dissabte, 28 de novembre del 2015

Avenc del Llest

Avenc del Llest
Avui hem fet una activitat singular. Fins ara, les nostres incursions en el món subterrani eren sempre a coves fàcils, que es podien recórrer sense utilitzar mitjans tècnics. Fins i tot en la darrera cova que vam visitar, la cova Negra de Tragó, portàvem guia! Avui es pot dir que hem rebut el baptisme de foc de l'espeleologia perquè l'Avenc del Llest ja és pròpiament espeleologia. Per fer aquesta activitat hem hagut de comprar material tècnic, ja que quan es baixa a un pou amb un ràpel de 17 metres s'ha de tenir la seguretat de poder-lo remuntar després per tornar a casa. Ahir vam anar a la tenda d'en Joaquín Olmo (JOM) i vam comprar un croll i un jumar, estris imprescindibles per practicar l'art dels cloaqueros, nom amb el que dessignàvem els espeleòlegs abans de ser abduïts per aquest esport subterrani. Sempre havíem pensat que no es pot comparar l'elegància d'un esquiador  de muntanya baixant per una pala de neu verge amb la imatge enfangada d'un espeleòleg arrossegant-se per un fangar en forma de gatera, però l'espeleologia ens permet descobrir noves meravelles de la naturalesa que no ens volem perdre. L'Avenc del Llest és relativament fàcil i està a prop de casa, de manera que era una bona opció per a uns espeleòlgs novells com nosaltres. El nom de l'avenc ve d'un gos que acompanyava els primers exploradors de la cova. 
Després d'una curta aproximació des de l'aparcament de l'Alzina del Salari, hem arribat a la boca de l'avenc, estreta i allargada. Després d'esmorzar i escoltar les explicacions tècniques d'en Toni, hem iniciat el ràpel de 17 metres que ens ha portat al fons de l'avenc. Una rampa pedregosa baixa fins a una gran sala amb concrecions i blocs amuntegats on acaba la cova. Ens faltava, però, el més interessant. En un nivell superior, uns 15 metres per sobre nostre, hi ha una petita sala anomenada Sardy amb estalactites, estalagmites, banderes... una petita meravella. El problema és que cal pujar per una corda fixa que cau des del sostre de la sala i que s'ha de pujar a base de croll i jumar; tot un repte per als espeleòlegs novells. Hem repassat la tècnica de la remuntada i fins i tot en Toni ens ha llegit un paràgraf del manual tècnic del jumar abans de començar a guanyar, centímetre a centímetre, els 15 metres de corda extraplomada. Ben aviat hem comprovat que amb els mitjans tècnics adequats la cosa no era tan difícil com semblava i tots tres hem superat el pas sense problemes. Valia la pena pujar perquè la sala Sardy és impressionant, amb gran quantitat d'estalactites i estalagmites. Hem fet unes quantes fotos i hem iniciat el retorn, començant amb un ràpel per la mateixa corda fixa. A continuació hem remuntat caminat la rampa pedregosa fins al peu del ràpel d'entrada. Després d'haver pujat a la sala Sardy, la remuntada del ràpel inicial ens ha semblat fàcil i ben aviat hem tornat a sentir l'escalfor del sol. Hem recollit el material i en pocs minuts hem arribat a l'aparcament donant per acabada la sortida.
I aquí teniu el vídeo de la jornada. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:
La cova d'en
Manel, 2015
Cova 5 de
agosto, 2014
Sant Llorenç -
Matadepera, 2012

