dissabte, 26 d’abril del 2014

La Carnavalada i La Bitlla

Carnavalada, Bitlla
Una nova jornada d'escalada a Montserrat, avui a la regió d'Agulles. Hem fet dues vies clàssiques que, com la majoria de les vies clàssiques d'aquesta zona, havia fet fa molts anys. Hem arribat de bon matí a Can Massana i hem pujat per la Portella fins al Refugi. Des d'allà, pel camí de l'Agulla de l'Arbret, hem arribat en pocs minuts al peu de l'Aresta Brucs de la Carnavalada. Hi ha un gran pi però la via comença uns metres més avall on hi ha una pedra amb una inscripció gairebé il·legible que diu "Aresta Brucs". La via té tres tirades; les dues primeres són fàcils encara que amb assegurances clàssiques (poques i dolentes). La tercera tirada supera un petit desplom amb un pas que les guies clàssiques marquen com de cinquè grau. El pas és vertical però té les preses justes i necessàries i està ben assegurat. Des del cim hem gaudit d'un magnífic panorama montserratí; hem fet una panoràmica circular:

El descens es fa per la part del darrere desgrimpant la via normal, de segon grau. Si volem, hi ha una argolla on podem muntar un ràpel o un passamans per assegurar la baixada.
Com que encara era aviat i teníem ganes de seguir gaudint de l'escalada, hem anat a buscar una altra via clàssica: l'Aresta Brucs de la Bitlla. Aquesta agulla, molt esvelta, està just al costat i a sota de la Bola de la Partió. Des del peu de via es veu la magnífica Aresta Brucs, força vertical; també hi ha una bona panoràmica d'Agulles. La primera tirada puja en lliure pel fil de l'aresta; no passa de quart grau però les assegurances són totalment clàssiques, com en els vells temps: burins sense plaqueta, rovellats i molt distants. La reunió, ben assegurada, es fa al costat d'una petita alzina. La segona tirada comença pujant per una canal força vertical però amb molt bones preses; més amunt cal sortir de la canal i seguir pujant per placa fins trobar, després d'uns quants metres més, un bon pitó clavat a una fisura. Aquí comença el tram més delicat de la via, catalogat de quart superior. Són uns metres força verticals amb dificultat sostinguda. Hi ha un burí històric però per arribar-hi cal superar un bon pany de paret. Es fa reunió gairebé al cim, on arribem amb uns metres de segon grau. Des de la Bitlla tenim una gran panoràmica, tant en direcció al Coll d'Agulles com mirant a les Bessones, però la visió més impressionant és la de la Bola de la Partió, suspesa en equilibri aparentment inestable a pocs metres per sobre nostre. No hem fet panoràmica circular perquè el gran angular no donava per més i era impossible fer sortir la Bola de la Partió i la resta d'agulles que es veien des d'aquí. Després d'uns minuts de contemplació i de fer les fotos del cim, hem baixat amb un ràpel de 50 metres des de la darrera reunió. Després de la Bitlla ens hem donat per satisfets i hem baixat al refugi, on ens hem menjat l'entrepà abans de tornar cap a casa, satisfets després d'una jornada d'escalada montserratina.
La factoria de Mountain Films ha produït dos vídeos, un de cada via, i els ha cedit per a tots els seguidors del blog. Aquí els teniu:

LA CARNAVALADA


LA BITLLA



ENTRADES RELACIONADES:
Agulla de l'Arbret,
Aresta Brucs, 2013
La Bola de la
Partió, 1977
La Carnavalada i
La Bitlla, 1974

dissabte, 19 d’abril del 2014

CSJ: Sant Adrià - Granollers

Ara fa gairebé dos anys vam iniciar, amb la colla de caminadors de Granollers, el Camí de Sant Jaume. La idea era enllaçar el camí català que puja per la vall de l'Ebre amb el francès que baixa de Roncenvalles; el punt d'enllaç era la ciutat de Logroño. De moment hem arribat a Saragossa i tenim pendent les etapes finals però la idea era fer el camí de Sant Jaume sortint de casa, de manera que ens faltava el tram de Sant Adrià a Granollers. Avui hem fet aquest tram, de gairebé 25 km però molt fàcil, ja que és un camí planer que segueix la llera del Besòs. Hem sortit de bon matí, caminant des de casa, i hem iniciat la passejada pel parc fluvial del Besòs. A Santa Coloma acaba la zona condicionada com a parc i comença un ample camí que segueix riu amunt per la llera. En aquest punt, uns rètols ens avisen de tota mena de perills si gosem trepitjar terra no asfaltada. Hm seguit endavant per la pista, que ens porta sense cap problema fins a l'altura de Montmeló, on hem passat  a l'altra banda del riu per una passera de formigó. Aquí és el naixement del Besòs; no és un naixement com el del Ter o el del Llobregat, amb unes fonts que alimenten el riu en els seus inicis sinó que el Besòs neix de l'aiguabarreix del Congost i el Mogent. El nostre camí deixa el Mogent i comença a pujar al costat del Congost, ja fora de la llera, per un passeig al costat del riu. Poc abans de les primeres cases de Granollers hem passat a l'altra banda del Congost i hem entrat a la ciutat travessant el Parc de Ponent. Finalment hem arribat a la Porxada, on vam iniciar, el setembre de 2012, el Camí de Sant Jaume.
Avui no hi ha àlbum de fotos perquè n'hem fet molt poques.


ENTRADES RELACIONADES:
CSJ: Caldes -
S. Llorenç, 2012
CSJ: Granollers
- Caldes, 2012
BTT pel parc de
Gallecs, 2010

dimarts, 15 d’abril del 2014

Eivissa - Cala de s'Estanyol

Cala de s'Estanyol
Avui hem tancat aquesta sèrie d'excursions per Eivissa amb una ruta curta i fàcil que ens ha portat des del port d'Eivissa fins a la Cala de l'Estanyol. Aquesta era la darrera excursió que ens quedava per acabar la guia Ibiza, rutas de Senderismo, que ens ha permès, en 9 excursions, conèixer l'illa d'Eivissa més enllà de les platjes i llocs plens de turistes.
Hem sortit del port d'Eivissa seguint la costa i hem arribat a la Cala Talamanca, una gran badia amb una bona platja. Avui el mar estava tranquil i a l'hora que hem passat no hi havia turistes, de manera que la tranquil·litat era absoluta. Hem resseguit tota la platja de Talamanca fins que gairebé al final hem deixat la platja i hem entrat a la zona d'urbanitzacions del Cap Martinet i el Puig d'en Manyà. Per pistes i amples camins hem arribat fins a la Cala de l'Estanyol, una caleta també molt tranquil·la en aquesta època de l'any. Per tornar hem agafat una pista que ens ha portat per Cas Corredor i Ca na Ventura fins al punt de partida.


ENTRADES RELACIONADES:
Cap des
Falcó, 2013
Sant Josep -
Sa Talaia, 2013
GR221: Sóller -
Font des Prat, 2013

dilluns, 14 d’abril del 2014

Sant Antoni - Cala Salada

En la segona jornada d'excursionisme eivissenc hem fet un altre itinerari de la guia Ibiza, rutas de Senderismo, una excursió fàcil que ens ha portat des de la població de Sant Antoni de Portmany fins a la Cala Salada, resseguint la costa amb grans vistes de les diverses cales i els illots propers. Des del centre de Sant Antoni, davant del port, hem començat a caminar pel passeig marítim. Hem arribat a la Cala des Moro, encara en zona urbana, i hem seguit per la costa en direcció a Es Cap Blanc. Hem passat per la cova de Sa Llagosta, per la Cala Gració i per la Gracioneta. Poc després hem passat el Cap Negret i hem arribat a la Punta de Sa Galera, una curiosa península allargada, i hem arribat a una petita cala també anomenada de Sa Galera. Des d'aquí, el camí puja per anar a buscar els carrers d'una urbanització i finalment baixa per unes escales fins a la Cala Salada. Ens hem aturat una estona en aquest racó de món abans d'iniciar el retorn. Hem tornat a pujar les escales i, per pistes i camins, hem tornat en direcció a Sant Antoni. Hem anat a parar a la Cala des Moro, on hem retrobat el camí d'anada i l'hem seguit fins al punt de partida.


ENTRADES RELACIONADES:
Sant Carles - Cala
Mastella, 2013
Sant Joan - Font
des Saig, 2013
Andratx - Coll de
Sa Gremola, 2013

diumenge, 13 d’abril del 2014

Sant Mateu d'Aubarca - Es Campvell

Es Campvell
A l'inici d'aquesta Setmana Santa, igual que en el passat mes d'agost, les circumstàncies familiars ens han portat a passar uns dies a l'illa d'Eivissa i, també com en el mes d'agost, hem aprofitat per fer algunes excursions per la zona. Una vegada més, la nostra font d'inspiració ha estat el llibret Ibiza, rutas de Senderismo, que s'ofereix gratuïtament en format digital en una web de promoció turística de l'illa.
Avui hem fet una excursió curta i fàcil, una variant d'un dels itineraris proposats a la guia. Hem sortit del poble de Sant Mateu d'Aubarca i, seguint pistes i amples camins, hem anat en direcció al cim del Campvell, una modestíssima muntanya de només 401 metres d'altitud però amb el seu vértex geodèsic i bones vistes sobre aquesta part de l'illa. Els camps estaven molt verds, totalment primaverals, encara que un pastor que hem trobat ens ha dit que aquest any ha plogut molt poc. El camí ample ens ha portat fins a una torre de vigilància d'incendis. A partir d'aquest punt hem pujat directament, sense camí però seguint algun corriol desdibuixat, fins al cim del Campvell. Des del cim es veia l'illot i el penyal d'Es Vedrà i bona part de l'illa, encara que els arbres del cim no ens han permès fer una panoràmica circular. Després d'uns minuts de descans hem iniciat la baixada, també sense camí, fins trobar un camí ben marcat que ens ha portat a l'inici d'una bona pista que hem seguit fins retrobar el camí de pujada al costat d'Es Pujolet, una masia convertida en casa rural, i de retorn a Sant Mateu d'Aubarca.


ENTRADES RELACIONADES:
Far de
Moscater, 2013
Cala Llonga - Cap
des Llibrell, 2013
Santuari de Lluc -
Pollença, 2013

dilluns, 7 d’abril del 2014

Pic Alt del Cubil (2.833 m) amb esquís

Pic Alt del Cubil
Avui hem anat a Andorra a fer una nova ascensió d'esquí de muntanya. Ja és gairebé una tradició que cada temporada ens reservem un dia entre setmana per fer una escapada a Andorra. El país dels Pirineus és una autèntica ratera els caps de setmana però entre setmana podem gaudir per aquestes valls del privilegi de la solitud. Avui el dia es presentava radiant i hi havia força neu, de manera que ha estat una magnífica ascensió. Jo ja l'havia fet l'any 1983 però, com saben els seguidors del blog, la meva teoria és que les ascensions prescriuen als 30 anys, de manera que avui he fet l'Alt del Cubil amb la mateixa il·lusió que la primera vegada.
De bon matí hem deixat el cotxe als Cortals d'Encamp i hem iniciat l'ascensió amb els esquís als peus. L'itinerari és suau i molt esquiable, sense grans pendents. Hem pujat una mica per la vall principal en direcció al coll d'Enradort i ben aviat ens hem decantat a la dreta entrant en una valleta secundària, encaixada entre el Pic Alt del Griu i els estreps que baixen del Cubil. Gairebé al final d'aquesta valleta, hem atacat una pala força dreta que portava ja en direcció al cim. La neu estava encara una mica gelada però amb l'ajut de les ganivetes hem superat ràpidament la pala situant-nos al peu del tram final de l'ascensió. Hem fet una petita parada per esmorzar i hem completat el tram final, amb un pendent més suau. Aquí estava una mica ventat però encara era perfectament esquiable. Amb els esquís als peus hem arribat al collet, al peu de la petita cresta final. Sense massa dificultat hem grimpat aquest tram final fins al cim del Pic Alt del Cubil (2.833 m). El panorama era magnífic: cap al nord destacava la silueta del Pic de Rulhe, que vam pujar l'estiu passat, i la vall del Grau Roig; cap al sud destacava, ben a prop, l'Alt del Griu, que també vam pujar amb esquís l'any passat. Hem fet les fotos del cim i una panoràmica circular:

Hem desgrimpat l'aresta final i hem retornat al collet on teníem els esquís. Hem tret les pells, ens hem ajustat les botes i hem iniciat el descens. Primer hem seguit l'itinerari de pujada però després ens hem decantat per una vall secundària més a l'est de la valleta per on havíem pujat. Més avall hem saltat a la valleta de pujada i hem completat el descens, amb bona neu en general, fins al punt de partida, on hem arribat amb els esquís als peus.
Aquí teniu la pel·lícula de la jornada, cedida per Mountain Films per a tots els seguidors del blog.



ENTRADES RELACIONADES:
Pic Alt del Griu
amb esquís, 2013
Pic de Pessons
amb esquís, 2008
Pic Alt del Cubil
amb esquís, 1983

dissabte, 5 d’abril del 2014

Els Carcaixells d'en Dalmau

Els Carcaixells d'en Dalmau
El recorregut dels Carcaixells d'en Dalmau és un dels més clàssics camins equipats. Al costat mateix hi ha una via ferrada, molt més difícil, que vam fer l'any 2004. Aquest recorregut està ressenyat a la guia de les vies ferrades i camins equipats. També va aparèixer en un article del número 889 de la revista Muntanya (juny de 2010) que ressenya aquesta excursió. Avui hem fet aquest recorregut amb la colla de caminadors del GR, que avui més que caminadors han estat grimpaires. En total érem 20 excursionistes i tots han superat la prova amb bona nota.
De bon matí hem deixat el cotxe al restaurant Mas Pla i allà mateix hem esmorzat tota la colla. Hem iniciat el recorregut a peu, passant pel menhir de Can Llaurador. La pista que ens ha portat fins aquí s'ha convertit en un caminet i ben aviat hem començat a trobar els primers passos equipats amb cadenes i cordes fixes. Hem arribat al pont penjat, el punt més singular del recorregut dels Carcaixells. Hi ha un cartell que diu que el pont està tancat al públic però hi hem passat sense problemes encara que amb prudència (d'un a un). El camí segueix amb la mateixa tònica, amb alguns passos equipats, fins a un collet amb una gran fita que marca el final de les dificultats. Des d'aquí es podria iniciar el retorn però hem volgut arribar fins al cim del Montclar, el punt més alt d'aquesta serra. En pocs minuts hi hem arribat i hem pogut gaudir d'un gran panorama sobre l'Empordà i muntanyes llunyanes; es veia el Montseny i els Pirineus nevats, des del Puigmal al Canigó. Hem fet una panoràmica circular:

Hem esmorzat gaudint del gran panorama i hem inciat el descens pel mateix camí fins al collet amb la gran fita, on hem agafat l'altre camí. Es pot baixar directament però els nostres guies locals ens han portat per la Roca del Sol, un altre recorregut equipat que la guia de les ferrates anomena Agulles dels Carcaixels d'en Cama. Tot i ser fàcil, aquí hem trobat les dificultats més grans perquè hi havia alguns trams que havien estat equipats amb ferros però algú els havia tallat, de manera que el recorregut estava parcialment desequipat. En el pas clau hem fixat la corda que portàvem per fer de passamans, i tots hem superat el pas sense problemes. Hem seguit baixat fins a un collet on hem retrobat el camí de pujada. Semblava tot fet però els guies encara ens guardaven una nova sorpresa i ens han portat muntanya amunt per un corriol fins a la cova de la Tuna, un petit forat excavat a la roca. Des d'aquí ja hem baixat pel camí directe, enllaçant amb el camí de pujada i hem arribat al punt de partida, el Mas Pla, on ens esperava un bon dinar.


ENTRADES RELACIONADES:
GR92: Palamós-
Sant Feliu, 2009
GR92: Begur -
Palamós, 2009
VF de les Agulles
Rodones, 2004