Sallent de Pibernat i Torrent de la Cua d'Euga

Doble jornada barranquista amb el descens de dos barrancs a la Garrotxa, concretament a la Vall d'en Bas. Són dos barrancs relativament curts però intensos, amb un parell de ràpels llargs i en un entorn de gran bellesa natural.

Hem iniciat l'aventura a Hostalets d'en Bas, un poblet molt típic situat al peu d'una llarga cinglera tallada per unes quantes torrenteres que formen diversos barrancs. 

A l'entrada del poble hi ha un gran pàrquing, que ha estat el nostre punt de trobada. Per fer el descens d'aquests barrancs, especialment si combinem dos descensos el mateix dia, és aconsellable fer maniobra de cotxes per evitar fer dues bones remuntades.

Hem deixat un cotxe a Hostalets i hem pujat per l'antiga carretera de Vic fins al Coll de Condreu. Baixant del coll per l'altra banda, hem agafat la carretera d'accés a Falgars de Bas i hem seguit per una pista fins que una tanca ens ha marcat el final del recorregut motoritzat.

Hem començat a caminar per la pista, senyalitzada com a GR perquè forma part del GR2, un sender de gran recorregut que va de La Jonquera a Sant Adrià de Besòs. Després d'un curt recorregut hem entrat al Rec de Pibernat, la torrentera que forma el barranc del mateix nom.

Hem començat a baixar pel torrent i, sense voler, hem evitat el primer ràpel. Baixant pel bosc hem anat a parar al peu del primer ràpel, d'uns 10 metres, que baixa per un petit mur cobert de travertí i molsa. 

Poc després hem arribat a la capçalera del gran ràpel. És un descens de gairebé 50 metres però es pot fraccionar per evitar els fregaments de corda. Hem fet un primer ràpel d'uns 18 metres fins a un petit replà penjat sobre l'estimball i un segon ràpel d'uns 30 metres per un gran mur vertical.

Després hem baixat pel torrent, entre uns blocs que formen un petit caos, fins trobar el darrer ràpel, d'uns 10 metres, on acaba la part esportiva del barranc.

El retorn des d'aquest punt no és del tot fàcil. Hem baixat una mica i després hem flanquejat pel bosc, sense camí, fins que hem trobat un corriol poc marcat. És el camí que porta al Portell, un coll que dona entrada als altiplans superiors sobre els cingles.

El camí puja molt dret pel bosc i en un punt determinat cal superar un petit ressalt amb l'ajut d'unes grapes d'acer. Finalment hem arribat al Portell, on hem enllaçat amb el GR2 que en aquest sector és un bon camí empedrat. Seguint el GR hem tornat enrere per retornar al punt de partida, on hem menjat una mica abans d'iniciar el segon descens de la jornada.

Després de dinar hem tornat a agafar la pista del GR2, que ens ha portat en dos minuts a l'entrada del Torrent de la Cua d'Euga. Aviat hem arribat al primer ràpel, d'uns 14 metres, que baixa un mur vertical. 

Baixant pel torrent, aviat hem començat a veure el salt del ràpel principal del descens, una terrassa sobre el buit.

Per arribar-hi cal baixar per unes lloses relliscoses, de manera que hem muntat un passamans per assegurar el pas i arribar a la instal·lació del segon ràpel, una baga sobre un gran arbre. Un curt ràpel d'uns 10 metres ens ha portat fins a un petit replà on hi ha la instal·lació del tercer ràpel, d'uns 60 metres.

Aquest ràpel és realment impressionant i baixa per un gran mur regat per un fil d'aigua que ens va remullant mentre baixem. Tot i que té alguns trams desplomats, no és tan impressionant com imaginàvem perquè mai estem lluny de la paret. A més, no arriba als 60 metres sinó que és una mica més curt. 