dissabte, 21 de novembre del 2015

GR1: Palanca d'Àger - Hostal Roig

Hostal Roig
Hem fet la tercera etapa del GR1, des de la Palanca d'Àger on vam acabar al mes passat fins a l'Hostal Roig. Aquesta és, potser, l'etapa reina del GR1, ja que el camí supera 1.000 metres de desnivell per saltar, passant per la Portella Blanca, el Montsec de Rúbies. Quan passàvem amb l'autocar per la carretera del Doll plovisquejava lleugerament. La previsió dels serveis meteorològics indicava que ben aviat lluiria el sol però no tots s'ho creien. Hem esmorzat a peu dret al costat de l'autocar i hem iniciat la pujada per una petita pista. Hem tallat alguna llaçada per les dreceres i hem arribat a Cal Ginesta, unes cases abandonades a mitja pujada. El camí, més dret i estret, puja entre cingles fins arribar a la Pedrera de Meià, ja sense explotació. El dia s'havia anat obrint i el cel era totalment blau. El camí ens ha portat fins al poble abandonat de Rúbies, tot enrunat però amb l'absis de l'església encara dret. Ens hem aturat a esmorzar contemplant el gran panorama, dominat pel Montsec d'Ares i els seus cingles. Des de Rúbies només quedava la canal final de la Portella Blanca per superar l'obstacle gegantí del Montsec. Un camí, molt pendent al principi, ens ha portat fins a la Portella. Gran panorama sobre el Pallars i el Pirineu, a més del que vèiem fins ara pel sud. Ens hem reagrupat per fer la foto de grup i hem iniciat la segona part del recorregut d'avui, ja més fàcil. Ben a prop de la Portella comença (o acaba) una gran pista apta per a vehicles. El GR va per la pista però hi ha una petita variant per un camí que reseguex la muntanya uns metres per sota i paral·lel a la pista. Per aquest camí hem arribat a la cruïlla del camí de Sant Salvador del Bosc i per una petita pista hem seguit endavant fins trobar la pista principal, molt àmplia. Des d'aquí la cosa ja ha estat molt fàcil. Hem baixat seguint íntegrament la pista, tot i que hi ha un parell de dreceres que no hem agafat. Finalment hem arribat a l'Hostal Roig, un antic punt de parada avui deshabitat, on ens esperava l'autocar per portar-nos a Sant Martí de Barcedana on ens esperaven amb la taula parada al restaurant Casa Roca, una antiga casa reconvertida en allotjament rural. El dinar ens ha deixat ben satisfets; hi havia de tot: escudella, sopa de ceps, bacallà amb mel, conill guisat, carn a la brasa i postres casolans diversos. Finalment hem agafar l'autocar de tornada a casa
I aquí teniu el vídeo de les etapes 2 i 3 del GR1. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:
Tossal de les
Torretes, 2011
Forat del
Gel, 1990
BTT pel
Montsec, 1989

dissabte, 14 de novembre del 2015

Puigsacalm per la Canal dels Ganxos

Canal dels Ganxos
Hem pujat moltes vegades al Puigsacalm, un dels cims més característics de la Catalunya Central, però avui hem triat un itinerari nou i singular. La Canal dels Ganxos és un camí equipat que puja al Puigsacalm amb l'ajut d'alguns esglaons i estaques de ferro per la cara sud. Hem sortit de Joanetes; el camí puja fins al Puig del Soi, que no és més que un bony de la carena que baixa en direcció sud. Poc més amunt hem trobat una bifurcació. La cara sud del Puigsacalm està defensada per grans cingles però per la banda de Joanetes hi ha dos passos clau per on, amb l'ajut d'alguns equipaments, es pot pujar als altiplans superiors. Son les dues canals dels Ganxos (els vells i el nous), camins equipats amb esglaons i passamans de ferro. Des de la bifurcació hem agafat el camí de la dreta (el dels Ganxos Nous), una mica més difícil que l'altre. El pas no presenta cap dificultat important si som mínimament hàbils i no tenim vertígen. Superat el pas hem arribat als altiplans superiors i hem baixat una mica fins a l'ermita de Santa Magdalena de Mont, molt ben conservada i amb un edifici annex condicionat com a refugi (està tancat i per utilitzar-lo cal demanar les claus a l'Ajuntament de la Vall d'en Bas). El camí segueix per l'obaga entre fagedes fins al Puig dels Llops (1.486 m), des d'on hem pogut veure un gran panorama. Es veia tot el Pirineu Oriental amb el Puigmal, Costabona, Canigó, Bassegoda, Puig Neulós... hem menjat una mica i hem seguit el nostre camí fins al cim principal, el Puigsacalm (1.515 m). Aquí hem trobat la multitud d'excursionistes que pugen per la via normal del Coll de Barcons. Hem fet un parell de fotos i hem iniciat el retorn. Després de baixar uns metres pel camí de Barcons hem agafat, a l'esquerra, el  Camí dels Burros, un altre camí pintoresc que ja havíem recorregut l'any 2011 i que avui ens ha servit per retornar al punt de partida. El camí ressegueix per baix els cingles de la vessant sud del Puigsacalm amb un parell de petits passos equipats. Hem arribat al Coll de Santa Magdalena, per on havíem passat abans. Hem deixat de banda el camí per on hem vingut i hem agafat el camí dels Ganxos Vells, que baixa per una canal; ben aviat hem arribat al tram equipat, més fàcil que el dels Ganxos Nous, amb alguns esglaons i baranes de ferro. Superat aquest pas, aviat hem retrobat el camí per on havíem pujat, que ens ha portat fàcilment fins a Joanetes. 
I aquí teniu el vídeo de la jornada, que ha estat cedit per Edicions JGB per a tots els seguidors del blog.




