dissabte, 24 de setembre del 1977

Intent al Roc d'en Pere Gomà

Foto d'arxiu: Ferrata al Roc del Quer. Agost de 2010

Anem a Andorra amb la intenció de fer una via d'escalada que hem trobat ressenyada en una revista. La via no té molta graduació però ens trobem que la roca és molt dolenta, ja que les preses es desprenen amb molta facilitat. Fem un parell de tirades però decidim abandonar. Pugem a acampar al costat dels westanys de Pessons amb la intenció de fer alguna activitat demà però al matí fa mal temps i tornem a casa sense fer res.

diumenge, 18 de setembre del 1977

Ascensió al Comaloforno (3.030 m)

Sortim del refugi Bessiberri i, aprofitant un punt de partida de tanta alçada (2.800 m), fem els cims més meridionals de la cresta dels Bessiberris:
  • Punta Aguda (2.999 m)
  • Bessiberri Sud (3.030 m)
  • Comaloforno (3.030 m)
Les ascensions no són difícils però sí una mica tècniques, ja que cal acostar-se per sobre de la gelera i acabar grimpant els darrers metres en roca.

dissabte, 17 de setembre del 1977

Refugi Bessiberri

Pugem des de la presa de Cavallers, per la Pleta de Riu Malo fins a la Bretxa Peita, on hi ha instal·lat el refugi Bessiberri, un refugi de llauna de petites dimensions, on ens instal·lem. L'objectiu és fer demà el Comaloforno.

dimecres, 14 de setembre del 1977

El Cavall Bernat

Cavall Bernat
Escalem una de les vies més clàssiques de Montserrat, la via Normal (Boix-Costa-Balaguer) del Cavall Bernat. És una ascensió de categoria, totalment en lliure, que porta al cim més característic de Montserrat. Després de pujar per un pendent fàcil fins al peu de l'agulla, cal fer la tirada més fina de la via, el flanquejament inicial fins a la primera reunió, al peu de la gran fisura que ratlla tota la paret i que delimita el que s'anomena la berruga. Són uns 10 metres de flanquejament de molta finura, primer amb lleugera baixada i després en lleugera pujada. La segona tirada puja seguint la fisura, primer pel diedre i després per placa. L'escalada també és difícil, especialment un pas que trobem poc després de la meitat de la tirada, anomenat pas de la pedra negra. Superat aquest pas retornem al diedre i superem els darrers metres, ja no tan difícils, fins a sobre de la berruga. La darrera tirada ja és molt fàcil comparada amb les dues anteriors. A dalt del cim ens vam fer la foto al costat de la històrica imatge de la Mare de Déu de Montserrat, una imatge que poc després va ser destruïda i es va haver de substituir per una nova imatge, de disseny modern. La baxada també té una certa dificultat, amb un parell de ràpels llargs.

diumenge, 11 de setembre del 1977

La Bola de la Partió, via Normal-Santboiana

La Bola de la Partió
Escalada a Montserrat, Agulles. Fem la Bola de la Partió per la via Normal-Santboiana. Es tracta d'una combinació de dues vies. A la part de baix pugem per la normal, per una aresta llarga però no massa difícil, amb passos de tercer i quart grau. Un cop arribats a la base de la bola, hem de superar un desplom considerable en escalada artificial per arribar al cim de la Bola. La via normal puja per una fisura en la que cal pitonar però la via Santboiana, una mica més a la dreta, està equipada amb burins. Com que l'objectiu és arribar al cim, agafem la Santboiana, que ens porta al cim després de superar el desplom amb l'ajut dels burins. El cim ens dóna una magnífica panoràmica de la regió d'Agulles; un mirador privilegiat. Finalment, el ràpel també és una petita aventura perquè té un tram desplomat però la sensació de penjar de la gan bola sense tocar paret és única.

dissabte, 10 de setembre del 1977

Escalada a Agulles

El Senatxo
Foto d'arxiu: el Senatxo, novembre 2013

Anem a Montserrat, a la regió d'Agulles, per practicar l'escalada. Fem cinc vies:
  • El Gep Llarg, via Aresta Brucs
  • Agulla del Capdemunt, via Aresta Brucs
  • El Senatxo, via Normal
  • Agulla dels Espeleòlegs, via Aresta Brucs
  • La Figuereta, via Aresta Brucs
Aquesta vegada són vies de certa dificultat, alguna de les quals no havíem fet mai. Les més difícils són l'Agulla del Capdemunt i la dels Espeleòlegs, arestes en lliure fines amb algun pas de cinquè grau i amb poques assegurances. També té certa dificultat la Nord del Senatxo, que és curta i relativament fàcil però comença amb un pas d'esqueneta, una maniobra difícil i arriscada. 

