El vol del dron per la Foradada i la Cadireta

Aquesta és una entrada atípica del blog, gairebé contradictòria amb les normes del nostre full d'estil, ja que l'excursioneta de can Maçana a la Cadireta és tan poca cosa que no mereixeria una entrada del blog, però els vols del dron a través de la Foradada i per sobre de la Cadireta sí que mereixen quedar immortalitzats en el blog perquè ens ofereixen visions singular de la muntanya de Montserrat. Hem sortit de casa després dinar i hem anat en cotxe fins a Can Maçana. Per primera vegada, després de tants anys de venir a Can Maçana, hem hagut de pagar per deixar el cotxe en el pàrquing. L'objectiu d'avui no era la curta excursió des de l'aparcament fins a la Cadireta sinó que es tractava de fer pràctiques de vol amb el dron en un indret tan singular com la Foradada. Hem arribat a la zona de la Cadireta i hem pujat per un caminet fins a la pròpia finestra de la Foradada, un impressionant forat en el cingle que baixa de les altures de Montserrat fins a la Cadireta. L'objectiu era aprofitar la grandiositat d'aquest indret per fer unes filmacions amb el dron i també fer practiques de pilotatge per aquest indret singular. Hem enlairat el dron i hem fet diverses passades pel forat de la muntanya. Hem observat que ens fallava una mica el control de l'aparell i hem recordat que no havíem fet el procés de calibració, que es recomana sempre abans d'una sessió de vol. Hem calibrat el falcó i l'hem fet volar novament comprovant que ara sí que teníem un bon control sobre l'aparell. Després de fer diverses tomes a la Foradada, hem decidit canviar d'escenari a baixar a prendre imatges de la Cadireta. Vista des de sota, la Cadireta és impressionant, amb un sostre que sobresurt molts metres. Hem fet pujar el dron des de la base per prendre imatges de tota la paret d'aquesta roca monumental. Fins i tot l'hem fet volar per sobre del cim, prenent unes imatges espectaculars del Bisbe apareixent pel darrere del cim de la Cadireta. Aleshores s'ha produït el greu incident que ha estat a punt de fer-nos perdre el dron. L'havíem fet pujat tan amunt que, potser perquè estàvem sota el sostre de la Cadireta que ens feia ombra, s'ha perdut el senyal del comandament. El dron ha deixat de respondre i ha quedat estàtic, molts metres per sobre nostre, més amunt de la Cadireta. Després s'ha desplaçat endavant, per sobre de la Cadireta i l'hem perdut de vista. Poc després s'ha produït l'accident: hem vist, amb una barreja de pànic i incredulitat, com el dron queia a plom des de les altures. Semblava una catàtrofe definitiva però avui hem tingut sort: el dron ha caigut sobre un arbre i ha aterrat sobre els arbustos del sotabosc que han frenat la caiguda sense que l'aparell patís cap desperfecte. L'hem fet volar novament comprovant, incrèduls, que tot funcionava perfectament i hem donat per acabada la jornada de pràctiques aèries, satisfets per la supervivència de l'aparell. En el registre de vol del dron ha quedat constància que l'aparell ha arribat a una altura màxima de 70 metres i que la caiguda s'ha produït des de 60 metres; tot un rècord de supervivència en microaeronàutica.
I aquí teniu el resum de les filmacions. Aquesta vegada la pel·lícula ha estat realitzada per una nova productora associada al blog, abueling films, que segur que a partir d'ara aportará grans obres a la filmografia del blog.

---

---

Travessia d'Agulles, 2013

Canal del Ninet, 2011

La Xemeneiadel Sabre, 1978

---

Tour del Cervino: Gruben - Zinal

Avui per fi hem tancat el cercle i hem completat el Tour del Cervino arribant a Zinal, on vam començar aquesta aventura l'estiu passat. Com ahir, el dia es presentava plujós; de fet hem sortit de l'hotel Schwarzhorn amb les capelines posades encara que ben aviat ha deixat de ploure i la resta del dia ha estat núvol però sense ploure. Des de Gruben, a més del camí oficial del Tour que passa pel Meidpass (2.790 m), hi ha una variant una mica més directa que passa per un altre coll, la Forcletta (2.874 m). Nosaltres hem fet el camí del Meidpass, tot i que la part final se'ns ha fet molt llarga. Hem esmorzat molt bé a l'hotel i hem sortit sota la pluja per un bon camí que puja pel bosc. Després d'una forta pujada el camí surt del bosc i arriba a una zona de prats, el que aquí anomenen un alpage, i hem arribat a un poblet de cases de fusta anomenat Mittelstafel, semblant a Junge però amb una pista per on poden pujar els cotxes. El camí segueix pujant deixant enrere el poble, entre prats i pedreres. Quan ja es veia el coll hem arribat a un llac, el Meidsee, situat a 2.661 m. Ens ha sorprès trobar uns quants pescadors al voltant del llac. Hem fet quatre revolts més i hem arribat al coll, el Meidpass, que ens dóna entrada a la vall de Zinal. A més, és el final de la zona de parla alemanya, de manera que a partir d'ara la comunicació serà més fàcil perquè a la vall de Zinal tothom parla francès. Malgrat els núvols, hem pogut veure un gran panorama; moltes muntanyes, algunes amb geleres importants. També es veia, des del mateix coll, l'Hotel du Weishorn, un altre punt singular de l'etapa d'avui. Es tracta d'un hotel clàssic, del segle XIX, situat en plena muntanya. El camí baixa fins a unes granges situades a 2.200 metres i després puja per arribar a l'hotel, situat sobre un turó. Des de l'hotel pensàvem que ja estava tot fet i que la baixada a Zinal seria una passejada però no ha estat així. El camí ressegueix tota la vall de Zinal mantenint l'alçada, amb diverses entrades i sortides a les valls secundàries i amb petites pujades i baixades. No hem començat a baixar de veritat fins que pràcticament estàvem a sobre de Zinal. Aleshores el camí baixa en ziga-zagues pel bosc fins al punt final de l'etapa i del Tour. Ens hem allotjat a l'hotel Europa i hem acabat la jornada celebrant que hem acabat amb èxit el tour amb una fondue vigneronne, el plat estrella de la gastronomia de Zinal. 

