Cabana de Lurien

El Pic Lurien, Le Lurien, com l'anomenen els francesos, és un cim important situat a la zona del Portalet, molt a prop del Midi d'Ossau. La seva ascensió és relativament fàcil però  molt llarga des del llac de Fabrègues, punt d'entrada a la vall de Lurien.

Avui he fet la primera etapa d'aquesta ascensió, pujant a dormir a la cabana de Lurien, un antic refugi de caçadors en estat gairebé ruinós però que ofereix la possibilitat de passar la nit amb certa comoditat i fent que l'ascensió no sigui tan llarga.

Després d'un llarg viatge en cotxe, he passat el Portalet i he començat a baixar per la carretera francesa D934 fins agafar una carretera més petita que voreja el llac de Fàbrègues. Aviat he localitzat la petita entrada del camí de la Vall de Lurien, un corriol entre falgueres.

He aparcat just al davant del camí i, després de canviar-me i preparar les coses, he iniciat la caminada. El camí puja ben traçat pel bosc, guanyant alçada amb moltes llaçades. Més amunt surt del bosc entrant en una zona d'extensos prats amb grans vistes sobre la vall que deixava enrere.

A poc a poc he anat superant els 860 metres de desnivell fins arribar a la cabana, un edifici vell i atrotinat, fet amb fusta i xapa de ferro. La cabana és un altic refugi de caçadors i està obert. Tot i que està una mica malmès pel pas dels anys, encara permet passar la nit amb certa comoditat a les seves àmplies sales. 

Té diverses habitacions, un menjador i una cuina amb pica i aigua corrent. Hi ha molts matalassos pero els he vist tan bruts que he preferit muntar el dormitori sobre el terra de fusta.

Curiosament, en aquest temps de massificació de la muntanya, el refugi estava totalment buit. La vall és relativament solitària però de pujada he trobat alguns randonneurs que baixaven. Segurament feien la clàssica travessia que surt de l'estació final del tren d'Artouste, pugen al coll de Lurien i baixen per aquesta vall.

Després de fer un cafè i una curta migdiada, m'he instal·lat a la porta del refugi per veure la posta de sol que des d'aquest mirador privilegiat era tot un espectacle. Després he sopat i he anat a dormir aviat, esperant el nou dia per completar l'activitat amb l'ascensió al Pic de Lurien.

No he fet un vídeo de l'activiatat però sí un timelapse amb el joc de les boires a la tarda a la vall de Lurien:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Refugi Oller, 2016

Cabana  d'Eriste, 1995

Cabana de Musolés, 1975

---

Ascensió al Guins de l'Ase (2.959 m)

El Pic dels Guins de l'Ase és un d'aquells cims oblidats. Està situat molt a prop de la Pica d'Estats, a l'ombra del Sotllo, i li falten molt pocs metres per arribar a la rodona altitud dels 3.000 metres. Això fa que sigui molt poc visitat. 

A més, no hi ha cap camí que arribi al seu cim i el desnivell des de la Presa de Montalto, el punt de partida més proper, és de més de 1.600 metres. Afortunadament hi ha un refugi lliure, el de Broate, que facilita aquesta ascensió.

He dormit tot sol en el refugi lliure de Broate, una instal·lació perfecta que ens ofereix una bona base de partida per a l'ascensió al Guins de l'Ase. Abans de les 6 del matí ja estava preparant un cafè amb el fogonet mentre les primeres llums il·luminaven la vall solitària. Poc després he sortit en direcció al cim.

Desde el primer moment, l'itinerari transcorre sense camí. Ni tan sols alguna fita que ens pugui guiar per la muntanya solitària.  L'itinerari puja per un pendent cobert de nerets fins un llom on girem en direcció al marcat coll que separa del Guins dels Talps del Guins de l'Ase. La visió del coll m'ha guiat i, sense camí, he anat pujant fins arribar-hi.

En el coll s'ha obert un nou panorama en direcció al massís de la Pica d'Estats. El cim principal no es veia, tapat pel Pic Verdaguer, però el Montcalm i el Sotllo eren molt visibles i propers. Al fons de la vall es veia el refugi de Pinet, punt de partida normal per a l'ascensió a la Pica d'Estats per la vessant francesa.

Des del coll, la cresta que porta al cim es veu dreta i amb trams rocosos; sembla que tingui certa dificultat però a mesura que he anat pujat he comprovat que, tot i que no hi ha camí, només és una caminada amb fort pendent. Gairebé al final hi ha un ressalt rocós més vertical però justament al peu del ressalt hi ha una línia de fites que porta a l'esquerra evitant el tram rocós més dret i arribant fàcilment al cim del Guins de l'Ase (2.959 m).

Des del cim hi ha un panorama molt extens, especialment sobre el massís de la Pica d'Estats. però es veien moltes més muntanyes com el Certascan, el Mont Valier, el Mauberme, el Mont-roig, el Ventolau... Més lluny, entre la calitxa, s'entreveia la gelera de la Maladeta. 

He estat una bona estona en el cim, gaudint del panorama i fent fotos. Després he iniciat el llarg retorn, amb un desnivell negatiu de més de 1.600 metres, fins a la Presa de Montalto. He passat pel refugi per recollir el material que hi havia deixat i per menjar una mica abans de completar el descens pel llarg camí de la Vall de Broate.

Avui no hi ha vídeo i l'àlbum de fotos és una mica esquifit perquè anant sol les oportunitats fotogràfiques són més limitades però hi ha algunes panoràmiques força interessants.

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Pics de Broate, 2016

Pic de Sotllo, 1976

Pica d'Estats, 1975

---

Refugi de Broate

En dues ocasions anteriors havíem intentat l'ascensió del Guins de l'Ase. El mal temps havia fraustrat els dos intents però aquesta vegada els pronòstics del temps són inmillorables. Per això he decidit fer el tercer intent, i espero que sigui el definitiu. 

