dissabte, 26 de març del 2022

El Far de Sa Punta Grossa

Far de Sa Punta Grossa
Aprofitant una petita treva en un cap de setmana gris i plujós, hem fet una curta excursió per l'illa d'Eivissa. El Far de Sa Punta Grossa és un indret singular a la costa eivissenca. Està en ruïnes, abandonat des de l'any 1916, però encara es manté en peu una part de l'edifici i la base de la torre.
El Far de Punta Grossa en va posar en funcionament l'any 1870 però aviat es va veure que la seva ubicació no era  la millor perquè al davant, a poca distància de la costa, hi ha l'illa de Tagomago. L'any 1914 es va posar en funcionament un nou far a Tagomago i poc després va deixar de funcionar el de Punta Grosa, que va quedar abandonat definitivament.
El camí d'accés al far ressegueix la costa des de Cala Sant Vicent, mig penjat del cingle. Tot i que quan es va construir era un camí important, diverses esllavisades l'han deixat molt malmès i en alguns punts ha quedat reduït a un corriol mig penjat per on s'ha de passar amb precaució.
Hem deixat el cotxe a Cala Sant Vicent i hem iniciat la caminada pels camins de la urbanització. A la part alta hem agafat l'antic camí del far. El dia era gris i emboirat. A més, el fort vent i el temporal de mar feien que el camí del far, penjat a mitja altura del cingle, fos ben impresionat.
Hem arribat al far i hem visitat el que queda de les antigues construccions mentre vèiem les onades trencant contra les roques de Punta Grossa. Hem esmorzat i hem iniciat el retorn pel mateix camí, retornant a Cala Sant Vicent
I aquí teniu un vídeo amb algunes escenes d'aquesta excursió


ENTRADES RELACIONADES:
Cova d'en
Jaumet, 2021
Mina de Ca
l'Alemany, 2021
Turó de les
Maleses, 2020

dijous, 24 de març del 2022

Els cims dels Rasos de Peguera

Rasos de Peguera
Portem ja un parell de setmanes de mal temps però avui, tot i que el dia era gris, la previsió de le méteo no anunciava pluja ni neu. Hem aprofitat aquesta petita treva meteorològica per fer una excursió pels Rasos de Peguera. Estava previst portar les raquetes (els que en tenen)  encara que pensàvem que hi hauria poca neu.
Quan hem arribat a l'aparcament de l'antiga estació d'esquí ens ha sorprès veure que hi havia força neu a la muntanya, més de la que esperàvem trobar. Fins i tot els arbres estaven emblanquinats, indicant que la nevada era recent.
Hem començat a caminar per la carretera però ben aviat l'hem deixat, prenent una pista a l'esquerra. Amb un pendent suau hem anat pujant fins que hem vist al fons les antenes de la Torreta, la primera fita de la nostra caminada. En pocs minuts hem arribat al cim de la Torreta (1.985 m), un cim secundari però amb un bon panorama. A sota mateix es veia l'esvelta silueta del Cogulló d'Estela; també es veia l'embassament de la Baells, el Santuari de Queralt i la ciutat de Berga. Les muntanyes quedaven tapades pels núvols i la boira.
Hem seguit endavant en direcció als cims principals dels Rasos, baixant al Pla de l'Orri i remuntant per l'altra banda en direcció al Pedró de Baix. Mentre baixàvem, la boira ens ha envoltat i ja no ens ha dexat en tot el dia.
Hem pujat per l'altra banda en direcció al Pedró. Els camins d'estiu estaven tapats per la neu i només ens guiàvem amb el GPS i seguint algunes traces. Hem anat buscant els millors passos pel bosc fins arribar al vèrtex geodèsic del Pedró de Baix (2.051 m). És un cim ben estrany perquè en realitat no hi ha cim sinó un piló de senyalització del vèrtex geodèsic en un punt indefinit de l'altiplà i voltat de bosc. Poc més enllà hi ha un petit monument que correspon al mateix cim, en un altre punt de l'altiplà.
Hem seguit carenant, baixant per l'altra banda a través del bosc, fins a un ample coll (Les Collades, 1.971 m). Després hem iniciat la pujada, també pel bosc, fins al cim principal dels Rasos, el Pedró de Dalt (2.077 m). També és un cim poc destacat, voltat de bosc, marcat amb una bandera i amb un llibre de signatures. El panorama també és inexistent perquè el bosc ho tapa tot.
Hem fet la foto de cim i hem iniciat el descens per l'altra banda. Hem baixat seguint un caminet pel llom de la muntanya fins trobar una pista ben ampla per on hem seguit baixant. Ara estàvem a la vessant nord de la muntanya i es notava per la quantitat de neu. L'ambient era ben hivernal, amb els arbres blancs i tot cobert de neu.
Finalment hem arribat al punt de partida, on havíem iniciat l'excursió al matí, i hem baixat amb el cotxe fins al Refugi dels Rasos de Peguera, situat poc més avall, per dinar abans de tornar a casa.
Ha estat una excursió curta però ben interessant. Hem tingut la sort de trobar les muntanyes dels Rasos de Peguera amb una important nevada, una situació que no es veu sovint i que avui ens ha fet gaudir d'un magnífic ambient de muntanya hivernal.
I aquí teniu el vídeo de la jornada. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:


ENTRADES RELACIONADES:
Cresta de
Peguera, 2019
Camí dels Bons
Homes, 2014
Rasos de
Peguera, 2006

dimecres, 23 de març del 2022

Torrent del Gat Menjat

Torrent del Gat Menjat
El Torrent del Gat Menjat o Torrent de la Bauma de l'Onyo està molt a prop de Sant Miquel del Fai. És un barranc amb trams força verticals, que es baixa amb sis ràpels dels quals tres son en bona part volats.
Avui el dia estava ben gris; justament per aquest motiu hem descartat la idea d'anar a fer esquí de muntanya i hem optat per una activitat més propera i curta, ideal per a una matinal. No hem matinat gaire i ens hem aturat a esmorzar a Sant Feliu de Codines abans d'arribar a Sant Miquel del Fai. El recinte del monestir estava tancat per obres i això ens ha complicat una mica l'accés al camí d'aproximació al barranc però després de travessar com hem pogut la zona d'obres hem començat a caminar pel GR5, que recorre, a mitja altura, els cingles de Sant Miquel del Fai. Hi ha un parell de miradors des d'on hem pogut veure l'entorn del monestir, penjat sobre les roques, i la cascada que és el principal atractiu d'aquest entorn natural.
Després de caminar una estona hem deixat el GR i hem baixat per la llera seca del torrent fins arribar a la capçalera del primer ràpel. La instal·lació ens ha semblat molt bona, amb diversos parabolts i un passamans de cadena. El ràpel és de 40 metres, gairebé tot volat. Realment impressionant.
El segon ràpel és també volat encara que més curt, de 21 metres. Després hem fet el tercer, de només 10 metres, que acaba a l'inici d'un bosc. Hem baixat pel torrent, desgrimpant alguns resalts, i hem fet dos ràpels curts abans d'arribar al ràpel final de 35 metres.
El darrer ràpel baixa un tram parcialment desplomat per una roca vermellosa de conglomerat. La instal·lació del ràpel és bona però hi ha un passamans de corda en mal estat que caldria renovar. Hem baixat en ràpel fins al peu de la paret, donant per acabat el descens del torrent. Hem fet la foto de grup i ens hem desequipat abans d'iniciar el retorn.
Hem baixat uns metres sense camí fins arribar a la pista que recorre aquesta part de la Vall de Tenes però l'hem deixat ben aviat per agafar el camí antic de Sant Miquel del Fai per on hem pujat al monestir. Després hem travessat la zona d'obres fins a l'aparcament on havíem iniciat l'aproximació.
I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. Ha estat produït per Mountain Films i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors


ENTRADES RELACIONADES:
Grau de
L'Ullar, 2022
Turó de les Onze
Hores, 2021
Sant Miquel del
Fai, 1968