---

ÀLBUM DE FOTOS  -  T R A C K

---

ENTRADES RELACIONADES:

Tour Mont Blanc Les Houches, 2012

Tour Mont Blanc La Flégère, 2010

Tour Mont Blanc Trient, 2010

---

Tour del Cervino: Jungen - Gruben

Avui el dia ha começat plujós però no ens hem desanimat. Després d'esmorzar a l'hotel Edelweis de St. Niklaus hem anat caminant sota la pluja, protegits amb les capelines, fins a l'estació inferior del telefèric de joguina (només de 4 places) que puja a Junge. Ahir ja vam pujar caminant a Junge però després vam baixar novament a St. Niklaus per dormir a l'hotel. Avui tornem a pujar, aquesta vegada amb el telefèric, per continuar el Tour del Cervino des del punt on el vam deixar ahir. Quan hem arribat a dalt ha deixat de ploure i, encara que el dia estava molt tapat, semblava que es volia obrir. El camí puja entre prats, elevant-se sobre les quatre cases de Junge. Una forta pujada que ens porta fins al primer pas clau de l'etapa d'avui, un petit coll anomenat Troära per on superem un llom i passem a la vall de l'Embdbach que puja en direcció a l'Augstbordpass. Quan fa bon temps, aquest és un punt panoràmic però avui està tot tapat i només veiem a baix el poblet de Junge i la vall del Mattertal. El camí planeja per una zona molt pedregosa en direcció al fons de la vall, sense perdre altitud. Una pujada final ens ha portat fins a l'Augstboardapass, un coll de 2.893 metres que ens dóna entrada a la vall de Gruben. El panorama és molt extens des d'aquí, encara que avui els núvols ho tapaven gairebé tot. Des del coll només queda una plàcida baixada per un bon camí fins Gruben. Hem tingut molta sort perquè només ha plogut la darrera mitja hora, quan ja vèiem el final de l'etapa al fons de la vall en el poblet de Gruben. En aquest poble, petit i gairebé sense serveis, hi ha un clàssic hotel, el Schwarzhorn, que ofereix allotjament en habitacions o en dormitori comunitari. Ens hem allotjat a l'hotel mentre a fora plovia cada vegada més fort. 

---

ÀLBUM DE FOTOS  -  T R A C K

---

ENTRADES RELACIONADES:

Tour Mont Blanc Arpette, 2010

Tour Mont Blanc Ferret, 2010

Tour Mont Blanc Ref.Bonatti, 2010

---

Tour del Cervino: St. Niklaus - Jungen

Després de les dues etapes de l'Europaweg, avui tenim prevista una etapa curta i fàcil. Gairbé es pot dir que és jornada de descans perquè el camí que tenim previst per avui no és gran cosa comparat amb les dues etapes anteriors. En realitat, aquesta etapa hauria de ser una de les més llargues i arribar fins a Gruben. Les ressenyes que hem vist proposen aquesta etapa, que té un desnivell total d'uns 1.900 metres, però acaben aconsellant escurçar-la agafant el telefèric de Jungen, que supera un desnivell de 850 metres fent més assequible l'etapa. El llibre que portem, que ja hem criticat aquí en altres ocasions pels greus errors que conté, justifica una vegada més el recurs dels mitjans mecànics dient que la pujada inicial a Jungen no té "grans atractius". Nosaltres hem optat, com hem fet al llarg de tot el Tour, per fer el recorregut integral sense telefèrics ni autobusos però hem partit l'etapa, de manera que avui ens toca una etapa curta, només fins a Jungen, gairebé una passejada matinal. Després d'esmorzar sense cap pressa a l'hotel Edelweis, hem iniciat la pujada a Junguen. El camí surt al costat de l'estació del tren i puja entre camps i bosc superant el desnivell a bon ritme. Hi ha un via-crucis amb petites capelles blanques al llarg del camí. A mig camí ja hem començat a veure tota la vall del Mattertal a vista d'ocell. També hem vist les muntanyes pedregoses per on travessa el Europaweg i fins i tot el petit altiplà on hi ha l'estàtua de Sant Bernat. Finalment hem arribat a les primeres cases de Jungen, un poblet de cases de fusta, molt típic, on no hi ha carretera i l'únic accés fàcil és el telefèric. Aquí hem donat per acabada la petita etapa d'avui. Com que a Jungen hi ha poques possibilitats d'allotjament, el nostre pla era baixar novament a St. Niklaus amb el telefèric per dormir en el mateix hotel. Això ens ha permès pujar sense gaire pes, només una petita motxilla d'atac. El telefèric és de propietat particular i molt petit, només de quatre places, però en pocs minuts ens ha retornat a St. Niklaus.

