diumenge, 29 de gener del 2017

Torreta de l'Orri (2.439 m), amb esquís

Torreta de l'Orri
Després de passar la nit al refugi Comes de Rubió hem esmorzat, encara fosc, abans d'iniciar l'activitat d'avui. Hem sortit cinc raquetistes i un esquiador pujant pel darrer tram de pista per on vam arribar ahir al refugi. Quan hem arribat a la carena de la Serra Seca hem comprovat, amb certa sorpresa, que la pista per on vam arribar ahir, obrint traça per neu verge, s'havia convertit en una magnífica pista d'esquí de fons. Durant la nit o la matinada, una màquina havia aplanat la neu marcant una traça perfectament paral·lela per als esquís de fons, ja que aquesta pista pertany a l'estació de fons de Sant Joan de l'Erm. Hem seguit una estona per la pista fins que hem trobat una altra pista en direcció oest, ja amb neu verge. A partir d'aquí hem gaudit d'un magnífic paisatge nevat, gairebé com una postal nadalenca o un paisatge de Lapònia. Ha estat una excursió inèdita, amb un paisatge singular que molt poques vegades hem trobat. Després d'un llarg recorregut per la pista, desdibuixada per la gran quantitat de neu, hem sortit del bosc arribant als altplans superiors. Fora del bosc el panorama ha canviat totalment i hem comprovat que avui la vista era extraordinària. Es veien totes les muntanyes del Pallars, de l'Alt Urgell, d'Andorra... En primer pla vèiem el Salòria amb el seu llarg llom i la magnífica pala que vam baixar esquiant fa un parell d'anys. Més enllà vèiem la Pica d'Estats, el Monteixo i moltes muntanyes més. Hem travessat l'atiplà amb lleugera pujada mentre anàvem veient cada vegada més muntanyes. Al fons vèiem ja la Torreta de l'Orri com un turonet aixecant-se sobre l'altiplà amb unes grans antenes a dalt de tot. També vèiem el final del telecadira de Portainé a pocs metres del cim. Hem arribat a una mena de collet per on baixaven els esquiadors de pista i hem pujat els metres finals fins arribar al cim de la Torreta de l'Orri (2.439 m). El panorama és magnífic però el cim queda molt desvirtuat per les antenes i els edificis que ocupen la part més alta de la muntanya. Hem passat a la part del darrere dels edificis per contemplar nous panorames. Cap a la Vall Fosca vèiem el Montsent de Pallars i el Montorroio. Més al nord, la Pica d'Estats i les muntanyes d'Andorra. Tot i les dificultats, hem pogut fer una panoràmica circular:

Arrecerats entre els edificis, hem menjat una mica abans d'iniciar el retorn. Hem baixat el turonet final i hem agafat una careneta que baixa en direcció sudest. Ben aviat hem entrat en el bosc i hem seguit baixant per un caminet que ens ha portat fàcilment de retorn al refugi. No ha estat una gran esquiada; aquest itinerari, tot i que l'he fet amb esquís, és més adequat per fer amb raquetes, ja que pràcticament no hi ha pales esquiables. Els esquís han estat només un mitjà de progressió alternatiu a les raquetes; avui he fet muntanya amb esquís, un concepte diferent de l'esquí de muntanya.
En el refugi hem menjat una mica, uns magnífics plats combinats, abans de baixar a buscar el cotxe al Port del Cantó.
Aquí teniu la pel·lícula de la jornada. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:

Salòria amb
esquís, 2013
Montsent de
Pallars, 2006
Monteixo amb
esquís, 2005

dissabte, 28 de gener del 2017

Refugi Comes de Rubió

Comes de Rubió
Després de la llevantada que ha passat pel Pirineu Oriental, tot ha quedat molt nevat. Avui hem fet una excursió singular; un recorregut que només pot fer-se amb esquís (o raquetes) després d'una generosa nevada i avui hi havia neu, molta neu. Hem arribat a migdia al Port del Cantó, situat a 1.718 m, a la carretera que va de la Seu d'Urgell a Sort. L'excursió prevista era únicament la pujada al refugi Comes de Rubió, per dormir-hi i demà pujar el cim de la Torreta de l'Orri. Érem sis però només un, jo mateix, portava esquís; els altres portaven raquetes. En el Port del Cantó hi ha un bon aparcament però estava cobert amb un gruix considerable de neu i ens ha estat molt difícil poder aparcar. La pujada normal al refugi es fa des del poble de Rubió, poc més avall del Coll, per una pista que a l'estiu és transitable per vehicles tot terreny. Nosaltres hem seguit un itinerari una mica més llarg però que ens ha permès gaudir plenament dels boscos nevats, gairebé com postals nadalenques. Des del mateix coll surt el camí de la Serra Seca, marcat amb pintura groga. Avui no era fàcil de seguir perquè la neu ho tapava tot però amb una mica d'intuïcio, les marques grogues i el GPS, hem pogut resseguir tot el camí sense problemes. Després d'una bona pujada per un camí entre els arbres hem arribat al Prat Muntaner, un gran altiplà a l'inici de la Serra Seca. A l'estiu és un lloc idíl·lic amb prats verds però avui era una gran extensió de neu. Hem travessat el Prat Muntaner i hem resseguit tota la Serra Seca fins que, ja molt a prop del refugi, hem deixat la carena per baixar-hi directament. No coneixíem el refugi Comes de Rubió i ens ha agradat força. És una antiga casa forestal convertida en refugi guardat i amb un equipament auster però més que suficient. El dormitori és una única sala situada a les golfes de l'edifici i a baix hi ha el menjador, guarnit amb fotos i materials antics de muntanya. Tot i que hi havia 23 persones al refugi i el guarda estava sol, ens ha fet un sopar molt bo. Hem començat amb una escudella barrejada molt potent. Després unes botifarres a la llosa acompanyades de patates al caliu i per postres un púding de galeta amb nata.


ENTRADES RELACIONADES:

Refugi
Oller, 2016
Refugi Pla de
la Font, 2016
Refugi Delgado
Úbeda, 1997

dimarts, 24 de gener del 2017

Pic du Fond de Peynin (2.912 m), amb esquís

Pic du Fond de Peynin
Avui hem completat la nostra estada al Queyras amb una nova ascensió. El Pic du Fond de Peynin és també un clàssic de l'esquí de muntanya en aquesta zona alpina tan esquiable. Com cada dia hem iniciat la jornada amb un bon esmorzar a la gîte Les Arolles, de Molines-en-Queiras. Un curt trajecte en cotxe ens ha portat fins al Pont de Lariane, punt de partida de l'ascensió. Segons la ressenya que portàvem calia pujar directament, gairebé des del mateix pont, en direcció al cim. Hi havia molt poca neu en aquesta part de la muntanya, orientada al sud, de manera que hem fet una variant, pujant una mica per la carretera fins a la segona torretera per on hi havia prou neu per pujar sense haver de carretejar els esquís. Ens ha sorprès que en aquesta part baixa la neu estigués regelada i en alguns sectors fins i tot hi amb gel viu. Ben aviat, però, hem arribat a una zona força més amable, amb pendents suaus i neu abundant. Després de pujar buscant els millors passos, hem iniciat un llarg flanquejament per anar a buscar la vertical del cim. Avui no portàvem track i no teníem massa clar quin cim era el del Peynin però amb l'ajut del mapa digital que portàvem al mòbil hem aconseguit acabar amb èxit l'ascensió, arribat al cim del Pic du Fonde de Peynin (2.912 m), marcat amb una gran fita piramidal. Avui el dia era encara més clar que en les jornades anteriors, i el panorama era molt extens. Una vegada més hem vist la silueta gegantina del Monte Viso alçant-se molts metres per sobre de la carena fronterera. Hem fet una panoràmica circular:

Mentre contemplàvem el panorama, aprofitant que no feia fred i que portàvem molt bon horari, ha arribat un grup de francesos que havien fet la part final de l'ascensió per una pala més directa. Hem iniciat la baixada per la pala dels francesos admirant la gairebé perfecta traça geomètrica que havien deixat com a signatura sobre la neu. Hem baixat amb bona neu encara que l'itinerari triat ens obligava a flanquejar molt per buscar la bona neu evitant la baixada directa. Ho hem fet força bé perquè hem aconseguit arribar fins al cotxe amb els esquís als peus, donant per acabada amb èxit total la nostra primera visita al Parc natural del Queyras.
I aquí teniu la pel·lícula d'aquesta ascensió. Ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:

Pointe de la
Galise, 2011
Pain de
Sucre, 2009
Pointe Méan
Martin, 2008

dilluns, 23 de gener del 2017

Pic Traversier (2.884 m) amb esquís

Pic Traversier
En la segona jornada d'activitat al Queyras hem fet una de les ascensions més clàssiques d'aquesta zona, el Pic de Traversier. Una ascensió relativament fàcil que puja per la vall de Longet, amb una orientació que fa que aquí la neu sempre estigui en molt bon estat. A més, després de resistir ahir el vent gelat que ens va fer patir durant tota l'ascensió, avui el dia era molt més tranquil; molt fred però sense vent, de manera que hem pogut gaudir d'una gran jornada d'esquí de muntanya. Després d'un bon esmorzar a la gîte hem arribat al Pont de Lariane, on hem iniciat l'ascensió. Hem començat a pujar per un ample camí paral·lel a la carretera del Col d'Agnel que ben aviat ha començat a agafar alçada separant-se de la carretera i endinsant-se en el bosc de làrix. El camí entra en una amplia vall, limitada al sudoest pels grans cingles que baixen del Château Renard. L'itinerari no és gaire obligat, de manera que hem anat pujant sense dificultat per àmplies pales fins arribar al Col de Longet (2.701 m). Des d'aquí podíem veure el Gran Queyrat, la muntanya que dóna nom a tota aquesta regió. També hem pogut veure el Fóreant, on vam pujar ahir en una altra memorable jornada d'esquí. Des del coll ja es veia el cim (o l'avantim), de manera que hem anat pujant per on ens ha semblat millor; hi havia algun tram gelat però hem superat sense dificultat aquest darrer tram de l'acensió. El Pic Traversier és en realitat un cim bicèfal. Hi ha dos cims separats per un coll i a molt poca distància. Curiosament, el cim que dóna nom a la muntanya i el que consta a totes les ressenyes és l'inferior (2.882 m); el cim superior, que els mapes anomenen Le Queyron, té dos metres més (2.284 m). Nosaltres hem anat directament al cim superior menystenint l'inferior que té una prominència que no arriba als dos metres. Des del cim la panoràmica era magnífica. Es veien totes les muntanyes del Parc natural del Queyras però, a més, per sobre de la carena fronterera amb Itàlia treia el cap el Monte Viso recordant-nos l'ascensió que vam fer el juliol passat. Hem fet algunes fotos i la panoràmica circular:

Després de gaudir una estona del panorama hem iniciat el descens pel mateix camí de pujada. Avui no feia vent i la neu estava força bé, de manera que hem gaudit d'una bona esquiada per la vall del Longet fins retornar al punt de partida.
I aquí teniu la pel·lícula d'aquesta ascensió. Ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els seguidors del bolg:




ENTRADES RELACIONADES:

Tour del Viso
2016
Punta
Venezia, 2016
Monte Viso
2016

diumenge, 22 de gener del 2017

Pic de Foréant (3.081 m) amb esquís

Pic de Foréant
Ja feia temps que volíem venir al Queyras, una zona dels Alps molt apta per a l'esquí de muntanya, situada a la part més propera de la serralada alpina. Quan vam programar la sortida, amb la intenció de gastar els darrers moscosos de l'any 2016, hi havia molt poca neu als Pirineus. Posteriorment hi ha caigut una gran nevada però hem mantingut la sortida perquè ara cal esperar que la neu caiguda als Pirineus s'acabi d'assentar i ens ofereixi grans oportunitats de gaudir de l'esquí de  muntanya fins ben entrada la primavera. Ha estat un encert perquè hem gaudit d'uns dies de bon temps en el Queyras mentre en els Pirineus es desfermaven tempestes i llevantades de tota mena.
Ahir a la tarda vam arribar al poble de Molines-en-Queyras, a prop de l'estació d'esquí de Saint Véran, en el cor del Parc Natural del Queyras, on hem establert el centre d'operacions per als tres dies d'activitats de muntanya que tenim previstos. Ens vam allotjar a la gîte d'ètape Les Arolles, una típica gîte francesa amb tots els serveis necessaris, amb un règim de mitja pensió a molt bon preu i amb molta qualitat. El sopar d'ahir al vespre ja va ser una mostra de les delícies gastronòmiques que ens reservava en Romain, el cuiner de la gîte, un alsacià empaltat al Queyras que fa gaudir els clients de la gîte dels plats típics de la cuina alsaciana. Després d'una sopa de verdures ens va servir un baekeoffe de bacó i per postres una mena de lionesa gegant amb crema anglesa i chantilly.
Aquest matí, després d'un bon esmorzar a la gîte, hem sortit per fer la primera ascensió al Queyras. El punt de partida és el Pont de Lariane, situat sobre la carretera que uneix França i Itàlia a través del Col d'Agnel. Aquesta carretera està tancada a l'hivern però la primera part es manté oberta justament fins al Pont de Lariane, que amb una altitud de 2.024 m ofereix un magnífic punt de partida per fer diverses ascensions amb esquís. L'objectiu triat ha estat el Pic de Foréant, de 3.081 metres d'altitud. Quan hem arribat al punt de partida el termòmetre del cotxe marcava vuit graus negatius. A més, bufava un vent fort que feia que la sensació tèrmica fos gairebé siberiana; ens ha recordat aquella ascensió al Bastiments en què el bigoti d'en Joan Yuste va quedar com un llagostí de Pescanova. Ben equipats, hem iniciat l'ascensió recorrent tres km i mig per la caretera nevada fins al Torrent du Devez per on hem iniciat pròpiament l'ascensió. El vent era intens i el fred molt viu però a poc a poc hem anat guanyant el desnivell per uns pendents nevats sense massa dificultat. Més amunt el pendent s'adreça i la neu estava cada vegada més gelada; quan ja teníem a la vista la fita del cim hem decidit deixar els esquí i superar els darrers metres amb els grampons als peus. Ens pocs minuts hem arribat al Pic de Foréant (3.081 m) mentre el vent gelat ens martiritzava. Només hem estat en el punt culminant el temps just de fer la foto de cim i la panoràmica circular:

Ràpidament hem baixat a recuperar els esquís i hem iniciat l'esquiada amb una neu variable però abundant fins arribar al cotxe. El cel s'havia anat tapant, especialment per les muntanyes de la frontera italiana, i la temperatura era encara molt baixa, de manera que hem retornat ràpidament a la gîte on ens esperava la calefacció, la dutxa calenta i el sopar alsacià.
I aquí teniu la pel·lícula d'aquesta ascensió. Ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els seguidors del blog.




ENTRADES RELACIONADES:

La Tresenta
2015
Roche Faurio
2014
Bastiments
2008

dissabte, 14 de gener del 2017

GR1: Ripoll - Can Repunxó

Avui les previsions eren d'un fred molt intens i, efectivament, ha fet fred encara que, com és normal, els meteoròlegs sempre exageren una mica. Hem arribat en autocar, amb les primeres llums, al pàrquing de la Ruta del Ferro; el termòmetre marcava un grau sota zero. Hem esmorzat a peu dret sota la gelada amb els termos de cafè amb llet que portàvem i ens hem posat ràpidament en marxa. Hem travessat un modern pont de ferro sobre el Ter i hem anat a buscar la carretera antiga de Camprodon. Aviat hem deixat la carretera i hem agafat una pista que ens ha portat en paral·lel a la carretera a una certa distància. Hem passat pel darrere de l'Hostal de Rama, on vam dinar al final de l'etapa anterior. Poc després el GR deixa de banda la carretera i comença a allunyar-se pujant per la vall del Torrent de Ribamala. Una pujada per camins i caminets pel bosc i passant per diverses masies. Ens hem aturat a esmorzar aprofitant un raig de sol que escalfava un marge de la pista, allà on el camí començava a baixar. Mentre esmorzàvem hem pogut observar el fenòmen de la barrufa, les espurnes de neu portades pel vent. Les previsions indicaven nevades als Pirineus però aquí hi havia pocs núvols; les espurnes de neu devien venir de la zona del Puigmal i Vall de Núria. Hem anat baixant per camins i pistes fins arribar a la carretera, just a  l'entrada de Sant Joan de les Abadesses. No hem entrat al centre del poble sinó que abans de creuar el pont de la carretera el GR es desvia a l'esquerra seguint el riu fins al pont antic. Tampoc hem travessat aquest pont sinó que hem començat a pujar per un carrer, anant a buscar la carretera d'Ogassa. Aviat hem deixat la carretera i hem agafat una pista de ciment que ressegueix la carretera de Camprodon a certa distància. Finalment, després d'una bona estona, el GR baixa fins al pont de Perella, per on travessa el Ter arribant a la carretera de Camprodon. Poc més enllà, seguint la carretera, hem arribat al final de l'etapa, a l'aparcament de Can Repunxó, on ens esperava l'autocar.
Amb l'autocar hem anat fins a Sant Pau de Segúries, on hem tancat la jornada amb un bon dinar en el restaurant Baral·la. Avui era un menú amb amanida, paella i carn amb bolets, que ens ha fet recuperar del fred de tota la jornada.


ENTRADES RELACIONADES:

BTT: Ruta del
Ferro, 2006
El Taga amb
esquís, 1982
El Taga en
travessia, 1972

dimecres, 4 de gener del 2017

Irati: Egurgi - Orbaitzeta

Ahir al vespre, en el refugi forestal d'Egurgi, es va reunir el gabinet de crisi. Vam mirar en el mapa l'itinerari previst per avui i vam comprovar que el camí que porta a l'Occabe passa per la Cresta d'Urculu, després de pujar per la vessant sud d'aquesta muntanya. Justament en aquest vessant de l'Urculu és on hi havia la part principal de l'incendi que havíem vist baixant del Mendízar. Mentre el gabinet de crisi deliberava, en la foscor de la nit es veia la muntanya encara en flames. Vam pensar que al matí l'incendi s'hauria apagat sol però no ens va semblar bona idea travessar la zona cremada tan aviat. A més, si els ramaders de la zona estaven fent neteja de les herbes altes amb incendis controlats era molt possible que l'endemà seguissin cremant altres parts de la muntanya i el perill era evident, no per les flames sinó pel fum. Vam decidir canviar l'itinerari previst escurçant una etapa de les tres previstes i anar directament a l'embassament d'Iraibea per tancar l'itinerari tornant a Orbaitzeta. A més, el responsable del càmping d'Ochagavia ens havia dit el primer dia que el refugi on avui havíem de passar la nit no estava en gaire bon estat. Fins i tot va dir que si no plovia no hi havia problema però que el sostre estava foradat... No cal dir que aquesta explicació, tot i ser donada amb bona voluntat, va ser catastròfica per a la moral de la tropa. Al matí, quan la temperatura a l'interior del refugi d'Egurgi era de 4 graus i mig sota zero, la decisió estava presa.
Hem sortit per la pista que baixa al costat del riu Egurgi, baixant en direcció a l'embassament. Hem travesat una de les cues del pantà per un gran pont i hem seguit vorejant el pantà per un camí entre el bosc. L'embassament estava gelat i la temperatura continuava molt baixa. Hem arribat a la presa i l'hem travessat; a l'altra banda comença el canal de Betolegi. A partir d'aquí el camí segueix paral·lel al canal en suau baixada per la vall del riu Irati. Hem arribat a un punt on tocava el sol i hem aprofitat per esmorzar una mica, utilitzant de passada els febles raigs solars per descongelar les pestanyes. Després hem continuat el nostre camí, que en un parell d'hores ens ha portat fins al punt on vam iniciar ahir aquest recorregut per la Selva de Irati.
Finalment, aquí teniu el vídeo d'aquesta sortida de dos dies per la Serva de Irati. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:

Ascensió a
l'Orhi, 2014
GR10:
Logíbar, 2004
GR10: Col
d'Irati, 2004

dimarts, 3 de gener del 2017

Irati: Orbaitzeta - Egurgi

Orbaitzeta
Ja és una tradició que cada any, entre Cap d'Any i Reis, fem una sortida d'uns dies per zones de mitja o baixa muntanya. Després de dos anys recorrent el Massís dels Ports, aquest any hem vingut al Pirineu de Navarra per fer un recorregut per la part més occidental dels Pirineus. Ahir al vespre vam arribar a Ochagavía, un poble molt típic situat a la vall de Salazar, en el cor del Pirineu Navarrès. Feia un fred tan intens que el riu estava gelat i els nens del poble s'entretenien patinant per sobre de la de la superfície gelada. Ens hem allotjat en un burgalow del càmping Osate i abans d'anar a dormir en Joan G. ens va convidar a un Pacharán per celebrar el seu aniversari.
Encara era fosc quan hem sortit en cotxe del càmping; la ruta prevista començava a Orbaitzeta i havíem de fer un trajecte de mitja hora de cotxe. Hem sortit del pàrquing de l'Alberg Mendilatz, situat a poca distància del poble d'Orbaitzeta. Per una pista hem arribat en poc temps a la Fàbrica de Orbaitzeta, una antiga fàbrica d'armes tancada fa més d'un segle. Després d'una curta visita a aquest indret singular hem tornat enrere per agafar un camí marcat com a GR que ens ha acostar al primer objectiu d'avui, el Mendilar. Hem deixat el GR per agafar un camí muntanya amunt que ben aviat ha desaparegut totalment. Sense camí, hem pujat fins al cim del Mendilar (1.248 m), un cim secundari sense gaire prominència però amb bones vistes del Pirineu Navarrès. Hem vist els principals cims d'aquest sector dels Pirineus: Errozate, Mendízar, Orhi, Anie ... Hem esmorzat en el mateix cim i després hem baixat seguint una carena on aviat hem retrobat el GR. Pel llom de la carena hem arribat a uns kromlechs molt ben conservats. Allà mateix hem agafat una petita pista asfaltada que ens ha portat fins al Col d'Orgambidé, al límit de la frontera francesa. Hem agafat aquesta pista, que acaba a pocs metres de la cova d'Arpea, en realitat una bauma formada sota un marcat anticlinal. Hem visitat la cova i ens hem aturat a dinar al costat d'unes bordes. Des d'aquí hem començat una forta pujada, no gaire llarga però bastant incòmoda per les herbes altes, que ens ha portat a un petit cim poc marcat, l'Ozalo (1.123 m). Des d'aquí ja es veia el proper objectiu d'avui, el Mendízar, aparentment força lluny. Hem seguit una carena sense massa desnivell que ens ha portat al peu del Mendízar. Hem deixat un GR que ens hauria portat directament al final de l'etapa per pujar directament al cim del Mendízar (1.319 m). Quan hem arribar al cim hem tingut una sorpresa inesperada: ja abans havíem vist un gran núvol traient el cap pel darrere del Mendízar però com que la resta del cel fins a l'horitzó estava totalment net de núvols no li hem donat gaire importància. Des del cim el núvol era molt més gran però hem comprovat amb sorpresa que no era un núvol sinó el fum d'un enorme incendi que cremava a la muntanya d'Urculu i més enllà, en direcció al cim d'Ocabé. Les herbes altes com les que ens havien dificultat la pujada al cim d'Ozalo s'estaven cremant en aquestes muntanyes formant una imatge impressionant. Superada la sorpresa inicial hem deduït que es tractava d'un incendi controlat provocat pels ramaders de la zona, en territori francès, per eliminar les herbes altes i facilitar el creixement de les pastures per als seus ramats. Hem baixat del Mendízar per l'altra banda i aviat hem enllaçat amb el GR, que ens ha portat de baixada fins al fons de la vall on hem trobat una bona pista per on en pocs minuts hem arribat al refugi d'Egurgi. Aquest refugi és, en realitat, una cabana de pastors amb molt poques comoditats. Mentre fosquejava hem anat a la font, ben propera, a buscar aigua i hem recollit una mica de llenya per fer foc. Hem sopat a una temperatura molt freda, malgrat el magnífic foc que hem encès, i hem anat a dormir aviat, preparats per a la nit gelada que ens queia a sobre. A fora de la cabana la temperatura era polar però la visió era extraordinària: infinitat d'estels en el cel negre i flames vermelles per les muntanyes veïnes; l'incendi encara estava ben viu.


ENTRADES RELACIONADES:

Errozate i
Mendízar, 2011
GR11:
Burguete, 2002
GR11
Orbaitzeta, 2002