He arribat a Tavascan a darrera hora del matí i he pujat per la pista fins a la Presa de Montalto, on hi ha un petit aparcament. Des d'allà he iniciat la llarga pujada en direcció al refugi lliure de Broate. 

Portava tot el material de càmping: tenda, sac de dormir, fogonet... Pensava que el refugi, lliure i amb només 18 places, estaria ple i la meva intenció era acampar al costat del refugi.

El camí d'accés al refugi és llarg i amb força desnivell. Comença amb una suau pujada fins als Plans de Boaví. Després, travessa el Pont de Boaví i comença una forta remuntada per un camí molt ben traçat, amb llaçades i algun tram empedrat.

Molt més amunt, en el límit del bosc, el camí inicia una llarga travessia seguint el torrent de Broate que es despenja en diverses cascades. És un tram força entretingut perquè hi ha pujades i baixades i fins i tot alguna petita grimpada per superar els esglaons del torrent.

He arribat al refugi, situat sobre una petita elevació del terreny al mig d'una àmplia vall. Quan he obert la porta m'he emportat una bona sorpresa: el refugi estava totalment buit. No hi havia ningú. 

He pensat en els que diuen que la muntanya està massificada. Segurament no els falta raó però el principal problema és que tothom va als mateixos llocs. La massificació afecta a uns llocs molt concrets mentre que als Pirineus hi ha molts racons com la Vall de Broate on es respira un ambient molt diferent.

Tot i que portava la tenda de campanya, he decidit aprofitar la comoditat que m'oferia el refugi per instal·lar-m'hi, deixant el tema de l'acampada per als boy-scouts.

He passat el que quedava de tarda descansant en el refugi, contemplant com, a poc a poc, les ombres anaven omplint la vall. Després he sopat i he anat a dormir aviat perquè demà vull matinar.

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Refugi de Broate, 2016

Refugi de Broate, 2015

Acampada al Pla de Boaví, 1976

---

Excursió aquàtica pel Pantà de Santa Anna

Avui hem fet una excursió singular. Una modalitat d'excursionisme gairebé inèdita en el Blog de Muntanya: un recorregut en piragua pel Pantà de Santa Anna. 

Hem aprofitat que l'embassament està força ple per fer un llarg recorregut per les seves aigües visitant, a més, un parell de punts singulars: el Monestir de Santa Maria de Vallverd i les ruïnes del poble de Tragó de Noguera.

El punt de partida de la nostra aventura aquàtica està a prop d'Ivars de Noguera. Des d'aquest poble hem agafat la pista que porta a Boix de Noguera, un altre poble abandonat. Ens hem aturat uns minuts en aquest poble, on només queda en peu la petita església restaurada. Hem fet algunes fotos abans de completar el recorregut, arribant a una petita zona de picnic amb un aparcament al costat mateix de l'aigua. És el punt ideal per embarcar.

Hem inflat la piragua muntant tots el seu components i ben aviat estàvem navegant per les aigües del pantà. Hem començat a remar aigües amunt, travessant un sector estret. Més endavant hem entrat a la dreta per un braç del pantà. Hem desembarcat al costat d'un petit camí i hem pujat caminant a un petit altiplà on hi ha el primer dels punts singulars del nostre recorregut: el monestir de Santa Maria de Vallverd.

És un antic edifici religiós que ha patit el pas dels segles i està mig enrunat però encara es mantenen en peu, convenientment restaurats, algunts elements arquitectònics de certa importància. Concretament, la capçalera de l'esglésa, amb tres àbsis i el transsepte.

Després de fer una curta visita al monument i fer algunes fotos, hem tornat a embarcar per seguir el nostre recorregut aigües amunt.

Des d'allà mateix ja es veia, a l'entrada d'un altre estret, l'antic poble de Tragó de Noguera, totalment enrunat.  Les aigües arribaven a cobrir la meitat de la porta d'entrada de l'església i bona part de les cases de l'antic poble. Hem desembarcat novament i hem recorregut part del poble fent algunes fotos.

Novament embarcats, hem entrat en un  altre tram molt estret, el Pas de la Savina, ja gairebé a la capçalera de l'embassament. Superat l'estretament i després d'un tram una mica més ample, hem entrat a la part final. Hem començat a veure el gran mur de la presa de Canelles mentre  avançàvem a contracorrent perquè estàvem a l'entrada del pantà i es notava el moviment de l'aigua que entrava. 

Aviat hem vist el pont de la carretera de la central de Canelles, que travessa el riu al peu de la presa. Era la fita principal perquè marca el final del pantà. Avui el nivell de l'aigua ens ha permès arribar fins a l'objectiu que ens havíem marcat. Hem passat sota el pont, entrant per un dels seus ulls i sortint per l'altre, iniciant el retorn.

Ens hem aturat a dinar en una platja, abans de completar el recorregut de tornada fins al punt de partida. Després hem recollit la piragua desinflant-la i desmuntant tots els elements per iniciar el retorn a casa

I aquí teniu el vídeo d'aquesta excursió aquàtica. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Cova Fonda de Tragó, 2023

Caiac a Montrebei, 2015

BTT per Alberola, 1995

---

Ascensió a Lo Tèsol (2.700 m) per la pala

Cada any, coincidint amb el final de temporada, el grup de caminadors del GR organitza una ascensió a un cim dels Pirineus. Aquest any hem triat Lo Tésol, també anomenat Tesó de Son, un cim interessant del Pallars que, tot i que no és dels més alts, apareix en el llistat dels centcims. 

Potser per haver estat inclós en aquest llistat, aquest cim poc freqüentat que no té ni tan sols un caminet que porti al cim i mereixi la consideració de via Normal, darrerament està sorint de l'oblit i el puja més gent. Lo Tésol té una altitud de 2.700 metres, poca cosa en el context del Pallars, pero la seva situació sobre les valls d'Àneu i Cabanes el fa molt panoràmic. 

