Pics de Culfreda (3.035 m)

Ja feia temps que volia pujar el Culfreda, un dels tresmils dels Pirineus que em faltaven a la col·lecció. De fet, potser el més important dels que em faltaven. Avui, per fi, hem pujat aquest cim tan panoràmic en una gran jornada de muntanya.

Ahir  a la tarda vam arribar al refugi lliure de Tabernés i ens hi vam instal·lar. Hem passat la nit en aquest refugi i poc després de les cinc del matí ja estavem esmorzant a la cabana mentre a fora, a poc a poc, anava arribant el dia. 

Abans de tres quarts de sis ens hem posat en camí en direcció al Puerto de la Madera, primera fita del llarg recorregut de l'ascensió als Culfredes. Hem sortit amb la llum del frontal però en pocs minuts hem pogut prescindir de la il·luminació artificial i hem seguit amb la llum del dia. El camí és molt bo i està senyalitzat com a PR. Puja suaument però sense treva, primer pel bosc i després pels prats fins al coll fronterer. 

Gairebé des del primer moment del recorregut hem pogut veure, al darrere nostre, la gran muntanya del Posets, que per la vall de Viadós presenta un aspecte imponent amb un gran desnivell sobre la vall. També hem començat a veure, ben aviat, els pics de Culfreda i la cresta que uneix els tres cims principals. 

En el Puerto de la Madera ens hem aturat a menjar una mica i hem fet volar el dron per prendre algunes imatges aèries. Des d'aquí es veia l'inici de la llarga cresta: un pendent rocós que porta al primer cim. La pujada ha estat més fàcil del que semblava des del coll i aviat hem arribat al primer cim del dia, la Punta Cabalera (2.901 m), un cim fronterer que els francesos anomenen Pic de Cauarère.

Hem seguit per la cresta, ara més escarpada però sempre fàcil, seguint un camí a estones perdut. També hi havia moltes fites, que ens guiaven per trobar els passos més fàcils i menys exposats. Hem superat la dura pujada arribant al cim del Culfreda NW (3.034 m). El panorama des d'aquest cim era extraordinari i arribava des del Mauberme, a la Vall d'Aran, fins a la Collarada, a la Jacetania, passant pel Posets, el Bachimala, el Perdut, la Múnia, el Vignemal, el Balaitús... Una infinitat de muntanyes que podeu veure a les panoràmiques que acompanyen aquesta entrada del blog.

Hem seguit per la cresta passant un petit sifó per arribar al Culfreda Central (3.030 m), el germà petit del Culfredes i finalment, després d'un altre sifó, al cim principal, Culfreda NE (3.035 m). El panorama era tan extens com des dels altres cims. A més, ara teníem molt a prop el Loustou, un oblidat que vam pujar no fa molts anys en una altra gran jornada de muntanya. 

El retorn l'hem fet pel mateix camí, recorrent les sifonades de la cresta i coronant novament tots els cims del recorregut. Una llarga caminada fins al Puerto de la Madera i després, ja per un bon camí, fins al refugi de Tabernés.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta intensa jornada de muntanya. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors: 

📷 ÀLBUM DE FOTOS

📍 TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Ascensió al Lustou, 2018

Aguilletes i Marioules, 2008

Ascensió al Bachimala, 1982

---

Grand Tapou (3.150 m) i Milieu (3.130 m)

Una gran jornada de muntanya amb l'ascensió als dos últims tresmils de la corona del Vignemale. Hem passat la nit acampats al costat dels estanys de Montferrat i amb les primeres llums hem iniciat l'ascensió per la via normal. És un camí fàcil que puja suaument per prats i pedreres amb un gran panorama.

Després d'una bona estona de pujada hem arribat al coll entre el Milieu i el Tapou. Des d'aquest punt hem pogut gaudir d'un panorama molt més extens en direcció oest. A sota mateix teníem la vall del riu Ara, on hi ha el refugi de Bujaruelo, y al darrere una gran extensió de muntanyes.

