Ascensió al Pic de Madaméte (2.657 m)

Avui hem acabat la nostra estada al Néouvielle amb una ascensió fàcil, en un dia gris i plujós. De fet, ja havíem decidit que avui faríem aquesta activitat, descartant altres ascensions més llargues i complicades, però al matí hem vist que la nostra decisió havia estat encertada perquè el temps no acompanyava i no era gaire engrescador lliutar contra les eternes pedreres del Néouvielle plovent i amb la roca mullada. 

Després d'esmorzar al refugi d'Orédon hem fet en cotxe la curta aproximació fins al Lac d'Aubert per la carretera de peatge de la Reserva Natural del Néouvielle. Des del pàrquing ja es veia el cim relativament proper. Hem iniciat l'ascensió seguint el GR10, el camí de gran recorregut que ressegueix els Pirineus per la vessant francesa. Hem passat al costat del Lac d'Aumar, que amb el gris del cel i la llum de la matinada ens ha ofert un magnífic joc de llums i colors, ideal per fer mil fotografies.

Més amunt hem passat per un altre petit estany, el Gourguet de Madaméte, just quan començava a ploure. Ens hem equipat per a la pluja i hem seguit endavant. La pluja ha durat poc i aviat s'ha convertit en un plugim de poca intensitat. Hem arribat al Col de Madaméte (2.509 m) i hem deixat el GR10, que segueix en direcció a Barèges, per prendre un camí a l'esquerra en direcció al cim. Al davant teníem el Midi de Bigorre amb la seva silueta inconfusible i les antenes i altres instal·lacions del seu cim.

Es pot pujat directament des del coll però nosaltres hem preferit seguir el camí, més còmode, que porta al cim sense cap dificultat. Finalment hem arribat al Pic de Madaméte (2.657 m), marcat amb una gran fita. El dia era gris i continuava plovisquejant però encara es veia un bon panorama, especialment el direcció als principals cims del massís de Néouvielle. Hem fet volar el dron, lluitant contra la pluja que afortunadament era feble, i hem fet una panoràmica circular:

Després de gaudir una estona dels paisatges del Néouvielle, hem iniciat el descens pel mateix camí i després, ja en cotxe, el retorn a casa.

I aquí teniu la pel·lícula de la jornada, amb les millors escenes d'aquesta ascensió:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Pic de Bastan, 2018

Soum de Mompelat, 2018

GR10: Barèges - Orédon, 2006

---

Ascensió al Pic Maou (3.074 m)

En la segona jornada d'estada a la zona del Néouvielle hem fet una ascensió singular. El Pic de Maou és un cim molt poc freqüentat, amagat a l'ombra del Pic Long, el més alt del massís de Néovielle, i el Badet. S'ha de dir que hem acabat fent aquest cim encara que en la nostra planificació era només una possibilitat després de l'objectiu principal que era el Pic Long. Les coses se'ns han complicat i finalment ens hem hagut de conformar amb el Maou que, malgrat tot, ens ha deixat força satisfets.

Després d'esmorzar en el refugi del Lac d'Orédon i d'un curt trajecte en cotxe fins a la presa del Cap de Long, hem iniciat l'ascensió pel camí que voreja el llac per la seva riba dreta; un camí que ja coneixíem de les nostres incursions amb esquís per aquesta zona. El camí s'enfila guanyant alçada sobre el llac per baixar després una mica per entrar a la vall. Després hem seguit pujant per la vall mentre al davant començàvem a veure el Pic Long i pel darrere vèiem, entre altres, el Pic des Trois Conseillers, la nostra ascensió d'ahir.

El nostre pla era pujar primer el Badet i carenar fins al Pic Long però quan hem estat a prop hem vist que la pujada al Badet era una enorme pedrera amb aspecte de gravera inestable. El nostre error ha estat descartar aquesta via i anar a buscar el coll entre el Campbieil i el Maou, per on hi havia un magnífic camí, per pujar després carenant el Maou i el Badet. L'experiència d'ahir, quan vam haver de travessar innombrables pedreres sense camí, i la temptació del camí fressat que portava al coll ens han induït a l'error.

