Canal Nubiola - Canal del Senglar - Falsa Foca

Avui hem fet una activitat singular a Montserrat, per la Regió d'Ecos. Un llarg recorregut per roques, canals i agulles que ens ha deixat ben satisfets i ens ha permès conèixer racons amagats de Montserrat.

L'itinerari d'avui tenia una mica de tot: caminada, canal equipada, escalada, barranquisme... tot en un magnífic entorn montserratí en una de les zones mes solitàries del massís: la Regió dels Ecos.

Hem sortit del Bruc per una pista en direcció al Clot del Tambor. La pista baixa suaument pel bosc fins a uns extensos camps d'oliveres, enllaçant amb el camí de la Cova del Cabrit.  

Hem arribat a la cova, que està condicionada com a refugi lliure. A partir d'aquí comença la part tècnica del nostre recorregut. Vorejant el gran mur que baixa de la Tonsura hem arribat a l'inici de la Canal Nubiola. 

Canal Nubiola: És una canal equipada amb cordes fixes i grapes de ferro. No és gaire vertical però la primera part està una mica descomposta. A més, les cordes són velles i atrotinades. Tot i les mancances de la instal·lació, hem superat sense problemes la canal, arribant al cim de la Tonsura, que no és pròpiament un cim sinó una terrassa panoràmica sota la gran paret de la Proa.

Flanqueig sota la Proa: Des de la Tonsura ja hem vist, per sota de les parets de la Proa, unes cordes fixes que ens indiquen la segona part del nostre itinerari: un llarg flanqueig fins a la base de la Canal del Conill. El flanqueig està equipat amb unes cordes fixes, també bastant atrotinades i esfilagarsades. És fàcil i es fa pràcticament tot caminant però alguns passos són vertiginosos. Hem superat també sense problemes aquest flanqueig, arribant a la base de la canal del Senglar.

Canal del Senglar: L'inici de la canal és un pas vertical equipat amb una corda fixa. També hi ha un parabolt que ens permet assegurar el pas. A força de braços, hem superat el primer pas i després hem seguit pujant per la canal, molt fàcil però descomposta. El més difícil era pujar sense apedregar els companys de més avall. 

El tram final, amb molt poc pendent, ha estat el més difícil perquè calia lluitar contra els arítjols i altres arbustos que bloquejaven el pas. Hem aconseguit travessar la selva, tot i que hem acabat una mica esgarrinxats.

Serrat del Cabrit: Ja fora de la canal, hem pujat per uns lloms fins arribar al Serrat del Cabrit, un llarg llom on hi ha diversos petits cims sense nom. Hem començat pujant l'agulla 273, que té una aresta fàcil però panoràmica.  Després, seguint el llom del Serrat mentre gaudíem d'un extens panorama a banda i banda, hem pujat les roques 272, 270 i 251, totes fàcils. 

Serrat de la Foca: La Roca 251 és el punt més alt del nostre recorregut. A partir d'aquí cal baixar  per un altre serrat, el de la Foca, en direcció a la gran Finestra de la Falsa Foca, el punt més singular del nostre recorregut d'avui.

Abans d'iniciar la baixada ens hem aturat a menjar una mica. Després, ja de baixada, hem pujat algunes roques més, petits cims que ens venien de pas: El Soldat, La Minyona, La Punta Superior del Serrat de la Falsa Foca i La Punta Superior de la Canal del Conill

Finestra de la Falsa Foca: Hem arribat al peu de l'impressionant forat. És una gran roca ajaguda sobre una altra roca formant una gran finestra. Ens podríem haver limitat a admirar aquesta gran finestra des de baix però hem volgut anar més enllà i pujar fins a la part alta del forat.

És una curta escalada, que no passa del tercer grau, però l'ambient és espectacular. A dalt hem muntat una reunió en unes petites formacions, columnes i estalagmites, d'aspecte una mica precari. L'espectacle des d'aquest punt és màgic, tal com deia la ressenya que portàvem.

Després hem baixat en ràpel, instal·lat a les formacions precàries. Com que el rápel es fa per una placa no massa vertical, hem procurat penjar-nos el mínim de la corda i evitar estrebades per no posar a prova la solidesa de l'ancoratge.

Després hem fet un segon ràpel, aquest instal·lat en una forta alzina, que ens ha deixat a l'altra banda del forat, al peu de la roca. 

Coma dels Naps: Hem baixat pel bosc i després per una gran llastra rocosa fins arribar a la Coma dels Naps. Hem anat a parar just abans del pas més interessant d'aquest torrent: un tram equipat conegut com el Pas dels Ferros.

Hem fet un primer ràpel, d'uns 10 metres, que acaba en un gorg sec. Vist des de dalt, sembla un gorg-parany però aquest parany té una escapatòria fàcil: està foradat per la base i en podem escapar amb facilitat. Després hi ha un curt tram equipat amb cordes fixes i un segon ràpel, molt curt, la darrera dificultat de tot el nostre recorregut. 

