dilluns, 31 d’octubre del 1977

Escalada als Mollons

Foto d'arxiu: escalant als Mollons,via Àpia, 1972

Escalada als Mollons, una zona d'escola d'escalada calcària amb vies curtes, situada al costat de la Pobla de Claramunt. És on vam fer la primera sortida d'escalada de la història, l'any 1972. Vam fer tres vies:
Primer Molló, via Àpia: és la més clàssica de les vies d'escalada al Mollons. Puja per l'esperó del Primer Molló, també anomenat Molló Gran. Són dues tirades en lliure, encara que es pot fer una reunió més a la meitat de la segona titada. El descens es fa pel darrere amb una curta desgrimpada fins al collet que separa el Molló del Cingle. Hi ha un parell de passos equipats amb una cadena i unes cordes fixes però sense gaire dificultat.
Tercer Molló, via Diedre i Crestes: és la via més llarga de la zona i és en realitat la combinació de dues vies i, a més, té una ascensió optativa a un gendarme de la cresta ben singularitzat, que s'anomena El Ninet. La via comença per un tram de paret anomenat "Paret de la Cotilla", amb bones preses. S'arriba aun replà (reunió) i segueix per un diedre fins al peu del Ninet. Voregem el Ninet amb facilitat per la seva base fins a un collet situat a l'altra banda. A partir d'aquí comença la Via Crestes, que puja seguint la cresta en escalada lliure sense massa dificultat.
El Ninet, via Cisco: nosaltres vam fer aquesta curta ascensió complementant la via Diedre i Crestes. Des del coll superior flanquegem uns metres per atacar la cara SW. Comença amb un pas molt difícil que els primers ascensionistes van fer amb un pas d'esqueneta. Hi ha un pitó on podemposar un estrep. Superat aquest pas seguim amb dificultat minvant fins al cim de l'agulla. 

diumenge, 30 d’octubre del 1977

La Mòmia, via Haus-Extrems

La Mòmia, via Haus-Extrems
Foto d'arxiu: l'empotrament, pas clau de la Haus-Extrems

Escalada a Montserrat, a la zona de la Trinitat. Fem la via Haus-Extrems de la Mòmia, una via catalogada de sisè grau que supera amb tècnica d'encastament una gran llosa enganxada a la paret de la Mòmia. És una de les vies clàssiques de més categoria de Montserrat, ja que supera totalment en lliure, en 6 tirades, el pany de paret més llarg de la Mòmia. La primera tirada puja per un diedre una mica descompost fins a una bauma sota la gran xemeneia que és el pas clau de la via. La segona tirada, espectacular i aèria, comença amb tècnica de ramonage però ben aviat la xemeneia s'estreny i cal pujar amb tècnica d'encastament, encastant a la fisura el que poguem (puny, mà, braç, genoll, peu ...), i aprofitant les petites preses de la placa. És tot un exercici atlètic que requereix molta tècnica i habilitat per aprofitar els recursos que ens dóna la roca. Més amunt la fisura s'obre i arribem a la reunió, sobre la gran llastra. Nosaltres, tal com marcava la guia clàssica, vam fer una reunió abans, quan el diedre s'obre. A partir d'aquí la dificultat de la via no passa de quart grau. La veritat és que després de superar la tirada de l'encastament la resta de la via ens va semblar fàcil, tot i que és de quart grau. Son tres tirades (dues actualment) d'agradable escalada lliure per placa que ens porta fins al cim de la Mòmia.

diumenge, 16 d’octubre del 1977

Paret NW de Sant Jeroni, via TIM

Miranda de Sant jeroni, via TIM
Foto d'arxiu: Sant Jeroni des de la VF Borinot. Març 2014