Després de baixar el gran mur només ens quedava un darrer ràpel, d'uns 20 metres, per acabar la part tècnica del descens. Després hem baixat caminant pel torrent, lluitant amb la vegetació i els blocs de roca, fins que hem trobat un corriol, on hem deixat el torrent iniciant un flanquejament pel bosc que ens ha portat al camí que baixa del Pibernat, per on hem completat la baixada fins a Hostalets d'en Bas, on havíem deixat un cotxe.

Després només ens quedava desfer la maniobra de cotxes: els conductors hem pujat al Pla de Falgars a recuperar els dos vehicles que havíem deixat allà dalt mentre els passatgers esperaven a l'aparcament mentre feiem la llarga maniobra.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta jornada barranquista. Aquesta vegada és obra de la productora pròpia del Blog de Muntanya, Quercus Films, amb la col·laboració de Nonstop.

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACKS: PIBERNAT - CUA D'EUGA

---

ENTRADES RELACIONADES:

Rec dels Aligons, 2024

Torrent de Muiols, 2023

Barranc Font de L'Atzuc, 2023

---

Montserrat, cims sense corda: Ecos (V)

Gran jornada montserratina per la Regió dels Ecos. Com saben els nostres seguidor, fa uns mesos es va publicar un llibre amb el títol: Montserrat, cims sense corda. Aquest llibre proposa l'ascensió a un bon grapat de roques i agulles de Montserrat, unes 160, amb la condició que l'ascensió es pugui fer sense corda.

Quan vaig comprar el llibre vaig veure que la proposta era molt interessant i aviat vaig començar a resseguir els itineraris proposats pujant una a una les roques i agulles ressenyades en el llibre. Vaig completar les zones de Sant Pau Vell, Agulles i Frares Encantats, encara que en aquesta darrera regió vaig haver de fer dues sortides perquè no podia completar totes les ascensions en un sol dia.

Els Ecos és la regió més llunyana, salvatge i solitària de Montserrat. Està lluny de tot arreu i els seus camins són difícils i emboscats.  En el capítol dels Ecos hi ha 45 ascensions proposades, de manera que calia dedicar unes quantes sortides per fer-les totes.

En quatre jornades anteriors vaig recórrer una bona part dels Ecos, des de les fàcils roques properes a la Vinya Nova fins als cims més alts dels Ecos, amb pasos equipats com la Cadena dels Ecos i la Canal dels Micos. 

Avui he completat el recorregut pels Ecos, en una llarga jornada pujant les setze darreres roques de la zona. Ha estat, com les anteriors etapes, un recorregut complicat, per camins i canals, recorrent alguns dels racons més solitaris de Montserrat.

He sortit de Can Maçana iniciant el recorregut pel camí del Coll de Guirló i la Cadireta fins arribar al Coll de Port. Allà mateix, al costat del coll, hi ha la primera de les agulles, la Roca del Coll de Port, una ascensió molt fàcil, que es fa caminant, però que ofereix un gran panorama, especialment sobre les parets nord dels Frares Encantats. 

He tornat al Coll de Port i he seguit pel camí de la Travessia de Montserrat fins al Coll del Miracle. Allà he pujat una petita roca anomenada Roca del Coll del Miracle, poc prominent. Seguint endavant, he deixat el camí de la Travessia, senyalitzat com a PR, per agafar el Camí dels Ecos, també anomenat Camí del Pas de l'Esfinx. Antigament, aquest camí tenia alguns trams equipats però actualment no queda cap rastre dels antics equipaments, encara que el seu recorregut no és difícil.

Aviat he deixat el camí per pujar en direcció a la Roca d'en Guillot. Una canal m'ha portat fins al peu del mur final, que cal superar amb uns passos de segon grau. És una fàcil grimpada però una mica arriscada perquè té una important caiguda. Hi ha un parabolt per assegurar el pas, de manera que he tret el cordino i m'he autoassegurat per fer la curta grimpada sense perill. De baixada, he fet un curt ràpel amb el sistema Dülfer, que no requereix cap més material que la corda.

Al costat de la Roca d'en Guillot hi ha tres roques fàcils, les Veïnes de la Roca d'en Guillot, que he pujat en pocs minuts, tornant després al camí, seguint-lo fins la Pas de l'Esfinx, un coll al costat de la Miranda dels Aurons.

