dimarts, 19 de juliol de 2022

Cristallo di Mezzo (3.154 m), VF Marino Bianchi

Cristallo di Mezzo
La via ferrada Mariano Bianchi al Cristallo di Mezzo era una assignatura pendent per a nosaltres.  Fa tres anys, en la nostra darrera visita a les Dolomites, ja volíem fer aquesta via ferrata, una de les més clàssiques del massís. En aquella ocasió ens va caure una petita nevada mentre pujàvem per la gran pedrera de la Forca Staunies i quan vam arribar al coll feia un vent fort i gelat, de manera que vam deixar la ferrata per a millor ocasió i vam anar directament al Sentiero Dibona que era la segona part de l'activitat prevista.
Fins fa pocs anys hi havia un petit telecabina que portava a la Forca Staunies i evitava la dura pujada per la pedrera. Ara aquesta instal·lació està tancada i per arribar a l'inici de la via cal superar gairebé 800 metres de desnivell per una canal pedregosa que recorda, multiplicada per 2, la tartera del Pedraforca en els bons temps.
La part positiva del tancament de la instal·lació és que quan hi havia remuntador mecànic la Marino Bianchi era una de les ferrates més populars de les Dolomites, sempre plena de gent. El tancament del remuntador ha acabat amb la massificació i ara només els més agosarats remunten els 800 metres de la pedrera per recórrer aquesta magnífica ferrada.
Després d'un magnífic esmorzar al Son Forca hem iniciat el nostre recorregut baixant a l'estació inferior de l'antic telecabina, on comença el camí de la Forca Staunies. Hem agafat un bon camí que, a poc a poc, va pujant per la pedrera. A mesura que pujàvem el camí era menys marcat i el pendent més gran, obligant-nos en algun punt a caminar a quatre grapes. 
Tot i les incomoditats del camí, avui ens ha semblat més fàcil i curt que en l'anterior ocasió; feia bon temps i estàvem mentalitzats per al terreny que havíem de recórrer.
Abans dels que havíem calculat, hem arribat a la Forca Staunies i hem pujat al refugi Lorenzi, molt proper. El refugi està tancat i la instal·lació es comença a veure ruïnosa però la terrassa panoràmica encara ens ofereix unes grans vistes, de les que hem gaudit mentre ens equipàvem per a la ferrada i menjàvem alguna cosa.
La ferrada està molt ben equipada i la dificultat és moderada. Hi ha dos trams amb escales metàl·liques i un parell de passos verticals però ben equipats que superen els trams més drets. 
Hem superat tots els passos sense problemes i hem arribat al cim del Cristallo di Mezzo (3.154 m). Hem quedat una mica desconcertats perquè la creu de cim no està en el punt més alt sinó en un replà situat pocs metres més avall, però hem fet fotos en els dos cims, el real i l'oficial.
El panorama era molt extens però una mica tapat pels núvols. Hem reconegut, entre moltres altres muntanyes, el Pelmo, les Tofanes, la Croda Rosa i les Tre Cime de Lavaredo. Hem fet una panoràmica circular:
Cristallo di Mezzo
Després de passar una bona estona en el cim fent fotos, menjant i fent volar el dron, hem iniciat el retorn. La primera part de la baixada es fa per un camí alternatiu, un camí equipat que ens ha portat aproximadament al punt mig del recorregut d'anada, evitant els passos més verticals. Després hem completat el descens per la mateixa ferrada de pujada fins al refugi Lorenzi.
La baixada de la pedrera és llarga però, evidentment, més fàcil que la pujada. Després hem passat pel refugi Son Forca a recollir el material que havíem deixat i hem baixat caminant fins al Passo Tre Crocci on teníem el cotxe.
Després ens hem desplaçat fins a la població de Vodo di Cadore on tenim un partament llogat que serà la nostra base d'operacions per als dies que ens queden per passar a les Dolomites.
I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. Ha estat produït per Mountain Films i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:


ENTRADES RELACIONADES:
Sentiero
Dibona, 2019
Via ferrada
Averau, 2018
Sentiero
Dibona, 2004

dilluns, 18 de juliol de 2022

Refugi Son Forca

Refugi Son Forca
Avui, després de la gran jornada d'ahir amb l'ascensió al Pelmo, teníem prevista una jornada de transició, baixant del refugi Venezia i pujant al Refugi Son Forca. Pel camí havíem pensat fer alguna via ferrada curta pes completar la jornada.
Hem sortit del refugi Venezia després d'esmorzar i hem iniciat el descens pel mateix camí que havíem seguit fa dos dies. Mentre baixàvem, mirant enrere, hem pogut gaudir d'unes vistes impressionants del Pelmo.
Hem arribat al cotxe i hem iniciat la baixada per la petita carretera que porta a Zopè di Cadore i hem seguit fins al Passo Falzarego. La intenció era aprofitar el nostre pas aquell coll per fer una petita via ferrada, la del Col dei Bos, situada al costat del Passo. Qun hem arribat ens ha sorprès la gran quantitat de gent que hi havia a la ferrata. El fet que és una via curta i no massa difícil, situada gairebé a peu de carretera, fa que sigui una activitat molt popular i en molts moments massificada.
En pocs minuts ens hem acostat al peu de via però finalment hem pensat que amb tanta gent a la via se'ns faria tard i hem decidit deixar aquesta ferrada per a l'últim dia, venint més aviat per evitar la massificació.
Hem seguit el nostre camí fins a Cortina d'Ampezzo i hem pujat fins al Passo Tre Crocci, on comença el camí del refugi Son Forca. En menys de dues hores hem recorregut el fàcil camí del refugi, completant aquesta jornada de transició.
El refugi Son Forca és molt confortable; és gairebé com un hotel, ja que està situat en plena estació d'esquí. Des de la seva terrassa panoràmica hem pogut gaudir d'unes vistes espectaculars sobre les muntanyes d'aquest sector de les Dolomites: el Sorapis, el Pelmo, la Civetta, el Nuvolau, l'Averau, la Marmolada, les Tofanes....
Després d'un bon sopar a la carta hem anat a dormir aviat perquè demà ens espera una nova jornada de muntanya.


ENTRADES RELACIONADES:
VF Cascada di
Fanes, 2019
Cima di
Coldai, 2019
VF Averau i
Nuvolau, 2018

diumenge, 17 de juliol de 2022

Ascensió al Monte Pelmo (3.172 m)

Monte Pelmo
En el segon dia d'estada a les Dolomites hem fet l'ascensió principal de les que havíem programat: el Monte Pelmo. Es tracta d'una gran muntanya, un dels gegants de les Dolomites, i la seva via normal és tot un repte perquè, tot i no ser difícil, segueix un itinerari vertiginós i espectacular.
La via supera el gran esperó que defensa la vessant sud de la muntanya a través d'una estreta cornisa que recorre el cingle en diagonal fins entrar en una àmplia vall penjada per on, ja més fàcilment, arribem al cim. 
És una ascensió clàssica d'una gran bellesa; un camí que busca els punts febles de la gran muralla per superar la seva verticalitat amb la mínima dificultat. Hi ha un curt pas equipat amb una corda fixa que fa de passamans i diversos passos protegits amb pitons que podem utilitzar per assegurar-nos. Són passos molt fàcils però amb exposició.
Hem sortit del refugi Venezia després d'esmorzar i hem iniciat l'ascensió per un camí ben marcat que en pocs minuts ens ha portat al peu de la gegantina paret sud del Pelmo. Hem grimpat un petit esperó per arribar a l'inici de la llarga cornisa, un bon camí que puja en diagonal.
Aviat hem trobat les primeres dificultats: estretaments del camí per on cal flanquejar seguint cornises penjades sobre el buit. La difícultat és mínima, es passa caminant, però cal anar amb compte perquè hi ha un buit impressionant. 
Més endavant hem arribat a l'únic pas equipat de tot el recorregut. És una cornisa d'uns 20 metres equipada amb un passamans de corda. No és més difícil que els anteriors però s'agraeix l'equipament.
Nosaltres portàvem una corda curta per si calia assegurar algun pas però només l'hem utilitzat en dos curts passos al llarg de tot el recorregut.
Després d'un llarg recorregut per la cornisa penjada sense gairebé guanyar altitud, hem arribat a una àmplia canal per on hem començat a pujar seguint unes fites i, més endavant, un bon camí que s'enfila per la pedrera.
El camí va guanyant, a poc a poc, el gran desnivell que encara ens separa del cim. Està ben marcat i només es perd en algún tram rocós on les fites ens guien fins retrobar el camí. Hem arribat a un coll, ja en el llom final del Pelmo, i ens hem aturat uns minuts abans d'iniciar l'atac al cim.
El darrer tram segueix la carena per superar el cap del Pelmo on ja vèiem la gran creu metàl·lica del cim. Encara hem hagut de superar una petita grimpada, un curt pas d'un parell de metres que ens ha situat gairebé al cim del Monte Pelmo (3.172 m) on hem arribat immediatament.
Hi havia núvols baixos que tapaven part del panorama que normalment es veu des d'aquesta talaia privilegiada. Tot i això, hem estat una bona estona al cim veient el moviment dels núvols i fins i tot hem fet volar el dron per prendre imatges aèries del Pelmo.
Després de gaudir una bona estona del magnífic panorama del Pelmo hem iniciat el descens pel mateix camí. De baixada, el camí ens ha semblat més fàcil i aviat hem arribat al refugi Venezia on hem passat una segona nit.
I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. Ha estat produït per Mountain Films i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:


ENTRADES RELACIONADES:
Ascensió al
Sorapis, 2019
Ascensió a la
Civetta, 2019
Ascensió al
Catinaccio, 2006

dissabte, 16 de juliol de 2022

Refugi Venezia

Refugi Venezia
Avui hem iniciat la sortida a les Dolomites, als Alps Italians, amb una curta aproximació fins al refugi Venezia - Albamaria di Luca, la base des de la que demà intentarem l'ascensió al Monte Pelmo per la via normal de la cara sud.
El refugi, està en un punt estratègic, a l'inici del camí del Pelmo i també dona servei als molts senderistes que recorren un camí denominat Giro del Pelmo, un interessant recorregut al voltant de la gran muntanya.
A primera hora del matí hem agafat l'avió que ens ha portat fins a l'Aeroport Marco Polo de Venècia. Des d'allà, amb un cotxe llogat a preu de limusina, ens hem desplaçat fins a la població de Zopè di Cadore i hem seguit per una petita carretera fins a l'inici del camí 471 que porta al refugi.
El recorregut ha estat fàcil i curt (menys de dues hores) però ens ha servit per introduir-nos en el món gegantí de les muntanyes dolomítiques. Pel camí ja hem pogut veure moltes muntanyes, entre elles la Civetta, i més amunt hem pogut veure la inmensitat del Monte Pelmo, justament per la cara que hem de recórrer demà per fer l'ascensió, que des d'aquí sembla inexpugnable.
Quan faltava poc per arribar al refugi, unes obres a la pista ens han obligat a seguir una variant, no gaire més llarga que la pista principal però sí més panoràmica. Finalment hem arribat al refugi Venezia, situat en un punt panoràmic a sota mateix de la gegantina cara sud del Pelmo.
El refugi és molt confortable, com la majoria dels refugis de les Dolomites. El sopar és gairebé a la carta i hem pogut triar entre molts plats, tots acompanyats per la inevitable polenta.
L'aigua del refugi no és potable (o això diuen els responsables de la instal·lació) i les ampolles d'aigua mineral són cares (3 euros) però nosaltres estàvem previnguts i hem portat gotes per potabilitzar l'aigua.
Com és habitual en els refugis dels Alps, el sopar s'ha servit molt aviat (a les 7 de la tarda) i hem anat a dormir abans de les nou perquè demà ens espera una gran jornada de muntanya i hem de matinar molt.


