dilluns, 24 d’abril del 2017

Soum des Salettes (2.976 m) amb esquís

Soum des Salettes
El Soum des Salettes té fama de ser un dels millors miradors dels Pirineus. La seva situació, entre la Vall d'Ordesa i el Massís de Néouvielle, li dóna una perspectiva única. A més, aquest cim és un clàssic de l'esquí de muntanya. Ja feia uns quants anys que teníem aquesta ascensió a la llista d'objectius però, potser perquè ens queda una mica lluny, fins avui no hem trobat el moment de venir a fer-la. Abans de les 8 del matí ja estàvem a l'aparcament de l'estació de Piau-Engaly. Com que l'estació estava tancada per final de temporada, hem pogut seguir una mica per la pista amb el cotxe per evitar els primers metres sense neu. Després d'equipar-nos hem seguit una mica per la pista, ja que l'itinerari normal pel fons de la vall estava sense neu. Més endavant la pista gira totalment. En aquest punt l'hem deixat per baixar suaument fins al fons de la vall, travessant el riu ja invisible sota la neu. Hem superat una pala una mica dreta i hem entrat a la gran coma nevada que porta al Col de Campbieil. La pujada ha estat fàcil i còmoda; després d'una part inicial de poc pendent, quatre llaçades ens han situat al coll. Al darrere del coll, amb un panorama impressionant, una pala de neu puja encara un bon desnivell en direcció al cim. Hem pujat ben amunt però finalment en el tram final, tal com marcava la ressenya que portàvem, hem deixat els esquís i hem pujat amb grampons fins al cim del Soum des Salettes (2.976 m). Aquí hem comprovat que la fama de mirador panoràmic que té aquest cim és ben merescuda. En totes direccions teníem grans vistes dels gegants de la serralada pirinenca. Efectivament, estàvem al cor dels Pirineus. Hem fet diverses fotos panoràmiques:
També hem fet una panoràmica circular:

Hem menjat una mica contemplant el panorama i hem iniciat el descens, primer amb els grampons i després ja amb els esquís als peus. Ha estat una magnífica esquiada, amb neu transformada, pels suaus pendents del Soum des Salettes, i hem gaudit força de l'esquí de muntanya en aquest entorn pirinenc. Només ens hem hagut de descalçar uns minuts per travessar una petita zona sense neu però hem arribat finalment fins al cotxe amb els esquís als peus. Avui hem dinat en el lloc habitual, que no és més que el Restaurant La Cuneta, de fama mundial, abans d'iniciar el llarg retorn a casa.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada; ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els seguidors del blog:



ENTRADES RELACIONADES:

Campbieil amb
esquís, 2007
Néouvielle amb
esquís, 2006
Pic Long
1989

diumenge, 23 d’abril del 2017

Pic de Piau (2.696 m) amb esquís

Per aquesta semana havíem projectat una sortida als Alps però les males previsions meteorològiques ens han fet desistir del pla inicial i hem decidit aprofitar els dos únics dies de bon temps que s'anunciaven per fer una sortida a la zona de Piau-Engaly, en el Pirineu central, tocant al massís del Néouvielle. Avui hem sortit de casa de matinada però el viatge és llarg, de manera que hem projectat una activitat més aviat curta, tenint en compte que abans de les 10 no podríem iniciar l'ascensió. La idea inicial era pujar el Pic de Bateillance, que es fa des de la mateixa boca nord del túnel de Bielsa però, segons havíem vist a internet, aquesta ascensió estava prohibida per ordre de l'alcalde, de manera que ja havíem preparat el pla B. De totes maneres, a la sortida del túnel hem fet una prospecció, comprovant que efectivament hi havia un cartell amb l'ordre de l'alcalde. Un cop descartat el pla inicial hem posat en marxa el pla B, pujant fins a l'estació d'esquí de Piau-Engaly, ja tancada per final de temporada. El nostre objectiu era el Pic de Piau, un cim relativament fàcil, ideal per a una matinal d'esquí quan l'estació està tancada, ja que bona part de l'itinerari va per les diverses pistes d'esquí de l'estació. Hi havia força neu i hem pogut sortir del pàrquing amb els esquís als peus. L'itinerari no està gaire definit, ja que podem pujar per diferents variants, seguint les diverses pistes. A poc a poc hem anat guanyant desnivell per les instal·lacions de l'estació, avui sense la multitud dels esquiadors de pista, fins arribar al final del telecadira Pic de Piau, el punt més alt de l'estació. Al davant teníem la impressionant cara sudest del Campbieil que s'aixeca sobre l'estació de Piau-Engaly. Hem deixat enrere les pistes i hem completat l'ascensió per una cresta fàcil, primer amb els esquís i al final a peu, ja que la part final tenia més roques que neu. Finalment hem arribat al cim del Pic de Piau (2.696 m). Malgrat ser un cim no gaire alt, el panorama des d'aquí era extraordinari en totes direccions. Cap al sud teníem la carena fronterera més propera, amb els cims de la Vall d'Ordesa dominats pel Monte Perdido. Cap a l'est vèiem els cims de l'entorn de Viadós i el Posets. Més avall la vista arribava fins al Cotiella, i al davant mateix teníem els grans espadats del Cambieil, caient sobre l'estació d'esquí. Hem fet una panoràmica circular:

Hem menjat una mica contemplant el panorama i hem iniciat el descens, primer per la petita cresta final i després per les pistes de l'estació, amb bona neu fins al final, a l'aparcament de Piau-Engaly. Hem anat a dormir al refugi de Pineta, situat a peu de carretera a la vall del mateix nom; el guarda ens ha dit que no podia donar-nos sopar però ens ha fet un favor perquè hem baixat a sopar a Bielsa al restaurant Los Valles, on ens han servit un bon menú, arrodonit amb unes postres a base de les típiques torrijas.
I aquí teniu la pel·licula de la jornada; ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els seguidors del blog:



ENTRADES RELACIONADES:

Ascensió Punta
Suelza, 2016
Aguilletes i
Marioules, 2008
Pico de Puerto
Viejo, 2007

dissabte, 22 d’abril del 2017

GR1: Besalú - Melianta

El GR1 entra a la fase decisiva. En l'etapa anterior vam deixar enrere les muntanyes, després de moltes etapes de travessar serres prepirinenques, per entrar a les planes que ens portaran en tres etapes fins al mar. L'etapa d'avui ha estat la més fàcil i curta de tot el GR1. En realitat l'etapa oficial acabava a Banyoles però com que era massa curta l'hem allargat fins a Melianta, una urbanització als afores de la vila de l'Estany. Finalment hem tallat a la part final anant a Melianta directament sense passar pels carrers de Banyoles. Hem arribat de bon matí a Besalú i hem esmorzat amb el típic croissant en el bar que hi ha a l'aparcament del pont: Ca la Nídia. Després hem inicial la caminada, que avui era una plàcida passejada per pistes i camins entre camps d'un verd primaveral. Després d'una estona hem arribat a Serinyà, on hem pogut admirar l'àbsis de l'església i fer la foto de grup abans de seguir el nostre camí. El GR surt per la part baixa del poble seguint un rierol i passa al costat de la cova prehistòrica. Després segueix entre camps en direcció a Banyoles. Al darrere vèiem les muntanyes nevades de Vallter i el Canigó, contrastant amb l'ambient gairebé estiuenc dels camps de cereals. Hem passat per un nus de carreteres des d'on teníem el final de l'etapa, a Melianta, a poc menys d'un km però com que encara era aviat ens hem acostat a un mirador des d'un hem pogut gaudir d'una bona vista de l'Estany de Banyoles. Després de contemplar el panorama i fer una nova foto de grup hem tornat enrere fins al nus de carreteres on hem agafat ja la direcció de Melianta per un camí al costat de la carretera. Hem arribat al final de l'etapa i, com sempre, hem tancat la jornada de GR amb un bon dinar. Aquesta vegada hem dinat en el restaurant Ca l'Àngel, on ens han donat un magnífic menú.


ENTRADES RELACIONADES:

Roc de
Frausa, 2015
Ascensió al
Canigó, 2012
GR11: Massanet
-Albanyà, 1996

dimecres, 12 d’abril del 2017

Alto del Garajonay (1.484 m)

Alto de Garajonay
No podíem tornar de La Gomera sense pujar al punt mès alt de l'illa, l'Alto del Garajonay (1.484 m). És un cim d'altitud modesta; tan modesta que alguns dels nostres seguidors pensaran que ens hem convertit en unomilistas però, tot i la seva poca altitud, aquest cim té una gran prominència, exactament 1.484 m, molta més, per exemple, que el Posets que té una prominència de només 1.125 m. Qui no es conforma és perquè no vol! L'Alto de Garajonay és una excursió molt fàcil sortint d'un pàrquing de la carretera GM-2 des d'on s'arriba al cim en 30 minuts. Nosaltres hem buscat un itinerari una mica més llarg, sortint de la Laguna Grande, que ens ha permès recórrer els sectors del Parc Nacional de Garajonay que van cremar-se en el gran incendi forestal de 2012, que va ser catastròfic per a La Gomera. Ara la muntanya està coberta de verd i el bosc,  a poc a poc, es va regenerant però encara falten molts anys perquè la recuperació sigui completa.
Hem sortit de la Laguna Grande, on hi ha una zona de picnic, bar, restaurant i una oficina d'informació del Parc Nacional, per un camí perfectament condicionat. De fet hi ha diverses opcions per arribar a l'Alto de Garajonay des d'aquest punt, totes perfectament senyalitzades. Nosaltres hem pujat per un camí i hem baixat per un altre, tancant un bon itinerari circular. El dia era molt clar i ben aviat hem començat a gaudir d'un gran panorama. En una hora i mitja hem arribat al cim del Alto de Garajonay (1.484 m). Des d'aquesta talaia privilegiada es veu tota l'illa i també les illes veïnes: Tenerife amb el Teide alçant-se molts metres per sobre, Hierro i la Palma. Hem fet una panoràmica circular:

Després hem baixat per un caminet que surt per la banda contrària de la pujada. Aquest caminet ens ha portat sense cap complicació fins al punt de partida, a la Laguna Grande, on hem donat per acabada l'excursió i les activitats excursionistes per la Gomera.


ENTRADES RELACIONADES:

GR221: Coll sa
Gremola, 2012
Montsec de
l'Estall, 2012
Ascensió al
Teide, 2003

dimarts, 11 d’abril del 2017

La Gomera: Chipude - Vallehermoso

Chipude-Vallehermoso
En el segon dia de la nostra estada a l'illa de La Gomera hem fet una etapa del GR132, avui entre les poblacions de Chipude i Vallehermoso, travessant el Parc Nacional de Garajonay, un dels màxims atractius d'aquesta illa d'origen volcànic. Hem sortit de Chipude seguint les abundants marques del GR. La primera part de l'etapa va per zones rurals amb camps de cultiu, palmeres i figueres de moro, travessant diverses vegades la carretera. El dia era magnífic, amb un sol primaveral que omplia tot d'una llum molt càlida. Ben aviat hem vist, mar enllà, la silueta de l'illa de Hierro. Després de passar diversos poblets hem arribat a Las Hayas, porta d'entrada al Parc Nacional. A la sortida del poble hem passat per l'ermita del mateix nom i un àrea de picnic. Ben aviat hem trobat un cartell que anuciava l'inici del Parc Nacional de Garjonay. El paisatge ha canviat radicament passant de l'ambient rural típic de les Canàries al bosc subtropical de la laurisilva, el principal atractiu d'aquest indret natural. El camí va planejant per aquest paisatge singular entre el bosc humit. Hem passat per una altra àrea de picnic anomenada Creces poc abans de travessar per darrera vegada la carretera. A partir d'aquí el camí, convertit en un corriol, inicia una llarga baixada en direcció a Vallehermoso. Al cap d'una estona, un cartell ens ha anunciat el final del Parc Nacional encara que el paisatge seguia dominat per la laurisilva. A poc a poc, el bosc s'ha anat aclarint i hem anat entrant novament a l'entorn rural. Hem arribat a la presa de l'Encantadora. A partir d'aquí, una carretereta porta directament a Vallehermoso però el GR, per tal d'evitar l'asfalt, dóna la volta a l'embassament i agafa una forta pujada fins a un collet. Des d'aquest collet hem tingut una bona vista del Roque Cano, el penyal que ahir vam vorejar en el nostre recorregut des d'Agulo. Finalment, el camí baixa suaument fins a Vallehermoso, punt final de l'etapa. Igual que ahir, hem agafat un taxi que ens ha retornat al punt de partida, la població de Chipude.


ENTRADES RELACIONADES:

Morna - Forn
des Saig, 2013
Cap des
Llibrell, 2013
GR221: Santuari
del Lluc, 2013

dilluns, 10 d’abril del 2017

La Gomera: Agulo - Vallehermoso

Aquest any hem planificat, per als primers dies de la Setmana Santa, una sortida a l'illa de La Gomera. Aquesta illa, d'origen volcànic com totes les Canàries i molt muntanyosa, és un terreny de joc ideal per al senderisme, amb uns paisatges de grans contrastos entre les àrides zones volcàniques i els boscos humits de laurisilva subtropical. Avui hem iniciat la nostra estada en aquesta illa amb una etapa de senderisme entre les poblacions d'Agulo i Vallehermoso, en el nord de la Gomera. La petita població d'Agulo està situada en una petita vall tancada en direcció a l'interior de l'illa per uns cingles d'una roca volcànica vermellosa de 700 metres d'altura. Sembla impossible però el camí puja per aquests espadats buscant els punts febles de la muntanya, arribant a la part superior del cingle on hi ha un modern mirador. El camí surt del mateix poble i està perfectament traçat, amb alguns trams empedrats i amb esglaons de pedra natural. A poc a poc, fent llaçades, el camí va guanyant alçada mentre el panorama s'amplia cada vegada més; mar enllà es veu l'illa de Tenerife i la silueta del Teide alçant-se molts metres sobre l'illa veïna. Després d'una bona pujada hem arribat als altiplans superiors, que s'inicien en el lloc anomenat Mirador de Agulo. Hem passat al costat d'una petita presa, el Emblase de Agulo, i per una carretereta hem arribat al punt més singular del recorregut, el Mirador de Abrante. Aquest mirador està situat en el punt més alt del cingle que domina el poble i té una panoràmica imporessionant. Al costat del mirador hi ha un modern restaurant amb un balcó impressionant penjat sobre el buit. Hem fet quatre fotos i hem seguit el nostre camí passant per una petita zona de bad-lands. Poc després hem passat per un altre presa, la de l'Emblase del Garabato, bastant més gran que l'anterior. Després de passar per sobre del mur de la presa, el camí encara puja una mica però ben aviat comença la llarga baixada que ens ha de portar fins a Vallehermoso. Abans, però, hem passat per un altre punt singular: el camí passa al costat d'un gran penyal de roca volcànica, el Roque Cano, que domina la vall de Vallehermoso. Un accident geogràfic singular que ha merescut la catalogació com a Monument Natural. El camí, cada vegada més ample i amb trams empedrats, baixa ja directament al poble. Finalment hem arribat a Vallehermoso on hem menjat unes tapes i hem agafat un taxi que ens ha retornat al punt de partida, la població d'Agulo.


ENTRADES RELACIONADES:

S. Antoni - Cala
Salada, 2014
Sant Mateu
d'Aubarca, 2014
Sa Talaia
2013

dissabte, 8 d’abril del 2017

Pic de Font Negra (2.877 m), amb esquís

En aquesta zona del Pas de la Casa, al límit entre Andorra i l'Ariège, ja havíem fet diverses ascensions però ens faltava coronar el Pic de Font Negre, un magnífic cim que domina la vall del Baladrar. Avui hem realitzat finalment aquesta ascensió i, a més, l'hem plantejat amb un itinerari circular que ens ha deixat ben satisfets. Hem deixat el cotxe al Pont del Baladrar, justament el mateix punt de partida de l'ascensió al Pic dels Pedrons. Amb un dia magnífic, hem iniciat l'ascensió pel fons de la vall veient ja des del primer moment els espadats que cauen dels pics de Font Negre sobre la Vall del Baladrar. Sense gaire dificultat hem anat guanyant alçada per aquesta vall fins al costat de l'Estany dels Pedrons, invisible sota la neu. Des d'aquí es pot atacar directament el cim pujant per alguna de les canals que baixen de la carena dels pics de la Font Negra però normalment cal descalçar-se els esquís i pujar amb gramponts carretejant els esquís. Nosaltres hem optat per l'itinerari més esquiable, que permet fer l'ascensió íntegrament amb esquís. Des de l'Estany dels Pedrons hem anat a buscar un coll, en direcció sudest, a la carena que ve del Pic de la Mina. Una pala pendent però sense dificultat especial ens ha permès, amb quatre llaçades, arribar a la carena. Aquí comença la part més delicada de l'ascensió, ja que cal carenar fins enllaçar amb una altra carena que ve del Pic de les Valletes. Quan hi ha neu es pot anar per la mateixa carena però avui la cosa era força irregular i hem hagut d'anar buscant els millors passos. Finalment hem arribat a la carena principal des d'on ja no hi ha cap dificultat. Abans d'arribar al cim, però, ens hem desviat lleugerament del nostre camí per pujar al cim inferior de Font Negra (2.830 m). Hem deixat els esquís per superar a peu els metres finals i en tres minuts hem arribat al cim. Gran panorama, limitat una mica per la presència del cim superior. Hem fet una panoràmica circular:

Encara ens quedava el cim principal, de manera que ens hem calçat els esquís i hem superat els darrers metres, sense dificultat, amb un panorama cada vegada més extens. Finalment hem arribat al cim del Pic de Font Negra (2.877 m). Gran panorama sobre les muntanyes d'Andorra, l'Ariège i el Pirineu Oriental. Hem fet una panoràmica circular:

Després de menjar una mica i passar una estona contemplant el panorama, hem iniciat el descens. Hem baixat fins a la Portella de les Valletes, per on puja la via normal des del Pas de la Casa. Aquí comença una vall perfectament esquiable que porta directament al Pas de la Casa. Els primers metres són drets però aviat el pendent se suavitza, de manera que hem pogut gaudir d'una magnífica esquiada per una vall solitària. A la sortida de la Vall, quan ja es veia molt a prop el Pas de la Casa, hem iniciat un llarg flanquejament per sobre de l'estació d'esquí per arribar al punt de partida en el Pont del Baladrar sense haver de carretejar els esquís per la carretera. Hem hagut de remar en algun tram però finalment hem aconseguit tancar aquest magnífic itinerari circular baixant  a la carretera a pocs metres del pont.
I aquí teniu la pel·lícula d'aquesta ascensió. Ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:

Pic dels Pedrons
esquís, 2011
Pic de la Mina
esquís, 2009
Pic de la
Valleta, 1980