Després de pujar el Guardià de l'Esfinx, un bony sense cap dificultat, m'he acostat a L'Esfinx, el cim més característic del recorregut d'avui. És una ascensió fàcil i, a més, té una corda fixa que facilita molt l'ascensió.  Des del cim hi ha un gran panorama, especialment sobre les roques i agulles que havia de pujar, que des d'aquí he identificat clarament.

He tornat al Pas de l'Esfinx, iniciant el recorregut de les diverses roques situades a la carena principal de Montserrat, des d'aquest punt fins a l'Agulla Lluis Estasen. Una rere l'altra, he anat pujat les agulles: La Roca de la Cantonada, la Roca dels Enamorats, la Roca del Salt de la Nina, la Roca de l'Alba i la Roca TIM. Totes són ascensions fàcils per l'aresta sud però la darrera roca té un curt pas catalogat de tercer grau. Hi ha molt bones preses, de manera que he superat el pas sense problemes. De baixada he muntat un passamans en un parabolt amb anella situat just a sobre del pas clau.

He tornat a baixar al camí, iniciant el retorn però aviat he deixat aquest camí per acostar-me a la Roca de Sota de la 209, una petita agulla de fàcil ascensió. Després he seguit pel camí fins al Pas de l'Esfinx.

He baixat una estona pel Camí dels Ecos fins que l'he deixat per acostar-me, sense camí, fins a la carena que baixa en direcció a La Vella. Lluitant amb la vegetació, he aconseguit arribar a la carena i després pujar les tres agulles que faltaven per completar el recorregut previst: les Veïnes de la Vella. Les tres són fàcils encara que la transició entre elles es fa sense camí, pel bosc i amb certes dificultats.

Després de completar la darrera ascensió he baixat per una canal fins retrobar, al costat de La Vella, el camí de la Travessia de Montserrat, el PR, per on he iniciat el fàcil retorn al punt de partida passant per la Bauma de les Pruneres, el Coll del Miracle, el Coll de Port, la Cadireta i el Coll de Guirló.

En total he estat 9 hores caminant encara que, com deduiran el seguidors del blog que vegin el vídeo, el guió de la pel·lícula m'ha obligat a fer moltes anades i tornades que m'han ocupat força temps.

I aquí teniu el vídeo de la cinquena jornada als Ecos "sense corda":

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Sense corda Ecos IV, 2023	Sense corda Ecos III, 2023	Sense corda Ecos II, 2023
Sense corda Ecos I, 2022	Sense corda Frares II, 2022	Sense corda Frares I, 2022
Sense corda Agulles, 2022	Sense corda S.Pau Vell, 2022	Salt de la Nina, 2010

---

Ascensió al Puig Estela (2.013 m)

La Serra Cavallera és una carena que té el seu punt culminant en el Taga (2.040 m) i s'allarga entre les valls del Fresser i el Ter, des de Ribes de Fresser fins a Camprodon. Nosaltres ja havíem pujat al Taga moltes vegades, fins i tot amb esquís en ocasió d'alguna gran nevada, pero mai havíem resseguit la Serra Cavallera fins al segon cim destacat, el Puig Estela.

Avui hem recorregut aquesta serra en un interessant i panoràmic recorregut circular, resseguint el llom de la Serra Cavallera i passant pel Puig Estela (2.013 m). 

El punt de partida és l'ermita de Santa Magdalena de Puigsac, situada ben a prop de Pardines. Per arribar-hi en cotxe cal seguir una pista formigonada molt estreta que recorre els 2 km que separen l'ermita del poble.

Des de l'ermita hem començat a caminar per una pista, seguit el camí clàssic de l'ascensió al Taga des de Pardines. Hem seguit aquest camí, que ja havíem recorregut diverses vegades, fins que al voltant dels 1.750 m d'atitud l'hem deixat per iniciar un llarg flanquejament en direcció a la Portella d'Ogassa.

