Pared de Santillana

En el segon dia d'activitats a la Pedriza hem fet un llarg recorregut per alguns dels llocs més emblemàtics de la zona. L'objectiu final era la Pared de Santillana, situada a la part alta de la Pedriza, però pel camí teníem un extens pla de treball, ja que havíem de fer fotos de diverses roques per completar les ressenyes del blog.
Avui hem arribat a la Pedriza abans que tanquessin l'accés a Cantocochino per la carretera, de manera que hem pogut pujar en cotxe fins al pàrquing superior i hem esmorzat en un dels merenderos abans d'iniciar l'excursió. Hem agafat el camí principal, que algú anomena la autopista de la Pedriza, un magnífic camí senyalitzat com a GR que puja per un bosc de pins. Al cap de poc hem vist el refugi Giner de los Ríos, un refugi guardat situat estratègicament en el cor de la Pedriza. Ens hem desviat una mica del camí per acostar-nos al refugi i fer-hi una ullada.
Des del refugi, situat lleugerament elevat sobre la vall, teníem bones vistes d'algunes de les roques que volíem fotografiar: el Pájaro, el Cancho Amarillo i el Hueso. Hem fet unes quantes fotos i hem seguit el nostre camí. 
Ben aviat hem arribat a un altre indret singular: el Canto del Tolmo. Es tracta d'un enorme bloc de granit situat al bell mig de la vall. Segurament aquest bloc va baixar rodolant en temps geològics de les muntanyes veïnes; l'atzar i les lleis de la física van fer que s'aturés justament en aquest petit pla, al centre de la vall. He recordat que vaig escalar diverses vegades aquesta roca, que té una cara extraplomada ideal per fer pràctiques d'escalada artificial. També he recordat algunes nits que vaig passar bivaquejant sota aquest extraplom quan venia a escalar a la Pedriza ara fa 40 anys... He fet diverses fotos i he fet volar el dron descrivint un circle, que podeu veure al final d'aquesta entrada del blog. 
Seguint el nostre camí hem arribat al Collado de la Dehesilla. A la dreta surt un camí que porta al Yelmo i a l'esquerra un altre camí, el nostre, que porta a la Pared de Santillana i al Collado de la Ventana. A partir d'aquí el camí, ara marcat com a PR, puja per una zona rocosa molt singular, plena de blocs de roca que cal anar evitant o, en alguna ocasió, passant per forats o passadissos entre els blocs amuntegats. Després de passar dos petits colls hem arribat a la zona de la Pradera de Navajuelos, on també vaig fer un històric bivac en la meva època d'escalador de la Pedriza, i finalment hem arribat al davant de la Pared de Santillana. 
Aquesta roca té una de les vies més clàssiques de la Pedriza, la via Sur Clàsica, que es caracteritza per la gran quantitat de merlets (a la Pedriza se'n diu setas) que ens ofereixen magnífiques preses per a l'escalada i també ens permeten assegurar-nos passant una baga al voltant d'quests merlets.
Després de fer les fotos de la Pared de Santillana i de les moltes roques de formes singulars d'aquesta zona, hem desfet el camí per retornar al Collado de la Dehesilla. Hi havia la possibilitat de completar la jornada pujant des d'aquí al Yelmo però hem preferit deixar per demà aquesta ascensió, una altra de les clàssiques de la Pedriza, i hem retornat pel mateix camí de pujada fins a Cantocochino.

---

ÀLBUM  DE  FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Cancho Amarillo via Ayuso, 1978

