Des del refugi d'Engorgs, on hem dormit, pugem a la Portella d'Engorgs. Des de la Portella pugem al Puigpedrós (2.911 m). De baixada, des de la Portella d'Engorgs, pugem el Pic d'Engorgs (2.815 m). Finalment retornem al refugi i baixem a Meranges.
diumenge, 22 de desembre del 1974
dissabte, 21 de desembre del 1974
Refugi d'Engorgs
Venim a la Cerdanya amb la intenció de fer el Puigpedrós. La muntanya està nevada però no hi ha massa gruix i l'ascensió és factible sense esquís. A més, en aquella època encara no sabíem esquiar. Pugem des del poble de Meranges fins al refugi d'Engorgs, on dormim. És un refugi lliure però estem totalment sols.
diumenge, 15 de desembre del 1974
Escalada a les Magdalenes
Escalada a Montserrat, a la zona de les Magdalenes. Fem dues vies:
- La Magdalena Superior, via Normal
- L'Ullal de la Magdalena, via Normal
Les dues són fàcils, especialment la segona, que es pot fer perfectament sense corda pujant i desgrimpant per la mateixa via. La Magdalena Superior, en canvi, té dues tirades amb un pas de quart per superar un petit tram dret a a meitat de la primera tirada.
Després intentem la via Mingo Arenas de la Magdalena Inferior, però abandonem, ja que és força difícil i no trobem assegurances; ni tan sols estem segurs d'estar sobre la via correcta. L'abandonament, però, no és gens fàcil perquè recordo que vaig desgrimpar un tram força difícil.
Després intentem la via Mingo Arenas de la Magdalena Inferior, però abandonem, ja que és força difícil i no trobem assegurances; ni tan sols estem segurs d'estar sobre la via correcta. L'abandonament, però, no és gens fàcil perquè recordo que vaig desgrimpar un tram força difícil.
diumenge, 8 de desembre del 1974
El Martell & La Bessona Superior
Escalada a Montserrat (Agulles). Fem dues vies:
- El Martell, via Normal
- La Bessona Superior, via Normal
La primera via és curta, d'una sola tirada, tot i que té certa finura montserratina. La segona, la de la Bessona Superior, malgrat que és la normal, és força complicada i té un tram en artificial difícil en el que fins i tot hem de clavar algun pitó, ja que no està equipada del tot.
diumenge, 1 de desembre del 1974
Escalada a Sant Benet
Una nova jornada d'escalada a Montserrat. Venim a la zona de Sant Benet i fem tres vies:
- El Pebrot, via Normal
- La Carota, via Normal
- Agulla de Sant Benet, via Normal
La via del Pebrot és de dificultat mitjana però sense bones assegurances. Es tota en lliure per una típica aresta montserratina.
La Carota via és força més difícil, ja que puja molt vertical per terreny de IV i V, totalment en lliure i sense cap assegurança en tota la tirada. És una sola tirada i no molt llarga però la dificultat més gran està en la manca d'assegurances.
Finalment hem fet l'Agulla de Sant Benet per l'aresta de la via Normal, una aresta sense massa dificultat, de tercer grau, potser amb algun petit pas de quart.
La Carota via és força més difícil, ja que puja molt vertical per terreny de IV i V, totalment en lliure i sense cap assegurança en tota la tirada. És una sola tirada i no molt llarga però la dificultat més gran està en la manca d'assegurances.
Finalment hem fet l'Agulla de Sant Benet per l'aresta de la via Normal, una aresta sense massa dificultat, de tercer grau, potser amb algun petit pas de quart.
diumenge, 17 de novembre del 1974
Intent a la Via Homedes
diumenge, 10 de novembre del 1974
La Saca Gran, via Aresta Brucs
Foto d'arxiu: tercera tirada de la Saca Gran. Desembre 2013
Escalada a Montserrat (Agulles). Fem tres vies:
- La Saca Gran, via Aresta Brucs
- La Portella Petita, via Normal
- La Pelada, via Aresta Brucs
La Saca Gran per l'Aresta Brucs era una ascensió fina per la cara que dóna als Brucs, catalogada de cinquè grau i airebé sense assegurances, que va ser oberta pels escaladors Cerdà i Riera, els mateixos que van obrir l'Aresta Brucs de l'Agulla de l'Arbret i moltes altres vies de finura montserratina. Posteriorment la via va ser equipada una mica millor i ara ja no es considera tan difícil. Són tres tirades que se superen totalment en lliure, tot buscant els millors passos. A la primera tirada encara podem posar alguna assegurança però a la segona pugem totalment en lliure, força difícil i sense assegurances, fins que ja gairebé arribant a la reunió trobem un pitó que ens assegura els darrers metres. El pas més difícil de la via és a la darrera tirada, quan cal pujar amb un flanquejament ascendent fins a una llastra enganxada a la paret que superem per la seva banda dreta, vertical però amb bones preses, i on podem clavar alguna cosa.
Les altres dues vies ja les havíem fet altres vegades i no tenen tanta dificultat; les fem per completar la jornada abans de tornar a casa.