ENTRADES RELACIONADES:
Serra dels
Bufadors, 2013
Camí dels
Burros, 2011
Ascensió al
Puigsacalm, 1972

dilluns, 9 de novembre del 2015

Ascensió a la Tuca de Mincholet (2.865 m)

Tuca de Mincholet
Hem esmorzat al refugi Ángel Orús. Ahir al vespre, després d'una llarga i intensa jornada de muntanya per les crestes de Bardamina, havíem fet una reunió tècnica per planificar la jornada d'avui. L'objectiu inicial era el Pic d'Escorvets però ahir mentre baixàvem del Bardamina vam veure que la cara nord, per on puja la via normal, estava molt nevada i segurament gelada, de manera que vam decidir passar-nos al pla B que ja portàvem preparat. La Tuca de Mincholet només té 39 metres menys que el Pic d'Escorvets però la via normal de pujada està orientada al sud, de manera que estava neta de neu. L'elecció era clara, de manera que vam decidir atacar la Tuca. Per altra banda, els companys de Madrid van decidir que no farien l'etapa d'avui sinó que baixarien directament a Eriste per iniciar el retorn a casa, que per a ells era molt llarg.
Hem sortit pel mateix camí per on vam baixar ahir al vespre i l'hem seguit gairebé dues hores fins al punt on vam enllaçar amb la variant del GR11, al costat de l'Ibon de Grist. Hem seguit el GR11 de pujada en direcció al coll de la Plana; quan gairebé estàvem al coll ens hem aturat a esmorzar. El panorama era impressionant; hem vist que, efectivament, la cara nord de l'Escorvets estava ben nevada, de manera que hem confirmat que la Tuca de Mincholet era la millor opció. Hem seguit pujant i, sense passar pròpiament pel coll, hem iniciat l'aproximació a la Tuca per una petita carena sense cap dificultat. Des d'aquí la muntanya tenia un aspecte impressionant; sembla estrany que sigui una clàssica de l'esquí de muntanya però imaginem que a l'hivern cal deixar els esquís al coll i fer la part final a peu amb piolet i grampons. Poc abans del collet hem deixat les motxilles i hem iniciat la part final de l'ascensió, que no ha estat gens difícil malgrat l'aspecte alpí de la muntanya. Hem arribat al cim voltats d'un panorama excepcional. El dia era claríssim i la vista molt extensa. Cap al nord, tota la carena fronterera amb el Gourgs Blancs, el Seilh de la Baquo i el Perdiguero. Cap a l'est, el massís de la Maladeta dominava totalment el paisatge. I cap a ponent el Posets ens privava de tenir més vistes del Pirineu Central però hem pogut veure perfectament la Cresta de Bardamina que vam recórrer ahir. Hem fet una panoràmica circular:

Després de gaudir una estona del panorama hem iniciat el descens. Hem recuperat les motxilles i hem començat a baixar per la vall de Batisielles. Hem arribat al collet superior de les Agulles de Perramó però a l'inici de la baixada del collet hem trobat algunes dificultats imprevistes: el camí, tot i ser un GR i per tant fàcil, baixa per una zona totalment obaga i la neu estava força gelada. Hem hagut de sortir del camí per anar a buscar una zona asolellada per sobre d'uns grans blocs. Finalment hem arribat a l'ibon de l'Aigüeta de Batisielles des d'on el camí ha estat ja una plàcida excursió seguint el GR amb grans vistes de la Maladeta i altres muntanyes. Finalment hem arribat al cotxe i hem iniciat el retrorn a casa, satisfets després de dues intenses jornades de muntanya.