Pared de Santillana, 1978

El Hueso, via Fulgencio, 1978

---

Cantocochino i Peña Sirio

Ara fa 40 anys, el desembre de 1978, vaig escalar per darrera vegada a la Pedriza del Manzanares. Aquest sector de la Serra de Guadarrama té un paisatge singular, amb roques, parets i agulles granítiques. En certa manera recorda el paisatge de Montserrat, tot i que la roca és diferent. És una escola d'escalada on es poden trobar centenars de vies de tots els nivells de dificultat. 
Durant els tres mesos que vaig estar a Madrid fent una part del servei militar, vaig venir diverses vegades a escalar a La Pedriza. Abans ja havia vingut durant la Setmana Santa per fer la primera exploració.
En el blog hi ha les entrades corresponents a les diverses actvitats realitzades a La Pedriza però aquesta informació era incompleta. Faltaven les ressenyes de les vies d'escalada i també calia renovar algunes de les fotografies de la capçalera de les entrades que eren repetides o de baixa resolució. Així, doncs, hem vingut novament a La Pedriza del Manzanares amb un doble objectiu: recordar els vells temps recorrent novament aquests indrets singulars i completar la informació del blog amb fotos i ressenyes de les vies d'escalada.
Hem sortit de casa de matinada i a migdia ja estàvem a Manzanares el Real, base d'operacions per a les activitats a La Pedriza. La carretera que puja a Cantocochino està regulada i només s'hi permet l'accés a primera hora del matí, limitat a la capacitat dels pàrquings. A l'estiu hi ha un autocar que puja a Cantocochino pero en aquesta època de l'any ja no funciona aquest servei, de manera que hem deixat el cotxe a l'aparcament situat a la sortida del poble i hem fet a peu el camí fins a Cantocochino. És un camí fàcil que va paral·lel a la carretera i que en menys d'una hora ens hi porta, passant pel Collado de Quebrantaherraduras. 
Ens hem aturat a menjar una mica a un dels merenderos de Cantocochino abans de completar la segona part de l'tinerari previst. Avui teníem poc temps i havíem previst fer la sessió fotogràfica de la Peña Sirio, una enorme roca situada al davant mateix de Cantocochino. Pel camí ja havíem tingut l'oportunitat de fer bones fotos d'aquesta roca, de manera que gairebé podríem haver donat per completada l'activitat prevista per avui però com que teníem temps hem preferit completar l'excursió arribant al peu de la roca per fer alguna foto més i fer volar el dron. 
La Magda ha preferit quedar-se en el merendero mentre jo feia una petita exploració per la Peña Sirio. El camí d'accés a les vies d'escalada d'aquesta roca és gairebé inexistent. Només alguna fita m'ha servit per orientar-me pel laberint de roques fins arribar al peu de la roca. He fet volar el dron per prendre algunes imatges i he retornat a Cantocochino. Des d'allà hem baixat pel mateix camí de pujada fins a l'aparcament inferior, on hem donat per acabada l'excursió. 

---

ÀLBUM  DE  FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

El Pájaro, Ribas- Acuña, 1978

Escalada a Peña Sirio, 1978

La Sur del Pájaro, 1978

---

El Yelmo, via Calavera

Foto d’arxiu: escalada al Yelmo, desembre de 2018

---

Últim cap de setmana d’escalada a la Pedriza. Aquesta vegada, amb la colla de sempre, vam fer la via Calavera al Yelmo.
Un cop més vam seguir l’itinerari d’aproximació a aquesta roca emblemàtica de la Pedriza i vam escalar aquesta clàssica, que es fa íntegrament en escalada lliure, al més pur estil pedricero.
És una via característica de la Pedriza que recorre la gran paret del Yelmo començant per una marcada fissura a la part dreta. La primera tirada puja per aquesta fissura, utilitzant en part la tècnica d’encastament, i al final un pas de V complica una mica l’entrada a la reunió.
A continuació sortim per una fissura amb un llarg flanqueig ascendent, amb dues tirades de IV+ i IV. Després arriba la tirada clau de la via, que segueix la mateixa diagonal però ha de superar un pas desplomat de V.
La tirada següent comença amb un pas difícil de V, però ben aviat la paret s’ajeu i flanquegem per sota un desplom fins trobar el punt feble que permet superar aquest darrer obstacle amb un pas de cinquè grau.
Des d’aquí ja només queda una grimpada fàcil, gairebé tota caminant, fins al cim del Yelmo (1.707 m).

