dissabte, 30 d’agost del 2014

Tossa d'Alp en travessia

Tossa d'Alp
Avui hem aprovat una assignatura pendent. Aquest blog ressenya sortides des de fa més de 40 anys però no hi consta cap ascensió a la Tossa d'Alp. Tot i ser un cim important, proper a Barcelona i amb un gran panorama, mai havia pujat a la Tossa. Segurament, el motiu per menystenir aquest cim ha estat el fet que les instal·lacions de l'estació d'esquí de la Molina arriben pràcticament al cim i allà mateix, a cent metres del punt culminant, hi ha un refugi-bar-restaurant que desvirtúa totalment aquest cim. Però s'havia de fer, ja que és un cim important, amb una prominència de 746 metres, i avui hem fet aquesta ascensió, tot i que hem triat la via més curta i fàcil. Ha estat una matinal de muntanya; un dia magnífic amb un sol radiant i mar de núvols a les valls. Hem arribat al Coll de Pal per la carretereta que surt de Bagà i hi hem deixat el cotxe. Des d'aquest coll, entre el Puigllançada i la Tossa d'Alp, a uns 2.100 metres, el nostre objectiu és una passejada. Ens hem posat en marxa per un caminet que va carenant en direcció al cim; a sota nostre, a les valls, hi havia un mar de núvols; al poc temps de caminar ens ha aparegut el Pedraforca sobresortint dels núvols. També hem vist el Cadí i la Serra d'Ensija. De més amunt, hem vist el Puigmal i el Carlit, cap al nord. El camí arriba a un cim secundari i baixa a un coll, abans de la pujada definitiva. Hem fet el sifon i en poc temps hem arribat al cim. El panorama és realment molt extens i avui el mar de núvols feia ressaltar els cims més característics com el Pedraforca, les Penyes Altes del Moixeró i el Cadí. Hem fet les fotos del cim i una panoràmica circular:

Després hem baixat al refugi, a pocs metres del cim, i ens hem menjat l'entrepà. Per baixar hem triat un altre camí, una mica més llarg, ja que si no seria una activitat molt curta. Un sector de la colla, però, ha baixat pel mateix camí de pujada, ja que calia recuperar el cotxe. La resta hem baixat pel Coll de Jou fins a l'Hospitalet de Roca-sança, un camí molt ben traçat que baixa entre espadats i que té el punt més singular a la Roca-sança, un esperó de roca realment espectacular que cau a plom sobre el camí. De baixada, fins i tot ens hem entretingut en agafar algun bolet. El contracte de confidencialitat no ens permet publicar en el blog el lloc exacte, el tipus de bolets trobats ni la quantitat.
Aquí teniu el vídeo, cedit per Produccions JGB per a tots els seguidors del blog:



ENTRADES RELACIONADES:
Gran Diagonal
del Pedra, 2014
Ascensió al
Comabona, 2012
Penyes Altes del
Moixeró, 2012

dilluns, 18 d’agost del 2014

Ascensió al Balaitús (3.144 m)

Balaitús
El Balaitús és una clàssica pirinenca; és el primer massís que sobrepassa els 3000 metres que trobem venint de l'oest. No té cap via d'ascensió que sigui fàcil del tot i la via més normal, la de la Brecha Latour, té prou dificultat per fer d'aquesta activitat una gran ascensió. De bon matí, després d'un esmorzar frugal al refugi de Respomuso, hem començat a pujar tota una colla d'onze excursionistes pel camí de la Brecha Latour. A bon ritme, per un camí ben  marcat i travessant alguna congesta, hem arribat a un replà al peu de la canal de la Brecha Latour. DE pujada, ens hem fixat en la Cresta del Diablo, que des d'aquí es veia espectacular. Hem fet una parada per menjar una mica i equipar-nos per a la part més tècnica de l'ascensió; ens hem posat els grampons, el casc i l'arnès, a més de desembeinar el piolet. Ahir al vespre, al refugi, ja vam estudiar perfectament aquesta part de l'ascensió amb l'ajut d'uns esquemes penjats a la paret del refugi. Amb els grampons als peus hem iniciat la pujada per una congesta de neu, cada vegada més dreta, que acaba a la canal de la Brecha Latour abans del característic bloc encastat. Hem instal·lat una corda fixa per donar seguretat en els metres finals, ja dintre de la canal. Ja sense grampons, hem superat uns metres de grimpada per la canal fins arribar a les estaques de ferro. Amb l'ajut dels ferros hem superat un tram de roca relativament vertical però amb magnífiques preses i després, ja més fàcilment, hem completat la grimpada fins a l'avancim, situat a 2.980 metres. Tot plegat ha estat més fàcil del que ens esperàvem, potser perquè avui feia bon dia i la roca estava perfectament seca. Hem completat l'ascensió caminant, seguint les fites i algunes traces de camí fins al cim del Balaitús (3.144 m). El panorama és molt extens des d'aquest cim; en direcció al Pirineu central es veia el Vignemale i els Picos del Infierno i per l'altra banda es veia el Midí d'Ossau i moltes muntanyes més.  Hem fet una panoràmica circular:

Per baixar hem triat un itinerari diferent, la Gran Diagonal, més fàcil que la via de la Bretcha Latour però amb alguns pasos compromesos entre blocs de pedra de totes les mides. L'itinerari busca el punt feble de la muntanya, primer baixat per una canal i després per una cornisa en diagonal, que dóna nom a aquest camí. A poc a poc hem anat baixant, seguit les fites i traces de camí, fins arribar a l'Abrí Michaud, un petit refugi natural tancat amb un mur de pedres i una petita porta metàl·lica, del temps dels precursors del pireneïsme. Hem arribat al llac gelat i ens hem aturat a dinar. Des d'aquí el Balaitús es veu impressionant; sembla impossible que es pugui pujar per aquest camí sense dificultat. Després hem completat l'activitat baixant pels llacs d'Arriel fins enllaçar amb el camí del refugi per on vam pujar ahir i, per aquest camí, fins a la Sarra, punt final de l'excursió.
I aquí teniu el vídeo, cedit per Mountain Films per a tots el seguidors del blog:



També tenim un segon vídeo, el de Produccions JGB, que també també ha estat cedit per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:
Ascensió al
Palas, 2009
Cresta del
Diablo, 1977
Ascensió al
Balaitús, 1976

diumenge, 17 d’agost del 2014

Refugi de Respomuso

Respomuso
Hem arribat a Sallent de Gállego a mig matí i, sense aturar-nos al poble, hem agafat la carreterera que puja a l'embassament de La Sarra, punt de partida de l'ascensió al Balaitús. Ja fa un any, quan l'agost passat vam pujar el Vignemale, vam decidir que la sortida d'aquest agost seria a aquella muntanya gegantina que vèiem des del cim de la Pique Longue. Ara comença aquesta nova aventura  i ens preparem per completar la primera etapa, l'aproximació al refugi. L'aparcament de la Sarra estava ben ple; hem deixat el cotxe al costat de la petita central elèctrica i hem dinat mentre esperàvem que arribés la resta del grup. Finalment han arribat tots i ens hem posat en marxa en direcció al refugi de Respomuso on dormirem aquesta nit. El camí és bo i ben senyalitzat; és un tram del GR11, el camí que travessa els Pirineus d'est a oest per la vessant espanyola. Hem passat el Paso del Oso i hem vist l'inici del camí dels llacs d'Arriel per on demà, si tot va bé, baixarem del Balaitús. Finalment hem arribat al refugi i ens hi hem instal·lat. Encara ens ha quedat temps per descansar una mica abans de sopar i comentar els detalls de l'ascensió de demà. Finalment hem sopat força bé i hem anat a dormir ben aviat. Demà ens donaran l'esmorzar a dos quarts de set.


ENTRADES RELACIONADES:
Las Frondiellas
i Ag. Cadier, 2009
GR11: Panticosa
Respomuso, 2001
Pujada al refugi
Piedrafita, 1976

dimecres, 13 d’agost del 2014

Les Vinyes de la Mare de Déu

Les Vinyes de la Mare de Déu
En el darrer dia d'estada al Priorat hem fet aquesta petita excursió per la zona de la Vilella Alta. És un curt recorregut que hem trobat ressenyat a la web del Consell Comarcal amb el nom de Les Vinyes de la Mare de Déu i que ens ha portat des del poble de la Vilella Alta fins a l'ermita de la Consolació. El paissatge és el característic del Priorat amb els camps treballats i plens de vinyes i amb el rerefons de les muntanyes del Montsant. Avui ja no hi havia boira i el cel era ben clar, de manera que hem vist tota la Serra del Montsant i hem pogut resseguir amb la vista l'itinerari que vam seguir ahir pels graus del Montsant. Avui el camí era fàcil i en poc temps hem arribat a l'Ermita de la Consolació. De tornada, seguint al peu de la letra l'itinerari de la web, hem fet una petita variant, pujant al Coll de la Creu (ben poca cosa) i enllaçant amb el GR174 (camí del Priorat) per tancar el circuit retornant a la Vilella Alta.