Camí del Cabrit: Poc després del darrer ràpel, hem sortit del torrent per un corriol, el Camí del Cabrit, que aviat hem deixat per seguir un altre corriol, encara més petit, en direcció als camps d'oliveres del fons de la vall. Abans d'arribar-hi, encara hem passat per un darrer punt singular: el Pou de l'Estevet. És un petit avenc de només 20 metres de fondària que s'obre arran de terra en una zona rocosa.

Finalment hem arribat a la plana d'oliveres i hem agafat una pista que en poc temps ens ha retornat al punt de partida.

I aquí teniu el vídeo de l'activitat. Aquesta vegada és obra de la productora pròpia del Blog de Muntanya: Quercus Films amb la col·laboració de NONSTOP.

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Ecos sense corda IV, 2023

Ecos sense corda III, 2023

Ecos sense corda II, 2023

---

Sallent de Bertrans

Hem tornat a Falgars d'en Bas per baixar un dels darrers barrancs que ens falten per fer en aquesta zona de la Garrotxa. El Sallent de Bertrans és un dels més llargs d'aquest sector i, per fer-lo integral, requereix una maniobra de cotxes si volem evitar una llarga remuntada.

Avui feia fred i un vent fort. El barranc no és aquàtic però normalment baixa una mica d'aigua i les esquitxades, especialment quan fa vent, poden acabar remullant els barranquistes. A més, hi ha un gran gorg al final d'un dels ràpels, el Salt de l'Olla, amb possible remullada integral. 

Tenint en compte les circumstàncies, anàvem equipats amb el neoprè sencer i preparats per a qualsevol incidència aquàtica. 

Per fer la maniobra de cotxes, hem deixat un vehicle a prop dels Hostalets d'en Bas, amb la roba seca, i hem pujat, ja equipats amb el neoprè, fins a la capçalera del barranc, a prop de Falgars d'en Bas.

L'aproximació al barranc és curta i fàcil. Aviat estàvem muntant el primer ràpel, el més llarg, d'uns 50 metres. És un ràpel espectacular, que baixa a plom sobre un circ ple de grans blocs de pedra. Un indret impressionant.

Després venen alguns ràpels fàcils però en aquest sector del descens, el Falgars Superior, només hem fet un ràpel.  Els altres els hem desgrimpat i algun ni tan sols l'hem trobat. És un tram obert que deslluiex una mica el descens.

Un camí ben marcat travessa el torrent i marca el límitdel tram superior a l'inferior. Aquest camí és el que vam agafar en la nostra darrera visita a la zona, per sortir del Torrent del Grau, i enllaça amb el Camí Ral de Vic a Olot.

Aviat hem arribat al punt més interessant del sector inferior: el Salt de l'Olla. És un ràpel d'uns 40 metres, no massa vertical però que acaba en un gran gorg. No sabíem si caldria mullar-se del tot però aviat hem vist que, dirigint correctament el ràpel, no calia mullar-se gens. 

Després del Salt de l'Olla, només queden un parell de ràpels fàcils per arribar al final del descens. Allà mateix comença el camí de retorn, un corriol que passa per una font i arriba directament al punt on havíem deixat el primer cotxe.

Tot i que no ens havíem mullat del tot, entre les esquitxades i els petits gorgs que hem anat travessant a peu estàvem força humits però en el cotxe teníem roba seca, de manera que ens hem canviat i hem anat a recuperar el segon cotxe a dalt del cingle.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. Aquesta vegada és obra de la productora pròpia del Blog de Muntanya: Quercus Films.

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Torrent del Grau, 2025

Salt de la Freixedella, 2024

Sallent de Pibernat, 2024

---

Per les muntanyes d'Espinavell

Avui hem fet un recorregut excursionista per les muntanyes del voltant d'Espinavell, més concretament per la carena fonterera amb una petita incursió en territori francés per visitar la Torre de Mir, una antiga torre de guaita situada sobre Prats de Molló.

El punt de partida ha estat la població d'Espinavell, situada a prop de Molló. No hem pogut aparcar en el poble sinó una mica més avall, a l'entrada de la pista que porta a Setcases. Des d'allà hem pujat fins a Espinavell i hem iniciat la caminada. 

Hem pujat per una pista pel bosc fins a Fabert, un altre poblet a on arriba una petita carretera. Des d'allà hem seguit un camí senyalitzat com a GR que puja pel Clot de les Dous fins arribar, al cap d'una bona estona, a la carena fronterera. Justa en aquest punt hi ha dues basses que hem trobat totalment gelades.

Des d'aquest punt hem gaudit d'un extens panorama cap al Vallespir, amb el majestuós massís del Canigó al davant. Tot i el fred i el vent fort, les vistes eren espectaculars. Feia fred i un vent fort però el panorama era espectacular.

Des del mateix coll ja es veia, un tros lluny, la Torre de Mir. Hem agafat una pista en aquella direcció, baixant entre prats, i aviat hem arribat a la torre.

La Torre de Mir és una antiga torre de guaita situada en un punt estratègic des d'on té una gran vista sobre Prats de Molló i les muntanyes veïnes. Data del segle XIII però està restaurada i es conserva força bé. Hi ha una escala interior que permet pujar a la terrassa superior, de d'on hem pogut gaudir del panorama.

