Ascensió a l'Aneto pel Salterillo

L'ascensió a l'Aneto és una de les grans clàssiques dels Pirineus. La via normal des de la Renclusa ha estat, des de sempre, una magnífica ascensió d'alta muntanya, tant per la bellesa del recorregut i els grans paisatges com per l'ambient alpí que li donava la travessia de les geleres.

En els darrers anys, però, la situació ha canviat radicalment. La regressió dels glaciars ha modificat profundament l'ascensió i bona part del recorregut transcorre ara per interminables pedreres i grans extensions de blocs. L'Aneto continua sent una gran activitat de muntanya, però la pràctica desaparició de la travessia del glaciar li ha fet perdre un dels elements més singulars i característics de l'ascensió clàssica.

En els darrers anys, la regressió del glaciar ha fet aflorar capes de gel molt dur que fan perillosos alguns punts del trajecte de la via normal. Per això, seguint les recomanacions del mateix refugi, hem triat una via alternativa, la del Salterillo, que evita bona part de la gelera i és un itinerari més segur.

Ahir a la tarda vam arribar a la Renclusa després de pujar a la Besurta amb l'autocar-llançadora. Vam anar a dormir aviat perquè avui havíem de matinar força.

A les cinc en punt ja estàvem tots esmorzant al menjador de la Renclusa. Érem 12 muntanyencs disposats a pujar al cim més alt dels Pirineus. Encara era negra nit quan hem sortit del refugi, a la llum dels frontals, iniciant la pujada al coll de la Renclusa.

En pocs minuts hem arribat al coll i, seguint el mateix camí, senyalitzat com a GR, hem iniciat el descens per l'altre vessant en direcció al Pla d'Aigualluts. Aviat hem deixat el camí d'Aigualluts per agafar el camí del Salterillo, iniciant pròpiament l'ascensió.

Mentre pujàvem, han arribat les primeres llums del nou dia i hem pogut gaudir d'una extraordinària sortida del sol sobre una infinitat de muntanyes que omplien l'horitzó. El camí és poc definit però fàcil de seguir, si més no fins a l'Ibón del Salterillo.

Hem deixat enrere el llac i aviat el camí ha desaparegut en un mar de pedres i rocs de tota mida. A partir d'aquí, el camí era només algun petit rastre sense continuïtat i moltes fites escampades per la muntanya en totes direccions. La visibilitat era bona i ja es veia el cim de l'Aneto, de manera que teníem clara la direcció a seguir.

Després d'una llarga travessia pel rocam, hem arribat a les proximitats del coll de Corones, a l'inici de la pala final. No hi havia neu ni gel; només pedres i rastres de camí. A poc a poc hem anat pujant fins a arribar a l'avantcim, on comença el pas de Mahoma.

Sabíem que avui hi havia molta gent a la muntanya, però el que hem trobat allà dalt ha superat totes les previsions. Una multitud de persones esperava torn per travessar el pas de Mahoma mentre d'altres ja tornaven, creuant-se per la cresta sobre el buit...

Estàvem a pocs metres del cim, però la massificació complicava molt el pas. Després d'esperar pacientment el nostre torn, uns quants hem iniciat la travessia per la cresta superpoblada, arribant finalment al cim de l'Aneto (3.404 m). Hem fet les fotos de cim abans d'iniciar el retorn novament per la cresta fins a l'avantcim, on ens esperava la resta de la colla.

Després hem iniciat el retorn, tan llarg i dur com la pujada, fins a la Renclusa, on hem passat una segona nit abans de retornar a casa de bon matí.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta gran ascensió pirinenca. Aquesta vegada és obra de la productora pròpia del Blog de Muntanya, Quercus Films, amb la col·laboració de la Júlia com a càmera adjunta.

📷 ÀLBUM DE FOTOS 📍 TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Aneto por la
Espalda, 2017 Couloir
Estasen, 1985 Ascensió a
l'Aneto, 1974

---

PANORÀMICA CIRCULAR:

PARTICIPANTS:

Agnès · Àngela · Begonya · Guille · Júlia · Laura · Lluis · Maribel · Miquel · Santi · Xesco · J. Rafel

---

L'Aneto (3.404 m) a traïció

Quan vaig llegir la guia d'esquí de muntanya d'en Dihinx, publicada recentement, em va fer gràcia la ressenya anomenada el Aneto por la Espalda. El títol semblava indicar que es proposava atacar el cim més alt dels Pirineus a traïció, per l'esquena. No era ben bé això sinó que es tracta d'una ascensió de gran categoria que ens porta al gegant dels Pirineus per un itinerari poc freqüent i en un entorn d'una grandiositat impressionant. 

Hem dormit a l'Escola de Muntanya de Benasque; ens hem llevat molt aviat i, després d'un bon esmorzar que ens havien deixat preparat els responsables de l'Escola, hem pujat a la Besurta. Hem iniciat l'ascensió amb els esquís a l'esquena pujant pel camí de la Renclusa. Poc després hem trobat la desviació d'Aigualluts i hem deixat el camí principal per entrar en aquesta vall. Hem passat el Forat d'Aigualluts i el Pla del mateix nom. Al final del pla, un pont de fusta ens ha facilitat el pas del riu, que baixava amb força cabal. 

