diumenge, 4 de novembre del 1979

Ascensió a l'Encantat Gran (2.747 m)

Per fi podem assolir aquest cim, un dels més coneguts del Pirineu, després d'haver-lo intentat sense èxit en un parell d'ocasions. Dormim al refugi de Sant Maurici i pugem per la canal central i l'Enforcadura, un itinerari fàcil però complicat per la mala qualitat de la roca, amb alguns passos perillosos però que ens porta directament al cim. De baixada anem per la via normal, que baixa per la cara sud i el coll dels Encantats, molt més fàcil i segura.

diumenge, 14 d’octubre del 1979

Obrint via al Dàtil

Foto d'arxiu: la Saca Gran i l'Agulla de l'Arbret

Obrim mitja tirada de la nova via que estem fent al Dàtil, a la zona d'Agulles. La feina és dura perquè cal equipar bé la via i posem els burins amb tècnica manual, picant amb el burilador.

diumenge, 30 de setembre del 1979

La Bola de la Partió, VN-Santboiana

La Bola de la Partió
Foto d'arxiu: la Bola de la Partió, novembre 2013

Escalada a Montserrat. Vam fer, per segona vegada, la Bola de la Partió per la via Normal-Santboiana. Es tracta d'una combinació de dues vies i és l'itinerari més fàcil per pujar aquesta agulla montserratina. Comença amb una tirada en lliure per l'Aresta Brucs, que correspon a la primera tirada de la via Normal. Un cop arribats a la plataforma al peu de la bola que dóna nom a l'agulla, la via Normal segueix per una fisura on cal clavar diversos pitons per superar el marcat desplom. Nosaltres vam preferir pujar per la segona tirada de la via Santboiana. Aquesta via supera també el desplom de la bola però està equipada amb burins, de manera que no cal clavar res. Després d'un tram d'escalada artificial superant el desplom, sortim en lliure per completar els darrers metres fins al cim de l'agulla. 

dimarts, 18 de setembre del 1979

El Carbassó, VN

El Carbassó, Montserrat
Foto d'arxiu: Des del Mirador de la Miranda. Desembre 2013

Escalada a Agulles. Avui fem novament el Carbassó per la via Normal, una via que havíem fet la setmana passada. És una via molt poc repetida, que gairebé no fa ningú i que, curiosament, hem fet dues setmanes seguides. En realitat era una sortida d'exploració per Agulles perquè volíem obrir una via nova. Vam recórrer la zona mirant parets verges i finalment, a més de repetir aquesta via, només vam posar un burí al Dàtil, on volem obrir una nova via.

diumenge, 16 de setembre del 1979

Obrint via als Esplovins

Foto d'arxiu: Cinglera dels Esplovins des de la Regina, 2007

Obrim quatre tirades i mitja de la nova via que estem obrint a la cinglera dels Esplovins, a l'esperó que hem anomenat "de les Orenetes". En aquesta ocasió superem el gran diedre, que serà un dels passos clau de la via.

dijous, 13 de setembre del 1979

El Carbassó, via Normal

El Carbassó, Montserat
Foto d'arxiu: la Saca Gran i el Carbassó, desembre 2017

Escalada a Agulles. Aquesta vegada vam fer el Carbassó per la via normal, una via curta però catalogada de cinquè grau i amb algun pas d'artificial. És una via de les que podríem anomenar "per a col·leccionistes", ja que és precària en tots sentits. És una via que es fa molt poc. Una prova d'aquest caràcter de via ignorada és que quan vam arribar al cim la instal·lció del ràpel era precària i no ens inspirava cap confiança. Per sort, portàvem material d'obrir vies i vam muntar una nova instal·lació de ràpel a base de burins.

diumenge, 9 de setembre del 1979

Ascensió al Vallibierna (3.056 m)

Una ascensió clàssica a la vall de Benasc, molt accidentada. El dia abans a la tarda vam arribar a Benasc i vam començar a pujar per la pista de Llosàs. Quan ja estàvem gairebé a dalt, una pedra traïdora ens va fer un forat al càrter del Seat 850. Després de valorar la situació vam decidir baixar sense motor fins a Benasc. Allà no hi havia cap taller mecànic obert però, amb l'ajut del personal de la gasolinera i el lampista del poble, en Toni va aconseguir reparar l'avaria. La reparació va consistir en desmuntar la base del càrter, que tenia un forat, i portar-la al lampista del poble. La reparació que va fer el lampista va ser només per sortir del pas: una soldadura d'estany per tapar el forat que hi havia a la xapa. Després, amb una moral de ferro, vam tornar a pujar per la pista fins a la cabana de Llosàs, on vam dormir.
Al matí vam pujar per la via normal fins al cim del Vallibierna (3.056 m), passant per un avantcim: el Vallibierna Nord (3.030 m). Després vam travessar el pas de cavall per anar a la Tuca de las Culebras (3.051 m), retornant novament al Vallibierna i baixant a Llosàs pe mateix itinerari de pujada.

diumenge, 2 de setembre del 1979

Collet de la Cova, via Pany-Farrera

Una nova escalada al Pedraforca. Aquesta vegada fem la via Pany-Farrera, que puja per la cara nord fins al Calderer. Nosaltres no fem excatament aquesta via sinó que sortim pel collet de la Cova, una variant més popular que la original.

