Via ferrada de la Cascada de Fanes

Una nova jornada de transició, després de l'ascensió ahir del Sorapis. Avui havíem de baixar del refugi San Marco i pujar al refugi Son Forca, des d'on demà farem una nova ascensió. De pas, hem volgut fer alguna activitat curta que ens permetés agafar el telecadira per pujar al refugi abans que el tanquin. No teníem temps de fer una activitat llarga i, després de descartar altres activitats més atractives però massa largues, ens hem decidit per la via ferrada de la Cascada de Fanes.
És una activitat d'iniciació, una ferrada molt fàcil però que té l'atractiu d'un pas pel darrere d'una cascada de gran cabal. En realitat són dues ferrades (Giovanni Barbara i Lucio Dalaiti) però no hem sabut on començava una i acabava l'altra.
Hem esmorzat al refugi San Marco i hem iniciat la baixada pel mateix camí per on vam pujar fa dos dies. Gairebé tot el camí és una àmplia pista per on hem baixat còmodament fins al Parco Neve Sole, als afores de San Vito de Cadore, on teníem el cotxe.
Hem fet el trajecte en cotxe fins a Cortina d'Ampezzo i des d'allà, per la carretera 51, fins a l'aparcament situat a l'entrada del Parco Naturale delle Dolomiti d'Ampezzo, poc més amunt de la població de Fiames, on hem deixat el cotxe.
L'aproximació a la via ferrada és una curta passejada de poc menys d'una hora pel camí senyalitzat amb el número 10. Al final hi ha una petita àrea de picnic on ens hem equipat per iniciar el recorregut.  El punt més característic de la ferrada està gairebé al principi. Un gran salt d'aigua que cal passar pel darrere; un pas espectacular però sense cap dificultat.  Després hem seguit per un camí equipat fins trobar un mur que calia baixar amb l'ajut d'uns esglaons metàl·lics. Després hem travessat el riu per un pont i hem iniciat la remuntada per un camí equipat fins arribar al punt de partida on acaba la ferrada.
Hem desfet el camí d'aproximació i hem agafat novament el cotxe per desplaçar-nos fins a Rio Gere per agafar el telecadira que ens ha pujat a les proximitats del refugi Son Forca on ens hem allotjat.
La pel·licula de la via ferrada de la Cascada de Fanes està en fase d'edició en els laboratoris de Mountain Films. Tan aviat com estigui acabada la publicarem aquí:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

VF Foradada del Toscar, 2018

VF Averau i Nuvolau,  2018

Caminito del Rey, 2017

---

Ascensió al Sorapis (3.205 m)

Una gran ascensió a un dels gegants de les Dolomites. La Punta Sorapis és el punt més alt del massís del mateix nom i és una muntanya ferètsega i solitària. L'ascensió al Sorapis, tot i que no és difícil, és obligada i compromesa. La via normal supera la verticalitat de la roca amb un itinerari intel·ligent, que va buscant els punts febles de la muntanya per superar-la sense que la dificultat sigui excessiva. En resum, una ascensió de gran bellesa en un indret solitari i salvatge.
A dos quarts de cinc ha sonat el despertador en el magnífic refugi San Marco. La Tània, guardessa del refugi, ens havia deixat preparat un bon esmorzar. Poc després de les cinc sortíem en direcció al cim. La primera part de l'itinerari és un camí que puja per un barranc resseguint un torrent. Tot i el fort pendent, el camí està ben traçat i es puja amb facilitat. Hem arribat a la Forcella Grande (2.255 m), una àmplia collada que dóna entrada a una vall verda. Al davant teníem la Torre dei Sabbioni, una gran agulla on hi ha diverses vies d'escalada, i al fons ja es veia el cim de la Punta Sorapis.
El camí segueix planer entre prats per anar a buscar la valleta que porta a la cara est del Sorapis per on hem de pujar. Hem entrat a la valleta, tancada al fons pels cingles que cauen del Sorapis, que des d'aquí semblaven inexpugnables. Ben aviat hem vist, enlairat a l'esquerra, el refugi bivac Slataper pintat de rosa. L'itinerari no passa pel refugi però ens hem volgut desviar una mica per veure'l i fer quatre fotos.
Des del refugi hem baixat una mica per situar-nos a una gran pedrera que porta a l'inici de la grimpada. Hem pujat amb certes dificultat per la pedrera inestable, que ens recordava la tartera del Pedraforca en altres temps. Algunes traces de camí ens han ajudat a superar el tram més dret i inestable fins arribar a peu de paret en el punt, marcat amb pintura vermella, on comença l'escalada.
Hem superat un pas inicial de certa dificultat des del fons d'una rimaia i després, ja fàcilment, hem flanquejat a l'esquerra fins al peu de la xemeneia característica. Aquest és el pas clau de l'ascensió perquè cal superar un bloc encastat a la canal que forma un petit desplom. Una corda de nusos ens ha ajudat a superar el pas, que hem fet encordats.
Després l'itinerari, ja més fàcil, fa un llarg flanquejament a l'esquerra seguint una cornisa, al final de la qual supera uns passos més drets, grimpant sobre bona roca per agafar una altra cornisa a la dreta que ens porta al peu de l'ampla canal que porta directament al cim. En aquest llarg flanquejament hem travessat algunes congestes però, tot i que no portàvem grampons, la travessia no tenia especial dificultat.
Finalment hem grimpat la part final, relativament fàcil però amb alguns passos compromesos, arribant al cim del Sorapis (3.205 m). Gran panorama, dominat per l'Antelao, el Pelmo, la Civetta i el Cristallo. Hem estat una estona al cim, fent fotos i menjant una mica, i hem fet una panoràmica circular:

Després hem iniciat la baixada, pel mateix camí de pujada. El pas del bloc encastat l'hem baixat en ràppel, ja que hi havia una bona instal·lació que ens ha facilitat la feina, i hem arribat sense novetat al refugi San Marco on hem passat una segona nit. Després del sopar, magnífic, la Tania ens ha convidat a uns xupitos de licors casolans per celebrar l'èxit d'aquesta gran jornada de muntanya.
La pel·licula del Sorapis està en fase d'edició en els laboratoris de Mountain Films. Tan aviat com estigui acabada la publicarem aquí:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Ascensió al Mont Viso, 2016

Pointe de la Réchasse,  2013

Aiguille de Gouter, 2013

---