Després de visitar la torre, hem retornat pel mateix camí fins a les basses, per prendre el camí carener en direcció al Coll Pregon. Hi ha una pista que va planejant per la carena i acaba abaixant al Coll Pregon.

Aquest coll és un pas històric de comunicació entre Espinavell i Prats de Molló. Hi ha una de les característiques fites de la frontera, la 515, i uns pals indicadors, a més d'un plafó informatiu sobre el pas d'exiliats per aquest coll al final de la Guerra Civil.

Des del Coll Pregon hi ha un bon camí, senyalitzat amb marques grogues, que porta directament fins a Espinavell. Abans d'arribar-hi, aprofitant que el vent ja no era tan fort, ens hem aturat a menjar l'entrepà.

Finalment hem arribat a Espinavell. Tot i que és un poble molt petit, a la plaça hi ha un bar-restaurant, on ens hem aturat a prendre un cafè amb un tall  de pastís de formatge casolà que ens ha revifat totalment després tanta estona de patir el vent fort. 

I aquí teniu el vídeo d'aquesta excursió. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Costabona i Roc Colom, 2014

GR83: Prats de Molló, 2012

GR11: Boixeda Setcases, 1996

---

Torrent del Grau

La zona de Falgars d'en Bas és un gran terreny de joc per al barranquisme. Hi ha un llarg cingle que separa els altiplans superiors de les grans planes de la Vall d'en Bas, a la Garrotxa. Per aquest cingle es despengen uns quants torrents, formant cascades i salts. Són grans verticals que ens ofereixen magnífics descensos en ràpel.

Avui hem fet un d'aquests descensos, el Torrent del Grau, amb un ambient hivernal i amb l'atractiu d'una zona salvatge i solitària, baixant pel torrent entre grans boscos. Feia fred i fins i tot hi havia gel a molts punts del torrent, però això li donava un plus de singularitat al descens. El cabal del torrent era petit però al llarg del recorregut les esquitxades ens han deixat una mica humits.

Hem deixat el cotxe a la carretera de Falgars d'en Bas i hem iniciat la curta aproximació al barranc baixant per un camí singular: el Camí Ral de Vic a Olot. És un antic camí que comunicava aquestes dues poblacions i que aquí s'ha conservat molt bé, amb trams empedrats i murs de pedra. Una autèntica joia arqueològica.

Aviat hem deixat el Camí Ral per agafar un altre camí, més petit, per on hem baixat directament a la llera del torrent. Després l'hem seguit mentre s'anava engorjant fins arribar a un balcó penjat sobre el buit.

Hi ha un passamans per assegurar el tram final fins a la reunió. És un tram curt i el passamans dona seguretat però hi havia trams gelats i calia anar amb compte. Després, hem muntat el primer ràpel, el més llarg, d'uns 55 metres, i hem baixat mentre la petita cascada ens anava esquitxant.

Vist des de baix, el ràpel és impressionant però només té un curt tram volat i a mig camí hi ha una àmplia terrassa on, si hi hagués instal·lació, es podria fraccionar fàcilment el descens.

El segon ràpel ens ha donat una mica de feina. Segons la ressenya, la instal·lació és natural: un pont de roca. No es veia res però després de buscar una mica hem trobat les restes d'una baga encastada entre dos grans blocs de pedra. Segurament, les grans crescudes provocades per les pluges de la darrera tardor van desintegrar la instal·lació. 

Portàvem material per reinstal·lar i en pocs minuts hem muntat una nova instal·lació amb unes bagues enganxades en el pont de pedra. Hem baixat en ràpel, curt i fàcil, i dos ràpels més per completar el descens. 

Just al peu del quart ràpel hi ha un petit camí que travessa. Al principi no l'hem vist i hem baixat més del compte però aviat hem rectificat, iniciant el fàcil retorn al punt de partida.

El camí puja fins a la Font de les Marrades, un punt singular en el Camí Ral, amb una petita bassa i escultures de fusta. Des d'aquí hem seguit aquest camí històric per pujar al capdamunt del cingle. És un tram singular, tot empedrat i amb murs de pedra, que supera el fort pendent, amb grans llaçades o marrades, fins arribar a l'Hostal del Grau, una gran masia que antigament funcionava com a hostal.

Abans de tornar al cotxe, hem fet una petita prospecció per veure l'entrada d'un altre barranc de la zona, el de Bertrans, que volem recórrer properament

I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. Aquesta vegada és obra de la productora pròpia del Blog de Muntanya: Quercus Films.

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Sallent de la Batllia, 2024

Torrent de la Cua d'Euga, 2024

Sallent de Cavorques, 2023

---

GR3: Saverneda - Port del Cantó

Una vegada més hem recorregut una "etapa reina" del GR3. Avui l'etapa era tot un repte, amb un recorregut llarg i un desnivell considerable, de més de 1.100 metres. A més, el final d'etapa era un punt estratègic de primera categoria: el Port del Cantó (1.721 m), que marca el límit entre el Pallars i l'Alt Urgell.

El camí recorre indrets naturals de gran bellesa. És una etapa solitària i salvatge que recorre la Vall de Siarb entre extenses rouredes, pujant des de la riba de la Noguera Pallaresa, a Saverneda, fins al Port del Cantó. Tota aquesta vall està inclosa en el Parc Natural de l'Alt Pirineu.