dissabte, 19 de març del 2022

GR3: Camps - Salo

GR3: Camps - Salo
Una etapa més del GR, avui per terres del Bages. Ha estat una etapa fàcil i relativament curta, amb poc desnivell i sense centres d'interès notables. El dia era molt gris però s'ha mantingut tot el dia sense ploure, tal com havien anunciat els serveis meteorològics.
Hem arribat de bon matí amb l'autocar a Fonollosa i hem anat a esmorzar a Cal Calet, on vam dinar al final de l'etapa anterior. Després de prendre un cafè amb llet amb coca del país hem agafat novament l'autocar per fer el curt trajecte fins a Camps, on començava la caminada.
Hem sortit del poble caminant per una pista entre conreus. Feia fred i el cel estava gris; a més, a estones bufava un vent gelat que feia incòmoda la passejada. Al cap de poc hem passat per les ruïnes del que semblava una ermita, on es conservava només un mur i la base d'un absis. Hem fet una foto de grup i hem seguit endavant.
El camí, sempre pel bosc i combinant llargues pistes amb petits trams de camí, passa al costat de diverses masies, sempre amb suau pujada, i al final arriba al punt més alt de l'etapa, Castelltallat. És un coll on hi ha una creu de terme i un restaurant. 
Al costat mateix del coll, enlairat en un petit turó, hi ha el que seria pròpiament Castelltallat, una església i quatre cases, a més d'un petit observatori astronòmic. Hem esmorzat en el coll mentre alguns pujaven a fer fotos a dalt, abans de seguir la caminada.
Hem passat al costat d'unes granges i hem començat a baixar per una petita pista pedregosa fins arribar al fons de la vall, a la Riera de Coaner. Poc després hem arribat a Claret de Cavallers, una masia monumental, realment magnífica, amb aspecte de castell. El camí passa entre les cases d'aquest petit agrupament per un singular pati empedrat. Hem fet una nova foto de grup i hem seguit endavant.
Poc després de deixar enrere Claret hem iniciat una nova pujada, aquesta més curta que la de Castelltallat però per un camí ben costerut. Gairebé no hi havia marques de GR i, a més, en alguns punts el camí es perdia totalment ocupat per camps sembrats. 
Hem arribat a un coll poc marcat, ocupat pels conreus i, ja de baixada, hem arribat a la població de Salo, final de la nostra etapa, on ens esperava l'autocar.
I, com és costum amb aquest grup de caminadors, hem acabat la jornada amb un bon dinar. Aquesta vegada en el Restaurant Roquerols, situat a 1 km de Salo, on ens ha portat l'autocar i hem pogut gaudir d'un magnífic menú on els plats estrella han estats els cigrons amb cansalada, l'escudella i el mató casolà de llet de cabra amb mel.
I aquí teniu el vídeo de la jornada. Ha estat produït per Graeaperos Productios i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:


ENTRADES RELACIONADES:
GR3: Sant Iscle
Camps, 2022
GR3: Monistrol
S. Iscle, 2022
GR3: Moià
Monistrol, 2021