Les altres dues vies ja les havíem fet altres vegades i no tenen tanta dificultat; les fem per completar la jornada abans de tornar a casa.
diumenge, 3 de novembre del 1974
Planoles - La Molina
Tercera jornada d'una llarga travessia per les muntanyes del Pirineu Oriental. Vam sortir de Planoles i, per Nevà, vam pujar al Coll de les Fontetes. Des del coll, seguint la carena, vam anar fins al cim del Puigllançada (2.406 m). Des del cim vam baixar per les instal·lacions de l'estació d'esquí de La Molina fins a l'estació del tren per tornar a casa.
dissabte, 2 de novembre del 1974
Núria - Planoles
divendres, 1 de novembre del 1974
Núria . Noucreus - Torreneules - Núria
Des del Santuari de Núria pugem fins al coll de Noucreus i iniciem una llarga travessia per la carena del Torreneules. Fem un grapat de cims:
- Cim Alt de les Arques (2.794 m)
- Cim Baix de les Arques (2.789 m)
- Pic de la Coma del Clot (2.785 m)
- Pic de Font Negra (2.730 m)
- Torreneules (2.731 m)
- Pic de la Pala (2.476 m)
- Pic de l'Àguila (2.428 m)
Baixem a Núria i dormim al refugi.
diumenge, 27 d’octubre del 1974
Curset d'escalada a Montserrat
Tercera i última sortida del curs de perfeccionament en roca de l'ENAM. Per començar anem a les instal·lacions del Coll de Guirló i fem pràctiques d'assegurança dinàmica. La instal·lació és ben simple: una biga de ferro amb un mosquetó per on passa la corda. Des de dalt deixen caure una roda de tractor i el cursetista, instal·lat en una reunió a mitja paret, ha d'aturar la caiguda amb l'assegurança dinàmica. Superem la prova correctament i després anem a posar en pràctica les noves tècniques amb un parell de vies:
- El Senatxo, via Aresta Brucs
- Agulla del Capdemunt, via Normal
La via del Senatxo és curta però força difícil; primer es puja per una placa molt fina amb una fisura on podem clavar alguna cosa, fins a sota del desplom final. Podem clavar alguna cosa més a la fisura sota el desplom i després iniciem un flanquejament a l'esquerra en direcció a la paret d'Agulles, sobre un gran buit. El flanquejament és difícil però la dificultat va mimvant fins que la paret perd verticalitat i acabem pujant en lliure, ja sense gaire dificultat fins al cim. Després completem la jornada amb la Normal de l'Agulla del Capdemunt, una via també curta, de quart grau.
diumenge, 20 d’octubre del 1974
Curset d'escalada a Montserrat (Agulles)
Foto d'arxiu: L'Esquelet i les Bessones
La segona via, la de l'Esquelet, és una bona pràctica de la tècnica de ramonage i també una magnífica via. Puja per la canal xemeneia que ratlla la cara sud de l'agulla amb tècnica de ramonage, molt elegant i segura. Al final se surt per placa però amb molt bones preses que compensen la verticalitat de la paret.
Segona sortida del curs de perfeccionament en roca de l'ENAM. Vam anar a Agulles i, a més de repassar les tècniques modernes de l'escalada en roca, vam fer dues vies
- Agulla de l'Arbret, via Cerdà Riera
- L'Esquelet, xia Torras-Homet
La segona via, la de l'Esquelet, és una bona pràctica de la tècnica de ramonage i també una magnífica via. Puja per la canal xemeneia que ratlla la cara sud de l'agulla amb tècnica de ramonage, molt elegant i segura. Al final se surt per placa però amb molt bones preses que compensen la verticalitat de la paret.
diumenge, 6 d’octubre del 1974
Curset d'escalada al Figaró
Foto d'arxiu: el Tap de Xampany, juny 2014
Ens hem apuntat al curs de perfeccionament en roca que organitza l'ENAM i la primera sortida és al Figaró. Ens ensenyen diverses tècniques però només fem una via:
- El Tap de Xampany, via Normal
Aquesta via, totalment en lliure, és més difícil que les vies clàssiques de la Roca Plana que hem repetit diverses vegades. La via és aèria i relativament difícil. El cim és petit; no hi caben més de dues persones. El ràpel també és impressionant; si més no la sortida.
diumenge, 29 de setembre del 1974
La Gorra Marinera & La Magdalena Inferior
Foto d'arxiu: al cim de la Magdalena Inferior, novembre 2014
Escalada a Montserrat, a la zona de les Magdalenes. Fem tres vies:
- La Gorra Marinera, via Pel Davant
- La Magdalena Inferior, via Albert Busquets
- La Magdalena Inferior, via Normal
La via Pel Davant és relativament fàcil, excepte la darrera tirada. Primer cal pujar fins a un gran replà boscós on hi ha les ruïnes de l'ermita de Sant Jaume. Aquesta pujada es pot fer de moltes maneres; nosaltres vam triat la que marcava la guia, que puja en una sola tirada fàcil fins al replà boscós. Des d'aquí només hi ha una tirada, de quart grau, molt vertical però amb bones preses.
La segona via, l'Albert Busquets, és força interessant, ja que puja totalment en lliure, amb força dificultat. Comencem des de la part de dalt de les escales de Jacob amb una tirada en lliure de IV+ fins a una bauma molt marcada que ratlla tota la paret, on fem la primera reunió. A continuació ve el pas clau de la via, catalogat com a V+. Sortim de la bauma amb un petit flanquejament a l'esquerra i seguim amunt superant un marcat desplom en lliure. Després l'escalada continua difícil però ja no tant; cal pujar amb lleugeres ziga-zagues, tot buscant els millors passos. Arribem a la segona reunió, situada en un replanet i completem l'ascensió amb una titada ja més fàcil fins al cim.
Després de fer el ràpel per la via normal encara vam aprofitar l'ocasió per fer aquesta via, força fàcil.
La segona via, l'Albert Busquets, és força interessant, ja que puja totalment en lliure, amb força dificultat. Comencem des de la part de dalt de les escales de Jacob amb una tirada en lliure de IV+ fins a una bauma molt marcada que ratlla tota la paret, on fem la primera reunió. A continuació ve el pas clau de la via, catalogat com a V+. Sortim de la bauma amb un petit flanquejament a l'esquerra i seguim amunt superant un marcat desplom en lliure. Després l'escalada continua difícil però ja no tant; cal pujar amb lleugeres ziga-zagues, tot buscant els millors passos. Arribem a la segona reunió, situada en un replanet i completem l'ascensió amb una titada ja més fàcil fins al cim.
Després de fer el ràpel per la via normal encara vam aprofitar l'ocasió per fer aquesta via, força fàcil.
diumenge, 22 de setembre del 1974
Travessia Costabona Núria
Sortim del refugi lliure Costabona, on hem passat la nit, i iniciem un llarg recorregut per tota la carena fronterera fins al Santuari de Núria. Fem moltes sifonades per no deixar-nos cap cim sense coronar:
- Costabona (2.464 m)
- Roc Colom (2.502 m)
- Puig de la Llosa (2.503 m)
- Coma Ermada (2.496 m)
- Pic de la Dona (2.702 m)
- Puig d'Ombriaga (2.634 m)
- Bastiments (2.874 m)
- Pic del Fresser (2.723 m)
- Pic de l'Infern (2.860 m)
Finalment arribem al coll de Noucreus i baixem fins a Núria on agafem el cremallera per tornar a casa.
dissabte, 21 de setembre del 1974
Refugi Costabona
diumenge, 15 de setembre del 1974
Agulla del Gendarme, via Dalmau-Fígols
Vam trobar en una revista de muntanya una ressenya d'una via d'escalada a les Roques de Tot lo Món, una zona situada sobre les gorges de Núria no massa freqüentada pels escaladors, ja que hi havia poques vies obertes i pocs llocs on escalar. La via Dalmau-Fígols té una llargada d'uns 150 metres, tota en lliure amb roca granítica. És una via una mica irregular, amb trams d0'una certa dificultat (fins a cinquè grau) alternant amb trams més fàcils. L'aproximació és llarga i pesada, ja que no hi ha camí. La primera tirada, d'uns 40 metres, comença amb un diedre força dret, amb un pas de cinquè grau i acaba amb un tram més fàcil, de tercer grau. La segona tirada comença relativament fàcil però després cal superar un diedre difícil (V). Segueixen dues tirades molt fàcils, amb algun pas una mica més complicat, que ens porten al peu del mur final, força dret, on cal superar el tercer pas de cinquè grau, també en un diedre, per acabar arribant al cim més fàcilment. Va ser la primera via llarga que fèiem fora del massís de Montserrat, el nostre terreny habitual d'escalada.
dilluns, 9 de setembre del 1974
Escalada al Sot del Bac
diumenge, 8 de setembre del 1974
La Gorra Frígia, via Badalona
Foto d'arxiu: cim de la Gorra Frígia des de la Magdalena sup.
Escalada a Montserrat, una via clàssica, de les que no es poden deixar de fer:
- La Gorra Frígia via Badalona
Una magnífica via que supera totalment en lliure la gran paret de la Gorra Frígia. És similar a la Mompart però una mica més difícil i sostinguda. En aquell temps la principal dificultat era la falta d'assegurances, que implicava haver de tenir molta seguretat com a escalador per superar la via. Actualment està ben assegurada i, encara que la dificultat és la meteixa, el compromís és molt menor. La via comença en el camí de Sant Joan a Sant Jeroni, amb una tirada curta i fàcil que puja en diagonal a l'esquerra fins a un gran forat on fem la primera reunió. Sortim del forat per l'esquerra i pugem fin a un altre forat situat sobre l'anterior. Són uns 20 metres d'escalada. Seguim pujant en diagonal a la dreta, amb dificultat creixent, fins trobar un replà, a uns 30 metres, on fem la tercera reunió. La quarta tirada és la clau de la via. Puja en lliure amb tendència a la dreta fins que cal superar una panxa amb un pas de cinquè grau. Més amunt encara trobem una segona panxa, però ja no tan difícil. Arribem a un forat situat al peu d'una fisura molt marcada i fem la quarta reunió. La tirada següent la fem en diagonal a la dreta fins arribar a un replà on muntem la cinquena reunió, que coincideix amb la quarta de la Mompart. Des d'aquí ja pugem fàcilment fins al cim.
La ressenya que publiquem correspon al plantejament actual de la via, no tal com la vam fer nosaltres l'any 1974. Els emplaçaments de les reunions són diferents. En aquell temps es feien les tirades més curtes, especialment si no hi havia assegurances.
La ressenya que publiquem correspon al plantejament actual de la via, no tal com la vam fer nosaltres l'any 1974. Els emplaçaments de les reunions són diferents. En aquell temps es feien les tirades més curtes, especialment si no hi havia assegurances.
dijous, 5 de setembre del 1974
La Pelada & La Portella Petita
Foto d'arxiu: de la Portella Superior a les Savines
Una nova sortida d'escalada a Agulles. Aquesta vegada per la zona més propera al coll de la Portella. vam fer diverses vies:
- La Pelada, via Aresta Brucs
- La Pelada, via Cara Nord
- La Pelada, via Rappel
- La Portella Petita, via Normal
Totes les vies són curtes i fàcils amb l'única excepció de la via Ràpel de la Pelada. Aquesta via, que no havíem vist ressenyada enlloc, la vam fer gairebé per casualitat. Després de fer les dues vies de la Pelada vam veure que la paret curta però molt vertical per on baixa el ràpel tenia algunes preses molt bones. Vam pensar que podríem pujar per allà i així ho vam fer. Cal dir que vam aprofitar la corda del ràpel per assegurar la tirada, ja que són només 10 metres però sense cap assegurança i molt difícil i sostingut.
dilluns, 2 de setembre del 1974
Escalada al Figaró
Una nova visita al Sot del Bac, al Figaró, per practicar les tècniques d'escalada. Ara ja coneixem molt aquesta zona i ja tenem gairebé totes les vies fetes. Fem un grapat de vies:
- Roca Plana, via Pel Darrere
- Roca Plana, via Gran Diagonal
- Roca Plana, via Xemeneia
- Roca Plana, via Normal (Encastament)
- Roca Plana, via Sense Nom (Picu)
- Paret de la Bauma, via Normal
Moltes vies però curtes, totes d'una tirada, amb tècniques i dificultats variades.
diumenge, 1 de setembre del 1974
La Portella Gran, via Normal
Tornem a Agulles per fer la via Normal de la Portella Gran, una via que, malgrat la seva denominació de via normal, té certa dificultat. Comecem superant el pededestal de l'agulla amb escalada fàcil fins al peu del desplom, on trobem una bona plataforma. La segona tirada és la clau de la via; cal superar en escalada artificial el desplom característic que talla aquesta paret. Nosaltres vam trobar la fisura parcialment desequipada i vam haver de clavar algun pitó per superar el pas clau de la via en escalada artificial difícil. Després, ja en lliure, cal pujar fins al peu de la gran bola que corona l'agulla. Des del peu d'aquesta bola, on muntem una bona reunió, cal superar els metres finals, molt verticals però amb bones preses (IV+) fins al cim de l'agulla.
En aquesta ocasió va venir amb nosaltres en Paco Duran, un amic d'en Ramon, que poc després va morir en un accident de muntanya a l'Aresta Lion del Cerví.
En aquesta ocasió va venir amb nosaltres en Paco Duran, un amic d'en Ramon, que poc després va morir en un accident de muntanya a l'Aresta Lion del Cerví.
Uns anys després vam fer una petita pel·licula amb vistes d'aquesta cara de la Portella Gran a vol d'ocell. Aquí la teniu:
diumenge, 28 de juliol del 1974
Agulles del Capdamunt & Sol Ponent
Foto d'arxiu: panoràmica d'Agulles. Novembre 2013
Vam estar tres dies a Montserrat, a la Regió d'Agulles fent diverses escalades per la zona. Eren pràcticament les nostres primeres escalades a Montserrat i vam fer vies no gaire difícils. En aquest tercer dia de la nostra estada a Agulles vam fer només dues vies, ja que era el dia de tornada i volíem arribar aviat a casa.
- Agulla del Capdamunt via Cara Nord
- Agulla del Sol Ponent, via Nord
Com que els dies anteriors havíem fet diverses arestes Brucs i feia molta calor, aquesta vegada vam optar per fer les cares nord. Dues vies sense cap complicació, d'una única tirada cadascuna i amb dificultats de tercer i quart grau. Després ja vam tornar cap a casa.
dissabte, 27 de juliol del 1974
Escalada a Agulles
Foto d'arxiu: L'Aglà i L'Agulla Mare
En el segon dia d'estada a Agulles fem quatre vies per aquesta zona:
- Els Merlets, via Aresta Brucs
- L'Aglà, via Normal
- L'Agulla Mare, via Normal
- La Figuereta, via Cara Nord
La via Aresta Brucs dels Merlets la fem en lliure, tal com marca la ressenya que portem. La superació del desplom que trobem gairebé a dalt és molt difícil; les ressenyes modernes graduen aquest pas com a V+ i fis i tot en alguna ressenya apareix com a escalada artificial. Només és un pas però té molta finura.
La via de l'Aglà no té dificultta especial; es flanqueja a la dreta des del collet que forma aquesta agulla amb l'Agulla Mare fins trobar una canaleta que en pocs metres ens porta al cim.
