dissabte, 24 d’abril del 2021

Ascensió al Cap dels Agols (2.680 m)

Cap del Agols
Hem tornat a Andorra, que actualment és l'únic sector dels Pirineus al que podem anar lliurement. Aquesta vegada l'objectiu era un cim molt desconegut i sense massa entitat però que ofereix un magnífic panorama i ens ha donat l'oportunitat de gaudir novament dels Pirineus després de tants confinaments i limitacions de moviments. 
Ahir al vespre vam arribar a Andorra i ens vam allotjat en el càmping Casal de Canillo. De bon matí, després d'esmorzar en el càmping, hem pujat per la carretera dels Cortals d'Encamp fins a la desviació que porta a Engolasters. A pocs metres d'aquesta bifurcació hem deixat els cotxes en el pàrquing de Les Pardines. Hem agafat un camí senyalitzat en direcció al Cap dels Agols, una petita pista que, amb fort pendent, s'endinsa en el bosc. 
Avui portàvem raquetes de neu però aviat hem vist que la neu quedava molt amunt, de manera que hem iniciat la caminada amb les raquetes a l'esquena mentre pujàvem a poc a poc pel camí. Després d'un bon tram de pujada hem arribat a una bifurcació de camins. Hem deixat a l'esquerra el camí del Serrat de Montuell, per on després baixaríem, i hem seguit pel camí del bosc, sense neu però amb alguna clapa de gel, fins al Refugi dels Agols.
Es tracta d'un refugi lliure amb lliteres, bancs, taula i una magnífica llar de foc. Ens hem aturat uns minuts per esmorzar abans de seguir pujant. A partir del refugi ja hi havia neu amb certa continuïtat però aquest neu tenia la consistència justa perquè no fos necessari utilitzar les raquetes ni els grampons. L'itinerari, senyalitzat amb alguna fita i les característiques marques grogues rodones dels camins andorrans, puja pel fons de la vall fins que aquesta vall es tanca. Aleshores ens hem desviat cap a l'esquerra, seguint les fites, fins arribar al llom superior del Serrat de Montuell.
Hem pujat per aquest llom, que ben aviat acaba en un gran altiplà en el límit de la Vall de Madriu. Aquest altiplà és el Cap dels Agols, un cim una mica decebedor perquè no és pròpiament un cim sinó un extens altiplà on no hi ha un punt concret que es pugui considerar el cim dels Agols. Hem travessat l'altiplà mentre se'ns obria al davant un nou panorama, amb grans vistes sobre la carena fronterera dominada per la Tossa Plana de Lles. Al final hem trobat un petit monument, una mena de faristol amb un llibre de fusta, on hem considerat que hi havia el cim del Cap del Agols (2.680 m).
Hem fet les fotos de cim i algunes panoràmiques, gaudint d'unes vistes extraordinàries. El dia era molt clar i es veien gairebé totes les muntanyes d'Andorra i de molt més enllà. Destacava la cara nord de la carena fronterera, ben nevada, amb la Muga, la Tossa Plana, el Perafita i el Monturull. A l'altra banda es veia el Cassamanya, mostrant-nos la seva cara sud sense neu, el Comapedrosa, la Pica d'Estats i el Pic de Font Blanca.
Hem iniciat el descens pel mateix camí però ben aviat hem deixat l'itinerari de pujada per prendre un altre camí, el del Serrat de Montuell, senyalitzat amb uns rètols i marcat amb les rodones grogues andorranes. A l'inici del camí del Serrat ens hem aturat uns minuts per menjar una mica. Després hem iniciat el descens per aquest camí, que segueix una llarga carena de baixada. 
El camí evita alguns trams rocosos passant d'una banda a l'altra del Serrat, sempre ben traçat encara que en alguns trams la neu no deixava veure el camí. Hem passat al costat d'un petit cim, el que dóna nom al Serrat, i ens hem desviat un parell de minuts per pujar-hi. És el Cap de Montuell (2.412 m), que no és més que un bony en el Serrat del mateix nom però amb grans vistes. Tot i que es tracta d'un cim secundari de tercera divisió, hem fet una panoràmica circular:
Després hem seguit baixant fins enllaçar amb el camí de pujada per on hem retornat al punt de partida a l'aparcament de Les Pardines.
I aquí teniu una pel·lícula amb les millors escenes d'aquesta ascensió. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del Blog de Muntanya.