En dos minuts hem arribat al primer cim, el Pic du Milieu (3.130 m) des d'on el panorama era molt extens encara que en direcció nord la proximitat del Tapou i tot el massís del Vignemal ens tapava una mica les vistes. Hem fet una panoràmica circular:

Vista des del Milieu, la cresta que separa aquest cim del Tapou semblava força dreta i rocosa però hem pujat amb molta facilitat fins al segon cim de la jornada, el Grand Tapou (3.150 m). Al davant mateix teníem el Montferrat i vèiem clarament l'esmolada cresta que separa aquest cim del Tapou. També vèiem tots els cims del Vignemale i moltes més muntanyes. Abans d'iniciar el reton, hem fet les fotos de cim i una nova panoràmica circular: 

Feia un dia magnífic i hauríem pogut estar molta més estona en el cim però encara ens quedava la baixada a Gavarnie i el llarg viatge per carretera fins a casa, de manera que aviat hem iniciat el retorn.

Hem baixat fins als llacs de Montferrat on hem recollit el material d'acampada i hem seguit baixant fins al Barrage d'Ossau, on ahir vam deixar el cotxe, iniciant el llarg viatge de retorn a casa. 

I aquí teniu el vídeo d'aquesta sortida. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Vignemale i Montferrat, 2013

Cresta Petit-Gran Vignemale, 1981

Ascensió al Vignemale, 1975

---

Punta Alta de Comalesbienes (3.014 m)

Una gran ascensió de muntanya a un tresmil de la Vall de Boí. Ahir vam pujar al refugi Ventosa i Calvell i avui hem completat aquesta ascensió, no massa llarga però una mica complicada a causa de les característiques del terreny, amb zones cobertes per tarteres de grans blocs.

Hem esmorzat al refugi amb les primeres llums del dia i al voltant de les set del matí hem iniciat l'ascensió. El camí comença amb una curta baixada fins als Estanys de Culieto, seguint el camí del Coll de Contraix. Després de passar el segon llac, l'Estany Gran de Colieto, hem deixat el camí principal per agafar el corriol desdibuixat que porta a la Punta Alta.

Aviat hem trobat el primer obstacle, quan hem hagut de travessar el torrent saltant per les pedres relliscoses. Després, el camí puja més ben marcat fins arribar a l'Estany del Mamut. Aquest estany, que els mapes moderns anomenen Estany de la Roca, té la particularitat que hi ha una roca formant un illot al mig de l'estany.

Des d'aquí ja es veia el cim i el pedregam que cal superar per arribar-hi. El camí puja per una marcada canal entre blocs buscant els millors passos encara que amb alguns trams sense camí que cal superar seguint les fites mentre saltem entre els blocs.

Més amunt ens hem enfilat per una canal secundària, també amb alguns petits passos de grimpada entre els blocs, fins arribar a una petita bretxa per on hem entrat a la canal principal, que puja del Coll Arenós, per on hem arribat a la part final del recorregut i hem superat l'amuntegament de blocs que forma el cim de la Punta Alta (3.014 m).

El dia era extraordinari i el panorama molt extens, dominat per la proximitat dels Bessiberris i la Maladeta. Només un mar de núvols ocupava la Vall d'Aran privant-nos de veure els seus cims més característics. Hem fet una panoràmica circular: 

Hem celebrat el final de temporada del grup de caminadors amb un ampolla de cava i hem fet les fotos del cim abans d'iniciar el retorn pel mateix camí de pujada.

La baixada és llarga però a poc a poc hem anat baixant per la pedrera, que ens ha semblat més fàcil del que havíem pensat pujant. Hem fet una petita aturada al costat de l'Estany del Mamut per reagrupar-nos i hem arribat al refugi on havíem encarrregat el dinar, un menú molt senzill format per un plat de macarrons, per recuperar forces abans de completar el descens fins a la Presa de Cavallers.