Les normals de l'Agulla Mare i la Figuereta no tenen cap dificultat especial. Són vies d'una sola tirada de tercer i quart grau. L'única dificultat, com és habitual a Montserrat, és la falta d'assegurances que pot convertir una via de quart grau com la Figuereta en una via de molt compromís.
Després de fer les qautre vies vam anar a dormir al Refugi Vicens Barbé.
La via de l'Aglà no té dificultta especial; es flanqueja a la dreta des del collet que forma aquesta agulla amb l'Agulla Mare fins trobar una canaleta que en pocs metres ens porta al cim.
Les normals de l'Agulla Mare i la Figuereta no tenen cap dificultat especial. Són vies d'una sola tirada de tercer i quart grau. L'única dificultat, com és habitual a Montserrat, és la falta d'assegurances que pot convertir una via de quart grau com la Figuereta en una via de molt compromís.
Després de fer les qautre vies vam anar a dormir al Refugi Vicens Barbé.
divendres, 26 de juliol del 1974
El Dàtil & El Cap del Guerrer
Foto d'arxiu: el Cap del Guerrer, desembre 2017
Després de tornar dels Pirineus, on vam fer l'Aneto per primera vegada entre altres ascensions, anem a passar els tres darrers dies de la nostra sortida d'estiu a Montserrat, per fer unes quantes vies. Dormim en el refugi Vicenç Barbé. El primer dia fem dues vies:
- Agulla del Dàtil, via Aresta Brucs
- El Cap del Guerrer, via Aresta Brucs
La via del Dàtil comença en escalada artificial per un pany de paret força dret. És fàcil perquè està totalment equipada amb burins, de manera que la seva dificultat no passa d'A1. Després d'uns metres en artificial cal sortir en lliure. Com és normal en aquestes sortides, el primer pas és el més difícil. Després seguim en lliure però ben aviat la paret perd verticalitat i arribem a la primera reunió. A partir d'aquí seguim per l'aresta amb dificultat decreixent fins a un replanet, gairebé a dalt de tot, on muntem la segona reunió. La tercera tirada, molt curta, té un pas relativament difícil per superar un petit desplom abans d'arribar, ja molt fàcilment, al cim.
La via del Cap del Guerrer és totalment en lliure; comencem des de la part del darrere de l'Aresta Brucs flanquejant per un replà fins al peu de la cara que dóna al Bruc. Des d'aquí hi ha una única tirada, que superem en lliure força vertical però amb bones preses. Aquest tram està catalogat de IV+.
Després d'aquestes dues vies anem a dormir al refugi, que en aquella època era lliure, per continuar l'endemà escalant altres vies de la zona.
dijous, 18 de juliol del 1974
Ascensió a Las Tres Sorores
Una gran jornada de muntanya a la Vall d'Ordesa. Sortim amb les primeres llums del refugi de Góriz i iniciem l'ascensió al Monte Perdido però no triem la via normal sinó un itinerari singular, la Via de las Escaleras. Aquesta via supera amb passos d'escalada mitjanament difícil (III), diversos ressalts que se'ns presenten pel camí (las Escaleras). És una via molt poc freqüentada i fins i tot trobem flors de neu, cosa que ens fa molta il·lusió perquè mai n'havíem vist. Arribem a la Punta de las Escaleras (3.027 m) i, superant la piràmide final, al cim del Monte Perdido (3.355 m) i seguim la carena fins al segon cim del dia: el Soum de Ramond (3.254 m). Després retornem pel mateix camí fins al Monte Perdido i baixem per la via Normal fins al Cuello del Lago Helado. Des d'aquí iniciem la darrera ascensió de la jornada, el Cilindro de Marboré (3.328 m), per la via Normal, fàcil però amb alguns passos delicats que cal assegurar. Amb aquestes ascensions donem per acabades les activitats de les vacances d'estiu al Pirineu.
dimecres, 17 de juliol del 1974
Refugi de Góriz
dilluns, 15 de juliol del 1974
Ascensió al Pico del Alba (3.100 m)
Foto d'arxiu: cresta dels 15 Gendarmes, juny 1979
La tercera activitat des del refugi de la Renclusa és el Pico del Alba (3.100 m). Pugem per la via normal. Després d'aquesta ascensió diexem la vall de Benasque i anem cap a Ordesa buscant nous cims. Abans, vam fer una passejada per Benasque i vam fer diverses fotos...
diumenge, 14 de juliol del 1974
Ascensió a l'Aneto (3.404 m)
dissabte, 13 de juliol del 1974
Ascensió al Pic de la Renclusa (2.800 m)
diumenge, 7 de juliol del 1974
La Gorra Frígia, via Mompart
Una nova ascensió a la via Mompart de la Gorra Frígia, una via clàssica que hem repetit diverses vegades. Aquesta vegada, amb en Ramon i en Víctor, vam fer aquesta via llarga, de cinc tirades, totes en lliure i que no passa de quart grau. Era la primera vegada que feiem aquesta via pel nostre compte (posteriorment la vam fer unes quantes vegades). Només l'havíem fet l'any 1972 en el primer curset d'escalada que vam fer. Aquesta vegada la vam fer sense cap problema.
Després de l'ascensió vam anar a prendre alguna cosa al bar de Monistrol.