L'itinerari més freqüent és per una cresta que uneix aquest cim amb el Pinetó però nosaltres hem optat per la pujada directa, que normalment s'utilitza de baixada, per la gran pala de Tesó.

Avui el dia era gris i emboirat quan ens hem despertat en el refugi del Pla de la Font. Després d'esmorzar hem baixat a l'aparcament i hem fet un curt recorregut en cotxe fins al Planell de Roca Blanca, una zona oberta i coberta de prats on hem deixat els cotxes. Amb aquest petit recorregut motoritzat hem evitat haver de remuntar fins al refugi a la tornada, estalviant-nos un desnivell de poc més de 100 metres.

Just al costat de la pista hem agafat el camí, senyalitzat amb marqes grogues, que enllaça els refugis del Pla de la Font i el Gerdar. Hem seguit aquest camí fins a una zona de mulleres on hem deixat el camí marcat per seguir pels amples prats vorejant la part baixa de la muntanya en suau pujada.

Després d'una estona de caminar pels prats, hem arribat a l'inici d'una canal ben dreta. A  pocs metres de l'inici, en el tram més vertical, un estretament amb un bloc encastat semblava que ens barrava el pas però hem superat la petita dificultat sense problemes.

Més amunt la canal jo no està encaixonada ni és tan dreta però la pujada ha estat dura perquè no hi ha camí i l'herba mullada complicava la progressió.  Quan estàvem a la meitat de la canal que talla la gran pala del Tesó, s'ha posat a ploure. Per un moment hem pensat que no podríem completar l'ascensió però hem seguit pujant i al cap de poc la pluja s'ha aturat.

El dia ha seguit variable i emboirat però hem anat pujant i al cap de poc hem arribat a un collet des d'on, seguint un fàcil llom, hem arribat al cim de Lo Tésol (2.700 m).

Els núvols no ens han deixat veure el gran panorama que normalment es veu des d'aquí però sí que hem vist algunes muntanyes properes com els Encantats, el Pic de Xemeneies i el Pui de la Bonaigua. 

Hem estat una bona estona al cim, fent fotos i menjant alguna cosa, abans d'iniciar el retorn pel mateix camí. El pas de l'inici de la canal, que pujant ens ha semblat difícil, a la baixada no ens ho ha semblat tant i l'hem superat fàcilment, arribant a l'àmplia zona de prats per on hen retornat fins als cotxes.

Un cop acabada l'activitat, hem baixat en cotxe per la pista fins a les instal·lacions de Món Natura Pirineus, un centre d'activitats de natura on ens hem aturat a menjar l'entrepà abans d'iniciar el llarg retorn a casa.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta ascensió. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Pic de Xemeneies  amb esquís, 2017

Montsaliente amb esquís, 2016

Pic del Pinetó amb esquís, 2016

---

Roca Regina, pel Torrent del Bosc

Aquest cap de setmana tenim programada l'ascensió a un cim amb el grup de caminadors del GR. És una activitat que fem cada any al final de temporada i que aquesta vegada ens portarà al Pallars. Com que l'activitat programada per avui és només la pujada al refugi del Pla de la Font i s'hi arriba en cotxe gairebé fins a la porta, hem pensat que podíem aprofitar el matí per fer alguna altra activitat.

La Roca Regina és una muntanya relativament petita, de només 726 metres d'altitud, però amb una paret sud espectacular, de més de 300 metres, que cau a plom sobre el Barranc del Bosc, molt a prop del Pas de Terradets, al Montsec.

L'excursió proposada és un recorregut circular al voltant de la Roca Regina, arribant fins al seu cim, que ens ofereix un panorama espectacular i vertiginós. El punt d'inici és l'estació de Cellers-Llimiana del tren de la Pobla de Segur.

De bon matí ens hem trobat tota la colla a Cellers.  El dia era gris i amenaçava pluja però no hem dubtat en iniciar la caminada, confiant en què el dia s'aniria aguantant. Les previsions no eren dolentes del tot i el nostre provat optimisme ens animava a seguir endavant.

Hem començat a caminar per un camí que voreja el pantà de Terradets, riu avall, al costat de la carretera. Més endavant hem travessat un pont sobre el pantà, seguint l'antiga carretera de Tremp, que passa per un curiós túnel amb finestres laterals sobre el pantà.

Poc després hem passat al costat del camí de la Cova dels Muricecs, una cavitat que havíem visitat algunes vegades fa uns anys i que ara està blindada amb unes reixes que impedreixen l'accés a la cavitat, que només es pot veure amb visites guiades.

Hem passat per sobre de la presa, arribant a la carretera nova de Tremp, just al costat de la desembocadura del Torrent del Bosc, on la via del tren travessa el torrent a bona alçada pel Pont del Barranc del Gos, una gran obra d'enginyeria amb una única arcada de gran amplada.

Al costat del pont comença el camí, un corriol ben marcat que puja per la riba dreta del Torrent del Bosc. Aviat el torrent s'engorja i el camí guanya alçada per evitar els cingles que cauen sobre el torrent. 

Des del camí teníem una vista espectacular de la gran paret sud de la Roca Regina que s'aixeca més de tres-cents metres sobre el torrent.

Més endavant hem baixat fins al torrent, seguint el camí, per travessar-lo iniciant una forta pujada per l'altra banda fins a un coll situat en el llom de la Roca Regina. Just en el coll hi ha una cruïlla de camins. Hem deixat el camí principal que porta de tornada a Cellers per agafar un corriol que puja seguint el llom fins al cim de la Roca Regina (726 m).

