dissabte, 27 de juny del 2020

GR3: Sant Joan de les Abadesses - Vidrà

GR3: Sant Joan de les Abadesses - Vidrà
Aquesta nova etapa del GR3 ha estat molt especial. La teníem programada amb el grup de caminadors per al 14 de març però la vam haver d'ajornar a causa del COVID-19. Avui, tres mesos i mig més tard, ens hem retrobat tot el grup per aprovar aquesta assignatura que teníem pendent. Ha estat una magnífica etapa, no només per la bellesa del seu traçat, que travessa els frondosos boscos del Ripollès, sinó també per la recuperació de les activitats del GR que havien deixat en suspens el passat mes de març.
Poc abans de les 8 del matí hem arribat a Sant Joan de les Abadesses i hem esmorzat en el restaurant Ruta del Ferro, on vam dinar al final de l'etapa anterior. Després de l'esmorzar de croissant hem iniciat la caminada baixant al pont vell per creuar el Ter. Després, seguint els carrers de Sant Joan de les Abadesses, hem arribat a la Riera d'Arçamala. El camí baixa a la riera i la travessa a gual. Avui, a causa de les darreres pluges, baixava amb bon cabal i més d'un s'ha remullat els peus.
Hem seguit per un camí pujant per un bosc de pins. A mesura que hem anat pujant, els pins han anat desapareixent i al final el bosc s'ha convertit en una magnífica fageda per on finalment hem arribat al Coll de la Font de l'Orri (1.116 m).
Des del coll ja és tot baixada fins a Vallfogona, per un camí amb trams empedrats que passa per un petit oratori amb una imatge religiosa. Quan hem arribat a Vallfogona de Ripollès ens hem separat una mica del GR per acostar-nos a un parc on hi ha instal·lada una petita àrea de picnic. Hem esmorzat en aquell parc abans de seguir el nostre camí.
Hem seguit travessant el poble per la part del nucli antic i baixant fins a la Riera de Vallfogona, que hem travessat pel pont medieval. El camí segueix, amb trams empedrats, pujant pel bosc. Hem seguit un tram de pista fins que l'hem deixat per iniciar la pujada final cap al Coll de Milany. Poc abans del coll hem passat per la Font de l'Abeurador, una surgència de bon cabal al costat del torrent. Finalment hem arribat al Coll de Milany (1.479 m), pas clau de l'etapa d'avui.
Des del coll el GR segueix per un llom a l'esquerra però abans de continuar el camí hem volgut fer una visita al Castell de Milany, situat en el cim del mateix nom, a pocs minuts del coll. El castell està gairebé enrunat però està situat a dalt d'un turó molt destacat, amb una gran panoràmica. Hi ha una petita torre de ferro al costat d'un dels murs de la torre, l'únic que aguanta dret. Des de dalt es veia bona part del Pirineu Oriental, amb el Taga en primer pla, i a l'altra banda la Plana de Vic i les muntanyes del voltant.
Hem retornat pel mateix camí i poc abans del coll ens hem aturat a dinar. Avui no havíem programat dinar de restaurant a causa de les limitacions motivades pel virus i també per la llargada de l'etapa. Després de dinar hem agafat un camí carener que ressegueix el llom de la Serra de Milany. Un llarg camí de carena que passa pel Pla de la Bronza, un petit altiplà de la carena. Després d'un llarg tram de carena hem arribat al Coll de Cristòfol, un coll poc marcat des d'on ja hem baixat directament cap a Vidrà, final d'etapa, on ens esperava l'autocar.
Ha estat una etapa llarga però molt interessant, que hem fet amb certa comoditat malgrat la calor estiuenca, ja que la major part del camí recorre els frondosos boscos del Ripollès, protegit del sol per la densa coberta vegetal.  Amb aquesta etapa hem donat per acabada la temporada del GR, una temporada marcada per la suspensió de tres etapes a causa del coronavirus. Hem retornat a casa pensant ja en les noves etapes d'aquest GR que ens esperen a partir de setembre.
I aquí teniu el vídeo d'aquesta etapa. Ha estat produït per Graperos Productions i cedit per a tots els seguidors del blog:


ENTRADES RELACIONADES:
GR3: Campdevànol
Sant Joan, 2020
Puigsacalm
pels Ganxos, 2015
Puigsacalm
pels Burros, 2011

diumenge, 21 de juny del 2020

Ascensió als Torreneules

Torreneules, Vall de Núria
El Torreneules és un dels cims més clàssics de Núria, ja que domina des de l'altura la Vall del Fresser i és molt visible des de tota la Vall de Ribes. Aquest cim té una història curiosa perquè fins fa relativament poc, a finals dels anys 70, tenia el nom canviat. Els dos cims principals d'aquesta zona rebien els noms de Torreneules i Torreneules Petit però en els mapes actuals aquests cims s'anomenen, respectivament, Cim de la Coma del Clot i Torreneules. Això vol dir que el Torreneules Petit ha assolit la majoria d'edat perdent l'adjectiu que el minimitzava.
Hem agafat el primer cremallera de Núria i hem iniciat l'excursió pujant pel camí de l'alberg del Pic de l'Àliga. Hem passat de llarg l'alberg, que estava tancat, i hem seguit pel camí de la Jassa del Clot que passa el Torrent de Fontnegra i s'enfila per l'altra banda fins arribar al Coll de Torreneules. Es un coll molt marcat entre el Cim de la Coma del Clot i el Torreneules, que dóna entrada a la Vall de Coma de Vaca.
Des del coll hem seguit una marcada cresta, dreta però sense cap dificultat, que ens ha portat al cim del Torreneules (2.711 m), el cim més destacat d'aquesta zona, tot i que no és el més alt. Des del cim tenim un bon panorama sobre el Pirineu Oriental, des del Puigmal fins al Canigó. Hem fet volar el dron per prendre unes imatges i hem fet una panoràmica circular:

Hem tornat a baixar al Coll de Torreneules iniciant l'ascensió per la vessant oposada, en direcció al Cim de la Coma del Clot. És un llom ben pendent i només hi ha algunes traces de camí, però tampoc té dificultat i en pocs minuts hem arribat al segon cim de la jornada, el Cim de la Coma del Clot (2.726 m), un cim al que vaig pujar 46 anys enrere quan encara s'anomenava Torreneules Gran. Hem fet una panoràmica circular:

Hem seguit la nostra caminada carenant en direcció al tercer cim de la jornada. Hem baixat al Collet de Fontnegra, un coll poc marcat però amb una congesta allargada que ens ha permès trepitjar una mica de neu, una sensació gairebé oblidada a causa del virus que ens va estroncar la darrera temporada d'esquí de muntanya.  Una curta pujada ens ha portat al Pic de Fontnegra (2.722 m), que forma part de l'Olla de Núria i ens ha ofert, a més de la panoràmica general del Pirineu Oriental, una visió directa de la Vall de Núria. Hem fet la tercera panoràmica circular:

Des d'aquí ja hem agafat la carena de l'Olla de Núria que baixa en direcció a l'alberg. En aquest tram ja hi ha un bon camí que va resseguint la carena a certa distància evitant algunes petites sifonades. Més endavant hem deixat el camí principal per acostar-nos al darrer cim de la jornada, el Pic de l'Àliga (2.428 m). És un cim de poca prominència; de fet és només un bony de la llarga carena però per la cara que dóna a l'alberg té un vessant dret que li dóna aspecte de muntanya important. Ens hem aturat a menjar l'entrepà i hem fet la darrera panoràmica circular:

Des del Pic de l'Àguila hi ha un camí molt definit, amb marques de pintura rosa, que baixa fins a l'alberg. Allà hi ha l'estació superior del telefèric i, sense pensar-ho, hem agafat aquest transport per baixar directament al Santuari de Núria, arribant just a temps d'agafar el cremallera de les 3 de la tarda, iniciant el retorn a casa.
I aquí teniu la pel·lícula d'aquesta activitat. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog.


