diumenge, 27 de febrer del 2022

Ruta de les Mines del Catllaràs

Mines del Catllaràs
La Serra de Catllaràs està situada al nord del Berguedà,  a prop de la població de la Pobla de Lillet. Avui hem fet un recorregut excursionista per aquesta serra que ha tingut com a centre d'interès més destacat les mines abandonades. Efectivament, en aquesta zona es va desenvolupar cap al final del segle XIX una indústria minera. Es va explotar el carbó per proveir les indústries del Llobregat, especialment la fàbrica de ciment del Clot del Moro.
Aquestes mines van ser abandonades fa uns cent anys i avui només resten les ruïnes d'algunes contruccions i les galeries i pous de l'explotació minera, totalment abandonades.  Tot i que només queden les ruïnes, la visita a aquest indret és interessant; una curiosa mostra d'arqueologia industrial.
El punt de partida ha estat el Santuari de Falgars, situat a prop de la petita població de Sant Julià de Cerdanyola. Es un gran edifici on hi ha restaurant o hospederia encara que avui estava tancat per vacances.
Hem iniciat la caminada seguint un camí senyalitzat com a PR que ens ha portat fins a una masia abandonada, la casa de Vallfogona, que ara és utilitzada per guardar-hi ramats en determinades èpoques de l'any. Seguint el camí per una magnífica roureda hem arribat a la primera de les mines del nostre recorregut, la Mina Moreno 1. 
Aquesta mina és una galeria horitzontal accessible a peu pla. El problema és que la galeria està inundada i enfangada, de manera que només hem recorregut els primers metres on uns troncs permetien passar fent equilibris sense mullar-se els peus.
Més endavant hem trobat una altra mina, la Mina Moreno 3, que és un pou vertical de molta fondària, tapat per unes branques. Evidentment no hi hem entrat però hem feu una ullada des de la boca del pou. Al costat hi ha les ruines d'algun edifici i una curiosa xemeneia d'uns 10 metres on antigament hi havia una màquina de vapor que produïa electricitat per moure un telefèric que des d'aquest punt baixava el carbó a la vall.
Més amunt hem arribat a un extens prat amb el curiós nom de Joc de la Pilota perquè allà jugàven a futbol els treballadors de la mina en els seus moments de lleure. Al final del prat hi ha una curiosa agulla calcàrea d'uns cinquanta metres. Aquesta agulla té la particularitat de tenir diversos noms, de manera que resulta difícil referir-s'hi. El mapa de l'Editorial Alpina l'anomena Roc de la Mare de Déu mentre que el llibre que citem a la bibliografia d'aquesta entrada, tot i ser de la mateixa editorial, li dona un nom diferent: Roca del Joc de la Pilota i finalment l'Institut Cartogràfic el designa amb el nom, que cal considerar que és l'oficial, de  Roc de la Devesa Jasana.
Tot i que estava fora de la nostra ruta, hem volgut pujar a aquesta agulla, marcada amb una creu de ferro i amb un bon panorama sobre les muntanyes del Bergadà. Per arribar al cim cal fer una curta grimpada amb l'ajut d'una grapa de ferro i un petit tram equipat amb una corda fixa. Hem arribat al cim de la Devesa Jasana (1.615 m), un cim rocós i molt panoràmic. Hem fet les fotos de cim i uns vols de dron abans de retornar al camí per seguir la nostra caminada.
Hem deixat el PR, que porta directament al Xalet de Catllaràs, per passar per la Mina Arderiu, una altra instal·lació minera on hi ha un pou de bona fondària protegit amb una reixa. També hi ha algunes ruïnes al voltant del pou.
Hem baixat fins al Xalet del Catllaràs, un curiós edifici modernista que va ser projectat per l'Antoni Gaudí i que contrasta amb la ruïna total de les instal·lacions mineres perquè va ser restaurat recentment i té un aspecte impecable encara que està tancat.
El següent punt d'interès han estat les cases del Cable, un conjunt d'edificis mig enrunats que devia ser un punt important per la quantitat de ruïnes que hi ha; fins itot hi ha les restes d'un telefèric. El camí que hi porta passa per un curt túnel excavat a la roca
El camí baixa seguint el Torrent de Catllaràs i arriba a una altra mina, la de Capdevila. En aquesta mina sí que hem fet una exploració més completa. Es tracta d'una galeria horitzontal d'uns cent metres on encara es veuen algunes restes de les instal·lacions. Hem recorregut tota la galeria arribant fins al final.
Hem deixat enrere les mines per baixar al fons de la vall i pujar per l'altra banda fons enllaçar amb el GR4 que recorre el Camí Ral, un antic camí amb trams empedrats que ens ha retornat fins al punt de partida en el Santuari de Falgars.
I aquí teniu el vídeo d'aquesta excursió pel Catllaràs. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors.


