dimarts, 15 de setembre de 2020

Ascensió al Pic de Madaméte (2.657 m)

Pic de Madaméte
Avui hem acabat la nostra estada al Néouvielle amb una ascensió fàcil, en un dia gris i plujós. De fet, ja havíem decidit que avui faríem aquesta activitat, descartant altres ascensions més llargues i complicades, però al matí hem vist que la nostra decisió havia estat encertada perquè el temps no acompanyava i no era gaire engrescador lliutar contra les eternes pedreres del Néouvielle plovent i amb la roca mullada. 
Després d'esmorzar al refugi d'Orédon hem fet en cotxe la curta aproximació fins al Lac d'Aubert per la carretera de peatge de la Reserva Natural del Néouvielle. Des del pàrquing ja es veia el cim relativament proper. Hem iniciat l'ascensió seguint el GR10, el camí de gran recorregut que ressegueix els Pirineus per la vessant francesa. Hem passat al costat del Lac d'Aumar, que amb el gris del cel i la llum de la matinada ens ha ofert un magnífic joc de llums i colors, ideal per fer mil fotografies.
Més amunt hem passat per un altre petit estany, el Gourguet de Madaméte, just quan començava a ploure. Ens hem equipat per a la pluja i hem seguit endavant. La pluja ha durat poc i aviat s'ha convertit en un plugim de poca intensitat. Hem arribat al Col de Madaméte (2.509 m) i hem deixat el GR10, que segueix en direcció a Barèges, per prendre un camí a l'esquerra en direcció al cim. Al davant teníem el Midi de Bigorre amb la seva silueta inconfusible i les antenes i altres instal·lacions del seu cim.
Es pot pujat directament des del coll però nosaltres hem preferit seguir el camí, més còmode, que porta al cim sense cap dificultat. Finalment hem arribat al Pic de Madaméte (2.657 m), marcat amb una gran fita. El dia era gris i continuava plovisquejant però encara es veia un bon panorama, especialment el direcció als principals cims del massís de Néouvielle. Hem fet volar el dron, lluitant contra la pluja que afortunadament era feble, i hem fet una panoràmica circular:
Madaméte
Després de gaudir una estona dels paisatges del Néouvielle, hem iniciat el descens pel mateix camí i després, ja en cotxe, el retorn a casa.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada, amb les millors escenes d'aquesta ascensió:



ENTRADES RELACIONADES:
Pic de
Bastan, 2018
Soum de
Mompelat, 2018
GR10: Barèges
- Orédon, 2006

dilluns, 14 de setembre de 2020

Ascensió al Pic Maou (3.074 m)