---

RESSENYA:

---

El Cancho Amarillo, via Ayuso

Foto d’arxiu: escalada a la Pedriza

---

Després d’un bivac en una bauma de la Pradera de Navajuelo, amb un ambient gairebé polar, vam iniciar una nova escalada. Aquesta vegada vam pujar el Cancho Amarillo per la via Ayuso, una via molt variada, amb una mica de tot.
La via comença amb una fisura-diedre. Després fem un canvi de fissura amb un petit flanqueig per continuar amb una bavaresa i una travessia de placa fins a la primera reunió, en una tirada especialment variada.
Sortim de la reunió flanquejant a l’esquerra fins al peu d’un diedre, on cal fer un parell de passos d’estreps, tot i que actualment es fan en lliure, catalogats de V+. Muntem reunió en una plataforma al peu de la xemeneia característica de la via.
Aquesta xemeneia és força vertical i originalment no tenia assegurances, amb una dificultat catalogada de V+. Actualment es protegeix amb friends grossos, però en aquell temps encara no s’havien inventat i s’havia de superar tota sense assegurances. És una tirada espectacular i molt atlètica, tot un repte.
Un cop completada l’escalada vaig tornar a Madrid, ja que es tractava d’una sortida de cap de setmana durant el servei militar.

---

RESSENYA:

---

Pared de Santillana. Via Sur clásica

Foto d’arxiu: Paret de Santillana, desembre 2018

---

Escalada a la Pedriza. Amb els companys habituals vam fer l’ascensió de la Paret de Santillana per la via Sud clàssica, una via llarga i força vertical però no excessivament difícil.
La part més destacada de l’ascensió és la fisura de la primera tirada, que vam superar combinant encastament i adherència de placa. Al final d’aquesta fisura hi ha un pas especialment difícil (V+) quan cal canviar de fissura. Algunes ressenyes arriben a catalogar aquest pas com a 6a.
La resta de la via discorre per placa i es caracteritza per la gran quantitat de merlets (setas), que vam utilitzar tant com a excel·lents preses com per muntar assegurances passant-hi una baga. Els escaladors de la zona anomenen aquesta tècnica “lazar setas”. Fins i tot hi ha dues reunions que es munten íntegrament assegurant-se amb aquests merlets.
Mentre escalàvem ens va sobrevolar un bon grup de voltors; en vam arribar a comptar disset. Un cop acabada l’escalada vam baixar a la Pradera de Navajuelo, on ens vam instal·lar en una bauma per bivaquejar.
Al davant teníem la gran Paret de Santillana i, ben a prop, una curiosa roca anomenada el Mogote de los Suicidas. Aquesta pradera es troba en una de les zones més altes de la Pedriza i aquella nit hi feia un fred intens. Al matí tot apareixia completament gebrat.

---

RESSENYA:

---

Exploració a la Pedriza

Foto d’arxiu: panoràmica de la Pedriza, desembre 2018

---

Des de Madrid, on estava fent el servei militar, vaig anar a la Pedriza amb la intenció de fer alguna via d’escalada. La idea inicial era intentar la via Mogoteras del Pájaro que, segons la ressenya que portava, superava un petit sostre equipat amb un cable d’acer fix.
Un cop al peu de la via vaig veure que estava totalment desequipada i, com que anava sol i no portava gaire material, vaig decidir deixar-ho estar. Vaig continuar explorant la zona seguint diversos camins, sense tenir gaire clar per on anava, tot observant moltes agulles i parets molt interessants.
Les ressenyes que portava no concordaven amb el que veia sobre el terreny, de manera que vaig seguir pujant per un camí que m’havien dit que conduïa a “las buitreras”, unes parets de les quals tenia alguna informació. Després de caminar força estona vaig arribar a una paret on hi havia uns escaladors penjats, que em van dir que es tractava de la paret de Santillana.
Després d’estar una estona observant com escalaven, vaig baixar fins al Canto del Tolmo per passar la nit. Aquesta vegada no vaig dormir a la bauma habitual del Canto, sinó en una bauma propera, millor equipada, amb parets de pedra que protegien del vent.
L’endemà al matí vaig tornar a la caserna sense haver fet cap escalada.

