Avui hem fet una activitat singular. Fins ara, les nostres incursions en el món subterrani eren sempre a coves fàcils, que es podien recórrer sense utilitzar mitjans tècnics. Fins i tot en la darrera cova que vam visitar, la cova Negra de Tragó, portàvem guia! Avui es pot dir que hem rebut el baptisme de foc de l'espeleologia perquè l'Avenc del Llest ja és pròpiament espeleologia. Per fer aquesta activitat hem hagut de comprar material tècnic, ja que quan es baixa a un pou amb un ràpel de 17 metres s'ha de tenir la seguretat de poder-lo remuntar després per tornar a casa. Ahir vam anar a la tenda d'en Joaquín Olmo (JOM) i vam comprar un croll i un jumar, estris imprescindibles per practicar l'art dels cloaqueros, nom amb el que dessignàvem els espeleòlegs abans de ser abduïts per aquest esport subterrani. Sempre havíem pensat que no es pot comparar l'elegància d'un esquiador de muntanya baixant per una pala de neu verge amb la imatge enfangada d'un espeleòleg arrossegant-se per un fangar en forma de gatera, però l'espeleologia ens permet descobrir noves meravelles de la naturalesa que no ens volem perdre. L'Avenc del Llest és relativament fàcil i està a prop de casa, de manera que era una bona opció per a uns espeleòlgs novells com nosaltres. El nom de l'avenc ve d'un gos que acompanyava els primers exploradors de la cova.
Després d'una curta aproximació des de l'aparcament de l'Alzina del Salari, hem arribat a la boca de l'avenc, estreta i allargada. Després d'esmorzar i escoltar les explicacions tècniques d'en Toni, hem iniciat el ràpel de 17 metres que ens ha portat al fons de l'avenc. Una rampa pedregosa baixa fins a una gran sala amb concrecions i blocs amuntegats on acaba la cova. Ens faltava, però, el més interessant. En un nivell superior, uns 15 metres per sobre nostre, hi ha una petita sala anomenada Sardy amb estalactites, estalagmites, banderes... una petita meravella. El problema és que cal pujar per una corda fixa que cau des del sostre de la sala i que s'ha de pujar a base de croll i jumar; tot un repte per als espeleòlegs novells. Hem repassat la tècnica de la remuntada i fins i tot en Toni ens ha llegit un paràgraf del manual tècnic del jumar abans de començar a guanyar, centímetre a centímetre, els 15 metres de corda extraplomada. Ben aviat hem comprovat que amb els mitjans tècnics adequats la cosa no era tan difícil com semblava i tots tres hem superat el pas sense problemes. Valia la pena pujar perquè la sala Sardy és impressionant, amb gran quantitat d'estalactites i estalagmites. Hem fet unes quantes fotos i hem iniciat el retorn, començant amb un ràpel per la mateixa corda fixa. A continuació hem remuntat caminat la rampa pedregosa fins al peu del ràpel d'entrada. Després d'haver pujat a la sala Sardy, la remuntada del ràpel inicial ens ha semblat fàcil i ben aviat hem tornat a sentir l'escalfor del sol. Hem recollit el material i en pocs minuts hem arribat a l'aparcament donant per acabada la sortida.
I aquí teniu el vídeo de la jornada. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit per a tots els seguidors del blog:
ENTRADES RELACIONADES:
Després d'una curta aproximació des de l'aparcament de l'Alzina del Salari, hem arribat a la boca de l'avenc, estreta i allargada. Després d'esmorzar i escoltar les explicacions tècniques d'en Toni, hem iniciat el ràpel de 17 metres que ens ha portat al fons de l'avenc. Una rampa pedregosa baixa fins a una gran sala amb concrecions i blocs amuntegats on acaba la cova. Ens faltava, però, el més interessant. En un nivell superior, uns 15 metres per sobre nostre, hi ha una petita sala anomenada Sardy amb estalactites, estalagmites, banderes... una petita meravella. El problema és que cal pujar per una corda fixa que cau des del sostre de la sala i que s'ha de pujar a base de croll i jumar; tot un repte per als espeleòlegs novells. Hem repassat la tècnica de la remuntada i fins i tot en Toni ens ha llegit un paràgraf del manual tècnic del jumar abans de començar a guanyar, centímetre a centímetre, els 15 metres de corda extraplomada. Ben aviat hem comprovat que amb els mitjans tècnics adequats la cosa no era tan difícil com semblava i tots tres hem superat el pas sense problemes. Valia la pena pujar perquè la sala Sardy és impressionant, amb gran quantitat d'estalactites i estalagmites. Hem fet unes quantes fotos i hem iniciat el retorn, començant amb un ràpel per la mateixa corda fixa. A continuació hem remuntat caminat la rampa pedregosa fins al peu del ràpel d'entrada. Després d'haver pujat a la sala Sardy, la remuntada del ràpel inicial ens ha semblat fàcil i ben aviat hem tornat a sentir l'escalfor del sol. Hem recollit el material i en pocs minuts hem arribat a l'aparcament donant per acabada la sortida.
I aquí teniu el vídeo de la jornada. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit per a tots els seguidors del blog:
ENTRADES RELACIONADES:
 La cova d'en Manel, 2015 |  Cova 5 de agosto, 2014 |  Sant Llorenç - Matadepera, 2012 |