Després de l'ascensió vam anar a prendre alguna cosa al bar de Monistrol.
dissabte, 29 de juny del 1974
Roca Plana, via Anglada-Guillamon
Una nova visita al Figaró per practicar l'escalada al Sot del Bac. Fem dues vies:
- La Roca Plana, via Anglada-Guillamon
- Paret de la Bauma, via Normal
La primera és una via relativament difícil, amb un pas especialment fi que supera una llosa mont llisa. Justament en el pas clau de la via, en Ramon va fer un "saque" i va quedar penjat de la corta. Per sort, la via estava ben assegurada i l'incident no va passar d'un ensurt.
Després de practicar l'escalada lliure a la Roca Plana, vam anar a l'altra banda del Sot del Bac per fer, per primera vegada, una via amb tècnica d'escalada artificial. Fins aquest dia no havíem utilitzat mai els estreps, de manera que es tracta d'una iniciació. La via triada no és, en realitat, una via sinó simplemente un petit pany de paret d'uns 10 metres que acaba en una feixa per on se surt caminant.
Després de practicar l'escalada lliure a la Roca Plana, vam anar a l'altra banda del Sot del Bac per fer, per primera vegada, una via amb tècnica d'escalada artificial. Fins aquest dia no havíem utilitzat mai els estreps, de manera que es tracta d'una iniciació. La via triada no és, en realitat, una via sinó simplemente un petit pany de paret d'uns 10 metres que acaba en una feixa per on se surt caminant.
dilluns, 24 de juny del 1974
La Roca de la Partió
Foto d'arxiu: La Roca de la Partió i refugi d'Agulles
En el dia de Sant Joan, després de dos dies d'estada al refugi Vicenç Barbé, en la tercera jornada vam fer un parell de vies molt properes al refugi:
- La Roca de la Partió, via Normal
- La Roca de la Partió, via Vendrell
Les dues són en lliure i de certa dificultat. A més, son poc repetides; podíem dir que són per a col·leccionistes. Després de fes aquestes dues vies vam baixar al Coll de Guirló, on havíem deixat el cotxe, ja que en aquella èposa s'hi podia pujar en cotxe tot i que la pista no estava en gaire bon estat.
diumenge, 23 de juny del 1974
Escalada a Agulles
Foto d'arxiu: Agulla dels Espeleòlegs, desembre 2013
Segona jornada d'aquesta sortida d'escalada a Montserrat, després de dormir al refugi Vicenç Barbé seguim escalant a Agulles. Avui fem tres vies:
- Agulla dels Espeleòlegs, via Aresta Brucs
- Agulla del Sol Ponent, via Aresta Brucs
- Miranda de les Boïgues, via Aresta Brucs
De l'Agulla del Sol Ponent ja havíem fet la via Normal, més fàcil, i ara fem aquesta aresta, també de quart grau, que puja per placa en lliure, molt més elegant que la Normal.
Finalment, l'Aresta Brucs de la Miranda de les Boïgues segueix la mateixa tònica d'escalada en lliure per l'aresta amb dificultat de quart grau. És més llarga que les anteriors i, encara que la dificultat no passa del quart grau, tampoc no té pràcticament cap assegurança.
Després de l'escalada, tot i que era la verbena de Sant Joan, vam anar a dormir al refugi que en aquella època era lliure i el guarda només pujava de tant en tant a donar un cop d'ull. No vam fer cap celebració especial ni vam tirar petards ni vam fer cap foc de Sant Joan sinó que vam anar a dormir aviat, ja que l'endemà volíem seguir escalant a Agulles.
dissabte, 22 de juny del 1974
La Màquina de Tren & La Peluda
Foto d'arxiu: La Màquina de Tren, desembre 2012
Vam venir a Montserrat per passar tres dies escalant per la zona d'Agulles i dormint en el refugi. El primer dia vam fer dues vies:
- La Màquina de Tren, via Aresta Brucs
- La Peluda, via Aresta Brucs
Dues vies sense massa dificultat però inèdites per nosaltres en aquell temps i totalment en escalada lliure.
L'Aresta Brucs de la Màquina de Tren puja per l'aresta sud d'aquesta agulla montserratina amb passos de tercer i quart grau. El pas més difícil el trobem a la meitat de la segona tirada quan cal superar un petit desplom en lliure (IV+). Superat aquest pas seguim per la mateixa aresta, ja sense dificultat, fins al cim de l'agulla.
La via de la Peluda segueix també l'aresta sud amb passos de tercer i quart grau i comença amb un petit flanquejament des de la canal per anar a buscar el centre de la paret.
Després de completar aquestes dues vies vam anar a dormir al refugi Vicenç Barbé, que en aquella època era lliure.
Després de completar aquestes dues vies vam anar a dormir al refugi Vicenç Barbé, que en aquella època era lliure.
diumenge, 16 de juny del 1974
Ascensió al Pic de l'Infern (2.860 m)
dijous, 13 de juny del 1974
La Bitlla & La Carnavalada
Foto d'arxiu: panoràmica de la part central d'Agulles
Escalada a Montserrat, regió d'Agulles. Vam fer un parell de vies:
- La Bitlla, via aresta Brucs
- La Carnavalada, via Aresta Brucs
La Bitlla és una agulla molt esvelta al costat de la Bola de la Partió. La via Aresta Brucs resegueix tota l'aresta amb passos difícils de quart grau sostingut amb algun pas de quart superior. La tirada clau és la segona, que comença superant una curta canal, molt dreta però amb bones preses. Després supera un tram molt dret de finura montserratina, que ens porta al cim. Des del cim tenim una vista privilegiada de la Bola de la Partió, que des d'aquí tenim gairebé al damunt.