Hem arribat de bon matí al Port del Cantó. Allà ens ha recollit l'autocar per portar-nos fins al punt d'inici de l'etapa, al lloc on vam acabar l'etapa anterior, a prop de Saverneda. 

Hem començat a caminar per la carretera en suau baixada. Tots els camps del voltant estaven gebrats i el fred era intens. Aviat hem arribat a una bifurcació on el GR deixa la carretera i comença a pujar pel bosc. Com que l'etapa era llarga i dura hem preferit seguir per la carretera durant poc més d'un km fins retrobar el traçat oficial del GR a Saverneda.

En aquest punt comença la llarga pujada que ens ha de portar fins al Port del Cantó. És un camí molt ben traçat que puja per la roureda, sempre al costat del riu del Cantó. En una clariana del bosc hem trobat un arbre monumental, el Noguer de Llaveners.

Després d'una llarga pujada, sempre per la roureda, hem arribat al poble de Soriguera. El camí no entra en el poble sinó que el voreja per sota i segueix amunt pel bosc. Al cap de poc hem trobat un altre punt singular: la Mola del Sastre. És un antic molí de farina que va ser reconvertit en una petita central hidroèlèctrica però ja fa molts anys que va tancar i ara està en ruïnes.

Més amunt hem arribat a Llagunes, un altre petit poble que hem travessat pels seus carrers, arribant a la plaça principal on hi ha una petita església d'estil romànic, senzilla pero de gran bellesa, amb un campanar octogonal. Hem fet la foto de grup a la plaça, amb l'església al fons, abans de seguir el nostre camí.

Poc després, seguint una petita pista, hem arribat a la carretera N-260 però aviat l'hem deixat per agafar un corriol que segueix pujant paral·lel a la carretera i passant per sota de Rubió fins arribar al Port del Cantó (1721 m).

Després de recuperar els cotxes hem baixat fins a Adrall on ens esperaven a dinar en el restaurant Llar de Foc. El seu menú, amb escudella i sopa de galets, ens ha revifat després d'un dia tan fred.

Aquesta vegada, el director de cinema titular no ha pogut venir però igualment hem fet un vídeo, que en aquest ocasió ha estat subcontractat a Edicions JGB, que també l'ha cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

GR3: Montcortès Saverneda, 2024

GR3: Vilella - Montcortès, 2024

Refugi Comes de Rubió, 2017

---

Tozales del Colasico, los Pedregales i la Cobeta

En la segona jornada de la nostra estada als Monegros, hem fet uns petits recorreguts per veure alguns dels tozales que hi ha per la zona de Jubierre. Com ahir, no hem fet un gran recorregut sinó tres excursions curtes per visitar diferents sector d'aquesta zona. El dia era fred però molt clar i tot el dia ens ha acompanyat la visió dels Pirineus nevats, on destacava el massís del Monte Perdido.

Hem dormit a l'hostal El Español de Bujaraloz i de bon matí ens hem posat en marxa per l'àmplia pista que porta a l'Ermita de San Miguel. La primera aturada ha estat a prop del Tozal del Colasico i en pocs minuts hem fet el curt trajecte fins al peu d'aquest tozal.

Era molt aviat i el sol, encara molt baix, il·luminava el tozal amb una llum vermellosa. Al fons, es veia el Pirieneu nevat amb el Monte Perdido destacant sobre de tots els cims.

Ens hem entretingut una estona fent fotos i també ens hem enfilat per alguna de les terrasses intermitges del tozal i l'hem voltat per fer fotos des de diferents angles.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta primera incursió d'avui en el món dels tozales. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

La segona activitat del dia ha estat la visita a la zona de Los Pedregales. Allà hi ha quatre tozales, bastant propers entre sí, que es coneixen per la seva numeració. Hem recorregut la zona fent fotos i ens hem enfilat per les terrasses. El pas més singular és una mena de pont, similar a la Pasarela que vam visitar ahir, que porta al Tozal número 4.

Després de recórrer la zona mirant i fotografiant els diferents tozales, hem iniciat el retorn seguint un camí alternatiu per fer un itinerari circular. El camí de retorn ha estat interessant perquè en bona part del recorregut hem resseguit la llera d'un torrent sec, coberta per una gran llosa de pedra. El torrent ha erosionat les capes argiloses i ha deixat a la vista una gran capa de roca dura que forma com un paviment per al torrent.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta segona incursió en el món dels tozales, a Los Pedregales. Com l'anterior, ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

La tercera activitat, la més llarga, l'hem iniciat a l'Ermita de San Miguel, un edifici gran situat a peu de pista, ben a prop del riu Alcanadre. Des d'allà hem agafat el camí que porta al tozal més singular de Jubierre, el Tozal de la Cobeta.

El camí està senyalitzat, com la majoria dels camins que porten als tozales, i passa per llocs realment singulars, on hem trobat alguns tozales menors abans d'arribar al que era el nostre principal objectiu. També hem passat per una zona on hi havia un llom allargat amb petites lloses planes formant una curiosa sèrie de mini-tozales. 

