diumenge, 25 de febrer del 2018

Tuc d'Aubàs (2.072 m) amb esquís

Tuc d'Aubàs
Avui l'activitat ha estat molt diferent de la d'ahir. Si ahir vam trobar el Corronco de Durro amb molt poca neu, avui hem visitat una Vall d'Aran enterrada sota un bon gruix de neu. Unes condicions magnífiques per fer esquí de muntanya, especialment a cims com el Tuc d'Aubàs, amb poc risc d'allaus i amb sortida d'una cota baixa, que requereix una bona nevada per gaudir plenament de l'activitat. El Tuc d'Aubàs i el seu veí el Tuc du Plan de la Sèrre ens han sorprès molt agradablement, no només per l'ascenció, que no té cap dificultat especial però ens ofereix una bona esquiada, sinó especialment pel gran panorama que hem pogut veure des d'aquests cims. Un panorama extraordinari sobre les muntanyes que tanquen pel sud la vall de Luchon, que en les condicions d'avui era realment espectacular.
Ens hem llevat molt aviat a l'alberg Vall de Boí, a Barruera. Després d'un esmorzar de termo hem iniciat el viatge en cotxe cap al Portillon, punt de partida de la nostra activitat d'avui. Al sortir del túnel de Viella ja hem vist que les condicions de la Vall d'Aran eren molt diferents de les de la Vall de Boí. Estava tot blanc i les muntanyes es veien amb un gruix considerable de neu.
Hem arribat al Portillon, que estava totalment nevat malgrat la poca altitud (1.295 m), i hem sortit amb els esquís als peus. La primera part de l'ascensió segueix una pista que puja pel bosc. També hi ha un camí, senyalitzat com a PR, que ens permet tallar alguns sectors de la pista. Hem arribat a una borda situada en el límit del bosc (Cabana deth Cap deth Bosc) des d'on hem iniciat la pujada per una bona pala en direcció al coll.
Quan hem arribat al col de Barèges hem quedat meravellats per l'extraordinari panorama de muntanyes que es veia a l'altra banda del coll. Una magnífica visió de les muntanyes que limiten pel sud la Vall de Luchon separant-la de la Vall de Benasque. Entre moltes més muntanyes es veia el Salvaguardia, el Sacroux, el Boum, el Maupas, els Cabrioules, el Lézat i el Gran Quayrat. A més, amb la gran quantitat de neu que cobria les muntanyes tot tenia un impressionant aspecte alpí.
A l'esquerra del coll hi ha una gran pala, àmplia i de pendent moderat, que ens ha portat directamente al cim del Tuc d'Aubàs (2.072 m), un cim poc definit, un llom allargat on no està clar quin és el punt més alt. El panorama des d'aquí era encara més extens que des del coll, ja que ara podíem veure, traient el cap darrere dels Pics de La Mina i Salvaguardia, els principals cims del massís de la Maladeta. Hem fet una panoràmica circular:

El dia era molt bo, de manera que hem estat una estona en el cim, menjant una mica i preparant el material per a l'esquiada. Hem baixat per la gran pala fins al Col de Barèges, amb molt bona neu. Era aviat i la moral de la tropa era molt alta, de manera que hem decidit completar la jornada pujant el cim que hi ha a l'altra banda del coll. Ens hem posat les pells novament i hem iniciat l'ascensió. Sense cap dificultat hem arribat al cim del Tuc du Plan dera Sèrra (1.977 m). Des d'aquí el panorama era tan extens com des del cim principal, ampliat cap a la banda de Luchon amb la visió propera de Superbagnères i la pròpia població de Luchon. Hem fet també la panoràmica circular:

Satisfets amb aquesta segona ascensió, hem iniciat l'esquiada per retornar al punt de partida. Hem baixat una bona pala fins al coll i després fins a l'inici de la pista. A partir d'aquí hem tingut en compte les recomanacions de la ressenya que portàvem i no hem seguit l'itinerari de pujada sinó que hem fet la baixada íntegrament per la pista. Les dreceres pel bosc eren poc esquiables i en canvi la pista ens ha ofert una plàcida esquiada fins al Portillon, des d'on hem iniciat el retorn a casa.
A l'apartat "més informació" d'aquesta entrada del blog podeu veure diverses panoràmiques. Aquí podeu veure també un petit vídeo amb un resum de l'ascensió:




ENTRADES RELACIONADES:
Tuc dera
Pincela, 2017
Pico de
Salvaguardia, 2012
GR10:
Luchon, 2006

dissabte, 24 de febrer del 2018

Corronco de Durro (2.538 m) amb esquís

Corronco de Durro
Ja feia temps que volia fer el Corronco. En els anys 80 vaig fer dos intents de pujar-hi amb esquís però, tot i que és una activitat sense complicacionse especials, no va ser possible a causa del gel i la boira.
Aquesta vegada hem arribat  a la Vall de Boí decidits a completar allò que vam iniciar fa més de 30 anys. Ja feia dies que els mitjans de comunicació ens parlaven de nevades apocalíptiques i ens advertien que no féssim esquí "fora de pista" perquè el risc d'allaus era molt alt. Justament per això hem triat aquesta ascensió a un cim no excessivament alt, molt esquiable i amb poc risc d'allaus. A més, l'ascensió normal al Corronco té un punt de partida baix i per això és recomanable fer-la després de grans nevades, per evitar haver de carretejar els esquís fins trobar la neu.
Quan hem arribat a la Vall de Boi hem quedat sorpresos per la poca neu que hi havia. Es veien les muntanyes pelades i la neu es veia molt amunt i escassa. En el punt de partida, a poca distància del poble de Durro, el panorama era decebedor: no hi havia neu i era evident que caldria carretejat una bona estona els esquís fins trobar neu amb un mínim de continuïtat.
Hem iniciat l'ascensió amb els esquís a l'esquena per prats i camps. A poc a poc hem anat trobant clapes de neu cada vegada més seguides fins que després d'una hora de pujada, quan ja estàvem a 1.750 m d'altitud, ens hem posat finalment els esquís. La muntanya estava ventada i la neu dura però hem anat pujant sense massa dificultat fins arribar a la carena, al costat del Pilaret de Gespal, un petit bony amb nom propi. La carena estava molt ventada però encara hem trobat prou neu per pujar gairebé fins al cim amb els esquís als peus. Quan faltaven uns 50 metres per al final hem deixat els esquís i hem completat a peu aquests darrers metres per un pedregar.
L'ascensió no ha estat la millor del nostre historial esquiador però el panorama justificava plenament la pujada al Corronco. Hem menjat una mica i hem fet una panoràmica circular:

Quan hi ha bona neu, la baixada esquiant del Corronco admet moltes variants perquè és un terreny franc i obert però avui el més sensat era tornar pel mateix itinerari de pujada i així ho hem fet. La neu era dura en general però hem baixat en poc temps sense cap complicació
Hem arribat al cotxe i hem baixat a Barruera on ens hem allotjat a l'Alberg Vall de Boí. Després de descansar una mica hem baixat a sopar al Pont de Suert i finalment hem anat a dormir deixant el despertador programat a les 6'15.
Aquí podeu veure un curt vídeo amb un resum de l'ascensió:




ENTRADES RELACIONADES:
Castell de Rus
esquís, 2017
Intent al
Corronco, 1986
Intent al
Corronco, 1982

dissabte, 10 de febrer del 2018

GR7: Hostal Nou - Brics

GR7: Hostal Nou del Pla - Brics
Avui hem fet una etapa més del GR7, sortint de l'Hostal Nou, a la carretera que puja al Coll de Jou, i arribant al petit poble de Brics, més avall de Solsona. Ha estat una etapa de transició entre les serres prepirinenques i la Catalunya Central, amb muntanyes més baixes i planes, molt humanitzades. La primera part ha estat una mica desagradable perquè bona part del recorregut era per la carretera, que a aquella hora tenia un trànsit molt intens perquè porta a l'estació d'esquí del Port del Comte.
Hem arribat a dos quarts de nou a l'aparcament de l'Hostal Nou. Tot i que la previsió del temps era molt bona,  quan hem arribat hi havia barrufa que, com segurament saben els nostres seguidors, és el fenòmen meteorològic consistent en una aparent nevada que en realitat és la caiguda de neu ventada dels cims que cau a les zones baixes. A més, la zona estava ben nevada però ja de pujada havíem vist que poc més avall ja no hi havia neu.
Amb un fred intens hem iniciat la caminada per la carretera. Hi havia molt trànsit, de manera que quan hem pogut hem sortit de la carretera per caminar pels camps de conreu al costat mateix. Fins i tot, per tal d'evitar la carretera, hem seguit un camp que començava paral·lel a la carretera però s'ha anat apartant obligat-nos a travessar un torrent embardissat per retornar a la carretera. A mesura que anàvem baixant ha anat desapareixent la neu i la barrufa i ha sortit el sol. Hem passat per Lladurs i poc després hem deixat definitivament la carretera agafant un camí a la dreta. Per pistes i camins hem baixat suaument fins a Solsona, entrant pel camí de la Font del Corb.
Hem travessat Solsona passant pels carrers cèntrics i hem sortit per l'altra banda, prenent una pista per recórrer el curt trajecte que ens separava del final de l'etapa. La pista, després convertida en caminet, ha acabat desembocant a la carretera que porta a Brics des de Solsona. Finalment hem arribat a Brics, un poblet de quatre cases on ens esperava l'autocar.
A Brics no hi ha restaurant ni bar ni res de res, de manera que ens hem hagut de desplaçar per anar a dinar. Hem anat al restaurant del Santuari de Pinós, on ens estaven esperant amb la taula parada i ens han servit un magnífic dinar.
I aquí teniu un petit vídeo, monogràfic de les quatre etapes entre La Seu Urgell i Brics. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:
Per la Serra de
Busa, 2017
GR1: Pont de
Llinars, 2016
Torrent de
l'Urdell, 2011