Després de dinar encara ens quedava un recorregut d'unes dues hores fins a Cavallers, on ahir vam començar aquesta activitat.

I aquí teniu el vídeo de l'ascensió a la Punta Alta. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Ascensió  a la Punta Alta, 1977

Ascensió  a la Punta Alta, 1976

Ascensió  a la Punta Alta, 1976

---

Tofana di Dentro i Tofana di Mezzo

Les Tofanes són tres cims de més de 3.000 metres d'altitud, situats a sobre mateix de la població de Cortina d'Ampezzo. Nosaltres ja havíem pujat en altres campanyes dolomítiques, dos d'aquests cims, la Tofana di Rozes i la Tofana di Mezzo. Ens faltava la tercera, la Tofana di Dentro i vui hem vingut a pujar aquest cim amb un recorregut circular que ens ha permés pujar també novament a la Tofana di Mezzo.

El recorregut no és difícil, ja que recorre camins equipats i una petita via ferrada, la Formenton, que ens ha semblat força fàcil i més semblant a un camí equipat que a una via ferrada.

El punt de partida ha estat la Capanna Ra Valles, estació intermèdia del telefèric que puja gairebé fins al cim de la Tofana di Mezzo. Hem agafat el primer telefèric del matí i poc després de les 9 del matí hem iniciat la marxa.

Des de la Capanna ja es veu el traçat del camí per la pedrera en direcció a la Cima Formenton, un cim secundari a la carena que baixa de les Tofanes. Hem agafat un caminet en suau baixada que ens ha portat a enllaçar amb el camí 407. Aquest camí puja per la pedrera acostant-se a la carena de les Tofanes. 

Sense cap dificultat, només algun curt pas equipat, hem arribat a un coll poc marcat entre la Tofana di Dentro i la Cima Formenton. Abans d'iniciar la pujada en direcció a la Tofana di Dentro ens hem volgut acostar al Formenton. En pocs minuts hem arribat a la Cima Formernton (2.830 m), un cim modest i poc destacat però amb una gran panoràmica. Hem estat poca estona en el cim perquè encara ens quedava molt per caminar però hem fet una panoràmica circular:

Hem retornat al coll i hem agafat el camí de les Tofanes. És una carena sense cap dificultat, ocupada per grans extensions de pedreres per on el camí, ben traçat, ens ha portat sense dificultat fins al cim de la Tofana di Dentro (3.238 m), objectiu principal de l'activitat d'avui. 

El dia era bo però hi havia núvols dispersos que tapaven les muntanyes i no ens han permès veure prou bé el gran panorama que ofereix normalment aquest cim. Tot i això, hem fet volar el dron i també hem fet una panoràmica circular, encara que amb la visibilitat una mica limitada:

 

Hem seguit el nostre camí baixant en direcció al coll que separa la Tofana di Dentro de la seva veïna, la Tofana di Mezzo. Aquest tram correspon amb la via ferrada Formenton. Tot i fer-la de baixada, aquesta ferrata ens ha semblat fàcil. Només un parell de passos es poden qualificar com a via ferrada; la resta és un camí equipat, impressionant pel paissatge i els estimballs però sense dificultat.

Hem arribat al coll i hem iniciat la pujada per l'aresta que porta a la Tofana di Mezzo. És un camí equipat que puja per una pedrera inestable. El cable de vida, més que per seguretat, serveix de passamans per mantenir l'equilibri sobre la pedrera que s'esllavissa a cada pas.

Finalment hem arribat al cim de la Tofana di Mezzo (3.244 m). Els núvols havien augmentat i el panorama estava una mica limitat però encara era extraordinari. Hem fet les fotos del cim i el vol del dron abans de la curta baixada que en molt pocs minuts ens ha portat a l'estació del telefèric. 