El cim, sobre la gran paret, és vertiginós i molt panoràmic. Molts metres per sota, es veia el Torrent del Bosc i el camí per on havíem vingut. També vèiem el pont del Barranc del Gos i tota la vessant nord del Montsec, coberta de grans boscos d'alzines i roures.

Cap al nord teníem ben a prop el pantà de Terradets i la Conca de Tremp però les muntanyes dels Pirineus estaven tapades pels núvols i no les hem pogut veure.

Hem fet moltes fotos i hem estat una estona gaudint del gran panorama d'aquesta talaia vertiginosa abans d'iniciar el retorn. Just quan estàvem a punt de sortir, ha començat a ploure. Era una pluja fina i veníem preparats amb el material corresponent, capelines i paraigües, de manera que hem anat baixant sense problemes.

Hem retornat al coll i hem agafat l'altre camí, que baixa pel llom de la Roca Regina fins a un altre petit coll des d'on hem iniciat la baixada directa a Cellers per un bon camí i finalment per una pista. Poc abans del final, la pluja fina s'ha convertit en un bon xàfec i hem acabat tots refugiats a la marquesina de l'estació del tren. 

El xàfec ha durat pocs minuts i aviat hem pogut sortir del nostre refugi i, després de canviar-nos la roba mullada, hem anat a dinar al restaurant Can Quel, de Fontllonga, on hem gaudit, entre altres, del plat més típic de la cuina lleidatana: cargols a la llauna.  Després ens hem desplaçat fins al refugi del Pla de la Font per fer demà l'acensió programada.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta excursió. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Torrent del Bosc, 1989

Cova dels Muricecs, 1989

Roca Regina, via Ribes-Vidal, 1979

---

Riera d'Osor i Riera de Mas Clavé

Una doble sessió barranquista amb el descens de dos petits barrancs a Les Guilleries, a prop de Sant Hilari Sacalm. Els dos barrancs són curts i per això és ideal la combinació de les dues activitats per fer una bona jornada gaudint dels espais naturals de Les Guilleries i de les fresques aigües de les seves muntanyes.

Hem iniciat la jornada amb el descens de la Riera d'Ossor, el més curt dels dos barrancs programats. El descens d'aquesta riera és tan curt que no tindria cap sentit sense combinar-lo amb l'altre descens. Tot i que el tram a recórrer és variable, la part esportiva on cal utilitzar les cordes és poca cosa, un descens curt però intens. Potser per això, aquest barranc apareix a l'oferta que les empreses d'esports d'aventura fan per iniciar-se en el barranquisme. 

Hem aparcat a la carretera que va de Sant Hilari Sacalm a Osor, molt  a prop d'aquesta població i al costat de l'antiga masia enrunada de Can Bosc. Des d'allà hem baixat en dos minuts a la riera, comprovant que fortava un bon cabal.

Hem inicat el descens caminant però ben aviat hem trobat el primer ressalt. L'aigua de la riera baixa per un estret canal de roca en forma de tobogan fins a un gorg. Hi ha dues maneres de baixar, depenent del cabal i de les ganes: pel tobogan o fent un ràpel des de les roques de la riba esquerra.

En Manel i en Toni han baixat pel tobogan mentre els altres hem muntat un curt ràpel que ens ha deixat en el gorg. Des d'allà, abans d'una petita cascada, un passamans porta a la instal·lació del segon ràpel, també molt curt.

Segurament es pot saltar des d'aquí però avui les aigües eren una mica tèrboles i no es veia el fons, de manera que hem estat prudents i hem baixat en ràpel.

Després de travessar un gran gorg hem arribat al tercer i darrer ràpel, que baixa un petit ressalt regat per una cascada.  Després, només ens quedava travesar un parell de gorgs fins arribar a una pista que travessa la riera, per on hem sortit arribant en pocs minuts al punt de partida. 

Aquí teniu un petit vídeo amb algunes escenes del descens de la Riera d'Osor.

Per recórrer el segon barranc de la jornada, el de la Riera de Mas Clavé, hem fet una curta maniobra de cotxes: hem retornat uns 6 km en direcció a Sant Hilari i hem deixat un cotxe al costat de la carretera. Amb l'altre cotxe hem agafat una pista que en pocs minuts ens ha portat a l'inici del barranc.

El descens de la Riera de Mas Clavé és una mica més llarg que l'anterior, amb un total de sis ràpels que baixen ressalts més llargs i sempre remullats per petites cascades.  Els tres primers ràpels, encadenats, són els sector més interessant del descens. La riera baixa encaixonada per sectors ombrívols, recorrent indrets ben interessants.

Després d'un sector de transició, amb un ràpel en rampa i un tram obert, hem arribat als dos ràpels finals. L'últim ràpel, d'uns 20 metres, és també molt estètic. Baixa al costat d'un gran arbre caigut amb bona verticalitat i ben remullat per la petita cascada.

El descens acaba just a la confluència de la Riera de Mas Clavé amb la d'Osor on hi ha un característic i gegantí bloc de roca. Allà hem agafat un camí senyalitzat i amb un curt tram equipat amb una corda fixa, el Camí dels Carboners, que més endavant hem deixat per pujar directament a la carretera per un corriol desdibuixat.

I aquí teniu el segon vídeo de la jornada. Com l'anterior, és obra de la productora pròpia del Blog de Muntanya, Quercus Films:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK: Osor - Mas Clavé

---

ENTRADES RELACIONADES:

Barranc dels Empedrats, 2022

GR3: Arbúcies- Ossor, 2011

Torrent de Rentadors, 2007

---

Montserrat, cims sense corda: Sant Jeroni (I)

Com ja saben tots els seguidors del Blog de Muntanya, fa un cert temps va publicar-se un llibre amb el títol Montserrat, cims sense corda. En aquest llibre es proposa l'ascensió a un bon nombre de roques i agulles montserratines, amb la condició que l'ascensió es faci "sense corda".