El Tozal de la Cobeta no l'hem vist fins gairebé al final, quan hem passat per sobre d'una petit turó i a l'altra banda ens ha aparegut la característica silueta del tozal, molt estilitzada i amb un gran bloc de pedra per barret. Abans d'arribar-hi hem hagut de superar un altre pas singular, una carena estreta de lloses de pedra amb estimballs a banda i banda. Al final d'aquest pas, un petit camí ens ha permès baixar fins al peu del Tozal de la Cobeta.

De baixada hem pogut veure la silueta del tozal amb el Pirineu nevat al fons. Una visió realment espectacular. Igual que a les visites anteriors, hem estat una estona recorrent l'entorn del monument geològic per fer fotos des de diferents angles, abans d'iniciar el retorn.

El camí de tornada ha estat més curt, primer per una pista i després per un camí mig perdut entre camps fins enllaçar amb el camí d'anada, per on hem retornat a l'ermita, on hem donat per acabades les nostres activitats excursionistes a Jubierre.

I aquí teniu el tercer vídeo d'avui, dedicat al Tozal de la Cobeta. Com els anteriors, ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

---

ÀLBUM DE FOTOS

---

TRACK: COLASICO - PEDREGALES - COBETA

---

ENTRADES RELACIONADES:

Bardenas: Peña del Fraile, 2020

Bardenas: el Rallón, 2020

Bardenas: Castildetierra, 2020

---

La Pasarela i el Tozal Solitario de Jubierre

Avui hem iniciat una estada de dos dies als Monegros, més concretament a la zona de Jubierre, on hi ha els famosos tozales, que són petites elevacions formades per l'erosió diferencial. La presència de capes amb diferents graus de duresa fa que l'erosió modeli formes singulars. 

En alguns punts, una capa dura, com una llosa, protegeix de l'erosió les capes inferiors, més toves, mentre al voltant les capes argiloses es van desfent.

Aquesta vegada el plantejament de la sortida no era una llarga caminada sinó diverses petites excursions per visitar els diversos punts d'interès de Jubierre. Avui hem visitat, en jornada de tarda, dos d'aquests llocs singulars.

Hem iniciat les activitats visitant La Pasarela. És una singularitat geològica formada per un conjunt de lloses alineades, per sota de les quals l'erosió ha modelat dues vessants amb fort pendent. L'aspecte és el d'una passera estreta amb esvorancs a banda i banda.

El camí per arribar-hi és ben curt des de la pista principal que travessa tota la zona de Jubierre. El camí recorre un petit altiplà ocupat per camps de conreu. En alguns punts del recorregut hem pogut gaudir de grans panorames sobre la zona nord dels Monegros. Al fons es veia també el Pirineu nevat, on hem pogut identificar alguns cims com el Monte Perdido, la Collarada, la Peña Montañesa i el Cotiella. Tot un espectacle de muntanyes en un dia de gran visibilitat.

Hem recorregut la Pasarela amunt i avall, gaudint del panorama i de la singularitat de l'indret, i hem fet unes quantes fotos abans d'iniciar el retorn al punt de partida.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta primera activitat. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

Hem recorregut pocs metres en cotxe per la pista fins a una cruïlla on un rètol de fusta indicava el camí al segon objectiu del dia: El Tozal Solitario. 

Aquest tozal és una estructura de les que els geòlegs anomenen dame coiffée (dama pentinada), amb una gran llosa que protegeix de l'erosió la seva base i sembla un pentinat de fantasia.

Com a la Pasarela, el recorregut per arribar-hi ha estat curt i aviat estàvem al peu d'aquesta curiosa formació fent fotos i recorrent el seu contorn per veure-la des de diferents punts d'observació.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta segona activitat del dia.  Com l'altre, ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

Després de completar les dues petites exploracions, hem anat fins a Bujaraloz, on teníem allotjament reservat a El Español, i hem gaudit d'un bon sopar en el seu famós buffet lliure.

---

ÀLBUM DE FOTOS

---

TRACKS: PASARELA - TOZAL SOLITARIO

---

ENTRADES RELACIONADES:

Bujaraloz - Sta. Lucía, 2013

Candasnos - Bujaraloz, 2012

Monegros BTT, 2012

---

Excursió per la Falconera del Garraf

Avui hem fet una petita excursió per la zona de la Falconera, a prop de la població de Garraf. Ha estat una curta matinal però hem recorregut tota la zona, on hi ha alguns destacables centres d'interès.

Hem arribat de bon matí a Garraf. Feia fred i el dia era gris. Abans d'iniciar la caminada, hem pres un cafè en el bar del poble. Després, hem començat a caminar pel costat del port fins arribar al pas sota la via de tren, un petit túnel per on hem entrat a l'antiga pedrera. 

Aviat hem arribat al Coll dels Corralets on hi ha un petit avenc, de només 4 metres de profunditat i ple d'escombreries.  Després hem seguit pujant per un corriol en direcció al cim de la Falconera però abans d'arribar-hi ens hem desviat del camí per acostar-nos a l'Avenc del Penya-segat de la Falconera, arribant a la instal·lació del primer ràpel on hi havia uns espeleòlegs que estaven iniciant el descens. 