---

ÀLBUM DE FOTOS  -  T R A C K

---

ENTRADES RELACIONADES:

Tour Vanoise etapa 3, 2013

Tour Vanoise etapa 2, 2013

Tour Vanoise etapa 1, 2013

---

Tour del Cervino: Europahüte - St. Niklaus

Després de la intensa jornada d'ahir, avui ens toca completar aquest sector del Tour del Cervino amb la segona part del Europaweg. Hem esmorzat al refugi Europahüte i hem sortit ben aviat; la jornada d'avui també és llarga. No hem de suprerar grans desnivells, ja que l'etapa és bàsicament de baixada, però esperem trobar certes complicacions en el camí. Al cap de poc de sortir hem arribat a un collet, o més aviat un "fals coll", anomenat Misboden. A partir d'aquí el camí ressegueix tota la muntanya amb les corresponents entrades i sortides a les valls secundàries i amb pujades i baixades contínues però amb tendència a guanyar alçada. El camí està millor que el d'ahir però hi ha diversos trams on les esllavissades o les característiques pròpies del terreny desdibuixen el camí i l'hem d'intuir entre grans blocs de pedra, sovint amb marques de pintura o fites. Ben aviat trobem un pont penjat i més endavant diversos trams amb passamans de corda o alguna barana de fusta. Les vistes, com ahir, són espectaculars. Fins i tot veiem novament el Cervino, que ahir vam perdre de vista al final del nostre recorregut i avui reapareix sobresortint darrere la primera línia de muntanyes. Hem sobrepassat la cota 2.700 i encara hem pujat una mica més però finalment hem començat a baixar i el terreny s'ha tornat més agradable; han desaparegut les pedreres i hem arribat als plàcids prats alpins. Hem arribat al punt més singular de l'etapa d'avui, el monument a Sant Bernat, patró dels muntanyencs, situat en un altiplà panoràmic. No diré res sobre l'estil escultòric d'aquest monument però les vistes des d'aquest indret són espectaculars. Fins i tot he fet una panoràmica circular:

A partir d'aquí el camí ja sembla un GR normal i baixa fortament, primer entre prats i després pel bosc, en direcció a Gasenried. En aquesta població, amb moltes cases disperses, hi ha un bar-restaurant on hem menjat una mica abans de completar l'etapa baixant a St. Niklaus. Finalment hem arribat al final de l'etapa en aquesta població, amb tota mena de serveis i amb estació de tren. Ens hem allotjat a l'hotel Edelweis, on ens han tractat molt bé encara que, com és normal en aquest país, tot és molt car.

---

ÀLBUM DE FOTOS  -  T R A C K

---

ENTRADES RELACIONADES:

Tour del Cervino Zermatt, 2015

Tour del Cervino Plan Maison, 2015

Tour del Cervino R. Perucca, 2015

---

Tour del Cervino: Zermatt - Europahüte

Hem tornat a les terres del Valais per segon any consecutiu per completar el projecte que vam iniciar l'any passat: el Tour del Cervino, un GR que fa la volta completa a la muntanya més característica dels Alps. L'any passat vam iniciar el Tour a Zinal i, després de 6 etapes per Suïssa i Itàlia, vam arribar a Zermat. Aquest any hem de completar la volta sortint de Zermatt i arribant a Zinal en cinc etapes. Com l'any passat, el nostre plantejament és fer el Tour integral, sense utilitzar telefèrics ni cap mitjà mecànic per escurçar el camí o limitar els desnivells. Això ens obliga a subdividir alguna etapa, que sense mitjans mecànics és massa llarga, però ens permet gaudir molt més de la muntanya.
Ahir al matí vam arribar en avió a Ginebra; va ser un viatge singular perquè l'any passat en el viatge de tornada vam poder veure el Mont Blanc i altres cims característics dels Alps. Aquesta vegada volia repetir l'experiència i no em volia perdre l'espectacle de veure els Alps des del cel, de manera que per primera vegada en la Història vaig pagar un suplement a Vueling per triar la finestreta dreta de la fila 3 (el seient del pilot i les dues primeres files estaven ja ocupades) i gaudir de l'espectacle. Vaig tenir sort perquè va fer bon temps i vaig poder veure bona part dels Alps des del meu observatori privilegiat. Vam passar a tocar del Monte Viso, on havíem pujat fa ben pocs dies. També vam veure el Massís del Mont Blanc, ben a prop de Ginebra i, més enllà, les muntanyes del Valais presidides pel Cervino amb la seva inconfusible silueta. Des de Ginebra vam agafar el tren fins a Visp i després un altre tren que ens va portar a Zermatt. Avui hem iniciat l'aventura sortint d'aquesta població. Es tracta d'una etapa complicada, potser la més difícil en les condicions actuals, a causa de la degradació de l'Europaweg, un camí que es va construir fa pocs anys amb tot tipus de recursos tècnics: túnnels, passamans, ponts penjats .. però en poc temps la muntanya ha anat recuperant el seu territori deixant en evidència els enginyers que van planificar aquest camí a cops de tiralínies. Mentre els camins tradicionals es mantenen sempre a punt, l'Europaweg ha estat arrasat per allaus, esllavissades i desgràcies de tota mena fins al punt que actualment aquest sector de l'Europaweg està oficialment tancat. El punt més crític és un llarguíssim pont penjat que travessa un barranc amb una gran pedrera inestable, poc abans del refugi Europahüte. Inicialment, quan es va obrir l'Europaweg, aquest pas se superava amb l'ajut d'un pont de fusta però les allaus i les caigudes de pedres van escombrar en poc temps el pont. Posteriorment es va construir el pont penjat, molt llarg i situat molt amunt, aparentment fora de la línia de caiguda d'esllavissades i allaus. Segurament, els tècnics van pensar que l'altura del pont el salvaria de qualsevol esllavissada però potser no van tenir en compte que un pont situat a una alçada de 5 metres només queda a dos metres quan n'hi ha tres de neu. El cas és que en poc temps les pedres que baixen per aquesta bolera van deixar el pont inutilitzat. Abans del pont, però, hi ha diverses zones en les que les esllavissades han esborrat parts del camí i cal passar entre blocs de pedra sense camí.
Aquesta és la nostra setena etapa del Tour, tot i que les guies normalment ressenyen aquest GR començant a Zermatt, de manera que aquesta seria la primera etapa. Darrerament, però, els caminants del Tour eviten aquest sector de l'Europaweg i baixen per la vall des de Zermatt fins a la població de Randa i des d'allà pugen directament al refugi Europahüte per un bon camí. Fins i tot alguns eviten totalment l'Europaweg i baixen en tren a St. Niklaus per iniciar aquí el Tour després de pujar en telefèric a Jungu. Nosaltres, seguint el criteri de fer el Tour integral i encara que sabíem que l'Europaweg estava oficialment tancat, hem decidit fer el recorregut original malgrat les previsibles dificultats. Cal dir que nosaltres no recomanem aquest itinerari, sinó que únicament escrivim la crònica de la nostra caminada i aconsellem als futurs caminadors del Tour que agafin la variant que, poc abans del gran pont penjat, baixa en direcció a Randa fins poder travessar, molt més avall, la gran pedrera per un caminet.
El punt de partida és l'església de Zermatt, on un indicador ens marca el camí. Seguim els indicadors de Sunnega, on hi puja un tren, fins que, ja molt amunt, deixem el camí de Sunega per anar cap a Tufteren, un poblet amb restaurant situat a les pistes d'esquí. Des d'aquest punt alt tenim una visió espectacular del Cervino, una imatge que seguirem veient avui durant moltes hores. Més endavant trobem el camí tallat amb un rètol. Es tracta d'un sector equipat amb algunes baranes i passamans però l'hem passat sense cap problema i no hem pogut entendre el motiu pel qual estava tallat aquest tram de camí. Hem arribat a Ottavan, un altre poblet de quatre cases però amb bar-restaurant. Un pastís de mirtilles ens ha ajudat a refer forces per a la segona part del camí. Hem passat un túnel i poc després hem vist relativament a prop el refugi Europahüte, final de la nostra etapa. Amb un bon camí no hi hauria més de mitja hora però encara ens quedava la dificultat principal. Hem trobat un indicador de la variant del camí que baixa en direcció a Randa per travessar, molt avall, la pedrera. Hem seguit pel camí vell i en pocs minuts hem trobat el pont i la gran pedrera. Nosaltres pensàvem que hi hauria alguna petita traça de camí per la pedrera i que de tant en tant hi passava algú però no hi havia res. Només la pedrera, força dreta i molt inestable. A poc a poc, intentant assegurar els passos, hem començat la travessia. Les restes del pont antic, escombrat fa temps per una esllavissada, ens han ajudat en algun sector de la pedrera donant-nos un punt fort on posar el peu. Altres passos els hem fet per adherència o fins i tot fent esglaons a cops de peu com si fos una congesta. Finalment hem arribat a l'altra banda i hem agafat l'antic camí, força desdibuixat pel poc ús. Més endavant hem trobat el pas de la cascada, descrit a totes les ressenyes, on s'ha de passar pel darrere de la cascada tot i que és una mica exagerat considerar com a cascada aquest petit salt d'un torrent secundari. Hem baixat fins enllaçar amb el camí bo que puja de Randa que, en quatre revolts, ens ha portat fins al refugi Europahüte. És un petit refugi particular amb només 24 places però amb totes les comoditats d'un refugi. Hem sopat força bé i hem anat a dormir aviat. Demà ens espera la segona part de l'Europaweg.