Després de completar les ascensions de les zones de Sant Pau Vell, Agulles, Frares Encantats i Ecos, avui he iniciat el recorregut per la zona de Sant Jeroni, la més alta de Montserrat. 

He iniciat el recorregut a la Vinya Nova, perquè volia pujar un parell de roques del serrat del mateix nom, properes a aquesta antiga masia reconvertida en restaurant. Després, ja a la part alta de Montserrat, he completat les altres ascensions, fins a dotze, deixant la resta de cims per a la propera etapa.

A les 7 del matí ja estava a la Vinya Nova, començant a caminar per la pista que porta a Can Jorba. Abans d'arribar-hi, he deixat la pista per agafar el Camí dels Francesos, que puja ben dret en direcció al Coll de l'Ajaguda. 

Poc després d'aquest coll, seguint encara el Camí dels Francesos, he arribat al primer cim, la Roca 380, un mínim cim a peu de camí que he pujat caminant. Poc després, seguint el mateix camí, he arribat a un ample coll per on en un parell de minuts he arribat a la Roca 381, també molt poc prominent, situada al final del Serrat de la Vinya Nova.

Després de completar les ascensions de la zona més baixa, he seguit el Camí dels Francesos fins enllaçar, a sota mateix del Camell de Sant Jeroni, amb el camí de la Travessia de Montserrat. He agafat aquest camí fins al Portell del Migdia. Allà mateix, al costat del coll, hi ha dues agulles que casualment vaig pujar fa ben poc, quan vaig fer la Cresta de les Talaies: la 314 i la 393.

Des del Portell ja es veuen unes gruixudes cordes fixes que pugen per un pany de paret sota la Talaia Gran. He pujat dos trams de corda arribant a un collet, al peu de la Roca 314. Una curta grimpada m'ha portat al cim d'aquesta roca, amb grans vistes sobre el Torrent del Migdia. Després he muntat un curt passamans en un parabolt amb anella per baixar a la canal per on he anat a buscar el camí del Camell. Poc abans d'arribar-hi encara he pujat un altre cim, la Roca 393, situada al costat de la canal, poc abans d'enllaçar amb el camí del Travessia de Montserrat.

He tornat enrere fins a la cruïlla sota el Camell de Sant Jeroni i he seguit en direcció al Coll de les Pinasses però aviat he deixat el camí per pujar al Camelló, una roca més prominent que les anteriors que he pujat grimpant per una cresta fàcil però una mica vertiginosa. Aquí també he muntat un passamans amb el cordino per baixar, aprofitant que hi ha un parabolt amb anella.

He arribat al Coll de les Pinasses i he deixat el camí per agafar un corriol a la dreta en direcció al cim més destacat de la jornada: l'Albarda Castellana.  Es puja caminant però hi ha un petit mur d'uns dos metres on una corda de nusos ens ajuda a superar el pas.

El cim de l'Albarda Castellana és realment panoràmic. És un cim destacat que fins i tot apareix en el llistat dels centcims de la FEEC. He fet unes quantes fotos panoràmiques i he fet volar el dron des d'aquest destacat mirador abans de seguir el meu recorregut.

Al costat mateix de l'Albarda hi ha un altre cim, que en realitat és un avantcim: la Roca 334. S'hi arriba en un minut caminant per un llom gairebé pla. Des d'aquesta roca ja es veia, bastant més avall, el Serrat de l'Albarda, que era el proper objectiu d'avui.

He tornat enrere fins al Coll de les Pinasses i he baixat a trobar el Camí Nou de Sant Jeroni, que ve de l'estació superior del telefèric de Sant Joan. He agafat aquest camí de baixada fins que travessa el Torrent de Santa Maria per un petit pont de fusta. Aquí he deixat el camí grimpant pel torrent per anar a buscar l'inici del Serrat de l'Albarda. En pocs minuts he arribat al primer cim, la Roca 338 i des d'allà, sense cap dificultat, he recorregut el Serrat coronant les roques 339, 340 i 341. 

He tornat al camí i he seguit baixant uns metres fins que l'he deixat per pujar la Roca 347 per una fina aresta, fàcil però molt vertiginosa. Encara volia fer una darrera ascensió, el Cigronet, però finalment he decidit deixar aquesta ascensió per a la propera etapa, ja que s'ha de superar una aresta molt exposada on és imprescindible assegurar-se i no portava el material necessari.

Després de pujar fins a dotze roques i agulles, he decidit donar per acabades les ascensions iniciant el retorn. Per no haver de tornar enrere i remuntar fins al Coll de les Pinasses, he anat a buscar l'inici del Camí del Pont. 

Aquest camí, ben definit i senyalitzat amb marques de pintura blanca, baixa directament a la Vinya Nova amb un magnífic recorregut montserratí per zones solitàries. Finalment he arribat a l'aparcament, on he donat per acabat el recorregut després de 8 hores d'activitat. Una gran jornada montserratina !

I aquí teniu el vídeo d'avui, que aquesta vegada és obra de la productora pròpia del Blog de Muntanya: Quercus Films.

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Cresta de les Talaietes, 2023

Sense corda Ecos (III), 2023

Un tomb per Montserrat, 2014

---

GR3: Adons - Viu de Llevata

Avui hem completat la segona etapa d'aquest cap de setmana senderista per terres de la Ribagorça amb una gran etapa, solitària i salvatge com les anteriors. 

Hem sortit de la Casa de Colònies de la Vall de Boí, on hem passat la nit, després d'un bon esmorzar. Ens hem desplaçat en cotxe fins a Adons, punt d'inici de l'etapa, i hem fet la maniobra de cotxes, que avui era molt més curta que la d'ahir. Han baixat tots el cotxes a Viu de Llevata, punt final de l'etapa, i ha retornat un únic cotxe amb els conductors.

