Cresta del Gall, al Bestrecà

Avui les previsions del temps no eren gaire bones i s'esperava neu i vent molt fort als Pirineus, de manera que hem descartat les ascensions pirinenques i hem programat l'ascensió al Bestrecà per la Cresta del Gall, una activitat molt interessant en el magnífic entorn de l'Alta Garrotxa.

La Cresta del Gall és la germana petita de la Cresta del Ferran, que vam recòrrer fa un parell d'anys. No és més que la continuació, a l'altra banda de la Riera de Beget, de la mateixa Cresta del Ferran. És més fàcil que la del Ferran perquè normalment no cal utilitzar corda ni material d'escalada, però és tan llarga com la seva germana gran. 

El punt de partida és a la sortida del poble d'Oix i coincideix en bona part amb l'aproximació a la Cresta del Ferran. Hem seguit la pista que porta a Sant Miquel d'Hormoier fins poc abans del Grau d'Escales, un estretament de la vall on conflueixen les dues crestes. Allà surt un corriol marcat amb una fita que assenyala l'inici de l'ascensió. Hem seguit aquest corriol, molt poc marcat, fins que cal deixar-lo per seguir unes fites que ens guien fins a la cresta. Aquest sector ha estat el més difícil de l'ascensió perquè en alguns punts hem hagut de lluitar contra la vegetació impenetrable però en pocs minuts hem arribat a les primeres roques de la cresta.

El recorregut ha estat entretingut però ben fàcil. Fins i tot hem evitat gairebé tots els trams de vegetació densa que ens podien complicar la progressió. Pujant sempre per roca, caminant i amb algun tram de grimpada, hem superat sense cap problema el llarg recorregut de la cresta.

Durant aquest aeri recorregut teníem una bona vista de la Cresta del Ferran i de les muntanyes de l'Alta Garrotxa: el Bassegoda, el Comanegra, El Mont ... i fins i tot es veia al fons el Pirineu nevat. 

Després d'una bona estona de recórrer la cresta, amb una roca calcària excel·lent, hem arribat a una zona més planera coberta de bosc per on hem avançat a poc a poc resseguint la llarga carena. No hi ha un camí definit sinó que cal utilitzar la intuïció per anar trobant els millors passos pel bosc. Al cap d'una estona hem començat a trobar unes marques de pintura vermella que ens han guiat a la part final del recorregut.

Finalment hem arribat al cim del Puig de Bestrecà (1.058 m), marcat pel característic cilindre de formigó dels vertexs geodèssics. També hi ha les restes d'un castell i una ermita, totalment enrunats. No hi ha gaire panorama perquè el cim està cobert de bosc però hem fet pujar el dron per sobre dels arbres per fer una panoràmica circular:

Hem menjat una mica i hem iniciat el retorn per la via normal, un camí ben marcat que en pocs minuts ens ha portat fins a l'ermita de Sant Andreu de Bestrecà. Ens ha sorprès la bellesa d'aquesta ermita, perduda en aquest racó de l'Alta Garrotxa, d'un perfecte estil romànic. Allà mateix comença una petita pista per on hem anat baixant fins arribar a la carretera de Beget, per on hem retornat al punt de partida. 

I aquí teniu la pel·lícula de la jornada, amb les millors escenes d'aquesta ascensió:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Cresta del Ferran, 2018

GR1: Repunxó - Oix, 2017

Intent al Ferran, 2012

---

Escalada a la Plantació i els Gorros

Hem tornat a Montserrat per fer un parell de vies per la zona de la Plantació i els Gorros. Com en la nostra darrera visita a Montserrat, hem triat vies de la col·lecció d'en Guillem Arias, que ha obert diverses vies a la zona, caracteritzades per ser de dificultat moderada i estar molt ben assegurades. 

Hem iniciat la jornada pujant des del Monestir pel camí de les escales, passant pel Pas dels Francesos, fins al Pla dels Ocells. Des d'allà hem agafat un corriol que en pocs minuts ens ha portat fins al mirador situat sobre la zona de la Plantació. Des d'aquest privilegiat punt de vista es veu clarament el Sentinella, la roca més característica de la Plantació, i el nostre objectiu d'avui, la Paparra, situada al costat de la Cara del Mico, que vam escalar fa ben poc.

Avui no ens hem embolicat amb una aproximació apta només per a senglars i escaladors perduts sinó que hem encertat l'aproximació correcta, baixant per la canal que separa el Sentinella de les altres dues agulles. Ben aviat hem arribat al peu de la via Balbino López Méndez, on un parabolt torçat ens ha indicat el punt d'inici.