Des de les altures, hem vist l'entrada de l'avenc, uns metres més avall. De tornada al camí, hem seguit pujant pel llom fins arribar al cim de la Falconera (129 m). És un cim poc prominent però ens ha ofert unes bones vistes del mar i del port de Garraf des de les altures.

Al cim feia força vent. No era una ventada però l'operador del dron ha preferit deixar-lo a la motxilla per no posar-lo en perill exposant-lo a una immersió forçada en el mar. 

Hem tornat enrere fins al Coll dels Corralets i allà hem agafat el camí que baixa a la zona d'escalada del Pas de la Mala Dona. És un camí costerut que baixa amb fort pendent, de cara al mar. Cap al final hi ha un tram equipat amb un cable de vida. No té cap dificultat especial, es baixa caminant, però és una mica vertiginós i per això es va equipar amb un cable, que podem utilitzar com a passamans.

La zona del Pas de la Mala Dona és un llarg pany de paret on s'han obert moltes vies d'escalada. Hi ha una llarga plataforma, construïda sobre la via del tren per protegir-la de la caiguda de pedres, que serveix de base d'operacions per a les escalades. Avui hi havia molta animació. A l'hivern, aquest és un bon lloc per practicar l'escalada: arrecerat i orientat cap al sol. 

Hem estat una estona mirant com evolucionaven els escaladors a la paret i hem recorregut la plataforma fins al final. Després hem tornat enrere, pujant novament al Coll dels Corralets per agafar el Camí del Mirador. Aquest camí ens ha portat en molt pocs minuts fins a un petit mirador situat a la carretera de les Costes de Garraf.

Hem tornat novament al coll, iniciant la baixada en direcció a Garraf. Abans d'arribar-hi, hem deixat el camí per acostar-nos a un altre punt singular: el Pou de l'Eusebi. Es tracta d'un pou artificial d'uns 50 metres de profunditat que baixa fins a la cova de la Falconera on hi ha una important sorgència d'aigua dolça. El pou està tapat i voltat per una tanca, de manera que no hem vist res però teníem la curiositat de veure on està ubicat aquest pou.

Hem arribat al port de Garraf però abans de donar per acabada l'excursió encara ens hem acostat fins al peu del penya-segat de la Falconera, un gran esperó de roca que cau sobre el mar. En aquest esperó hi ha diverses vies d'escalada i també l'entrada de la cova de la Falconera, que s'obre arran de mar.

Aquí estàvem arrecerats del vent, que per altra banda havia afluixat molt mentre el dia s'anava obrint i sortia el sol, i finalment l'operador del dron s'ha decidit a fer uns vols per prendre imatge aèries de l'entorn. En el vídeo que trobareu al final d'aquesta entrada del Blog podeu veure aquestes imatges.

Finalment hem retornat al punt d'inici, donant per acabada aquesta petita excursió matinal per l'entorn de la Falconera.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Avenc de la Falconera, 2023

Garraf, via SAME, 1978

Garraf, via de la Bauma, 1978

---

La Codolosa, via Diedre (o no)

Hem vingut novament a la Codolosa, a prop de Collbató, per gaudir d'una matinal d'escalada. Avui feia un fort vent i aquesta zona és ideal per practicar l'escalada quan les condicions meteorològiques no són òptimes. 

Però escalar a la Codolosa és tota una aventura. En una zona molt petita s'han obert una infinitat de vies, molt properes entre elles, de manera que moltes vegades no sabem exactament quina via estem fent o bé passem d'una via a la veïna sense adonar-nos.

Avui hem fet la via del Diedre, encara que no estem segurs que sigui així. Algunes ressenyes publicades a Internet identifiquen la via del Diedre amb la que vam fer l'octubre de 2021, mentre que altres ressenyes dibuixen el traçat de la via pel marcat diedre per on hem pujat avui.

El que sí està clar és que avui hem pujat per un diedre i que hem gaudit d'una bona matinal d'escalada amb bona roca i bon temps a la Codolosa.

La primera tirada és comuna per a les dues variants de la via del Diedre encara que el grau varia a les diverses ressenyes. Com que la dificultat que marquen les ressenyes va del IV al V, ho podríem deixar en IV+.

La segona tirada va a buscar un diedre molt visible, que acaba sota un desplom evident. És una escalada molt agradable, amb molt bona roca i ben vertical però amb bones preses. Al final cal sortir per una placa a la dreta per arribar  a la reunió.

La tercera tirada comença flanquejant a la dreta per passar al costat de la reunió de la veïna via Alimera i després puja directament per un diedre i unes plaques fins a la tercera reunió, que marca el final de la via.

Per tornar es pot anar a buscar la Drecera del Fra Garí però nosaltres no hem trobat el camí i hem preferit baixar amb dos ràpels (60 + 30 m), directament al peu de la paret. 

Avui no hi ha àlbum perquè hem fet poques fotos però aquí teniu el vídeo d'aquesta matinal montserratina, que ha estat produït per Mountain Films i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors.