Hem arribat al coll, la Hourquette de Cap de Long (2.902 m) i hem començat a carenar en direcció al Maou. La cresta, que semblava fàcil vista de lluny, era efectivament fàcil però sense rastre de camí ni fites; únicament pendents inestables de pedres. Finalment hem arribat al peu de l'esperó final. De lluny semblava que no ens donaria problemes però quan hem arribat hi havia un mur vertical. No ens ha semblat factible i hem optat per vorejar l'obstacle pujant per l'altra banda. Això ens ha obligat a fer una llarga baixada per una pedrera inestable i remuntar per la canal entre el Maou i el Badet, per una altra pedrera molt dreta i inestable.

Finalment hem arribat a la cresta, al costat del cim del Maou. Encara no havien acabat les dificultats perquè en els metres finals cal grimpar per unes roques blanquinoses. No era difícil, encara que la roca no era gaire bona, i aviat hem arribat al cim del Maou (3.074 m). El cim és estret i incòmode; una mica perillós perquè està voltat de cingles. El panorama era magnífic, amb una clara visió de les principals muntanyes del Pirineu Central: Vignemale, Balaitús, La Munia, Infierno....

Hem estat una estona al cim, fent fotos i fent volar el dron mentre contemplàvem el panorama. Hem fet una panoràmica circular:

Després hem iniciat el retorn desgrimpant aquesta part final amb l'ajuda d'una corda fixa que hem ancorat en un bloc de pedra. Se'ns havia fet tard i no teníem temps per completar l'itinerari previst, de manera que hem iniciat el llarg retorn al punt de partida vorejant novament el llac de Cap de Long. 

I aquí teniu la pel·lícula de la jornada, amb les millors escenes d'aquesta ascensió:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Estaragne i Campbieil, 2017

Soum des Salettes, 2017

Pic Long, Badet, i Maubic, 1989

---

Ascensió al Pic des Trois Conseillers (3.039 m)

Hem iniciat una estada de tres dies a la zona del Néouvielle amb una ascensió de categoria. Un tresmil dels Pirineus sempre és una gran ascensió i si, a més, cal una mica de tècnica (grimpada i ràpel) i el temps acompanya, és una gran experiència. Avui hem gaudit molt de la muntanya amb l'ascensió del Pic des Trois Conseillers, un tresmil molt poc visitat pero amb un panorama extraordinari. 

Hem sortit de casa a les 5 del matí i al voltant de les 10 ens hem posat en marxa des de la presa del Lac du Cap de Long (2.150 m), després d'un llarg viatge en cotxe. Hem iniciat el camí travessant la presa per sobre del mur i prenent el camí del Pas du Gat. El camí, en alguns punts desdibuixat, puja en direcció al coll però aviat hem deixat el camí principal per iniciar una llarga travessia ascendent per sobre d'uns cingles que cauen sobre el llac, en direcció al nostre objectiu d'avui.

El camí ha desaparegut aviat i hem seguit per un conjunt de pedreres i tarteres força entretingut, on només hi havia alguna fita per marcar l'inexistent camí. Al cap d'una bona estona de lluitar amb la pedrera hem vist a prop el pas clau del nostre itinerari, la Vira Batan, una canal inclinada, gairebé una cornisa, que és el pas natural per arribar a la Breche de Néouvielle i al cim. 

En aquest punt hi ha, a principi de temporada, una congesta de neu que, de vegades, obliga a utilitzar els grampons. Avui la congesta era petita i hem pogut enfilar-nos a la vira amb facilitat. Hem pujat per la vira amb una grimpada relativament fàcil (II) i únicament hem utilitzat la corda per assegurar un pas estret, més impressionant que difícil, a la meitat de la vira. Finalment hem arribat a la Breche Néouvielle, situada entre el Pic des Trois Conseillers i el Néouvielle. Justament aquí comença una de les vies d'escalada més clàssiques del massís: la cresta dels Trois Conseillers.

L'última part de la pujada ja no presentava dificultats i fins i tot hi havia traces de camí que ens han facilitat la superació del tram final de l'ascensió. Finalment hem arribat al cim del Pic des Trois Conseillers (3.039 m), un cim ample marcat amb una gran fita. El panorama era molt extens en totes direccions, dominat en primer terme pel Pic de Néouvielle, cinquanta metres més alt. Hem menjat una mica, hem fet volar el dron i hem pres les imatges per a la panoràmica circular:

Després de gaudir una estona del panorama, hem iniciat el descens, pel mateix camí de pujada. La part més complicada de la vira l'hem evitat baixant en ràpel, uns 30 metres, fins a la tartera. Després hem resseguit el camí de pujada, travessant les tarteres fins arribar novament a l'aparcament de la presa de Cap de Long.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada, amb les millors escenes d'aquesta ascensió:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