dimarts, 28 d’agost del 1979

Aresta dels Cavalls

Aresta dels Cavalls
Foto d'Arxiu: el cim de la Roca dels Cavalls i Montserrat

Sortida d'escalada a Sant Llorenç de Munt. Fem dues vies a la Roca dels Cavalls:
Roca dels Cavallsvia Aresta dels Cavalls. És l'aresta més llarga de Sant Llorenç, similar a les clàssiques arestes Brucs de Montserrat. La via ressegueix una llarga aresta per la part de la Roca dels Cavalls que mira a Montserrat. És una via estètica, de certa dificultat i tota en lliure. L'ascensió comença al bell mig de l'aresta, pujant uns 20 metres de tercer grau i fent reunió sobre un gran bloc. La segona tirada és una mica més fina al principi i acaba en un replà. Després ve una tirada fàcil per una rampa amb bones preses. Fem reunió sota un desplom que barra el pas per l'aresta. Sortim de la reunió flanquejant a l'esquerra per evitar el desplom, anant a buscar una canal, també força difícil. Superada la canal només ens queden els darrers metres, ja fàcils, fins al cim. 
Roca dels Cavalls, via Normal. Des del cim de la Roca dels Cavalls vam baixar en ràpel fins al peu d'aquesta agulla i des d'aquest punt vam pujar la via Normal amb una sola tirada d'uns 20 metres de tercer grau. Aquesta via s'anomena també del Sifó perquè per fer-la cal baixar des del cingle per una canal herbosa o amb un curt ràpel fins al peu de l'agulla. És la via de la primera ascensió, realitzada l'any 1923.
Molts anys més tard, en una visita a aquetes muntanyes, hem fet un petit vídeo amb el dron amb vistes aèries d'aquesta magnífica aresta:




diumenge, 26 d’agost del 1979

Pic Barbet (2.733 m) via Sala-Bobo

Una via molt clàssica, de les poques vies d'escalada del massís del Canigó, que puja per un diedre a la cara nord del Pic Barbet (2.733 m). La via es fa totalment en lliure amb diversitat de tècniques amb una roca granítica de bona qualitat, franca i segura.
La bellesa d'aquesta via la va fer digna d'aparèixer en un llibre clàssic del pireneísme: Los Pirineos, las 100 mejores ascensiones y excursiones, de Patrice de Bellefont. Va ser precisament aquest fet, que aquesta via fos considerada entre les 100 millors dels Pirineus, el que ens va portar a intentar aquesta via.
En aquell temps encara es podia pujar en cotxe fins al refugi de Cortalets. Era una pista llargíssima però en bon estat i s'arribava fins a la porta del refugi. Nosaltres ho vam fer aixi i vam dormir en el refugo de Cortalets, propietat del Club Alpí Francès (CAF).
Al matí, després d'una aproximació relativament curta, vam iniciar aquesta escalada pel magnífic diedre, ben perfilat i amb una roca magnífica. El diedre puja per la paret Nord de la muntanya, que cau sobre un indret fosc i ombrívol on encara hi havia una bona congesta de  neu en ple mes d'agost.
Vam superar la via sense problemes, superant passos de cinquè grau, arribant al cim del Pic Barbet (2.733 m). Des del cim vam retornar fàcilment al punt de partida pel camí de la via normal del Barbet, sense dificultat. 

divendres, 17 d’agost del 1979

Obrint via a l'Agulla dels Ossos

Agulla dels Ossos
Foto d'arxiu: el cim de la Miranda dels Ossos. Des. 2014

Escalada a Montserrat (Agulles). Vam fer una tirada de la nova via que estàvem obrint a l'Agulla dels Ossos, anomenada via dels Avis. Vam obrir una part de la via però no la vam acabar. En realitat aquesta via, tot i que porta el meu nom, no l'he fet mai completa. Vaig participar en aquesta primera jornada equipant i obrint via però quan la van acabar els companys poc després jo estava en el servei militar i no vaig poder ser-hi. Després mai vaig trobar el moment de tornar a l'Agulla dels Ossos per completar la via.
Aquell dia també vam fer la via Normal de l'Agulla dels Ossos. Una via força difícil, tota en lliure, que puja per la cara nord d'aquesta agulla. És una única tirada de cinquè grau.

dissabte, 11 d’agost del 1979

Le Doigt de Dieu, aresta integral

Acabem la nostra estada a les Calanques amb l'ascensió al Doigt de Dieu per una variant de la via de l'Aresta Integral, que recorre un esperó que cau a plom sobre el mar blau.

divendres, 10 d’agost del 1979

Pilier de la Sirenne, via Sy Ray

Tornant de Chamonix, com que el mal temps ens va fer tornar abans del que teníem previst, ens vam aturar un parell de dies a la Calanques per escalar en aquesta zona. El primer dia vam fer la via Siray al Pilier de la Sirenne.
La via es fa totalment en lliure i puja per un esperó de la Falaise de Droite de la Calanque d'en Vau. Té diversitat de passos: diedres, plaques, i fins i tot un curt ràpel després d'una cornisa. La tirada final coincideix amb la sortida de la via del Couloir du Cocodrile.

dimecres, 8 d’agost del 1979

Clocher de Planpraz (2.428 m) via Dulfer

Continua fent mal temps a Chamonix i, com que no podem fer escalades als grans cims, tornem a Planpraz per fer vies en aquesta zona. Fem la via Dulfer, al Clocher de Planpraz, una via clàssica que puja per roca granítica amb passos atlètics.

dilluns, 6 d’agost del 1979

Clocher de Planpraz (2.428 m), via Ravanel

El temps no està massa segur, després d'un parell de dies de pluja, de manera que no és prudent atacar ara els grans cims que envolten Chamonix. Per aprofitar el temps triem un objectiu menor però que ens permet gaudir de l'escalada en aquestes terres alpines. Pugem en el telefèric fins a Planpraz, on hi ha una petita estació d'esquí d'estiu, i des d'allà superem la via Ravanel del Clocher de Planpraz (2.428 m). Magnífica escalada granítica encara que a un cim molt més modest que els gegants que tenim a la vista.