ENTRADES RELACIONADES:
Gourgs
Blancs, 2012
Ascensió al
Posets, 2011
Cresta del Seil
dera Baquo, 1997

diumenge, 8 de novembre del 2015

Cresta de Bardamina

Cresta de Bardamina
Feia molts anys que volia fer la Cresta de Bardamina; va ser l'any 1977 quan en plena Setmana Santa i en un dia de boira i neu vaig fer el primer i més fàcil tram de la cresta, arribant al Pico Inferior de la Paul. Avui finalment he aconseguit completar aquest objectiu, tot i que no era el pla original. En realitat volíem fer la cresta de Los Gemelos, que porta al cim del Posets però quan ahir vam arribar al refugi d'Estós vam veure que hi havia força neu a la muntanya; més de la que pensàvem. Per això hem decidit finalment deixar els Gemelos per a millor ocasió i atacar la cresta de Bardamina que, per la seva orientació, tenia més garanties d'estar neta de neu. Encara era fosc quan, després d'esmorzar al refugi, hem sortit en direcció al cim. En aquell moment encara teníem la intenció d'anar als Gemelos però ben aviat hem canviat d'opinió i hem agafat el camí que porta al Collado de la Paúl, que és la via normal del Posets per aquesta vall. A mesura que pujàvem augmentava el gruix de neu, en alguns sectors gelada. Hem hagut de fer una travessia una mica exposada però finalment hem arribat al Collado de La Paúl (3.050 m) on hem entrat en orientació sud, bes asolellada. Hem iniciat el camí per la cresta. La primera part és fàcil i es fa caminant fins al Pico Inferior de la Paúl (3.073 m). En realitat no sabem quina és l'altura exacta d'aquest cim perquè els mapes donen xifres cantradictòries per a tots els cims de la cresta però una pedra pintada al cim donava aquesta altitud. El dia era clar i net, més que magnífic; el panorama, espectacular en totes direccions. Hem fet una panoràmica circular:

Hem seguit per la cresta, ja una mica més trencada però encara molt fàcil, fins al segon cim de la jornada, el Pico de La Paúl (3.083 m) que és el punt més alt de la cresta. Només ens hem aturat a fer un parell de fotos i hem seguit per la cresta, que a partir d'aquí comença a presentar certes dificultats; no passa de segon grau però hi ha pasos exposats. A poc a poc hem anat avançant per la cresta amb gran panorama i un ambient extraordinari de muntanya. Poc abans de la pronunciada bretxa d'abans del Bardamina, hem fet un curt ràpel per baixar uns metres per la vessant sud de la cresta. Per una cornisa pedregosa hem arribat novament, més endavant, al fil de l'aresta. La baixada a la bretxa ha estat fàcil però calia anar amb compte. A la bretxa hem trobat les fites de la via normal i, ja sense dificultat, hem arribat al cim del Pico de Bardamina (3.079 m). Ja era tard però el cel continuava clar, sense cap núvol; un gran dia per fer muntanya. Hem descansat una mica en el cim contemplant el panorama. Cap al Nord es veia tota la carena fronterera, dominada per la silueta gegantina del Perdiguero. Més a l'Est, el massís de la Maladeta i l'Aneto. Hem fet una panoràmica circular:

Encara ens quedava un llarg trajecte per arribar al refugi Àngel Orús, de manera que ens hem posat en marxa. Després de seguir uns metres per l'aresta hem inicial el descens cap a la vessant sud. Seguint algunes fites i la nostra intuïció hem anat baixant fins trobar, després d'una bona estona de baixada, la variant del GR11 que baixa de la Collada de la Plana i ens havia de portar fins al refugi. Ben aviat hem vist el refugi però encara ens quedava un llarg trajecte, ja que en línia recta hi ha una vall profunda. El camí voreja tota la vall fent un gran arc fins enllaçar amb el camí que baixa del Posets per la Canal Fonda. Ja de nit, il·luminats amb els frontals, hem arribat al refugi Ángel Orús, punt final de la jornada. El refugi estava pràcticament buit i la sensació era ben diferent de la massificació que havíem trobat aquí en alguna ocasió.  El guarda ens ha preparat un sopar que passarà a la nostra petita història com una fita de la gastronomia dels refugis. Ens ha fet un entrant a base d'espàrrecs, tonyina, formatge, paté d'ànec i olives. De primer plat, sopa de pasta a dojo per hidratar-nos bé després de la llarga jornada de muntanya. Després pollastre amb ametlles i de postres una mouse de plàtan, marca de la casa, regat amb un porró de moscatell. Després d'aquest sopar hem anat a dormir contents, pensant en la nova jornada de muntanya que ens espera demà.