La Tofana di Mezo té la singularitat que quan s'arriba al cim per qualsevol de les seves vies no cal baixar a peu sinó que allà mateix, a pocs metres del cim, hi ha l'estació del telefèric que, en tres trams i en pocs minuts, ens retorna a Cortina d'Ampezzo.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. Ha estat produït per Mountain Films i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Tofana di Mezzo VF Olivieri, 2018

Tofana di Rozes VF Lipella, 2008

Cadini, VF Merlone, 2008

---

Cristallo di Mezzo (3.154 m), VF Marino Bianchi

La via ferrada Mariano Bianchi al Cristallo di Mezzo era una assignatura pendent per a nosaltres.  Fa tres anys, en la nostra darrera visita a les Dolomites, ja volíem fer aquesta via ferrata, una de les més clàssiques del massís. En aquella ocasió ens va caure una petita nevada mentre pujàvem per la gran pedrera de la Forca Staunies i quan vam arribar al coll feia un vent fort i gelat, de manera que vam deixar la ferrata per a millor ocasió i vam anar directament al Sentiero Dibona que era la segona part de l'activitat prevista.

Fins fa pocs anys hi havia un petit telecabina que portava a la Forca Staunies i evitava la dura pujada per la pedrera. Ara aquesta instal·lació està tancada i per arribar a l'inici de la via cal superar gairebé 800 metres de desnivell per una canal pedregosa que recorda, multiplicada per 2, la tartera del Pedraforca en els bons temps.

La part positiva del tancament de la instal·lació és que quan hi havia remuntador mecànic la Marino Bianchi era una de les ferrates més populars de les Dolomites, sempre plena de gent. El tancament del remuntador ha acabat amb la massificació i ara només els més agosarats remunten els 800 metres de la pedrera per recórrer aquesta magnífica ferrada.

Després d'un magnífic esmorzar al Son Forca hem iniciat el nostre recorregut baixant a l'estació inferior de l'antic telecabina, on comença el camí de la Forca Staunies. Hem agafat un bon camí que, a poc a poc, va pujant per la pedrera. A mesura que pujàvem el camí era menys marcat i el pendent més gran, obligant-nos en algun punt a caminar a quatre grapes. 

Tot i les incomoditats del camí, avui ens ha semblat més fàcil i curt que en l'anterior ocasió; feia bon temps i estàvem mentalitzats per al terreny que havíem de recórrer.

Abans dels que havíem calculat, hem arribat a la Forca Staunies i hem pujat al refugi Lorenzi, molt proper. El refugi està tancat i la instal·lació es comença a veure ruïnosa però la terrassa panoràmica encara ens ofereix unes grans vistes, de les que hem gaudit mentre ens equipàvem per a la ferrada i menjàvem alguna cosa.

La ferrada està molt ben equipada i la dificultat és moderada. Hi ha dos trams amb escales metàl·liques i un parell de passos verticals però ben equipats que superen els trams més drets. 

Hem superat tots els passos sense problemes i hem arribat al cim del Cristallo di Mezzo (3.154 m). Hem quedat una mica desconcertats perquè la creu de cim no està en el punt més alt sinó en un replà situat pocs metres més avall, però hem fet fotos en els dos cims, el real i l'oficial.

El panorama era molt extens però una mica tapat pels núvols. Hem reconegut, entre moltres altres muntanyes, el Pelmo, les Tofanes, la Croda Rosa i les Tre Cime de Lavaredo. Hem fet una panoràmica circular:

Després de passar una bona estona en el cim fent fotos, menjant i fent volar el dron, hem iniciat el retorn. La primera part de la baixada es fa per un camí alternatiu, un camí equipat que ens ha portat aproximadament al punt mig del recorregut d'anada, evitant els passos més verticals. Després hem completat el descens per la mateixa ferrada de pujada fins al refugi Lorenzi.

La baixada de la pedrera és llarga però, evidentment, més fàcil que la pujada. Després hem passat pel refugi Son Forca a recollir el material que havíem deixat i hem baixat caminant fins al Passo Tre Crocci on teníem el cotxe.