divendres, 18 de març del 2022

Montserrat, cims sense corda - Sant Pau Vell

Montserrat, cims sense corda
Fa pocs dies vaig comprar un llibre publicat recentment amb un títol curiós: Montserrat, cims sense corda. Aquesta publicació proposa l'ascensió d'una gran col·lecció d'agulles i cims de Montserrat amb la particularitat que s'hi pot pujar sense corda.  Es proposen petites ascensión per tot el massís i es classifiquen per zones. 
Avui, després de tota la semana de mal temps, el pronòstic no era tan dolent encara que es preveia un dia ben tapat i amb possibilitat de pluja, de manera que he pensat que podria provar sort i intentar fer algunes de les ascensions que proposa el llibre. Ho he fet en solitari perquè la decisió ha estat improvisada i també perquè aquesta és una mena d'activitat poc atractiva excepte per als col·leccionistes als qui no importa pujar sense camí per canals emboscades i aptes només per a senglars amb l'objectiu de pujar una petita agulla que potser ni tan sols té nom propi....
La primera de les zones descrites pel llibre és la de Sant Pau Vell, on hi ha fins a 9 ascensions proposades, totes curtes i properes entre si, de manera que es poden enllaçar totes en una curta matinal.
He deixat el cotxe a can Maçana i he començat a pujar pel camí del Coll de Guirló. He pensat que el millor era anar primer a buscar les agulles més allunyades i anar tornant a poc a poc per després fer els dos cims que queden a l'altra banda de la carretera. Així he anat fent els cims:
Roca Stop o Agulla del Camí: seguint el camí de les Portelles, passat el Coll de Guirló, passem al costat d'un mur que ens queda a l'esquerra. És la Roca Stop. A l'esquerra del mur he pujat pel bosc sense camí i després per una placa amb l'ajut d'uns arbrets fins arribar al cim. Des d'aquí es veien a sota les Tres Maries, el segon objectiu del dia.
Les Tres Maries: són tres petites agulles situades per sota del camí de les Portelles, just a sota de la Roca Stop. He baixat uns metres sense camí fins arribar al peu de les agulles. Per una canal fàcil he pujat fins al coll entre dues de les agulles i he arribat a dos dels cims. Per pujar la tercera agulla he anat a buscar la petita aresta nord per on he grimpat fins al cim.  Per baixar he posat una corda fixa per assegurar, ja que era fàcil però exposat.
Agulla d'en Bardolet: aquesta es l'agulla més estètica de la zona, una petita agulla amb forma de bolet, més fàcil de pujar del que sembla a simple vista. Per arribar-hi he baixat al Coll de Guirló. L'agulla es veu de lluny però per arribar-hi no hi ha un camí definit; cal arribar-hi a través del bosc però és molt a prop. La grimpada és fàcil; es puja un primer esglaó i després cal voltar l'agulla per superar el tram final per l'altra banda, sense complicacions.
Serrat de Guirló: és un cim poc marcat, no una agulla, i es troba ben a prop del Coll de Guirló. He pujat per un caminet que en pocs minuts m'hi ha portat. Des del cim no hi ha cap panorama perquè està al mig del bosc.
Turó de Sant Pau Vell: és un petit turó situat a sobre de les ruïnes de Sant Pau Vell. Des de l'ermita hi ha un camí, marcat amb pintura blava, que porta directament al cim. Des del Turó hi ha un gran panorama de la paret d'Agulles. Just quan estava en el cim ha començat a plore però ha estat molt poca cosa i ha durat pocs minuts.
Torre Alta: aquest cim està situat a l'altra banda de la carretera de Can Maçana. En realitat ja no es pot considerar un cim montserratí però, com que apareix en el llibre de referència, també hi he pujat. He agafat el GR172, que forma part del Camí Català de Sant Jaume, pujant fins trobar un camí a la dreta que ha acabat portant-me al cim de la Torre Alta (842 m). El cim és una plataforma rocosa amb gran panorama, avui força limitat pels núvols.
Torre del Telègraf: el darrer cim del dia, situat al costat de l'anterior. He baixat fins retrobar el GR i l'he seguit uns minuts més fins al Coll de les Torres. Des d'allà un corriol m'ha portat al cim, molt proper. En el mateix cim hi ha una torre mig enrunada. 
Després de completar les 9 ascensions he retornat pel GR fins a Can Maçana donant, per acabada aquesta curta matinal en un dia gris i plujós que no donava opció a fer gaire cosa més.


ENTRADES RELACIONADES:
Canal de l'Artiga
Alta, 2021
Caminant pels
Ecos, 2019
Un tomb per
Montsrrat, 2014

dijous, 10 de març del 2022

Canal Roja o Tres en Ratlla, una vegada més

Tres en Ratlla
La Canal Roja o Tres en Ratlla és una de les canals més populars de Montserrat. Està equipada per baixar en ràpel, entre 13 i 17 ràpels en funció de la nostra habilitat per desgrimpar els ressalts que ens anem trobant a la baixada.
Hem baixat diverses vegades  aquesta canal, la darrera l'estiu passat, però per la seva proximitat a casa i per la bellesa del descens i de l'entorn montserratí, sempre ens ve de gust repetir-la.
Avui el dia era gris; la temporada d'esquí de muntanya està aturada a l'espera del bon temps però la previsió meteorològica pronosticava per avui un dia gris però sense pluja i ens hem decidit a fer una vegada més el descens del Tres en Ratlla.
Hem deixat el cotxe a la Vinya Nova i hem iniciat l'aproximació a l'inici de la canal. El camí no és gaire llarg però cal pujar força fins a la capçalera del barranc. La boira tapava les parts altes de Montserrat i en alguns moments queia un plogim que, a poc apoc, ho anava mullant tot.
Just quan hem arribat a l'inici del descens, el plugim s'ha convertit en pluja i ens ha fet dubtar sobre la conveniència d'entrar a la canal. Per sort, la pluja ha durat ben poc i al cap de pocs minuts ja estàvem equipats baixant pel llit del torrent.
La roca estava mullada i les petites desgrimpades que a l'estiu vam fer sense cap problema s'havien de fer amb molta precaució perquè tot era relliscós. Hem passat el primer passamans sense problemes però el segon passamans, que a l'estiu estava desequipat, continuava igual però amb la diferència que avui el flanquejament on hi hauria d'haver una corda fixa estava mullat i relliscós.
De fet, el passamans desinstal·lat tenia la funció d'evitar un petit gorg que ens obligaria a mullar-nos els peus si baixàvem directament. Després de valorar la situació hem arribat a la conclusió que era preferible mullar-se els peus abans que fer el flanquejament relliscós i muntar el nostre propi passamans.
Els dos primers ens hem mullat els peus però els altres dos, més espavilats, han evitat el gorg fent una petita tirolina.
Després d'aquest pas hem seguit baixant sense més problemes però amb compte perquè la roca mullada ho feia tot més difícil. Hem anat baixant tots els ràpels, ben equipats, i hem arribat a la part final on hi ha els tres ràpels encadenats que donen nom a aquest descens.  Mentre baixàvem, els núvols s'havien anat obrint i quan hem arribat al tram final ha sortit una estona el sol. 
El ràpel final, de 30 metres, és el més llarg del recorregut i acaba amb un tram volat d'uns 10 metres sobre la bauma dels Degotalls de Can Jorba. Sense problemes hem baixat aquest ràpel completant el descens de la Canal Roja.
I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. Ha estat produït per Mountain Films i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:


ENTRADES RELACIONADES:
Tres en
Ratlla, 2021
Tres en
Ratlla, 2011
Tres en
Ratlla, 2003

dimecres, 9 de març del 2022

Ruta de les Ermites d'Aiguafreda

Ermites d'Aiguafreda
Hem fet una nova excursió matinal, en aquesta ocasió per l'entorn d'Aiguafreda, visitant un parell d'ermites de la zona. La major part del recorregut està dintre del Parc Natural del Montseny i recorre els frondosos boscos d'alzines de les obagues d'aquesta serra. 
El nostre camí recorre el PR-C 200, un camí de petit recorregut de la zona, encara que nosaltres només hem fet una part d'aquest PR. Després hem fet una variant baixant a Aiguafreda seguint el GR2.
Hem sortit d'Aiguafreda, pujant per una petita carretera asfaltada, paral·lela a la Riera de l'Avencó per la seva riba esquerra. Ben aviat hem deixat aquesta carretereta baixant per un camí amb esglaons entre horts i hem creuat la riera per una passera, agafant una altra carretera per l'altra riba.
Hem passat per uns xalets i quan ja sortíem de la zona urbanitzada hem deixat la carretera per pujar fins a l'ermita de Sant Salvador de l'Avencó que teníem a dos minuts. És una petita ermita d'estil romànic encara que bastant reformada, senzilla però interessant.
Després de contemplar l'ermita hem tornat a la carretera i hem seguit riera amunt. Al cap de ben poc hem passat al costat de la Pedrera dels Frares, una antiga explotació ara abandonada, amb unes curioses roques de diverses tonalitats vermelloses. 
La carretera, ara convertida en una pista de terra, segueix la riba de la riera per un magnífic bosc. Hem passat per un petit embassament, al costat de la Font del Vern, en un bell entorn de bosc de ribera. Poc més endavant la vall s'obre una mica i hem vist la masia de la Casanova de Sant Miquel, ara convertida en alberg de joventut.
En aquest punt hem deixat la riera començant a pujar per una pista secundària per on hem guanyat desnivell ràpidament amb un parell de llaçades, arribant al següent centre d'interès: l'ermita de Sant Miquel de Canyelles. Per arribar-hi hem hagut de deixar la pista i prendre un corriol en lleugera baixada pel bosc.
En pocs minuts hem arribat a Sant Miquel de Canyelles, una bella ermita romànica situada al mig del bosc, voltada d'alzines. Hem admirat aquest petit monument i hem esmorzat abans de seguir el nostre recorregut.
Hem retornat a la pista i hem seguit pujant, ara més suaument, fins arribar a la gran masia de Can Serra de l'Arca. Justament al costat d'aquest edifici, el nostre PR conflueix amb el GR2 que ve del Brull i baixa cap a Aiguafreda. Hem deixat el PR i hem iniciat la baixada seguint el GR. En pocs minuts hem arribat a les primeres cases del poble i, baixant pels seus carrers, a la passera sobre la Riera d'Avencó per on havíem passat al matí i, pel mateix camí que havíem seguit a primera hora, hem arribat al punt de partida tancant aquest itinerari circular.
I aquí teniu un petit vídeo amb algunes escenes d'aquesta ruta:


ENTRADES RELACIONADES:
Travessia de
L'Obac, 2022
Montnegre
Carener, 2022
El Montalt i Ca
L'Amar, 2021

