GR5: La Chalp - Château Queyras

Avui hem acabat aquesta sortida als Alps Francesos amb una etapa curta, que en realitat seria només mitja etapa, abans d'iniciar el retorn a casa. Ha estat una plàcida passejada pels boscos del Queyras i ens ha servit per retallar una mica l'etapa següent, prevista per al proper estiu, que és molt llarga.

Hem dormit a la GÌte d'étape de La Chalp, una antiga casa de pagès una mica atrotinada, però on ens van donar un bon sopar i això és el més important després d'una llarga caminada. Hem dormit en una gran tenda de campanya que tenen muntada en el pati de la casa com un annex de la gîte, amb tota comoditat.

Després d'esmorzar a la gîte hem iniciat la caminada sortint de La Chalp per un ample camí a la part superior del poble. El camí planeja pel bosc elevat sobre el fons de la vall principal. A poc a poc hem anat guanyant alçada fins arribar al poblet de Les Maisons. A baix es veia Arvieux, el poble més important d'aquesta petita vall, que dóna nom a l'estació d'esquí.

Hem seguit, ara amb una suau pujada, fins arribar al Lac de Roue, un petit estany situat en un altiplà voltat de bosc. Despés hem travessat aquest altiplà per iniciar el descens per l'altra banda en direcció a Château-Queyras. El camí baixa amb fort pendent pel bosc fins acabar a la carretera a l'entrada del poble. Abans, però, hem pogut veure el gran castell, el Fort Queyras, des de les altures.

Hem entrat en el poble per la carretera i, al peu del gran castell, hem donat per acabada l'etapa i la sortida del GR5 de l'estiu de 2021.

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

GR5: Abondance - Chésery, 2018

GR5: Novel - Abondance, 2018

GR5: S.Gingolph Novel, 2018

---

GR5: Sachas - La Chalp

Després de la jornada de descans d'ahir, avui teníem l'etapa de més desnivell de la temporada del GR5, amb més de 1.200 metres a superar. El punt de partida era la petita localitat de Sachas, als afores de Briançon, on vam acabar la darrera etapa fa dos dies. Hem iniciat la caminada travessant els carrers del poble i ben aviat hem començat a pujar per un camí que talla la pista de la Route des Ayes. Després de seguir la pista una estona l'hem deixat per pujar per un corriol pel bosc que ha acabat desembocant a la petita carretera que porta als Chalets des Ayes. 

Hem arribat als Chalets, un petit agrupament de cases amb una ermita. També hi ha un petit bar on hem recuperat forces prenent un refresc abans de reiniciar el nostre camí. Hem seguit pujant, ara suaument entre prats, fins arribar al Col des Ayes (2.477 m). 

Des del coll encara ens quedava una llarga baixada però ja es veien les instal·lacions de l'estació d'esquí d'Arvieux. Hem baixat fins al fons de la vall, on hem agafat una pista que fàcilment ens ha portat fins a Brunisard, una petita localitat turística, i poc després, ja per carretera, fins a La Clalp, on hem donat per acabada l'etapa.

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

GR5: Ref. Wills -Brévent, 2018

GR5: Samoëns -R. Wills, 2018

GR5: Chésery Samoëns, 2018

---

Ascensió al Pic de Rochebrune (3.320 m)

Avui, després de quatre etapes del GR5, tocava jornada de descans. Per això, mentre la Magda descansava i feia turisme per la ciutat de Briançon, he fet una escapada per pujar aquest cim. El Pic de Rochebrune és un cim clàssic d'aquesta zona dels Alps del Sud, en el límit entre el Briançonnais i el Queyras. La seva ascensió no és difícil encara que el tram final requereix una petita grimpada amb l'ajut d'un curt tram de corda fixa.

El punt de partida és el Col de l'Izoard (2.360 m), a on s'arriba per una bona carretera plena de ciclistes que volen imitar els corredors del Tour que tantes vegades han passat per aquí. Des del coll he agafat un camí que en pocs minuts m'ha portat al Col Perdu (2.479 m). Des d'aquest coll ja es veia el Pic de Rochebrune, ben lluny, i el llarg camí que travessa tota la vall de Laus per una extensa pedrera.

Des del coll el camí baixa una mica per iniciar després una llarga travessia, pujant suaument. Més endavant, el camí puja més dret per arribar al Col des Portes (2.915 m). El coll és més aviat una bretxa de la cresta del Rochebrune, al costat d'un gran gendarme. 

El coll està a sota mateix del cim, que des d'aquí té un aspecte inexpugnable. Hi ha un caminet que puja amb fort pendent per la pedrera en direcció al cim. El terreny és molt pedregós, un caos de pedres de totes les mides, però el camí està ben marcat i aviat he arribat a la bretxa on comença la grimpada final. 

Sobre la bretxa hi ha un petit mur vertical fisurat. La corda fixa està instal·lada en aquest mur i, amb el seu ajut, és fàcil superar aquest primer pas. Després cal seguir per la cresta, vertical en alguns punts però amb magnífiques preses que m'han permès arribar en pocs minuts al cim del Pic de Rochebrune (3.320 m). En el mateix cim, format per dues puntes bessones, hi ha dues antenes. He pujat al cim principal, el més allunyat, i he contemplat el gran panorama de muntanyes que es veia des d'aquí. El dia estava una mica núvol, de manera que el panorama no era gaire clar però he fet una panoràmica circular:

Després d'uns minuts de descans en el cim he iniciat el descens pel mateix camí, començant per la desgrimpada del tram final, i he retornat fins al Col de Izoard donant per acabada aquesta petita escapada alpina.

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Ag. Grande Sassière, 2020

Mont Ténibre, 2020

Tête de l' Enchastraye, 2019

---

GR5: Montgenèvre - Briançon - Sachas

Després de tres grans etapes pel GR5, avui tenim una etapa de transició. Des de l'estació d'esquí de Montgenèvre, el GR baixa fins a la població de Brirnçon, una ciutat força important, capital de la comarca del Briançonnais. Com que aquesta baixada és curta, hem completat l'etapa travessant tota la ciutat i pujant per l'altra banda fins a la petita població de Sachas, a l'inici de la carretera des Ayes per on segueix el GR. 

Hem sortit de Montgenèvre per la carretera N94 en direcció a Briançon. Ben aviat hem deixat la carretera per agafar un camí a l'esquerra que travessa el riu i s'interna en el bosc. El camí, aviat convertit en pista, baixa suament pel bosc fins ben a prop de Briançon, al peu del seu castell. 

Hem travessat un magnífic pont, una gran arcada de pedra que dóna accés a recinte del castell, i hem pujat fins a les portes. El GR no puja a dalt de tot sinó que deixa el castell i el barri antic a la dreta per baixar en direcció al centre de la ciutat. No hem arribat a entrar al centre sinó que el camí es desvia per un parc urbà vorejant Briançon sense passar pels seus carrers principals. 

Després de travessar el parc hem seguit el nostre recorregut, gairebé tot urbà, pels barris de l'extrarradi de Briançon. Hem arribat a Villar-St-Pancrace, una mena d'urbanització de casetes escampades, i a Sachas, petit poble a la sortida de l'anterior, on comença la carretera des Ayes i on hem donat per acabada l'etapa.

Ha estat una etapa curta i fàcil, ben diferent de les anteriors, sense massa història ni grans paisatges. Per això hem fet poques fotos i avui no tenim àlbum; només algunes fotos que hem publicat en aquesta mateixa entrada.

---

T R A C K

---

ENTRADES RELACIONADES:

GR5: Rosuel Tignes, 2019

GR5: Landry Rosuel, 2019

GR5: La Balme Landry, 2019

---

GR5: Plampinet - Montgenèvre

Gran etapa del GR5 que supera un coll de força altitud, el Col de Lauze (2.529 m), per on arribem a l'estació d'esquí de Montgenèvre, a la frontera italiana. Hem sortit de Plampinet, una petita localitat situada a la Vall de La Clarée, iniciant la pujada per la pista dels Acles, una pista que puja per la vall del mateix nom amb diverses llaçades. Hem passat al costat d'un búnker, record de la segona guerra mundial, y per l'Oratori de Sant Roc, una capelleta a peu de camí, abans d'arribar als Chalets des Acles.