Aquesta vegada hem deixat de banda el Taga, que teníem a l'abast, perquè l'hem pujat moltes vegades i hem preferit anar directament a la Portella i seguir la carena en direcció al Puig Estela.

Hem arribat a la Portella d'Ogassa (1.798 m) iniciant el recorregut de la carena panoràmica. Cap al sud la vista quedava limitada per la boira baixa que cobria tota la vall mentre que en direcció nord teníem una gran vista del Pirineu Oriental des del Puigmal fins al Canigó.

Seguint la carena hem passat per un petit cim secundari, el Puig de Coma d'Olla (1.939 m), que no és més que un bony poc destacat en el llarg llom que forma la Serra Cavallera.

Poc després hem arribat al cim principal, el Puig Estela (2.013 m), marcat amb una fita monumental en forma de torre cilíndrica i dues creus de ferro. Les boires que anaven i venien ens tapaven part de la vista però encara hi havia un extens panorama, especialment en direcció nord.

Després de fer les fotos del cim i les panoràmiques i de fer volar del dron mentre esmorzàvem una mica, hem  seguit el nostre camí per l'ampla carena.

Ja de baixada, hem arribat al Coll de Pal on hi ha unes mines abandonades. Volíem explorar les tres boques que es veien en el coll però hem comprovat que les galeries estan tapiades i no era possible l'exploració. 

Hem deixat la carena iniciant el descens en direcció a Pardines. El camí, poc definit, fa un flanquejament descendent per una extensa zona de prats. De tant en tant, alguna marca de pintura groga en una roca ens confirmava la ruta quan avançàvem sense camí entre prats.

Hem passat per l'Estany del Tarter, un petit llac en un altiplà on hi havia un gran ramat de vaques pasturant. A partir d'aquest punt hem agafat una petita pista que en poc temps ens ha retornat al punt de partida, l'esmita de Santa Magdalena.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta jornada excursionista. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per a tots els seus seguidors:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Taga amb esquís, 2017

Taga amb esquís, 2003

Taga en travessia, 1972

---

Torrent del Greixot

El Torrent del Greixot, també anomenat Riu de Cerdanyola, és un barranc curt i relativament fàcil, apte per a una matinal. Està situat al Berguedà,  a prop de Sant Julià de Cerdanyola. Tot i ser curt és força interessant, especialment quan baixa aigua perquè té algunes cascades molt estètiques i uns racons solitaris i salvatges. A més, tant l'aproximació com el retorn són curts i les instal·lacions són perfectes.

Hem deixat el cotxe en una explanada al costat de la carretera que puja a Sant Julià de Cerdanyola. Per arribar a l'inici del barranc es pot pujar per la carretera però hi ha una drecera, un petit corriol que puja pel dret tallant les llaçades de la carretera. Hem pujat pel corriol i algun petit tram de carretera i aviat hem arribat al Santuari de les Esposes, on hem deixat definitivament l'asfalt.

Hem baixat per un camí que en molt pocs minuts ens ha portat al torrent. De lluny ja sentíem el soroll de l'aigua i quan hem arribat hem vist que, efectivament, el petit torrent portava un bon cabal. Ens hem equipat i hem començat a caminar per la llera.

Aviat hem arribat a la instal·lació del primer ràpel, de 35 metres, equipat amb un passamans. Hem comprovat que, tal com deia la ressenya que portàvem, les instal·lacions eren perfectes, amb anella, cadena, parabolt i químic. A més, en el primer ràpel hi ha un curiós element que poques vegades hem trobat: un desviador.  Es tracta d'una peça metàl·lica en forma de Y que serveix per evitar el fregament de la corda i per facilitar-ne la recuperació.

Hem fet aquest primer ràpel, el més llarg del torrent, que baixa al costat d'una cascada fins a un petit gorg. Després un segon ràpel de 15 metres que ens ha deixat en un altre petit gorg al costat d'un amuntegament de blocs. 