ENTRADES RELACIONADES:
Tuc de
Carants, 2019
Pic Alt del
Cubil, 2014
Pic Alt del
Griu, 2013

dissabte, 17 d’abril del 2021

Intent al Pic Alt del Juclar

Les restriccions de mobilitat motivades per la pandèmia tenen coses curioses. Avui aquestes restriccions no ens permetien anar a Montserrat, ni al Montseny, ni a cap punt del Prepirineu o el Pirineu Català però, curiosament, sí que es podia anar a Andorra. Per això, i perquè teníem moltes ganes d'anar als Pirineus, hem anat a Andorra tot i que les previsions del temps no eres òptimes. De fet, preveien sol i núvols i no vam pensar que la cosa estigués molt malament.
Hem arribat a la Vall d'Incles de bon matí mentre queia una intensa nevada. La carretera estava emblanquinada, de manera que, per evitar haver de posar cadenes, hem deixat el cotxe a pocs metres de l'inici de la carretera que dóna accés a la vall. Tot i la nevada, hem pensat que el temps aniria canviat, tal com marcava la previsió, i que, potser, la part final de l'ascensió la faríem amb sol. 
Hem pujat el tram de carretera que ens faltava fins al pàrquing situat al final i hem seguit punjant pel camí que porta al Refugi de Juclar. El temps no canviava però nosaltres, amb un optimisme indestructible, hem seguit pujant pel camí, ben nevat, del refugi. 
Aviat hem vist que amb les condicions climàtiques que teníem, boira, vent i neu, hauríem de renunciar al cim però hem seguit endavant amb la idea d'arribar, si més no, fins al refugi. Hem arribat al mirador del Juclar, on hi ha un monument en record als tripulants d'un helicòpter que es va estavellar aquí. Seguia nevant i, a més, un fort vent escombrava la neu acabada de caure i ens la tirava amb força. Finalment hem decidit deixar-ho per a una ocasió millor i hem iniciat el descens pel mateix camí de pujada quan només ens quedava un desnivell de 350 metres per al cim. No era gens prudent seguir endavant. Hem retornat al punt de partida pel mateix camí, sense haver fet el cim però contents d'haver pogut recórrer la Vall d'Incles i d'haver trepitjat neu...


ENTRADES RELACIONADES:
Intent al Roc de
Madres, 2016
Intent a la
Carabasa, 2014
Intent a la Tossa
Pédourrés, 2013