---

TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

La Codolosa, via Nature, 2024

La Codolosa, via Diedre, 2021

La Codolosa, via Reincidents, 2021

---

Torrent de la Frau i Torrent de Jou

Avui hem gaudit d'una una doble jornada barranquista per terres del Berguedà. Dos barrancs curts, secs i relativament fàcils però interessants i amb algunes singularitats que els fan atractius.

Hem començat les activitats amb el Torrent de la Frau, que té la singularitat que a mig descens trobem un túnel d'uns 500 metres per on fa molts anys, quan les mines del Berguedà estaven en explotació, es desviava l'aigua del torrent. També hi ha, en alguns punts del recorregut, restes de l'antiga activitat minera, deixalles industrials escampades per la muntanya.

Hem deixat un cotxe a prop de la sortida i amb l'altre vehicle hem pujat fins al cementiri de Sant Corneli, on comença la curta aproximació al barranc. No hi ha camí però el recorregut és curt i aviat estàvem a l'inici de la part esportiva del torrent.

Els primers ràpels són curts i fàcils; fins i tot n'hem evitat algun desgrimpant petits ressalts. Amb només dos ràpels hem arribat a l'entrada del túnel, un indret humit i tenebrós. Al fons es veia, molt lluny, la llum al final del túnel.

Hem començat a caminar pel túnel, sense cap dificultat. Hi havia restes de l'antiga via per on circulaven las vagonetes que transportaven la runa de la perforació del túnel. En un punt determinat hem trobat una colònia de rat-penats, formant un petit agrupament.

La llum que vèiem des de l'entrada ha resultat ser una gran finestra a la meitat del túnel i no el final com havíem pensat, però des d'aquí ja es veia la sortida real.

Després del túnel hem baixat un ràpel més fins creuar una pista per on es pot sortir del torrent però nosaltres hem volgut acabar la feina i hem seguit avall. Hem passat un canal, a partir del qual el torrent portava un cert cabal d'aigua, formant algunes petites cascades. Hem suposat que eren les pèrdues o filtracions del canal perquè més amunt estava tot ben sec.

En aquest sector inferior hem fet cinc ràpels fins arribar al final, ja molt a prop del Llobregat on desemboca el torrent, iniciant el retorn. Hem remuntat pel bosc fins trobar el canal i l'hem seguit fins trobar un pont de pedra per on hem creuat el canal per prendre una pista que ens ha portat directament fins al primer cotxe. 

I aquí teniu el vídeo del Torrent de la Frau, que aquesta vegada és obra de la productora pròpia del Blog, Quercus Films, amb la col·laboració de NONSTOP. 

Després de completar el primer descens i recuperar el cotxe que havíem deixat al cementiri de Sant Corneli, hem anat a deixar un cotxe a l'àrea de descans de la carretera C-16, a prop del final del segon barranc, el Torrent de Jou. Després, amb l'altre cotxe, hem pujat fins a la capçalera del torrent, a prop de la masia que dóna nom al torrent, El Jou, per iniciar el segon descens. 

El Torrent del Jou també està normalment sec, té un total de 10 ràpels de longituds variables, entre 4 i 30 metres, però sense cap dificultat especial. Està ben equipat, amb parabolts i anelles, però també té algun ancoratge natural.

Hem baixat el torrent sense problemes, gaudint d'un gran entorn natural. Gairebé al final, hem tornat a trobar el canal i l'hem passat per sota. Aquí acaba el descens i es pot agafar un corriol per sortir del torrent. Hi ha una altra opció, més agosarada, que és baixar fins al Llobregat i travessar-lo a gual per arribar a l'àrea de descans on teníem el cotxe. 

La votació ha donat com a resultat 2 a 1 a favor de creuar el Llobregat i això hem fet. El riu portava un cabal moderat però era inevitable mullar-se els peus. 

Després de l'aventura fluvial hem remuntat fins a la carretera per un petit corriol que ens ha portat directament a l'aparcament on teníem el cotxe.

I aquí teniu la pel·licula d'aquesta segona activitat, que també és obra de la productora pròpia del Blog, Quercus Films, amb la col·laboració de NONSTOP. 

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACKS: LA FRAU - JOU

---

ENTRADES RELACIONADES:

Portells d'Infern, 2024

Sallent de Pibernat, 2024

Rasa de Capdevila, 2024

---

L'Elefant per les canals del Pou del Gat i Plana

L'Elefant és una de les roques més conegudes de Montserrat. Vista des de Sant Benet, té tot l'aspecte d'un elefant, amb la seva trompa i orelles. Per les seves parets s'han obert diverses vies d'escalada però també hi ha una via normal de poca dificultat que permet pujar al cim fent una curta grimpada.

A més, l'Elefant està inclòs a la llista dels centcims i, per la seva situació i altitud, ens ofereix un gran panorama sobre tot Montserrat, la Catalunya Central i el Pirineu Oriental.

Avui hem pujat a l'Elefant seguint un itinerari variat, recorrent la Canal del pou del Gat i la Canal Plana per acabar grimpant al cim per la via Normal. Després hem baixat per Sant Salvador i Sant Benet fins al Monestir. 