dijous, 2 d’agost del 1979

Intent a Tête Rousse

Foto d'arxiu: refugi de Tête Rousse, 1976

Durant la nostra estada a Chamonix d'aquest estiu, volem fer l'ascensió a l'Aiguille de Bionnassay. El primer pas és pujar al refugi de Tête Rousse, situat al peu de l'agulla i que ja coneixíem de la nostra ascensió al Mont Blanc. Avui pugem des del final del telefèric del Niu d'Àligues en direcció al refugi. No va poder ser. Hi ha una borrasca molt profunda als Alps i al poc de sortir comença a ploure amb força. Tot està tapat i decidim deixar-ho per una altra ocasió. A més, els pronòstics del temps marquen mal temps també per demà, de manera que l'ascensió a l'Agulla es pot descartar. Retornem al càmping La Mer de Glace de Chamonix i ens hi instal·lem per passar uns dies veient ploure...

dimarts, 31 de juliol del 1979

Aiguille du Midi (3.842 m), via Rebuffat

Foto d'arxiu: l'Aiguille du Midí des del Mont Maudit

La via Rebuffat de l'Aiguille de Midi és una de les més clàssiques escalades del massís del Mont Blanc. Puja per la cara sud d'aquesta agulla i són 250 metres d'una roca excel·lent, amb un succesió de plaques, fisures i diedres que ens ofereixen una magnífica escalada, gairebé tota en lliure, elegant i atlètica. La seva orientació al sud fa que hi toqui el sol, de manera que és una escalada agradable. A més, l'aproximació és molt fàcil i curta si agafem el telefèric.
Vam agafar el primer telefèric del matí per pujar a l'Aiguille du Midi i des d'allà vam baixa vorejant l'agulla fins al peu de la cara sud, on comença la via. Després de superar la rimaia vam iniciar l'escalada flanquejant a la dreta fins a situar-nos en el fil de l'aresta a l'inici d'una zona de plaques fisurades. Vam gaudir d'unes tirades excel·lent, amb roca granítica vertical però amb molt bones preses.
Al llarg de la via hi ha un parell de passos curts que vam superar en artificial però la resta era tot en escalada lliure. A la part de dalt, gairebé arribant al cim, hi ha dues variants. La sortida original implica vorejar el cim i fer un ràpel per atacar la part final per l'altra banda. Nosaltres vam seguir la variant que s'ha convertit en normal d'aquesta via, coneguda com a Sortie Cretton, que ataca directament el cim amb passos de IV+ i V.  Mentre anàvem pujant per la via el cel es va anar tapant i vam acabar la via nevant. Per sort, la nevada no va ser massa intensa i ens va agafar quan pràcticament estàvem acabant.
En aquesta escalada no hi ha ni tan sols descens, ja que des del cim (en realitat no és el cim principal però és on acaba la via) podem accedir amb relativa facilitat a l'estació del telefèric per retornar a Chamonix.

dissabte, 21 de juliol del 1979

El Sabre, via Xemeneia

El Sabre, via Xemeneia
Escalem a Agulles una via de la més pura essència montserratina. La via Xemeneia del Sabre és senzillament espectacular. Es puja en ramonage per la xemeneia entre el Sabre, una roca despresa de la paret, i la paret d'Agulles. Primer la xemeneia és molt estreta però a poc a poc es va fent més ampla fins que, finalment, és tan ample que cal utilitzar la tècnica del ramonage en X (com es veu a la foto en la que estic en el punt més ample). Quan la separació entre les parets ja no permet la progressió en ramonage, cal passar a la paret de l'agulla amb un pas exposat i completar l'ascensió pujant per una placa bastant fina fins al cim. La via és tan poc transitada que en el cim encara trobem el llibre de signatures de l'ascensió original dels anys 50, en un d'aquells bidonets d'uralita que es van posar a moltes agulles de Montserrat en aquella època i de les que avui ja no en queden. La baixada és en ràpel per l'interior de la xemeneia.

diumenge, 15 de juliol del 1979

Agulla de Saboredo, via Bahí-Camprubí

Pugem a Agulles per fer una via per la zona del Gran Tuc de Saboredo. És una via que hem vist en una ressenya del Vértex que puja a una agulla despresa del Gran Tuc de Saboredo. Seguim la via, que és tota en lliure amb passos atlètics, però no estem segurs d'haver-la fet segons la ressenya perquè està poc equipada i en molts trams ens guiem més per la intuïció escaladora que per la ressenya i l'equipament de la via.

diumenge, 8 de juliol del 1979

Gran Xemeneia d'Agulles, via GEDE

Gran Xemeneia d'Agulles, via GEDE
Una nova via d'alta dificultat a Montserrat. La via GEDE, oberta per la cordada d'en Santacana (Mas, Guasch, Morera, Santacana) el 14 de febrer de 1960, puja per una xemeneia que ratlla tota la paret d'agulles; abans, cal fer uns passos de finura, catalogats de sisè grau. És una via poc repetida i les assegurances són precàries: tacs de fusta de l'època d'en Santacana i pitonises. Globalment, la via estava catalogada de sisè grau però actualment es considera de cinquè (MD). Cal suposar que actualment està millor equipada i també que les tècniques actuals (friends, parabolts) milloren la seguretat de la via.
Les dues primeres tirades pugen per un diedre força difícil. Al final de la segona tirada, una placa fina que cal flanquejar amb un parell de passos posa a prova la nostra finura. La tercera tirada és encara pel diedre, amb algun pas d'escalada artificial. A partir d'aquí l'escalada és en lliure per la xemeneia en tres tirades que superem amb tècnica de ramonage. La cinquena reunió és precària (estreps útils) i té una sortida molt estreta. Passat aquest estretament seguim amb un ramonage més còmode fins sortir sobre la muralla, al peu de l'Escorpí. Es pot donar per acabada aquí la via o, millor, pujar al cim de l'Escorpí amb una tirada de tercer grau.

dissabte, 7 de juliol del 1979

Cabirols, via Mª Antònia-Estrems

Cabirols, M. Antònia-Estrems
Escalada al Pedraforca: fem la via Maria Antònia-Estrems al pic dels Cabirols, una via relativament curta per ser a la cara nord del Pedraforca, però de dificultat. La via comença uns 30 metres a l'esquerra de l'inici de la clàssica via Homedes del Gat. Des d'allà pugem amb facilitat per unes canals i terrasses fins a un arbret a on ens encordem per començar l'escalada.
Quan vam fer aquesta via, l'any 1979, vam fer una ressenya detallada; la descripció de la via que vam fer en aquell moment és, segurament, diferent de l'actual. Els nous materials, l'evolució de la tècnica i el pas dels anys fan obsoleta la ressenya històrica però com que aquest blog és, en part, històric, reproduïm aquí aquella ressenya que vam escriure tan bon punt vam arribar a casa després de fer aquesta via. Per altra banda, la ressenya en foto que podeu trobar a la secció "MÉS INFORMACIÓ" d'aquesta entrada del blog està més actualitzada:
1a tirada: Pugem en diagonal a la dreta 10 metres fins a un desplom. Flanquejem dos metres a l'esquerra i pujem verticalment per una mena d'esperó d'uns 10 metres. S'arriba a una terrassa al peu d'una xemeneia, on fem reunió.
2a tirada: pugem per la xemeneia sense massa dificultat fins a un replà situat a l'esquerra.
3a tirada: comença on la xemeneia es divideix en dos diedres. Seguim el de l'esquerra i el superem amb tècnica d'encastament. Als 25 metres sortim per la dreta i després guanyem una terrasseta a l'esquerra.
4a tirada: a sobre nostre, veiem un diedre molt marcat i amb verdet, força exptraplomat. La via continua per una xemeneia que veiem a uns 20 metres a la dreta del diedre. Des de la reunió seguim uns 15 metres en diagonal a la dreta fins entrar en una canal. pugem uns 5 metres per aquesta canal i sortim per l'esquerra seguint recte amunt fins a un replanet sota la xemeneia. Aquesta tirada té la roca molt descomposta.
5a tirada: Seguir la xemeneia amunt; superar un bloc encastat i continuar fina a sota d'un segon bloc, més gran. Flanquejar 3 metres a la dreta i pujar en diagonal a l'esquerra per terreny descompost fins auna terrassa sutuada sobre un esperó.
6a tirada: després de superar uns 5 metres verticals s'arriba a un terreny pla. Anar a buscar una nova xemeneis d'uns 10 metres, situada a la dreta. Superar aquesta xemeneis i sortir per l'esquerra a fer reunió sota un bloc.
7a tirada: supaera el bloc amb l'ajuda d'un  pitó vell situat estratègicament. Continuat a la dreta per una cornisa ascendent i guanyar una terrassa a l'esquerra.
8a tirada: deixar la terrassa per l'esquerra i pujar 15 metres, recte amunt, fins  a un replà. Seguir 15 metres més per un diedre inclinat a la dreta.
9a tirada: seguir per terreny fàcil a la dreta fins situar-se al centre d'un mur. S'ataca per un curt diedre. Situar-se primer a sobre d'una llastra poc segura i superar el diedre. Flanquejar en diagonal a l'esquerra fins a una segona cornisa.
10a tirada: seguim la cornisa a l'esquerra i girem amb tendència a la dreta per l'aresta. Seguim per un curt diedre, al final del qual muntem la reunió i, ja desencordats, seguim fins al cim.

diumenge, 1 de juliol del 1979

La Momieta, via GAM

Escalada a Montserrat, a la zona de la Trinitat. Aquesta vegada fem la Momieta per la via Aresta GAM, una via relativament curta però de gran finura, catalogada de cinquè superior. És la via més difícil d'aquesta agulla (si més no, quan la vam fer l'any 1979), amb passos molt difícils d'escalada lliure. La via comença al peu de l'aresta sudest, on ens enfilem sobre d'uns blocs caiguts per iniciar l'escalada en lliure fins situar-nos sobre una petita llastra. Des d'aquí iniciem un curt tram en escalada artificial (tres passos). Sortim en lliure i pugem amb tendència a l'esquerra fins que un desplom ens barra el pas i hem de superar-lo amb escalada artificial (tres passos més) i sortim per l'esquerra amb una diagonal ascendent, tot buscant els millors passos, arribant a la primera reunió després d'una tirada molt treballada. La segona tirada, de 40 metres, la superem primer amb uns metres d'escalada artificial no tan difícil com la tirada anterior, fins que podem sortir en lliure i tirar recte amunt fins a una savina gran, on muntem la segona reunió. La tercera tirada, ja més fàcil, puja en diagonal a l'esquerra fins enllaçar amb la via normal que, ja fàcilment, ens porta al cim de la Momieta.

dissabte, 30 de juny del 1979

La Mòmia, via Pirenaica

La Mòmia, via Pirenaic
Escalada a Montserrat, a la zona de la Trinitat. Fem la Mòmia per la via Pirenaic, una via clàssica, llarga i de força dificultat, que recorre la cara més alta de la Mòmia, pel mig de la gran llastra de la cara est de l'agulla. La via surt de la canal entre la Mòmia i la Momieta; cal enfilar-se a un arbre i iniciar un flanquejament a l'esquerra buscant el centre de la llastra fins a una canal per on pugem fins a un replà sota un baumat, on fem la primera reunió. Superem el pas desplomat en escalada artificial difícil i seguim recte amunt fins que podem sortir en lliure amb un petit flanquejament a la dreta fins a la segona reunió, que fem penjats d'estreps. Sortim novament en artificial fins que trobem una canal que ens permet progressar en liure molt difícil fins a la tercera reunió. Sortim de la reunió superant un nou pas desplomat en artificial i seguim en lliure per una nova canal diedre fins a la quarta reunió, on enllacem amb la via Haus-Estrems. Ens queden tres tirades, totalment en lliure de quart grau fins al cim de la Mòmia.

dijous, 28 de juny del 1979

La Bessona Superior, via Cerdà

La Bessona Superior, via Cerdà
Foto d'arxiu: a la Bessona Superior, desembre de 1974

Escalada a Montserrat. Fem la Bessona superior per la via Cerdà, una via molt fina que, com totes les vies obertes per aquest escalador, té un gran prestigi a Montserrat. La via comença pujant per l'Aresta Brucs del gran contrafort oest. Són dues tirades de quart grau. Des del cim del contrafort iniciem la tirada més difícil i compromesa, que consisteix en un flanquejament ascendent cap a l'aresta de la Bessona Superior. És una tirada realment difícil, que les guies antigues catalogaven de sisè grau i que, a diferència de moltes altres vies, les guies modernes no han degradat sinó que mantenen el sisè grau. Després de fer reunió en plena aresta de la Bessona, completem la darrera tirada, també difícil però no tant com el flanquejament anterior.

diumenge, 17 de juny del 1979

Paret dels Esplovins, via Alfa-Centauro (II)

Foto d'arxiu: Cinglera dels Esplovins

Després del bivac en el bosquet penjat de la 15a reunió, seguim obrint via. Completem les 7 darreres tirades, totes en lliure, fins al cim. La via ha quedat força bé. El Vértex publica una crònica i en poc temps es converteix en una clàssica.

dissabte, 16 de juny del 1979

Paret dels Esplovins, via Alfa-Centauro (I)

Foto d'arxiu: Cinglera dels Esplovins baixant de la Regina

Primera ascensió a la via de les Orenetes, a la paret dels Esplovins, a prop d'Oliana. Després de diverses sortides de preparació, avui venim decidits a completar l'ascensió i deixar-la totalment equipada. En aquest primer dia d'ascensió pugem fins a la 15a reunió, on hi ha un bosquet pejat, on muntem un bivac.
Podeu veure la crònica que va publicar el Vértex.

diumenge, 10 de juny del 1979

Pedraforca, via Bages

La via Bages supera un pany de paret de molta verticalitat, tallada a la meitat del seu recorregut per uns extraploms que obliguen a utilitzar tècniques d'escalada artificial. Tot i això, la major part de la via es fa en escalada lliure, per uns sistemes de plaques i fisures, utilitzant tècniques variades com la bavaresa, l'encastament i la finura de placa.
El pas clau de la via està a la quarta tirada, quan superem amb tècnica artificial un desplom que talla la paret desprès de creuar una cornisa penjada. Quan vam fer la via estava semiequipada, de manera que vam haver de clavar algun pitó. Després del pas clau ve una tirada amb una xemeneia i després una sortida en placa per arribar a terreny més fàcil per on, després d'una curta tirada, arribem al final de les dificultats, a prop del cim de la Dent de Cabirols.
Aquesta és una via moderna, que no apareix a la guia clàssica de la Maria Antònia Simó i l'Agustí Jolis sinó que es va obrir més recentment.
Nosaltres vam anar a dormir al costat del refugi Lluis Estasen en una tenda de campanya (en aquell temps estava permès).

dilluns, 4 de juny del 1979

Cresta dels Quinze Gendarmes

Des del bivac que hem muntat sota la bauma del llac de Cregüeña, pugem a la Brecha del Alba i des d'allà comencem la llarga cresta dels Quinze Gendarmes, que amb aeris passos d'escalada ens porta fins al pic de l'Alba (3.100 m). La via no passa de quart grau però és llarga i sostinguda, de manera que podem gaudir d'una magnífica jornada de muntanya amb bona roca, escalada disfrutadora i grans panorames.


diumenge, 3 de juny del 1979

Bivac a Cregüeña

Des de Baños de Benasque, pugem fins al Llac de Cregüeña per atacar demà la cresta dels Quinze Gendarmes. A Cregüeña fem un bivac sota uns blocs de pedra. Encara hi ha força neu a la vall, de manera que la pujada se'ns complica en alguns trams.


diumenge, 27 de maig del 1979

La Saca Gran, via Itaca

La Saca Gran, via Itaca
Foto d'arxiu: arribant al cim de la Saca. Desembre 2017

Primera ascensió de la via Itaca a la Saca Gran, una via molt elegant, que poc després de ser oberta ja es va convertir en una clàssica. Es va publicar una ressenya al butlletí de la UEC i també en el Vértex.
La via puja per la cara sud de l'agulla, a la dreta de la clàssica Aresta Brucs. Comença amb uns metres d'escalada artificial (A1 i A0). Després una sortida en lliure difícil i seguim seguint una fisura. Més amunt sortim a l'esquerra i ens situem a sobre, a la primera reunió.
La segona tirada puja directament en lliure molt difícil. El pas més fi és la superació d'un petit desplom (V+). Després, ja no tan difícil, seguim en lliure fins a un petit replà on muntem la segona reunió. En aquest replà vam deixar, en aquesta primera ascensió, el llibre-registre.
La tirada final ja no té gaire dificultat; pugem directament amb passos de tercer i quart grau.

diumenge, 13 de maig del 1979

Obrint via a la Palangana (IV)

Foto d'arxiu: cim de la Bandereta. Febrer 2011

Nova visita a Montserrat, a la Regió d'Agulles, per treballar en una nova via que estem obrint a La Palangana, per la part de la paret d'Agulles, una via que mai vam acabar d'obrir encara que hi vam anar en total cinc vegades i vam equipar bona part de les reunions i vam assegurar algunes tirades. En aquesta ocasió vam obrir dues mitges tirades de la nova via després de pujar fins al punt on havíem acabat en la nostra anterior visita a aquesta agulla.

diumenge, 6 de maig del 1979

Puigmal (2.913 m) amb esquís

Pugem a Núria amb el vell cremallera de fusta. Des de Núria, fem l'ascensió amb esquís al Puigmal (2.913 m), una de les clàssiques de l'esquí de muntanya. Ha ha força neu encara que la temporada està molt avançada, i fa molt bon dia, de manera que passem una bona estona al cim abans d'iniciar el descens amb esquís pel mateix camí de pujada.