---

ÀLBUM DE FOTOS  -  T R A C K

---

ENTRADES RELACIONADES:

Tour del Cervino Prarayer, 2015

Tour del Cervino Arolla, 2015

Tour del Cervino Lac Moiry, 2015

---

Del refugi Giacoletti a Castello

A mitja nit ha deixat de nevar en el refugi V. Giacoletti i a tota la zona del Monte Viso en els Alps del Sud italians. Ha estat nevant des de mitja tarda fins a les 11 de la nit i a fora del refugi s'ha acumulat un bon gruix de neu tova. Avui el pla previst era travessar el Passo Giacoletti, un pas equipat similar al couluor del Porco que vam fer ahir, que permet passar ala vall francesa i arribar fàcilment al Passo Vallanta que ens permetria arribar fàcilment a Castello on tenim el cotxe. Però la nevada ens ha complicat les coses i pensem que aquest itinerari es faria molt llarg i difícil. L'alternativa inicial era anar a buscar el Colle de la Traversette però l'itinerari és llarg i també hem pensat que amb la neu es podia allargar massa. Finalment, després d'una reunió del gabinet de crisi, hem optat per la solució fàcil i tornar pel mateix camí per on vam venir. És llarg però ja coneixem el camí i sabem que no hi ha dificultats especials. Abans de sortir hem fet una ullada a la sala d'entrada del refugi on la gent deixa les botes de muntanya i hem comprovat que molts senderistes portaven per anar a la muntanya el mateix calçat que per jugar a tennis; avui es mullaran els peus ! Hem sortit del refugi obrint traça. Érem els primer que sortíem, ja que el nostre camí era molt llarg fins a Castello i no podíem perdre temps. Hi havia força neu però el camí està molt ben traçat i era fàcil de seguir-lo malgrat estar tapat de neu. Hem arribat a la bifurcació del Passo Giacoletti i hem comprovat que hi havia molta neu i, tal com havíem pensat, no era gens recomanable intentar el pas amb 30 cm de neu tova acabada de caure. Hem seguit el camí, en baixada, trobant cada vegada menys neu fins a les proximitats del Lago Chidretto, on hem iniciat la pujada al Colle del Viso. A poc a poc hem anat superant el desnivell fins arribar al coll. Hem observat que el camí que porta al Viso Mozzo tenia oberta una bona traça; hem deduït que com que avui no es podia fer el Viso a causa de la neu, la gent havia optat per fer aquest cim menor com a premi de consolació. Hem arribat al refugi Quintino Sella i hem fet una curta parada abans de reiniciar el camí. El sol ja escalfava força i la neu, a les parts més baixes, es fonia depressa però encara hi havia una bona nevada. Hem anat desfent el camí del primer dia, passant pel Passo Gallarino i el Passo San Chiaffredo, per iniciar la baixada directa a Castello, on hem arribat finalment donant per acabada la sortida als Alps d'aquest estiu. Com que era aviat hem iniciat el retorn a casa, un llarg viatge, però hem fet una parada en el Colle dell'Agnello, un port de muntanya de 2.748 metres per on passa la carretera de retorn a casa. Des d'aquest magnífic punt de vista hem pogut veure per darrera vegada el Monte Viso, avui enfarinat per la nevada d'ahir al vespre. També hem vist el Grand Queiras i, més lluny, altres muntanyes dels Alps del Sud. 

Aquí tenim un vídeo amb un recopilatori de les activitats d'aquests quatre dies al voltant del Mont Viso. Ha estat produït per Mountain Films i cedida per a tots els seguidors del nostre blog:

---

---

ÀLBUM DE FOTOS    -   T R A C K

---

ENTRADES RELACIONADES:

Ref. Peruca Vuillermoz 2015

Tour de la Vanoise: L'Orguère, 2013

Refugi Elisabetta, 2012

---

Viso Mozzo, Punta Venezia i Punta Udine

Després de la històrica jornada d'ahir, en què vam pujar el Monte Viso, un dels cims més característics dels Alps, avui tenim prevista una jornada molt més fàcil, amb la travessia entre el refugi Quintino Sella i el refugi Giacoletti. Però, com que hem vingut als Alps a fer muntanya, ens hem complicat una mica fent alguns tresmils que ens venien de pas. Hem sortit del refugi Quintino Sella després d'esmorzar amb horari de senderista i hem agafat el camí del refugi Giacoletti, on tenim reserva aquesta nit. Però la cabra tira al monte i quan encara no portàvem ni mitja hora caminant hem arribat al colle del Viso, on un cartell indicava Viso Mozzo 1 h 20. Immediatament hem deixat el camí principal per agafar el corriol que porta a aquest cim secundari. Després de pujar 5 minuts hem deixat les motxilles al costat d'un gran bloc de pedra per anar més lleugers a la pujada. La dificultat era mínima i abans del temps previst hem arribat al cim del Viso Mozzo (3.019 m). És un cim secundari, ben poca cosa al costat del gegantí Monte Viso que vam pujar ahir però ben aviat hem vist que el petit esforç de pujar aquest cim havia valgut la pena: des del cim del Viso Mozzo teníem una visió impressionant del Monte Viso; fins i tot es veia la creu del cim. En el propi Viso Mozzo, el cim està marcat amb una creu de disseny modern, amb capelleta per a la Madonna. Després de fer les fotos del cim hem fet una panoràmica circular, tot i que la proximitat i la immensitat del Monte Viso deixen el Mozzo reduït a la categoria de cim infrasecundari:

Hem retornat al lloc on havíem deixat les motxilles, les hem recuperat i hem baixat al camí principal del Giro del Viso per seguir l'itinerari previst. El camí baixa en direcció a la Vall del Po fins que, al costat del llac Chidreto, deixem el camí de la vall per prendre, en forta pujada, el camí del refugi Giacoletto. A poc a poc hem anat superant el desnivell per un camí molt ben traçat fins arribar al refugi Giacoletto; un refugi magnífic, no tan gran com el Quintino Sella però amb les mateixes comoditats. Hem menjat una mica, satisfets per haver completat 

amb facilitat l'etapa prevista, però tan bon punt hem acabat de dinar hem començat a mirar les muntanyes escarpades de sobre el refugi. Finalment ens hem decidit a pujar la Punta Venezia, un cim proper però amb certa dificultat i que podia arrodonir la jornada d'avui. Hem sortit per la part del darrere del refugi, per un camí senyalitzat com a GR perquè és una variant del Giro del Viso que passa al refugi francès del Viso. Es tracta d'un camí equipat, gairebé una ferrata, que supera uns esglaons rocosos amb equipament divers i, en condicions normals, excessiu: cordes, cadenes, baranes i esglaons metàl·lics. En poc temps hem arribat al coll fronterer, el Coulour del Porco, que s'obre sobre la vall francesa del Guil. Des d'aquí, el camí de la Punta Venezia ja no té cap equipament; puja fent revolts per la pedrera sense cap dificultat. Gairebé en el cim hem trobat el refugi Bivac de la Punta Venezia, un refugi minimalista de només dues places però ben equipat i condicionat. El cim el teníem a tocar i ja es veia ben a prop la creu forjada del cim però encara ens quedava la darrera dificiultat. El cim està sobre una mena de gendarme d'uns 8 metres i calia grimpar per pujar-hi. No és difícil; no passa de tercer grau però cal anar amb compte perquè és força vertical. Un parell de parabolts asseguren els passos més delicats. Finalment hem arribat al cim de la Punta Venezia (3.095 m) mentre al cel s'anaven acumulant els núvols d'una negror tenebrosa que no anunciaven res de bo. Hem fet les quatre fotos del cim i hem desgrimpat el gendarme somital per iniciar el retorn al refugi. Però l'ADN de les cabres ha tornat a manifestar-se i quan hem arribat al coll del Porco no hem pogut evitar-ho: el cartell que anunciava la Punta Udine a 20 minuts era masa temptador i hem deixat les motxilles al coll per arrodonir la jornada amb el tercer tresmil del dia. Un camí fàcil ens ha portat en pocs minuts al cim de la Punta Udine (3.022 m), marcat també amb una grande croce, una creu de ferro forjat que dóna una certa categoria a aquest cim tan asequible. Mentre feiem les fotos del cim han començat a caure les primeres espurnes de neu, de manera que hem iniciat el retorn al refugi sense entretenir-nos gaire. Les espurnes de neu s'han anat fent grans i quan hem arribat al refugi ja eren flocons de bona mida. Mentre esperàvem l'hora de sopar ha continuat nevant cada vegada més i quan hem començat a sopar els voltants del refugi eren totalment blancs. Sorpresos per aquest quadre nadalenc en ple mes de juliol, hem començat a sopar i hem acabat amb un génepi, ben merescut pels tres tresmils d'avui, uns cims modestos però que ens han deixat ben satisfets. Hem anat a dormir mentre a fora s'anava acumulant la neu fins al punt que la postal nadalenca s'estava convertint en un problema per a la jornada de demà. Estàvem a 8 hores del cotxe pel camí més curt i la cosa es podia complicar força però de moment no podíem fer més que esperar el nou dia, de manera que hem anat a dormir mentre a fora continuava nevant...

---

À L B U M     D E     F O T O S

---

TRACKS: TRAVESSIA - VISO MOZZO - P.VENEZIA - P.UDINE

---

ENTRADES RELACIONADES:

Catinaccio 2006

Pisciadú 2006

Monte Patterno 2004

---

Ascensió al Monte Viso (3.841 m)

Abans de les quatre del matí ja estàvem esmorzant en el refugi Quintino Sella al Monviso. En aquest refugi hi ha dos torns d'esmorzar: els que van al Viso esmorzen a les quatre i els senderistes que fan el Giro del Monviso esmorzen a les set. Com que l'esmorzar del primer torn el deixen preparat al vespre, hem baixat abans d'hora per anar avançant la feina. La jornada és llarga i com més aviat sortim millor ens anirà. A la llum dels frontals hem baixat fins al Lago Grande del Viso, d'on surt un caminet en direcció al cim principal d'aquesta zona dels Alps. Després d'una estona de pujada, quan ja començava a clarejar, hem arribat a les primeres cadenes. La primera part de la via normal del Viso és la pujada fins al Passo Sagnette, un camí equipat amb cadenes de ferro, com una petita ferrata. Les primeres cadenes no són gaire necessàries quan fa bon temps i la roca està seca peró després hem arribat a un esperó rocós on calia grimpar amb l'ajut de les cadenes. Hem superat els passos sense massa problemes i quan el sol començava a treure el cap a l'horitzó hem arribat al Passo. Des d'aquí ja es veia el Monte Viso i la petita vall que ens havia de portar al seu peu per iniciar pròpiament l'ascensió. El camí baixa una mica en direcció llac de la Forciolline però ben aviat comença a planejar per anar a buscar el fons de la vall. El camí puja entre pedreres de totes mides en direcció a una gran morrena que tanca la vall. Superada la morrena, agafem una valleta a la dreta que ens porta, per una pedrera inestable i força desagradable, fins al refugi bivac Andreotti. Es tracta d'un magnífic refugi-bivac, molt ben equipat amb lliteres i mantes, situat en un lloc estratègic. Hem esmorzat al refugi i hem seguit endavant. A la sortida del refugi, pocs metres per sobre, hem trobat una gran congesta de neu que acaba en un corredor força dret que porta a l'inici de la via. Amb els grampons als peus hem pujat per la neu, cada vegada més pendent, fins trobar les primeres marques de pintura a la roca que indiquen la via normal del Viso. A partir d'aquest punt les marques de pintura ens han anat guiant pel caos de pedra que és aquesta vessant del Viso i, de fet, tota aquesta muntanya.  Es tracta d'una grimpada agadable, amb bona roca i sense dificultats importants, però llarga i sostinguda. A poc a poc hem anat superant pedreres, xemeneies, esperons, cornises i plaques, guanyant metre a metre guiats sempre per les marques de pintura. Hem travessat algunes petites congestes però només una vegada ens hem hagut de posar els grampons per superar una congesta dreta d'uns 15 metres. Finalment  hem arribat al cim del Monte Viso (3.841 m), marcat amb una gran creu de ferro. El Viso sobresurt molt sobre les muntanyes veïnes, molt més baixes, de manera que és un mirador excepcional. Hem fet les fotos de cim i una panoràmica circular:

Havíem fet dues cordades, tot i que hem pujat tot sense encordar, però la segona cordada estava encara molt avall; tan avall que ni es veien, de manera que hem decidit iniciar la baixada, ja que ens quedava desgrimpar tota la via i el llarg camí de retorn al refugi. Al cap d'una estona hem trobat l'altra cordada que pujava i hem decidit aturar-nos en un lloc segur per esperar-los mentre feien cim i baixar junts. Finalment, després d'una llarga espera, hem iniciat la baixada, que sempre és més delicada que la pujada. Hem fet un parell de ràpels per facilitar el pas dels sectors més drets i, a poc a poc, hem anat baixant fins arribar, superades les dificultats, fins al bivac Andreotti. A partir d'aquí només ens quedava baixar pel mateix camí de pujada, sense cap dificultat fins al Passo Sagnettei i, amb l'ajut de les cadenes, baixar en direcció al refugi on hem arribat moltes hores després de la sortida però ben satisfets per la gran ascensió realitzada. Després de sopar hem celebrat l'èxit del Monte Viso amb un xupito de Grapa. Aquí tenim la pel·licula de la jornada. Ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els seguidors del nostre blog:

---

---

ÀLBUM DE FOTOS    -   T R A C K

---

ENTRADES RELACIONADES:

Lagginhorn 2015

Sassopiato 2008

Tofana di Rozes 2008

---

Refugi Quinitino Sella al Monviso

L'objectiu de la sortida d'aquest estiu als Alps és el Monte Viso, a la província italiana de Cuneo. És un cim rocós i de certa dificultat que té força prestigi en el món de la muntanya i ens ha cridat l'atenció. Amb aquest objectiu vam arribar ahir a la tarda a la població de Castello, després de passar en cotxe pel Colle d'Agnello, a 2.748 m. És un poble petit però té un petit alberg anomenat Alevè, on ens vam allotjar. El sopar va ser pobre i l'esmorzar impercetptible però de bon matí ja estàvem amb la motxilla a l'esquena preparats per fer la llarga aproximació fins al refugi Quintino Sella al Monviso, que serà la nostra base per intentar demà l'ascensió al Viso. El dia es presentava variable i la previsió era de pluja segura però com que es tractava d'una aproximació per camins de senderisme, en bona part seguint el traçat del Giro del Viso, un GR molt popular per aquestes terres, no hi havia problema. Hem començat la pujada per un camí molt ample, gairebé una pista, amb fort pendent. Més endavant hem enllaçat amb el GR del Giro; hem deixat el camí que puja al refugi Vallanta i al coll del mateix nom, i hem agafat un camí més petit però ben traçat en direcció al nostre objectiu. Hem trobat diversos indicadors però aviat hem vist que la rotulació era caòtica: durant una bona estona hem trobat diversos indicadors que marcaven 3 h 30 per al refugi, intercalats amb algun rètol que marcava 3 h 45. Hem arribat a la conclusió que el millor era mirar únicament les direccions però no els temps. 
El camí puja fent llaçades pel bosc, guanyant desnivell amb certa comoditat. Més endavant, ja sota la puja, hem sortit del bosc seguint el camí que ara feia llaçades entre el pedregar. Hem arribat a un fals coll, on un indicador assenyalava la direcció del proper refugi vivac Bertoglio. He pujat a fer quatre fotos, comprovant que el refugi, tot i ser lliure, estava en perfecte estat, ben equipat amb lliteres i mantes. Hem seguit el camí passant per dos colls poc marcats, gairebé sense pujar: el Passo de San Chiaffredo i el Passo Gallarino. Hem baixat una mica i hem deixat el camí que baixa a la vall per prendre un camí ample que va planejant en direcció al refugi, encara una mica lluny. Finalment hem arribat al Lago Grande del Viso i, allà mateix, al refugi Quintino Sella al Monviso. És una magnífica instal·lació, com la majoria dels refugis italians, i els guardes són molt amables. Una bona base d'operacions per intentar demà l'ascensió al Monte Viso. Hem preguntat a la guardessa per la méteo i ens ha dit que demà serà una bella giornata di sole. Hem sopat i hem anat a dormir ben aviat perquè per pujar al Viso cal sortir poc després de les 4 de la matinada. 