Després ens hem desplaçat fins a la població de Vodo di Cadore on tenim un partament llogat que serà la nostra base d'operacions per als dies que ens queden per passar a les Dolomites.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. Ha estat produït per Mountain Films i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Sentiero Dibona, 2019

Via ferrada Averau, 2018

Sentiero Dibona, 2004

---

Ascensió al Monte Pelmo (3.172 m)

En el segon dia d'estada a les Dolomites hem fet l'ascensió principal de les que havíem programat: el Monte Pelmo. Es tracta d'una gran muntanya, un dels gegants de les Dolomites, i la seva via normal és tot un repte perquè, tot i no ser difícil, segueix un itinerari vertiginós i espectacular.

La via supera el gran esperó que defensa la vessant sud de la muntanya a través d'una estreta cornisa que recorre el cingle en diagonal fins entrar en una àmplia vall penjada per on, ja més fàcilment, arribem al cim. 

És una ascensió clàssica d'una gran bellesa; un camí que busca els punts febles de la gran muralla per superar la seva verticalitat amb la mínima dificultat. Hi ha un curt pas equipat amb una corda fixa que fa de passamans i diversos passos protegits amb pitons que podem utilitzar per assegurar-nos. Són passos molt fàcils però amb exposició.

Hem sortit del refugi Venezia després d'esmorzar i hem iniciat l'ascensió per un camí ben marcat que en pocs minuts ens ha portat al peu de la gegantina paret sud del Pelmo. Hem grimpat un petit esperó per arribar a l'inici de la llarga cornisa, un bon camí que puja en diagonal.

Aviat hem trobat les primeres dificultats: estretaments del camí per on cal flanquejar seguint cornises penjades sobre el buit. La difícultat és mínima, es passa caminant, però cal anar amb compte perquè hi ha un buit impressionant. 

Més endavant hem arribat a l'únic pas equipat de tot el recorregut. És una cornisa d'uns 20 metres equipada amb un passamans de corda. No és més difícil que els anteriors però s'agraeix l'equipament.

Nosaltres portàvem una corda curta per si calia assegurar algun pas però només l'hem utilitzat en dos curts passos al llarg de tot el recorregut.

Després d'un llarg recorregut per la cornisa penjada sense gairebé guanyar altitud, hem arribat a una àmplia canal per on hem començat a pujar seguint unes fites i, més endavant, un bon camí que s'enfila per la pedrera.

El camí va guanyant, a poc a poc, el gran desnivell que encara ens separa del cim. Està ben marcat i només es perd en algún tram rocós on les fites ens guien fins retrobar el camí. Hem arribat a un coll, ja en el llom final del Pelmo, i ens hem aturat uns minuts abans d'iniciar l'atac al cim.

El darrer tram segueix la carena per superar el cap del Pelmo on ja vèiem la gran creu metàl·lica del cim. Encara hem hagut de superar una petita grimpada, un curt pas d'un parell de metres que ens ha situat gairebé al cim del Monte Pelmo (3.172 m) on hem arribat immediatament.

Hi havia núvols baixos que tapaven part del panorama que normalment es veu des d'aquesta talaia privilegiada. Tot i això, hem estat una bona estona al cim veient el moviment dels núvols i fins i tot hem fet volar el dron per prendre imatges aèries del Pelmo.

Després de gaudir una bona estona del magnífic panorama del Pelmo hem iniciat el descens pel mateix camí. De baixada, el camí ens ha semblat més fàcil i aviat hem arribat al refugi Venezia on hem passat una segona nit.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. Ha estat produït per Mountain Films i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Ascensió al Sorapis, 2019

Ascensió a la Civetta, 2019

Ascensió al Catinaccio, 2006

---

Ascensió al Pic de Rochebrune (3.320 m)

Avui, després de quatre etapes del GR5, tocava jornada de descans. Per això, mentre la Magda descansava i feia turisme per la ciutat de Briançon, he fet una escapada per pujar aquest cim. El Pic de Rochebrune és un cim clàssic d'aquesta zona dels Alps del Sud, en el límit entre el Briançonnais i el Queyras. La seva ascensió no és difícil encara que el tram final requereix una petita grimpada amb l'ajut d'un curt tram de corda fixa.