ENTRADES RELACIONADES:
Els Estrets
d'Arnes, 2011
Sant Salvador
del Bosc, 2010
Excursió al
Montgrony, 2005

dimarts, 12 d’agost del 2014

Graus del Carrasclet i els Barrots

Grau del Carrasclet
Hem tornat al Parc Natural de la Serra del Montsant, un indret singular situat a la comarca del Priorat, per fer una excursió pels seus característics graus. La Serra del Montsant, pel vessant que dóna a la Morera del Montsant, està tallada per uns cingles ben alts que cauen sobre el poble. Des de fa molts anys, diversos camins superen aquests cingles per pujar a l'altiplà superior aprofitant els punts febles de la muntanya i amb l'ajut d'alguns elements artificials com estaques de ferro, graons metàlics o cordes fixes. Són els graus del Montsant, molt coneguts i recorreguts pels excursionistes per la seva singularitat. Avui hem fet un itinerari circular pujant pel Grau del Carrasclet i baixant pel Grau del Barrots, el més popular de la zona. Avui el dia no ha acompanyat, ja que estava tapat i amb boira. Això ens ha privat de gaudir dels grans paisatges que es veuen normalment des de la part alta del Montsant, però per altra banda ens ha evitat patir el sol d'agost a les àrides terres tarragonines. L'itinerari que hem seguit està ressenyat en el llibre de les ferrates de Tarragona i és tot un clàssic. Hem deixat el cotxe en el mateix poble de la Morera i hem agafat el camí, perfectament senyalitzat, del Grau dels Barrots. Ben aviat hem trobat una bifurcació, també senyalitzada, on hem deixat el camí dels Barrots prenent el del Grau del Carrasclet. Entre la boira hem anat pujant pel camí fins que, ja molt amunt. hem trobat les primeres instal·lacions. Primer un petit tram amb esglaons de ferro i després un pany de paret d'uns 10 metres equipat amb esglaons i cable de vida. Sense massa problemes hem superat el pas i ens hem situat sobre el cingle. Per una cornisa situada uns metres per sota de la part superior del cingle, hem començat a caminar en direcció al Grau dels Barrots. El camí té alguns passos molt singulars i arriba a l'indret conegut com el Balcó del Priorat (foto d'arxiu), des d'on normalment es veu un gran panorama, encara que avui no hem pogut veure res perquè hi havia boira. Finalment hem arribat al Grau dels Barrots, un indret que ja coneixíem d'altres ocasions i, baixant el petit pas equipat, hem seguit el camí fins retrobar el camí de pujada i fins a la Morera de Montsant.
Aquí us oferim un petit vídeo d'aquesta activitat:



ENTRADES RELACIONADES:
Un tomb pel
Montsant, 2012
VF de la Morera
del Montsant, 2003
BTT pel
Priorat, 2001

dilluns, 11 d’agost del 2014

Avencs de la Febró

Avencs de ls Febró
De vacances per terres tarragonines hem aprofitat el nostre pas per la zona de la Mussara per fer aquesta petita excursió amb una mini-ferrata com a complement, ressenyada en el llibre de les ferrates de Tarragona. Els Avencs de la Febró són un paratge singular caracteritzat per una profunda esquerda que s'obre a terra amb una profunditat que en algun punt arriba als 40 metres. A baix hi ha algunes coves i avencs secundaris que avui no hem explorat. L'excursió d'aproximació és curta i fàcil. Hem deixat el cotxe a la carretera de Prades a l'Aleixar, al costat mateix del km 22. Allà surt una pista però hem preferit deixar el cotxe i pujar caminant, ja que en cas contrari l'excursió quedaria reduïda al no-res. Per la pista i després per un caminet, hem arribat a l'esquerda, que hem trobat de sobte, oberta a terra. L'entrada normal és per l'extrem nord de l'esquerda; també s'hi pot entrar fent un ràpel per la zona central però nosaltres hem recorregut l'esquerda per dalt fins trobar un camí que baixa a buscar l'entrada. Hem baixat al fons de l'esquerda i l'hem recorregut al llarg dels seus gairebé 300 metres. És com un congost, amb altes parets a banda i banda, que ens ha recordat l'excursió que vam fer a la Serra dels Bufadors on hi ha una esquerda similar. A mig camí hi ha l'entrada d'una cova; només hem tret el cap una mica sense entrar-hi a fons, tot i que portàvem el frontal. També hem vist algun avenc secundari i algunes estalactites pels costats de l'escletxa. Cap al final, després de passar un petit caos de grans blocs de pedra caiguts, hem arribat al punt més singular del recoregut. Quan l'esquerda queda tancada, una petita via ferrada supera un mur d'uns 10 metres totalment verticals per sortir de l'avenc. És un tram perfectament equipat amb esglaons d'acer i cable de vida. La sortida aprofita algunes preses naturals que formen petits esglaons per on es fa un curt flanquejament, aeri però fàcil. Des de dalt, un caminet ens porta a retrobar el camí de pujada per on hem retornat al punt de partida.
Aquí us oferim un curt vídeo d'aquesta activitat:




ENTRADES RELACIONADES:
Serra dels
Bufadors, 2013
VF de l'Aigua
al Coll, 2004
VF de la Serra
de Mestral, 2001