Per superar el pas hi ha dues instal·lacions: una baixa entre els blocs, regada per una petita cascada, mentre que l'altra instal·lació baixa en sec per fora dels blocs. Com que no hi havia un cabal excessiu, hem baixat per forat entre els blocs, acabant en una petita cova.

Els dos ràpels finals són també interessants, especialment l'últim que baixa pel centre d'una cascada acanalada i acaba en un gorg encaixat entre parets. Des d'aquest punt ja hem vist, a sobre nostre, una tanca que marca el final del camí de les Nou Fonts. Hem pujat grimpant per un pendent fangós amb l'ajuda d'uns arbres i arrels fins al camí. Hi ha les fonts que donen nom al paratge i una bauma, a més d'una taula rodona de pedra.

Hem tornat pel camí de les Nou Fonts i en pocs minuts hem arribat al punt de partida on havíem deixat el cotxe.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. Aquesta vegada és obra de la productora pròpia del Blog de Muntanya, Quercus Films:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Les Mines de Catllaràs, 2022

Cingles de Malanyeu, 2020

Torrent de L'Arija, 2009

---

GR3: Pont d'Orrit - Torre de Tamúrcia

L'etapa d'avui del GR3 ha estat ben interessant. Ha estat un llarg recorregut per la zona coneguda com la Terreta, una subcomarca del Pallars situada a la vall de la Noguera Ribagorçana, entre el Montsec i la Serra de Sant Gervàs. És una zona solitària i salvatge, amb diversos pobles molt petits i molts boscos d'alzines i roures.

L'etapa d'avui era relativament curta però amb força desnivell: uns 800 metres. El punt de partida era el Pont d'Orrit, on vam acabar l'etapa anterior. Abans d'iniciar l'etapa hem esmorzat a Arèn i hem fet la maniobra de cotxes, ja que avui no portàvem autocar. Hem pujat amb els quatre cotxes a la Torre de Tamúrcia i hem baixat un sol cotxe amb els conductors.

Hem començat a caminar per un petit camí que estava senyalitza amb marques grogues, a més de les característique marques del GR. És el camí de Sapeira, un antic camí que unia el Pont d'Orrit amb la població de Sapeira, situada enlairada sobre la vall.

Hem arribat en pocs minuts al Castell d'Orrit, on hi havia l'antic poble del mateix nom, avui totalment enrunat. No hem vist cap castell però sí una petita església romànica amb el típic àbsis i un campanar de planta quadrada. Més endavant hem passat una zona d'antigues feixes de conreu on es perdia una mica el camí però aviat hem recuperat el bon camí que segueix pujant flanquejant la muntanya per la Solana de la Costa.

Hem arribat a Sapeira, un poble relativament gran en el context d'aquesta zona tan solitària, però no hem entrat al poble sinó que l'hem vorejat fins un collet a la sortida del poble, on hi ha un oratori i una font. Ens hem aturat a esmorzar en aquest lloc, des d'on teníem ja a la vista el poble de la Torre de Tamúrcia i, al darrere, la gran muralla que formen el cingles de la Serra de Sant Gervàs.

Tot i que ja teníem a la vista el final de l'etapa, encara ens faltava una llarga caminada perquè el camí travessa diverses barrancades amb pujades i baixades abans d'arribar a la Torre de Tamúrcia.

Hem fet dues sifonades per travessar sengles barrancades i hem arribat a Aulàs, un altre poblet de quatre cases situat sobre un llom enlairat entre dos barrancs. Des d'Aulàs hem baixat al fons del següent barranc, que porta el curiós nom de Barranc del Torogó i deu aquest nom a un petit poble situat a la capçalera del torrent.

Finalment hem superat la darrera pujada, arribant a la Torre de Tamúrcia, on hem entrat per la part baixa, travessant els seus carrers fins al capdamunt del poble on havíem deixat els tres cotxes. Des d'aquest punt teníem una impressionant vista dels cingles de la Serra de Sant Gervàs, que seran l'objectiu a superar en la propera etapa del GR3.