A partir d'aquest punt ja hem pogut pujar amb els esquís als peus amb neu contínua. Al fons ja es veia l'Aneto per la seva cara més blanca; una gran extensió nevada, la millor pala esquiable de tots els Pirineus. Després de pujar una estona pel torrent de Barrancs hem arribat al peu de la gran extensió nevada. Hi ha una morrena molt marcada que ens serveix de referència. Resseguint aquesta morrena, deixant-la a l'esquerra i buscant els millors passos, hem anat guanyant alçada fins que hem arribat al final de la morrena, a dalt de tot. 

En quest punt hem deixat l'itinerari clàssic de l'Aneto per Aigualluts iniciant un llarg flanquejament ascendent a l'esquerra, passant per sota de les darreres estribacions de l'aresta nord de l'Aneto i entrant en una mena de circ tancat pels espadats que cauen del cim de l'Aneto. És un indret impressionant i solitari, lluny de les multituds que pujen l'Aneto per la via normal. L'única sortida per dalt d'aquest circ és una faixa nevada per sobre d'uns espadats. Vista des de l'entrada del circ sembla un pas molt exposat però a mesura que ens hem anat acostant ja no ens ha semblat tan difícil. 

Ens hem posat el material de seguretat, casc i ganivetes, i hem pujat fent llaçades seguint una magnífica traça fins que hem arribat a prou alçada per travessar la feixa amb poc pendent. D'aquesta manera s'evita fer cap volta maria en el tram exposat i el pendent suau facilita la maniobra. Al final del flanquejament encara s'ha de superar una curta pala de caiguda vertiginosa amb un parell de llaçades. Després arribem a les plàcides pales superiors que, ja sense dificultat, ens han portat fins a la cresta entre l'Espalda i l'Aneto. 

En un replà de la cresta ens hem tret els esquís i ens hem calçat els grampons per completar l'ascensió amb tàctica d'infanteria. La intenció era pujar primer el cim de la Espalda de Aneto però hem pujat un avantcim i hem desestimat el cim principal perquè ens ha semblat que no era gens prudent aventurar-se sense corda per la petita cresta que ens separava del cim. No hi havia més de 30 metres de distància i el nostre gendarme només tenia un parell de metres menys que el cim principal però hem decidit girar cua i dirigir-nos al cim més principal, l'Aneto. 

La cresta final de l'Aneto no tenia cap dificultat especial i en pocs minuts hem arribat al cim sense passar pel Pas de Mahoma. En aquell moment no hi havia gaire gent en el cim. Només hi havia un grup de francesos que han marxat en cinc minuts, una estona que hem aprofitat per subcontractar-los la foto del cim. 

Com sempre que hem pujat l'Aneto amb bon temps, el panorama era molt extens; des del cim més alt dels Pirineus no hi ha cap muntanya que ens pugui tapar la vista. Es veien les muntanyes del Pirineu Central, les de la Vall d'Aran i les serralades prepirinenques. 
Hem estat una estona en el cim contemplant el magnífic panorama mentre bevíem una coca-cola de contraban que vam comprar a Benasc, lliure de l'impost del sucre.
Hem iniciat la baixada pel mateix itinerari de pujada; la cresta no ens ha presentat cap dificultat i la gran travessia de la faixa penjada tampoc ha estat especialment difícit tot i que hem baixat amb tota la prudència que aconsellava l'exposició d'aquesta part de l'itinerari. Finalment hem arribat al terreny franc i obert del glaciar de Barrancs iniciant una memorable esquiada per la immensitat blanca de l'Aneto. Hem arribat al Pla d'Aigualluts i hem completat a peu, amb els esquís a l'esquena, el darrer sector de la baixada.
Aquí teniu la pel·lícula de la jornada, realitzada per la productora pròpia del Blog, Quercus Films. La banda sonora del vídeo és també obra del grup Tahadi, acompanyat per String Quartet, que ens han autoritzat l'ús de la seva música en els vídeos del blog.  

---

---

ÀLBUM DE FOTOS  -  T R A C K

---

ENTRADES RELACIONADES:

---

Aneto amb esquís, 2016

Aneto pel couloir Estasen, 1985

Ascensió al Aneto, 1974

---

ASSISTENTS: Luis - J. Rafel

DESNIVELL: 1.550 m

RECORREGUT: 18'4 km.
HORARI: 6 h 30 (pujada)

EL DESCENS: tot i que a la part principal d'aquesta entrada del blog hi trobareu el vídeo oficial de la sortida, també hem fet un vídeo complementari, de la sèrie making off, amb la gravació extensa de la baixada amb esquís. S'ha de dir que és només un seguit de seqüències de la baixada, potser molt monòtona, però que hem volgut conservar per a qui es vulgui distreure veient aquesta larga esquiada per les extensions nevades de la Maladeta i veure, especialment, el pas clau per sota l'esperó que baixa de l'Aneto (aresta nord). La filmació no arriba fins al final sinó únicament fins aproximadament la meitat de la morrena que, per cert, de baixada vam agafar per la dreta perquè la neu estava poc trepitjada; per l'altra banda és la baixada normal de l'aneto i hi havia traces per tot arreu.

---

---

Pico de Alba (3.107 m) amb esquís

Ja havia pujat dues vegades al Pic d'Alba. La primera l'any 1974, en ple estiu, va ser un dels meus primers tresmils. La segona, una jornada històrica, per la cresta dels Quinze Gendarmes; una de les més clàssiques escalades de cresta dels Pirineus. Les dues ascensions estan més que caducades, de manera que avui, ja en la recta final de la temporada d'esquí, hem decidit fer aquesta ascensió amb esquís. A les cinc de la matinada sortíem de casa i, després d'un llarg viatge, poc després de les 9 iniciàvem l'ascensió des de la Basurta. En realitat no hem pogut aparcar a la Besurta perquè el pàrquing estava complet i hem hagut de deixar el cotxe força més avall. Les previsions del temps eren bones però quan hem iniciat l'ascensió el cel estava tapat per una nuvolada negra. Una vegada més hem tingut fe en el servei meteorològic i hem seguit endavant; no ens hem equivocat: els núvols s'han anat desfent a poc a poc fins deixar-nos un dia radiant. La primera part de l'ascensió, el camí de la Renclusa, ja la teníem molt vista. Com és habitual en aquesta època de l'any, hem fet la primera part a peu però aviat ens hem pogut calçar els esquís amb neu contínua. La nostra intenció era quedar-nos avui a dormir a la Renclusa però, tot i ser demà un dia laborable, quan hem preguntat ens han dit que estava complet. El motiu és que demà és festiu a França i tots els esquiadors de muntanya del país veí estaven concentrats a la Renclusa. Hem seguit l'ascensió per les àmplies pales de les geleres de la Maladeta Occidental, amb el pendent just per gaudir d'una plàcida ascensió, amb força desnivell però sense complicacions. L'itinerari és el mateix que vam seguir l'any passat per pujar el Diente de Alba però quan ja teníem a la vista i ben proper el Collado Inferior de Alba, hem girat a la dreta superant un petit llom des d'on es veia clarament la petita canal pero on s'ha de guanyar la Cresta de Tuca Blanca. Un llarg flanquejament ens ha portat al peu de la canal, on ens hem descalçat els esquís per pujar a la cresta. A dalt encara ens hem tornat a calçar els esquís per superar els darrers metres esquiables. Després hem deixat els esquís i, amb piolet i gampons, hem superat els darrers metres fins guanyar la cresta final i en pocs minuts hem arribat al cim del Pic d'Alba (3.107 m). Els núvols s'havien anat retirant quedant-se a la carena divisòria i deixant la Maladeta ben neta de núvols. El panorama era molt extens: ben a prop teníem els diversos cims de la Maladeta Occidental. Cap a l'altra banda el Posets, el Perdiguero i tots els cims de la Vall d'Estós. 

Hem menjat una mica i hem iniciat el descens, pel mateix itinerari de pujada. Com que no teníem lloc al refugi hem hagut de baixar novament a la Besurta i hem anat a dormir a l'Escola de Muntanya de Benasque.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada. Aquesta vegada és obra de la productora pròpia del Blog, Quercus Films.  La banda sonora del vídeo és obra del grup Tahadi, acompanyat per String Quartet, que ens han autoritzat l'ús de la seva música en els vídeos del blog.  

---

---

ÀLBUM DE FOTOS  -  T R A C K

---

ENTRADES RELACIONADES:

---

Diente de Alba esquís, 2016

Pic Cordier esquís, 2011

Cresta dels 15 Gendarmes, 1979

---

ASSISTENTS: Luis - J. Rafel

DESNIVELL: 1.279 m

RECORREGUT: 14 km.
HORARI: 5 h 30 (pujada)

EL DESCENS: tot i que a la part principal d'aquesta entrada del blog hi trobareu el vídeo oficial de la sortida, també hem fet un vídeo complementari, de la sèrie making off, amb la gravació extensa de la baixada amb esquís. S'ha de dir que és només un seguit de seqüències de la baixada, potser molt monòtona, però que hem volgut conservar per a qui es vulgui distreure veient aquesta larga esquiada per les extensions nevades de la Maladeta

---

---

Ascensió al Pic de Russell (3.207 m)