dilluns, 30 d’abril del 1979

Torre Cabriel, Diedro Botella

Diedro Botella
Segon dia d'estada a la zona de Las Hoces del Cabriel, escalant a Los Cuchillares de Conteras. A les cròniques de l'època (la meva llibreta manuscrita) no consta on vam dormir però sí consta que ens vam quedar dos dies en aquesta zona d'escalada en el límit entre les províncies de València i Cuenca, un un congost format pel riu Cabriel, afluent del Júcar.
En aquesta segona jornada d'escalada als Cuchillares de Contreras vam fer la via anomenada Diedro Botella, a la Torre Cabriel, l'agulla més esvelta de la zona. La via, com el seu nom indica, puja per un marcat diedre, totalment amb passos d'escalada lliure aprofitant la magnífica qualitat d'aquesta roca calcària. La via té uns 180 metres de longitud i la dificultat és bastant sostinguda, amb passos de quart i cinquè grau i amb alguns passos atlètics aprofitant l'estructura del diedre. Des del cim es baixa per la part del darrere fent un ràpel relativament curt i després desgrimpant. 
Aquestes vies que vam fer l'any 1979 estan actualment prohibides. La part dreta de la vall del Cabriel, en aquest indret dels Cuchillares, va ser declarat com a parc natural per la Comunitat de Castilla-La Mancha i l'escalada hi està prohibida tot l'any. Curiosament,  a la riba oposada que pertany a la Comunitat Valenciana s'hi pot escalar.

diumenge, 29 d’abril del 1979

Torre Negra, vies Notario i Susana

Vam fer una expedició a terres llunyanes buscant nous espais d'escalada. No recordo com va ser però algú ens va parlar de la magnífica roca i les interessants vies d'escalada dels Cuchillares de Contreras, una escola d'escalada calcàrea amb diverses agulles per on transcorren diverses vies, situada en el lloc anomenat Hoces del Cabriel, un engorjat format pel riu Cabriel, afluent del Júcar. Una riba del rio pertany a la Comunitat de Castilla-La Mancha mentre que l'altra és de la Comunitat Valenciana.
En aquesta primera jornada d'escalada vam fer dues vies a l'agulla denominada Torre Negra:
Via Notario: puja per l'aresta principal de l'Aguja Negra, amb passos de quart grau. La part més difícil és a l'última tirada quan cal supera un aplaca fina directament amb passos de V+. És una via totalment en lliure, amb molt bona roca, d'uns 120 m.
Via Susana: puja per la cara sud, a l'esquerra de la Notario. També es fa totalment en escalada lliure, amb passos de quart i cinquè grau. 
Aquestes vies que vam fer l'any 1979, actualment ja no es poden fer. La part dreta del congost, la que pertany a Castilla-La Mancha, va ser declarada parc natural i ara és un espai protegit on està prohibida l'escalada tot l'any. Curiosament, a l'altra banda del riu es pot escalar sense restriccions. 

    diumenge, 22 d’abril del 1979

    Escalada a Sant Llorenç de Munt

    Castellassa de Can Torres
    Una jornada d'escalada a Sant Llorenç de Munt. Va ser la nostra primera visita a aquesta escola d'escalada. Una jornada molt ben aprofitada perquè vam fer un total de 6 vies curtes de dificultats variades
    Cavall Bernat, via Normal: la més clàssica de les vies de Sant Llorenç, amb dues tirades. Comencem pujant per una placa amb tendència a la dreta fins arribar a una zona de poc pendent que travessa tota la roca. Fem reunió i després completem el fàcil flanquejament fins arribar al peu de la canal central que porta directament al cim. Hi ha un pas relativament difícil a mitja canal per superar un bloc encastat.
    Molts anys més tard, en una visita a aquestes muntanyes, hem fet un petit vídeo amb el dron, amb vistes aèries del Cavall Bernat i la seva via normal:



    L'Esquirol, via Original: la via puja per la part del coll que uneix aquesta roca amb el cingle. Anem a buscar una canal per on pugem fins arribar a un replà on muntem reunió. Sortim per l'esquerra fins arribar a un gran bloc on superem el pas clau de la via i després, ja fàcilment, arribem al cim.
    La Castellassa de Can Torres, via Normal: una llarga via que puja per l'aresta principal d'aquesta roca, una de les més característiques de Sant Lorenç. La via comença per una curta xemeneia a l'esquerra de l'aresta principal. Per aquesta xemeneia arribem a un petit collet. Venen tres tirades fàcils fins al cim de la xepa de la Castellassa. Es pot evitar la tercera d'aquestes tirades caminant per la dreta. Des de la xepa baixem uns passos per atacar el mur final amb un pas fi al principi, i arribem al cim de la Castellassa de Can Torres.
    La Castellassa de Can Torres, via Matallonga: una llarga xemeneia que superem amb tècnica de ramonage en dues tirades; després enllacem amb la via normal i fem la darrera tirada.
    La Castellassa de Can Torres, via X: puja per la mateixa xemeneia que la via Matallonga però per la banda contrària. Abans que s'acabi la xemeneia sortim per l'esquerra per anar a buscar l'aresta principal de La Castellasa, on enllacem amb la via Normal.
    El Fus, via Normal: curiosa via que puja a una agulla despresa del cingle. Es puja per una canal-xemeneia fins al collet entre l'agulla i el cingle. Des d'aquí (reunió) es puja per la paret del cingle fins que cal fer un pas exposat per passar a l'agulla.
    També molts anys més tard vam tornar a La Castellassa per fer les fotos de les ressenyes i també vam fer un petit vídeo amb vistes aèries del dron, de la Castellassa de Can Torras i el Fus. Aquí la teniu:



    dissabte, 14 d’abril del 1979

    Escalada a les Calanques (II)

    Segon dia d'estada a les Calanques. Seguim escalant en aquesta zona, amb una magnífica roca calcària. Avui fem tres vies:
    • La Sirenne, via Moitié-Moitié
    • La Sirenne, via Sirene Liautard
    • Le Bec de Sormiou, via La Momie
    Podeu veure l'àlbum clicant sobre la foto que il·lustra aquesta entrada del blog.

    divendres, 13 d’abril del 1979

    Escalada a les Calanques (I)

    Aprofitant les vacances de Setmana Santa vam anar a practicar l'escalada a les Calanques. El primer dia vam fer dues vies:
    • Falsise de Droite, via Coulour du Cocodrile
    • Falaise de Droite, via Calanque
    Són vies aèries i totalment en lliure, amb grans vistes sobre la cala d'En Vau i les seves aigües blaves. La primera via puja per una canal, amb tècnica de ramonage, fins que la xemeneia queda tallada. Aleshores cal sortir per l'esquerra seguint una placa que ens porta fins a una gran terrassa. Travessem la terrassa i pugem per un diedre evident fins al final, en el Plateau de Castelvieil
    La via de la Calanque puja més a l'esquerra per un sistema de diedes i plaques. Els passos més difícils són al final de la via quan cal superra una placa molt fina.
    Podeu veure l'àlbum clicant sobre la foto que il·lustra aquesta entrada del blog.

    diumenge, 8 d’abril del 1979

    El Punyalet, via CAS

    El Punyalet, Montserrat
    Fem per segona vegada el Punyalet, per la via CAS (Club Alpí Sabadell), una via acrobàtica i molt curiosa, que ja havíem fet l'any 1976. Aquesta via, de la que vam trobar una ressenya al butlletí de la Unió Excursionista de Sabadell (número 25, febrer 1974), puja per una xemeneia entre un llastra (el Punyalet) i la paret d'Agulles i acaba amb una sortida espectacular, de finura montserratina, sobre un estimball impressionant. Per arribar a l'inici de la canal cal pujar el primer tram de la xemeneia del Sabre fins al collet i baixar per l'altra banda. S'arriba al peu del Punyalet però la pujada és per l'altra banda, no per la que mira al Sabre. Per arribar-hi cal fer un flanquejament, fàcil, per unes terrasses. Com en l'altra ocasió que vam fer aquesta via, el que ens va impressionar més va ser el pas de l'agulla a la paret d'Agulles, un pas acrobàtic sobre una timba impressionant. També és molt curiós el minúscul cim de l'agulla, on podem posar-nos a cavall.

    dissabte, 7 d’abril del 1979

    Paret de Terradets, via Reina-Puig


    Escalada a Terradets: fem la via Reina Puig a la gran paret de Terradets, una via llarg i de dificultat, totalment en lliure. De fet, només fem la primera i principal part de la via, fins a la feixa.

    diumenge, 1 d’abril del 1979

    Obrint via a Oliana

    Foto d'arxiu: Cinglera dels Esplovins, VF Regina, febrer 2007

    En aquesta tercera sessió de treball vam obrir dues tirades més de la via Alfa-Centauro, arribant fins a la primera feixa, on vam deixar un dipòsit de material per a les properes tirades de la via que teníem previst obrir ben aviat. 

    dilluns, 19 de març del 1979

    Obrint via a la Palangana (III)

    Foto d'arxiu: vista general de les Agulles. Desembre 2017

    Novament vam anar a Montserrat, a la Regió d'Agulles, per treballar en una nova via que estàvem obrint a La Palangana, per la part de la paret d'Agulles. Era la tercera jornada de treball a la paret de La Palangana i en aquesta ocasió, a més de completar les instal·lacions a les tirades ja obertes, vam obrir mitja tirada més, arribant a la segona reunió. També, com en les ocasions anteriors, vam netejar la paret eliminant les pedres soltes i les parts descompostes. 

    diumenge, 11 de març del 1979

    Gra de Fajol Petit (2.567 m)


    Pràctiques d'escalada en gel a Ull de Ter. Des del refugi, pugem la canal principal del Gra de Fajol Petit (2.567 m).

    diumenge, 4 de març del 1979

    Escalada a Agulles

    Escalada a Agulles
    Foto d'arxiu: les Agulles des de la Portella Gran - maig 2018

    Sortida d'escalada a Montserrat, per fer un grapat de vies a la regió d'Agulles:
    • El Dàtil, via Aresta Brucs
    • La Figuereta, via Nord
    • Agulla del Capdemunt, via Normal
    • Agulla del Sol Ponent, via Nord
    • Agulla del Sol Ponent, via Normal
    Totes les vies són relativament fàcils, en lliure, i no passen de quart grau. La via més singular és la del Dàtil, que comença pujant per un pany de paret força vertical en escalada artificial, equipada amb burins. Després d'una sortida de certa finura (IV+) la via segueix, ja sense massa dificultat, pel fil de l'Aresta Brucs.
    Les altres vies són més fàcils i ja les coneixíem d'anteriors ascensions.

      diumenge, 25 de febrer del 1979

      Roca Regina, via Ribes-Vidal

      Roca Regina
      Foto d'arxiu: la Roca Regina des del Montsec de Rúbies

      Vam pujar dissabte a la zona de Terradets i vam fer un bivac en una cova terrosa que s'obria a peu de carretera poc abans d'arribar a la Roca Regina. Al matí vam fer aquesta via, que havíem trobat en un article del Vértex núm 31 (gener-febrer de 1973). La via puja a la Roca Regina, una paret molt popular i plena de vies a la zona de Terradets, però no pel mig de la paret sinó que ressegueix la llarga aresta que limita per la dreta aquest impressionant pany de paret. Són 13 tirades, totes en lliure excepte un parell de passos d'estreps a la desena tirada, i la dificultat és variada. Com que la via va seguint l'aresta, hi ha trams fàcils, de tercer grau, combinats amb tirades molt difícils, que arriben a cinquè superior. La roca és molt bona, com a tota la zona de Terradets, i la via presenta algunes escapatòries que fan que el grau de compromís sigui relativament baix.
      Podeu veure la ressenya de la via a l'article que hem enllaçat o clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog.