Després de superar la Bitlla vam anar a La Carnavalada, molt propera, i vam fer l'Aresta Brucs, una via que puja per aquesta aresta sense massa dificultat però acaba amb un petit pas desplomat, curt però intens, catalogat de cinquè grau. Va ser una ascensió històrica perquè aquest va ser el prmer cinquè grau que vam superar.
diumenge, 9 de juny del 1974
Escalada a Agulles
Foto d'arxiu: des de la Savina Superior, setembre 2008
Anem a Montserrat, a la regió d'Agulles. Fem tres vies:
- La Boteruda, via Aresta Brucs
- El Gep Llarg, via Aresta Brucs
- Agulla del Capdamunt, via Aresta Brucs
Les tres vies les fem per primera vegada i pugen per la cara que mira als Brucs. La primera, la Boteruda, té un pas una mica fi (IV+) a la sortida de la reunió; la resta de la via no passa del tercer grau.
El Gep Llarg és més fàcil, amb passos de tercer i tercer superior i puja en lliure per tota l'aresta sense un itinerari definit. Només cal anar buscant els millors passos.
La tercera via és la més difícil, especilament la segona tirada que supera un pas molt vertical i fi per superar la bola del cim. És un cas atípic perquè la majoria de les vies clàssiques han anat baixant de graduació al llarg dels anys però aquest pas de l'Agulla del Capdemunt estava catalogat de quart grau quan la vam fer i actualment apareix catalogat de quart superior o cinquè grau.
El Gep Llarg és més fàcil, amb passos de tercer i tercer superior i puja en lliure per tota l'aresta sense un itinerari definit. Només cal anar buscant els millors passos.
La tercera via és la més difícil, especilament la segona tirada que supera un pas molt vertical i fi per superar la bola del cim. És un cas atípic perquè la majoria de les vies clàssiques han anat baixant de graduació al llarg dels anys però aquest pas de l'Agulla del Capdemunt estava catalogat de quart grau quan la vam fer i actualment apareix catalogat de quart superior o cinquè grau.
diumenge, 2 de juny del 1974
Ascensió al Carlit (2.921 m)
Vam pujar amb tren des de Barcelona, primer fins a la Tour de Carol amb la Renfe i després amb el tren del SNCF fins a Porté-Puymorens, on vam dormir. En aquell temps no hi havia internet per buscar allotjament ni tampoc hi havia tanta oferta com ara de gîtes d'ètape o similars, de manera que anàvem a l'aventura però en el poble de Porté-Puymorens vam preguntar i un home (crec recordar que ens va dir que era l'alcalde) ens va donar allotjament. Vam dormir amb els sacs de dormir en un garatge. Al matí vam iniciar una llarga travessia. Primer fins a l'Estany de Llanós i després directament al Carlit. Per aquesta banda el Carlit no és tan fàcil com per la via normal que puja de Les Bulloses sinó que cal pujar per canals pedregoses i molt dretes. A més, com que encara estàvem a primers de juny, hi havia força neu a les canals de la cara Nord per on pujàvem. Amb piolet i grampons vam superar la pujada i vam arribar al cim de la Pica del Carlit (2.921 m), el cim més alt del Pirineu Oriental. Vam baixar per l'altra banda, per la via normal fins a Les Bulloses. Des d'aquí hi ha una llarguíssima carretera que porta a Mont Lluis; vam començar a baixar per la carretera però fent auto-stop per si hi havia sort i ens podíem evitar els quilòmetres d'asfalt. Vam tenir sort i ben aviat un cotxe ens va agafar, portant-nos fins a Mont Lluis. Vam anar a dormir a una pensió i al matí vam agafar el tren groc fins a Bourg Madame, vam passar caminant per la frontera i vam agafar el tren a Puigcerdà per tornar a casa.
diumenge, 5 de maig del 1974
Escalada al Figaró
Escalada al Sot d'en Bac (El Figaró). Una vegada més anem a la Roca Plana per repetir les vies clàssiques. Fem les diverses vies:
- Roca Plana, via Xemeneia
- Roca Plana, via Normal (Encastament)
- Roca Plana, via pel Darrere
- Roca Plana, via Gran Diagonal
La via més singular és la xemeneia de la Roca Plana, on practiquem la tècnica de ramonage, una de les tècniques bàsiques de l'escalada clàssica.
diumenge, 28 d’abril del 1974
Escalada a Sant Benet
Foto d'arxiu: Agulla de Sant Benet, setembre 2012
Escalada a Montserrat, a la zona de Sant Benet. Fem cinc vies relativament fàcils, d'escola:
- La Quarta de Trinitats, via del Petit Diedre. Itinerari curt però molt interessant per iniciar-se en l'escalada artificial. La primera part és fàcil, ja que només cal pujar per una canal sense gaire dificultat fins al peu del diedre, on fem la R0. Des d'aquí iniciem la via pròpiament dita pujant per una fisura lleugerament inclinada. Vam trobar algun pitó però calia clavar i va ser una bona pràctica d'escalada artificial. Després vam baixar en ràpel per la via Normal.