ENTRADES RELACIONADES:
Refugi San
Marco, 2019
Refugi
Coldai, 2019
Refugi Q.
Sella, 2016

dilluns, 11 de juliol de 2022

Montserrat, sense corda: Frares Encantats (II)

Frares Encantats
Fa uns mesos es va publicar un llibre amb el títol Montserrat, cims sense corda. Aquesta publicació ressenya les ascensions a un bon nombre de roques i agulles montserratines amb la particularitat que s'hi pot pujar sense corda, només caminant o amb grimpades fàcils.
Des del primer moment vaig pensar que era una proposta molt interessant i em vaig plantejar fer totes les ascensions ressenyades en el llibre, aprofitant que la proximitat de Montserrat permet fer escapades curtes o matinals per anar completant les ascensions.
Com que el llibre està estructurat per capítols que corresponen a les diverses regions del massís montserratí, vaig plantejar una sortida a cada regió intentant completar en cada sortida les ascensions d'una zona. Aixi vaig fer amb les dues primeres zones: Sant Pau Vell i Agulles.
A finals de juny vaig fer una sortida matinal a la zona dels Frares Encantats. Vaig fer unes quantes ascensions però no vaig poder acabar-les totes perquè, a causa de la calor, m'havia proposat fer només una matinal i acabar aviat per evitar la calorada que en aquelles dates era molt intensa.
Avui he tornat als Frares Encantats amb la intenció de completar les ascensions del capítol corresponent del llibre. He sortit molt aviat per aprofitar la fresca del matí i abans de dos quarts de nou ja estava al Pas del Príncep, on vaig acabar l'anterior visita a la zona, per iniciar una nova jornada de cims sense corda. 
Miranda del Pas del Príncep: des del Pas del Príncep he iniciat un flanquejament per unes cornises, passant per sota de l'Agulla Petita del Pas del Príncep i el Bitllot, fins arribar al peu d'una marcada canal arbrada per on he arribat en pocs minuts al cim de la Miranda. És un cim panoràmic des d'on tenim una bona visió de tota la zona dels Frares Encantats.
Roca 161: he baixat la canal de la Miranda i he iniciat un flanquejament per la vessant oposada fins a una canal per on he pujat fins a la Roca 161. La canal és bastant desagradable perquè és terrosa, inestable i força dreta. 
La Cua del Bacallà: Seguint pel camí del Coll de Port, passada la gran paret de l'Agulla Gran del Pas del Príncep, he pujat per una ampla canal seguint un corriol fins a un coll entre el Bacallà i la Cua del Bacallà. Des d'allà he pujat fàcilment al cim, format per un allargat llom rocós.
Les Cristobalites: He pujat fins al Coll de Port, on he iniciat la segona fase de l'activitat: la Travessia dels Frares Encantats. És un camí equipat amb trams de cordes fixes i una escala de ferro que recorre tota la part alta de la muntanya en aquesta regió montserratina. Seguint aquest camí, després de pujar l'escala i superar un tram de corda fixa, he arribat al peu de les Cristobalites. Es tracta de dues agulles bessones situades a sota mateix del Frare Gros. 
Des del mateix camí de la Travessia he pujat la primera amb una curta grimpada. Després he pujat la segona amb una grimpada un mica més difícil però també curta i sense complicacions. Com que la baixada sempre és més difícil, he aprofitat una instal·lació de ràpel sobre una savina amb una baga antiga per muntar un passamans amb el cordino i baixar amb més seguretat.
Roca 182: aquesta ascensió no estava prevista però, buscant l'Agulla Fàcil, he acabat pujant aquest cim sense nom, pensant que era l'Agulla Fàcil. El GPS i l'observació de l'entorn m'han fet veure que aquesta no era l'agulla que buscava però ha estat una ascensió més.
Agulla Fàcil: des del cim de la Roca 182 ja he vist, a sota mateix, el cim de l'Agulla Fàcil. He baixat fins al camí de la Travessia i una curta canal m'ha portat al cim d'aquesta agulla de nom tan descriptiu. 
La Mamelluda: la darrera ascensió ha estat també la més interessant. Seguint el camí de la Travessia, gairebé al final, he pujat per una curta canal fins al peu de l'estreta cresta que porta al cim de La Mamelluda. La ressenya del llibre ja advertia que aquesta cresta, tot i ser fàcil, és molt exposada, ja que té caiguda a banda i banda. He superat la cresta i el petit mur final, arribant al cim de La Mamelluda. Grans vistes de la Regió dels Frares Encantats i de les Agulles, ja molt properes.
Per baixar, tenint en compte la gran exposició del pas, he muntat un passamans amb el cordino. No hi ha instal·lació de ràpel però sí una sòlida savina que permet fixar la corda. 
Un cop completades totes les ascensions, només em quedava retornar al punt de partida. He arribat al Portell Estret i he baixat per la vessant Nord d'Agulles, pel camí de la Foradada, fins al Coll de Guirló i Can Maçana on he recuperat el cotxe per retornar a casa.
I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat, que inclou les dues sortides amb les que he completat l'ascensió sense corda dels cims dels Frares Encantats:


ENTRADES RELACIONADES:
Sense corda,
Frares (I), 2022
Sense corda,
Agulles, 2022
Sense corda,
S. Pau, 2022

dijous, 7 de juliol de 2022

Thoumasset (2.741 m) per la cresta de Banyells

Thoumasset
El Pic de Thoumasset és un clàssic de l'esquí de muntanya. Nosaltres ja hi vam pujar amb esquís fa uns quants anys però avui, en temporada d'estiu, hem pujat el Thoumasset per un itinerari diferent, per la cresta que uneix aquest cim amb el Pic del Port de Siguer. És una cresta relativament fàcil; de fet l'hem fet sense utilitzar el cordino que havíem portat per precaució,  però cal superar alguns trams de grimpada.
El Thoumasset està íntegrament en territori francès però els itineraris més freqüentats pugen per Andorra, a partir de la Vall de Rialb i passant pel Port de Siguer.
Ahir a la tarda vam arribar a Andorra. Vam deixar el cotxe al pàrquing del Parc Natural de Sorteny i vam fer el curt recorregut de pujada al Refugi de Rialb on hem passat la nit. El Refugi de Rialb és un refugi lliure, propietat del Govern d'Andorra. Té lliteres, taula, llar de foc i una font. Un magnífic refugi que, a més, avui estava buit: no hi havia ningú més.
A les sis del matí ha sonat el despertador i, després d'esmorzar, ens hem posat en marxa. Hem agafat el camí del Port de Siguer, una camí que havíem fet a l'hivern amb esquís però que avui era ben diferent. En poc més d'una hora hem arribat al coll. Bufava un vent fort i molt fred i les parts altes de les muntanyes estaven emboirades però la previsió de Méteo France preveia que el temps milloraria al llarg del matí.
El Port de Siguer marca la divisòria entre Andorra i l'Ariège francesa. A l'altra banda es veia l'Estany Blau, un gran llac de muntanya on s'emmiralla el Thoumasset quan no està, com avui, tapat pels núvols. Nosaltres hem deixat el camí, que baixa en direcció a l'Estany Blau, per iniciar la pujada crestejant. A la carena el vent bufava fort però, a poc a poc, hem anat superant el desnivell. Hi havia algun tram de camí i algunes fites disperses però bona part del recorregut s'havia de fer sense camí, buscant els millors passos. 
Hem arribat al Pic del Port de Siguer (2.638 m), un cim que els mapes francesos anomenen Pic de Bagnels. Encara feia vent però a poc a poc anava afluixant mentre els núvols s'anaven fonent. No hem pogut fer la típica panoràmica circular perquè gairebé totes les muntanyes estaven encara tapades però sí hem pogut fer les fotos de cim abans de seguir el nostre camí.
Des del Pic del Port de Siguer es veia tota la cresta que havíem de fer, no massa larga ni esmolada. Hem començat baixant fins a un collet per remuntar després seguint la cresta. No hi ha camí, només algun corriol mig perdut en alguns punts, i cal fer alguna grimpada per superar els petits ressalts que anem trobant.
Hem anat superant els petits obstacles sense trobar cap dificultat que ens obligués a treure el cordino que havíem portat per precaució. A mesura que pujàvem s'anava obrint el dia i ens permetia veure més muntanyes. Finalment hem arribat al cim del Thoumasset (2.741 m). 
Hem estat una bona estona al cim. Els núvols s'anaven fonent per moments i anaven apareixent muntanyes que fins aleshores no es veien. El vent encara era fort, de manera que no he pogut fer volar el dron però hem fet les fotos de cim i una panoràmica circular:
Blog de Muntanya
Després de gaudir una bona estona de la panoràmica del cim, hem iniciat el descens per la via normal. Tampoc no hi ha camí; només algunes fites que ens han anat guiant per baixar el llom nord del Thoumasset i després per una ampla canal fins al nivell de l'Estany Blau. Aquí ja hem trobat un caminet que voreja el llac i després puja fins al Port de Siguer.
Des del Port de Siguer hem retornat pel mateix camí, passant pel refugi per recollir algunes coses que hi havíem deixat. 
I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. Ha estat produït per Mountain Films i cedit per als seguidors del Blog de Muntanya:


ENTRADES RELACIONADES:
Pic de Sal,
esquís, 2016
Thoumasset
esquís, 2013
Font Blanca
esquís, 2011

dissabte, 2 de juliol de 2022

Ascensió al Puig Peric (2.810 m)

Puig Peric
Un cop tancada la temporada de senderisme amb el grup del GR, és tradicional acabar el curs amb l'ascensió d'algun cim dels Pirineus. Els darrers anys s'havia trencat la tradició a causa principalment de la pandèmia però avui hem tornat als Pirineus, concretament al Capcir, per pujar el Puig Peric.
És dels principals cims del Capcir i la seva ascensió és apta per a tots els públics, tot i que nosaltres hem pujat per l'aresta sud, fàcil peró amb algun pas una mica delicat. 
Ahir al vespre vam arribar a Les Angles i vam pujar fins a la gîte d'étape Azimut, un magnífic centre d'operacions, tant per fer muntanya a l'estiu com per esquiar a l'hivern.  Vam gaudir d'un magnífic sopar i de la comoditat de les instal·lacions de la gîte i avui ens hem posat en marxa de bon matí per iniciar l'ascensió.
Hem deixat el cotxe en un pàrquing situat a la part alta de la zona de xalets de l'estació d'esquí i hem començat a caminar per una pista. Hem arribat a una caseta de captació d'aigües i hem seguit per un camí, pujant pel bosc.  Aviat hem arribat a l'Estany de la Balmeta, situat en una petita cubeta voltada de muntanyes.
Poc més amunt s'ha acabat el bosc i hem arribat a un extens altiplà on hi ha un petit refugi lliure, la Cabana de la Balmeta. Hem seguit pujant entre prats, passant per l'Estany de la Llosa, fins arribar al peu de l'aresta del Peric.
Des d'aquest punt el Peric té un aspecte gairebé inexpugnable però hem començat a pujar seguint les fites que ens han anat guiant per buscar els punts febles de la cresta. La carena té alguns ressalts, que en algun punt ens obliguen a utilitzar les mans, separats per zones més fàcils amb traces de camí. 
A poc a poc hem anat superant les petites dificultats i guanyant altura per la carena mentre el panorama era cada vegada més extens. Finalment hem arribat al Puig Peric (2.810 m), un petit altiplà amb grans vistes.
En el mateix cim hem fet una petita festa amb cava per celebrar l'èxit de l'ascensió i el tancament de la temporada del GR. Hem fet gravacions de dron i moltes fotos de cim. També una panoràmica circular:
Puig Peric
Hem iniciat la baixada per l'altra banda, per un camí fàcil però amb fort pendent, fins al coll que separa els dos Perics. Des d'aquí hem pujat en pocs minuts al Petit Peric (2.690 m). Ens hem aturat poca estona en aquest cim secundari però encara hem pogut fer una panoràmica circular:
Puig Peric
Des del Petit Peric hi ha un bon camí de baixada, molt ben traçat, per on hem iniciat la baixada. Hem passat per un petit llac, l'Estany de l'Ànec, i els mes agossarats s'han banyat per combatre la calor que ja anava pujant.
Hem arribat a la Cabana de la Balmeta on hem retrobat el camí de pujada per retornar al punt de partida, encara que a l'Estany de la Balmeta ens hem aturat novament per fer un bany a les fresques aigües d'aquest petit llac.
I aquí teniu el vídeo d'aquesta ascensió. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als nostres seguidors:


ENTRADES RELACIONADES:
Puig del Pam
i Llaret, 2022
Ascensió al
Carlit, 2015
Petit Peric
amb esquís, 2014