La via comença per una rampa de poca inclinació però aviat es redreça una mica, sense arribar a tenir gaire dificultat.  La segona tirada supera una placa una mica més difícil fins arribar a sota d'un petit desplom que es flanqueja a la dreta per entrar a la segona reunió, muntada al costat d'una savina.

Segueixen dues tirades fàcils, que nosaltres hem unit en una sola tirada d'uns 40 metres, fins a una reunió situada en un replà. Finalment, l'última tirada puja amb bones preses fins que un petit desplom ens talla el pas. Amb un pas d'A0 se supera el pas, arribant a un bon merlet amb l'ajut del qual superem els darrers passos abans del cim de la Paparra. 

Hem menjat una mica en el cim abans d'iniciar la segona ascensió del dia. Havíem previst pujar la Gorra Frígia per la via Lo Tio Gos però el fort vent que bufava a dalt de la Paparra ens ha fet dubtar. Finalment hem decidit mantenir el pla previst i anar a la Gorra Frígia. 

L'aproximació és curta i aviat estàvem al peu de la roca. Hem dubtat una mica abans de trobar el punt de partida de la via però finalment hem iniciat l'escalada començant per una placa ben dreta però amb bones preses i amb la característica generositat en les assegurances de les vies d'en Guillem Arias. Més tard ens hem adonat que havíem fet una tirada d'una altra via, la Via de la Gavina, de manera que no hem fet exactament la via Tio Gos sinó una combinació de vies.

La segona tirada, ja més fàcil, ens ha portat a enllaçar amb l'autèntica via Tio Gos per on hem seguit fins arribar al final d'una canal, al peu d'un mur ben dret que correspon a la tirada final.

Aquí la via Tio Gos supera un primer pas amb estreps per seguir després, ja en escalada lliure, fins al cim. Nosaltres ja havíem previst fer una variant, evitant l'escalada artificial i pujant per l'última tirada de la via Òptima, dos metres a l'esquerra, per on es puja en lliure. 

Hem escalat aquest darrera tirada, de gairebé 40 metres, per una placa ben dreta però amb molt bones preses i assegurances abundants. Finalment hem arribat al cim de la Gorra Frígia, un gran mirador montserratí. Hem fet les fotos però no hem pogut fer volar el dron a causa del fort vent. Finalment hem iniciat el retorn, baixant amb un parell de ràpels fins al collet de la via normal i caminant fins al Monestir.

Ha estat una via combinada; en realitat hem fet la via Gavina - Tio Gos - Òptima, una variant que enllaça tirades de les tres vies. A més, la darrera tirada coincideix amb la clàssica via Viaplana, una antiga via avui oblidada, que pujava justament per aquesta placa final de 40 metres però sense assegurances, tal com s'escalava antigament a Montserrat.

I aquí teniu un vídeo amb escenes d'aquestes dues escalades montserratines:

---

ÀLBUM   DE   FOTOS  -  TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

La Gorra Frígia Mompart, 1975

La Gorra Frígia Viaplana, 1975

La Gorra Frígia Badalona, 1974

---

Ascensió al Pic de Madaméte (2.657 m)

Avui hem acabat la nostra estada al Néouvielle amb una ascensió fàcil, en un dia gris i plujós. De fet, ja havíem decidit que avui faríem aquesta activitat, descartant altres ascensions més llargues i complicades, però al matí hem vist que la nostra decisió havia estat encertada perquè el temps no acompanyava i no era gaire engrescador lliutar contra les eternes pedreres del Néouvielle plovent i amb la roca mullada. 

Després d'esmorzar al refugi d'Orédon hem fet en cotxe la curta aproximació fins al Lac d'Aubert per la carretera de peatge de la Reserva Natural del Néouvielle. Des del pàrquing ja es veia el cim relativament proper. Hem iniciat l'ascensió seguint el GR10, el camí de gran recorregut que ressegueix els Pirineus per la vessant francesa. Hem passat al costat del Lac d'Aumar, que amb el gris del cel i la llum de la matinada ens ha ofert un magnífic joc de llums i colors, ideal per fer mil fotografies.

Més amunt hem passat per un altre petit estany, el Gourguet de Madaméte, just quan començava a ploure. Ens hem equipat per a la pluja i hem seguit endavant. La pluja ha durat poc i aviat s'ha convertit en un plugim de poca intensitat. Hem arribat al Col de Madaméte (2.509 m) i hem deixat el GR10, que segueix en direcció a Barèges, per prendre un camí a l'esquerra en direcció al cim. Al davant teníem el Midi de Bigorre amb la seva silueta inconfusible i les antenes i altres instal·lacions del seu cim.