PARTICIPANTS:
Blog de Muntanya
Elisabet - Jaume - Rafel - J. Rafel

dilluns, 7 de març del 2022

Torrent de la Cova P-Petit

Torrent de la Cova P-Petit
Ja fa un parell de mesos que en Joaquín Olmo (jombigwall.com) ens havia dit que, amb els seus col·laboradors, havia equipat una canal montserratina per fer un descens en ràpel, una activitat de barranquisme en el magnífic entorn de la muntanya de Montserrat. 
Era una gran notícia perquè ja hem fet gairebé tots els recorreguts equipats de la muntanya i aquesta proposta d'en Joaquín ens donava l'oportunitat de descobrir racons amagats de Montserrat. Ara fa pocs dies, finalment es va publicar la ressenya del descens del torrent i, immediatament, vam programar-hi una visita.
El descens del Torrent de la Cova P-Petit té un inici singular, ja que cal entrar per un forat obert en una canal, la Cova P-Petit, que ens dona accés a la capçalera del torrent en un entorn realment espectacular.
La ressenya publicada era una mena de jeroglífic perquè, tot i que hi havia dos magnífics dibuixos esquemàtics amb la topografia de la cova i el recorregut del descens, no donava detalls de l'itinerari d'aproximació. Per sort, a la topografia de la cova hi constaven les coordenades UTM de l'entrada de la cova i això ens ha donat la clau per arribar-hi.
Hem deixat el cotxe a Santa Cecília i hem iniciat la llarga aproximació seguint el GR172. Després hem agafat el camí de la Canal del Llum, per on hem pujat fins al Portell del Migdia. Hem baixat per l'altra banda, pel camí de la Canal del Migdia, i després pel camí del Montgròs. Hem arribat a la Font de la Cadireta, just on acaba el descens del torrent, i hem seguit per la Canal de la Salamandra.
Poc després de pasar per l'inici de l'aresta sur de la Salamandra hem deixat el camí del Montgròs, que forma part de la Travessia integral de Montserrat, per agafar el camí de la Miranda dels Ecos. Hem passat un petit tram equipat amb unes cordes fixes i hem arribat a les proximitats del Coll de la Salamandra.
Estàvem a molts pocs metres de la ubicació de la cova però no es veia l'entrada per enlloc. Hem fet una exploració pels voltants però no es veia la cova, encara que estàvem segurs que la teníem a tocar. Després d'uns minuts de desconcert hem decidit gastar l'as que teníem a la màniga: trucar a l'equipador del torrent, en Joaquín Olmo. 
En una breu conversa, en Joaquín ens ha confirmat que estàvem al costat de la cova i ens ha dit que l'entrada de la cova està a dalt d'una canal i no es veu fins que estem a un metre de l'entrada. Ben aviat hem localitzat la canal i, pocs metres més amunt, l'entrada de la cova, més petita del que pensàvem.
L'entrada és molt estreta i ens hem hagut de treure la motxilla per poder entrar. Després d'una curta i estreta galeria hem arribat a la instal·lació del primer ràpel, que baixa per l'interior de la cova. El ràpel arriba a la base de la cova i, una mica més avall,  a una petita plataforma terrosa.
El segon ràpel comença amb una zona terrosa i baixa per un pany de paret vertical que acaba en un petit tram desplomat. Precisament aquest tram desplomat ens ha servit per protegir-nos de les pedres que queien de dalt mentre rapelaven els companys.
El tercer ràpel baixa entre arbres per una rampa terrosa i ens ha deixat a l'inici d'un bosc per on hem baixat caminant una estona fins a la capçalera del quart ràpel, que baixa pel llit del torrent, que forma dos esglaons.
Finalment hem arribat al darrer ràpel, el cinquè, que baixa acanalat pel torrent. Són 30 metres i acaba justament al costat de la Font de la Cadireta, per on havíem passat anteriorment. Un cop acabat el descens ens hem desequipat i hem tornat pel mateix camí de pujada, pel Portell de Migdia.
Ha estat una activitat ben interessat i singular, especialment l'entrada per la cova,  tot i que cal reconèixer que és per a col·leccionistes i estèticament està lluny de les canals més populars de Montserrat.
I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. Ha estat produït per Mountain Films i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:


ENTRADES RELACIONADES:
Canal dels
Micos, 2016
Via ferrada
Borinot, 2014
La Talaia
Gran, 1977