Hem sortit d'Adons travessant uns extensos prats en direcció al Coll de Sant Roc d'Adons, visible des del mateix poble. El camí era totalment inexistent i només la intuició i la visió del coll, a més del GPS, ens ha guiat en aquest tram de la caminada d'avui. Teníem un gran panorama, dominat per la visió de l'Anueto alçant-se sobre totes les altres muntanyes.

Després de caminar una bona estona travessant els prats en direcció al coll, hem començat a trobar traces de camí que a poc a poc s'han anat convertint en un corriol més marcat per on hem arribat al Coll de Sant Roc de Viu.

Des del coll hem començat a baixar per la vessant oposada seguint un camí petit però ben definit que travessa un magnífic bosc amb grans roures. Tot i que els arbres ens tapaven la vista, aviat hem començat a veure, a baix de tot, el pantà d'Escales i la carretera de la Vall d'Aran. 

Després d'una bona estona de baixada hem arribat a un coll poc marcat, la Coma de Pano, on hi ha un petit mirador des d'on hem gaudit d'una gran vista de la zona, amb grans boscos i el Pantà d'Escales al fons de la vall. També es veia, força lluny, el Coll de Sant Roc de Viu, gairebé al final del recorregut de l'etapa d'avui. 

Per arribar al coll s'ha de baixar fins al fons del Barranc de Miralles, gairebé al nivell del pantà, per remuntar després tota muntanya en direcció al coll. El camí, sempre ben traçat, ens ha portat al fons del barranc. Després, a poc a poc, hem anat remuntant fins arribar al Coll de Sant Roc de Viu.

Aquest coll té un gran panorama; es veia l'Aneto, el Corrunco de Durro, el Filià ... Ens hem aturat per reagrupar-nos i hem fet la foto de grup. Després només ens quedava un petit tram de baixada en direcció a Viu de Llevata on hem acabat l'etapa. 

I aquí teniu el vídeo d'aquesta sortida, que inclou les dues etapes del GR del cap de setmana. Ha estat produït per GREaperos Productions i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

GR3: Tartareu- Àger, 2024

GR3: Balaguer- Tartareu, 2023

Gorges de Viu de Llevata, 2010

---

GR3: La Torre de Tamúrcia - Adons

Avui hem recorregut una gran etapa del GR3, superant la Serra de Sant Gervàs per un pas molt singular: el Pertús. És una etapa curta però intensa, per zones solitàries i per camins poc transitats, amb el pas del Pertus com a punt clau del recorregut.

Aquesta vegada la sortida del grup de senderistes del GR era doble. Hem plantejat una sortida de cap de setmana, de manera que farem dues etapes consecutives per optimitzar el viatge, ja que estem a la zona més allunyada i els desplaçaments són molt llargs.

Hem esmorzat a Arén, al bar de l'Escarlà. Després hem pujat tota la colla fins a la Torre de Tamúrcia però encara faltava molt per començar a caminar. Com que avui no teníem autocar, hem hagut de fer una llarga maniobra per deixar els cotxes a Adons. Hem deixat quatre cotxes en aquesta població i el cinquè, amb els conductors, ha retornat  a La Torre de Tamúrcia per iniciar la caminada.

Des d'aquesta població teníem al davant els cingles de la Serra de Sant Gervàs que havíem de travessar per arribara a Adons, separats de nosaltres per una profunda barrancada: el Barranc de Miralles.

Hem començat a caminar per la carretera que porta a l'Espluga de Serra però aviat l'hem deixat per agafar un caminet que va baixant en direcció al Barranc de Miralles. Hem baixat al fons del barranc, per on avui baixava força aigua, i l'hem travessat per iniciar la gran remuntada en direcció als cingles.

El camí puja ben dret i arriba a l'ermita de Sant Gervàs, un petit edifici sense gaire valor arquitectònic però situat en un indret singular, amb un gran panorama i al peu dels cingles. 

Després d'una curta aturada per reagrupar la colla i fer la foto de grup, hem seguit pujant per un corriol cada vegada més petit. Ha estat una pujada difícil perquè el camí és una mica indefinit i puja pel dret per un terreny inestable i pedregós. 

Finalment hem arribat al peu del penyassegat i l'hem voregat fins trobar el pas clau: el Portús. És un congost molt estret, de poc més d'un metre, per on se supera el cingle arribant a l'altiplà superior. És un pas ben singular que dóna caràcter a l'etapa.

Hem dinat a dalt abans d'iniciar la baixada per la vessant nord de Sant Gervàs. El camí és molt millor per aquesta banda i en poca estona hem arribat a Adons, on hem acabat l'etapa. Allà teníem quatre cotxes i mentre un d'ells anava a recuperar el vehicle que havíem deixat a La Torre de Tamúrcia, la resta hem anat a la nostra base d'operacions d'aquest cap de setmana, la Casa de Colònies de la Vall de Boí.

Quan hem arribat hem gaudit d'un magnífic berenar. Després de la dutxa, la migdiada i el relax en els jardins de la casa, hem gaudit també d'un bon menú amb la sopa casolana i el pollastre al forn, per recuperar forces de cara a l'etapa de demà. 

I aquí teniu el vídeo d'aquesta sortida, que inclou dues etapes del GR. Ha estat produït per GREaperos Productions i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

GR3: Torre de Tamúrcia, 2024

GR3: Arèn, 2024

Serra de Sant Gervàs, 2022

---

Salt de la Freixedella i Sallent de la Batllia

Una altra jornada barranquista pels cingles de la Vall d'en Bas. Com en la nostra anterior visita a aquesta zona, avui també hem combinat dos barrancs curts per completar una gran jornada barranquista. 