Escalada a Montserrat. Fem la paret Nord-Oest de Sant Jeroni per la via TIM, una via per una gran xemeneia, que puja al punt més alt de la muntanya de Montserrat. Segons la Guia d'escalades a Montserrat, aquesta és la via més llarga que podem fer a Montserrat amb tècnica de ramonage. La guia d'en Picazo diu el mateix però amb alguna reserva: "és una de les xemeneies més llargues del massís". La primera tirada és relativament fàcil; la xemeneia és molt profunda i podem triar l'amplada amb la que ens sentim més còmodes. No hi ha cap assegurança i al cap d'uns 35 metres trobem la reunió. La segona tirada és una mica més forçada, ja que la xemeneia es va tancant i hem de sortir cap a fora, per sobre del buit, que cada vegada és més impressionant. Arribem a un replanet tancat per un sostre i fem reunió. La tercera tirada segueix la mateixa tònica però amb passos més difícils. Antigament es feia un parell de passos amb estreps però les guies modernes marquen A0. Fem la darrera reunió i sortim de la xemeneia superant per placa els darrers metres, amb dificultat minvant però amb un pas difícil. En resum, una magnífica via d'escalada que ens va deixar ben satisfets.

diumenge, 9 d’octubre del 1977

La Ven-Suri-Ven

Ven-Suri-Ven
Foto d'arxiu: reunió sobre el bloc inestable

Escalada a Montserrat, regió d'Agulles. Fem una de les vies més clàssiques d'Agulles, la via  Cerdà-Riera de la Bandereta, coneguda popularment amb el nom de Ven-Suri-Ven en memòria dels primers ascensionistes (de l'agulla, no d'aquesta via), Ventura, Surinyach i Vendrell. L'entrada a la via pot fer-se de diverses maneres però amb pocs metres d'escalada arribem a la primera reunió en un gran arbre. Segons com fem l'entrada, aquest arbre pot ser la segona reunió. Aquí comença pròpiament la via, amb una fisura en diagonal per on pugem en lliure molt difícil i vertical fins a la segona reunió, que es fa sobre un bloc enganxat a la paret (veure foto). És una reunió impressionant per la seva situació sobre una gran timba i també perquè el bloc no està totament enganxat a la paret sinó que es mou una mica. Realment impressionant. La tercera tirada segueix per la mateixa fisura, ara molt més fina, que cal superar amb passos d'artificial (actualment es fa en lliure o A0) fins a la tercera reunió, ja dintre de la canal de sortida. Acabem la via pujant per la xemeneia amb tècnica de ramonage i finalment ja molt fàcil fins al cim. 

diumenge, 2 d’octubre del 1977

Agulla de les Vuit Hores

Agulla de les Vuit Hores
Foto d'arxiu: Agulla de les Vuit Hores. Novembre 2013

Volíem fer la via Pany-Haus del Pollegó inferior del Pedraforca però després de dormir al refugi Lluís Estasen, ens vam llevar al matí amb intenció d'iniciar l'escalada però estava plovent i vam decidir baixar a Montserrat a veure si el temps ara millor.
Vam tenir sort perquè a Montserrat no plovia i vam fer una via a la zona d'Agulles: Agulla de les Vuit Hores, via Capeta-Torres-Nubiola, una via que puja, totalment en lliure i amb tècnica de ramonage, per la canal que queda entre aquesta roca i la Miranda de la Portella. És una única tirada encara que molt llarga (40 m)

dissabte, 1 d’octubre del 1977

Escalada a Montserrat (Sant Benet)

Sortida d'escalada a Montserrat amb tota una colla del centre, per per pràctiques d'escalada i de ràpel. Anem a la zona de Sant Benet i fem tres vies:
  • La Trumfa, via Normal. Puja aquesta agulla per la part del darrere, des del camí de Sant Salvador. Els primers metres són drets i cal pujar amb tendència a l'esquerra. Ben aviat decreix la dificultat i, amb bones preses i totalment en lliure, arribem fàcilment al cim.
  • El Sereno, Aresta Est. (i desgrimpada per la VN). Pugem per l'aresta totalment en lliure amb bones preses i amb algun petit pas una mica més fi.
  • Agulla de Sant Benet, cara SW (collet esquerre). Vam acabar la jornada amb aquesta curiosa ascensió que ressenya la Guia d'escalades de Montserrat però sense donar cap detall. Nosaltres la vam fer però tampoc vam anotar cap detall d'aquesta escalada. Únicament l'hem trobat referenciada en el llibre Montserrat Pam a Pam, que la considera com la via normal d'ascensió a l'agulla.