ENTRADES RELACIONADES:
Cresta de las
Espadas, 2012
Ascensió al
Posets, 1977
Pic Inferior de
La Paúl, 1977

dissabte, 7 de novembre del 2015

Refugi d'Estós

Una vegada més, l'onzena, hem recorregut la Vall d'Estós per pujar al refugi del mateix nom. Aquesta ocasió és singular perquè mai havíem pujat a Estós a la tardor. El paisatge és molt diferent i els boscos tenen tots els colors de la tardor. Aquesta és també una ocasió singular perquè venim a passar tres dies per aquestes valls. El motiu també és nou: dilluns és dia festiu a Madrid (La Almudena) i uns amics de la capital han programat una activitat per aprofitar el pont. Els de Barcelona ens hi hem apuntat, de manera que han sortit tres en un cotxe des de Madrid i tres des de Barcelona en un altre cotxe. Ens havíem de trobar a Barbastro però finalment, per motius tècnics, hem quedat directament en el refugi. Hem arribar cap a migdia a Benasque i, com és ja tradicional, hem fet una volta per Barrabés, la tenda de muntanya de fama mundial oberta en ple Pirineu Aragonès. Després hem iniciat la pujada per la vall. El camí ja el teníem molt vist però en aquesta ocasió el paisatge de tardor li donava un aspecte totalment diferent. Hem arribat al refugi i ens hi hem allotjat. Des de la terrassa del refugi es veien milers d'estels; una nit magnífica que anunciava que demà farà molt bon temps.
En aquesta ocasió no hi ha àlbum de fotos, ja que n'hem fet molt poques, ni tampoc track.

ENTRADES RELACIONADES:
GR11: Benasque
-Estós, 2000
Bivac a
Estós, 1977
Refugi
d'Estós, 1975

diumenge, 1 de novembre del 2015

Montfalcó i caiac a Montrebei

Montrebei
Avui hem fet una activitat realment singular, inèdita en aquest blog. Quan fa unes setmanes vam recórrer el Congost de Montrebei seguint el GR1, vam veure alguns caiacs passant per les plàcides aigües del pantà de Canelles, a baix de tot del congost. També vam veure de lluny les passeres de Montfalcó, un camí penjat d'un cingle a la part aragonesa del congost. Tot plegat ens va suggerir la idea de fer una activitat combinada recorrent el camí de les passeres de Montfalcó i navegant pel congost en caiac. Ahir al vespre vam arribar a l'alberg de Montfalcó i avui de bon matí ja estàvem preparats per iniciar l'aventura. Per poder portar a la pràctica l'activitat prevista, els quatre excursionistes ens hem dividit en dos grups de dos. Mentre uns anàvem a peu pel camí de les passeres, els altres han baixat a l'embarcador i han sortit a força de rems amb un caiac de dues places. El camí de les passeres forma part de la xarxa de camins naturals del Ministeri d'Agricultura i és de construcció recent. Des del poble enrunat de Montfalcó on l'únic edifici viu és l'alberg, el camí ens porta per la riba dreta de la Noguera Ribagorçana fins que travessa el riu per un pont penjat i puja a enllaçar amb el GR1. Hi ha dos sectors de passeres vertiginoses, clavades a la paret. Poden ser dificultoses per a persones amb vertígen però el camí no té cap dificultat i la instal·lació es veu molt sòlida. Superats els dos trams de passeres, hem travessat el pont penjat i hem enllaçat amb el GR1 seguint-lo riu amunt. A l'entrada del congost ens hem acostat a veure la Cova Colomera, penjada sobre una curta canal que cau sobre el camí,  però una tanca metàl·lica no permet anar més enllà del vestíbul. Des del camí de Montrebei, tallat a la roca, hem gravat imatges dels navegants que passaven amb el caiac per sota i hem seguit fins al lloc conegut com La Masieta, on ens hem retrobat amb els companys. Hem menjat una mica y hem canviat la tripulació del caiac; els mariners d'aigua dolça s'han allistat a la Infanteria mentre els caminadors ens hem embarcat en el caiac. La navegació ha estat plàcida i fàcil; les aigües estaven en calma total i el disseny del caiac fa que amb poc esforç s'avanci a bon ritme. Hem recorregut el congost amb una perspectiva inèdita per a nosaltres, de baix a dalt, gaudint de la magnífica llum i dels boscos de ribera a la tardor. Hem passat per sota de l'ermita de La Pertusa i hem aribat a l'embarcador, situat a sota de Montfalcó. Només ens quedava la remuntada, curta però intensa, per arribar al punt de partida, l'alberg, on hem esperat els companys menjat un pincho de tortilla, especialitat de la casa.
Aquí teniu el vídeo de la jornada, cedit per Edicions JGB per a tots els seguidors del blog.




ENTRADES RELACIONADES:
GR1: Congost de
Montrebei, 2015
Via ferrada de La
Pertusa, 2001
BTT Noguera:
La Pertusa, 1995