Els dies passats ha plogut molt per tota la zona. Nosaltres teníem previst venir ahir però el dia anterior havien caigut 63 litres per metre quadrat i vam pensar que els torrents anirien crescuts i no seria prudent fer els descensos. Avui hem comprovat que l'hem encertat: els torrents baixaven alegres però amb el cabal just per gaudir d'uns magnífics ràpels sota les cortines d'aigua.

Hem deixat el cotxe poc més enllà de Falgars d'en Bas, iniciant la curta aproximació al primer dels descensos programats per avui: el Salt de la Freixedella. En dos minuts hem arribat al torrent, comprovant que baixava un bon cabal.

El primer ràpel és el més interessant: 45 metres ben verticals, amb un curt tram extraplomat al final del recorregut. El mur, habitualment sec, estava cobert per una cortina d'aigua que feia molt més atractiu aquest descens deixant-nos ben remullats.

Un segon ràpel de 12 metres ens ha deixat a l'inici d'un petit caos de blocs. Després, la ressenya marcava un tram de desgrimpada de petits ressalts però avui estava tot tan humit i relliscós que hem optat per fer un ràpel improvisat en un arbre per baixar amb més seguretat el tram dels blocs.

El tercer ràpel, també ben remullat, és de 30 metres esglaonats. Finalment hi ha un ràpel de 4 metres però, com en el segon, els blocs humits i relliscosos ens han aconsellat allargar el ràpel fins als 30 metres per evitar un tram de petits ressalts esglaonats que normalment es desgrimpen.

Un cop completat el descens de la Freixedella hem iniciat el retorn, relativament curt: hem seguit una antiga pista fins enllaçar amb l'antic camí dels Hostalets de Bas a Falgars, marcat amb pintura groga, per on aviat hem arribat al punt de partida.

Com que avui hem fet dues activitats, hem fet dos vídeos, un per cada barranc. Aquí teniu el de la Freixedella, que ha estat produït per Mountain Films i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

Encara era aviat i el descens de la Freixalleda ens havia deixat amb ganes de més barranc, de manera que novament ens hem posat en marxa per fer la segona activitat del dia: el Sallent de la Batllia. 

Hem seguit la pista fins trobar el pont sobre el Rec de la Batllia, punt d'inici del descens. Aviat hem comprovat que hi havia un bon cabal, bastant més que a la Freixedella. Hem baixat pel torrent, desgrimpant un parell de petits ressalts, fins a la capçalera del Sallent de la Batllia, un gran salt d'uns 60 metres per on avui es desplomava una gran cascada.

El salt està dividit en dos ràpels. El primer, d'uns 10 metres, baixa fins a una cornissa penjada, un balcó sobre l'abisme on hem muntat amb relativa comoditat el segon ràpel. Hi ha una sòlida instal·lació amb dos parabolts i dos químics des d'on hem baixat el tram final del mur, 50 metres verticals amb un tram volat. 

Aquesta part del descens ha estat senzillament espectacular: un llarg descens parcialment extraplomat sota el diluvi que formava el torrent al desplomar-se per la cascada. Hem arribat a baix ben mullats però molt satisfets per haver trobat aquest mur, on habitualment només regalima un fil d'aigua, en les millors condicions possibles per a la pràctiva del barranquisme. 

Després només quedava un ràpel llarg pero molt poc vertical, uns esglaons rocosos per on hem baixat uns 30 metres. Finalment hem desgrimpat els darrers ressalts fins arribar a una pista. Hem agafat aquesta pista per on, en pocs minuts, hem arribat al final del Salt de la Freixedella enllaçant amb el camí de retorn d'aquest barranc per on hem pujat fins al punt de partida on havíem aparcat.

I aquí teniu el segon vídeo, el del Sallent de la Batllia, que també ha estat produït per Mountain Films i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACKS: FREIXEDELLA - BATLLIA

---

ENTRADES RELACIONADES:

Sallent de Pibernat, 2024

Sallent de Gurn, 2023

Salt de Sallent, 2022

---

Baumes d'en Borrasser

Les Baumes d'en Borrasser són un sistema de cavitats que s'estenen per galeries i gateres format un petit laberint subterrani. Les baumes eren conegudes des de sempre per la gent del país però l'exploració completa de la cavitat és molt més recent. Actualment hi ha uns 700 metres de recorregut format per múltiples ramificacions i no per una galeria llarga.

Normalment, quan visitem cavitats de certa complexitat el nostre objectiu no és fer una exploració integral de la cova sinó fer un recorregut subterrani intentant recórrer l'itinerari principal i els racons més interessants.

Aquesta cavitat és especialment complexa. Ni estudiant atentament les topografies publicades hem pogut entendre mínimament el seu desenvolupament, amb galeries, pous i gateres que s'encreuen contínuament a diferents nivells. Malgrat tot, hem aconseguit fer un recorregut ben interessant, superant diversos passos equipats que donen força interès a l'exploració subterrània.

Hem deixat el cotxe al costat del Pont de Can Fumat, al costat de Molló. Des d'allà l'aproximació a l'entrada principal de la cavitat és de molt pocs minuts. L'entrada és una bauma que forma una petita sala. Al fons d'aquesta sala, una escala atrotinada de fusta ens marca el camí d'entrada a la galeria principal. 

Hem pujat per l'escala amb l'ajut d'una corda fixa, superant un petit ressalt d'uns 3 metres. Hem seguit per la galeria, amb alguns passos estrets i diverses ramificacions sense continuïtat fins trobar una corda fixa penjada d'una finestra que dona a una galeria superior. 

Hem remuntat fins a la finestra seguint per la galeria amb diverses ramificacions, aparentment sense recorregut, fins arribar a una petita sala denominada sala d'espera. En un costat d'aquesta sala hi ha una corda fixa que permet remuntar un pou vertical d'uns onze metres amb un parell de passos estrets. 

A dalt hi ha una petita terrassa relliscosa on hem enllaçat amb un passamans que ens ha portat per una galeria ascendent a una mínima saleta i, poc més endavant, a la capçalera d'un pou. 

Dos burins ens han fet veure que calia muntar un ràpel. Hi ha un petit ressalt i una llarga rampa fangosa acabada amb un altre curt ressalt més vertical. En total 30 metres, que hem baixat amb la nostra pròpia corda. 

A baix hi ha diverses entrades però totes sense continuïtat, de manera que, després de fer una mirada per les galeries cegues, hem donat per acabada la nostra exploració.

El retorn l'hem fet pel mateix camí, amb la remuntada del pou, el ràpel d'onze metres, el ràpel curt de la finestra i un ràpel final per baixar el ressalt de l'escala de fusta atrotinada fins a la bauma de l'entrada.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta exploració subterrània. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per a tots els seus seguidors:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Coves del Mamut, 2024

Bores del Borró, 2024

Espluga Llorna, 2022

---

Sallent de Pibernat i Torrent de la Cua d'Euga

Doble jornada barranquista amb el descens de dos barrancs a la Garrotxa, concretament a la Vall d'en Bas. Són dos barrancs relativament curts però intensos, amb un parell de ràpels llargs i en un entorn de gran bellesa natural.

Hem iniciat l'aventura a Hostalets d'en Bas, un poblet molt típic situat al peu d'una llarga cinglera tallada per unes quantes torrenteres que formen diversos barrancs. 

A l'entrada del poble hi ha un gran pàrquing, que ha estat el nostre punt de trobada. Per fer el descens d'aquests barrancs, especialment si combinem dos descensos el mateix dia, és aconsellable fer maniobra de cotxes per evitar fer dues bones remuntades.

Hem deixat un cotxe a Hostalets i hem pujat per l'antiga carretera de Vic fins al Coll de Condreu. Baixant del coll per l'altra banda, hem agafat la carretera d'accés a Falgars de Bas i hem seguit per una pista fins que una tanca ens ha marcat el final del recorregut motoritzat.

Hem començat a caminar per la pista, senyalitzada com a GR perquè forma part del GR2, un sender de gran recorregut que va de La Jonquera a Sant Adrià de Besòs. Després d'un curt recorregut hem entrat al Rec de Pibernat, la torrentera que forma el barranc del mateix nom.

Hem començat a baixar pel torrent i, sense voler, hem evitat el primer ràpel. Baixant pel bosc hem anat a parar al peu del primer ràpel, d'uns 10 metres, que baixa per un petit mur cobert de travertí i molsa. 

Poc després hem arribat a la capçalera del gran ràpel. És un descens de gairebé 50 metres però es pot fraccionar per evitar els fregaments de corda. Hem fet un primer ràpel d'uns 18 metres fins a un petit replà penjat sobre l'estimball i un segon ràpel d'uns 30 metres per un gran mur vertical.

Després hem baixat pel torrent, entre uns blocs que formen un petit caos, fins trobar el darrer ràpel, d'uns 10 metres, on acaba la part esportiva del barranc.

El retorn des d'aquest punt no és del tot fàcil. Hem baixat una mica i després hem flanquejat pel bosc, sense camí, fins que hem trobat un corriol poc marcat. És el camí que porta al Portell, un coll que dona entrada als altiplans superiors sobre els cingles.

El camí puja molt dret pel bosc i en un punt determinat cal superar un petit ressalt amb l'ajut d'unes grapes d'acer. Finalment hem arribat al Portell, on hem enllaçat amb el GR2 que en aquest sector és un bon camí empedrat. Seguint el GR hem tornat enrere per retornar al punt de partida, on hem menjat una mica abans d'iniciar el segon descens de la jornada.

Després de dinar hem tornat a agafar la pista del GR2, que ens ha portat en dos minuts a l'entrada del Torrent de la Cua d'Euga. Aviat hem arribat al primer ràpel, d'uns 14 metres, que baixa un mur vertical. 

Baixant pel torrent, aviat hem començat a veure el salt del ràpel principal del descens, una terrassa sobre el buit.

Per arribar-hi cal baixar per unes lloses relliscoses, de manera que hem muntat un passamans per assegurar el pas i arribar a la instal·lació del segon ràpel, una baga sobre un gran arbre. Un curt ràpel d'uns 10 metres ens ha portat fins a un petit replà on hi ha la instal·lació del tercer ràpel, d'uns 60 metres.

Aquest ràpel és realment impressionant i baixa per un gran mur regat per un fil d'aigua que ens va remullant mentre baixem. Tot i que té alguns trams desplomats, no és tan impressionant com imaginàvem perquè mai estem lluny de la paret. A més, no arriba als 60 metres sinó que és una mica més curt. 

Després de baixar el gran mur només ens quedava un darrer ràpel, d'uns 20 metres, per acabar la part tècnica del descens. Després hem baixat caminant pel torrent, lluitant amb la vegetació i els blocs de roca, fins que hem trobat un corriol, on hem deixat el torrent iniciant un flanquejament pel bosc que ens ha portat al camí que baixa del Pibernat, per on hem completat la baixada fins a Hostalets d'en Bas, on havíem deixat un cotxe.

Després només ens quedava desfer la maniobra de cotxes: els conductors hem pujat al Pla de Falgars a recuperar els dos vehicles que havíem deixat allà dalt mentre els passatgers esperaven a l'aparcament mentre feiem la llarga maniobra.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta jornada barranquista. Aquesta vegada és obra de la productora pròpia del Blog de Muntanya, Quercus Films, amb la col·laboració de Nonstop.

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACKS: PIBERNAT - CUA D'EUGA

---

ENTRADES RELACIONADES:

Rec dels Aligons, 2024

Torrent de Muiols, 2023

Barranc Font de L'Atzuc, 2023

---