dissabte, 30 de març del 2019

Sortida fotogràfica als Mollons

Els Mollons
Avui no hi havia programada cap sortida de muntanya, de manera que he aprofitat per fer una escapada en solitari a la zona dels Mollons amb l'objectiu de fer unes fotos que em feien falta per completar algunes entrades antigues del blog.
Els Mollons són uns cingles situats al davant de la població de La Pobla de Claramunt. És una escola d'escalada avui oblidada però que fa uns anys era molt visitada pels escaladors novells que aquí tenien la possibilitat d'escalar amb bona roca, no gaire lluny de Barcelona i a prop d'una estació de tren. Justament aquí, a la via Àpia del Molló Gran, vaig encordar-me per primera vegada per fer una escalada. Era l'any 1972 i des d'aquell dia només havia tornat dues vegades als Mollons, la darrera l'any 1978.
Avui, 41 anys després de la meva darrera visita, he tornat als Mollons. Avui l'objectiu era únicament fotogràfic però he fet un bon recorregut per aquestes muntanyes per tal de buscar els punts de vista necessaris per obtenir les fotografies que volia. Es tractava de fer les ressenyes de les vies d'escalada que apareixen en el blog però fins avui no estaven degudament documentades.
He deixat el cotxe en una pista, ben a prop del Molló Gros. Allà mateix, una fita marca l'inici del corriol que porta al peu del cingle on comencen les vies. Vorejant el cingle, el camí puja fins a un collet entre el Molló Gros i el cingle principal. Des d'allà, amb l'ajut d'una corda fixa i una petita cadena, he grimpat fins al cim del Molló Gros. Gran panorama sobre l'Anoia i la ciutat d'Igualada, a més del castell de la Pobla de Claramunt, que des d'aquí es veia a vista d'ocell.
He fet volar el dron per fer les fotos que buscava, la de la via Àpia i la de la Paret Negra. Era un vol perillós perquè hi ha una línia d'alta tensió que passa fregant el cingle però, evitant els perillosos fils elèctrics, he obtingut unes magnífiques imatges.
El segon objectiu era la Roca Llarga, un monòlit separat del cingle i situat a l'altre extrem de la muntanya. He desgrimpat el pas equipat fins al collet i he pujat al cingle per un altre pas equipat amb una corda fixa. A dalt, el camí va a parar a una pista que he seguit per sobre el cingle. M'ha costat una mica trobar la Roca Llarga i he acabat comprovant que aquesta no era l'aproximació correcta però lluitant amb la vegetació he arribar a un bon camí que voreja la base de la Roca Llarga. He deixat el camí principal pujant per un corriol amb un curt pas equipat amb una cadena, arribant al peu de la Roca Llarga. El dron ha tornat a volar,  obtenint la foto que necessitava per documentar aquesta via en el blog.
El darrer punt d'interès era el Tercer Molló, on hi ha una via més llarga anomenada "diedre i crestes" i un curiós monòlit anomenat El Ninet. Aquesta vegada l'aproximació ha estat curta i aviat he estat a peu de paret. Nou vol del dron i fotos de la via, no tan maques com les anteriors perquè la visió era una mica en contrallum però suficients per fer la ressenya. He tornat al cotxe per anar cap a casa, satisfet per haver aconseguit completar tots els objectius previstos. 

ENTRADES RELACIONADES:
Escalada als
Mollons, 1978
Escalada als
Mollons, 1977
Escalada als
Mollons, 1972


dissabte, 23 de març del 2019

Ascensió al Pic de Sanfonts (2.894 m)

Pic de Sanfonts
La neu que tan generosament va caure pels Pirineus a principis de temporada s'ha anat fonent i ara la situació està força malament per als esquiadors de muntanya. Avui hem fet una sortida singular per intentar mantenir viva la temporada d'esquí.
El Pic de Sanfonts té un itinerari normal per fer amb esquís, que puja des d'Arinsal seguint el GR11 i passant pel refugi de Comapedrosa. Avui la falta de neu feia poc aconsellable aquest itinerari, que implicava una llarga remuntada a peu, i per això hem plantejat l'ascensió per un itinerari alternatiu on teníem garantida la neu des del mateix cotxe. Si més no, això era el que pensàvem quan de bon matí hem deixat el cotxe a l'aparcament superior de l'estació d'esquí d'Arinsal i hem iniciat l'ascensió pujant pel marge de les pistes d'esquí de l'estació en direcció al Port Vell.
Ja abans d'arribar a Arinsal havíem començat a sospitar que potser les coses no serien com pensàvem. Quan hem vist el Cassamanya entrant a la Massana hem pogut observar que estava absolutament pelat, nomes amb alguna petita congesta de neu a les parts altes. El nostre itinerari puja per les pistes fins gairebé els 2.500 metres i pensàvem que més amunt hi hauria neu però quan hem arribat al Port Vell (2.494 m) la neu desapareixia de sobte i gairebé tot era un pedregar.
El nostre itinerari flanqueja per sota del Pic del Port Vell fins a un segon coll, la Portella de Sanfonts. Amb els esquís a l'esquena, seguint el camí d'estiu, hem arribat a la Portella. Aquí hi ha dues possibilitats en funció de l'estat i la quantitat de neu. Es pot seguir per la carena fins al cim o es pot baixar a la vall per anar a buscar la pala final del Sanfonts. Aquesta pala final es veia bastant nevada però la baixada no ens ha semblat gaire esquiable i hem preferit seguir per la carena.
Novament amb els esquís als peus hem pujat resseguit la primera part de la llarga carena que porta al Sanfonts fins que la neu ha acabat i hem decidit deixar els esquís per completar l'ascensió a peu. La cresta és fàcil però entretinguda, amb algunes pujades i baixades seguint el camí d'estiu, marcat amb fites i marques de pintura. Finalment hem arribat al cim del Pic de Sanfonts (2.894 m). Tot i la petita desil·lusió de no poder completar l'ascensió amb esquís, hem gaudit d'un gran panorama, dominat per la Pica d'Estats, ben propera, i amb vistes a molts altres cims, des de la Maladeta fins a la Serra del Cadí.
Aquest cim té la singularitat que hi ha un vèrtex geodèsic però aquest no està situat en el punt més alt sinó uns cent metres més enllà, en un punt de la cresta somital. Les altituds que donen els mapes són diverses però els tres mapes "oficials" que hem consultat (el de l'IGN, el de l'ICGC i el mapa oficial andorrà) coincideixen en marcar la cota més alta en el punt on la carena fa un gir de noranta graus i donen per al vèrtex geodèsic una altitud lleugerament inferior (entre 9 i 2 metres segons el mapa consultat).
Hem fet les fotos del cim, manuals i amb el dron, i hem fet també la panoràmica circular:

Hem tornat enrere per la cresta fins recuperar els esquís i hem seguit una mica més a peu fins al Port Vell on ens hem posat els esquís per gaudir de l'esquiada final, que ha estat curta (només 600 metres de desnivell) i en bona part per les pistes de l'estació d'Arinsal. Tot i que no ha estat una gran sortida d'esquí de muntanya, hem tornat a casa satisfets per l'ascensió al Pic de Sanfonts.
I aquí teniu el vídeo amb algunes escenes de l'ascensió al pic de Sanfonts. Ha estat produït per Mountain Films i cedit per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:
Pic de la Bassera
esquís 2016
Comapedrosa
2013
Pic de Salòria
esquís, 2013

dissabte, 16 de març del 2019

GR7: Coll de la Teixeta - Llaberia

GR7: Coll de la Teixeta - Llaberia
Hem fet una nova etapa del GR7, avui per les serres del Pradell, d'Argentera i de Llaberia. Una etapa força interessant pels camins del Baix Camp, amb una breu incursió en el Priorat. El dia ha estat radiant, amb força sol i un ambient d'autèntica primavera.
Avui el punt de partida era el Coll de la Teixeta i no hem tingut el típic croissant sinó que hem esmorzat "de termo" al peu de l'autocar. Després hem iniciat l'etapa recorrent un tram abandonat de l'antiga carretera de Duesaigües. Era un tram força curiós perquè fa uns anys en va millorar el traçat de la carretera i va quedar un tram sense circulació. La vegetació va anar envaint l'asfalt fins deixar-lo gairebé tapat. La natura ha reconquerit el seu espai.
Més endavant el camí va resseguint la Serra del Pradell per la seva base, per sota dels cingles, fins que deixa la serra per baixar directament al poble de l'Argentera. Hem travessat el poble i hem sortit per la carretera però ben aviat hem agafat una petita pista amb forta pujada que amb diverses llaçades ens ha situat al capdamunt de la Serra de l'Argentera; un extens altiplà ocupat per una infinitat de generadors eòlics.
Ja sense pujada, hem resseguit la carena de la Serra de l'Argentera per les pistes de manteniment del parc eòlic, amb grans panorames a banda i banda. Cap al final de l'altiplà hem deixat el sistema de pistes per agafar un corriol de baixada en direcció al Coll Roig, per on la carretera T322 passa del Baix Camp al Priorat. Hem caminat uns cent metres per la carretera fins que hem agafat un trencall a l'esquerra deixant enrere la carretera i el Priorat.
Hem baixat al poble de Colldejou i per la part alta del poble hem agafat una pista amb forta pujada que ens ha portat fins al Coll del Guix. Després d'una curta baixada hem agafat un antic camí amb trams empedrats i també amb forta pujada que amb unes quantes llaçades ens ha portat fins a Lo Portell, un petit coll per on hem saltat la Serra de Llaberia. A l'esquerra, ben a prop, hem vist les instal·lacions d'un radar meteorològic amb la seva característica cúpula semiesfèrica.
Només ens quedava un curt tram de camí amb lleugera baixada fins entrar en el poble de Llaberia on ja ens estava esperant l'autocar per portar-nos a l'ermita de Santa Marina, ben a prop de Pratdip, on ens esperaven amb la taula parada en el restaurant La Cuina d'en Carlos. Bona cuina casolana; un lloc perfecte per acabar una jornada excursionista. 


ENTRADES RELACIONADES:
GR92: l'Hospitalet
de l'Infant, 2011
GR92: 
Salou,  2010
GR92:
Tarragona, 2010