---

El Hueso, via Fulgencio

Escalada a la Pedriza, on vam fer una nova via al Hueso, una de les roques més populars de la zona: la via Fulgencio. Es tracta d’una via maca i original que passa per sobre del “Hueso”, una llosa gegantina en forma d’húmer, amb l’omòplat inclòs, separada de la paret però recolzada a la part superior de l’omòplat.
És una via molt completa, ja que té una mica de tot: ramonage, encastament i adherència. La primera tirada és en ramonage per una xemeneia de parets llises i força verticals, que correspon a la canal situada entre la paret i la llosa despresa del Hueso. L’escalada és difícil, amb passos de V+. Al final de la xemeneia sortim a la dreta per placa i muntem la primera reunió.
A partir de la segona tirada la via canvia totalment, ja que passa a ser de pura adherència, típicament pedricera. La segona tirada comença per una fisura i continua per adherència en placa molt difícil, que les ressenyes graduen en 6a. La tercera tirada segueix la mateixa tònica d’adherència, però amb una paret menys vertical i una dificultat una mica inferior, tot i que no baixa del cinquè grau.
Arribem al final de la llosa del Hueso i muntem reunió sobre l’omòplat. Ja a plena paret fem la quarta tirada, també per adherència però amb dificultat decreixent. La darrera tirada, ja més fàcil, la vam fer aprofitant una bona fisura que permet deixar l’adherència i pujar uns metres en bavaresa, per després flanquejar a l’esquerra fins arribar a un arbre on acaba la via.
Des de la sisena reunió vam pujar caminant fins al cim. El descens es va fer caminant, amb algun pas de desgrimpada, per la part del darrere.

---

RESSENYA:

---

La Pedriza: El Hueso, via Rodolfo

Foto d’arxiu: ràpel de l’omòplat del Hueso, desembre 2018

---

Després de bivaquejar a la Pedriza, de bon matí van arribar els companys de Madrid i vam anar a escalar el Hueso per la via Rodolfo, una via gairebé tota en lliure, amb sis tirades, de les quals cinc són en tècnica de ramonage i empotrament, molt atlètica i força esgotadora.
La via va a l’esquerra de la gran roca adossada a la paret que dona nom a la zona. És totalment en lliure excepte un petit pas d’estreps per superar un desplom a la sortida de la segona reunió. La primera tirada és la més difícil, ja que cal progressar en ramonage estret i vertical i després pel diedre, acabant amb una placa fisurada molt fina que les ressenyes cataloguen de sisè inferior, tot plegat sense assegurances bones.
Com que el Hueso no és una agulla sinó una zona irregular amb diversos bonys, s’arriba a una mena de cim des d’on vam fer un ràpel d’uns 25 metres fins a una canal, que vam baixar desgrimpant sense massa dificultat.

---

RESSENYA:

---

La Pedriza: El Yelmo, via Vikinga

Foto d’arxiu: escalada al Yelmo, desembre 2018

---

Aquesta vegada no m’acompanyaven els amics de Madrid, de manera que vaig fer la via en solitari utilitzant la tècnica d’autoassegurança. Es tracta de la via Vikinga del Yelmo, que supera el gran pany de paret d’aquesta agulla per placa, amb escalada lliure d’adherència i força dificultat, amb passos de cinquè grau, i una tirada i mitja en tècnica artificial.
El pas més curiós de la via és quan es travessa un forat a plena paret, com una mena de petit túnel. Com que anava en solitari, havia de passar tres vegades cada tirada per muntar i desmuntar l’assegurança, però vaig pujar força bé, especialment als trams d’escalada artificial.
Actualment es fan més parts de la via en lliure; la ressenya és aproximadament com la vaig fer, però pot variar força en funció dels trams que es puguin superar sense recórrer a l’artificial.
Després d’acabar la via vaig baixar caminant fins al poble de Manzanares el Real per anar al barber, ja que l’endemà havia de tornar a la caserna en perfecte estat de revista. Tot seguit vaig tornar a pujar a la Pedriza per bivaquejar, ja que l’endemà volia continuar escalant amb els companys, que havien de pujar de bon matí.

---

RESSENYA:

---

El Pájaro, via Rivas-Acuña

Foto d’arxiu: a la darrera reunió del Pájaro. Desembre 2018

---

Novament, aprofitant un permís del servei militar, aquesta vegada amb motiu de la festivitat del Pilar, vaig fer una escapada a la Pedriza. Amb els companys habituals vam fer dues vies:
El Pájaro, via Rivas-Acuña: una clàssica del Pájaro, una mica més fàcil que la Sud clàssica que havia fet per Setmana Santa, però igualment d’una gran bellesa.