El dia era gris i ennuvolat. Quan hem arribat a Montserrat la boira ho tapava tot però no ens hem desanimat i aviat estàvem pujant per la Canal del Pou del Gat. Aquesta canal puja des de l'inici del Camí dels Degotalls fins al Camí de l'Arrel. És fàcil però cal grimpar alguns petits ressalts sense dificultat però sense cap equipament.  En alguns punts hi ha petites variants que permeten evitar els ressalts seguint un corriol pel bosc.

Des del Camí de l'Arrel hem enllaçat amb la Canal Plana, que no presenta cap dificultat especial sinó que es puja per un bon camí. Només hi ha la petita dificultat d'un tram de camí on fa uns anys es va produir una esllavissada i ha quedat un petit caos de blocs de roca i troncs.

Finalment hem arribat al Serrat de les Lluernes, on acaba la Canal Plana. La boira havia quedat per sota nostre i ara teníem un mar de núvols a l'horitzó encara que per sobre nostre encara hi havia una bona capa de núvols.

Hem seguit el Camí de les Lluernes fins deixar-lo per iniciar la pujada directa a l'Elefant per la seva via Normal. Un seguit de plaques fàcils i canals arbrades ens ha portat fins al pas clau de l'ascensió: la canaleta. És una estreta canal per on arribem al llom final, ja molt a prop del cim. 

Després, ja caminant, hem superat el petit llom final per arribar al cim de l'Elefant (1.156 m). Feia un vent fort i gelat però el gran panorama compensava la incomoditat del vent i el fred. A sota nostre hi havia un mar de núvols que ho tapava tot. A l'horitzó, però, s'alçava el Puigmal i altres cim del Pirineu Oriental sobresortint de la boira. Més a prop, es veia tot Montserrat. Hem fet quatre fotos però aviat hem iniciat el descens.

Per una canal hem baixat fins a l'ermita de Sant Salvador, una antiga ermita que ocupa una petita bauma i que està condicionada com un petit refugi per als escaladors. Hem seguit baixant fins arribar a Sant Benet, una altra ermita, aquesta més gran, que també ha funcionat en alguna temporada com a refugi.

Hem completat el recorregut baixant pel Camí de les Escales fins al Monestir. Els nens, per no avorrir-se amb tanta escala, han anat comptant els esglaons. N'han comptat 942 fins a l'explanada del Monestir.

Finalment hem travessat tot el recinte del Monestir fins a la carretera de Can Maçana per on aviat hem recuperat el cotxe.

Ha estat un magnífic itinerari circular amb molts centres d'interès que ha agradat molt als nens, que ja s'estan convertint en autèntics grimpaires montserratins.

I aquí teniu el vídeo d'aquest recorregut, que en aquesta ocasió és de producció pròpia del Blog de Muntanya:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Travessia dels Frares, 2021

Turó de l'Escletxa, 2021

Travessia d'Agulles, 2021

---

Escursió a Sant Ramon (Montbaig)

El Montbaig o cim de Sant Ramon, és una petita muntanya de només 292 metres d'altitud, situada al costat de Sant Boi de Llobregat. Tot i que és una muntanya molt petita, està inclosa a la llista dels centcims i té un gran panorama sobre el Baix Llobregat i el Garraf. És un cim molt popular, especialment per a la gent de Sant Boi, que el tenen a tocar i per a ells és una curta passejada.

Avui hem anat al Montbaig en una curta sortida matinal. Hem triat una activitat curta i fàcil perquè avui venia amb nosaltres la Paula, que s'estrenava com a protagonista del blog.

Hem deixat el cotxe a la sortida de Sant Boi i hem començat a pujar pel Camí de Golbes, una pista molt ampla que porta directament al cim del  Montbaig. Hem passat al costat d'un curiós edifici, un antic pavelló de caça. Més endavant hem trobat un llegeix-me, un petit armari que s'utilitza com a punt d'intercanvi de llibres usats.

Aviat hem arribat a la Font de Golbes, situada en una bona explanada amb taules i seients de fusta formant una petita àrea de pic-nic. És un indret singular, ombrívol i voltat de bosc malgrat estar a les portes de la gran ciutat de Sant Boi.

La pista segueix muntanya amunt fent llaçades pel bosc d'alzines i roures. Nosaltres hem aprofitat algunes dreceres per escurçar una mica el llarg recorregut de les llaçades. Finalment hem arribat al cim del Montbaig (292 m).

L'ermita és molt gran i en el mateix edifici hi ha un petit bar. Al voltant tenim un llarg mirador que ens ofereix grans vistes panoràmiques. Avui feia un dia gris i mig ennuvolat, de manera que el panorama no era tan extens com esperàvem però les vistes arribaven al Montseny i Montserrat. 

Feia un vent molt fred i no ens hem entretingut gaire en el cim sinó que aviat hem començat a baixar pel mateix camí i en pocs minuts hem retornat al punt de partida donant per acabada aquesta curta excursió matinal.

Avui no hi ha vídeo ni àlbum de fotos perquè l'excursió era ben poca cosa. Només hem publicat el track.

---

TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Excursió al Puig Cendrós, 2024

Turó de la Creu de Gurb, 2024

Balma de Ses Torretes, 2023

---