ENTRADES RELACIONADES:
Canals de Núria
i Fresser, 2019
Camí dels
Enginyers 2004
Torreneules
1976

dissabte, 20 de juny del 2020

Barranc de l'Olla de la Mel

Barranc de l'Olla de la Mel
El barranc de l'Olla de la Mel és una escletxa profunda excavada per l'aigua en els cingles que es depengen de la carena principal de la Serra del Cadí sobre el Santuari del Gresolet. És un barranc sec però té cert interès pel seu caràctes encaixonat i la solitud del paratge, sotmès a la regulació del parc natural del Cadí-Moixeró.
En realitat volíem fer un barranc aquàtic però les pluges que han caigut durant la setmana han fet que els rius baixin crescuts i hem optat per la solució més prudent de baixar un barranc sec. El centre d'operacions és el Santuari-refugi del Gresolet, on hem arribar de bon matí. Una mica més enllà hem deixat un dels cotxes i amb l'altre cotxe hem pujat fins al Coll de la Balma i encara hem seguit una mica més per una pista fins ben a prop de l'inici del barranc.
L'aproximació, amb la maniobra de cotxes, és curta i relativament fàcil, tot i que no hi ha camí definit i cal buscar l'inici del barranc utilitzant una mica la intuïció i molt el GPS.  Finalment hem arribat a la capçalera del barranc, ens hem equipat i hem iniciat el descens. Hi ha 8 ràpels de longituds diverses, tot i que alguns es poden agrupar i altres es poden fraccionar. Les instal·lacions són bones excepte un dels ràpels, muntat sobre un pitó, que potser es pot evitar agrupant-lo amb l'anterior.
Hem baixat sense problemes en un entorn singular passant per sota del característic pont de pedra, el punt més característic del descens, fins al darrer ràpel, de 50 metres. Aquí hem trobat que a uns 10 metres de l'inici hi ha una còmoda plataforma amb una bona instal·lació que ens permet fraccionar el ràpel facilitant la recuperació de les cordes.
Finalment hem arribat al final, satisfets per l'activitat realitzada i per la bellesa de l'entorn, encara que el descens se'ns ha fet una mica curt.
Des del final del barranc, novament sense camí, hem anat baixat fins trobar el camí antic del Coll de la Bauma per on hem baixant fins al Gresolet. Els conductors han anat a recuperar el cotxe que havíem deixat a dalt i hem dinat a la zona de picnic del Gresolet donant per acabada la primera jornada barranquista de la temporada.
I aquí teniu la pel·lícula d'aquesta activitat. Ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els seguidors del blog.


ENTRADES RELACIONADES:
Cresta dels
Cabirols, 2019
GR107: Gósol-
Bagà, 2014
Pedraforca, via
Estasen, 1975

dissabte, 13 de juny del 2020

GR92: Sant Climent de Llobregat - Garraf

GR92 Garraf
Quan amb el grup de caminadors del GR vam recórrer el GR92 em va quedar pendent, entre altres, l'etapa de Sant Climent de Llobregat a Garraf. No recordo per quin motiu vaig fallar en aquella ocasió però era una assignatura pendent que avui, finalment, he aprovat amb bona nota.
Fa pocs dies que s'ha obert la comunicació amb la comarca del Garraf, fins ara aïllada de la resta de l'Àrea Metropolitana de Barcelona a causa de la crisi del coronavirus. Avui, de bon matí, hem deixat la moto a la població de Garraf i hem anat en cotxe fins a Sant Climent de Llobregat, punt de partida de l'etapa.
El GR puja pels carrers del poble fins al cementiri i allà agafa una pista entre camps que porta fins al Coll de Can Bori. Després, un caminet pel bosc ens ha portat fins al Santuari de la Mare de Déu de Bruguers. Aquest és un indret singular, al peu de la carretera que porta de Gavà a Begues, amb una ermita d'origen romànic que té el principal centre d'interès en el seu àbsis, conservat perfectament. També hi ha un restaurant, molt popular a la comarca.
Just a sobre de l'ermita de Bruguers hi ha el Castell de l'Eramprunyà, actualment enrunat, situat a dalt d'un cingle d'una característica roca vermella. Hem pujat per un corriol en direcció al castell, passant al costat d'un curiós arc naturalde pedra. Les restes d'aquest castell estan envoltades d'una tanca i no s'hi permet l'entrada. Al costat del castell hem agafat una bona pista en direcció a La Morella, que ja es veia a certa distància, davant del Rascler, un turó ple d'antenes i radars.
Seguint la pista hem arribat a la Collada de La Clota, una important cruïlla de camins, on hem agafat un camí carener en direcció a La Morella. Hem passat al costat del cim del Puig de les Agulles i hem baixat fins al coll Sustrell abans de la pujada final fins a La Morella (593 m). És un cim relativament important, vèrtex geodèsic, i té el cim guarnit per una gran creu de ferro. Des del cim es veu un extens panorama sobre el Penedès i el Delta del Llobregat, a més de les serres de Montserrat, Montseny i Sant Llorenç, i en dies molt clars la vista arriba fins als Pirineus. Hem fet una panoràmica circular:

Des del cim de la Morella ens quedava una llarga baixada fins a Garraf. Hem iniciat la baixada per un caminet que acaba a la pista asfaltada d'accés a les instal·lacions del Rascler. Hem seguit la pista asfaltada de baixada durant un llarg tram, tot i que en un parell de sectors el GR fa una marrada per evitar un tram de pista. Més avall hem deixat la pista asfaltada per agafar-ne una altra més petita que passa al costat d'una pedrera en plena explotació que forma un esvoranc gegantí.
Hem anat a parar a un antic camí de ferradura, traçat amb murs de pedra, que baixa amb molts girs fins a la carretera de les Costes de Garraf, ja molt a prop de la població de Garraf.
Avui no anàvem amb tota la colla de caminadors del GR però hem seguit les velles tradicions d'aquest grup acabant la jornada amb un dinar en el xiringuito de la platja de Garraf. 


ENTRADES RELACIONADES:
Cova de
Bruguers, 2017
GR92: Garraf -
Vilanova, 2010
Escalada Garraf
La Bauma, 1978

dijous, 4 de juny del 2020

Les fonts de Reixac i el Turó de la Malesa

Les fonts de Reixac
Avui hem fet un nou recorregut per la Serra de Marina, pel sector més proper a Badalona i Santa Coloma però pel vessant Nord, el que dona al Vallès. El punt de partida ha estat Sant Pere de Reixac, un petit nucli on hi ha una església i poca cosa més però que dona nom al municipi de Montcada i Reixac. L'objectiu era fer un petit recorregut per la zona, visitant dues de les fonts més importants d'aquest sector de la Serra de Marina.
Quan hem arribat a Sant Pere de Reixac no plovia però acabava de caure un xàfec i el cel estava ben tapat. La previsió era molt dolenta i hem estat a punt de deixar-ho córrer però, ja que havíem fet l'esforç de llevar-nos tan aviat per aprofitar l'horari d'esport en el confinament, hem pensat que podíem, si més no, visitar la primera font.
Hem començat a caminar per una pista però ben aviat hem agafat un corriol a l'esquerra, mig tapat per la vegetació. En pocs minuts hem arribat a la Font dels Avellaners, una font de bon cabal en una petita clariana del bosc. Com que no plovia, hem decidit seguir endavant. Hem retornat a la pista i l'hem seguit una estona fins agafar un camí més estret amb fort pendent que ens ha portat muntanya amunt fins al cim del Turó de la Malesa (464 m).
Aquest turó ja l'havíem visitat en una de les nostres sortides de confinament i té en el mateix cim les restes d'un poblat ibèric. Quan hem arribat plovia una mica i ens hem hagut de protegir. No es veia el panorama perquè estava tot tapat, de manera que no ens hem entretingut gaire en el cim. Hem iniciat el descens per l'altra banda seguint un caminet amb fort pendent fins arribar a una pista, a pocs metres de la segona font: la Font dels Caçadors.
Aquesta font és tan cabalosa com l'altra i està en una entrada al costat de la pista. Al costat hi ha una pedrera abandonada; ens hi hem acostat a mirar una mica, abans de tornar enrere per la mateixa pista, baixant en direcció al punt de partida. Hem arribat a Sant Pere de Reixac una mica remullats però satisfet per poder haver completat aquesta petita excursió pels boscos de Reixac.


ENTRADES RELACIONADES:
Turó de
Montcada, 2020
Font de Cera -
Montcada, 2020
GR92: Montcada
Vallvidrera, 2010