Per acabar la jornada hem baixat a dinar al restaurant Isidro del Pont de Montanyana, on hem gaudit novament del seu magnífic menú abans d'iniciar el retorn a casa.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta etapa, que ha estat produït per GREaperos Productions i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

GR3: Els Horts Arèn, 2024

Pui de Lleràs, 2022

Espluga Llorna, 2022

---

Via ferrada de la Serra de les Canals

La via ferrata de la Serra de les Canals és una instal·lació relativament recent, situada a prop d'Oliana. Té dos sectors diferenciats: un d'iniciació, classificat com a familiar, i un altre més difícil, catalogat com a K4. A més, té un llarg camí equipat que enllaça els sectors de la ferrada per una cresta panoràmica formant un magnífic itinerari ferratista.

El punt culminant de la ferrata és el cim del Roc de les Tres Creus (853 m), un cim molt panoràmic des d'on tenim una gran vista de la vall del Segre al voltant d'Oliana, de l'embassament i les serres veïnes de Sant Honorat i Aubenç entre altres.

Hem deixat el cotxe en un petit aparcament habilitat a l'inici del camí d'aproximació a la ferrada. Des d'allà, un caminet ens ha portat en molt pocs minuts a l'inici del tram familiar de la via. Una línea de vida i una infinitat de grapes ens marquen el camí per unes rampes rocoses. És un tram fàcil, potser sobreequipat, però pensat com a iniciació a les ferrates de persones inexpertes o nens. 

Hem superat aquest primer tram arribant a un coll situat en plena cresta, per on després havíem de tornar. Deixant l'itinerari familiar hem seguit caminant per una ampla cornisa a l'esquerra, que ens ha portat a l'inici del tram esportiu de la ferrada.

Aquest tram comença amb un pany de paret molt vertical, amb un petit desplom. Pocs metres per sobre ja es veu el primer dels dos ponts nepalesos, aquest amb travessers de fusta. Els primers metres són els més difícils de la via i, segurament, els instal·ladors ho van dissenyar d'aquest manera perquè el primer pas sigui selectiu i així evitar problemes més amunt si puja gent inexperta.

Hem superat el pas d'inici i després el pont nepalès, un gran mur vertical amb alguns flanquejaments i el segon pont nepalès. Al final, ja molt a prop del cim, hi ha un extraplom que s'evita passant pel costat, per un tram vertical, seguint amb un flanquejament vertiginós per sobre de l'extraplom per superar un curt tram final lleugerament desplomat arribant al cim del Roc de les Tres Creus (853 m). 

Hem estat una estona en el cim contemplant el panorama i fent les fotos de rigor abans d'inicia el retorn. Del mateix cim surt un camí equipat amb un cable de vida en forma de barana amb estaques que baixa seguint la cresta panoràmica. Més avall, poc abans d'arribar al coll per on havíem arribat a la carena, hi ha un parell de trams curts amb grapes, que hem baixat sense problemes. 

Hem arribat al collet on acaba el primer tram de la ferrada familiar i hem seguit pel camí equipat, sempre per la cresta. Després d'un bon tram de cresta, l'hem deixat definitivament per iniciar el tram final, una llarga baixada per una rampa rocosa equipada amb cadenes i cables de vida. 

Hem baixat tota la rampa fins trobar l'inici d'un camí que en pocs minuts ens ha retornat al punt de partida.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta jornada ferratista. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per a tots els seus seguidors:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

GR1: Pallerols La Valldan, 2016

Serra de Sant Honorat, 2013

Via ferrada Regina, 2008

---

Cap del Llitzet (2.317 m) pel Ferrús

La Serra d'Ensija és una petita serra prepirinenca situada entre el Berguedà i el Solsonès. El seu punt més alt és el Cap de Llitzet, també anomenat Gallina Pelada, amb 2.317 m. Ja havíem visitat aquesta serra en diverses ocasions però avui hem volgut pujar al seu punt culminant per un itinerari diferent, pel Ferrús.