La via ataca la cara Est del Pájaro; és relativament llarga i presenta una gran varietat de passos, gairebé tots en lliure, amb només algun pas que es pot fer en A0. És una escalada disfrutadora, atlètica i molt estètica.

Des del cim es baixa amb un ràpel d’uns 25 metres que ens porta a una plataforma des d’on es pot desgrimpar fins a peu de via. La via només coincideix amb la Sud en la darrera tirada i en part de la penúltima.
El Canto del Tolmo, via Extraplom: una nova repetició d’aquesta via, que ens va servir com a entrenament de la tècnica d’escalada artificial i també per completar la jornada amb una escalada curta, ja que no podíem perdre l’autobús de retorn a Manzanares el Real i a Madrid.

La via puja aquesta característica roca per la part més extraplomada, íntegrament amb tècnica artificial. Està totalment equipada amb burins, fet que facilita molt la progressió.

---

RESSENYES:

---

El Canto del Tolmo, VN i Extraplom

Foto d'arxiu: el Canto del Tolmo, desembre 2018

---

Després de bivaquejar sota el Canto del Tolmo, aquesta vegada volíem fer una via del Pájaro però finalment ens vam quedar al Canto del Tolmo i ens vam dedicar a fer pràctiques d’escalada artificial en aquest popular monòlit.

Vam fer la via de l’extraplom, que ja coneixíem d’ocasions anteriors, i també vam fer la via normal, que puja per la part menys extraplomada. Només té tres o quatre passos d’estreps i després se surt en lliure fàcil. Les dues vies són curtes i constitueixen únicament un exercici d’entrenament en l’escalada artificial.

---

RESSENYES:

---

Escalada a la Pedriza. Peña Sirio

Foto d'arxiu: Peña Sirio, camí del Yelmo. Desembre 2018

---

Aprofitant el primer cap de setmana durant el servei militar a Madrid, vaig fer una escapada a la Pedriza per practicar l’escalada. A primera hora de dissabte vaig agafar un autobús des de Madrid, que em va portar a Manzanares el Real, base d’operacions de les escalades a la Pedriza. Des d’allà vaig agafar un altre autobús, un microbús conduït per una dona que portava els escaladors fins a Cantocochino.

La Peña Sirio és just al davant mateix de Cantocochino, tot i que l’aproximació és sense camí, pel dret. Allà mateix vaig preguntar a uns nois i, com que jo anava sol, m’hi vaig unir per escalar. Vam fer dues vies a la Peña Sirio:

Via Félix Barroeta: puja per la cara sud de la Peña Sirio, pràcticament tota en lliure, seguint un sistema de fissures que ratllen aquesta cara. Hi ha alguns passos de molta finura, alternats amb trams més fàcils. El pas més difícil és a la quarta tirada, quan es puja per una fissura amb algun pas d’escalada artificial.

Via Espolón Oeste: és una via que recorda en certa manera les arestes Brucs montserratines, tot i que amb una roca totalment diferent. La via segueix el marcat esperó que mira a Cantocochino després d’entrar-hi amb dues tirades per la cara oest. Després s’escala a tota cresta, amb passos de finura que se superen per adherència. El tram més difícil és a la sortida de la cinquena reunió, amb un pas que cal superar per adherència. Després l’esperó s’ajeu i s’arriba fàcilment al cim.

Després de l’escalada vaig pujar fins al Canto del Tolmo, on vaig quedar-me a passar la nit fent bivac sota el marcat extraplom que forma aquesta roca.

---

RESSENYES:

---

MÉS FOTOS:

---

Escalada a la Pedriza: el Canto del Tolmo

Vam acabar aquesta primera estada a La Pedriza amb una via d’escalada artificial, curta però difícil.

El Canto del Tolmo és una roca de forma esfèrica de gran tamany, un canto rodado desprès, en temps geològics, d’alguna de les muntanyes del voltant. Com que la roca és esfèrica, totes les cares són extraplomades i no hi ha cap via fàcil en lliure.

