La via ferrada Mariano Bianchi al Cristallo di Mezzo era una assignatura pendent per a nosaltres. Fa tres anys, en la nostra darrera visita a les Dolomites, ja volíem fer aquesta via ferrata, una de les més clàssiques del massís. En aquella ocasió ens va caure una petita nevada mentre pujàvem per la gran pedrera de la Forca Staunies i quan vam arribar al coll feia un vent fort i gelat, de manera que vam deixar la ferrata per a millor ocasió i vam anar directament al Sentiero Dibona que era la segona part de l'activitat prevista.
Fins fa pocs anys hi havia un petit telecabina que portava a la Forca Staunies i evitava la dura pujada per la pedrera. Ara aquesta instal·lació està tancada i per arribar a l'inici de la via cal superar gairebé 800 metres de desnivell per una canal pedregosa que recorda, multiplicada per 2, la tartera del Pedraforca en els bons temps.
La part positiva del tancament de la instal·lació és que quan hi havia remuntador mecànic la Marino Bianchi era una de les ferrates més populars de les Dolomites, sempre plena de gent. El tancament del remuntador ha acabat amb la massificació i ara només els més agosarats remunten els 800 metres de la pedrera per recórrer aquesta magnífica ferrada.
Després d'un magnífic esmorzar al Son Forca hem iniciat el nostre recorregut baixant a l'estació inferior de l'antic telecabina, on comença el camí de la Forca Staunies. Hem agafat un bon camí que, a poc a poc, va pujant per la pedrera. A mesura que pujàvem el camí era menys marcat i el pendent més gran, obligant-nos en algun punt a caminar a quatre grapes.
Tot i les incomoditats del camí, avui ens ha semblat més fàcil i curt que en l'anterior ocasió; feia bon temps i estàvem mentalitzats per al terreny que havíem de recórrer.
Abans dels que havíem calculat, hem arribat a la Forca Staunies i hem pujat al refugi Lorenzi, molt proper. El refugi està tancat i la instal·lació es comença a veure ruïnosa però la terrassa panoràmica encara ens ofereix unes grans vistes, de les que hem gaudit mentre ens equipàvem per a la ferrada i menjàvem alguna cosa.
La ferrada està molt ben equipada i la dificultat és moderada. Hi ha dos trams amb escales metàl·liques i un parell de passos verticals però ben equipats que superen els trams més drets.
Hem superat tots els passos sense problemes i hem arribat al cim del Cristallo di Mezzo (3.154 m). Hem quedat una mica desconcertats perquè la creu de cim no està en el punt més alt sinó en un replà situat pocs metres més avall, però hem fet fotos en els dos cims, el real i l'oficial.
El panorama era molt extens però una mica tapat pels núvols. Hem reconegut, entre moltres altres muntanyes, el Pelmo, les Tofanes, la Croda Rosa i les Tre Cime de Lavaredo. Hem fet una panoràmica circular:
Després de passar una bona estona en el cim fent fotos, menjant i fent volar el dron, hem iniciat el retorn. La primera part de la baixada es fa per un camí alternatiu, un camí equipat que ens ha portat aproximadament al punt mig del recorregut d'anada, evitant els passos més verticals. Després hem completat el descens per la mateixa ferrada de pujada fins al refugi Lorenzi.
La baixada de la pedrera és llarga però, evidentment, més fàcil que la pujada. Després hem passat pel refugi Son Forca a recollir el material que havíem deixat i hem baixat caminant fins al Passo Tre Crocci on teníem el cotxe.
Després ens hem desplaçat fins a la població de Vodo di Cadore on tenim un partament llogat que serà la nostra base d'operacions per als dies que ens queden per passar a les Dolomites.
I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. Ha estat produït per Mountain Films i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:
ENTRADES RELACIONADES:
Sentiero
Dibona, 2019 |
Via ferrada
Averau, 2018 |
Sentiero
Dibona, 2004 |