---

À L B U M   D E   F O T O S     -      T R A C K

---

ENTRADES RELACIONADES:

Refugi dels Écrins, 2014

Refugi Tête Rouse, 1998

Refugi Gnifetti Giovanni, 1987

---

Ascensió al Pic de Certascan (2.852 m)

De bon matí, després d'esmorzar al refugi, hem sortit 29 excursionistes del grup de caminadors del GR, en direcció al cim del Certascan. El dia es presentava magnífic i ni tan sols hi havia previsió de tempestes de tarda. Després de fer la foto de grup a la porta del refugi ens hem posat el marxa pel camí, ben marcat, del cim del Certascan. El camí comença pel marge del llac de Certascan; poc després deixem enrere el llac i pugem per una petita vall lateral. Hem pujat seguint el camí i les nombroses fites fins arribar a un petit estany. Al fons es veia l'àmplia collada de Serra Plana. Hem seguit pujant per una altra valleta, a la dreta. Hem trobat algunes congestes, com és habitual a principi de temporada, però les hem superat sense massa problema, travessant alguna llengua de neu amb poc pendent i evitant les pales més dretes pujant per uns lloms una mica drets però sense dificultat. Hem arribat al coll de Certascan, des d'on es veia un nou panorama en direcció al Pirineu Central. Des d'aquí el camí, molt marcat, puja per la vessant oest de la muntanya i, més amunt, per la cresta en direcció al cim. Els darrers metres han estat els més intensos, amb un gran panorama en totes direccions. Finalment hem arribat al cim del Certascan (2.852 m). Érem tanta colla que pràcticament hem ocupat tot el cim, marcat amb un vèrtex geodèsic. Com és costum en aquesta colla de caminadors, hem celebrat l'ascensió de final de curs obrint un parell d'ampolles de cava de tamany XXL i brindant per l'èxit de l'ascensió. La calitxa no ens deixava gaudir totalment del gran panorama del cim però les vistes eren magnífiques. Fins i tot es veia, molt lluny, el massís de la Maladeta. Després de fer una infinitat de fotos, fins deixar les bateries dels mòbils sense reserves, hem iniciat el retorn. Mentre el gruix de la colla anava baixant pel mateix camí de pujada, el fotògraf s'ha quedat al cim uns minuts per fer la panoràmica circular:

Hem anat baixant pel mateix camí de pujada fins al refugi, on ens esperaven amb un plat de macarrons a la taula. Després de dinar hem iniciat la llarga baixada a la Presa de Montalto, on teníem els cotxes. Per variar d'itinerari, no hem baixat pel camí de Llurri per on havíem pujat sinó per la llarguíssima pista que havíem evitat a la pujada. En teoria, la baixada és més còmoda per la pista però avui feia una calor molt forta i la baixada ens ha semblat molt llarga. Finalment, però, hem arribat al pàrquing donant per acabada la sortida i la temporada del grup de caminadors del GR.
Aquí tenim la pel·licula de la jornada. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del nostre blog:

---

---

FOTOS    -    TRACKS:   ASCENSIÓ - BAIXADA PISTA

---

ENTRADES RELACIONADES:

Ascensió al Pic de Norís, 2016

Ascensió al Certascan, 1997

La Pica d'Estats, 1975

---

Refugi de Certascan

Avui hem iniciat l'aventura de l'ascensió de final de temporada del grup del GR. Com cada any, hem triat un cim que sigui accesible per a tot el grup i que tingui prou entitat per merèixer una visita. Aquest any l'elecció ha recaigut en el Certascan i avui hem iniciat l'aproximació. Hem quedat tota la colla (avui érem 31 persones) a les tres de la tarda a la Presa de Montalto, punt inicial del camí de Llurri que ens havia de portar al refugi de Certascan. No era gaire bona hora perquè la calor era intensa, pero la moral era molt alta i, amb barrets, crema solar i provisió d'aigua, ens hem posat en marxa. Hem iniciat la pujada pel camí de Broate, en direcció al Pla de Boavi. Poc abans d'aquest pla hem agafat, a l'esquerra, el camí de Llurri, que puja entre el bosc tot fent llaçades. Després d'una bona pujada, la muntanya ens ha donat un respir; hem arribat a la Pleta de Tornapigol, on hem travessat uns prats en suau pujada. Poc després el camí es torna a redreçar, fins trobar la pista que puja de Tavascan als Estanys de Romedo. Hem travessat la pista i hem iniciat la part final del nostre trajecte, per un camí que puja en diagonal fins a un petit estany i, finalment, hem arribat al refugi de Certascan, la base d'operacions ideal per a l'ascensió al pic del mateix nom. El refugi està situat al costat del llac, un dels més grans dels Pirineus. Hem sopat al refugi, que avui estava més ple del compte, i hem anat a dormir aviat, ja que demà ens espera una gran ascensió. 

---

À L B U M   D E   F O T O S     -      T R A C K

---

ENTRADES RELACIONADES:

Refugi de Broate, 2014

GR11: Àreu -  Tavascan, 1998

Acampada llacs d'Estats, 1982

---