    dijous, 8 de setembre del 1977

    El Sentinella, via GEDE

    Escalada a Montserrat, zona del coll de la Plantació:
    • El Sentinella, via GEDE
    És una via clàssica que puja per una aresta molt fina, totalment en lliure. Les màximes dificultats es troben en els primers 20 metres, on la guia clàssica de Montserrat marcava algun pas de sisè grau.  La guia moderna d'en Picazo rebaixa força aquesta graduació, i en general la de tota la via. La raó d'aquesta evaluació de la dificultat d'aquesta via, i en general de la majoria de vies clàssiques de Montserrat, és que el grau de compromís és molt menor. Efectivament, quan vam fer aquesta via l'any 77 les assegurances eren molt poques i precàries; està clar que un pas delicat és molt més fàcil amb un parabolt brillant al costat que amb un burí rovellat vint metres més avall. Tota la via puja seguint l'aresta que mira al Bruc, amb lleugers flanquejaments a banda i banda per buscar els millors passos i evitar els passos més drets o balmats. En aquell temps eren cinc tirades de finura montserratina, amb dificultat minvant a mesura que pujàvem. Actualment es fa en només dues tirades, de 40 i 45 metres, normalment ben equipades. En la foto del cim es veu tot l'equipament de l'època: rocciatore, cletes amb la puntera reforçada amb araldit, mitjons de franela, jaqueta d'escalada de lona...

    diumenge, 4 de setembre del 1977

    Ascensió al Posets (3.375 m)

    Després de passar la nit bivaquejant sota una llosa a prop del refugi d'Estós vam sortir en direcció al cim del Posets per la via normal. El camí és llarg però sense dificultat fins al coll de La Paúl. Des del coll, la via puja grimpant per una canal. A l'estiu és fàcil, tot i que cal anar amb compte. Després de superar el pas hem arribat al cim delPosets (3.375 m). Gran panorama en totes direccions, ja que és el segon cim en altitud dels Pirineus. En el cim ens vam mejar un meló que havíem pujat fins aquí; ens l'havia donat la mare d'en Juanjo quan vam passar per Lleida a recollir-lo.

    dissabte, 3 de setembre del 1977

    Bivac a Estós

    Foto d'arxiu: camí d'Estós. 1997

    Vam pujar a Estós amb la intenció de fer el Posets. Era un compte pendent que teníem perquè en el nostre primer intent de l'any 1975 havíem fracassat totalment. En aquella ocasió ens havíem equivocat de camí a causa de la boira i vam acabar al Coll de Gistaín, fora de la ruta normal del Posets que preteníem fer. En aquell temps no hi havia encara GPS i la nostra inexperiència era gran. També teníem un segon intent fracassat durant la Setmana Santa del mateix any, quan el mal temps no ens va permetre arribar al Posets i ens vam haver de conformar amb un cim secundari, el Pic Inferior de la Paul. Aquesta vegada veníem decidits a tot. Vam pujar fins al refugi d'Estós pel camí normal però no vam dormir al refugi sinó que vam fer un bivac. Passat el refugi, una mica per sota, hi ha una zona amb grans pedres. Entre elles vam trobar una gran llosa que formava una mínima cova on ens vam instal·lar. No era tan comfortable com el refugi però, això sí, era molt més barat. 

    dijous, 1 de setembre del 1977

    Agulla dels Tres & El Dauet

    El Dauet, Montserrat
    Escalada a Montserrat, regió d'Agulles. Fem dues vies:
    • Agulla dels Tres, via Cámara-Ollé
    • El Dauet, via Normal
    La via Càmara-Olé de l'Agulla dels Tres és una magnífica escalada, gairebé tota en lliure. Comença amb una tirada en lliure molt difícil, que evita els trams més drets de la paret fent ziga-zagues. Fem reunió en una plataforma, al costat d'un forat característic. Seguim en lliure, ja no tan difícil punjant directe fins que cap al final ens decantem a l'esquerra per anar a buscar un repà amb una savina, al peu d'una canal. La tercera tirada puja per la canal, primer amb uns passos d'artificial clavant a la fisura i després en lliure fins a un bon replà al final de la canal. L'última tirada, ja fàcil, puja directament per l'aresta fins al cim amb passos fàcils (III).
    El Dauet és una roca amb forma de dau, com indica el seu propi nom, amb quatre parets molt verticals i llises. La via Normal, tot i la vulgaritat del seu nom, no té res de fàcil. La guia clàssica d'escala a Agulles catalogava aquesta via com a sisè superior però nosaltres no la vam trobar tan difícil. Això sí, és molt fina i no té assegurances. Les guies modernes d'escalada han rebaixat un grau la dificultat d'aquesta via (ara és cinquè superior). Segurament, el fet que actualment hi hagi tres burins d'assegurança a la via fa que, encara que la finura de la via sigui la mateixa, el nivell de compromís sigui molt inferior i per això no es considera tan difícil.
    Uns anys després vam fer una petita pel·licula amb vistes d'aquesta via del Dauet a vol d'ocell. Aquí la teniu: