Ascensió a la Punta Giordani (4.046 m)

Avui hem acabat les nostres activitats en el massís del Monte Rosa amb aquesta senzilla ascensió a un dels quatremils més asequibles dels Alps. En realidad es tracta d'un cim secundari, prácticamente una protuberància de la cresta que baixa de la Piramide Vincent cap a l'est, gairebé sense prominència, però apareix a la llista oficial de quatremils de la UIAA. Segurament que això és degut al fet que és un cim molt concorregut per la seva proximitat als refugis Gnifetti i Mantova i a l'estació superior del telefèric d'Indren. 

Hem sortit de matinada del refugi Capanna Gnifetti prenent el camí de baixada que porta al fons de la vall passant pel refugi Città de Mantova. Ben aviat hem deixat aquest camí per agafar una desviació a l'esquerra que porta a un camí equipat, una drecera que ens porta directament al glaciar d'Indren sense passar pel refugi Mantova. El camí està equipat amb cordes fixes i alguns esglaons metàl·lics però no té dificultat (si les condicions de la roca són bones). 
Un cop en el glaciar hem iniciat l'ascensió pujant directament en direcció a la Punta Giordani. Seguint les traces, hem agafat la pujada per la banda est del glaciar per evitar unes zones més dretes, amb gel viu i esquerdes. Més amunt hem travessat un sector de gel però tenia poc pendent i no ha estat cap problema. Superat aquest tram només ens quedava la part final amb poc pendent fins arribar al peu d'unes roques que formen el cim. Hem grimpat fàcilment aquestes roques arribant al cim de la Punta Giordani (4.046 m). 
El cim és decebedor perquè queda totalment eclipsat per la presència de la Piramide Vincent, de la qual la Punta Giordani és només un apèndix insignificant. Tot i això, hem fet la panoràmica circular:

Després de les fotos hem iniciat la baixada pel mateix camí fins a la part baixa del glaciar i finalment hem seguit avall en direcció a l'estació superior del telefèric d'Indren. Hem agafat aquest telefèric per retornar a Staffa, on teníem el cotxe, donant per acabada la campanya Monte Rosa 2017. Hem arribat molt aviat, de manera que hem iniciat el viatge de retorn a casa per carreteres i autopistes.
Aquí teniu la pel·lícula oficial de la sortida, que ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els seguidors del blog.

---

---

ÀLBUM DE FOTOS  -  T R A C K

---

ENTRADES RELACIONADES:

---

Ascensió al Viso Mozzo, 2016

Ascensió a la Tresenta, 2015

Pointe de la  Réchasse, 2013

---

Punta Zumstein, Signalkuppe, Punta Parrot

Una altra gran jornada de muntanya en el massís del Monte Rosa, amb l'ascensió de tres "quatremils". Hem sortit amb les primeres llums del refugi Capanna Gnifetti, un refugi d'altura situat a 3.647 m. La primera part de l'ascensió coincideix amb el recorregut final de la baixada d'ahir; un recorregut pel glaciar de Lys travessant una zona d'esquerdes. Més amunt hem seguit pujant, ja sense tant pendent, deixant a la nostra dreta alguns dels cims del Monte Rosa: la Piramide Vincent, el Balmenhorn, el Corno Nero i el Ludwigshöhe. Justament sota d'aquest darrer cim hem arribat al Col de Lys, un ample coll que no és més que un canvi de pendent del glaciar que marca la frontera entre Itàlia i Suïssa.
Des d'aquí ja es veia clarament el cim de la Punta Zumstein, el nostre primer objectiu, i el de la Punta Gnifetti (anomenada Signalkuppe pels suïssos) amb el refugi en el mateix cim. Per l'altra banda del coll hem baixat lleugerament però ben aviat hem seguit pujant suaument per la part superior del glaciar de Grenz. Hem arribat a prop del coll Gnifetti i hem iniciat l'atac final a la Punta Zumstein per una aresta de neu, força pendent. El pas no és difícil però sí delicat perquè a les dues bandes de l'aresta hi ha pendents gelats molt drets. Al final de l'aresta hem hagut de superar els darrers metres en roca amb una fàcil grimpada que ens ha portat al cim de la Punta Zumstein (4.563 m). Teníem al davant la Punta Dufour, el punt més alt del Monte Rosa, a més d'una magnífica visió d'aquest sector dels Alps. Hem fet una panoràmica circular:

Hem baixat per la mateixa aresta de pujada i hem travessat la zona planera del coll Gnifetti per anar al segon cim de la jornada, la Punta Gnifetti o Signalkuppe. Hem superat una pala força dreta i gelada però hi havia una magnífica traça que ens ha ajudat a superar el pas. Hem arribat al cim de la Punta Gnifetti (4.554 m), al costat del refugi Capanna Margherita, el refugi guardat més alt dels Alps. La vista des d'aquest mirador privilegiat era també molt extensa i hem fet una panoràmica circular:

Aquí dalt feia un aire gelat, de manera que hem decidit entrar al refugi per menjar una mica i recuperar forces. Després hem continuat el nostre camí baixant novament a l'altiplà del Coll Gnifetti i pel glaciar de Grenz en direcció al coll de Lys. Abans d'arribar al coll, però, hem volgut tancar la jornada amb una nova ascensió, la Punta Parrot. Hem deixat la traça principal per pujar en direcció a aquest cim. La ascensió no té dificultats especials encara que, com és normal en aquestes muntanyes, la part final és una aresta fina de neu amb grans caugudes a banda i banda. En pocs minuts hem arribat al cim de la Punta Parrot (4.436 m) i hem pogut gaudir d'una nova perspectiva dels cims del Monte Rosa. Hem fet una nova panoràmica circular:

Hem baixat pel mateix cantó de la pujada fins a recuperar la traça principal que, ja de baixada, ens ha portat novament al refugi Capanna Gnifetti d'on havíem sortit al matí, donant per acabada aquesta intensa jornada de muntanya.
Aquí teniu la pel·lícula oficial de la sortida, que ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els seguidors del blog.

---

---

ÀLBUM DE FOTOS  -  T R A C K

---

ENTRADES RELACIONADES:

---

Ascensió al Stralhorn, 2015

Ascensió al Zumstein, 1987

Gran Paradiso, 1981

---

El Passo del Naso

L'activitat prevista per avui era la travessia entre els dos principals refugis de la vessant italiana del Monte Rosa: el Quintino Sella al Felik i la Capanna Gnifetti. Aquesta travessia per terreny de glaciar té un pas clau anomenat el Passo del Naso, amb forts pendents de neu i gel. Aquest any ha estat de poca neu i això ha fet que la vessant per on habitualment es puja al pas estigui sense neu, amb gel viu. Això complica força l'ascensió, de manera que aquest any tothom fa la travessia sense passar pròpiament pel pas sinó una mica més amunt, pel propi cim del Naso del Liskamm.
De matinada hem sortit del refugi Quintino Sella seguint la traça del Castor per sobre del glaciar de Felik. Ben aviat hem deixat la ruta del Castor per iniciar un llarg flanquejament ascendent pel glaciar de Lys, per sota dels espadats que baixen del Liskamm. Aviat hem començat a veure el pas clau de la travessia, un contrafort rocós sobre la vessant que baixa del Naso. Ens hem aturat un moment ben a prop del peu d'aquest esperó i hem iniciat l'ascensió amb una travessia delicada que ens ha portat al peu de l'esperó. Hem pujat per l'esperó, una grimpada sense massa dificultat amb alguns parabolts d'assegurança. Més amunt, gairebé sobre l'esperó, hem deixat la roca per superar el pendent gelat. Tota la muntanya mostrava el gel descarnat però per sobre de l'esperó quedava un corredor de neu que hem aprofitat per superar la part més pendent. Hem posat alguns cargols de gel per assegurar la progressió; sota la neu, furgant una mica, trobàvem el gel viu que permetia possar assegurances sòlides. Ben aviat el pendent ha afluixat i hem arribat a la part superior del Naso, molt més planera, i finalment al cim del Naso del Liskamm (4.272 m).
El dia era magnífic i el panorama alpí molt extens. Per una banda es veia el Mont Blanc, el Castor i el Cervino, mentre que per l'altra banda es veien els principals cims del Monte Rosa. Hem fet una panoràmica circular:

Hem esmorzat una mica contemplant el magnífic panorama i hem iniciat el descens per la vessant oposada. Primer per neu i més endavant per un tram rocós, sense gaire dificultat. Finalment hem baixat al glaciar iniciant un nou flanquejament ascendent. Des d'aquí ja podríem haver baixat directament al refugi però hem volgut arrodonir la jornada amb alguna altra ascensió.
Hem trobat la traça principal just al davant de la Piramide Vincent i hem iniciat l'ascensió a aquest nou cim, sense gaire dificultat. En pocs minuts hem arribat al cim de la Piramide Vincent (4.215 m), un cim molt ample, on hem pogut gaudir sense dificultat d'un nou panorama, amb noves perspectives dels cims del Monte Rosa. Hem fet una panoràmica circular:

Hem baixat per la mateixa vessant de la pujada fins a les proximitats del Coll Vincent. Des d'aquí també teníem baixada directa al refugi però encara hem volgut aprofitar una mica més la jornada amb una darrera ascensió. Hem pujat per una pala fins al costat del Balmenhorn, un quatremil descatalogat que no és més que un petit grup de roques que sobresurten del glaciar de Lys. Hem passat de llarg aquest cim fantasma aproximant-nos al darrer objectiu del dia: el Ludwigshöhe, un cim principal situat sobre el Coll de Lys, just a la frontera entre Itàlia i Suïssa. La part final era una aresta fina amb caiguda a les dues bandes; abans hem hagut de passar per un pont de neu sobre una esquerda insondable. Finalment hem arribat al cim del Ludwigshöhe (4.342 m), el punt més alt de la nostra activitat d'avui i, per tant, el de panoràmiques més extenses, tant en direcció nord com en direcció sud. Hem fet la tercera panoràmica circular de la jornada:

Finalment ens hem donat per satisfets, després d'aquesta intensa jornada de muntanya i hem iniciat el descens fins al refugi. Hi havia una traça ben marcada i hem hagut de superar uns trams del glaciar força esquerdats però finalmemt hem arribat al refugi Capanna Gnifetti, una magnífica base d'operacions per a les ascensions del Monte Rosa, situat a 3.647 m d'altitud.
Com que avui la jornada ha estat molt més llarga que ahir, no ens ha quedat gaire temps per a la migdiada, ja que en aquests refugis el sopar és a les 7 de la tarda.
Aquí teniu la pel·lícula oficial de la sortida, que ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els seguidors del blog.

---

---

ÀLBUM DE FOTOS  -  T R A C K

---

ENTRADES RELACIONADES:

---

Ascensió al Lagginhorn, 2015

Ascensió al Chardonnet, 1980

Travessia dels Quatremils, 1976

---

Ascensió al Castor (4.223 m)

Avui hem fet la primera ascensió d'aquesta sortida de cinc dies al massís del Monte Rosa. L'ascensió al Castor és relativament curta, ja que el punt de partida està molt alt, a 3.585 m. És, però, una ascensió d'alta muntanya que passa per un glaciar amb esquerdes i per una fina aresta de neu.
Hem esmorzat en el refugi Quintino Sella al Felik a dos quarts de cinc de la matinada. Amb les primeres llums hem sortit en direcció al cim. La primera part de l'ascensió és fàcil; cal pujar pel glaciar de Felik amb poc pendent encara que vigilant les esquerdes. Després d'una estona de pujar suaument pels pendents nevats hem arribat al peu d'una pala molt dreta que puja en direcció a la Felikhorn (Punta Felik), un cim secundari on comença la cresta que porta al Castor. Aprofitant una bona traça, hem superat sense problemes aquest tram, molt dret però segur. A dalt hem trobat una zona més planera, com un ampli coll. Al davant una nova pala, no tan dreta com l'anterior, ens ha portat a l'inici de la segona part de l'aresta del Castor, que a partir d'aquí és fina i amb gran caiguida a banda i banda. Igual que abans, una bona traça ens ha ajudat a progressar sense massa dificultat però amb passos impressionants. Realment, passar per l'aresta finísssima, encordats i veient al davant cims tan importants com el Mont Blanc, el Cervino i el Grand Combin, ha estat impressionant. Hem arribat al cim del Castor (4.223 m) quan passava molt poc de les 8 del matí. El panorama era impressionant en totes direccions; fins i tot hem vist, molt lluny, la silueta del Monte Viso, que vam pujar l'estiu passat. Com és habitual, hem fet una panoràmica circular:

Després d'estar una estona en el cim totalment sols, contemplant el panorama, hem iniciat el descens. Hem baixat fins al costat de la Punta Felik però com que era molt aviat encara per tornar al refugi, hem fet una volta per l'ample coll del Felikjoch apropant-nos al Liskamm. Des d'aquí hem pogut gaudir d'una nova perspectiva del Castor i tota la seva aresta. També hem fet una ullada a l'itinerari que tenim previst per a demà, pel Passo del Naso, per anar al refugi Gnifetti. Des d'aquí el pas es veia molt dret, de manera que hem baixat sabent que demà hem de superar un pas que no serà gens fàcil.
Finalment hem arribat al refugi Quintino Sella i hem passat la resta del dia descansant en aquest refugi situat estatègicament.
Aquí teniu la pel·lícula oficial de la sortida, que ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els seguidors del blog.

---

---

ÀLBUM DE FOTOS  -  T R A C K

---

ENTRADES RELACIONADES:

---

Ascensió al Weissmies, 2015

Ascensió al Allalinhorn, 2015

Ascensió al Breithorn, 1987

---

Ascensió al Weissmies (4.027 m)

L'ascensió al Weissmies es fa pràcticament tota pel glaciar amb piolet i grampons. No és massa difícil, tot i que hi ha alguns trams de fort pendent i cal anar amb compte amb les esquerdes. En el refugi Hohsaas, on hem dormit, donen l'esmorzar a les tres de la matinada. En aquests dies de forta calor cal sortir ben aviat per trobar la neu en bones condicions i per això cal arribar al cim abans que el sol comenci a escalfar. Encara de nit hem sortit en direcció al cim. Primer cal baixar una mica per un camí ample, una pista d'esquí de l'estació, fins arribar al glaciar on ens hem equipat amb tot el material. La primera part té poc pendent però hi ha moltes esquerdes. Més amunt arribem al peu d'una barrera de séracs que cal superar. Una traça ben marcada ens ha guiat per aquest petit laberint de séracs per trobar el millor pas. Hem arribat a la part superior, ja no tan pendent, a la vista del cim ja ben proper. Només quedava superar el tram final, novament amb fort pendent, i una curta aresta final fins al cim del Weissmies (4.027 m). Les vistes eren extraordinàries en totes direccions, especialment sobre el Monte Rosa, l'Alphubel i el Dom. Fins i tot es veia al fons de tot el Weisshorn, un dels gegants del Valais.  Hem fet les fotos de cim i la panoràmica circular:

A poc a poc anaven arribant cordades al cim mentre les primeres que havien arribar iniciaven el descens; aquest és un dels quatremils més populars dels Alps, una ascensió de gran bellesa amb dificultat moderada. Després d'una estona de contemplació del panorama hem iniciat el descens pel mateix camí de pujada. La neu s'anava estovant per moments però hem baixat sense dificultats mentre el sol començava a escalfar. Hem arribat a Hohsaas ben aviat i hem estat una bona estona descansant en aquest mirador privilegiat abans de tornar a la vall. Hem dinat una mica i finalment hem agafat el telefèric de baixada, donant per acabada aquesta curta però intensa campanya d'ascensions al Valais. Hem superat quatre cims de més de 4.000 metres en aquestes quatre jornades d'activitat i hem gaudit d'unes jornades intenses en aquestes muntanyes. Demà tenim previst fer una mica de turisme i iniciar el retorn a casa.
I aquí teniu la pel·licula d'aquesta ascensió. Ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els nostres seguidors:

---

---

ÀLBUM DE FOTOS  -  T R A C K

---

ENTRADES RELACIONADES:

Dômes de Miage 2009

Punta de la Sana 2008

Chardonnet 1980

---

Ascensió al Lagginhorn (4.010 m)

El responsable de l'hotelet on hem dormit (Roby) ha tingut l'amabilitat de preparar-nos l'esmorzar a les sis del matí, una hora abans de l'hora en la que habitualment comencen a donar aquest àpat. Ha estat un bon esmorzar i ens hem atipat ben atipats; avui la jornada també és llarga i cal estar preparats. A més, ens ha donat un forfait vàlid per a tots els remuntadors mecànics de la vall de Saas-Fee, excepte el metro-alpin, inclòs en el preu de la pernoctació. A les 7'30 hem agafat el primer telefèric en direcció a Hohsaas, punt de partida d'avui. Avui som cinc; ahir al vespre van unir-se al grup en Lluís, germà de la Merche i en Miguel, un amic que viu també a Suïssa. El Lagginhorn té una ascensió diferent de la majoria dels quatremils de la zona, ja que bona part de l'ascensió és per una cresta, en roca, i no es travessen geleres importants. Des de l'estació superior del funicular la vista és espectacular en direcció a les muntanyes que hem recorregut els dos dies anteriors. També es veu el nostre objectiu d'avui, el Lagginhorn, i sembla ben a prop. Hem començat baixant una mica per anar a buscar un camí que ens ha portat, travessant una gran congesta, en direcció a un estrep que baixa de la cresta del Lagginhorn. Al peu d'aquest estrep hem trobat un tram equipat amb cables d'acer i un camí amb algun tram de grimpada fàcil i hem superat l'obstacle. A l'altra banda comenca el petit glaciar de Lagginhorn. Després de travessar-lo hem pujat per un fort pendent fins arribar a la cresta del Lagginhorn, que puja directe al cim. Hi ha un camí poc marcat i en alguns punts cal utilitzar les mans però no té dificultat. Hi ha una placa llisa pero poc vertical i amb bones preses que segons la guia és la màxima dificultat (PD +) però l'hem superat sense cap dificultat i sense haver de treure la corda. La part superior de la cresta ja ha estat una mica més complicada. A final de temporada es puja també caminant amb algun petit tram de grimpada però a aquestes alçades de la temporada encara hi havia força neu i els darrers metres s'havien de superar amb tècnica mixta utilitzant piolet i grampons. Tampoc no ha estat massa difícil excepte un curt tram més dret amb una petita capa de neu sobre el gel viu. Finalment hem arribat al cim i hem pogut gaudir d'un gran panorama, especialment sobre el Monte Rosa i l'Alphubel. Hem fet les fotos de cim i la panoràmica circular:

Després de gaudir una estona de les vistes hem iniciat el descens que, com és habitual, ha estat més difícil que la pujada, si més no en els trams més complicats. Hem hagut d'assegurar tres tirades amb l'ajut dels cargols de gel en el tram més pendent i gelat de la cresta i hem posat un passamans en el tram de la placa llisa però, superats aquests passos hem completat el descens sense cap dificultat. Hem arribat al refugi Hohsaas a l'hora de sopar i hem anat a dormir aviat. Per demà tenim prevista la quarta ascensió d'aquesta campanya de muntanya pel Valais: el Weissmies.
I aquí teniu la pel·licula d'aquesta ascensió. Ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els nostres seguidors:

---

---

ÀLBUM DE FOTOS  -  T R A C K

---

ENTRADES RELACIONADES:

Ascensió a l'Albaron, 2009

Ascensió al Matterhorn, 1976

Travessia dels quatremils, 1976

---

Ascensió al Strahlhorn (4.190 m)

A les 3 del matí ja estàvem esmorzant al refugi Brittaniahüte. L'ascensió d'avui és força més llarga que la d'ahir, amb uns 1.450 metres de desnivell, comptant que des del refugi cal baixar al glaciar i a la tornada s'ha de remuntar aquest tram. És un itinerari clàssic d'esquí de muntanya i no té trams de massa pendent però, com és habitual en els glaciars, cal anar amb molt de compte amb les esquerdes que poden estar amagades sota un fràgil pont de neu. Encara de nit, hem iniciat l'ascensió a la llum dels frontals baixant per un marcat camí fins a la gelera. Ens hem posat els grampons i ens hem encordat iniciant la caminada. A més del desnivell, aquesta excursió és de llarg recorregut, ja que el glaciar puja suaument i el cim està molt, molt lluny. A poc a poc hem anat recorrent la distància per la gelera mentre el sol començava a sortir. Hem arribat gairebé a l'Adlerpass, el coll que comunica amb la vall de Zermatt, i hem girat en direcció al cim resseguint la carena. Hi ha alguns petits trams més pendents i en algun tram la carena es fa estreta i esmolada però la dificultat no és massa gran. El panorama compensa plenament l'esforç de la pujada, ja que les vistes són espectaculars. Finalment hem arribat al cim i ens hem aturat a contemplar amb detall el gran panorama. Cap a Ponent es veien els principals cims de Valais com el Monte Rosa amb les seves diverses puntes, el Matterhorn i el Breithorn. Més al Nord, enllaçant amb l'Strahlhorn, es veia la carena que separa les valls de Zermatt i Saas-Fee dominada pel Dom i el Täschhorn. Hem fet una panoràmica circular:

Com que el cim és una mica incòmode, hem baixat una mica fins trobar un tram amb poc pendent i ens hem aturat a esmorzar. Després hem iniciat el llarg retorn per l'inacabable glaciar fins al refugi. Hem dinat una mica i hem anat fins a l'estació superior del telefèric de Felskin, a poc menys d'una hora de camí del refugi. El telefèric ens ha retornat a Saas-Fee on hem recuperat el cotxe, hem baixat a dormir Saas-Grund i ens hem allotjat en un hotelet, el Ruby, força car però el més econòmic que hem trobat en aquesta vall. Al vespre han arribat en Lluis i en Miguel que demà pujaran amb nosaltres al tercer quatremil de la nostra sortida als Alps: el Legginhorn.
Com en l'ascensió anterior, l'àlbum de fotos és una mica curt. Hi ha dos motius principals: que bona part de l'ascensió l'hem fet de nit o amb poca llum i que en anar encordats és complicat fer massa fotos perquè quan el fotógraf s'atura obliga a aturar-se als antres membres de la cordada. I aquí teniu la pel·licula d'aquesta ascensió. Ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els nostres seguidors:

---

---

ÀLBUM DE FOTOS  -  T R A C K

---

ENTRADES RELACIONADES:

Dôme de Neige 2014

Mont Blanc 2013

Zumsteinpitze 1987

---

Ascensió a l'Allalinhorn (4.027 m)

Ahir, després d'un llarg viatge i d'una estona de turisme per Ginebra, vam arribar a Lausanne on hem dormit aquesta nit a casa d'en Lluis, el germà de la Merche que viu en aquesta ciutat suïssa de ressonàncies olímpiques. El pla per avui és fer una ascensió curta, ja que des de Lausanne tenim dues hores de cotxe fins a Saas-Fee. L'ascensió a l'Allalinhorn és una de les ménys complicades ascensions als quatremils dels Alps si es fa, com hem fet nosaltres, aprofitant els remuntadors mecànics. Amb una mica de retard hem arribat a Saas-Fee i encara ens hem retardat més perquè des del pàrquing obligatori situat a l'entrada del poble fins a l'estació inferior del telefèric hi ha una bona excursió. Hem agafat el telecabina de Felskinn i després el Metro-Alpin fins a Mittel-Allalin, situat a. 3457 m. Des d'aquí només ens queden 620 metres de desnivell fins al cim i no hi ha massa dificultats si el temps és bo com ho era avui. La primera part de l'itinerari va per les pistes d'esquí; les màquines estaven treballant, preparant la neu per a la temporada d'esquí d'estiu fent una mica desagradabe aquesta part del trajecte. Ben aviat hem deixat enrere el soroll de la maquinària i ens hem endinsat en l'alta muntanya. La via normal puja en direcció al coll de Feejoch amb algun tram curt de fort pendent i alguna esquerda però tot plegat sense massa dificultat. Arribant al coll hem pogut veure per primera vegada la silueta impressionant del Cervino, que a les valls suïsses anomenen Matterhorn. Després hem seguit per la carena en direcció al cim. La calor apretava fort i la pujada no ens ha semblat tan curta com esperàvem però en dues hores hem arribat al cim del Allalinhorn (4.027 m). Tot i ser un dels quatremils més fàcils dels Alps, és una gran ascensió. Des d'aquest mirador privilegiat hem pogut veure bona part de les muntanyes del Valais, dominades pel Monte Rosa i el Cervino. També hem vist, ben a prop, els nostres propers objectius: el Legginhorn i el Weismiess i les muntanyes més properes com l'Alphubel i el Dom. Hem fet una panoràmica circular:

La intenció inicial era baixar per l'aresta Hohla directament a la Britanniahüte, el refugi on havíem de dormir, però finalment hem decidit tornar pel camí de pujada fins a l'estació superior del Metro-Alpin. Hem tornat a agafar el tren i hem baixat a Felskin des d'on un fàcil camí, que se'ns ha fet molt llarg, ens ha portat fins al refugi, la Britanniahüte, on ens hem instal·lat.
Aquest refugi, del SAC (Swis Alpine Club), està força bé però té el greu defecte que no hi ha aigua i la que venen embotellada va a preu de Rioja Gran Reserva (10 euros l'ampolla). De totes maneres hem fet un bon sopar i hem anat a dormir aviat. Demà ens espera el Strahlhorn !
I aquí teniu la pel·licula d'aquesta ascensió. Ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els nostres seguidors:

---

---

ÀLBUM DE FOTOS  -  T R A C K

---

ENTRADES RELACIONADES:

Aiguille de Goûter, 2013

Petite Aiguille Verte, 2013

Breithorn Oest, 1987

---

Gran Paradiso (4.061 m) amb esquís

Avui hem atacat el principal objectiu de la nostra estada als Alps italians. El Gran Paradiso és l'únic cim de 4.000 metres situat íntegrament en territori italià. La seva via normal des del refugi Vittorio Emanuele II és una de les més clàssiques ascensions amb esquís dels Alps. Els pendents suaus i el gran panorama d'aquesta ascensió la fan imprescindible per als esquiadors de muntanya. Nosaltres, a més, hem completat la jornada baixant per un itineraari diferent del de pujada, pel glaciar de Laveciau fins al refugi Federico Chabod. Hem sortit molt aviat, gairebé de nit, del refugi Vittorio Emanuele. Com és habitual en una ascensió tan clàssica i popular, hi havia força gent per aquesta ruta, tots amb el mateix objectiu. A bon pas hem anat superant el gran desnivell però amb pendent suau. Ben aviat s'ha obert davant nostre un gran panorama, encara més extens que el que vam veure ahir des de la Tresenta. Més amunt, hem pogut veure, gairebé a vista d'ocell, la Tresenta amb una perspectiva nova mostranta les seves cares ben dretes. Un tram força dret ens ha donat pas a la part final de l'ascensió, la part superior del glaciar, no massa dreta. Hem arribat a la petita cresta final que porta al cim i hem deixat els esquís per completar, amb piolet i grampons, els darrers metres. Gairebé arribant al petit replà on hi ha la Madonna que marca el punt culminant, hem superat el pas més difícil de l'ascensió, una petita cornisa de roca i neu penjada sobre el buit. Uns parabolts clavats a la roca ens han permès assegurar el pas amb el cordino i fins i tot muntar un passamans per facilitar la travessia. Finalment hem arribat al cim del Gran Paradiso (4.061 m) i, com és natural, hem fet les fotos de cim al costat de la Madonna. No hem pogut fer la panoràmica circular, que hauria estat espectacular pel gran panorama que es veu des d'aquí, perquè el cim és petit i hi havia gent pujant i baixant, de manera que no hi havia angle de visió per fer la panoràmica. De fet, el perill més gran d'aquesta ascensió és la massificació en els metres finals, que provoquen situacions de perill al creaur-se les cordades. Hem deixat enrere el cim i hem retornat al punt on teníem els esquís. Mentre els passejadors de raquetes començaven a baixar, els esquiadors hem preparat el material per iniciar una llarga i magnífica esquiada. Després de baixar el primer esglaó del glaciar hem deixat l'itinerari de pujada i hem girat en direcció al glaciar de Laveciau per completar la travessia fins al refugi Federico Chabod. Ha estat la millor esquiada de la temporada; 1.300 metres de desnivell amb molt bona neu i en un entorn espectacular. Baixar esquiant per les extensions del glaciar de Laveciau, evitant les esquerdes i tenint al davant la silueta gegantina del Mont Blanc és una experiència inoblidable. Al voltant dels 3.200 metres ens hem decantat a la dreta per sortir del glaciar i, saltant la morrena lateral, dirigir-nos directament al refugi Federico Chabod on hem acabat la travessia. Després, una tarda plàcida en el refugi: dinar, migdiada, contemplació del paisatge, solàrium i partida de cartes abans del sopar.
I aquí teniu la pel·licula d'aquesta ascensió. Ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els nostres seguidors:

---

---

ÀLBUM DE FOTOS  -  T R A C K

---

ENTRADES RELACIONADES:

Albaron amb esquís, 2009

Punta de la Sana amb esquís, 2008

Gran Paradiso 1981

---

Ascensió a la Dôme de Neige, 4015 m

A les 2'45 de la matinada ha sonat el despertador al refugi dels Écrins. Encara era negra nit quan, després d'esmorzar i baixar el caminet d'accés al refugi, hem arribat al Glacier Blanc, ens hem posat els grampons i ens hem encordat. Pel davant ja hi havia moltes cordades que havien sortit més aviat i ens marcaven amb els seus frontals el camí a seguir. Després de recórrer un llarg tram del glaciar, hem arribat a l'inici del pendent fort de l'ascensió. Una bona traça ens ha guiat al llarg de tota l'ascensió, buscant els passos menys pendents i evitant els enormes séracs que tallen la cara nord dels Écrins. L'ascensió no és difícil, tot i que cal anar amb compte i portar el material adequat. Mentre pujàvem s'ha anat fent de dia i, a mesura que anàvem guanyant alçada el panorama era cada vegada més impressionant. Hem vist el Mont Blanc que s'alça per sobre de totes les altres muntanyes dels Alps. També hem vist el Cerví, molt lluny, amb la seva característica silueta piramidal. També vèiem, cada vegada més avall, el pic de Roche Fauro, que vam pujar ahir entre la boira sense veure res. Poc abans d'arribar al coll. el camí puja un tram força dret per situar-se per sobre de la darrera barrera de sèracs. Des d'aquí, una llarga travessia per sota de la cresta de la Barre ens porta fins a la rimaia que dóna accés al cim de la Dôme de Neige. No hem tingut cap problema per superar la rimaia, un tram força dret però amb una traça molt marcada que ens ha portat a l'altiplà final. Un darrer esforç ens ha portat fins al cim de la Dôme de Neige des Écrins (4.015 m). El dia era molt clar, encara que començaven a aparèixer les boires que anunciaven el mal temps de la tarda. Hem fet les fotos del cim y una panoràmica circular:

Després de celebrar l'ascensió calia prendre una determinació. El pla original preveia que, si el temps era bo i ho vèiem clar, intentaríem pujar a la Barre dels Écrins, el cim principal del massís, només cent metres per sobre de la Dôme però separada per una llarga cresta. Després de les dificultats que vam trobar ahir a la petita cresta del Roche Fauro, no ho hem vist gaire clar; la cresta estava plena de gel i neu i hem vist que els que ho intentaven es movien amb força dificultats, si més no en el primer tram, el més dret de l'aresta. Finalment ens hem conformat amb la Dôme i hem iniciat el retorn pel mateix camí de pujada. De baixada hem aprofitat per fer algunes pràctiques amb els cargols de glaç i provant les tècniques d'assegurança i rescat en esquerdes. Hem arribat al refugi dels Écrins i hem menjat una mica, hem recollit el material i hem seguit baixant fins al refugi del Glacier Blanc, on hem fet nit.
Aquí tenim el vídeo de tota la sortida als Écrins, cedit per Mountain Films per a tots els seguidors del Blog de Muntanya.

---

---

ÀLBUM   DE   FOTOS   -   TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Mont Blanc 2013

Punta Zumstein 1987

Gran Paradiso 1981

---