Es tracta d'una petita agrupació de cases, granges o cabanes de pastor, situada en un eixamplament de la vall. Hem pres una vall secundària, el Ravin de l'Opon,  per on un bon camí ens ha portat fins al Coll de Dormillouse (2.445 m). Des d'aquest punt ja es veia ben a prop el coll principal, el Col de Lauze (2.529 m), a on hem arribat després d'una curta travessia. 

Des del coll hem pogut gaudir d'una extraordinària panoràmica del massís dels Écrins, dominada pels seus dos quatremils, la Barre des Écrins i la Dôme de Neige. A l'altra banda teníem al davant el Mont Chaberton i moltes més muntanyes, a més de les instal·lacions de l'estació d'esquí de Montgenèvre.

Hem iniciat el descens per un camí entre prats que aviat s'ha convertit en una pista per on hem baixat recorrent les instal·lacions de l'estació d'esquí fins a la sortida de la vall, on hem arribat a la carretera internacional N94 a pocs metres de la frontera italiana. Finalment, seguint la carretera, hem arribar en pocs minuts fins a Montgenèvre, on hem acabat l'etapa.

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

GR5: Bonnenval Termignon, 2020

GR5: V. d'Isère Bonneval, 2020

Dôme de Neige, 2004

---

GR5: Vallée Etroite - Plampinet

En aquesta nova etapa del GR5 pels Alps Francesos hem deixat enrere la Vallée Etroite per entrar a la Val de la Clarée, una vall que també vam recórrer quan l'any 2007 vam venir a fer esquí de muntanya a la zona del Mont Thabor.

Hem dormit molt bé al refugi Tre Alpine de la Vallée Etroite i després d'un bon esmorzar hem iniciat la caminada.  El camí, molt ben traçat, puja pel bosc fent llaçades amb fort pendent fins que surt del bosc en una zona de grans prats. Al fons, per darrere nostre, es veia el Mont Thabor i a la seva dreta els Tres Reis, una gran muntanya rocosa. 

Hem arribat al Col des Thures (2.194 m), un coll ample i poc marcat però amb un extens panorama. En aquest coll hi havia la frontera entre Itàlia i França fins al 1948, quan la Vallée Etroite va passar a França. Al costat del coll hi ha un petit estany. Ens hem aturat uns minuts mentre contemplàvem, a l'altra banda del coll, les siluetes de moltes més muntanyes retallades a l'horitzó.

Hem iniciat la baixada pel Vallon des Thures, a l'altra banda del coll, fins arribar a la cabana de pastors del mateix nom. Després, el camí baixa fent llaçades pel bosc. Hem passat al costat d'una curiosa agulla que apareix de sobte al mig del bosc: la Chaminée de Fée. Després, el camí segueix baixant suaument pel bosc fins arribar al fons de la vall.

Hem travessat el riu de la Clarée pel Pont des Armands i hem completat l'etapa baixant per una pista que passa al costat d'un càmping abans d'arribar a Plampinet, un petit poble de muntanya on hem acabat l'etapa.

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Col du Valon, 2007

Rocher de la G. Tempête, 2007

Refugi de Drayères, 2007

---

GR5: Valfréjus - Vallée Etroite

Hem iniciat la temporada 2021 del GR5 amb una gran etapa, deixant enrere la Maurienne i entrant en el Briançonnais. El GR5 és el camí que recorre els Alps francesos des de la riba sud del Lac Léman fins al Mediterrani, en el límit sud dels Alps Marítims. Ahir a la tarda vam arribar a Valfréjus, una petita estació d'esquí situada sobre la població de Modane. Ens vam allotjar en una mena d'alberg anomenat BodyGo i al matí, després d'un bon esmorzar, hem iniciat la caminada.

Hem sortit de l'estació d'esquí per una petita pista que puja per la vall, passant al costat de diverses bordes escampades per la muntanya. Més amunt hem passat al costat d'unes antigues instal·lacions militars, les restes d'uns búnkers de la Segona Guerra Mundial.

Després ham passat per una petita presa i alguna borda més abans d'entrar a la part superior de la vall on aquesta s'obre formant grans prats. Al fons es veia la paret rocosa del Cheval Blanc, un dels cims més característics de la zona. També hem vist, traient el cap darrere del Cleval, el cim del Mont Thabor amb la petita ermita de pedra instal·lada en aquel cim de més de 3.000 metres. Era inevitable recordar l'ascensió al Mont Thabor que vam realitzar l'any 2007, la primera vegada que vam fer esquí de muntanya a la serralada alpina.

Hem superat el darrer tram de pujada per un camí entre prats, arribant al Col de la Vallée Etroite (2.434 m). Poc abans hem deixat a la dreta el camí que porta al refugi Mont Thabor, que es veia ben a prop una mica elevat sobre el nostre camí. En el mateix coll hi ha un petit estany i en el punt més alt una creu de fusta.

La Vallée Etroite és una vall molt singular. És territori francès encara que les seves aigües alimenten la conca del Po, el gran riu dels Alps Italians. Fins al 1948 la Vallée Etroite, Valle Streta per als italians, era territori italià però com a conseqüència de la Segona Guerra Mundial va passar a domini francès. De totes maneres, la sortida natural de la vall és per la part italiana i a l'únic nucli habitat de la vall l'italià és la llengua habitual.

Després de descansar una mica en el coll i menjar una mica, hem iniciat el descens per la Vallée Etroite. Un llarg camí per prats fins al fons de la vall, on hem travessat el Pont de la Fonderie acabant el recorregut d'avui per un bon camí entre boscos.

Hem arribat a les Granges de la Vallée Etroite on hi ha un parell de refugis que ofereixen allotjament i avituallament. Ens hem instal·lat en el refugi Tre Alpini que ja coneixíem de la nostra darrera estada en aquesta vall quan, vam baixar del Mont Thabor.

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

GR5: Modane - Valfréjus, 2020

GR5: Termignon - Modane, 2020

Mont Thabor amb esquís, 2007

---

Tornem a la Mina de Ca n'Alemany

Hem tornat a la Mina de Ca n'Alemany, una cavitat que ja havíem visitat en dues ocasions en els darrers temps, però aquesta vegada amb nens. És una activitat fàcil i curta però al mateix temps sorprenent, ja que és difícil imaginar que en un lloc tan poc singular, gairebé urbà, com és l'entorn de Sant Jeroni de la Murtra hi hagi una cavitat com aquesta.

Es tracta d'una antiga mina de captació d'aigua que servia per abastir la masia i els camps de Ca n'Alemany. Avui la masia està enrunada i la mina abandonada però al fons de la galeria de 128 metres encara regalima l'aigua freàtica inundant la galeria.

Hem sortit del centre sociosanitari del Carme i en poc menys de mitja hora hem arribat a l'entrada de la mina. Ens hem canviat el calçat i hem entrat a la galeria. Avui el nivell d'aigua era una mica més baix que la darrera vegada que vam visitar la cavitat però la galeria estava encara totalment inundada. 

Hem recorregut tota la galeria fins a la sala final, plena de concrecions blanques, i els nens han gaudit d'un entorn sorprenent que no imaginaven trobar aquí. Amb els peus molls hem sortit de la mina després de l'exploració i hem tornat a casa satisfets d'haver explorat un dels racons més amagats de Badalona.

Avui no hi ha àlbum perquè hem fet poques fotos però hem fet un petit vídeo amb algunes escenes de l'exploració de la mina.

---

T R A C K

---

ENTRADES RELACIONADES:

Cova dels Regals, 2021

Les coves de Formentera, 2020

Torrent dels Abadals, 2019

---

GR92: Torroella de Montgrí - L'Escala

Avui hem completat una activitat que teníem pendent des de fa força temps. Quan el grup del GR va fer el recorregut del GR92, que va començar l'any 2008, jo vaig faltar a algunes de les sortides, de manera que no havia completat el recorregut d'aquest GR. Posteriorment he anat recuperant les etapes que em faltaven i avui, finalment, he recorregut la darrera de les etapes que tenia pendents, de manera que ja he completat aquest magnífic GR, que recorre tot el litoral mediterrani. En realitat he completat únicament la part catalana d'aquest camí, des de Portbou fins a Ulldecona. El camí segueix fins a Tarifa però nosaltres, per raons logístiques, només ens vam plantejar arribar a Ulldecona.