El punt de partida és el Col de l'Izoard (2.360 m), a on s'arriba per una bona carretera plena de ciclistes que volen imitar els corredors del Tour que tantes vegades han passat per aquí. Des del coll he agafat un camí que en pocs minuts m'ha portat al Col Perdu (2.479 m). Des d'aquest coll ja es veia el Pic de Rochebrune, ben lluny, i el llarg camí que travessa tota la vall de Laus per una extensa pedrera.

Des del coll el camí baixa una mica per iniciar després una llarga travessia, pujant suaument. Més endavant, el camí puja més dret per arribar al Col des Portes (2.915 m). El coll és més aviat una bretxa de la cresta del Rochebrune, al costat d'un gran gendarme. 

El coll està a sota mateix del cim, que des d'aquí té un aspecte inexpugnable. Hi ha un caminet que puja amb fort pendent per la pedrera en direcció al cim. El terreny és molt pedregós, un caos de pedres de totes les mides, però el camí està ben marcat i aviat he arribat a la bretxa on comença la grimpada final. 

Sobre la bretxa hi ha un petit mur vertical fisurat. La corda fixa està instal·lada en aquest mur i, amb el seu ajut, és fàcil superar aquest primer pas. Després cal seguir per la cresta, vertical en alguns punts però amb magnífiques preses que m'han permès arribar en pocs minuts al cim del Pic de Rochebrune (3.320 m). En el mateix cim, format per dues puntes bessones, hi ha dues antenes. He pujat al cim principal, el més allunyat, i he contemplat el gran panorama de muntanyes que es veia des d'aquí. El dia estava una mica núvol, de manera que el panorama no era gaire clar però he fet una panoràmica circular:

Després d'uns minuts de descans en el cim he iniciat el descens pel mateix camí, començant per la desgrimpada del tram final, i he retornat fins al Col de Izoard donant per acabada aquesta petita escapada alpina.

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Ag. Grande Sassière, 2020

Mont Ténibre, 2020

Tête de l' Enchastraye, 2019

---

Ascensió al Pic Maou (3.074 m)

En la segona jornada d'estada a la zona del Néouvielle hem fet una ascensió singular. El Pic de Maou és un cim molt poc freqüentat, amagat a l'ombra del Pic Long, el més alt del massís de Néovielle, i el Badet. S'ha de dir que hem acabat fent aquest cim encara que en la nostra planificació era només una possibilitat després de l'objectiu principal que era el Pic Long. Les coses se'ns han complicat i finalment ens hem hagut de conformar amb el Maou que, malgrat tot, ens ha deixat força satisfets.

Després d'esmorzar en el refugi del Lac d'Orédon i d'un curt trajecte en cotxe fins a la presa del Cap de Long, hem iniciat l'ascensió pel camí que voreja el llac per la seva riba dreta; un camí que ja coneixíem de les nostres incursions amb esquís per aquesta zona. El camí s'enfila guanyant alçada sobre el llac per baixar després una mica per entrar a la vall. Després hem seguit pujant per la vall mentre al davant començàvem a veure el Pic Long i pel darrere vèiem, entre altres, el Pic des Trois Conseillers, la nostra ascensió d'ahir.

El nostre pla era pujar primer el Badet i carenar fins al Pic Long però quan hem estat a prop hem vist que la pujada al Badet era una enorme pedrera amb aspecte de gravera inestable. El nostre error ha estat descartar aquesta via i anar a buscar el coll entre el Campbieil i el Maou, per on hi havia un magnífic camí, per pujar després carenant el Maou i el Badet. L'experiència d'ahir, quan vam haver de travessar innombrables pedreres sense camí, i la temptació del camí fressat que portava al coll ens han induït a l'error.