ENTRADES RELACIONADES:
Cingles de
Malanyeu, 2020
Torrent de
L'Arija, 2009
Ascensió al
Puigllançada, 1972

dimecres, 23 de febrer del 2022

Tuc de Beret (2.589 m) amb esquís

Blog de Muntanya
Hem acabat la nostra estada de tres dies a la Vall d'Aran amb una ascensió relativament fàcil i curta però molt interessant i amb gran panoràmica. L'ascensió al Tuc de Beret té l'inconvenient que recorre en part les pistes d'esquí de Baqueira-Beret però nosaltres, per evitar la massificació de les pistes, hem iniciat l'ascensió ben aviat, de manera que hem recorregut les pistes quan encara no havien obert l'estació d'esquí. Quan hem arribat a l'estació superior del telecadira del Clòt der Os acabaven de posar en marxa els remuntadors i només ens hem creuat amb dos esquiadors.
Hem sortit del pàrquing del Pla de Beret iniciant l'ascensió resseguint l'Arriu de Molís pel límit de la pista. Des del mateix pàrquing ja es veia la silueta del Tuc de Beret, arrodonit i amb aspecte de cim molt esquiable. Més amunt hem arribat a una zona més àmplia i poc pendent, el Clòt der Os, per on hem pujat fàcilment fins a l'estació superior del telecadira.
A partir d'aquest punt, ja per fora de les pistes, hem seguit amunt en direcció al cim. Hem superat un tram una mica pendent fins arribar al llom oest que puja suaument cap al cim. 
En aquest punt hem comès un error: la primera part del llom no tenia neu però una traça portava a vorejar el llom per la dreta i l'hem seguit. Pensàvem que per aquesta part podríem pujar al llom i arribar al cim amb els esquís als peus però era una vessant molt pendent i després de flanquejar una estona hem vist que el més raonable era tornar enrere i pujar pel llom que havíem descartat.
Amb dificultat, amb grampons i relliscades, hem retornat al llom i hem completat l'ascensió pujant directament al cim del Tuc de Beret (2.589 m). A dalt ens esperava en Toni, que havia encertat el camí a la primera arribant abans.
El panorama era avui molt millor que els dies anteriors. No feia vent i no hi havia cap núvol a l'horitzó, de manera que hem pogut gaudir plenament de les vistes. Hem fet les fotos de cim i una panoràmica circular:
Tuc de Beret
Hem iniciat el descens seguint el mateix itinerari de pujada però avui la neu no estava tan bé com ahir en el Tuc de Parros i hem patit una esquiada sobre neu crosta que ha posat a prova la nostra capacitat per practicar l'esquí de supervivència, poc elegant però eficient.
Després de patir una estona trencant la crosta de la neu hem arribat a les pistes per on hem completat el descens fins al Pla de Beret donant per acabada l'activitat d'avui i aquesta estada esquiadora de tres dies a la Vall d'Aran.
I aquí teniu el vídeo del Tuc de Beret. Ha estat produït per Mountain Films i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:


ENTRADES RELACIONADES:
Pic de
Barlonguera, 2014
Gran Tuc de
Colomers, 2010
Tuc dera
Salana, 1981

dimarts, 22 de febrer del 2022

Tuc de Parros (2.731 m) amb esquís

Tuc de Parros
En el segon dia d'estada a la Vall d'Aran hem fet una nova ascensió. Avui l'objectiu, a més de ser un clàssic, era un recorregut de categoria a un dels cims més importants de la Vall, si més no pel que fa a l'esquí de muntanya.  El punt de partida és el pàrquing del Pla de Beret però per iniciar pròpiament l'ascensió cal fer un llarg recorregut per la Vall de Montgarri fins entrar a la Coma de Parros.
Avui la previsió meteorològica era molt bona i quan hem arribat al Pla de Beret el sol començava a il·luminar les parts més altes de les muntanyes. Hem començat a caminar per la pista d'esquí de fons que baixa suaument en direcció a Montgarri. Poc després hem deixat la pista per iniciar una llarga diagonal en lleugera pujada. 
Aquesta diagonal segueix el camí d'estiu però a l'hivern aquest camí està normalment tapat per la neu, de manera que no es veu. Ens hem embolicat una mica però finalment hem entrat a la Coma de Parros, una àmplia vall per on va el nostre itinerari. 
Hem pujat per la vall guanyant altura a poc a poc sense veure encara el cim del Parros, que queda amagat. Quan hem arribat a uns 2.100 metres d'altitud hem deixat el fons de la vall per pujar per unes pales ben dretes que teníem al davant. Després d'una estona de pujada per l'àmplia pala, amb pendent creixent, hem arribat a un collet a 2.457 m on hi ha un bon replà.
Hem fet una petita aturada abans d'abordar el pas clau de l'ascensió, un flanquejament per una pala molt dreta que porta al llom  que tanca pel sud l'Estany Nere de Parros, invisible sota la neu. Hem pujat per aquest llom amb bon pendent fins poc abans de l'avantim, on hem deixat els esquís per completar els darrers metres a peu fins al Parros SW (2.703 m). 
En aquest cim, que no és més que una punta de la carena cimera del Parros, acaba la part esquiable de l'itinerari. La carena que uneix aquest cim amb el Tuc de Parros fa una petita sifonada i normalment no es fa amb esquís. 
En Joan s'ha quedat en aquest cim ( en Toni s'havia quedat al collet anterior) mentre jo feia una escapada per pujar el cim principal. És una curta carena que en pocs minuts m'ha portat al Tuc de Parros (2.731 m). Tot i que feia sol, s'havien anat formant núvols que tapaven part del gran panorama que es veu des d'aquest cim. A més, feia un vent fort encara que no comparable amb la ventada que vam patir ahir al Tuc de Rosari. He fet la foto de cim i una panoràmica circular:
Tuc de Parros
He tornat al cim sudoest i he baixat fins al proper replà on teníem els esquís per iniciar la llarga esquiada per les grans pales del Parros. La neu estava força bé i hem gaudit d'una magnífica baixada amb un gran panorama. Hem esquiat fins arribar a la pista de Montgarri i després hem remuntat seguint la pista amb suau pujada per retornar al Pla de Beret.
I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. Ha estat produït per Mountain Films i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:


ENTRADES RELACIONADES:
Cap des
Clòsos, 2022
Tuc de
Mauberme, 2017
Tuc dera
Pincela, 2017

dilluns, 21 de febrer del 2022

Ascensió al Tuc de Rosari (2.608 m) amb esquís

Tuc de Rosari
Hem tornat a la Vall d'Aran per passar-hi tres dies practicant l'esquí de muntanya. Com en l'ocasió anterior, ens hem allotjat a l'alberg Era Garona de Salardú, una bona base d'operacions en el cor de l'Aran.
Avui, en el primer dia d'activitats, hem triat un clàssic de l'esquí de muntanya, relativament fàcil però ben interessant. El Tuc de Rosari està situat entre la Vall de Baciver, a l'Aran i la d'Airoto, al Pallars. L'itinerari de pujada amb esquís surt de l'aparcament de l'Orri, al Pla de Beret, que forma part de les instal·lacions de l'estació d'esquí de Baqueira-Beret.
Avui la previsió del temps era variable però totes les fonts consultades, els diversos serveis meteorològics, coincidien en assenyalar que el dia començaria núvol i nevant però que a mig matí començaria a lluir el sol. 
Hem arribat a l'Orri ben aviat, quan encara no havien obert les pistes, i el dia era d'un color gris fosc. Nevava lleugerament i la boira tapava totes les muntanyes. El dia no convidava a fer activitats de muntanya però nosaltres, amb una fe indestructible en la ciència meteorològica, ens hem equipat i hem començat a pujar.
La primera part del recorregut ja la coneixíem perquè coincideix amb altres ascensions de la zona, entre elles la del Cap de Marimanya que vam fer recentment. Hem anat pujant entre la boira i la nevada mentre semblava que el temps era cada vegada pitjor. A estones nevava intensament i començava a bufar vent.
Quan pujàvem les darreres rampes que porten als Estanys de Rosari, envoltats de boira, s'ha obert una petita clariana que ens ha deixat veure una finestra de cel blau. A poc a poc, mentre entràvem a l'altiplà dels estanys, ha sortit el sol mentre la boira s'anava fonent a poc a poc.
Des de l'Estany Inferior ja hem vist el Tuc del Rosari a l'altra banda de l'altiplà. Mentre ens acostàvem a la base del cim per pujar les rampes que porten a la Collada dels Plans, el vent s'ha anat fent més fort i quan hem arribat al coll, després de superar un tram força dret, era una ventada molt forta.
La part final, el llom que porta del coll al cim, estava molt ventada i no era esquiable, de manera que hem deixat els esquís i hem completat l'ascensió a peu, castigats per una forta ventada. Finalment hem arribat al cim del Tuc de Rosari (2.608 m). El dia ja era clar i el panorama molt extens.
El vent era tan fort que només hem estat en el cim el temps just de fer quatre fotos i ràpidament hem iniciat el descens. Hem baixat al coll i ens hem posat els esquís, iniciant l'esquiada. A mesura que baixàvem, el vent ha anat afluixant i els núvols s'han acabat de fondre, de manera que hem gaudit d'una bona esquiada fins a l'Orri.
I aquí teniu el vídeo d'aquesta jornada d'esquí. En ell podreu veure el contraste entre el matí de boira i neu i el migdia de sol i vent. Ha estat produït per Mountain Films i cedit per als seguidors del Blog de Muntanya.