L'ascensió al Pic de Russell la tenia ben caducada; vaig pujar aquest cim l'any 1983 i no hi havia tornat. Avui l'objectiu no era el Russell però les circumstàncies han fet que acabéssim executant el pla B que era justament aquest. L'objectiu previst era la Cresta de Tempestades però aquesta activitat implicava fer un bivac al cim del Tempestades per començar l'endemà la cresta des d'aquest punt o, com a mínim, dormir a l'estany de Llosars. Quan vam arribar ahir a la tarda al Pont de Coronas amb l'autobús-llançadora, estava caient un bon xàfec. La previsió del temps indicava que hi hauria tempestes de tarda, de manera que esperàvem que fos un xàfec de tarda, típic de l'estiu, i que al cap d'una estona sortiria el sol. Però no va ser així: vam estar esperant mentre passaven les hores i finalment vam decidir deixar per a millor ocasió el bivac i la Cresta de Tempestades i pensar un pla B. Ràpidament es va reunir el comitè tècnic i va aprovar per unanimitat el pla B, que era quedar-se a dormir en el refugi lliure de Coronas i al matí fer l'ascensió al Pic de Russell, no tan interessant com la cresta però apta per fer-la en el dia, sortint del refugi. Quan vam anar a dormir encara plovia molt però la previsió era d'un matí de bon temps.
Encara era ben fosc quan ens hem llevat en el petit refugi lliure de Coronas. A fora es veien totes les estrelles del cel; no feia fred i l'aire no es movia. Després d'un esmorzar lleuger hem sortit en direcció al Russell per un camí que a l'inici és comú amb el de l'Aneto. A poc a poc s'ha anat fent de dia mentre deixàvem a l'esquerra el camí de l'Aneto i més endavant a la dreta el GR11 i pujàvem en direcció al'Ibon de Llosars. Hem arribat al llac, tancat per un mur fosc sota el Pic de Tempestades, i hem pogut admirar les Agulles de Llosars, recordant la nostra magnífica escalada, ja fa molts anys, d'aquesta cresta singular. A partir d'aquí el camí pràcticament desapareix i cal seguir les fites per sobre d'un pedregar de grans blocs. Més amunt hem deixat les fites que marquen el camí del Tempestades i hem agafat la direcció al Pic de Russell. L'altra vegada que vam fer aquesta ascensió no vam encertar el camí correcte i ens vam embolicar per unes canals precàries i uns flanquejaments aeris. Avui hem vist clarament l'itinerari, una cornisa penjada que porta a una canal pedregosa. Hem superat la cornisa i la canal sense gaire dificultat i hem arribat al cim del Pic de Russell (3.207 m). El panorama era molt extens, especialment sobre els cims propers dominats per l'Aneto. Els cims més llunyans es veien una mica difuminats per la calitxa però hem pogut distingir el Vallibierna, el Cotiella i moltes muntanyes més.

Mentre la tropa acabava d'esmorzar he anat a fer l'avantim SE, un cim secundari de 3.205 m, dos menys que el principal, unit al Russell per una cresta. Quan vam pujar el Russell la primera vegada vaig fer la mateixa travessia per coronar l'atre cim, un tresmil secundari però prou separat del principal per merèixer una visita. En aquella ocasió, ara fa 33 anys, vaig fer la travessia a tota cresta, grimpant per l'aresta esmolada. Avui, com que l'experiència és un grau, he preferit anar per un petit corriol que flanqueja per sota tota la cresta i porta sense cap dificultat al Russell NE (3.205 m). Després de fer unes fotos, he retornat al cim principal on els companys acabaven d'esmorzar. Hem iniciat la baixada pel mateix camí però abans encara he fet una incursió a un altre cim secundari, la Punta de la Brecha Russell (3.195 m). Només cal carenar una mica per una zona de grans blocs, força incòmoda però sense dificultat. El cim queda sobre la Brecha Russell, que separa el llom que baixa del Russell del Pic Margalida. He anat a buscar la gran canal per on havíem pujat, per retornar al punt de partida. Encara hem fet una petita parada a l'Ibon de Llosars i els més agossarats de la colla s'han banyat a les fredes aigües d'aquest llac de muntanya. Finalment hem arribat al Pont de Coronas o hem hagut d'esperar fins a les quatre de la tarda per baixar amb l'autobús-llançadora.
I aquí teniu la pel·lícuila de la jornada. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog:

---

---

ÀLBUM DE FOTOS  -  T R A C K

---

ENTRADES RELACIONADES:

---

Agulles de Llosars, 1985

Pic de Russell, 1983

Cresta de Salenques, 1982

---

ASSISTENTS: Toni - Joan G. - JR
DESNIVELL: +1.420 m, -1.420 m
BIBLIOGRAFIA:
· Henry Russell o el enamorado de los Pirineos (Diario del Alto Aragón, 26/02/2006)
MÉS FOTOS: àlbum d'en Joan Guirao

Aneto (3.404 m) amb esquís

L'Aneto és, sense cap mena de dubte, la millor de les ascensions amb esquís dels Pirineus. A més de la pujada al cim més alt de la serralada, el descens pel glaciar fins al Pla d'Aigualluts és la millor esquiada que es pot fer als Pirineus; quan les condicions són bones es baixa un desnivell de més de 1.400 metres amb esquís. Ja feia temps que tenia aquesta activitat caducada. Vaig fer l'Aneto amb esquís l'any 1981; no hi havia tornat i avui hem tingut l'oportunitat de repetir aquesta gran ascensió. Ahir al vespre vam arribar al refugi de la Renclusa després de deixar el cotxe a la Besurta i pujar pel camí ben traçat del refugi. Amb les primeres llums, després d'un petit esmorzar i de posar-nos els esquís gairebé a la porta del refugi, hem començat a pujar per les àmplies pales en direcció al Portillón. Al principi la neu estava ben gelada, a causa de la pluja que va caure ahir a la nit i la gelada de la matinada però ben aviat hem arribat a cotes més altes, on havia caigut una lleugera capa de neu que facilitava l'adherència dels esquís. A més, el sol ha començat a escalfar una mica la neu i l'ambient, fent més agradable l'ascensió. Hem arribat al Portillón Superior, el pas natural per saltar la cresta que baixa de la Maladeta. Des d'aquest pas, una estreta bretxa, cal baixar per una canal força dreta. Avui la canal no estava gelada i l'hem baixat sense problemes amb els esquís a la mà. Ja sobre el glaciar de l'Aneto, hem iniciat la llarga travessia en direcció al cim, que des d'aquí ja és molt visible. En algun moment, els petits núvols que passaven tapaven el cim però aquesta vegada hem tingut sort i, a poc a poc, han anat desapareixent escombrats pel vent. Hem arribat al Coll de Corones, ja al peu de la piràmide final de l'Aneto i, després de fer una ullada a la vall de Llosàs i descartar la proposta de pujar pel couloir Estassen, hem iniciat la fase final de l'ascensió. La pala final és més dreta que la resta de la travessia del glaciar però avui les condicions de la neu eren molt bones i en pocs minuts hem arribat a l'avantcim, separats només de la creu pel Pas de Mahoma. Aquest pas, que ha originat molta literatura de muntanya, és només una fàcil grimpada quan les condicions són bones però avui hi havia neu i, per tant, encara que no era difícil, calia anar amb compte. En pocs minuts, però, hem superat el pas arribant al cim de l'Aneto (3.404 m). El panorama era extraordinari en totes direccions. Cap al Nord es veien clarament les muntanyes de la Vall d'Aran, presidides pel Mauberme. Cap a l'Est es veien també grans muntanyes pirenenques com el Mulleres i el Vallibierna i cap a Ponent el Posets dominava el panorama sobresortint sobre tot el Pirienu Central. 
Després de fer les fotos del cim i contemplar el panorama, hem tornat a travessar el Pas de Mahoma per arribar a l'avantcim, on ens hem tornat a posat els esquís per començar a gaudir del descens. El descens de l'Aneto per Aigualluts és la millor esquiada de muntanya de tots els Pirineus. Quan hi ha força neu es poden baixar 1.400 metres de desnivell fins a Aigualluts. Avui, ja a finals de temporada, la neu no era tan abundant però l'esquiada ha estat magnífica. Bona neu, el pendent just i grans panorames han fet d'aquest descens el millor de la temporada. Al fons de la vall, a 2.215 m, s'ha acabat la neu. Ben satisfets per la gran esquiada, hem menjat una mica i ens hem carregat els esquís a l'esquena per baixar al Pla d'Aigualluts i finalment a la Besurta, on vam deixar el cotxe ahir al vespre.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada. Ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els seguidors del blog:

---

---

À L B U M   D E   F O T O S     -      T R A C K

---

ENTRADES RELACIONADES:

Ascensió a la Forcanada, 2012

Ascensió a la  Maladeta, 2012

Cresta del Medio, 1980

---

Diente de Alba (3.120 m) amb esquís

A aquestes alçades de la temporada d'esquí, el Massís de la Maladeta és, si les condicions són bones, el terreny de joc ideal per a l'esquí de muntanya. Aquest any la neu és abundant i per això hem vingut a fer una ascensió clàssica amb esquís. Ahir al vespre vam arribar a Benasque i ens vam allotjar a l'alberg de l'Escola d'Alta Muntanya d'aquesta població. De bon matí, després d'esmorzar a l'alberg, hem pujat en cotxe fins a la Basurta, a uns 1.900 metres, punt d'inici de l'ascensió. Amb els esquís a l'esquena hem pujat pel camí ben traçat que porta al refugi de la Renclusa. Des d'allà mateix teníem ja neu contínua, de manera que ens hem calçat els esquís i hem seguit muntanya amunt. La ruta passa al costat de l'Ibón de la Renclusa, que avui estava ben gelat, i puja pel Torrent d'Alba. Grans vistes del Pico de Padierna i també de l'Agulla Blanca de Padierna. Més amunt, la ruta es decanta a l'esquerra per entrar en una valleta entre les puntes de la Maladeta Occidental i el Diente de Alba. Cap al final la valleta s'estreta i la pala es redreça fins al punt que per fer els darrers 50 metres ens hem hagut de descalçar els esquí i posar-nos els grampons per superar una canal força dreta que porta al Collado de Alba (3.080 m). Des del coll ja teníem ben a prop el nostre objectiu encara que les condicions de la muntanya no eren les millors, ja que la cresta que hi porta estava força nevada i amb sectors de gel. Per començar, ens hem enfilat per la cresta en direcció a la Muela de Alba, un cim secundari que és, en realitat, un avantcim del Diente. Hem superat la cresta i hem arribat al cim de la Muela de Alba (3.111 m). Gran panorama, especialment cap a ponent. La via natural seria seguir per la cresta fins al cim del Diente, ja bastant proper, però la desgrimpada fins al coll que separa els dos cims no es veia gens clara a causa de la neu i el gel, de manera que hem preferit buscar un itinerari alternatiu. Hem tornat enrere i hem iniciat un flanquejament per sota de la Muela per on va el camí d'estiu, marcat amb algunes fites. Al final del flanquejament, una canal de neu molt dreta ens ha permés arribar al coll i, ja més fàcilment, fins al cim del Diente de Alba (3.120 m). Des del cim, amb un dia claríssim, hem pogut veure un extens panorama, especialment cap a l'oest. Cap a l'est, el panorama quedava limitat per la proximitat de les diverses puntes de la Maladeta Occidental (Delmàs, Mir, Sayó). Més avall vèiem l'Aragüells i cap al sud el Cotiella. 
Hem baixat novament al coll i, encara amb els grampons als peus, hem baixat els 50 metres inicials de la canal abans de posar-nos els esquís. La neu estava molt bé i ha estat una magnífica esquiada, la millor de la temporada, fins a la Renclusa. I aquí teniu la pel·lícula de la jornada. Ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els seguidors del blog:

---

---

À L B U M   D E   F O T O S     -      T R A C K

---

ENTRADES RELACIONADES:

Pic Cordier amb esquís, 2011

Aneto amb esquís, 1981

Cresta dels 15 Gendarmes, 1979

---

Ascensió a la Maladeta (3.308 m)

Ahir a la tarda vam arribar a l'Hospital de Benasque i vam agafar l'autobús que puja a la Basurta, punt de partida per arribar al refugi de La Renclusa. Una curta passejada d'uns 40 minuts ens va portar al refugi, on ens vam allotjar. A les cinc del matí ja estàvem drets per iniciar una nova jornada de muntanya. Després d'esmorzar hem sortit pel camí de l'Aneto, acompanyats per tota la gentada que anava a fer el cim més alt dels Pirineus. Més amunt, hem deixat el camí del Portillón i hem pujat en direcció al Coll de la Rimaya, pas clau de l'ascensió a La Maladeta. A poc a poc anàvem pujant mentre s'obria davant nostre un panorama cada vegada més ampli. Quan la neu està molt baixa, l'accés a la canal que puja al coll pot fer-se complicat però avui encara hi havia prou neu per saltar a la canal sense massa problemes. Hem arribat al coll i, ja sense complicacions, hem pujat per la carena fins al cim de La Maladeta (3.308 m). Des del cim teníem un panorama extraordinari, dominat en primer pla per la presència de l'Aneto; cap a ponent fins i tot es veia en la llunyania la gelera del Viñemal. Hem fet les fotos del cim i hem iniciat la segona part de la jornada, la travesia per la carena fins al Pic Abadías, un cim secundari situat sobre el Coll Maleït. La carena era fàcil al principi però s'ha anat complicant amb alguns passos, no massa difícils però amb força timba. Poc abans de la bretxa final hem trobat un ràpel muntat per la cara nord de la cresta; hem baixat els 40 metres del ràpel fins a una pala de neu i una pedrera des d'on hem pujat, ja fàcilment, fins al cim del Pic Abadías (3.271 m). Hem fet una panoràmica i unes quantes fotos de cim; des d'aquí teníem una nova perspectiva de les Maladetes Occidentals. Hem baixat fins a la gelera, hem menjat una mica i hem iniciat el descens, llarg i complicat, fins a la Renclusa. Hem recollit les coses que havíem deixat i hem baixat a la Basurta on hem agafat novament l'autobús iniciant el retorn a casa.
Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. També teniu aquí la pel·licula de Mountain Films:

---

---

També tenim l'altra pel·lícula, la d'Edicions JGB, que ha estat igualment cedida per als seguidors del blog:

---

---

ÀLBUM DE FOTOS

---

Baixada a l'Hospital de Benasc

Després de la intensa jornada d'ahir, avui teníem la intenció de fer una nova ascensió. De totes maneres, el pronòstic del temps era molt dolent i no teníem massa confiança en poder fer alguna cosa. Al matí la previsió s'ha confirmat i quan ens hem llevat nevava força. Hem esmorzat a la Renclusa i hem esperat una estona a veure si s'obria el dia però ha estat inútil. Tot estava tapat i nevava sense parar, de manera que finalment hem decidit donar-nos per satisfets amb l'ascensió d'ahir i tornar a casa. Hem baixat esquiant fins al Plan de Sanartra i després per la pista d'esquí de fons fins a l'Hospital de Benasc. Una paradeta a la tenda de Barrabés i de tornada a casa, on hem arribat a l'hora de dinar.
També hem fet una petita pel·lícula de la baixada:

---

---

ÀLBUM DE FOTOS

---

Ascensió al Pic Cordier (3.263 m) amb esquís

Sortida col·lectiva del Centre Excursionista de Badalona amb la participació de setze esquiadors de muntanya. Divendres al vespre vam arribar a Benasc i ens vam allotjar a l'Escola de Muntanya. Dissabte al matí sortim en direcció al Pic Cordier, una de les tres puntes de la Maladeta Occidental. És un objectiu important per l'altitud del cim, la dificultat tècnica d'algunes pales molt dretes i, sobre tot, pel gran desnivell a superar, 1.500 metres. Des de l'aparcament inferior de l'Hospital de Benasc, i després d'un curt trajecte per la pista, ens hem endinsat a la Pleta de Paderna. Després d'una pujada pel bosc i de superar una canal força dreta, arribem a un punt més obert i ens dirigim a l'est per superar la carena que baixa del pic de l'Alba. L'itinerari triat, molt treballat, passa a la gelera de la Maladeta i puja deixant a l'esquerra el Diente de la Maladeta per buscar un pas que ens porta a una gelera penjada que ens ha permès pujar amb els esquís als peu fins a pocs metres del Pic Cordier, del qual només ens separava una canal una mica dreta. Mentre pujàvem s'han anat complint les previsions meteorològiques, que indicaven bon temps al matí i nuvolades a la tarda, de manera que poc abans d'arribar al cim ens ha envoltat la boira i no ens ha permès fer la panoràmica circular que esperàvem fer en el cim. Només hem fet un parell de fotos de cim i hem iniciat una llarga esquiada per la gelera de la Maladeta fins al refugi de la Renclusa on ens hem allotjat.
Aquí aquí el vídeo d'aquesta ascensió, cedit per Mountain films per a tots els usuaris del blog.

---

---

També us oferim un altre vídeo, de la sèrie Making off, amb les millors escenes captades amb la càmera GoPro en els darrers metres de la pujada i el descens amb esquís fins a la Renclusa:

---

---

Dictamen pericial: en la primera versió d'aquest post havíem ressenyat l'ascensió al Pic Sayó, una de les tres puntes principals de la Maladeta Occidental. Com que aquesta vegada anàvem en sortida col·lectiva i el conductor del grup havia fet aquesta ascensió altres vegades, no vam dubtar ni un moment que havíem pujat el Sayó malgrat que la boira no ens va deixar veure res des del cim. Dilluns al matí, però, la piulada publicada en el blog del CEB pel Pito Costa ens va posar sobre avís; en aquesta piulada es ressenyava la pujada al pic Cordier, una altra -la més alta- de les tres puntes de la Maladeta Occidental. Ràpidament, l'equip tècnic del blog de muntanya es va posar en marxa i va analitzar les mesures dels nostres instruments. Bàsicament es van analitzar dues informacions:

• Geo-referències de les meves fotos del cim.
• Track enregistrat pel GPS d'en Raul

Les dues informacions coincideixen i confirmen, sense cap mena de dubte, que el cim que vam pujar era el Cordier, el més alt de les tres puntes de la Maladeta Occidental. El track posat sobre el mapa de l'editorial Alpina n'és la prova definitiva. Per tant, procedim a rectificar-ho tot i ressenyem l'ascensió al Pic Cordier (3.263 m).

---

ÀLBUM DE FOTOS

---

Aneto (3.404 m)

El que havia de ser una sortida col·lectiva dels antics socis del Centre Excursionista va fracassar per falta de participants. Tots van desertar menys un, però l'excursió es va fer igualment. Hi va venir en Miquel, amb uns amics seus d'Esparreguera.

Havíem de pujar per Corones, però la pista estava tancada per obres i finalment vam optar per la via de la Renclusa. Vam dormir a l'hotel del Pilar i, de matinada, vam començar l'ascensió des de l'aparcament del Plan de Senarta.

Vam pujar al Portillón sense problemes, però la travessa de la tartera va resultar molt més delicada del previst. Vam avançar molt a poc a poc i vam trigar força a arribar a la gelera. Allà, en Felip i la Montse van decidir abandonar.

La resta vam continuar per la gelera, amb piolet i grampons, en direcció al cim. A mitja pujada vam començar a veure llamps i a sentir trons. La boira ho tapava tot però, gràcies al GPS, vam poder orientar-nos correctament.

La tempesta es va intensificar i va començar a nevar amb força. La roca es va tornar relliscosa, coberta per un parell de dits de neu. En aquestes condicions vam decidir iniciar el descens.

A poc a poc vam anar baixant, suportant el xàfec, i cap a les set de la tarda vam arribar a la Renclusa. Una clariana ens va permetre veure les Maladetes emblanquinades poc abans d'arribar al refugi.

---

📷 ÀLBUM DE FOTOS

---

La Renclusa amb raquetes

Durant una estada a Cerler per esquiar, van tancar les pistes a causa del vent i vam aprofitar l'ocasió per llogar unes raquetes i provar aquesta tècnica excursionista.

Des de l'Hospital de Benasc, vam pujar per la pista fins a la Renclusa. El refugi estava tancat i hi havia molta neu.

L'experiència va ser satisfactòria, però la conclusió va ser que l'esquí de muntanya és molt millor que les raquetes.

Aquests estris serveixen per fer el que vam fer aquell dia: fer un volt per un caminet nevat.

---

Maladeta Occidental (3.254 m)

Foto d’arxiu: vista de les Maladetes, setembre de 2005

---

Vam sortir del campament instal·lat al costat del llac de Cregüeña i vam pujar fins al coll Cordier. Des d’allà vam recórrer les Maladetes occidentals, assolint successivament els cims següents:

• Pic Cordier (3.254 m)
• Pic Sayó (3.220 m)
• Pic Mir (3.175 m)
• Diente de Alba (3.136 m)

Vam arribar a un coll de la cresta, al costat del Diente de Alba, i des d’allà vam retornar per la vall fins al punt de partida.

---

Campament a Cregüeña

Foto d’arxiu: el llac de Cregüeña des de l’Abadías, juliol de 2012

---

Vam sortir del pont de Cregüeña i vam pujar per la vall fins a l’entorn dels llacs de Cregüeña, on vam acampar. L’objectiu per a l’endemà era intentar l’ascensió als pics occidentals de la Maladeta.

---

Intent a la Maladeta Occidental

Foto d’arxiu: les Maladetes des del Pic Abadías. Juliol 2012

---

Vam sortir dissabte al matí i vam pujar a dormir a la Renclusa. L’endemà volíem fer la cresta de les Maladetes des del Coll de l’Alba fins al Coll de la Rimaya, però el mal temps ens ho va impedir i no vam poder fer res. Vam tornar a casa a l’hora de dinar.

---

Agulles de Llosàs

Foto d’arxiu: Agulles de Llosàs des de l’ibón de Llosàs (2016)

---

Des de la cabana de Llosàs vam pujar fins al coll inferior de Llosàs i, des d’allà, vam recórrer tota la cresta de les Agulles de Llosàs, amb ascensió a:

• Agulla Argarot (3.035 m)
• Agulla Tchihatcheff (3.052 m)
• Agulla Franqueville (3.065 m)

És una cresta aèria i esmolada, amb algun ràpel. La cresta acaba al coll superior de Llosàs, des d’on vam baixar, ja caminant, fins al punt de partida. Va ser una magnífica activitat però, malauradament, aquell dia tampoc portàvem la càmera de fotos i, per tant, no va quedar constància gràfica de l’ascensió.

---

Aneto (3.404 m). Couloir Estasen

Des del campament que teníem muntat al llac de Corones, vam fer l’ascensió a l’Aneto pel couloir Estasen, una magnífica ascensió per una via clàssica, una canal que puja directament al cim. En Toni i jo vam pujar pel couloir, mentre que la resta de l’expedició ho va fer pel coll de Corones. Després vam baixar tots per la via normal del coll de Corones.

---

MÉS FOTOS:

---

Pic d'Aragüells (3.037 m)

Vam pujar en cotxe fins a Corones i des d’allí vam continuar fins als llacs de Corones, on vam acampar. A la tarda, des del campament, vam pujar al pic d’Aragüells (3.037 m). Va ser una ascensió fàcil des d’aquest punt, amb poc desnivell. Després vam retornar al campament, on vam sopar i dormir.

---

MÉS FOTOS:

---

Ascensió al Pic de Russell (3.207 m)

Vam pujar en cotxe fins al refugi lliure de Coronas i vam dormir allà. Al matí vam pujar al Pic de Russell, el tresmil més oriental del massís de la Maladeta. L’ascensió va ser una mica accidentada perquè no vam encertar el camí més fàcil de la via normal i ens vam embolicar per una canal i uns flanquejaments delicats. De totes maneres la dificultat no era excessiva i vam arribar sense incidències al cim del Pic de Russell (3.207 m). El dia era molt clar i es veia una gran panoràmica.

Com que teníem temps, vaig acostar-me fins a l’avantcim SE (3.205 m). Vaig fer la travessia a plena cresta grimpant entre blocs i amb una timba considerable. Des del cim principal em van fer una foto de cim en la llunyania. Es dóna la circumstància que els diversos mapes i guies són molt confusos respecte aquests dos cims: segons alguns mapes l’avantcim és més alt que el cim i segons altres és més baix però l’anomenen Pic de Russell, mentre que l’altre és més alt però s’anomena cim NW. En qualsevol cas, fent els dos és segur que vam pujar al veritable Pic de Russell.

---

ÀLBUM DE FOTOS

---

Cresta de Salenques

Vam fer el tercer i definitiu intent a la cresta de Salenques. Des d’Aigualluts vam pujar al coll de Salenques i vam iniciar la cresta. Vam passar per la Forca Estasen (3.028 m) i vam arribar al pic de Margalida (3.241 m). Des del cim vam carenar fins al pic Tempestades (3.290 m). Des d’aquest cim vam baixar a Llosàs on ens esperava l’Albert, que havia fet de cordada de suport. Tota l’escalada la vam fer plovent i amb boira.

---

📷 ÀLBUM DE FOTOS

---

Pic d'Aragüells (3.037 m)

Foto d’arxiu: l’Aragüells, petit, a la dreta de l’Aneto

---

Vam pujar en cotxe fins al final de la pista de Losàs i vam plantar la tenda. Al matí vam fer l’ascensió a l’Aragüells (3.037 m), un tresmil dels més fàcils dels Pirineus, que vam superar sense problemes.

---