PARTICIPANTS

Merche - J. Rafel

dissabte, 10 d’abril del 2021

La travessia de la Serra de Marina

Mina de Ca l'Alemany
Darrerament, el confinament i les mesures de restricció de moviments ens han obligat a limitar moltes de les nostres activitats de muntanya a l'àmbit més proper, concretament a la Serra de Marina. Hem fet moltes excursions per la zona recorrent tots els racons de les muntanyes que envolten Badalona i els municipis veïns. Avui hem fet una excursió que, en certa manera, és el resum de totes les excursions que hem fet per la zona. Es tracta d'una gran travessia que, començant en el Parc Fluvial de la Llera del Besòs, ens ha portat per tota la Serra de Marina fins al Turó de Montgat.
És una ruta que podríem anomenat dels tres centscims, ja que passa pel cim de tres de les muntanyes que apareixen en el llistat del "centcims" que ha publicat la FEEC. Efectivament, al llarg del seu recorregut, la nostra ruta passa pel Puig Castellar (303 m), el Turó d'en Galzeran (484 m) i el Turó de Montgat (40 m). 
Hem sortit de Sant Adrià iniciant en nostre recorregut baixant  a la llera del Besòs i pujant pel seu magnífic Parc Fluvial. Hem caminat riu amunt pel passeig i fins i tot hem tingut l'oportunitat de veure diverses classes d'aus aquàtiques que tenen el seu hàbitat en el riu. A l'alçada del Parc de Can Zam hem deixat el riu per travessar el parc pujant en direcció al barri de Les Oliveres, on hem agafat la Carretera de la Font de l'Alzina.
Abans d'arribar a la font hem fet una petita aturada per prendre un cafè amb llet al restaurant-berenador. Després hem seguit endavant fins a la font, situada en un indret ombrívol i envoltada de grans arbres. Hem seguit endavant fins arribar al segon centre d'interès: la mina de galena. En una raconada de la pista s'obren les boques d'aquesta mina abandonada on en un temps es va explotar la galena. Hem entrat a dues de les seves galeries, de molt poc recorregut, per fer una petita exploració. Mentre estàvem dintre de la cova ha caigut un petit xàfec i quan hem sortit encara plovia una mica però hem seguit endavant.
Hem deixat la pista prenent una drecera per on hem enllaçat amb el GR92 pujant fins al cim del Puig Castellar (303 m). Encara plovia una mica i la boira no ens ha permès gaudir del gran panorama que es veu normalment des d'aquest cim. 
Hem seguit el nostre camí passant per dos punts molt coneguts per nosaltres, les ermites de Sant Climent i Sant Onofre, arribant al Collet de la Vallençana. Hem seguit fins al Coll de la Malesa, on ens hem aturat a dinar. Després hem pujat fins al llom de la Serra de Montalegre i l'hem seguit fins a la Conreria.
Hem tornat a agafar el GR92 fins que, més endavant, l'hem deixat per pujar directament al Turó d'en Galzeran (484 m) baixant per l'altra banda fins al Coll dels Nou Pins. Des del coll hem agafat el camí carener que ja coneixíem de quan vam fer la sortida de l'Olla de Tiana, passant per diversos cims molt poc prominents i baixant fins al Mirador dels Nou Pins. 
Poc després del mirador hem arribat a una bona pista que ens ha portat, encara de baixada, en direcció a Montgat. Hem passat per un indret singular, anomenat El Rocar, on hi ha tot de blocs de granit escampats per la muntanya. Hem passat per la Virreina i, travessant l'autopista per un pas elevat, hem arribat a Montgat.
Hem completat la baixada fins a l'estació de Montgat Nord, al costat del mar, i hem travessat el petit nucli antic de Montgat pel seu carrer principal, pujant després fins al cim del Turó de Montgat (40 m). Aquest cim, el més insignificant de tots els que apareixen en aquest blog, es mereix una visita únicament pel fet que apareix a la llista dels centcims però passant per aquí no hem volgut desaprofitar l'ocasió de fer el petit esforç de pujar-hi.
Ben a prop del Turó hi ha l'estació de tren de Montgat. Hem dubtat una mica entre donar l'excursió per acabada i agafar el tren per tornar al punt de partida o tornar caminant per la costa. No ens ha costat gaire decidir-nos: hem preferit tornar caminant, seguint el Passeig Marítim de Badalona fins a Sant Adrià. Hem passat per la Rambla de Badalona, el Pont del Petroli, el Port de Badalona i les Tres Xemeneies fins arribar a l'estació de Sant Adrià. Finalment hem pujat per l'Avinguda de la Platja retornant al punt de partida.


ENTRADES RELACIONADES:
L'Olla de
Tiana, 2021
Els poblats
ibèrics, 2020
Camí de les
ermites, 2020

dijous, 8 d’abril del 2021

La mina de Ca n'Alemany

Mina de Ca l'Alemany
El confinament comarcal, que ha tornat una vegada més, ens obliga a buscar tots els racons del Barcelonès, una comarca urbana però que també té, a la Serra de Marina i Collserola, petits espais naturals. Darrerament hem recorregut tots els racons de la Serra de Marina però encara ens queden activitats interessants que fins ara no coneixíem.
La mina de Ca n'Alemany és una antiga galeria subterrània que antigament servia per captar les aigües subterrànies per abastir la propera masia del mateix nom. La galeria té uns 128 metres i acaba en una sala concrecionada on regalima aigua per tot arreu.
Hem sortit del centre sociosanitari del Carme i hem pujat fins a Sant Jeroni de la Murtra on ens esperava la Sonia. La mina està ben a prop però abans d'arribar-hi ens hem desviat uns minuts per acostar-nos al petit rocòdrom instal·lat en una petita pedrera abandonada. Allà s'han equipat diverses vies on els escaladors practiquen les tècniques de l'escalada.
Després de la breu visita al rocòdrom hem baixat per un corriol fins a l'entrada de la mina, una mica amagada i fora del camí. Ens hem equipat i hem entrat a la galeria. L'entrada és una mica incòmoda, una rampa estreta i plena de runa, però ben aviat la galeria es fa més alta i ens permet caminar drets. És una secció estreta i alta per on podem caminar còmodament. Aviat hem trobat l'aigua que inunda tota la galeria i hem seguit caminant endavant. 
Hem passat per un estretament ocupat per arrels gruixudes, un pas ben curios, abans d'arribar al final del recorregut. La sala final és un eixamplament per on brolla l'aigua regalimant per les parets de la galeria, totalment cobertes de concrecion blanques. Després d'admirar aquest lloc tan singular hem iniciat el retorn per la mateixa galeria fins a la sortida. 
Des de la mina de Ca n'Alemany hi havia una conducció per transportar l'aigua fins a la masia del mateix nom. Aquesta conducció ja no existeix però encara queden algunes restes, especialment un petit aqüeducte que servia per salvar un petit torrent. Per completar la nostra exploració de la mina, hem baixat resseguint les restes de l'antiga conducció d'aigua fins a la masia enrunada. 
Després encara ens hem acostat fins a la Font de Ca n'Alemany, una antiga font actualment seca, i hem admirat un roure monumental que s'alça al costat mateix de la font. Finalment hem baixat fins al punt de partida donant per acabada l'activitat
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada, que ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots el seguidors del blog:



ENTRADES RELACIONADES:
Ruta dels poblats
ibèrics, 2020
Camí de les
ermites, 2020
Pràctiques a les
Guixeres, 2020

diumenge, 4 d’abril del 2021

Tuc de Bacivèr (2.644 m) amb esquís

Tuc de Bicivèr
El Tuc de Bacivèr és una de les més clàssiques ascensions d'esquí de muntanya. És relativament fàcil i amb poc desnivell, uns 800 metres. En els darrers anys aquesta ascensió va quedar una mica desvirtuada a causa de la instal·lació d'un remuntador mecànic de l'estació d'esquí de Baqueira-Beret que puja fins al llom Est d'aquesta muntanya. Avui el remuntador no funcionava, de manera que he pogut gaudir d'un autèntic entorn de muntanya, allunyat de les multituds que sovint recorren les pistes d'esquí.
El punt de partida és l'aparcament de l'Orri, situat a l'entrada del Pla de Beret. Des d'allà he remuntat un petit tram per la pista d'esquí però aviat l'he deixat per endinsar-me a la vall de l'Arriu Malo. Hi havia poca neu i això m'ha obligat a seguir un itinerari una mica més llarg per poder fer tot el recorregut sense descalçar-me els esquís. He pujat per la vall fins arribar a l'Estany de Bacivèr. És un petit llac recrescut amb una petita presa, que avui estava totalment gelat.
Amb neu abundant el més fàcil és girar aquí en direcció nord travessant el llac i pujant per pendents suaus en direcció a la gran pala final del Bacivèr. Avui hi havia poca neu i he pensat que era millor seguir una mica més per la vall. He vorejat l'estany fins a la seva capçalera i he pujat per un ample llom fins al costat de l'Estany del Rosari. Per arribar al peu de la pala final he hagut de superar un  petit tram de fort pendent arribant a l'altiplà situat al peu de la gran pala. 
He superat els darrers metres pujant en direcció al petit coll situat entre el Bacivèr i el llom Est i desprès amb un llarg flanquejament fins al cim del Tuc de Bacivèr (2.644 m). Aquest cim té un panorama molt gran, amb una extensa visió de la Vall d'Aran i les muntanyes del seu voltant. Ressaltava la Maladeta, encara ben nevada, el Mauberme i el Mont Valier. He fet una panoràmica circular:

En el mateix cim he tingut la sorpresa de trobar-me amb l'Enric, la Graciela i la Montse, tres amics amb els que vaig compartir l'ascensió als Pics d'Astazú el juliol passat. Una extraordinària casualitat, especialment avui que, a causa de les restriccions de mobilitat, la muntanya estava ben solitària. Hem fet les fotos reglamentàries i ells han començat a baixar mentre jo preparava els esquís per a la baixada i feia un vol amb el dron.
Finalment he iniciat l'esquiada, amb neu primavera, una mica pesada però molt esquiable. He tornat per un itinerari ben diferent, baixant directament la gran pala i després decantant-me a la dreta fins anar a parar a una de les pistes d'esquí de la zona de Beret per on he baixat directament fins al punt de partida.
Avui no hi ha pel·lícula perquè anant sol i amb esquís tot es complica, i l'àlbum de fotos és més curt de l'habitual. He fet, això sí, moltes panoràmiques que podeu veure al final d'aquesta entrada del blog.


ENTRADES RELACIONADES:
Ascensió als
Astazús, 2020
Tuc de la
Llança, 2016
Tuc de
Bacivèr, 1986