Nosaltres vam escalar la via més clàssica, la que puja per l’extraplom més marcat de la roca, per la cara nord. La via estava totalment equipada amb burins, de manera que la dificultat era exclusivament atlètica, ja que calia progressar amb els estreps, cosa gens fàcil en una paret extraplomada.

Malgrat tot, vam fer la via força bé, superant l’extraplom amb molt esforç però sense més problemes. És un lloc ideal, a peu pla, per fer pràctiques d’escalada artificial.

---

ÀLBUM DE FOTOS

---

RESSENYA:

---

Escalada a la Pedriza: La Sur del Pájaro

El segon dia d’estada a La Pedriza el vam aprofitar per escalar una de les vies més clàssiques d’aquesta escola d’escalada: el Pájaro per la cara sud.

És una via de força dificultat, fins i tot amb algun pas que en aquella època es catalogava de sisè grau. És una via atlètica i molt completa, amb plaques d’adherència, fissures, bavareses i diedres.

El pas més difícil es troba al que anomenen el escudo, una llosa en forma d’escut que sembla sobreposada a la paret. Un altre pas molt característic, situat al principi de la via, és el que s’anomena el jaboncillo, una placa llisa que cal superar per adherència però amb molt poca fricció.

En resum, la Sur del Pájaro és una via que qualsevol escalador de La Pedriza hauria de fer, ja que és la més clàssica de la zona. La via és molt variada i s’hi utilitzen tota mena de tècniques, sempre en lliure: fissures, plaques, diedres, bavareses i xemeneies.

Des del cim vam fer un ràpel volat d’uns 25 metres per arribar a una plataforma, des d’on ja vam poder baixar desgrimpant fins al peu de la paret.

---

ÀLBUM DE FOTOS

---

RESSENYA:

---

Escalada a la Pedriza: el Yelmo

Aprofitant els primers dies de les vacances de Setmana Santa, vam anar a practicar l’escalada a La Pedriza, una escola d'escalada propera a Madrid on es practica l’escalada en roca granítica.

En general s’hi troben plaques llises que cal superar per adherència, però també escalada atlètica amb diedres, xemeneies i bavareses. En aquesta primera jornada vam pujar fins al Yelmo, una de les roques més característiques de La Pedriza, i vam fer dues vies.

Via Higinio: és una de les més clàssiques de La Pedriza i de les primeres vies que es van obrir en aquesta zona. Comença per unes canals a la dreta d’una roca adossada que s’anomena Gendarme de los Higinios.

Es fa una tirada curta i una altra més llarga, per dues fissures que pugen paral·leles i que es canvien a mitja tirada. La segona reunió és al peu d’una curta xemeneia, que no és difícil si es fa per dins, ja que és més ampla per l’interior que per l’exterior.

S’arriba a un arbre molt visible des de baix, on es fa la tercera reunió. Després, en pujar uns metres, s’inicia la denominada Travesía de los Higinios, un llarg flanqueig utilitzant un petit llavi de la gran paret del Yelmo.

La reunió es fa a sobre d’unes “setas”. Una tirada més per placa porta fins a una plataforma on es munta la cinquena reunió. Finalment, només resta superar una curta fissura-xemeneia que porta a una zona fàcil, per on ja gairebé caminant s’arriba al cim del Yelmo.

Via Walkiria (variant per la placa): en la primera tirada la via recorre una roca separada de la paret i recolzada sobre la gran paret del Yelmo. Són passos difícils d’adherència per una placa tallada per diverses fissures, que formen passos més verticals. La primera reunió es fa sobre aquesta llastra.

La segona tirada puja per la placa, aparentment fàcil però gairebé sense preses. S’ha de superar per adherència i, a mesura que es puja, va minvant el pendent fins que s’arriba, ja fàcilment, a la segona reunió.

La tercera tirada segueix amb la mateixa tònica, pujant per adherència però sense verticalitat. Es fa la tercera reunió i aquí acaba l’escalada, ja que la resta és una simple grimpada fàcil que es pot fer desencordats.

---

ÀLBUM DE FOTOS

---

RESSENYES:

---