Hem arribat al coll, la Hourquette de Cap de Long (2.902 m) i hem començat a carenar en direcció al Maou. La cresta, que semblava fàcil vista de lluny, era efectivament fàcil però sense rastre de camí ni fites; únicament pendents inestables de pedres. Finalment hem arribat al peu de l'esperó final. De lluny semblava que no ens donaria problemes però quan hem arribat hi havia un mur vertical. No ens ha semblat factible i hem optat per vorejar l'obstacle pujant per l'altra banda. Això ens ha obligat a fer una llarga baixada per una pedrera inestable i remuntar per la canal entre el Maou i el Badet, per una altra pedrera molt dreta i inestable.

Finalment hem arribat a la cresta, al costat del cim del Maou. Encara no havien acabat les dificultats perquè en els metres finals cal grimpar per unes roques blanquinoses. No era difícil, encara que la roca no era gaire bona, i aviat hem arribat al cim del Maou (3.074 m). El cim és estret i incòmode; una mica perillós perquè està voltat de cingles. El panorama era magnífic, amb una clara visió de les principals muntanyes del Pirineu Central: Vignemale, Balaitús, La Munia, Infierno....

Hem estat una estona al cim, fent fotos i fent volar el dron mentre contemplàvem el panorama. Hem fet una panoràmica circular:

Després hem iniciat el retorn desgrimpant aquesta part final amb l'ajuda d'una corda fixa que hem ancorat en un bloc de pedra. Se'ns havia fet tard i no teníem temps per completar l'itinerari previst, de manera que hem iniciat el llarg retorn al punt de partida vorejant novament el llac de Cap de Long. 

I aquí teniu la pel·lícula de la jornada, amb les millors escenes d'aquesta ascensió:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Estaragne i Campbieil, 2017

Soum des Salettes, 2017

Pic Long, Badet, i Maubic, 1989

---

Ascensió al Pic des Trois Conseillers (3.039 m)

Hem iniciat una estada de tres dies a la zona del Néouvielle amb una ascensió de categoria. Un tresmil dels Pirineus sempre és una gran ascensió i si, a més, cal una mica de tècnica (grimpada i ràpel) i el temps acompanya, és una gran experiència. Avui hem gaudit molt de la muntanya amb l'ascensió del Pic des Trois Conseillers, un tresmil molt poc visitat pero amb un panorama extraordinari. 

Hem sortit de casa a les 5 del matí i al voltant de les 10 ens hem posat en marxa des de la presa del Lac du Cap de Long (2.150 m), després d'un llarg viatge en cotxe. Hem iniciat el camí travessant la presa per sobre del mur i prenent el camí del Pas du Gat. El camí, en alguns punts desdibuixat, puja en direcció al coll però aviat hem deixat el camí principal per iniciar una llarga travessia ascendent per sobre d'uns cingles que cauen sobre el llac, en direcció al nostre objectiu d'avui.

El camí ha desaparegut aviat i hem seguit per un conjunt de pedreres i tarteres força entretingut, on només hi havia alguna fita per marcar l'inexistent camí. Al cap d'una bona estona de lluitar amb la pedrera hem vist a prop el pas clau del nostre itinerari, la Vira Batan, una canal inclinada, gairebé una cornisa, que és el pas natural per arribar a la Breche de Néouvielle i al cim. 

En aquest punt hi ha, a principi de temporada, una congesta de neu que, de vegades, obliga a utilitzar els grampons. Avui la congesta era petita i hem pogut enfilar-nos a la vira amb facilitat. Hem pujat per la vira amb una grimpada relativament fàcil (II) i únicament hem utilitzat la corda per assegurar un pas estret, més impressionant que difícil, a la meitat de la vira. Finalment hem arribat a la Breche Néouvielle, situada entre el Pic des Trois Conseillers i el Néouvielle. Justament aquí comença una de les vies d'escalada més clàssiques del massís: la cresta dels Trois Conseillers.