De la Glère a la Campana, 2018

Turon de Néouvielle, 2018

Pic de Néouvielle amb equís, 2004

---

Pic de Bastan (2.715 m) en travessia

Avui hem tancat la nostra estada de quatre dies pel massís del Néouvielle amb una activitat una mica més fàcil que les dues jornades anteriors però amb un gran interès per la bellesa del paisatge i per l'ascensió a un cim panoràmic. El temps variable de les etapes anteriors ha donat pas a un dia radiant i avui hem pogut gaudir plenament de l'etapa i dels magnífics panorames del Néouvielle.
Hem sortit amb les primeres llums del refugi de Campana de Cloutou resseguint el camí per on vam arribar ahir a aquest petit refugi. És una variant del GR10 i, per tant, senyalitzat amb les marques blanques i vermelles. Hem arribat al Lac de la Hourquette i hem deixat a la dreta el camí per on vam arribar ahir per pujar al Col de Bastanet (2.507 m), primera fita de la nostra caminada d'avui.
Des d'aquí ja és pràcticament tot baixada fins a l'Artigusse, on vam iniciar la nostra aventura pel Néouvielle ara fa tres dies, però nosaltres hem volgut arrodonir la jornada amb l'ascensió a un cim. El Pic de Bastan té un aspecte inexpugnable vist des del coll però hi ha un caminet que hi puja. Són només 200 metres de desnivell i des del mateix coll ja es veu la gran fita de pedres blanques que marca el punt més alt de la muntanya, de manera que l'ascensió és obligada.
A poc a poc hem anat pujant per un bon camí fins a un petit coll marcat amb una fita al davant de la part final i més dreta del Bastan. El camí segueix amunt, buscant el punt feble de la muntanya, i en pocs minuts hem arribat al cim del Pic de Bastan (2.715 m). Avui el dia era radiant i el panorama perfecte, amb les muntanyes banyades per la llum del sol que gairebé acabava de sortir. Es veia millor que mai tot el massís del Néouvielle i muntanyes més llunyanes com el Monte Perdido, el Vignemale, l'Ardiden i el Balaitús. Hem fet una panoràmica circular:

Després de gaudir una estona del panorama, hem retornat pel mateix camí de pujada fins al Col de Bastanet, on hem retrobat el camí que ens ha de portar fins a l'Artigusse, punt final de la nostra caminada. El camí baixa entre llacs i prats fins al Refugi de Bastan (2.200 m), un petit refugi amb la mateixa estructura que el de la Campana de Cloutou, on ens hem aturat a esmorzar.
Hem seguit baixant entre prats i boscos per una de les zones més populars del massís, on hem pogut veure les muntanyes del Néouvielle reflectides en els llacs de muntanya; unes imatges de postal que ens han acompanyat durant tot el recorregut. Hem arribat a la capçalera del Lac de l'Oule i l'hem voltat per la dreta fins arribar a la bifurcació amb el camí del col d'Estoudou per on vam pujar el primer dia.
Després de tancar el cercle només ens quedava completar el recorregut baixant per la petita pista que ve de l'aparcament de l'Artigusse, on teníem el cotxe, i on hem donat per acabada l'etapa. Han estat quatre dies intensos, amb llarges caminades per aquestes muntanyes que ens han donat a conèixer el massís del Néouvielle, un dels racons més interessants dels Pirineus. 
I aquí teniu un vídeo amb el resum de les activitats d'aquests quatre dies d'ascensions i travessia pel massís del Néouvielle:

---

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Ascensió al Estaragne, 2017

Ascensió al Campbieil, 2017

Ascensió al Néouvielle, 2006

---

De La Glère a la Campana de Cloutou

Una etapa de gran intensitat en la nostra travessia pel Néouvielle. L'etapa d'avui no preveia l'ascensió a cap cim però sí que calia superar quatre colls, passant per diferents valls de la zona.  Era tot un repte perquè es tractava d'un itinerari gairebé inèdit i de certa complexitat però que hem superat sense problemes, gaudint d'una immersió total en el Néouvielle.
Hem sortit amb les primeres llums del refugi de La Glère. Des del mateix refugi ja es veu el primer coll que cal superar, la Hourquette de Mounicot. L'inici del camí ressegueix l'itinerari per on vam arribar ahir al refugi però ben aviat hem deixat aquest camí per agafar un corriol marcat amb fites que s'enfila directament cap al coll. En menys d'una hora hem arribat a la Hourquette de Mounicot (2.547 m) i hem pogut gaudir d'una magnífica visió del Balaitús traient el cap pel darrere de les muntanyes més properes.
Des del mateix coll ja vèiem, a l'altra banda d'una àmplia vall, el segon coll de la jornada, el Col de Tracens; també es veia l'ample camí que baixa de la Hourquette d'Aubert. El nostre camí baixa al fons de la vall fins enllaçar amb aquest camí. L'hem seguit de baixada fins que, ben a prop del Lac Nère, hem iniciat un flanquejament per sobre del llac per anar a buscar el camí del Coll de Tracens. Ha estat un tram incòmode perquè no hi ha un camí definit i calia seguir les fites disperses entre pedreres i prats.
Hem trobat el camí bo a l'altra banda del llac i hem iniciat la remuntada, que en poca estona ens ha portat al Col de Tracens (2.463 m).
Des del coll ja es veia tota la vall d'Aygues Cluses, amb prats verds i pendents suaus. Al fons vèiem, molt marcat, el Col de Barèges. Hem baixat fins als Lacs de Madaméte i ens hem aturat a esmorzar en un prat al costat del llac gran. Allà mateix, després de la breu aturada, hem enllaçat amb el GR10 que ve de Barèges i puja el Col de Madaméte per baixar després a Orédon. Hem agafat el GR de baixada fins arribar a la cabana d'Aygues Cluses, un petit refugi lliure situat en un lloc estratègic.
Hem iniciat la pujada al tercer coll de la jornada i, per un bon camí sense cap complicació, hem arribat a la Hourquete Nere (2.465 m). Des del coll es veia el Lac de Bastan, força gran, i al darrere el quart coll de la jornada amb un camí format per diverses llaçades que hi puja. També vèiem enlairat sobre les valls, el Pic de Bastan que és el nostre objectiu per demà.
Hem baixat fins al Llac de Bastan i, mès fàcilment del que pensàvem, hem arribat al peu de les llaçades que porten al darrer coll. Hem remuntat els darrers metres arribant a la Hourquette de Caderolles (2.495 m) que ens ha donat entrada a una zona plena de llacs on hi ha el refugi de Campana de Cloutou. Des del coll vèiem en primer pla el Lac de La Hourquette i, més a la dreta, el Col de Bastanet per on passarem demà per retornar a l'Artigusse.
Hem baixat al llac i allà hem agafat el GR10-C, una variant del GR10 que ens ha portat directament al refugi de Campana de Cloutou, punt final de l'etapa d'avui. El refugi és petit però confortable, tot i que quan està ple és angoixant. Avui estava gairebé buit i hem pogut gaudir d'un bon sopar i un merescut descans en un lloc extraordinari.

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Refugi de Baysellance, 2013

GR10: Barèges- Orédon, 2006

Ascensió al Pic Long, 1989

---

Turon de Néouvielle (3.035 m) en travessia

L'etapa d'avui era el que podríem dir l'etapa reina de la nostra ruta pel Néouvielle, ja que hem fet, en travessia, un dels cims més característics del massís, el Touron. L'itinerari és llarg i enrevessat, amb força desnivell i en un terreny pedregós, amb llargs trams de recorregut sense camí per les pedreres.
Encara era fosc quan hem sortit del refugi d'Orédon, després d'un bon esmorzar. El primer tram, el més fàcil, ressegueix el camí que va del llac d'Oredon al d'Aubert passant per Les Laquettes, un conjunt de petits estanys allargats. A mig camí s'ha posta a ploure i ens hem hagut d'equipar per a la pluja. Tot i que érem optimistes, hem pensat que potser hauríem d'activar el pla B i baixar directament al refugi de la Glère sense fer el cim del Turon.
La pluja ha durat poc i quan hem arribat a la presa del Lac d'Aubert ja gairebé no plovia. Hem travessat la pressa fins a l'altra banda i hem iniciat la pujada per un camí entre pedreres, força dret i no gaire definit. Hem passat la Bretxa Barris, un collet poc marcat per on superem un llarg esperó que baixa del Ramoun. Des de la bretxa ja hem pogut veure a l'altra banda d'una extensa pedrera la Bretxa Chausenque, el pas clau que havíem de superar.
El camí segueix per la pedrera, amb alguns sectors de grans blocs, fins a la Breche de Chausenque (2.790 m). El temps es mantenia bé i fins i tot es començavan a obrir finestres de cel blau. Des de la Bretxa vèiem al davant el massís del Vignemale i, ben avall, el refugo de la Glère. Hem baixat la primera part de la canal de la bretxa i ens hem aturat a esmorzar sobre uns grans blocs.
Després d'esmorzar hem completat la baixada de la bretxa fins trobar un camí una mica millor, la via normal del Turon de Néouvielle des del refugi de La Glère. Ja vèiem, ben lluny encara, la gran fita que marca el cim. Hem seguit pujant per la via normal, que ressegueix una gran morrena i després supera uns esglaons rocosos fins arribar a l'extensa pedrera del cim. Amb un darrer esforç hem arribat al cim del Turon de Néouvielle (3.035 m). El dia estava força tapat però teníem prou visibilitat per poder gaudir de la visió dels principals cims del Néouvielle. A bax vèiem, molts metres més avall, el llac de Cap de Long amb la seva presa.  Hem fet una panoràmica circular:

El temps estava insegur, de manera que no ens hem entretingut gaire estona en el cim i aviat hem iniciat la baixada. Hem pres un camí diferent, potser una mica més fàcil però igualment pedregós, baixant al collet oest i deixant els llacs a la nostra dreta fins trobar l'altre camí a prop del Lac Bleu.
La baixada cap al refugi se'ns ha fet llarga per la dificultat del terreny i la boira que ens ha envoltat durant bona part del recorregut. Fins i tot ha caigut un xàfec, afortunadament breu, però amb l'ajut del GPS, que ens ha guiat entre la boira, hem arribat finalment al refugi de La Glère.
El refugi no és tan modern com el d'Orédon però és gran, i la seva magnífica dutxa d'aigua freda ens ha revifat totalment després de la llarga jornada de muntanya. Per sopar ens han donat puré de llenties vermelles i pasta amb ragú. Després, formatge de la zona abans de les postres i hem acabat el sopar amb una ronda de génepi per celebrar l'èxit de l'activitat d'avui.

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Ascensió al Balaitús, 2014

Ascensió al Vignemale, 2013

Ascensió Gourgs Blancs, 2012

---

Soum de Monpelat (2.474 m) en travessia

Avui hem iniciat una travessa de quatre dies per la zona del Néouvielle, el massís pirenenc situat íntegrament en territori francès. L'etapa d'avui ens ha de portar al refugi d'Orédon, situat al costat del llac del mateix nom. És una etapa fàcil, de fet la carretera arriba fins a la porta del refugi, però nosaltres hem volgut aprofitar l'ocasió per fer un  recorregut una mica més interessant que el camí que ressegueix la carretera. A més, hem arrodonit la jornada amb l'ascensió a un cim modest però amb un gran panorama: el Soum de Monpelat.
Hem arribat al pàrquing de l'Artigusse, situat a la carretera que, des de Fabian, puja al llac d'Orédon. Hem iniciat el nostre recorregut pujant per una petita pista amb diverses llaçades que porta al Lac de l'Oule, un antic llac recrescut amb una gran presa. Hi ha un refugi i l'estació inferior d'un telecadira que forma part de les instal·lacions de l'estació d'esquí de Saint-Lary.
Hem creuat la presa per agafar un ample camí que voreja el llac per l'altra banda. Al cap de poc hem arribat a la cruïlla amb el camí que baixa del coll d'Estoudou, per on passa el GR10. Hem deixat enrere el llac, pujant per un camí amb fort pendent que entre boscos i prats ens ha portat fins al Col d'Estoudou (2.260 m). Aquí se'ns ha obert un nou panorama: teníem al davant el Pic de Néouvielle i tot el massís del mateix nom.
Des d'aquí ja només quedava una baixada de poc menys d'una hora fins al refugi d'Orédon, punt final de l'etapa d'avui, però hem volgut completar la jornada amb una petita ascensió. Al costat del coll, superant uns 200 metres de desnivell teníem el Soum de Monpelat, un cim relativament baix i sense cap dificultat però que per la seva situació privilegiada és un dels millors miradors de Néouvielle. Era una ascensió optativa, de manera que hem dividit el grup i cinc dels vuit expedicionaris ens hem posat en marxa cap al cim mentre els altres tres anaven a berenar al refugi.
En pocs minuts hem arribat al cim de Soum de Monpelat (2.474 m) i, efectivament, hem comprovat que és un gran mirador. Es veien els principals cims del massís: Campbieil, Estaragne, Turon de Néouvielle, Trois Consellers... Ens hem fixat especialment en la Bretxa de Chausenque, que demà hem de travessar en la segona etapa del nostre recorregut.
Hem fet una panoràmica circular:

Ben satisfets per l'ascensió, hem retornat al Col d'Estoudou i hem iniciat el descens final cap al refugi d'Orédon. L'antic refugi és ara un hotel-restaurant i una mica més avall s'ha construït un nou refugi de muntanya amb totes les comoditats. Després de descansar una mica ha arribat l'hora de sopar i els guardes del refugi ens han sorprés amb una sopa d'ortigues, que ens ha semblat molt bona, seguida per una carn rostida i per postres gelats diversos. Ha estat un sopar espectacular, ideal per recuperar forces pensant en la dura jornada que ens espera demà.

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

GR10: Orédon Vielle-Aure, 2006

GR10: Bareges - Orédon, 2000

Acampada al Néouvielle, 1982

---

Estaragne, Campbieil i Lentilla, amb esquís

Avui hem tancat la temporada d'esquí de muntanya amb una nova ascensió de categoria. A aquestes alçades de la temporada queden pocs llocs on fer esquí de muntanya sense haver de fer una llarga remuntada amb els esquís a l'esquena. Aquest cap de semana s'ha obert la carretera d'accés al massís del Néouvielle, fins al llac de Cap de Long i el llac Aubert. Una bona ocasió per accedir a aquest massís, un dels darrers reductes que queden a mitjans de maig per als esquidors de muntanya. No ens va ser possible fer reserva al refugi d'Orédon perquè està tancat fins al primer de juny, de manera que hem previst la pernoctació al refugi lliure del llac Aubert. Portàvem també la tenda de campanya per si el refugi lliure estava ple. Ahir al vespre vam arribar al llac d'Orédon i, després de fer una petita exploració amb el cotxe comprovant que, efectivament, la carretera estava oberta fins al punt de partida de la sortida prevista, vam pujar al llac Aubert a provar sort amb el refugi lliure. Hi havia molta gent per la zona, especialment "furgoneteros"; semblava que tots els esquiadors de muntanya dels Pirineus estaven concentrats al Néouvielle. Vam arribar al refugi lliure i, només per provar, vam anar-hi a fer una ullada comprovant, amb gran sorpresa, que quedaven exactament dues places disponibles. A dos quarts de sis ens ha sonat el despertador i abans de les 7 del matí ja estàvem pujant per la vall d'Estaragne. Només hem portat els esquís a l'esquena durant 15 minuts, abans de trobar neu contínua per iniciar l'esquiada. El pic d'Estaragne és una ascensió relativament difícil amb esquís. El pendent és fort i diverses barreres rocoses li donen una certa exposició. Avui, però, les condicions eren bones i la neu no estava massa dura, de manera que hem pujat amb certa comoditat, amb les ganivetes posades. A les 10 en punt ja estàvem al cim de l'Estaragne (3.006 m). En el petit cim ens hem trobat diversos grups, tots amb el mateix objectiu. El panorama era molt extens, tot i que el dia, tal i com havia pronosticat el Méteo France, era de cel velat. A sota mateix es veia l'estació d'esquí de Piau-Engaly per on vam passar fa ben poc per fer el Soum des Salettes. Al davant, tot el massís del Monte Perdido i per l'altra banda les muntanyes del Néouvielle. Hem fet una panoràmica circular:

Des del cim de l'Estaragne ja es veia clarament l'itinerari de pujada al Campbieil, el proper objectiu de la jornada, amb una gran pala orientada en la nostra direcció i amb bon pendent. Hem baixat els primers metres amb els esquís  a l'esquena però ben aviat ens els hem tornat a calçar iniciant la remuntada del Campbieil. Una bona traça ens ha ajudat a superar aquesta pala i ben aviat hem arribat al segon cim de la jornada, el Campbieil (3.173 m). Des d'aquí l'Esteragne quedava molt avall i el panorama era encara més extens. Cap a ponent es veien moltes muntanyes que des de l'Esteragne no vèiem perquè el propi Campbieil ens les tapava. Entre moltes altres es veia el Vignemal amb la seva gelera, encara molt blanca. Hem menjat una mica contemplant el panorama. Hem fet la segona panoràmica del dia:

La baixada normal del Campbieil és per l'altra banda, just per on vam pujar ara fa 10 anys. Hem baixat uns metres pel llom fins a una zona plana on comença l'esquiada. Abans, però, hem volgut arrodonir la jornada amb una altra ascensió. El Pic de Lentilla és un cim secundari; de fet també s'anomena Campbieil SW i és un avantcim del titular de la denominació. És un bony en el llom que baixa del Campbieil cap a l'oest però també és un nus d'arestes perquè aquí comença l'aresta de Lentilla, que baixa en direcció al Lenquo de Capo i el Soum des Salettes. Hem deixat els esquís i, a peu, hem fet el curt trajecte fins al Pic de Lentilla (3.157 m). Malgrat ser un cim secundari, encara ens ha ofert noves perspectives de les muntanyes d'aquesta zona del Pirineu Central; des d'aquí teníem una vista impressionant del Campbieil, amb els espadats que cauen sobre Piau-Engaly defensats per unes cornises espectaculars. Hem fet la darrera panoràmica circular:

Hem retornat al punt on teníem els esquís i hem iniciat l'esquiada. Els primer metres eren una mica drets però ben aviat el pendent s'ha suavitzat i hem pogut gaudir d'una magnífica esquiada amb molt bona neu fins poc abans de la cua de l'embassament de Cap de Long. Aquí s'acaba normalment l'esquiada i només ens queda l'incòmode recorregut que voreja el llac fins a la presa. És un tram una mica desagradable però nosaltres ja veníem mentalitzats i finalment ens ha semblat més fàcil del que pensàvem. Hem arribat a la presa i, ja per carretera, hem baixat fins al punt de partida on havíem deixat el cotxe aquest matí.

Aquí teniu la pel·lícula de la jornada, realitzada per la productora pròpia del Blog, Quercus Films. La banda sonora del vídeo és obra del grup TAHADI, acompanyat per String Quartet, que ens han autoritzat l'ús de la seva música en els vídeos del blog.  

---

---

ÀLBUM DE FOTOS  -  T R A C K

---

ENTRADES RELACIONADES:

---

Campbieil esquís, 2007

GR10: Barèges -Oredon, 2006

Ascensió al Pic Long, 1989

---

Soum des Salettes (2.976 m) amb esquís

El Soum des Salettes té fama de ser un dels millors miradors dels Pirineus. La seva situació, entre la Vall d'Ordesa i el Massís de Néouvielle, li dóna una perspectiva única. A més, aquest cim és un clàssic de l'esquí de muntanya. Ja feia uns quants anys que teníem aquesta ascensió a la llista d'objectius però, potser perquè ens queda una mica lluny, fins avui no hem trobat el moment de venir a fer-la. Abans de les 8 del matí ja estàvem a l'aparcament de l'estació de Piau-Engaly. Com que l'estació estava tancada per final de temporada, hem pogut seguir una mica per la pista amb el cotxe per evitar els primers metres sense neu. Després d'equipar-nos hem seguit una mica per la pista, ja que l'itinerari normal pel fons de la vall estava sense neu. Més endavant la pista gira totalment. En aquest punt l'hem deixat per baixar suaument fins al fons de la vall, travessant el riu ja invisible sota la neu. Hem superat una pala una mica dreta i hem entrat a la gran coma nevada que porta al Col de Campbieil. La pujada ha estat fàcil i còmoda; després d'una part inicial de poc pendent, quatre llaçades ens han situat al coll. Al darrere del coll, amb un panorama impressionant, una pala de neu puja encara un bon desnivell en direcció al cim. Hem pujat ben amunt però finalment en el tram final, tal com marcava la ressenya que portàvem, hem deixat els esquís i hem pujat amb grampons fins al cim del Soum des Salettes (2.976 m). Aquí hem comprovat que la fama de mirador panoràmic que té aquest cim és ben merescuda. En totes direccions teníem grans vistes dels gegants de la serralada pirinenca. Efectivament, estàvem al cor dels Pirineus. Hem fet diverses fotos panoràmiques:

• El Massís del Vignemale
• Del Vignemale a l'Ardiden
• El Néouvielle
• Del Bachimala a la Punta Fulsia
• El Massís de la Múnia
• El Massís del Monte Perdido