Tot el GR92 l'hem fet en sentit nord-sud però avui hem fet una excepció i l'hem recorregut en sentit invers. En aquest calorós més de juliol ens ha semblat millor fer-ho així per dues raons:

- La pujada al Castell de Montgrí, única pujada important del recorregut, l'hem fet de bon matí, abans que la calor fos més intensa i ens fes suar la cansalada pels àrids pendents del Montplà i el Montgrí.

- Fent la caminada en aquest sentit, hem acabat al costat del mar i no a l'interior, de manera que hem pogut prendre un bany refrescant quan hem acabat la caminada.

Hem arribat de bon matí a Torroella de Montgrí i hem iniciat la pujada en direcció al castell, visible des de qualsevol punt de la vila. L'antic camí, amb algun tram empedrat, ens ha portat fins al Coll de la Creu (199 m) i amb quatre revolts ens ha pujat fins al Castell de Montgrí (303 m).  El castell està molt ben conservat i és impressionant. Des del cim del turó que ocupa el castell, catalogat a la llista dels "centcims", hem pogut veure un gran panorama empordanès.

Hem baixat per la banda oposada fins a un coll i hem tornat a pujar fins al Montplà, una muntanya bessona del Turó del Castell, amb un cim format per un extens altiplà. Hem baixat per l'altra banda prenent una llarga pista pel bosc. Hem passat al costat de dues curioses construcciones, antics forns de calç i, després d'una llarga caminada entre pins, hem arribat a un mirador sobre el mar. En el mateix mirador hi ha les restes d'una antiga bateria de costa amb els seus búnkers.

A partir d'aquest punt el camí ressegueix la costa fins a la Cala Montgó. Malgrat que aviat hem vist la cala, amb una multitud de banyistes, el camí no és curt, ja que puja i baixa per l'accidentada costa d'aquest sector. Finalment hem aribat a Cala Montgó i, després d'hidratar-nos prenent un refresc a la guingueta de la platja, hem seguit el nostre camí.

El GR resegueix la costa fins a la Platja de Riells, on hem pres un bany de mar, i després, pels carrers de la vila, fins al centre de l'Escala on hem agafat un taxi que ens ha retornat a Torroella de Montgrí.

---

ÀLBUM   DE   FOTOS  -  TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Castell de Montgrí, 2010

GR92: Torroella - Begur, 2009

BTT pel Montgrí, 2006

---

Ascensió a la Peña Foratata (2.341 m)

Després de cinc intenses jornades de muntanya pel Pirineu Francès, avui tocava tornar a casa. Abans de tornar, però, hem volgut arrodonir la sortida amb una activitat relativament curta que ens venia de pas: la Peña Foratata de Sallent de Gállego.  La Foratata és una muntanya molt característica que s'aixeca a sobre mateix de la població de Sallent. És un gran penyassegat amb aspecte inexpugnable però la via normal busca el punt feble de la muntanya arribant al cim amb una petita grimpada que no passa del segon grau.

Hem sortit de Gourette, on hem passat els tres darrers dies i, després d'un curt trajecte per carretera, hem passat el Portalet entrat al Valle de Tena. Hem pujat fins a la part alta de Formigal, al costat d'un gran hotel, on comença el camí de la Foratata.

El camí, inicialment marcat com a PR, puja pels prats, sota la impressionant paret sud de la Foratata, fins arribar al coll del Forato oh hem deixat el PR prenent un corriol a la dreta. El camí s'enfila per la carena i aviat hem començat a veure un extens panorama. La situació de la Foratata, separada de la carena principal dels Pirineus i al centre de l'àmplia Vall de Tena, li garanteix unes grans vistes sobre el Palas, el Balaitús, els Picos del Infierno, la Collarada, la Peña Telera, el Bisaurin... 

El camí puja per un llom i resseguex la carena que porta a la Foratata. Hi ha un parell de passos singulars amb petits equipaments, un clable d'acer i uns esglaons d'acer, abans d'arribar a la bretxa, un petit coll situat entre la Foratata i el seu cim inferior.

Des de la bretxa hem baixat per una canal molt dreta per la vessant oposada, la que dóna a Formigal, fins arribar a una cornisa que talla la paret sud de la Foradada. Un caminet per aquesta cornisa ens ha portat fins al peu de la cara sudest, per on cal fer la grimpada final.

Hi ha unes marques de pintura vermella que ens guien durant tot aquest tram i unes cordes fixes en els punts més delicats. El pas clau el trobem al principi de tot, quan cal pujar amb l'ajut d'una corda fixa i després fer un petit flanquejament a l'esquerra. No és difícil però sí espectacular.

Superat el pas inicial cal seguir per un sistema de canals, ja més fàcils. Hi ha algun pas equipat amb cordes i diverses assegurances al llarg del recorregut, que ens porta fins al cim de la Peña Foratata (2.341 m).

El cim és realment panoràmic, al mig de la vall i voltat de muntanyes. Feia molt bon dia, de manera que hi hem estat una bona estona. Hem menjat una mica, hem fet volar el dron i hem fet una panoràmica circular:

Després hem iniciat el retorn pel mateix camí, desgrimpant, fent algun ràpel en els passos més compromesos i després caminant de retorn a Formigal on teníem els cotxes. Finalment hem acabat la jornada i la sortida de sis dies als Pirineus menjant un plat combinat en un bar de sallent.

I aquí teniu un vídeo amb algunes escenes d'aquesta activitat. Ha estat produït per NONSTOP i cedit per als seguidors del Blog de Muntanya:

---

ÀLBUM   DE   FOTOS  -  TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Peña Telera, 2015

Ascensió a l'Anayet, 2010

Picos del Infierno, 1983

---

Ascensió al Gran Gabizos (2.692 m)

El Gran Gabizos es un altre cim ignorat. La seva altitud relativament baixa i la dificultat del seu accés fan que sigui poc freqüentat però ens ofereix una gran activitat de muntanya per una vall solitària i amb l'atractiu de la seva cresta, que és fàcil però dóna caràcter a l'ascensió.

Avui el temps tampoc era bo. La previsió no marcava pluja però sí boira i núvols de manera que, tot i la bellesa de l'ascensió, especialment la cresta, no hem pogut admirar el gran panorama que es veu normalment des d'aquest cim.

Des del nostre apartament a Gourette hem fet el curt recorregut en cotxe fins al Col d'Aubisque. Poc més enllà, després dels dos túnels, hem deixat el cotxe en un petit replà a peu de carretera. El camí comença a la mateixa carretera i puja amb fort pendent pel bosc amb una infinitat de girs. Després d'una bona estona de pujada, pel camí enfangat i relliscós, hem sortit del bosc. El camí segueix amb forta pujada pels prats fins que la vall s'obre formant un altiplà on hi ha una cabana de pastors, la cabana de Larue.

Hem saludat els pastors que viuen a l'estiu en aquella cabana solitària i hem seguit amunt. A partir de la cabana el camí ja no està tan definit però, amb l'ajut del GPS i seguint algunes fites i traces de camí, hem seguit pujant muntanya amunt. La cabana està en una mena de circ; el camí busca el pas cap a la dreta, en una zona de grans blocs. Gairebé sense camí, hem superat aquest tram i deprés hem girat a l'esquerra orientant-nos ja en direcció al cim. 

La boira ho tapava tot però quan ens faltava poc per arribar a l'inici de la cresta ha començat a obrir-se, mostrant-nos per primera vegada el cim, marcat per una gran fita. Hem arribat a un petit coll molt poc marcat, ja a la cresta del Gran Gabizos (Cresta de les Taillades Blanques).

La part final de l'itinerari recorre aquesta magnífica cresta, fàcil però espectacular. Hi ha rastres de camí i algunes fites que ens guien per trobar els millors passos, evitant els trams més difícils de la cresta. Hi ha un parell de trams molt singulars en els que la cresta és com un pont de roca blanca, horitzontal i ben fàcil però amb estimballs a banda i banda. 

Finalment hem arribat al cim del Gran Gabizos (2.692 m), envoltats per la boira. Ens hem aturat una bona estona en el cim, menjat una mica i esperant per veure si en algun moment s'obria la boira mostrant-nos el gran panorama que es veu normalment des d'aquí. No hem tingut sort i, després d'una llarga espera, hem iniciat el retorn pel mateix camí.

I aquí teniu la pel·lícula de la jornada. Ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els seguidors del Blog de Muntanya. 

---

ÀLBUM   DE   FOTOS  -  TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Cresta de los Veteranos, 2017

Ascensió al Vallibierna, 2014

Cresta de las Espadas, 2012

---

Ascensió al Pic de Ger (2.613 m)

El Pic de Ger és el cim principal del massís calcari d'Eaux Bonnes. És una ascensió clàssica des de l'estació d'esquí de Gourette, fàcil però amb un desnivell considerable. Avui la previsió del temps no era bona, encara que no s'esperaven pluges al matí però sí núvols i boira. 

Hem passat la nit a un apartament de Gourette, de manera que no hem hagut de fer cap desplaçament per arribar al punt de partida. Després d'esmorzar a l'apartament hem iniciat l'ascensió per una pista asfaltada en direcció sud.

La primera part del recorregut passa per les pistes d'esquí, desertes a l'estiu, alternant trams de pista amb petits camins que tallen les pistes sempre amunt. Hi ha diversos corriols senyalitzats que són utilitzats pes ciclistes que pugen amb el telecadira i baixen amb la BTT pels diversos camins que porten a la vall.

Hem seguit diverses pistes, voltats per la boira i entre els remuntadors mecànics de l'estació, fins arribar al final del telecadira Plaa Segouné. Aquí comença una petita zona plana, un altiplà, que té el mateix nom que el telecadira. A partir d'aquest punt tot és difrent. Deixem enrere les instal·lacions mecàniques i les pistes per entrar en un món nou, un món de muntanyes calcàries d'aspecte dolomític.

Hem travessat l'altiplà i hem seguit pujant per un bon camí, senyalitzat amb fites, fins entrar en una petita vall penjada ocupada per uns estanys, els Lacs du Plaa Seguoné. Hem deixat ells llacs a baix, al fons de la valleta, mentre el camí s'enfilava per una pedrera fins al Col du Plaa Segoulé (2.445 m). 

Només ens quedava la part final per arribar al cim, que encara no es veia. Una llarga travessia de flanc ens ha portat fins a un petit coll des d'on hem pujat a la cresta final per on hem arribat, sense cap dificultat, fins la cim del Pic de Ger (2.613 m).

La boira ho tapava tot i només, en algun moment, una finestra a la boira ens permetia veure alguna part de les muntanyes properes. Com que no teníem pressa, hem estat una bona estona en el cim menjant una mica i esperant a veure si en algun moment s'obria la boira i ens permetia veure el gran panorama que normalment es veu des d'aquest cim. No hem tingut sort. La boira no ens ha deixat en cap moment, de manera que no hem pogut fer fotos panoràmiques ni fer volar el dron.

Finalment ens hem convençut que l'espera era inútil i hem iniciat el retorn pel mateix camí de pujada. La boira ens ha acompanyat durant tota la baixada, més espessa com més baixàvem, i quan ja arribàvem a Gourette han caigut quatre gotes. Poc després, quan ja estàvem a l'apartament, ha caigut un bon xàfec que ens ha fet alegrar-nos per la sort que havíem tingut de poder fer l'ascensió sense acabar remullats.

I aquí teniu un vídeo amb algunes escenes d'aquesta activitat. Ha estat produït per NONSTOP i cedit per als seguidors del Blog de Muntanya:

---

ÀLBUM   DE   FOTOS  -  TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Ascensió al Maou, 2020

GR10: Gourette Arrens, 2005

GR10: Gabas Gourette, 2005

---