      diumenge, 18 de febrer del 1979

      Montsent de Pallars (2.883 m) amb esquís

      Foto d'arxiu: el Montsent des del Montorroio. Abril 2008

      Dormim a un apartament de Sort. Al matí, des de l'estació d'esquí de Llesuí pugem amb esquís al Montsent de Pallars (2.883 m). En la part final hi ha una boira tan espesa que no trobem la fita cimera.

      diumenge, 11 de febrer del 1979

      La Torta & La Trirroca

      La Torta, Montserrat
      Foto d'arxiu: al cim de la Torta, abril 2009

      Escalada a Montserrat: vam fer dues vies a la zona alta de la regió d'Agulles:
      • La Trirroca, via Bages
      • La Torta, via Normal
      Totes dues vies les havíem fet anteriorment en més d'una ocasió. La via Bages de la Trirroca és singular perquè primer cal pujar, amb una curta grimpada, la petita agulla anomenada La Petitona o també la Xica de la Miranda. Des del cim d'aquesta agulla, adosada a la Trirroca, cal baixar una mica fins al punt on les dues agulles són més properes i passar a la Trirroca amb un pas obert de cames. A la Trirroca trobem uns burins amb l'ajut dels quals superem uns metres en escalada artificial. Després ja sortim en lliure sense gaire dificultat fins al cim.
      La Normal de la Torta és una única tirada d'escalada lliure que comença a la cara oest pero puja en diagonal fins gairebé situar-se a la cara sud. No passa de quart grau. 

        diumenge, 4 de febrer del 1979

        El Gegant Encantat, via Aresta Brucs

        El Gegant Encantat, Aresta Brucs
        Foto d'arxiu: panoràmica des de Sant Jeroni

        Escalada a Montserrat, a la zona de Sant Jeroni. vam pujar el Gegant Encantat per la via Aresta Brucs. És la típica Aresta Brucs montserratina i puja per la cara sud amb varietat de passos.
        Comencem pujant pel fil de l'aresta en terreny fàcilo però a mitja tirada trobem un marcat desplom que ens talla el pas. Flanquejem una mica a la dreta fins que podem superar el pas, seguint en lliure de dificultat minvant fins a un bon replà, al cim d'una agulla adosada al gegant Encantat.
        Sortim en lliure difícil fins arribar al primer d'una sèrie de burins que ens permeten superar un tram de paret vertical (uns 10 metres). Sortim en lliure molt difícil (V) i seguim en lliure fins a la segona reunió, força incòmoda, al peu de la bola del cim.
        La tercera tirada supera en lliure difícil un tram de paret força vertical. És la part més espectacular de l'ascensió i es fa tota en lliure fins al cim. La baixada es fa en ràpel per la cara oposada

        diumenge, 21 de gener del 1979

        Miranda de les Boïgues, via Mompart

        Miranda de les Boïgues, via Mompart
        Foto d'arxiu: la Miranda de les Boïgues, febrer 2011

        Volíem fer una escalada a Terradets però al matí plou força, de manera que renunciem a escalar a Terradets i tornem cap a casa. Al passar per Montserrat surt el sol i decidim fer una via a la regió d'Agulles. Com que anàvem decidit a fer una via llarga triem una via relativament llarga, que volíem fes des de fa temps. Ens decidim per la via Mompart a la Miranda de les Boïgues. És una via llarga i catalogada com a molt difícil que supera la gran paret Est d'aquesta agulla. La via comença al collet que forma la Miranda de les Boïgues amb dues petites agulles, l'Aglà i l'Agulla Mare. Es puja amb tendència a la dreta fins a un forat de la paret on fem la primera reunió. La segona tirada, en diagonal cap a l'esquerra, ens porta al peu de la gran xemeneia que ratlla tota la paret. Les ressenyes modernes proposen fer les dues tirades en una, sense fer tant flanquejament sinó pujant més directament a la segona reunió. La xemenea és la part principal de la via i cal superar-la amb alguns passos d'escalada artificial, passos d'escalada lliure molt difícil i un tram de xemeneia que se supera amb tècnica de ramonage. Són dues tirades força difícils fins que arribem a la canal final de sortida, ja més fàcil. Podem fer reunió en aun arbret abans del tram final o bé sortir directament al cim. Quedem molt satisfets d'aquesta via, difícil i variada, que hem superat sense problemes.

        diumenge, 7 de gener del 1979

        Obrint via a l'Agulla dels Ossos

        Foto d'arxiu: vista de l'Agulla dels Ossos. Desembre 2014

        Vam inicial l'obertura d'una nova via a l'Agulla dels Ossos. En aquesta ocasió vam obrir la primera tirada d'aquesta via que puja per la cara sud amb passos d'escalada lliure i un sector d'escalada artificial de burí superant un desplom. La primera tirada és en lliure de certa dificultat però la vam deixar equipada amb sis burins d'assegurança (un d'ells es pot utilitzar per un pas d'A0).
        Vam tornar a aquesta via un altre dia per seguir amb la feina d'obertura però la via es va acabar d'obrir el 13 de febrer de 1980. En aquella ocasió jo no vaig poder anar-hi perquè estava en el servei militar però igualment, tot i que mai vaig tornar-hi, el meu nom consta com a aperturista de la via.

        dissabte, 6 de gener del 1979

        Escalada a Oliana

        Anem a Oliana per fer una inspecció de les parets, tot buscant llocs on obrir noves vies per la zona dels Esplovins on estem ja treballant en la via Alfa-Centauro. Avui fem un paréntesi en el treball d'obrir via per revisar les cingleres de la zona en busca de llocs on obrir noves vies. Passem al costat d'una agulla molt característica que ja teníem mirada des de fa força temps i aprofitem per pujar-la. És una sola tirada i no té massa dificultat (la foto de l'entrada és al cim d'aquesta agulla sense nom).