dissabte, 24 d’octubre de 2020

Ascensió al Pic d'Auriol (2.695 m)

Pic d'Auriol
El Pic d'Auriol és un d'aquells tresors amagats que té l'Ariège. És un cim molt poc visitat; de fet, ni tan sols hi ha un camí que hi pugi. Encara que no és difícil ni especialment llarga, l'ascensió a l'Auriol és tota una aventura, especialment si es puja per la cresta sud, una petita grimpada que dona caràcter a l'ascensió.
Hem iniciat la caminada en una corba de la carretera que baixa del coll de Puymorens a l'Hospitalet-près-l'Andorre. Després de recórrer un tram de l'antiga carretera, ara tallada, hem agafat un camí que ben aviat ens ha portat fins al GR107, que puja des de l'Hospitalet i més endavant a una variant d'aquest mateix camí, que puja per la vall de Bésines. El camí puja per un magnífic bosc, ara amb tots els colors de la tardor, recorrent la vall fins poc abans de la presa de Bésines.
Hem arribat fins a la cabana de Bésines, un refugi lliure al costat de la presa, i hem deixat el GR per iniciar l'ascensió, ja sense camí. No hem triat el millor itinerari i hem hagut de travessar una zona de grans blocs que ens ha complicat una mica l'ascensió però aviat hem arribat a una zona herbosa per on, encara sense camí, hem pujat muntanya amunt.
Després d'una bona estona de pujada, buscant els millors passos pel pendent herbós, hem arribat a una zona menys pendent i hem pujat per una valleta a la dreta fins a un petit coll, inici de la cresta sud de l'Auriol. Hem pujat la primera part de la cresta seguint alguna traça de camí i alguna fita, evitant els trams rocosos, fins que hem arribat a l'esperó final. Es tracta d'un petit tram de cresta, sense massa dificultat però aèria, que hem grimpat directament. Hi havia neu en alguns racons perquè ahir al vespre va caure una enfarinada, però el fil de la cresta estava net i hem superat el petit esperó sense problemes. 
Hem arribat al cim del Pic d'Auriol (2.695 m) voltats d'un gran panorama. Aquest cim està separat de la carena principal dels Pirineus i té grans vistes. Hem gaudit d'una gran vista, des de la Pica d'Estats fins al Canigó, passant per les muntanyes d'Andorra. Hem fet les fotos de cim, una volada de dron i la panoràmica circular:

Després d'estar una estona al cim gaudint del panorama i menjant una mica, hem iniciat el descens. No hem desgrimpat la cresta sinó que hem baixat directament pel centre de la gran pala herbosa. No hi ha camí i l'herba mullada era bastant relliscosa, però en poc temps hem baixat la part superior de la pala fins enllaçar amb l'itinerari de pujada per on hem retornat al punt de partida.
Aquesta vegada hem encertat millor l'itinerari, evitant el tram de grans blocs que ens havia complicat les coses a la pujada i hem arribat sense dificultat al GR i finalment al punt de partida on havíem deixat el cotxe.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog:



ENTRADES RELACIONADES:
T. Mercader i
Querforc, 2019
GR107: Porta -
Mérens, 2015
GR10: Bésines
La Perxa, 2009

dimecres, 21 d’octubre de 2020

Cresta del Sol

La Cresta del Sol
La Cresta del Sol és una activitat combinada d'escalada, excursionisme i via ferrada, que hem fet en una interessant sessió matinal. El dia era gris i amenaçava pluja però la previsió de la méteo assenyalava molts núvols encara que sense pluja i així ha estat. La cresta està al costat del pantà de la Llosa del Cavall, a la Vall de Lord, ben a prop de Sant Llorenç de Morunys.
Hem deixat el cotxe en una petita explanada al costat de la carretera i hem iniciat l'aproximació a l'inici de la via. Son uns 45 minuts de caminada per un corriol, en alguns punts desdibuixat. El camí s'enfila per sobre d'un túnel de la carretera fins enllaçar amb una petita pista que aviat torna a ser un corriol per on, travessant el bosc, hem arribat fins a una bretxa on comença el recorregut de la cresta.
La primera part de la cresta és una fàcil grimpada, que hem recorregut sense corda, tot i que tenia algun petit pas aïllat d'escalada. En bona part del recorregut hem seguit un caminet que ens ha facilitat l'aproximació. Finalment hem arribat a un mur on hem vist alguns parabolts. Aquí comença la via d'escalada.
Hem superat dues tirades d'escalada, amb molt bona roca i ben assegurades, fins arribar a un replà amb un parell de pins de bona mida que ens han servit per muntar la reunió. La tercera tirada és el pas clau de la via. Cal superar un pany de paret ben vertical, encara que amb magnífiques preses i ben assegurada. Superat aquest pas, la dificultat decreix fins arribar, amb una reunió intermèdia, a un petit cim de la cresta on acaba el primer i principal sector d'escalada.
Després de completar aquest sector hem seguit la cresta durant un llarg trajecte de transició. És un tram sense especials dificultats que hem fet sense corda, aprofitant alguns trams de corriols i fent alguna petita grimpada fins arribar a la base del mur final. Hem superat l'última tirada de la via, també amb una roca excel·lent, arribant al cim final on acaba el recorregut de la cresta.
Un cop completada l'escalada ens quedava el retorn al punt de partida, un interessant recorregut pels boscos de la Vall de Lord amb una mica de tot. Hem començat baixant per la vessant nord, vorejant la cresta fins a una bretxa on hem passat a l'altra banda iniciant el descens per una canal ben dreta. La canal comença amb fort pendent però aviat es va suavitzant i es converteix en un camí desdibuixat senyalitzat amb fites. 
Hem passat per sota d'un curiós bloc de pedra, encastat en forma de pont, i hem arribat a una canal rocosa on hi ha una instal·lació de ràpel. Hem fet un ràpel d'uns 30 metres i hem seguit baixant pel caminet. Al cap de poc hem trobat les primeres instal·lacions de la petita via ferrada, un cable de vida i alguns esglaons de fusta fixats amb estaques d'acer.
La via ferrada està en un estat deplorable, gairebé ruïnós, però és ben poca cosa i l'hem superat sense massa problema. El punt més singular és una mena de passarel·la metàl·lica descendent que dóna molt poca seguretat però, si més no, ha aguantat el nostre pas sense col·lapsar definitivament. Després cal baixar un pany de paret amb esglaons, aquests amb aspecte sòlid i segur.
Superada la ferrada ruïnosa, hem arribat a una petita pista per on hem baixat arribant en poca estona al punt de partida.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada, amb les millors imatges d'aquesta sortida. Ha estat produïda per Mountain Films amb la col·laboració de Quercus Films i Nonstop.



ENTRADES RELACIONADES:

Cresta del
Gall, 2020
Cresta del
Pedraforca, 2019
Cresta del
Ferran, 2018