GR5: Fouillouse - Larche

Avui hem fet l'última etapa d'aquesta temporada del GR5, el camí de gran recorregut dels Alps Francesos. Ha estat una etapa intensa, amb dos colls d'altura, grans panorames i arribada a una població ben coneguda. El gener de 2019 vam fer una estada d'esquí de muntanya a Larche. Va ser una gran sortida perquè vam fer diverses ascensions, entre les que destaca la Tête de Fer, tot un clàssic de l'esquí de muntanya als Alps del Sud.

Hem sortit molt aviat de Fouillouse perquè teníem la intenció de tornar avui mateix a casa després de completar l'etapa. A més, la previsió del temps per avui marcava tempestes a la tarda i calia arribar al final abans que comencés a ploure.

El camí puja amb pendent suau però continu y passa per les ruïnes d'un assentament militar, el Fort de Plate Lombarde, abans d'arribar al primer coll, el Col du Vallonet, a 2.524 m.

Aquest coll dona entrada a una curiosa vall penjada, el Vallonet, amb petits llacs i meandres. Des del mateix coll ja es veia, una mica lluny, el coll principal que havíem de superar, el Coll de Mallemort, no gaire més alt que el Vallonet però separat per una fondalada.

Hem baixat pel Vallonet fins arribar a un camí més ample, gairebé una pista, que ens ha portat, muntanya amunt, fins a Les Baraquements de Viraysse, una antiga caserna miltar avui enrunada però on encara es mantenen en peu alguns dels edificis. Era una fortificació important i tenia, en el cim d'una muntanya propera, una bateria de canons.

Des de la caserna hem seguit pujant pel camí que, en un parell de llaçades, ens ha portat fins al Coll de Mallemort (2.558 m). Des d'aquí només ens quedava la baixada a Larche per acabar l'etapa. Abans, ens hem aturat uns minuts al coll per menjar una mica i contemplar el panorama.

La baixada a Larche se'ns ha fet llarga. Mentre baixàvem s'ha anat tapant el cel i quan hem arribat ha caigut un bon xàfec; ens hem lliurat de la mullena per només 5 minuts.

Hem trucat un taxi que ens ha portat fins a Château-Queyras, on vam deixar el cotxe ara fa quatre dies, i hem iniciat el llarg retorn a casa donant per acabada la temporada del GR5.

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Tête de Fer, 2019

Punta d'Incianao, 2019

Pic Ventasuso, 2019

---

GR5: Maljasset - Foillouse

Tercera etapa de la temporada del GR5. Avui ha estat una etapa de transició. Després de dues etapes ben alpines, superant grans colls, avui l'etapa era una plàcida passejada per una àmplia vall que només tenia una curta pujada al final, de menys d'una hora.

Hem sortit de Maljasset baixant per la carretera que dona accés a aquest petit poble. Ben aviat hem retrobat el GR, que ahir vam deixar per prendre la variant que passa per Maljasset. Hem seguit per la carretera però aviat l'hem deixat per seguir un camí paral·lel, en suau baixada per la vall.

Al cap d'una estona hem començat a veure el punt més singular de l'etapa d'avui: el Pont du Châtelet, un pont de pedra bastit a gran altura, uns 90 metres, sobre un engorjat. La carretera voreja un turó i arriba a una bifurcació on hem pres la carretera de l'esquerra, senyalitzada a Foillouse.

Hem pujat per la carretera de Foillouse; en pocs minuts hem arribat al pont i hem gaudit de la visió de l'engorjat des del pont, que és realment espectacular.

Hem seguit per la carretera però ben aviat l'hem deixat, prenent un camí en forta pujada. És l'unica pujada de l'etapa, curta però intensa, que en poc menys d'una hora ens ha portat a Foillouse. Ha estat una etapa curta 

Aquest poble és molt petit, quatre cases. Hi ha una gîte d'ètape una mica atrotinada, on ens hem instal·lat per passar la nit. També hi ha un bar-restaurant a la part alta del poble on hem dinat una magnífica truita de bolets. Després, migdiada i sopar a la gîte.

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

GR5: Montgenèvre, 2021

GR5: Plampinet, 2021

GR5: Vallée Étriote, 2021

---

GR5: Ceillac - Maljasset

Segona etapa de la temporada del GR5, amb arribada a Maljasset, una petita població alpina que ja coneixem perquè aquí vam fer, l'any 2018, una memorable estada d'esquí de muntanya amb diverses ascensions prenent com a base el refugi del CAF.

Hem sortit de Ceillac agafant un camí que puja amb pendent suau al costat de la carretera i del Torrent Melezet. Hem arribat a un remuntador mecànic de l'estació d'esquí i hem agafat un caminet a la dreta amb fort pendent. El camí puja pel bosc fent llaçades però sempre molt ben traçat i senyalitzat.

Després d'una bona estona de pujada hem arribat al Lac Miroir, situat a uns 2.200 metres. El llac està parcialment ocupat per la vegetació aquàtica i ens ha ofert uns gran paisatge, amb les muntanyes reflectides a les aigües del llac.

Més amunt hem arribat al segon llac, el de Sainte Anne, a 2.400 metres d'altitud. Aquest llac és molt més gran i també molt panoràmic. Al costat del llac hi ha una petita ermita, dedicada també a Santa Anna.

Quan hem arribat al llac ens ha sorprès que hi havia força gent. Com que no havíem trobat ningú pel camí hem deduït que hi deu haver un altre camí més curt, potser utilitzant algun dels remuntadors mecànics de l'estació d'esquí, que porta a prop d'aquest lloc tan turístic.

Des del mateix llac ja es veia, una mica lluny, el Col Girardin amb el camí que hi puja fent llaçades per una gran pedrera. Hem seguit el camí, amb forta pujada, fins arribar al Col Girardin (2.699 m).

Des del coll hem vist, a l'altra banda, les muntanyes de Maljasset que havíem pujat amb esquís: la Pointe Basse de Mary, l'Aiguille Large i l'Alpet. També es veia, clarament, l'antiga pedrera de marbre verd i que vam vorejar en la nostra ascensió amb esquís a l'Alpet.

Hem iniciat el descens en direcció a Maljasset. Després de baixar un tram molt dret hem arribat a un altiplà on hi havia una curiosa font amb abeuradors de pedra tallada. Més avall hem deixat el traçat oficial del GR5 per agafar una variant que porta a Maljasset, on havíem de passar la nit. És un camí que baixa força dret per una zona esquistosa, on cal anar amb compte per no sortir del camí ficant-se en terreny inestable.

Finalment hem arribat a Maljasset, un poblet de quatre cases però amb una magnífica gîte d'ètape, l'Auberge de la Cure, on ens hem instal·lat.

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

L'Alpet amb esquís, 2018

Aiguille Large amb esquís, 2018

Basse de Mary amb esquís, 2018

---

GR5: Château-Queyras - Ceillac

Hem iniciat una nova temporada del GR5 iniciant l'etapa on vam acabar l'any passat, a Château-Queyras. L'etapa entre aquesta població i Ceillac és relativament curta però amb un desnivell considerable, més de 1.000 metres, ja que cal superar el Col Fromage, a 2.301 m.

Hem sortit de Château-Queyras travessant un pont sobre el riu Guil i prenent un camí amb forta pujada. El camí travessa dues vegades una petita carretera que comunica les diverses bordes que hi ha per la zona. Després passa per una font amb una petita àrea de picnic, la Fontaine Rouge, abans d'arribar a un collet poc marcat, el Fontantie, a 2.250 m.

Des d'aquest coll ja es veu al fons el Col Fromage, només 50 metres més alt que el Fontantie però encara lluny. Ens hi porta un camí del tipus balcó que flanqueja tota la muntanya amb grans vistes. Finalment hem arribat al Col Formiga (2.301 m), pas clau de l'etapa d'avui, que ens ha ofert una nova panorámica per la vessant oposada, en direcció a Ceillac. 

Després de descansar uns minuts en el coll hem iniciat el descens en direcció a Ceillac, uns 650 metres de desnivell negatiu per un bon camí, on hem acabat l'etapa.

Ceillac és un poble relativament gran, té una petita estació d'esquí i tota mena de serveis. Nosaltres ens hem instal·lat a la gîte d'ètape Les Baladins, molt gran i situada en el mateix poble.

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

GR5: La Chalp Château, 2021

GR5: Sachas - La Chalp, 2021

Montgenèvre - Sachas, 2021

---

Via ferrada de Fort Queyras

Avui hem iniciat una nova sèrie d'activitats als Alps. L'objectiu és recórrer algunes etapes del GR5, el camí de gran recorregut dels Alps Francesos. Aquest camí comença al Llac Leman, a la frontera suïssa, i recorre els Alps francesos fins arribar a la Mediterrània a Niza. 

Fins ara hem fet 25 etapes d'aquest camí en diverses sortides. L'estiu passat vam acabar a la població de Château-Queyras i aquest any hem de començar en el punt on vam acabar.

Avui hem fet el llarg viatge en cotxe fins a Château-Queyras a on hem arribat a primera hora de la tarda. Com que avui no estava programada cap etapa del GR, he aprofitat la tarda per fer una via ferrada instal·lada juntament al costat del Castell de Queyras.

Es tracta d'una via ferrada curta, de poca dificultat i molt accesible, ideal per passar una estona a la tarda estirant les cames després de 8 hores de cotxe.

La via ferrada ressegueix un petit engorjat per sobre d'un riu força cabalós, Le Guil, a sota mateix del castell que dona nom al poble. Hi ha cable de vida, moltes grapes de ferro i dos ponts nepalesos no gaire llargs. Només hi ha un parell de passos una mica verticals i la resta és gairebé horitzontal, resseguint el riu. També hi ha dues escapatòries que permeten abandonar abans del final aquesta ferrada catalogada com d'iniciació.

El punt de partida està en una àrea recreativa situada sota el poble, al costat del riu. He deixat el cotxe a l'aparcament i en un minut, travessant un pont sobre el Guil, he arribat a l'inici de la via.

No he trigat ni una hora en completar el recorregut de la ferrada, que acaba al costat d'una carretera, Le Chemin des Dames, per on en pocs minuts he retornat al punt de partida.

---

En aquesta entrada no hi ha àlbum de fotos perquè n'hi ha molt poques, ni tampoc track perquè l'aproximació és immediata i els satèlits es perden al fons de l'engorjat.

---

ENTRADES RELACIONADES:

VF Cubillo os Fils, 2022

Ferrata de Calcena, 2019

Ferrata de Sorrosal

---

Col dei Bos (2.559 m), VF Degli Alpini

Avui, últim dia de la nostra estada a les Dolomites, hem d'agafar l'avió al vespre per retornar a casa. Per això hem programat una activitat curta que ens permeti acabar a migdia per tenir temps d'arribar, sense presses, a l'Aeroport de Venècia.

La via ferrada Degli Alpini és una de les més populars de la zona. No és gaire llarga ni tampoc difícil i l'aproximació és curta, menys de mitja hora des de la carretera. Acaba en un cim no gaire alt, de només 2.559 m, però molt panoràmic. A més, la via és molt natural. L'equipament és molt bo, un cable de vida perfecte, però l'ascensió es fa aprofitant les magnífiques preses naturals que trobem per tot arreu. Si resistim la tentació d'agafar-nos al cable de vida podem gaudir d'una gran escalada, de dificultat moderada i ben segura.

De bon matí hem deixat l'apartament de Vodo di Cadore que ha estat la nostra base d'operacions aquests dies i hem fet el curt desplaçament fins a Col Gallina, poc abans del Passo Falzarego. En un extrem del gran aparcament hi ha un rètol de fusta que marca l'inici del camí de la via ferrada Degli Alpini. En pocs minuts hem arribat al punt de partida de la via ferrada i hem iniciat l'ascensió.

La via no es gaire complicada però sí variada i, sobre tot, panoràmica. Hi ha un parell de passos una mica verticals però curts. La resta no presenta problemes i l'hem anat superant mentre contemplàvem el panorama.

En el temps previst hem arribat al final de la ferrada, en una terrassa panoràmica poc abans del cim. Des d'allà, un camí ben marcat ens ha portat en molt pocs minuts al cim del Col dei Bos (2.559 m). El cim és molt panoràmic encara que està dominat per la gegantina Tofana di Rozes, 800 metres més alta que el modest cim del Col di Bois i molt propera. La visió de la Tofana des d'aquí és impressionant.

Hem fet les fotos del cim i una panoràmica circular:

Després ja només quedava baixar per un camí fins al punt de partida, on hem agafat el cotxe iniciant el viatge cap a l'aeroport, donant per acabades les activitats de la sortida Dolomites 2022

I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. Ha estat produït per Mountain Films i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

VF Monte Patterno, 2018

VF Porton & Velo, 2006

Sentiero Benini & Sosat, 2004

---

Intent al Monte Cristallo

Avui no hem tingut sort, o potser no hem fet les coses prou bé, però no hem pogut completar l'ascensió prevista al Monte Cristallo. Han estat diverses circumstàncies les que ens han portat a abandonar l'ascensió quan ens faltaven uns 150 metres de desnivell per al cim.

El Monte Cristallo és el cim més alt del massís del mateix nom. L'ascensió al seu cim, tot i no ser excessivament difícil, implica una escalada d'uns 90 metres que, segons la ressenya que teníem, només té algun pas de tercer grau. La via normal puja per una enorme canal pedregosa fins al coll que separa el Cristallo del Piz Popena. Després segueix una cornisa que porta a l'inici de la part final, una escalada de 90 metres que porta al cim.

Hem sortit de matinada del Passo Tre Croci per la pista que porta al refugi Son Forca. Ben aviat hem deixat la pista per prendre un camí ben traçat per on hem guanyat alçada ràpidament fins al Col de Varda, on acaba el bon camí i comença una gegantina pedrera. Després d'haver superat, fa dos dies, la pedrera de la Forca Staunies, pensàvem que aquesta pedrera seria similar però no era així. La pedrera del Cristallo és més inestable i les esllavissades han esborrat part del camí, de manera que cal fer algunes travessies complicades per pendents molt drets.

Aquí hem comès els primers errors. Com que el camí es perdia, hem seguit unes fites que ens han portat per la part pitjor de la pedrera, per una canal secundària on hem acabat traient la corda per assegurar algun pas entre grans blocs. Després encara hem anat a parar a una congesta de neu dura (l'única congesta de tota la muntanya) i una canal molt dreta i inestable seguida d'una petita grimpada que ens ha portat, finalment, al coll entre el Cristallo i el Piz Popena.

La pujada al coll ens ha fet invertir molt temps i esforços, molt més del que havíem previst, però ja estàvem a l'inici del gran flanquejament que ens havia de portar fins a l'inici de la part final on s'havien de superar els 90 metres d'escalada.

Hem seguit la gran cornisa que recorre la cara sud del Cristallo. Al principi és un camí ben marcat però aviat hem trobat les primeres dificultats: un pont de fusta podrida i alguns flanquejaments delicats.  Hem arribat a una zona més oberta on hi havia fites per tot arreu. Més endavant hem superat un mur vertical i hem trobat un pitó. Per un moment hem pensat que havíem arribat a l'inici del sector d'escalada però l'altímetre ens deia que encara estàvem molt avall.

Hem seguit per les grans extensions de terrasses penjades, seguint les fites que trobàvem per tot arreu. Finalment, per una zona una mica indefinida, hem arribat a una aresta per on hi havia una fita. També hem pensat que era l'inici del tram d'escalada (la ressenya marcava l'inici amb una grimpada de primer i segon grau) Novament hem pensat que era l'inici del tram d'escalada però l'altímetre encara ens deia que estàvem més avall.

Hem pujat una mica grimpant per una canal però no hem trobat cap pitó malgrat que allò ja era, clarament, el sector d'escalada i, per la verticalitat i l'exposició, requería l'ús de la corda. Només faltaven 150 metres de desnivell pel cim però la indefinició de la via i, sobre tot, el fet que la realitat era molt diferent del que semblava dir la ressenya, ens ha acabat de desanimar i hem decidit abandonar.

De baixada hem trobat unes traces de camí per la pedrera, molt pendents i bastant inestables però molt millor que l'itinerari que havíem seguit a la pujada.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. Ha estat produït per Mountain Films i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

---

ÀLBUM DE FOTOS

---

ENTRADES RELACIONADES:

Cima di Coldai, 2019

Gunther Messner, 2018

Intent als Agneaux, 2014

---

Tofana di Dentro i Tofana di Mezzo

Les Tofanes són tres cims de més de 3.000 metres d'altitud, situats a sobre mateix de la població de Cortina d'Ampezzo. Nosaltres ja havíem pujat en altres campanyes dolomítiques, dos d'aquests cims, la Tofana di Rozes i la Tofana di Mezzo. Ens faltava la tercera, la Tofana di Dentro i vui hem vingut a pujar aquest cim amb un recorregut circular que ens ha permés pujar també novament a la Tofana di Mezzo.

El recorregut no és difícil, ja que recorre camins equipats i una petita via ferrada, la Formenton, que ens ha semblat força fàcil i més semblant a un camí equipat que a una via ferrada.

El punt de partida ha estat la Capanna Ra Valles, estació intermèdia del telefèric que puja gairebé fins al cim de la Tofana di Mezzo. Hem agafat el primer telefèric del matí i poc després de les 9 del matí hem iniciat la marxa.

Des de la Capanna ja es veu el traçat del camí per la pedrera en direcció a la Cima Formenton, un cim secundari a la carena que baixa de les Tofanes. Hem agafat un caminet en suau baixada que ens ha portat a enllaçar amb el camí 407. Aquest camí puja per la pedrera acostant-se a la carena de les Tofanes. 

Sense cap dificultat, només algun curt pas equipat, hem arribat a un coll poc marcat entre la Tofana di Dentro i la Cima Formenton. Abans d'iniciar la pujada en direcció a la Tofana di Dentro ens hem volgut acostar al Formenton. En pocs minuts hem arribat a la Cima Formernton (2.830 m), un cim modest i poc destacat però amb una gran panoràmica. Hem estat poca estona en el cim perquè encara ens quedava molt per caminar però hem fet una panoràmica circular:

Hem retornat al coll i hem agafat el camí de les Tofanes. És una carena sense cap dificultat, ocupada per grans extensions de pedreres per on el camí, ben traçat, ens ha portat sense dificultat fins al cim de la Tofana di Dentro (3.238 m), objectiu principal de l'activitat d'avui. 

El dia era bo però hi havia núvols dispersos que tapaven les muntanyes i no ens han permès veure prou bé el gran panorama que ofereix normalment aquest cim. Tot i això, hem fet volar el dron i també hem fet una panoràmica circular, encara que amb la visibilitat una mica limitada:

 

Hem seguit el nostre camí baixant en direcció al coll que separa la Tofana di Dentro de la seva veïna, la Tofana di Mezzo. Aquest tram correspon amb la via ferrada Formenton. Tot i fer-la de baixada, aquesta ferrata ens ha semblat fàcil. Només un parell de passos es poden qualificar com a via ferrada; la resta és un camí equipat, impressionant pel paissatge i els estimballs però sense dificultat.

Hem arribat al coll i hem iniciat la pujada per l'aresta que porta a la Tofana di Mezzo. És un camí equipat que puja per una pedrera inestable. El cable de vida, més que per seguretat, serveix de passamans per mantenir l'equilibri sobre la pedrera que s'esllavissa a cada pas.

Finalment hem arribat al cim de la Tofana di Mezzo (3.244 m). Els núvols havien augmentat i el panorama estava una mica limitat però encara era extraordinari. Hem fet les fotos del cim i el vol del dron abans de la curta baixada que en molt pocs minuts ens ha portat a l'estació del telefèric. 

La Tofana di Mezo té la singularitat que quan s'arriba al cim per qualsevol de les seves vies no cal baixar a peu sinó que allà mateix, a pocs metres del cim, hi ha l'estació del telefèric que, en tres trams i en pocs minuts, ens retorna a Cortina d'Ampezzo.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. Ha estat produït per Mountain Films i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Tofana di Mezzo VF Olivieri, 2018

Tofana di Rozes VF Lipella, 2008

Cadini, VF Merlone, 2008

---

Cristallo di Mezzo (3.154 m), VF Marino Bianchi

La via ferrada Mariano Bianchi al Cristallo di Mezzo era una assignatura pendent per a nosaltres.  Fa tres anys, en la nostra darrera visita a les Dolomites, ja volíem fer aquesta via ferrata, una de les més clàssiques del massís. En aquella ocasió ens va caure una petita nevada mentre pujàvem per la gran pedrera de la Forca Staunies i quan vam arribar al coll feia un vent fort i gelat, de manera que vam deixar la ferrata per a millor ocasió i vam anar directament al Sentiero Dibona que era la segona part de l'activitat prevista.

Fins fa pocs anys hi havia un petit telecabina que portava a la Forca Staunies i evitava la dura pujada per la pedrera. Ara aquesta instal·lació està tancada i per arribar a l'inici de la via cal superar gairebé 800 metres de desnivell per una canal pedregosa que recorda, multiplicada per 2, la tartera del Pedraforca en els bons temps.

La part positiva del tancament de la instal·lació és que quan hi havia remuntador mecànic la Marino Bianchi era una de les ferrates més populars de les Dolomites, sempre plena de gent. El tancament del remuntador ha acabat amb la massificació i ara només els més agosarats remunten els 800 metres de la pedrera per recórrer aquesta magnífica ferrada.

Després d'un magnífic esmorzar al Son Forca hem iniciat el nostre recorregut baixant a l'estació inferior de l'antic telecabina, on comença el camí de la Forca Staunies. Hem agafat un bon camí que, a poc a poc, va pujant per la pedrera. A mesura que pujàvem el camí era menys marcat i el pendent més gran, obligant-nos en algun punt a caminar a quatre grapes. 

Tot i les incomoditats del camí, avui ens ha semblat més fàcil i curt que en l'anterior ocasió; feia bon temps i estàvem mentalitzats per al terreny que havíem de recórrer.

Abans dels que havíem calculat, hem arribat a la Forca Staunies i hem pujat al refugi Lorenzi, molt proper. El refugi està tancat i la instal·lació es comença a veure ruïnosa però la terrassa panoràmica encara ens ofereix unes grans vistes, de les que hem gaudit mentre ens equipàvem per a la ferrada i menjàvem alguna cosa.

La ferrada està molt ben equipada i la dificultat és moderada. Hi ha dos trams amb escales metàl·liques i un parell de passos verticals però ben equipats que superen els trams més drets. 

Hem superat tots els passos sense problemes i hem arribat al cim del Cristallo di Mezzo (3.154 m). Hem quedat una mica desconcertats perquè la creu de cim no està en el punt més alt sinó en un replà situat pocs metres més avall, però hem fet fotos en els dos cims, el real i l'oficial.

El panorama era molt extens però una mica tapat pels núvols. Hem reconegut, entre moltres altres muntanyes, el Pelmo, les Tofanes, la Croda Rosa i les Tre Cime de Lavaredo. Hem fet una panoràmica circular:

Després de passar una bona estona en el cim fent fotos, menjant i fent volar el dron, hem iniciat el retorn. La primera part de la baixada es fa per un camí alternatiu, un camí equipat que ens ha portat aproximadament al punt mig del recorregut d'anada, evitant els passos més verticals. Després hem completat el descens per la mateixa ferrada de pujada fins al refugi Lorenzi.

La baixada de la pedrera és llarga però, evidentment, més fàcil que la pujada. Després hem passat pel refugi Son Forca a recollir el material que havíem deixat i hem baixat caminant fins al Passo Tre Crocci on teníem el cotxe.

Després ens hem desplaçat fins a la població de Vodo di Cadore on tenim un partament llogat que serà la nostra base d'operacions per als dies que ens queden per passar a les Dolomites.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. Ha estat produït per Mountain Films i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Sentiero Dibona, 2019

Via ferrada Averau, 2018

Sentiero Dibona, 2004

---

Refugi Son Forca

Avui, després de la gran jornada d'ahir amb l'ascensió al Pelmo, teníem prevista una jornada de transició, baixant del refugi Venezia i pujant al Refugi Son Forca. Pel camí havíem pensat fer alguna via ferrada curta pes completar la jornada.

Hem sortit del refugi Venezia després d'esmorzar i hem iniciat el descens pel mateix camí que havíem seguit fa dos dies. Mentre baixàvem, mirant enrere, hem pogut gaudir d'unes vistes impressionants del Pelmo.

Hem arribat al cotxe i hem iniciat la baixada per la petita carretera que porta a Zopè di Cadore i hem seguit fins al Passo Falzarego. La intenció era aprofitar el nostre pas aquell coll per fer una petita via ferrada, la del Col dei Bos, situada al costat del Passo. Qun hem arribat ens ha sorprès la gran quantitat de gent que hi havia a la ferrata. El fet que és una via curta i no massa difícil, situada gairebé a peu de carretera, fa que sigui una activitat molt popular i en molts moments massificada.

En pocs minuts ens hem acostat al peu de via però finalment hem pensat que amb tanta gent a la via se'ns faria tard i hem decidit deixar aquesta ferrada per a l'últim dia, venint més aviat per evitar la massificació.

Hem seguit el nostre camí fins a Cortina d'Ampezzo i hem pujat fins al Passo Tre Crocci, on comença el camí del refugi Son Forca. En menys de dues hores hem recorregut el fàcil camí del refugi, completant aquesta jornada de transició.

El refugi Son Forca és molt confortable; és gairebé com un hotel, ja que està situat en plena estació d'esquí. Des de la seva terrassa panoràmica hem pogut gaudir d'unes vistes espectaculars sobre les muntanyes d'aquest sector de les Dolomites: el Sorapis, el Pelmo, la Civetta, el Nuvolau, l'Averau, la Marmolada, les Tofanes....

Després d'un bon sopar a la carta hem anat a dormir aviat perquè demà ens espera una nova jornada de muntanya.

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

VF Cascada di Fanes, 2019

Cima di Coldai, 2019

VF Averau i Nuvolau, 2018

---

Ascensió al Monte Pelmo (3.172 m)

En el segon dia d'estada a les Dolomites hem fet l'ascensió principal de les que havíem programat: el Monte Pelmo. Es tracta d'una gran muntanya, un dels gegants de les Dolomites, i la seva via normal és tot un repte perquè, tot i no ser difícil, segueix un itinerari vertiginós i espectacular.

La via supera el gran esperó que defensa la vessant sud de la muntanya a través d'una estreta cornisa que recorre el cingle en diagonal fins entrar en una àmplia vall penjada per on, ja més fàcilment, arribem al cim. 

És una ascensió clàssica d'una gran bellesa; un camí que busca els punts febles de la gran muralla per superar la seva verticalitat amb la mínima dificultat. Hi ha un curt pas equipat amb una corda fixa que fa de passamans i diversos passos protegits amb pitons que podem utilitzar per assegurar-nos. Són passos molt fàcils però amb exposició.

Hem sortit del refugi Venezia després d'esmorzar i hem iniciat l'ascensió per un camí ben marcat que en pocs minuts ens ha portat al peu de la gegantina paret sud del Pelmo. Hem grimpat un petit esperó per arribar a l'inici de la llarga cornisa, un bon camí que puja en diagonal.

Aviat hem trobat les primeres dificultats: estretaments del camí per on cal flanquejar seguint cornises penjades sobre el buit. La difícultat és mínima, es passa caminant, però cal anar amb compte perquè hi ha un buit impressionant. 

Més endavant hem arribat a l'únic pas equipat de tot el recorregut. És una cornisa d'uns 20 metres equipada amb un passamans de corda. No és més difícil que els anteriors però s'agraeix l'equipament.

Nosaltres portàvem una corda curta per si calia assegurar algun pas però només l'hem utilitzat en dos curts passos al llarg de tot el recorregut.

Després d'un llarg recorregut per la cornisa penjada sense gairebé guanyar altitud, hem arribat a una àmplia canal per on hem començat a pujar seguint unes fites i, més endavant, un bon camí que s'enfila per la pedrera.

El camí va guanyant, a poc a poc, el gran desnivell que encara ens separa del cim. Està ben marcat i només es perd en algún tram rocós on les fites ens guien fins retrobar el camí. Hem arribat a un coll, ja en el llom final del Pelmo, i ens hem aturat uns minuts abans d'iniciar l'atac al cim.

El darrer tram segueix la carena per superar el cap del Pelmo on ja vèiem la gran creu metàl·lica del cim. Encara hem hagut de superar una petita grimpada, un curt pas d'un parell de metres que ens ha situat gairebé al cim del Monte Pelmo (3.172 m) on hem arribat immediatament.

Hi havia núvols baixos que tapaven part del panorama que normalment es veu des d'aquesta talaia privilegiada. Tot i això, hem estat una bona estona al cim veient el moviment dels núvols i fins i tot hem fet volar el dron per prendre imatges aèries del Pelmo.

Després de gaudir una bona estona del magnífic panorama del Pelmo hem iniciat el descens pel mateix camí. De baixada, el camí ens ha semblat més fàcil i aviat hem arribat al refugi Venezia on hem passat una segona nit.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. Ha estat produït per Mountain Films i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Ascensió al Sorapis, 2019

Ascensió a la Civetta, 2019

Ascensió al Catinaccio, 2006

---

Refugi Venezia

Avui hem iniciat la sortida a les Dolomites, als Alps Italians, amb una curta aproximació fins al refugi Venezia - Albamaria di Luca, la base des de la que demà intentarem l'ascensió al Monte Pelmo per la via normal de la cara sud.

El refugi, està en un punt estratègic, a l'inici del camí del Pelmo i també dona servei als molts senderistes que recorren un camí denominat Giro del Pelmo, un interessant recorregut al voltant de la gran muntanya.

A primera hora del matí hem agafat l'avió que ens ha portat fins a l'Aeroport Marco Polo de Venècia. Des d'allà, amb un cotxe llogat a preu de limusina, ens hem desplaçat fins a la població de Zopè di Cadore i hem seguit per una petita carretera fins a l'inici del camí 471 que porta al refugi.

El recorregut ha estat fàcil i curt (menys de dues hores) però ens ha servit per introduir-nos en el món gegantí de les muntanyes dolomítiques. Pel camí ja hem pogut veure moltes muntanyes, entre elles la Civetta, i més amunt hem pogut veure la inmensitat del Monte Pelmo, justament per la cara que hem de recórrer demà per fer l'ascensió, que des d'aquí sembla inexpugnable.

Quan faltava poc per arribar al refugi, unes obres a la pista ens han obligat a seguir una variant, no gaire més llarga que la pista principal però sí més panoràmica. Finalment hem arribat al refugi Venezia, situat en un punt panoràmic a sota mateix de la gegantina cara sud del Pelmo.

El refugi és molt confortable, com la majoria dels refugis de les Dolomites. El sopar és gairebé a la carta i hem pogut triar entre molts plats, tots acompanyats per la inevitable polenta.

L'aigua del refugi no és potable (o això diuen els responsables de la instal·lació) i les ampolles d'aigua mineral són cares (3 euros) però nosaltres estàvem previnguts i hem portat gotes per potabilitzar l'aigua.

Com és habitual en els refugis dels Alps, el sopar s'ha servit molt aviat (a les 7 de la tarda) i hem anat a dormir abans de les nou perquè demà ens espera una gran jornada de muntanya i hem de matinar molt.

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Refugi San Marco, 2019

Refugi Coldai, 2019

Refugi Q. Sella, 2016

---