Maou
En la segona jornada d'estada a la zona del Néouvielle hem fet una ascensió singular. El Pic de Maou és un cim molt poc freqüentat, amagat a l'ombra del Pic Long, el més alt del massís de Néovielle, i el Badet. S'ha de dir que hem acabat fent aquest cim encara que en la nostra planificació era només una possibilitat després de l'objectiu principal que era el Pic Long. Les coses se'ns han complicat i finalment ens hem hagut de conformar amb el Maou que, malgrat tot, ens ha deixat força satisfets.
Després d'esmorzar en el refugi del Lac d'Orédon i d'un curt trajecte en cotxe fins a la presa del Cap de Long, hem iniciat l'ascensió pel camí que voreja el llac per la seva riba dreta; un camí que ja coneixíem de les nostres incursions amb esquís per aquesta zona. El camí s'enfila guanyant alçada sobre el llac per baixar després una mica per entrar a la vall. Després hem seguit pujant per la vall mentre al davant començàvem a veure el Pic Long i pel darrere vèiem, entre altres, el Pic des Trois Conseillers, la nostra ascensió d'ahir.
El nostre pla era pujar primer el Badet i carenar fins al Pic Long però quan hem estat a prop hem vist que la pujada al Badet era una enorme pedrera amb aspecte de gravera inestable. El nostre error ha estat descartar aquesta via i anar a buscar el coll entre el Campbieil i el Maou, per on hi havia un magnífic camí, per pujar després carenant el Maou i el Badet. L'experiència d'ahir, quan vam haver de travessar innombrables pedreres sense camí, i la temptació del camí fressat que portava al coll ens han induït a l'error.
Hem arribat al coll, la Hourquette de Cap de Long (2.902 m) i hem començat a carenar en direcció al Maou. La cresta, que semblava fàcil vista de lluny, era efectivament fàcil però sense rastre de camí ni fites; únicament pendents inestables de pedres. Finalment hem arribat al peu de l'esperó final. De lluny semblava que no ens donaria problemes però quan hem arribat hi havia un mur vertical. No ens ha semblat factible i hem optat per vorejar l'obstacle pujant per l'altra banda. Això ens ha obligat a fer una llarga baixada per una pedrera inestable i remuntar per la canal entre el Maou i el Badet, per una altra pedrera molt dreta i inestable.
Finalment hem arribat a la cresta, al costat del cim del Maou. Encara no havien acabat les dificultats perquè en els metres finals cal grimpar per unes roques blanquinoses. No era difícil, encara que la roca no era gaire bona, i aviat hem arribat al cim del Maou (3.074 m). El cim és estret i incòmode; una mica perillós perquè està voltat de cingles. El panorama era magnífic, amb una clara visió de les principals muntanyes del Pirineu Central: Vignemale, Balaitús, La Munia, Infierno....
Hem estat una estona al cim, fent fotos i fent volar el dron mentre contemplàvem el panorama. Hem fet una panoràmica circular:Maou
Després hem iniciat el retorn desgrimpant aquesta part final amb l'ajuda d'una corda fixa que hem ancorat en un bloc de pedra. Se'ns havia fet tard i no teníem temps per completar l'itinerari previst, de manera que hem iniciat el llarg retorn al punt de partida vorejant novament el llac de Cap de Long. 
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada, amb les millors escenes d'aquesta ascensió:



ENTRADES RELACIONADES:
Estaragne i
Campbieil, 2017
Soum des
Salettes, 2017
Pic Long, Badet,
i Maubic, 1989

diumenge, 13 de setembre de 2020

Ascensió al Pic des Trois Conseillers (3.039 m)

Trois Conseillers
Hem iniciat una estada de tres dies a la zona del Néouvielle amb una ascensió de categoria. Un tresmil dels Pirineus sempre és una gran ascensió i si, a més, cal una mica de tècnica (grimpada i ràpel) i el temps acompanya, és una gran experiència. Avui hem gaudit molt de la muntanya amb l'ascensió del Pic des Trois Conseillers, un tresmil molt poc visitat pero amb un panorama extraordinari. 
Hem sortit de casa a les 5 del matí i al voltant de les 10 ens hem posat en marxa des de la presa del Lac du Cap de Long (2.150 m), després d'un llarg viatge en cotxe. Hem iniciat el camí travessant la presa per sobre del mur i prenent el camí del Pas du Gat. El camí, en alguns punts desdibuixat, puja en direcció al coll però aviat hem deixat el camí principal per iniciar una llarga travessia ascendent per sobre d'uns cingles que cauen sobre el llac, en direcció al nostre objectiu d'avui.
El camí ha desaparegut aviat i hem seguit per un conjunt de pedreres i tarteres força entretingut, on només hi havia alguna fita per marcar l'inexistent camí. Al cap d'una bona estona de lluitar amb la pedrera hem vist a prop el pas clau del nostre itinerari, la Vira Batan, una canal inclinada, gairebé una cornisa, que és el pas natural per arribar a la Breche de Néouvielle i al cim. 
En aquest punt hi ha, a principi de temporada, una congesta de neu que, de vegades, obliga a utilitzar els grampons. Avui la congesta era petita i hem pogut enfilar-nos a la vira amb facilitat. Hem pujat per la vira amb una grimpada relativament fàcil (II) i únicament hem utilitzat la corda per assegurar un pas estret, més impressionant que difícil, a la meitat de la vira. Finalment hem arribat a la Breche Néouvielle, situada entre el Pic des Trois Conseillers i el Néouvielle. Justament aquí comença una de les vies d'escalada més clàssiques del massís: la cresta dels Trois Conseillers.
L'última part de la pujada ja no presentava dificultats i fins i tot hi havia traces de camí que ens han facilitat la superació del tram final de l'ascensió. Finalment hem arribat al cim del Pic des Trois Conseillers (3.039 m), un cim ample marcat amb una gran fita. El panorama era molt extens en totes direccions, dominat en primer terme pel Pic de Néouvielle, cinquanta metres més alt. Hem menjat una mica, hem fet volar el dron i hem pres les imatges per a la panoràmica circular:

Després de gaudir una estona del panorama, hem iniciat el descens, pel mateix camí de pujada. La part més complicada de la vira l'hem evitat baixant en ràpel, uns 30 metres, fins a la tartera. Després hem resseguit el camí de pujada, travessant les tarteres fins arribar novament a l'aparcament de la presa de Cap de Long.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada, amb les millors escenes d'aquesta ascensió:



ENTRADES RELACIONADES:
De la Glère a la
Campana, 2018
Turon de
Néouvielle, 2018
Pic de Néouvielle
amb equís, 2004

divendres, 11 de setembre de 2020

La Cara del Mico, via Infidel

La Cara del Mico, vía Infidel
Hem fet una matinal d'escalada montserratina a la regió de La Plantació, una zona que hem visitat poques vegades però on fa molts anys vam fer un parell de vies al Sentinella, l'agulla més popular de La Plantació. El nostre objectiu era la via Infidel de la Cara del Mico, una via relativament llarga, de quatre tirades, i molt ben equipada.
L'aproximació ha estat una mica accidentada, ja que no hem encertat el millor itinerari i ens hem embolicat per una típica canal montserratina, accesible només per als porcs senglars. Finalment hem arribat al peu de la via, marcada per un característic bloc caigut, i hem vist les assegurances grogues que caracteritzen aquesta via.
La primera tirada puja pel dret per una placa vertical però amb bones preses i magnífiques assegurances; 35 metres per gaudir al màxim de l'escalada montserratina. Al costat vèiem el Sentinella amb el seu fusell, que ens portava grans records de la nostra antiga etapa montserratina.
La segona tirada segueix la mateixa tònica d'escalada per placa però amb menys dificultat, ja que la placa és més ajaguda i la roca és franca i plena de preses. La reunió és en un replanet al costat d'una savina.
La tercera tirada és de transició, per arribar al peu del diedre característic, el pas més difícil de la via, i puja per unes plaques amb la roca una mica descomposta però ben assegurades. La reunió és una mica incòmoda però segura.
L'última tirada comença amb un curt flanquejament que ens situa al peu d'una fisura ben marcada i molt vertical. En el primer pas ens podem agafar del mosquetó (un pas d'A0) però després progressem pel diedre amb molt bones preses però molt vertical. Superat el diedre agafem una placa a la dreta fins al peu d'un altre diedre al final de la via, aquest curt i fàcil, arribant al cim de La Cara del Mico.
El dia era molt clar després de les pluges dels darrers dies i el panorama magnífic sobre totes les muntanyes de Montserrat. Hem fet les fotos de cim i unes gravacions amb el dron abans d'iniciar el descens, un curt ràpel de 15 metres per la cara oposada.
Al costat de la Cara del Mico hi ha una altra agulla, que presenta una aresta ben curta i fàcil, on no cal material d'escalada. Hem pujat al cim d'aquesta agulla, anomenada La Paparra, per fer les fotos del ràpel i, de passada, la foto de cim. Finalment hem baixat al Monestir per retornar a casa.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada, amb les millors imatges d'aquesta sortida matinal d'escalada montserratina:



ENTRADES RELACIONADES:

Escalada al Clot
de la Mònica, 2009
El Sentinella
via GEDE, 1977
El Sentinella
Pany-Farrera, 1976

dissabte, 5 de setembre de 2020

El Forat de Bóixols i la ferrada Naireda

Forat de Bóixols
Aquesta vegada hem reprès la nostra antiga afició pels barrancs amb el descens del Forat de Bóixols, un barranc curt però intens, que ja vam recórrer l'any 2008 i és força aquàtic, amb salts i tobogans que el fan molt divertit. L'activitat és curta: el barranc es baixa en un parell d'hores. Per això, i amb la intenció d'amortitzar una mica més el llarg desplaçament fins a l'Alt Urgell, hem fet una prèvia pujant la via ferrada de la Roca Naireda, una nova via que s'ha obert aquest estiu i que té dues parts diferenciades. Nosaltres hem fet la primera part perquè havíem d'anar al barranc però aviat hi tornarem per completar la segona part, més llarga i difícil.
VIA FERRADA DE LA ROCA NAIREDA:
Aquesta via ferrada s'ha obert aquest estiu però segur que ben aviat serà de les més populars ja que supera un gran pany de paret, la Roca Naireda, i està perfectament equipada amb tota mena de recursos tècnics configurant un recorregut molt atractiu. Nosaltres avui, tot i que l'objectiu era el barranc, ens hi hem acostat per fer una activitat prèvia recorrent el primer sector d'aquesta via, que té dos trams ben diferenciats.
L'activitat, tot i ser curta, ens ha deixat ben satisfets perquè el traçat de la ferrada és força intens, especialment un flanquejament en extraplom on cal tenir tècnica i una mica de força de braços. Hem superat sense problemes el flanquejament, els dos ponts i la resta de la via fins arribar al final de la primera part, on ens hem donat per satisfets i hem baixat per un caminet retornant en pocs minuts al punt de partida.
I aquí teniu un petit vídeo amb algunes escenes del recorregut d'aquesta via ferrada:


FORAT DE BÓIXOLS:
Hem arribat al poble de Bóixols, situat a la carretera de Coll de Nargó a Tremp, punt d'inici de l'aproximació al barranc. Aviat hem vist que hi hauria gent al barranc: el poble només té quatre cases i hi havia un bon grapat de cotxes. L'aproximació és curta i en pocs minuts hem arribat a la llera del riu de Pujals i a l'inici de la part esportiva del barranc.
En total hi ha set ràpels, el més llarg de 12 metres, però la majoria es poden saltar si anem amb compte. Nosaltres n'hem saltat uns quants, encara que també hem fet alguns ràpels quan la cosa no es veia prou clara per saltar. Només hi ha un ràpel, el de 12 metres, que no es pot saltar però ens ofereix el moment més intens del descens, amb un ràpel sota una cascada que ens ha permés remullar-nos bé. Justament a la capçalera d'aquest pou hem trobat una bona colla de barranquistes, que anaven amb un guia. Per sort, hi ha una doble instal·lació i hem pogut baixar sense esperar que completessin el descens tots els barranquistes del grup.
Després de gaudir del descens per les fredes aigües del riu de Pujals, amb ràpels, salts i tobogans, hem arribat al pont de pedra que travessa el riu. Justament sota el pont hi ha el darrer ressalt, d'uns 6 metres, que es pot saltar encara que també està equipat per fer ràpel. Nosaltres l'hem saltat, gaudint de les darreres emocions del dia. Després hem iniciat el retorn, remuntant un caminet que en poc més de mitja hora ens ha retornat al punt de partida en el poble de Bóixols.
I aquí teniu una petita pel·lícula amb algunes escenes del descens del Forat de Bóixols:



ENTRADES RELACIONADES:
Barranc de
Fontanella, 2011
Forat de
Bóixols, 2008
Via ferrada
Regina, 2008