Es pot pujat directament des del coll però nosaltres hem preferit seguir el camí, més còmode, que porta al cim sense cap dificultat. Finalment hem arribat al Pic de Madaméte (2.657 m), marcat amb una gran fita. El dia era gris i continuava plovisquejant però encara es veia un bon panorama, especialment el direcció als principals cims del massís de Néouvielle. Hem fet volar el dron, lluitant contra la pluja que afortunadament era feble, i hem fet una panoràmica circular:

Després de gaudir una estona dels paisatges del Néouvielle, hem iniciat el descens pel mateix camí i després, ja en cotxe, el retorn a casa.

I aquí teniu la pel·lícula de la jornada, amb les millors escenes d'aquesta ascensió:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Pic de Bastan, 2018

Soum de Mompelat, 2018

GR10: Barèges - Orédon, 2006

---

Ascensió al Pic Maou (3.074 m)

En la segona jornada d'estada a la zona del Néouvielle hem fet una ascensió singular. El Pic de Maou és un cim molt poc freqüentat, amagat a l'ombra del Pic Long, el més alt del massís de Néovielle, i el Badet. S'ha de dir que hem acabat fent aquest cim encara que en la nostra planificació era només una possibilitat després de l'objectiu principal que era el Pic Long. Les coses se'ns han complicat i finalment ens hem hagut de conformar amb el Maou que, malgrat tot, ens ha deixat força satisfets.

Després d'esmorzar en el refugi del Lac d'Orédon i d'un curt trajecte en cotxe fins a la presa del Cap de Long, hem iniciat l'ascensió pel camí que voreja el llac per la seva riba dreta; un camí que ja coneixíem de les nostres incursions amb esquís per aquesta zona. El camí s'enfila guanyant alçada sobre el llac per baixar després una mica per entrar a la vall. Després hem seguit pujant per la vall mentre al davant començàvem a veure el Pic Long i pel darrere vèiem, entre altres, el Pic des Trois Conseillers, la nostra ascensió d'ahir.

El nostre pla era pujar primer el Badet i carenar fins al Pic Long però quan hem estat a prop hem vist que la pujada al Badet era una enorme pedrera amb aspecte de gravera inestable. El nostre error ha estat descartar aquesta via i anar a buscar el coll entre el Campbieil i el Maou, per on hi havia un magnífic camí, per pujar després carenant el Maou i el Badet. L'experiència d'ahir, quan vam haver de travessar innombrables pedreres sense camí, i la temptació del camí fressat que portava al coll ens han induït a l'error.

Hem arribat al coll, la Hourquette de Cap de Long (2.902 m) i hem començat a carenar en direcció al Maou. La cresta, que semblava fàcil vista de lluny, era efectivament fàcil però sense rastre de camí ni fites; únicament pendents inestables de pedres. Finalment hem arribat al peu de l'esperó final. De lluny semblava que no ens donaria problemes però quan hem arribat hi havia un mur vertical. No ens ha semblat factible i hem optat per vorejar l'obstacle pujant per l'altra banda. Això ens ha obligat a fer una llarga baixada per una pedrera inestable i remuntar per la canal entre el Maou i el Badet, per una altra pedrera molt dreta i inestable.

Finalment hem arribat a la cresta, al costat del cim del Maou. Encara no havien acabat les dificultats perquè en els metres finals cal grimpar per unes roques blanquinoses. No era difícil, encara que la roca no era gaire bona, i aviat hem arribat al cim del Maou (3.074 m). El cim és estret i incòmode; una mica perillós perquè està voltat de cingles. El panorama era magnífic, amb una clara visió de les principals muntanyes del Pirineu Central: Vignemale, Balaitús, La Munia, Infierno....

Hem estat una estona al cim, fent fotos i fent volar el dron mentre contemplàvem el panorama. Hem fet una panoràmica circular:

Després hem iniciat el retorn desgrimpant aquesta part final amb l'ajuda d'una corda fixa que hem ancorat en un bloc de pedra. Se'ns havia fet tard i no teníem temps per completar l'itinerari previst, de manera que hem iniciat el llarg retorn al punt de partida vorejant novament el llac de Cap de Long. 

I aquí teniu la pel·lícula de la jornada, amb les millors escenes d'aquesta ascensió:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Estaragne i Campbieil, 2017

Soum des Salettes, 2017

Pic Long, Badet, i Maubic, 1989

---

Ascensió al Pic des Trois Conseillers (3.039 m)

Hem iniciat una estada de tres dies a la zona del Néouvielle amb una ascensió de categoria. Un tresmil dels Pirineus sempre és una gran ascensió i si, a més, cal una mica de tècnica (grimpada i ràpel) i el temps acompanya, és una gran experiència. Avui hem gaudit molt de la muntanya amb l'ascensió del Pic des Trois Conseillers, un tresmil molt poc visitat pero amb un panorama extraordinari. 

