dissabte, 24 d’octubre de 2020

Ascensió al Pic d'Auriol (2.695 m)

Pic d'Auriol
El Pic d'Auriol és un d'aquells tresors amagats que té l'Ariège. És un cim molt poc visitat; de fet, ni tan sols hi ha un camí que hi pugi. Encara que no és difícil ni especialment llarga, l'ascensió a l'Auriol és tota una aventura, especialment si es puja per la cresta sud, una petita grimpada que dona caràcter a l'ascensió.
Hem iniciat la caminada en una corba de la carretera que baixa del coll de Puymorens a l'Hospitalet-près-l'Andorre. Després de recórrer un tram de l'antiga carretera, ara tallada, hem agafat un camí que ben aviat ens ha portat fins al GR107, que puja des de l'Hospitalet i més endavant a una variant d'aquest mateix camí, que puja per la vall de Bésines. El camí puja per un magnífic bosc, ara amb tots els colors de la tardor, recorrent la vall fins poc abans de la presa de Bésines.
Hem arribat fins a la cabana de Bésines, un refugi lliure al costat de la presa, i hem deixat el GR per iniciar l'ascensió, ja sense camí. No hem triat el millor itinerari i hem hagut de travessar una zona de grans blocs que ens ha complicat una mica l'ascensió però aviat hem arribat a una zona herbosa per on, encara sense camí, hem pujat muntanya amunt.
Després d'una bona estona de pujada, buscant els millors passos pel pendent herbós, hem arribat a una zona menys pendent i hem pujat per una valleta a la dreta fins a un petit coll, inici de la cresta sud de l'Auriol. Hem pujat la primera part de la cresta seguint alguna traça de camí i alguna fita, evitant els trams rocosos, fins que hem arribat a l'esperó final. Es tracta d'un petit tram de cresta, sense massa dificultat però aèria, que hem grimpat directament. Hi havia neu en alguns racons perquè ahir al vespre va caure una enfarinada, però el fil de la cresta estava net i hem superat el petit esperó sense problemes. 
Hem arribat al cim del Pic d'Auriol (2.695 m) voltats d'un gran panorama. Aquest cim està separat de la carena principal dels Pirineus i té grans vistes. Hem gaudit d'una gran vista, des de la Pica d'Estats fins al Canigó, passant per les muntanyes d'Andorra. Hem fet les fotos de cim, una volada de dron i la panoràmica circular:

Després d'estar una estona al cim gaudint del panorama i menjant una mica, hem iniciat el descens. No hem desgrimpat la cresta sinó que hem baixat directament pel centre de la gran pala herbosa. No hi ha camí i l'herba mullada era bastant relliscosa, però en poc temps hem baixat la part superior de la pala fins enllaçar amb l'itinerari de pujada per on hem retornat al punt de partida.
Aquesta vegada hem encertat millor l'itinerari, evitant el tram de grans blocs que ens havia complicat les coses a la pujada i hem arribat sense dificultat al GR i finalment al punt de partida on havíem deixat el cotxe.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog:



ENTRADES RELACIONADES:
T. Mercader i
Querforc, 2019
GR107: Porta -
Mérens, 2015
GR10: Bésines
La Perxa, 2009

dimecres, 21 d’octubre de 2020

Cresta del Sol

La Cresta del Sol
La Cresta del Sol és una activitat combinada d'escalada, excursionisme i via ferrada, que hem fet en una interessant sessió matinal. El dia era gris i amenaçava pluja però la previsió de la méteo assenyalava molts núvols encara que sense pluja i així ha estat. La cresta està al costat del pantà de la Llosa del Cavall, a la Vall de Lord, ben a prop de Sant Llorenç de Morunys.
Hem deixat el cotxe en una petita explanada al costat de la carretera i hem iniciat l'aproximació a l'inici de la via. Son uns 45 minuts de caminada per un corriol, en alguns punts desdibuixat. El camí s'enfila per sobre d'un túnel de la carretera fins enllaçar amb una petita pista que aviat torna a ser un corriol per on, travessant el bosc, hem arribat fins a una bretxa on comença el recorregut de la cresta.
La primera part de la cresta és una fàcil grimpada, que hem recorregut sense corda, tot i que tenia algun petit pas aïllat d'escalada. En bona part del recorregut hem seguit un caminet que ens ha facilitat l'aproximació. Finalment hem arribat a un mur on hem vist alguns parabolts. Aquí comença la via d'escalada.
Hem superat dues tirades d'escalada, amb molt bona roca i ben assegurades, fins arribar a un replà amb un parell de pins de bona mida que ens han servit per muntar la reunió. La tercera tirada és el pas clau de la via. Cal superar un pany de paret ben vertical, encara que amb magnífiques preses i ben assegurada. Superat aquest pas, la dificultat decreix fins arribar, amb una reunió intermèdia, a un petit cim de la cresta on acaba el primer i principal sector d'escalada.
Després de completar aquest sector hem seguit la cresta durant un llarg trajecte de transició. És un tram sense especials dificultats que hem fet sense corda, aprofitant alguns trams de corriols i fent alguna petita grimpada fins arribar a la base del mur final. Hem superat l'última tirada de la via, també amb una roca excel·lent, arribant al cim final on acaba el recorregut de la cresta.
Un cop completada l'escalada ens quedava el retorn al punt de partida, un interessant recorregut pels boscos de la Vall de Lord amb una mica de tot. Hem començat baixant per la vessant nord, vorejant la cresta fins a una bretxa on hem passat a l'altra banda iniciant el descens per una canal ben dreta. La canal comença amb fort pendent però aviat es va suavitzant i es converteix en un camí desdibuixat senyalitzat amb fites. 
Hem passat per sota d'un curiós bloc de pedra, encastat en forma de pont, i hem arribat a una canal rocosa on hi ha una instal·lació de ràpel. Hem fet un ràpel d'uns 30 metres i hem seguit baixant pel caminet. Al cap de poc hem trobat les primeres instal·lacions de la petita via ferrada, un cable de vida i alguns esglaons de fusta fixats amb estaques d'acer.
La via ferrada està en un estat deplorable, gairebé ruïnós, però és ben poca cosa i l'hem superat sense massa problema. El punt més singular és una mena de passarel·la metàl·lica descendent que dóna molt poca seguretat però, si més no, ha aguantat el nostre pas sense col·lapsar definitivament. Després cal baixar un pany de paret amb esglaons, aquests amb aspecte sòlid i segur.
Superada la ferrada ruïnosa, hem arribat a una petita pista per on hem baixat arribant en poca estona al punt de partida.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada, amb les millors imatges d'aquesta sortida. Ha estat produïda per Mountain Films amb la col·laboració de Quercus Films i Nonstop.



ENTRADES RELACIONADES:

Cresta del
Gall, 2020
Cresta del
Pedraforca, 2019
Cresta del
Ferran, 2018

diumenge, 18 d’octubre de 2020

Avenc de la Codoleda

Avenc de la Codoleda
Avui hem visitat un nou avenc, el de la Codoleda, a la zona de Sant Llorenç de Munt. És un avenc de curt recorregut, apte per a una matinal, però te una gran varietat de passos que ens obliguen a utilitzar diverses tècniques. Té un ràpel volat de 18 metres, una remuntada de 10 metres, una gatera estreta... i a més el recorregut es fa en travessia entrant per una boca de la cova i sortint per una altra, travessant la roca dels Plecs de Llibre.
Com que l'activitat no era gaire llarga i l'aproximació era gairebé immediata, avui no hem matinat gaire però poc després de les nou del matí ja estàvem al final de la Urbanització Cavall Bernat, al costat dels dipòsits, punt de partida de l'activitat. Després d'una curta aproximació hem arribat a la boca d'entrada de l'avenc. És una escletxa vertical i estreta, oberta sobre el pou de 18 metres. Hem muntat el ràpel sobre una instal·lació amb dos mallons i un parabolt i hem iniciat el descens.
El ràpel és la part més interessant del recorregut de la Codoleda. Son 18 metres de ràpel volat, al costat d'una magnífica colada que baixa fins a la sala inferior. El ràpel és realment espectacular i justifica per si sol la visita a l'avenc. Al peu del ràpel hi ha una sala d'on surten algunes gateres sense recorregut i una galeria estreta d'altes parets pero on hem seguit el nostre recorregut. 
Després de caminar uns metres per la galeria hem arribat al segon obstacle del recorregut. La galeria acaba i cal pujar al pis superior. Hi ha una corda fixa i algunes assegurances. La corda té un nus al mig i això complica la pujada perquè cal passar el material de progressió a la part superior de la corda. Hi ha, però, unes petites plataformes que permeten fer peu i maniobrar amb comoditat.
Arribant a dalt hi ha un passamans que ens guia a l'esquerra fins a una petita sala. Al fons d'aquesta sala hi ha una petita colada per on grimpem fins a l'entrada de la gatera final. Es tracta d'una galeria molt estreta però no tan angoixant com altres gateres que tenim en el nostre historial i, a més, des de l'inici de la gatera ja es veu al fons la llum del sol.
Finalment hem sortit per una finestra oberta sobre una canal ben dreta. Hem baixat per aquesta canal amb l'ajut de les branques i arrels dels arbres fins arribar a un camí que ens ha retornat a l'entrada de l'avenc, on hem recuperat la instal·lació del ràpel abans de baixar, pel mateix camí de pujada, fins al punt de partida. Hem quedat molt satisfets per aquesta activitat que, tot i ser curta, ens ha ofert un magnífic recorregut amb diversitat de passos.
I aquí teniu la pel·lícula d'aquesta activitat. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog: 


ENTRADES RELACIONADES:
Cova-avenc Quim Solbas
Cova-avenc Q.
Solbas, 2020
Avenc Jordi Verdiell
Avenc Jordi
Verdiell, 2019
Avenc dels Topògrafs
Avenc dels
Topògrafs, 2019

dissabte, 17 d’octubre de 2020

GR92: El Port de la Selva - Cadaqués

GR92 El Port de la Selva - Cadaqués
El GR92 és un dels camins de gran recorregut que hem completat amb el grup de caminadors del GR. Va ser el primer i vam estar dues temporades senceres per completar el sector català d'aquest camí, de Portbou a Ulldecona. Quan el grup del GR va fer la segona etapa, entre el Port de la Selva i Cadaqués, jo no vaig poder anar-hi. Avui hem recuperat aquesta etapa, en un magnífic dia de tardor.
L'etapa és curta i fàcil; pràcticament una matinal, amb només 400 metres de desnivell i un recorregut d'uns 10 km. L'única nota negativa de la jornada ha estat que havíem previst acabar la caminada menjant una paella en algun dels restaurants de Cadaqués però, a causa de les restriccions motivades pel coronavirus, tots els bars i restaurants estaven tancats, de manera que ens hem hagut de conformar amb un entrepà.
Després de fer la típica foto amb el canó del Port de la Selva, hem sortit per la carretera de Cadaqués. Poc després hem deixat la carretera per agafar un camí amb forta pujada a l'esquerra. El camí està flanquejat per dos murs paral·lels de pedra com a testimoni de la seva antiquitat. Després d'una bona estona de pujada hem arribat a una pista, iniciant un llarg tram de pista que planeja amb suau pujada.
Des d'aquest mirador privilegiat es veia tot el Cap de Creus a vista d'ocell, amb el seu far destacat al fons de tot. Hem arribat a un coll poc marcat, al costat del Puig dels Bufadors. Des d'aquí ja es veia Cadaqués a baix de tot. Per un camí amb fort pendent hem baixat en poc temps fins a les primeres cases de Cadaqués i, pels carrers d'aquesta pobació, fins a la platja, on hem donat per acabada l'etapa. Un taxi ens ha portat de retorn al Port de la Selva, on hem recuperat el cotxe per retornar a casa.


ENTRADES RELACIONADES:
GR92: S.Climent
- Garraf, 2020
GR92: F.de Cera
- Montcada, 2020
GR92: El Port de
la Selva, 2018

dimecres, 7 d’octubre de 2020

Les Dames i la Canal de l'Ermità Mort

Ferrada de les Dames
Hem tornat una vegada més a Montserrat, aquesta vegada per fer una activitat combinada amb pujada per la via ferrada de Les Dames i descens per la Canal de l'Ermità Mort. Una activitat molt completa que ens ha permès recórrer alguns racons amagats de la muntanya de Montserrat.
Hem iniciat el nostre recorregut a la Vinya Nova des d'on en pocs minuts s'arriba a l'inici de la via ferrada de Les Dames. Ja havíem recorregut dues vegades aquesta ferrada, la darrera vegada l'any 2007, però en aquests anys s'han produït algunes petites modificacions en l'equipament de la via. De fet, la ferrada ha estat tancada durant l'estiu passat per revisió i manteniment dels equipaments i avui no sabíem si ens trobaríem algun canvi significatiu en l'equipament de la instal·lació.
La via ferrada de Les Dames està catalogada amb una dificultat de K4, encara que no és gaire llarga, i té un parell de passatges singulars que marquen el nivell de la via. Està perfectament equipada amb cable de vida, cadenes i grapes. També hi ha un tram equipat amb preses artificials, un passatge ben singular.
Hem iniciat l'ascensió superant un parell de ressalts menors fins arribar al primer mur, una paret ben vertical amb grapes, que representa la primera dificultat important de Les Dames. Les grapes estan separades i en el pas inicial cal superar uns metres a força de braços. Després ve un altre mur, no tan vertical, equipat amb preses artificials. Poc després trobem un altre mur ben llis, equipat amb una cadena, seguit d'un desplom amb grapes. Superat aquest desplom, s'arriba al pas clau de la vía, la canal final. Per superar aquesta canal no hi ha més equipament que el cable de vida i cal pujar agafant-se del cable, a força de braços, aprofitant també algunes preses naturals per als peus. Al final d'aquest tram s'acaba la via ferrada.
Aquí teniu el vídeo de la via ferrada de Les Dames. Ha estat produït per Mountain Films, en coproducció amb la productora pròpia del blog, Quercus Films:
Hem acabat la via ferrada però encara ens quedava la segona activitat del dia, la Canal de l'Ermità Mort. Per arribar a l'inici del barranc hem agafat el camí del Coll dels Pollegons, que recorre un dels racons més amagats de Montserrat, al peu de les agulles de la Plantació. En alguns moments hem pogut veure l'espectacular aresta del Sentinella i la silueta característica del Rave, entre moltes altres agulles. 
Des del Coll dels Pollegons hem baixat seguint el mateix camí fins a l'inici de la Canal de l'Ermità Mort. Allà mateix, al costat de l'inici del barranc, hi ha la Cova de la Murdela, una cavitat sota un gran bloc de roca que antigament estava tancada per un mur, formant una caseta. Ara només queden les ruïnes d'aquella antiga edificació en aquest paratge singular.
Després de visitar la Cova de la Murdela i menjar una mica, hem iniciat el descens de la Canal de l'Ermità Mort. És una canal curta i de poca dificultat, que podríem classificar a la categoria d'activitats per a col·leccionistes però que bé mereix una visita.
Després d'un parell de ràpels fàcils i emboscats hem arribat al pas clau, un ràpel fraccionat en dos trams amb un total d'uns 35 metres. És un indret espectacular per on baixa el ràpel encaixonat per la canal estreta i vertical. A la meitat d'aquesta canal hi ha un replanet on reinstal·lem el ràpel, encara que si portem prou corda seria millor enllaçar els dos trams per evitar la incomoditat de la reinstal·lació amb l'estretor de la canl.
El descens segueix, ja sense dificultat, amb algun ràpel curt i desgrimpant alguns ressalts. Hem travessat el Camí del Pont per on teníem una escapatòria fàcil i hem completat el descens amb el tram final fins al Pont, que no és més que un enorme bloc encastat a la canal formant un pont natural. Abans, hem fet un darrer ràpel d'uns onze metres, acabat en una petita cova on hi ha algunes minúscules estalactites. Des del Pont, un caminet ens ha portat en pocs minuts de retorn a La Vinya Nova, on havíem iniciat el nostre recorregut.
I aquí teniu l'altra pel·lícula de la joranada, la de la Canal de l'Ermità Mort:


ENTRADES RELACIONADES:

Canals del Gat
i el Xacó, 2011
VF de les
Dames, 2007
Clot de la
Sajolida, 2004

diumenge, 4 d’octubre de 2020

Escalada al Serrat d'en Muntaner

Serrat d'en Muntaner
Una jornada matinal d'escalada a Montserrat, marcada pel fort vent que ha escombrat avui la muntanya de Montserrat i molts altres indrets. La nostra intenció era fer una via al Montgròs, situat a la part alta de Montserrat. Les previsions del temps marcaven vent fort però feien especial èmfasi en els Pirineus i les Terres de l'Ebre, de manera que amb un gran optimisme hem fet l'aproximació al Montgròs pensant que aquí no faria un vent tan fort.
Des de la Vinya Nova hem pujat pel camí dels Francesos fins al Coll de Musset. En el coll ja feia vent però encara hem seguit endavant. Hem baixat una mica fins a la Canal del Migdia i per un caminet indefinit hem pujat fins al peu del Montgròs, on començava la nostra via. A mesura que pujàvem el vent era més fort i quan hem arribat al peu de la via ja era una gran ventada. Després, a la tornada, hem sentit a la ràdio que a Montserrat s'havien mesurat ràpegues de 90 km/h. 
Hem considerat que no era prudent ni agradable escalar amb aquella ventada i hem decidit anar a provar sort a algun altre indret més arrecerat, on el vent no ens arrenquès de la paret. El Serrat d'en Muntanet, situat a la zona del Clot de la Mònica, era ideal en un dia com avui. Com el seu nom indica, el Clot de la Mònica és un indret enclotat on hem pensat que estaríem protegits del vent. A més, el Serrat d'en Muntaner té una paret orientada totalment a l'est, ideal quan la ventada ve de Ponent.
Entre l'aproximació al Montgròs, la baixada i l'aproximació al Clot de la Mònica havíem ocupat una bona part del matí però encara hem tingut temps i ganes per fer un parell de vies a la zona; dues vies relativament fàcils però que ens han permès salvar una jornada que el vent havia estat a punt de convertir en fracàs.
La via Traca i Mocador puja per la cara Est del Serrat d'en Muntaner, amb dues tirades. La primera puja per una placa amb escalada franca i segura. La segona segueix la mateixa tònica fins que una gran savina ens tanca el pas. Passant per sota de la savina flanquegem fins a una altra placa amb molt bones preses. Hi ha un pont de roca que ens permet posar una assegurança abans de superar la placa final per arribar al cim. Després hem baixat en ràpel fins al peu de la paret.
La segona via de la jornada està al costat de l'anterior i segueix la mateixa tònica. La via Albert González té la singularitat, darrerament no tan singular a Montserrat, que hi ha dues vies contigües, tan a prop que es confonen fins al punt que quan acabem l'ascensió no sabem si hem fet la via Albert González o la veïna via Pizarro. En realitat, hem fet una combinació de les dues. La situació és tan curiosa que en el primer petit desplom que tobem hi ha dos parabolts a la mateixa alçada, separats només per una distància d'un metre. Sense problemes, hem arribat al final de la via on hi ha una magnífica instal·lació de ràpel per on, en dos trams, hem rapelat fins al peu de la via.
I ben satisfets d'haver salvat una jornada que havia començat amenaçant amb un fracàs, hem tornat a casa. Avui no hi ha pel·lícula perquè no tenim prou material gràfic per muntar un vídeo amb cara i ulls però sí que hi ha un petit àlbum algunes imatges d'aquesta matinal montserratina.


ENTRADES RELACIONADES:

La Pastereta
45 anys, 2014
Clot de la
Mònica, 2009
Via Ferrada de
les Dames, 2007