ENTRADES RELACIONADES:
Cap de
Marimanya, 2022
Tuc de
Bacivèr, 2021
Tuc de la
Llança, 2016

dissabte, 19 de febrer del 2022

GR3: Sant Iscle de Bages - Camps

GR3: Sant Iscle - Camps
Hem fet una nova etapa del GR3, el camí central de Catalunya, per terres del Bages. Hem sortit del petit poble de Sant Iscle de Bages, on vam acabar l'anterior etapa, i hem acabat a Camps, un altre poble ben petit, d'aquells que gairebé no surten en els mapes.
La primera part del camí és una fàcil passejada per una pista que ressegueix la Sèquia de Manresa,  el canal que porta l'aigua del Llobregat fins a Manresa. El camí i la Sèquia acaben al Parc de l'Agulla, on hi ha un llac que serveix de reserva d'aigua per a Manresa. Hem vorejat el llac sortint per l'altra banda. Hem travessat una carretera i l'Eix Transversal, dues vegades, fins passar el pont del Cardener entrant a Sant Joan de Vilatorrada.
Hem travessat la població recorrent els seus carrers però sense passar pel centre. A l'altra banda, després de travessar una zona de camps, hem iniciat la part més dura de l'etapa, la pujada al Collbaix. Hem pujat per un camí molt dret i ple de variants, una forta pujada que ens ha portat fins al cim del Collbaix (546 m).
Aquest cim, inclòs en el llistat dels centcims de la FEEC, és un gran mirador del Bages. Des del Collbaix hem pogut veure tot el Pla de Bages i les muntanyes veïnes, especialment Montserrat. Hem fet la foto de grup i hem esmorzat mentre gaudíem del gran panorama.
Hem seguit per un camí de carena i després per una forta baixada fins arribar a una zona més planera amb camps de conreu. Amb lleugera baixada i passant per diverses grans masies, hem arribat fins a Fals, un indret singular on hi ha una església i dues torres de defensa de planta circular, realment impressionants.
Hem baixat fins a la carretera BV-3008, seguint-la després aproximadament un km fins iniciar la pujada final, prenent un camí a la dreta. Aquest camí puja pel bosc, passant per diverses masies, fins arribar a un gran altiplà ocupat per camps de conreu per on hem completat fàcilment l'etapa. Però abans d'arribar a Camps hem passat per un altre indret singular, una làpida de pedra gravada on hi ha la tomba d'un soldat desconegut, víctima de la guerra.
Finalment hem arribat a Camps on ens esperava l'autocar que en pocs minuts ens ha portat a la veïna població de Fonollosa on hem acabat la jornada amb un bon dinar al restaurant Cal Calet.
I aquí teniu el vídeo resum d'aquesta jornada senderista. Ha estat produït per GReaperos Productions i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:


ENTRADES RELACIONADES:
GR3: Monistrol
S. Iscle, 2022
GR3: Moià -
Monistro, 2022
La Sèquia de
Manresa, 2012

dimecres, 16 de febrer del 2022

Via ferrada de la Roca de la Creu

Blog de Muntanya
Avui he fet una sortida d'exploració. La via ferrada de la Roca de la Creu, ubicada al costat de Ribes de Fresser és una curta via equipada que puja a una roca característica, la Roca de la Creu, a sobre mateix de la població. És una ferrada fàcil i curta, catalogada com a K2, i té com a continuació un camí equipat que permet allargar una mica aquesta curta activitat.
En realitat, la poca entitat d'aquesta via ferrada no justificaria el viatge a Ribes de Fresser, ja que és més llarg (en temps) el desplaçament que l'activitat, però avui la motivació era diferent. Tenint en compte que aquesta ferrada és curta i fàcil, apta per iniciació, he pensat que podria ser una activitat interessant per fer amb nens, si més no amb la meva néta gran, però una mesura elemental de prudència aconsellava recórrer abans aquesta ferrada per valorar la seva dificultat sobre el terreny  abans de portar-hi els nens.
He deixat el cotxe a Ribes i he iniciat la curta aproximació fins a l'inici de la via, situada a la part alta de la població. Des del peu de l'agulla la via ferrada es veu dreta i fins i tot amb algun petit desplom. He iniciat la pujada per l'esperó inicial, el que porta al cim de l'agulla, comprovant que, efectivament, és força dret però molt ben equipat, de manera que és menys difícil del que sembla des del peu de l'agulla.
He arribat al cim de l'agulla i he fet la foto que il·lustra aquesta entrada de blog abans de seguir el recorregut. Cal baixar una mica per passar un petit pont i més endavant pujar un segon mur i baixar per l'altra banda per passar un pont nepalès una mica més llarg que l'anterior.
Després de completar la via crec que efectivament és fàcil i la poden fer nens, encara que no massa  petits. El segon pont nepalès no és apte per nens perquè no arriben al cable que fa de passamans però aquest pas es pot evitar passant-lo caminant per sota. En qualsevol cas crec que esperaré una mica abans de portar-hi la néta; esperaré que creixi una mica més.
Avui gairebé no he fet fotos; només la foto de cim amb la que he obert aquest post. Quan vingui amb els nens ja faré un reportatge fotogràfic i un vídeo per il·lustrar l'activitat.

ENTRADES RELACIONADES:
Travessia dels
Frares, 2021
Canals de Núria
i Fresser, 2019
Ascensió al
Taga, 1972

dimarts, 15 de febrer del 2022

Grau de l'Ullar

Blog de Muntanya
Hem fet una nova sortida matinal, una curta excursió pels Cingles de Bertí. Avui hem visitat Riells del Fai i també el Monestir de Sant Miquel del Fai, un indret molt popular però que actualment està tancat al públic a causa d'unes obres.
El nostre itinerari puja a Sant Miquel del Fai a través dels cingles de la zona, superant un esglaó del cingle a través del Grau de l'Ullar, un pas natural amb una canal boscosa que dóna accés a les terrasses superiors.
Hem sortit de Riells caminant per una pista, l'antic camí del Monestir de Sant Miquel del Fai, que més endavant hem deixat pujant a la dreta pel bosc amb un tram empedrat. Aviat hem deixat el camí de Sant Miquel prenent el camí de les Costes d'en Batlles. Aquest camí recorre tot el cingle a mitja alçada amb espadats a sota i a sobre nostre. 
Hem passat una zona molt singular, uns cingles de roca vermella que formen petites balmes. Més endavant hem trobat dos esperons que s'avancen cap a la vall formant bons miradors. Ens hem acostat als miradors per contemplar el panorama i fer algunes fotos.
El camí segueix vorejant els cingles amb una llarga travessia en direcció al Grau. Al davant teníem el Turó de les Onze Hores, que des d'aquí té un aspecte impressionant. El camí s'enfila en direcció al cingle superior. Sembla que no tingui sortida però després de girar un esperó puja per una canal arbrada. Aquest és el punt feble de la muntanya, el pas que ens permet superar un esglaó del cingle pujant al nivell superior. El camí està ben traçat i ens ha permès pujar sense cap dificultat fins a sobre del cingle.
El camí del Grau de l'Ullar acaba unint-se al GR5, un camí de gran recorregut anomenat Camí dels Miradors que forma un gran arc al voltant de Barcelona. El GR ens portaria directament a Sant Miquel del Fai però abans hem volgut fer una visita a la masia de l'Ullar, que dóna nom al pas que acabàvem de superar.
En pocs minuts hem arribat a la masia, un gran edifici que data del segle XVI i està situada en un indret solitari voltat de boscos i cingles. Hem esmorzat al costat de la casa i hem fet volar el dron per prendre algunes imatges. 
Hem tornat enrere pel GR5 i l'hem seguit en direcció a Sant Miquel del Fai. El camí planeja per sobre del cingle, oferint-nos un gran panorama sobre la Vall de Tenes i tot el Vallès. Després d'una estona de caminar pel GR5 hem arribat a Sant Miquel del Fai. El Monestir, que sempre havia estat un centre turístic molt visitat, està ara tancat per obres. Ens hem aturat a un petit mirador per contemplar la singularitat d'aquest indret amb l'ermita penjada a mig cingle i la gran cascada per on baixen les aigües del Tenes.
Avui, després de moltes setmanes de sequera, la cascada estava gairebé seca. Només baixava un rajolí d'aigua i l'aspecte de la cascada era molt diferent del que havíem vist en altres ocasions, quan el salt d'aigua tenia el seu aspecte normal, realment espectacular. Hem reprès la marxa, baixant pel camí clàssic per on en pocs minuts hem arribat a Riells del Fai, punt final del nostre recorregut.
Satisfets per l'èxit de l'excursió, que ens ha ofert grans panorames i ens ha portat per indrets singulars, hem acabat la jornada dinant al restaurant Font de la Pineda, ben a prop de Riells i al costat del riu.
I aquí teniu un vídeo amb escenes d'aquesta excursió:


ENTRADES RELACIONADES:
Turó de les Onze
Hores, 2021
Cingles de B. i
La Trona, 2020
Sant Miquel del
Fai, 1968

divendres, 11 de febrer del 2022

Excursió al Puig de la Creu

Blog de Muntanya
Hem fet una curta excursió per les rodalies de Castellar del Vallès pujant al Puig de la Creu, un cim de poca alçada amb una ermita-castell al seu cim. Tot el camí l'hem fet per pista amb una pujada suau i una baixada encara més suau. Una plàcida passejada amb grans vistes de La Mola, Montserrat, el Montseny i tot el Vallès.
Hem sortit de Castellar del Vallès per una pista que comença a pujar pel bosc. La pista puja fent alguns girs fins arribar al cim del Puig de la Creu (669 m). El cim està ocupat per un gran edifici, un castell-ermita. Encara que l'edifici ocupa tot el cim, hi ha una gran panoràmica en totes direccions, especialment en direcció a Sant Llorenç de Munt, on teníem la Mola molt a prop. Ens hem aturat a esmorzar contemplant el panorama i hem fet volar el dron.
Hem sortit del Puig de la Creu per una pista en lleugera baixada que ens ha portat fins al lloc conegut com L'Alzina Balladora. Es tracta d'una explanada on antigament hi havia una gran alzina, al voltant de la qual ballava la gent quan tornava de l'aplec. Ara ja no existeix aquesta alzina però hi ha un petit monument en record seu.
Just en aquest lloc la nostra pista conflueix amb el GR173 que ja no hem deixat fins arribar a Castellar del Vallès tancant aquest itinerari circular.
I aquí teniu un vídeo amb algunes escenes d'aquesta petita excursió:


ENTRADES RELACIONADES:
Castell de
Montsoriu, 2021
Turó de les Onze
Hores, 2021
Castell de
Burriac, 2021

dimarts, 8 de febrer del 2022

Per la Serra de Sant Gervàs

Serra de Sant Gervàs
La Serra de Sant Gervàs es troba al Prepirineu, entre el Pallars i la Ribagorça, a prop del Coll de la Creu de Perves. Tot i la seva altitud relativament petita, la seva situació li dona una panoràmica extraordinària sobre bona part dels Pirineus, des del Pedraforca fins al Pirineu Central. Nosaltres hem fet un magnífic recorregut per aquesta serra, en un dia de primavera avançada, passant pels seus punts culminants.
Hem dormit a la Pobla de Segur, a la fonda de Can Facersia. Amb les primeres llums del dia, després d'un curt desplaçament en cotxe, hem iniciat la caminada des del poble d'Adons, situat poc després del Coll de la Creu de Perves.
El camí passa inicialment al costat d'un torrent; ens ha sorprès comprovar que estava totalment gelat, amb un gruix de gel considerable. Hem travessat el torrent un parell de cops comprovant que el gel estava realment dur. Poc després hem arribat al Coll de Sant Roc, on acaba una pista. Segons el mapa aquí hi ha una ermita però no hem estat capaços de trobar-la. 
Hem seguit pujant en direcció a la carena principal de la Serra de Sant Gervàs, gairebé sense camí però amb la direcció clara. Ben aviat hem començat a veure un extens panorama, dominat en primer terme per l'Aneto, ben nevat, i per les muntanyes més properes com el Corronco de Durro.
Hem arribat a la carena; cap al sud la muntanya acaba amb un penyasegat que cau a plom molts metres. Nosaltres hem seguit pel llom de la muntanya fins arribar al seu punt més alt, la Pala del Teller (1.889 m). El dia era molt bo, sense cap núvol a l'horitzó, i la temperatura ideal. Des del cim hem contemplat el gran panorama que ofereix, intentant identificar les innombrables muntanyes que es veien. Hem fet una panoràmica circular:
Pala del tallet
Ens han vingut a saludar els voltors, volant a pocs metres de nosaltres i jugant amb els corrents d'aire.  Els hem fotografiat i hem iniciat la baixada per l'altra banda. Seguint la carena hem baixat fins a un ampli coll per seguir pujant en direcció a l'altre cim de la serra.
En aquest punt hi ha un pas clau, un tall en el cingle per on es pot baixar; és el Portús, per on antigament passaven els ramats d'ovelles en les seves rutes de transumància. Tot i que és un punt molt singular, no l'hem trobat. Potser queda amagat per la vegetació i per això no l'hem vist...
Seguint la carena hem pujat fins al cim de Sant Gervàs (1.839 m) que no és el cim principal encara que porta el nom de la serra. El panorama és tan extens com des de l'altre cim i el dia seguia totalment serè, sense cap núvol i amb un ambient primaveral. Hem fet una altra panoràmica circular:
Sant Gervàs
Des del mateix cim ja vèiem el poble d'Adons, el punt final del nostre recorregut. Hem començat a baixar per un llom pedregós, gairebé sense camí, en direcció al poble. Més avall, després d'una bona estona de baixada seguint només alguns indicis d'antics corriols, hem trobat un bon camí que ens ha portat fins al poble d'Adons, on hem acabat aquest magnífic recorregut per la Serra de Sant Gervàs.
I aquí teniu el vídeo de la jornada. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors: 


ENTRADES RELACIONADES:
Cingles de
Malanyeu, 2021
Feixant del
Montsec, 2018
Montsec de
L'Estall, 2012

dilluns, 7 de febrer del 2022

Cova dels Lladres i Arcs d'Abella de la Conca

Arcs d'Abella de la Conca
Aprofitant que avui fèiem el desplaçament al Pallars per recórrer demà la Serra de Sant Gervàs, hem fet una visita als Arcs de l'Abella de la Conca i la Cova dels Lladres, una curiosa singularitat natural situada al costat mateix d'Abella. És una gran bretxa oberta a la muntanya amb dos grans arcs de pedra que han resistit l'erosió i formen un entorn molt singular. L'accés a la zona es fa a través d'una curta via ferrada, equipada amb grapes d'acer però sense cable de vida en una part del seu recorregut. 
Hem arribat a Abella de la Conca, un petit poble del Pallars Jusà, per una carretereta que surt d'Isona. A l'entrada del poble, després de deixar el cotxe poc abans, ens ha sorprès un cartell amb la inscripció "prohibit escalar". Hem suposat que la prohibició es refereix únicament a les roques situades immediatament sobre el poble i no a les roques de l'entorn ni a la via ferrada que volíem recórrer.
Hem pujat a la part alta del poble passant al costat de la magnífica església romànica, molt ben conservada. Hem agafat un caminet que puja per una canal, seguint algunes fites fins arribar al peu d'un esperó per on puja la via ferrada.
Aviat hem vist les primeres grapes de la via ferrada, un petit flanquejament per arribar a la base de l'esperó. La part inicial no té cable de vida però els esglaons són ben segurs i ens hi podem assegurar. Més amunt hi ha una corda que fa les funcions de cable de vida. La corda és una mica antiga però encara sembla prou segura. 
Hem superat fàcilment el tram equipat arribant a una canal que ens ha portat a l'entrada del primer arc, el més petit. Després hem baixat una mica per pujar fins a l'arc principal, realment espectacular, molts metres per sobre nostre. Poc després hem arribat al final de l'escletxa, la Cova dels Lladres. És una petita cavitat que ni tan sols mereix el nom de cova perquè no té recorregut; és més aviat una bauma però ens ofereix una espectacular visió dels arcs.
Hem fet unes quantes fotografies i un vol de dron abans d'inicar el retorn. La desgrimpada de la via ferrada ha estat més fàcil del que semblava i aviat estàvem novament al poble, retornant al punt de partida.
I aquí teniu un vídeo amb escenes d'aquesta visita als Arcs d'Abella. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida al Blog de Muntanya:


ENTRADES RELACIONADES:
Cresta de
Nargó, 2021
GR1: Benavent
Pallerols, 2016
Barranc de
Gavarra, 2012

dimecres, 2 de febrer del 2022

Ascensió al Mont Llaret (2.376 m) amb esquís

Blog de Muntanya
Aquestra entrada s'hauria de titular Intent al Puig de la Cometa, ja que aquest cim era l'objectiu previst de la sortida però, com que el redactor del blog sempre veu el got mig ple, l'hem titulat citant aquesta petita ascensió. Avui hem fet com el caçador que va a la cacera del tigre de Bengala i acaba caçant una perdiu amb una bala rebotada.
Hem arribat poc abans de les 9 del matí a l'estació d'esquí de Les Angles, al Capcir. Seguint el pla previst, hem comprat un forfait de randonée, un tiquet que permet una única pujada amb els remuntadors de l'estació, molt útil per evitar les parts baixes de la muntanya que poden estar poc nevades. 
El pla era pujar amb els remuntadors fins al Mont Llaret i baixar esquiant fins a la cabana de la Balmeta, des d'on iniciaríem l'ascensió al Puig de la Cometa. Hem pujat amb un telecabina però quan hem arribat a l'estació superior ens han dit que el telesquí del Llaret estava tancat i havíem d'agafar el del Roc d'Aude, que ens deixa una mica més avall.
A dalt feia un vent molt fort pero el dia era assolellat. Hem posat les pells i hem pujat fins al Mont Llaret; la neu estava molt dura i ventada, molt poc esquiable, però no ens ha costat gaire arribar-hi.  Hem passat el cim i poc després hem tret les pells iniciant l'esquiada pel bosc. La baixada se'ns ha fet llarga perquè la neu no era gaire bona i el vent continuava bufant.
Hem arribat a la cabana de la Balmeta i hem tornat a posar pells per iniciar l'acensió. A mesura que hem anat pujant, el vent era cada vegada més fort i la neu més dura i gelada. Quan portàven una bona estona pujant ja hem vist que se'ns feia tard i que amb el vent tan fort i la neu tan gelada només podríem superar amb els grampons la part final. Hem optat per una retirada a temps i hem tornat a baixar a la cabana de la Balmeta.
Havíem previst tornar pel camí dels bosc que passa per l'Estany de la Balmeta, per on vam passar fa poc quan vam pujar al Puig del Pam, però hem pensat que amb la neu tan gelada i amb poc grux el camí del bosc seria molt poc esquiable. Finalment hem optat per remunat novament per on havíem baixat, pujant al Mont Llaret però aquesta vegada sense tracció mecànica. D'aquesta manera baixaríem esquiant per les pistes evitant la neu gelada del bosc.
Hem posat pells per tercera vegada i hem iniciat l'ascensió al Llaret. És una ascensió curta i en poc menys d'una hora hem arribat al cim i a l'inici d'una pista d'esquí a pocs metres del Llaret. Finalment hem baixat esquiant fins al punt de partida.
Avui hi ha poques fotos i no hi ha vídeo ni track, ja que la sortida no dona per més.


ENTRADES RELACIONADES:
Plateau de Bure
esquís, 2020
Port de
Rat, 2019
Esquiant a
Vallter, 2018

dimarts, 1 de febrer del 2022

Travessia de la Serra de l'Obac

Serra de l'Obac
Hem fet una excursió matinal per la Serra de l'Obac travessant-la des de La Barata fins a Rellinars i passant pel seu punt culminant, el Castellsapera. Ha estat una fàcil caminada pels boscos de l'Obac en un dia de sol i llum gairebé primaveral.
Hem iniciat la caminada a La Barata, una antiga masia situada al costat de la carretera que porta al Coll d'Estenalles, poc abans de l'Alzina del Salari, justament en el km 9. Hem iniciat l'excursió per un camí que ens ha portat fina a la Font de les Cantarelles, ben seca, i a un curiós Pou de Glaç. És una zona plena de camins i caminets  que fan difícil seguir l'itinerari però aviat hem arribat a un camí més ample, senyalitzat com a PR, que ens ha portat al peu del Castellsapera.
Hem deixat el camí ample per agafar un corriol i després pujar per una canal ben dreta que ens ha portat fins al cim del Castellsapera (939 m), el cim més alt de la Serra de l'Obac. Feia un dia molt clar i el panorama era molt extens. Al davant mateix teníem el massís de Montserrat i cap al Nord tot el Pirineu Oriental amb el Puigmal i el Canigó com a cims més destacats.
Després d'esmorzar en el cim i de fer volar una mica el dron per prendre imatges panoràmiques d'aquestes roques, hem tornat enrere per la canal fins enllaçar de nou amb el PR. Seguint aquest camí hem arribat en pocs minuts al GR5, que ja no hem deixat en la resta de l'itinerari.
Seguint el GR, amb vistes contínues de Montserrat, hem passat a prop del Paller de Tot l'Any i d'altres petits cims de l'Obac com el Castell de Bocs i la Roca del Duc, en suau baixada fins a la població de Rellinars on havíem deixat un cotxe que ens ha permès retornar al punt de partida.
I aquí teniu un vídeo amb algunes escenes d'aquest recorregut per la Serra de l'Obac.


ENTRADES RELACIONADES:
L'Encavalcada i
Els Cortins, 2021
Castellassa del
Dalmau, 2021
Serra de
L'Obac, 2021