L'última part de la pujada ja no presentava dificultats i fins i tot hi havia traces de camí que ens han facilitat la superació del tram final de l'ascensió. Finalment hem arribat al cim del Pic des Trois Conseillers (3.039 m), un cim ample marcat amb una gran fita. El panorama era molt extens en totes direccions, dominat en primer terme pel Pic de Néouvielle, cinquanta metres més alt. Hem menjat una mica, hem fet volar el dron i hem pres les imatges per a la panoràmica circular:

Després de gaudir una estona del panorama, hem iniciat el descens, pel mateix camí de pujada. La part més complicada de la vira l'hem evitat baixant en ràpel, uns 30 metres, fins a la tartera. Després hem resseguit el camí de pujada, travessant les tarteres fins arribar novament a l'aparcament de la presa de Cap de Long.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada, amb les millors escenes d'aquesta ascensió:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

De la Glère a la Campana, 2018

Turon de Néouvielle, 2018

Pic de Néouvielle amb equís, 2004

---

GR5: Val d'Isère - Bonneval-sur-Arc i més...

Avui hem fet l'etapa reina d'aquesta temporada del GR5, el camí de gran recorregut dels Alps Francesos. Aquesta etapa supera el Col de l'Iseran deixant enrere la vall de l'Isère per entrar a la vall de l'Arc, la darrera vall de la Vanoise.
Hem iniciat l'etapa caminant pels carrers de Val d'Isère però ben aviat hem deixat enrere l'asfalt per començar a pujar per un camí de muntanya en direcció a coll. El camí puja pel bosc guanyant altitud fins que a l'altura del Chatel du Molard, estació intermèdia d'un telefèric, surt del bosc i segueix pujant per prats remuntant una àmplia vall fins al Col de l'Iseran (2.764 m).
Aquest coll és el pas natural entre les dues valls, travessat per una carretera que únicament està oberta a l'estiu. És un lloc molt popular, freqüentat a l'estiu per centenars de ciclistes, motoristes i turistes en general.
A l'altra banda del coll hem iniciat el descens per un camí estret i molt pendent fins al Pont de la Neige, un pont de la carretera que deu el seu nom a una congesta permanent que dura normalment fins al final de l'estiu. El GR no passa pel Pont de la Neige sinó per un petit pont situat més avall. Aquesta temporada, però, el pont està trencat i hem hagut de passar pel pont de la carretera i enllaçar poc després amb el GR. Hem superat un pas equipat amb una cadena i hem seguit baixant per l'àmplia vall fins arribar a Boneval-sur-Arc, una petita població turística situada a la capçalera de la vall de l'Arc on hem donat per acabada l'etapa.
Sessió de tarda:
Després de completar l'etapa i de descansar una mica, he anat en taxi per recuperar el cotxe que teníem a Val d'Isère. A la tornada he fet una aturada al Col de l'Iseran amb la intenció d'arrodonir la jornada de muntanya amb una ascensió. La Pointe des Lessières té fama de ser el tresmil més fàcil dels Alps. Efectivament, des del Coll de l'Iseran aquest cim és una passejada que ens permet fer un tresmil en menys d'una hora, tot i que des del coll té un aspecte inexpugnable.
En pocs munuts he arribat al cim de la Pointe des Lessières (3.043 m). Malgrat la seva altitud modesta en el context dels Alps, aquest cim ens ofereix una magnífica visió de tota la Vanoise i de muntanyes més llunyanes. He fet una panoràmica circular:

Després de gaudir una estona d'aquesta magnífica visió he baixat al coll pel mateix camí i després en cotxe fins a Bonneval-sur-Arc on ens hem quedat a dormir.

---

ÀLBUM - TRACKS: ETAPA GR - POINTE DE LESSIÈRES

---

ENTRADES RELACIONADES:

Pointe de la Réchasse - 2013

Plan Sec Vanoise 2013

L'Orguère Vanoise 2013

---