També hem fet una panoràmica circular:

Hem menjat una mica contemplant el panorama i hem iniciat el descens, primer amb els grampons i després ja amb els esquís als peus. Ha estat una magnífica esquiada, amb neu transformada, pels suaus pendents del Soum des Salettes, i hem gaudit força de l'esquí de muntanya en aquest entorn pirinenc. Només ens hem hagut de descalçar uns minuts per travessar una petita zona sense neu però hem arribat finalment fins al cotxe amb els esquís als peus. Avui hem dinat en el lloc habitual, que no és més que el Restaurant La Cuneta, de fama mundial, abans d'iniciar el llarg retorn a casa.

I aquí teniu la pel·lícula de la jornada; ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els seguidors del blog:

---

---

ÀLBUM DE FOTOS  -  T R A C K

---

ENTRADES RELACIONADES:

---

Campbieil amb esquís, 2007

Néouvielle amb esquís, 2006

Pic Long 1989

---

Pic de Piau (2.696 m) amb esquís

Per aquesta semana havíem projectat una sortida als Alps però les males previsions meteorològiques ens han fet desistir del pla inicial i hem decidit aprofitar els dos únics dies de bon temps que s'anunciaven per fer una sortida a la zona de Piau-Engaly, en el Pirineu central, tocant al massís del Néouvielle. Avui hem sortit de casa de matinada però el viatge és llarg, de manera que hem projectat una activitat més aviat curta, tenint en compte que abans de les 10 no podríem iniciar l'ascensió. La idea inicial era pujar el Pic de Bateillance, que es fa des de la mateixa boca nord del túnel de Bielsa però, segons havíem vist a internet, aquesta ascensió estava prohibida per ordre de l'alcalde, de manera que ja havíem preparat el pla B. De totes maneres, a la sortida del túnel hem fet una prospecció, comprovant que efectivament hi havia un cartell amb l'ordre de l'alcalde. Un cop descartat el pla inicial hem posat en marxa el pla B, pujant fins a l'estació d'esquí de Piau-Engaly, ja tancada per final de temporada. El nostre objectiu era el Pic de Piau, un cim relativament fàcil, ideal per a una matinal d'esquí quan l'estació està tancada, ja que bona part de l'itinerari va per les diverses pistes d'esquí de l'estació. Hi havia força neu i hem pogut sortir del pàrquing amb els esquís als peus. L'itinerari no està gaire definit, ja que podem pujar per diferents variants, seguint les diverses pistes. A poc a poc hem anat guanyant desnivell per les instal·lacions de l'estació, avui sense la multitud dels esquiadors de pista, fins arribar al final del telecadira Pic de Piau, el punt més alt de l'estació. Al davant teníem la impressionant cara sudest del Campbieil que s'aixeca sobre l'estació de Piau-Engaly. Hem deixat enrere les pistes i hem completat l'ascensió per una cresta fàcil, primer amb els esquís i al final a peu, ja que la part final tenia més roques que neu. Finalment hem arribat al cim del Pic de Piau (2.696 m). Malgrat ser un cim no gaire alt, el panorama des d'aquí era extraordinari en totes direccions. Cap al sud teníem la carena fronterera més propera, amb els cims de la Vall d'Ordesa dominats pel Monte Perdido. Cap a l'est vèiem els cims de l'entorn de Viadós i el Posets. Més avall la vista arribava fins al Cotiella, i al davant mateix teníem els grans espadats del Cambieil, caient sobre l'estació d'esquí. Hem fet una panoràmica circular:

Hem menjat una mica contemplant el panorama i hem iniciat el descens, primer per la petita cresta final i després per les pistes de l'estació, amb bona neu fins al final, a l'aparcament de Piau-Engaly. Hem anat a dormir al refugi de Pineta, situat a peu de carretera a la vall del mateix nom; el guarda ens ha dit que no podia donar-nos sopar però ens ha fet un favor perquè hem baixat a sopar a Bielsa al restaurant Los Valles, on ens han servit un bon menú, arrodonit amb unes postres a base de les típiques torrijas.
I aquí teniu la pel·licula de la jornada; ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els seguidors del blog:

---

---

ÀLBUM DE FOTOS  -  T R A C K

---

ENTRADES RELACIONADES:

---

Ascensió Punta Suelza, 2016

Aguilletes i Marioules, 2008

Pico de Puerto Viejo, 2007

---