El Ferrús és el nom d'una antiga masia enrunada i, per extensió, de tota l'àmplia zona boscosa situada sota les grans parets que baixen de la Serra d'Ensija pel sud.

Hem sortit del Coll de la Creu de Fumanya seguint una petita pista que, després d'una petita pujada, baixa fins enllaçar amb el GR107, el Camí dels Bons Homes, un GR que vam recorrer fa uns quants anys.

El GR passa per la masia enrunada i per sota de la gran paret de la Roca Gran del Ferrús y arriba a un petit coll, l'Estret, on hem deixat el GR per pujar directament en direcció a la carena del cim per un corriol molt poc marcat. Hem pujat pel corriol, seguint les fites i alguna marca de pintura, fins arribar a la carena.

El panorama era molt extens, dominat per la paret sud del Pedraforca que teníem al davant. Hem seguit la carena panoràmica en direcció al cim que ja teníem a prop. Finalment hem arribat al Cap de Llitzet (2.317 m) i ens hem aturat a fer fotos i menjar una mica.

De baixada hem passat pel refugi de la Serra d'Ensija, un refugi guardat que avui estava tancat i barrat. Hem seguit un bon camí per l'altiplà fins a un ample coll on hem iniciat una forta baixada per un camí pedregós. El camí segueix una torrentera en una llarga baixada fins acabar en una pista que enllaça amb el camí de pujada tancant aquest itinerari circular.

Aquí teniu el vídeo d'aquesta excursió. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per a tots els nostres seguidors:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Cresta de Peguera, 2019

GR107: Peguera - Gósol, 2014

Serra d'Ensija, 1997

---

Coves del Mamut

Avui hem visitat un singular sistema subterrani: les Coves del Mamut. És un petit sistema format per una llarga esquerda a cel obert i una sèrie de galeries subterrànies que formen una petita xarxa amb moltes entrades, algunes a peu pla i altres formant petits avencs.

La cova està excavada en tavertí, una roca sedimentària calcàrea singular on no és massa freqüent que hi hagi cavitats importants. El sistema del Mamut és, segons sembla, una raresa geològica: la cavitat més gran del món excavada en aquesta roca.

Per altra banda, la cavitat no té formacions sinó que és un caótic amuntegament de blocs que formen un laberint de galeries. Dintre de la cova hi ha marques de pintura però no serveixen com a guia perquè n'hi ha de tots els colors i per tot arreu, de manera que si les seguim acabem embolicats en un laberint on cada galeria i cada gatera té la seva marca de pintura.

El punt de partida és a la urbanització del Castell de Cabrera; hem deixat el cotxe en un dels seus carrers. Des d'aquest punt l'aproximació és molt curta: en menys de 20 minuts hem aribat a l'entrada principal de la cavitat, on hi ha un rètol amb un petit esquema de la complicada geografia de la cova.

Hem entrat a la cavitat baixant entre blocs i entrant en una galeria relativament ampla. Hem anat seguint la galeria i explorant algunes bifurcacions mentre grimpàvem i desgrimpàvem diversos ressalts. 

Després d'una bona estona explorant la cavitat hem reculat una mica agafant una galeria ampla en sentit contrari. Aquesta galeria, després de diverses pujades i baixades entre blocs, ens ha portat a una sortida a l'exterior, a la gran esquerda a cel obert. Després hem seguit l'esquerda fins a la seva sortida. Finalment, ja per fora de la cavitat, hem retornat a l'entrada principal i des d'allà al punt de partida. 

Ha estat una petita aventura, un recorregut interessant, tot i que la cavitat no té formacions i és difícil trobar connexions entre les diverses galeries. A més, com és habitual en aquest tipus de cavitats laberíntiques, la topografia que portàvem ens ha estat poc útil perquè no hem sabut identificar sobre el terreny les galeries dibuixades en el paper.

Aquí teniu la pel·lícula d'aquesta jornada. Ha estat realitzada per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del Blog de Muntanya:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Cova de les Rondes, 2018

Cova de les Rondes, 2017

Cova de les Rondes, 2016

---