarietat del terreny, amb roques descompostes i herba mullada. 

Després de la travessia selvàtica hem iniciat el pas clau de la via, una tirada vertical que supera una placa amb bones preses seguida de la fisura que cal superar amb tècnica d'encastament. Cal encastar un braç i una cama per superar el pas, curt però vertical. Després encara cal superar una placa amb roca mediocre fins a la reunió que muntem en un arbre.

Després d'una llarga tirada de transició hem arribat a la tirada final, ja pel fil de la cresta, que supera un petit esperó, curt però ben dret, fins al cim. Els passos no són difícils però sí una mica vertiginosos. 

Des del cim hem desgrimpat per la part oposada fins trobar una instal·lació de ràpel. Són 30 metres però es pot reinstal·lar en algun arbre. Després, seguint unes fites, hem baixat fins a la carretera, just al costat del punt d'inici de la via.

I aquí teniu el vídeo amb un resum de l'activitat. Ha estat produït per NONSTOP i cedit per a tots els seguidors del blog.

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Cresta del Sol, 2020

Clot de Vilamala, 2003

Rasa de la Torruella, 1993

---

Cresta del Sol

La Cresta del Sol és una activitat combinada d'escalada, excursionisme i via ferrada, que hem fet en una interessant sessió matinal. El dia era gris i amenaçava pluja però la previsió de la méteo assenyalava molts núvols encara que sense pluja i així ha estat. La cresta està al costat del pantà de la Llosa del Cavall, a la Vall de Lord, ben a prop de Sant Llorenç de Morunys.

Hem deixat el cotxe en una petita explanada al costat de la carretera i hem iniciat l'aproximació a l'inici de la via. Son uns 45 minuts de caminada per un corriol, en alguns punts desdibuixat. El camí s'enfila per sobre d'un túnel de la carretera fins enllaçar amb una petita pista que aviat torna a ser un corriol per on, travessant el bosc, hem arribat fins a una bretxa on comença el recorregut de la cresta.

La primera part de la cresta és una fàcil grimpada, que hem recorregut sense corda, tot i que tenia algun petit pas aïllat d'escalada. En bona part del recorregut hem seguit un caminet que ens ha facilitat l'aproximació. Finalment hem arribat a un mur on hem vist alguns parabolts. Aquí comença la via d'escalada.

Hem superat dues tirades d'escalada, amb molt bona roca i ben assegurades, fins arribar a un replà amb un parell de pins de bona mida que ens han servit per muntar la reunió. La tercera tirada és el pas clau de la via. Cal superar un pany de paret ben vertical, encara que amb magnífiques preses i ben assegurada. Superat aquest pas, la dificultat decreix fins arribar, amb una reunió intermèdia, a un petit cim de la cresta on acaba el primer i principal sector d'escalada.

Després de completar aquest sector hem seguit la cresta durant un llarg trajecte de transició. És un tram sense especials dificultats que hem fet sense corda, aprofitant alguns trams de corriols i fent alguna petita grimpada fins arribar a la base del mur final. Hem superat l'última tirada de la via, també amb una roca excel·lent, arribant al cim final on acaba el recorregut de la cresta.

Un cop completada l'escalada ens quedava el retorn al punt de partida, un interessant recorregut pels boscos de la Vall de Lord amb una mica de tot. Hem començat baixant per la vessant nord, vorejant la cresta fins a una bretxa on hem passat a l'altra banda iniciant el descens per una canal ben dreta. La canal comença amb fort pendent però aviat es va suavitzant i es converteix en un camí desdibuixat senyalitzat amb fites. 

Hem passat per sota d'un curiós bloc de pedra, encastat en forma de pont, i hem arribat a una canal rocosa on hi ha una instal·lació de ràpel. Hem fet un ràpel d'uns 30 metres i hem seguit baixant pel caminet. Al cap de poc hem trobat les primeres instal·lacions de la petita via ferrada, un cable de vida i alguns esglaons de fusta fixats amb estaques d'acer.

La via ferrada està en un estat deplorable, gairebé ruïnós, però és ben poca cosa i l'hem superat sense massa problema. El punt més singular és una mena de passarel·la metàl·lica descendent que dóna molt poca seguretat però, si més no, ha aguantat el nostre pas sense col·lapsar definitivament. Després cal baixar un pany de paret amb esglaons, aquests amb aspecte sòlid i segur.

Superada la ferrada ruïnosa, hem arribat a una petita pista per on hem baixat arribant en poca estona al punt de partida.

I aquí teniu la pel·lícula de la jornada, amb les millors imatges d'aquesta sortida. Ha estat produïda per Mountain Films amb la col·laboració de Quercus Films i Nonstop.

---

À L B U M    D E    F O T O S  - T R A C K

---

ENTRADES RELACIONADES:

Cresta del Gall, 2020

Cresta del Pedraforca, 2019

Cresta del Ferran, 2018

---