- El Sereno, Aresta Est. La típica aresta montserratina que pugem totalment en lliure buscant els millors passos per l'aresta. És una sola tirada però llarga, de gairebé 40 metres. El pas més difícil està poc després de l'inici de la via; un petit tram una mica més fi. La resta de l'ascensió no passa de quart grau.
- El Sereno, via Normal. És el descens natural d'aquesta agulla. Des del cim es pot fer un petit ràpel però també es pot fer una curta desgrimpada d'uns 10 metres per la via Normal. Nosaltres vam fer aquesta baixada, més que res per tatxar aquesta via, ressenyada a la guia d'escalades a Montserrat.
- La Trumfa, via Normal. Des del mateix camí de l'ermita de Sant Salvador iniciem aquesta via pujant uns metres bastant drets amb tendència a l'esquerra. Aviat decreix la dificultat i arribem ja més fàcilment fins al cim.
- Agulla de Sant Benet, via Normal. Una altra aresta que comença al davant mateix de l'ermita/refugi de Sant Benet. La via puja sense gaire dificultat pel mig de l'aresta fins al petit cim d'aquesta agulla montserratina.
diumenge, 21 d’abril del 1974
Curset al Pedraforca
diumenge, 7 d’abril del 1974
Curset a Estana
diumenge, 31 de març del 1974
Curset a Queralbs
diumenge, 17 de març del 1974
Baixada a Py
dissabte, 16 de març del 1974
Bivac a la Riera de Rojà
Volem fer el Canigó des de Setcases, una excursió que ja havíem fet l'estiu del 73 però ara la volem fer en hivernal. Sortim de Setcases i pugem per la riera de Carboners, el coll de la Balmeta, el coll de Pal i les Esquerdes de Rojà. Justament quan estem travessant les Esquerdes de Rojà fa molt mal temps i decidim tirar avall per la vessant francesa. La baixada és molt més llarga del que pensàvem i acabem fent un bivac en plena Riera de Rojà.
diumenge, 3 de març del 1974
Escalada al Figaró
Novament venim al Figaró per fer pràctiques d'escalada a la zona del Sot del Bac. Una vegada més, repetim les vies més clàssiques de la Roca Plana. En total fem quatre vies:
- Roca Plana, via Normal (Encastament).
- Roca Plana, via Xemeneia.
- La Roca Plana, via Sense Nom.
- La Roca Plana, via Pel Darrere.
diumenge, 17 de febrer del 1974
Pedraforca, pujada a l'Enforcadura
Primera anada al Pedraforca de la Història. L'objectiu era pujar caminant fins al cim més alt, el Pollegó Superior. Com que al Pedraforca és molt complicat anar-hi en transport públic, vam llogar un cotxe per fer el viatge, un siscents, amb el que vam arribar al refugi Lluís Estasen. Al matí vam pujar pel camí transversal i vam arribar a l'Enforcadura però no vam poder fer el cim a causa del mal temps, ja que a partir de l'Enforcadura estaba tot emboirat i no sabíem per on anar.
diumenge, 10 de febrer del 1974
Fonts del Bastareny
Foto d'arxiu: el Bastareny en el seu naixement. 2014
Excursió col·lectiva amb el Centre Excursionista de Sant Adrià a les Fonts del Bastareny, una excursió relativament curta però força interessant. Des del mateix poble de Bagà surt una pista (actualment ja asfaltada) que porta a Gisclareny. Sense gaire pujada va remuntant el curs del riu Bastareny; més endavant, poc abans del pont que travessa el Bastareny, agafem una altra pista a la dreta que segueix pujant riu amunt. Cap al final, un caminet molt més petit puja, amb alguns esglaons de ciment, fins a les fonts del Bastareny, una sorgència on surt un riu d'un forat de la terra. No recordo els detalls d'aquella sortida però sí que anàvem com a mínim dos autocars grans, de manera que era realment una excursió col·lectiva.
diumenge, 20 de gener del 1974
Escalada a Montserrat, Agulles
Pugem a Montserrat a practicar l'escalada. És la primera vegada que venim a escalar a Montserrat pel nostre compte, sense que sigui curset. Venim amb el cotxe de línia de la Hispano-Igualadina i dormim a les ruïnes de Sant Pau Vell. Al matí fem tres vies, començant per la Pelada:
- La Pelada, via Aresta Brucs
- Agulla del Sol Ponent, via Normal
- La Savina Superior, via Xemeneia
La primera via és molt fàcil i ja l'havíem fet anteriorment. La segona, també fàcil però no tant com la Pelada, ens porta al cim de l'Agulla del Sol Ponent. Des d'aquí tenim una vista molt clara de la Xemeneia de les Savines, el nostre proper objectiu. Aquesta xemeneia ja té més dificultat; està catalogada de quart grau superior i cal superar-la amb tècnica de ramonage, tot i que és una xemeneia-diedre amb trams oberts. És tot un repte per a nosaltres, que encara estem començant a escalar. La via ens sembla realment difícil i poc assegurada però la superem sense problemes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)