Hem sortit de casa a les 5 del matí i al voltant de les 10 ens hem posat en marxa des de la presa del Lac du Cap de Long (2.150 m), després d'un llarg viatge en cotxe. Hem iniciat el camí travessant la presa per sobre del mur i prenent el camí del Pas du Gat. El camí, en alguns punts desdibuixat, puja en direcció al coll però aviat hem deixat el camí principal per iniciar una llarga travessia ascendent per sobre d'uns cingles que cauen sobre el llac, en direcció al nostre objectiu d'avui.

El camí ha desaparegut aviat i hem seguit per un conjunt de pedreres i tarteres força entretingut, on només hi havia alguna fita per marcar l'inexistent camí. Al cap d'una bona estona de lluitar amb la pedrera hem vist a prop el pas clau del nostre itinerari, la Vira Batan, una canal inclinada, gairebé una cornisa, que és el pas natural per arribar a la Breche de Néouvielle i al cim. 

En aquest punt hi ha, a principi de temporada, una congesta de neu que, de vegades, obliga a utilitzar els grampons. Avui la congesta era petita i hem pogut enfilar-nos a la vira amb facilitat. Hem pujat per la vira amb una grimpada relativament fàcil (II) i únicament hem utilitzat la corda per assegurar un pas estret, més impressionant que difícil, a la meitat de la vira. Finalment hem arribat a la Breche Néouvielle, situada entre el Pic des Trois Conseillers i el Néouvielle. Justament aquí comença una de les vies d'escalada més clàssiques del massís: la cresta dels Trois Conseillers.

L'última part de la pujada ja no presentava dificultats i fins i tot hi havia traces de camí que ens han facilitat la superació del tram final de l'ascensió. Finalment hem arribat al cim del Pic des Trois Conseillers (3.039 m), un cim ample marcat amb una gran fita. El panorama era molt extens en totes direccions, dominat en primer terme pel Pic de Néouvielle, cinquanta metres més alt. Hem menjat una mica, hem fet volar el dron i hem pres les imatges per a la panoràmica circular:

Després de gaudir una estona del panorama, hem iniciat el descens, pel mateix camí de pujada. La part més complicada de la vira l'hem evitat baixant en ràpel, uns 30 metres, fins a la tartera. Després hem resseguit el camí de pujada, travessant les tarteres fins arribar novament a l'aparcament de la presa de Cap de Long.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada, amb les millors escenes d'aquesta ascensió:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

De la Glère a la Campana, 2018

Turon de Néouvielle, 2018

Pic de Néouvielle amb equís, 2004

---

La Cara del Mico, via Infidel

Hem fet una matinal d'escalada montserratina a la regió de La Plantació, una zona que hem visitat poques vegades però on fa molts anys vam fer un parell de vies al Sentinella, l'agulla més popular de La Plantació. El nostre objectiu era la via Infidel de la Cara del Mico, una via relativament llarga, de quatre tirades, i molt ben equipada.
L'aproximació ha estat una mica accidentada, ja que no hem encertat el millor itinerari i ens hem embolicat per una típica canal montserratina, accesible només per als porcs senglars. Finalment hem arribat al peu de la via, marcada per un característic bloc caigut, i hem vist les assegurances grogues que caracteritzen aquesta via.
La primera tirada puja pel dret per una placa vertical però amb bones preses i magnífiques assegurances; 35 metres per gaudir al màxim de l'escalada montserratina. Al costat vèiem el Sentinella amb el seu fusell, que ens portava grans records de la nostra antiga etapa montserratina.
La segona tirada segueix la mateixa tònica d'escalada per placa però amb menys dificultat, ja que la placa és més ajaguda i la roca és franca i plena de preses. La reunió és en un replanet al costat d'una savina.
La tercera tirada és de transició, per arribar al peu del diedre característic, el pas més difícil de la via, i puja per unes plaques amb la roca una mica descomposta però ben assegurades. La reunió és una mica incòmoda però segura.
L'última tirada comença amb un curt flanquejament que ens situa al peu d'una fisura ben marcada i molt vertical. En el primer pas ens podem agafar del mosquetó (un pas d'A0) però després progressem pel diedre amb molt bones preses però molt vertical. Superat el diedre agafem una placa a la dreta fins al peu d'un altre diedre al final de la via, aquest curt i fàcil, arribant al cim de La Cara del Mico.
El dia era molt clar després de les pluges dels darrers dies i el panorama magnífic sobre totes les muntanyes de Montserrat. Hem fet les fotos de cim i unes gravacions amb el dron abans d'iniciar el descens, un curt ràpel de 15 metres per la cara oposada.
Al costat de la Cara del Mico hi ha una altra agulla, que presenta una aresta ben curta i fàcil, on no cal material d'escalada. Hem pujat al cim d'aquesta agulla, anomenada La Paparra, per fer les fotos del ràpel i, de passada, la foto de cim. Finalment hem baixat al Monestir per retornar a casa.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada, amb les millors imatges d'aquesta sortida matinal d'escalada montserratina:

---

À L B U M    D E    F O T O S  - T R A C K

---

ENTRADES RELACIONADES:

Escalada al Clot de la Mònica, 2009

El Sentinella via GEDE, 1977

El Sentinella Pany-Farrera, 1976

---

El Forat de Bóixols i la ferrada Naireda

Aquesta vegada hem reprès la nostra antiga afició pels barrancs amb el descens del Forat de Bóixols, un barranc curt però intens, que ja vam recórrer l'any 2008 i és força aquàtic, amb salts i tobogans que el fan molt divertit. L'activitat és curta: el barranc es baixa en un parell d'hores. Per això, i amb la intenció d'amortitzar una mica més el llarg desplaçament fins a l'Alt Urgell, hem fet una prèvia pujant la via ferrada de la Roca Naireda, una nova via que s'ha obert aquest estiu i que té dues parts diferenciades. Nosaltres hem fet la primera part perquè havíem d'anar al barranc però aviat hi tornarem per completar la segona part, més llarga i difícil.
VIA FERRADA DE LA ROCA NAIREDA:
Aquesta via ferrada s'ha obert aquest estiu però segur que ben aviat serà de les més populars ja que supera un gran pany de paret, la Roca Naireda, i està perfectament equipada amb tota mena de recursos tècnics configurant un recorregut molt atractiu. Nosaltres avui, tot i que l'objectiu era el barranc, ens hi hem acostat per fer una activitat prèvia recorrent el primer sector d'aquesta via, que té dos trams ben diferenciats.
L'activitat, tot i ser curta, ens ha deixat ben satisfets perquè el traçat de la ferrada és força intens, especialment un flanquejament en extraplom on cal tenir tècnica i una mica de força de braços. Hem superat sense problemes el flanquejament, els dos ponts i la resta de la via fins arribar al final de la primera part, on ens hem donat per satisfets i hem baixat per un caminet retornant en pocs minuts al punt de partida.
I aquí teniu un petit vídeo amb algunes escenes del recorregut d'aquesta via ferrada:


FORAT DE BÓIXOLS:
Hem arribat al poble de Bóixols, situat a la carretera de Coll de Nargó a Tremp, punt d'inici de l'aproximació al barranc. Aviat hem vist que hi hauria gent al barranc: el poble només té quatre cases i hi havia un bon grapat de cotxes. L'aproximació és curta i en pocs minuts hem arribat a la llera del riu de Pujals i a l'inici de la part esportiva del barranc.
En total hi ha set ràpels, el més llarg de 12 metres, però la majoria es poden saltar si anem amb compte. Nosaltres n'hem saltat uns quants, encara que també hem fet alguns ràpels quan la cosa no es veia prou clara per saltar. Només hi ha un ràpel, el de 12 metres, que no es pot saltar però ens ofereix el moment més intens del descens, amb un ràpel sota una cascada que ens ha permés remullar-nos bé. Justament a la capçalera d'aquest pou hem trobat una bona colla de barranquistes, que anaven amb un guia. Per sort, hi ha una doble instal·lació i hem pogut baixar sense esperar que completessin el descens tots els barranquistes del grup.
Després de gaudir del descens per les fredes aigües del riu de Pujals, amb ràpels, salts i tobogans, hem arribat al pont de pedra que travessa el riu. Justament sota el pont hi ha el darrer ressalt, d'uns 6 metres, que es pot saltar encara que també està equipat per fer ràpel. Nosaltres l'hem saltat, gaudint de les darreres emocions del dia. Després hem iniciat el retorn, remuntant un caminet que en poc més de mitja hora ens ha retornat al punt de partida en el poble de Bóixols.
I aquí teniu una petita pel·lícula amb algunes escenes del descens del Forat de Bóixols:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK (FORAT DE BÓIXOLS)

---

ENTRADES RELACIONADES:

Barranc de Fontanella, 2011

Forat de Bóixols, 2008

Via ferrada Regina, 2008

---