dijous, 29 de desembre del 2022

Cova del Lladre

Cova del Lladre
Vint-i-set anys després de la nostra darrera visita a la Cova del Lladre, hem vingut novament a aquesta cavitat, situada a la vessant nord del Mont-Roig. Es tracta d'una cova relativament petita però molt interessant i sense dificultats tècniques, una petita meravella amagada en aquesta serra prepirinenca. 
En la nostra primera visita a la Cova del Lladre, l'any 1987, ens va acompanyar un amic de Camarasa que coneixia molt bé tots els racons d'aquestes muntanyes i ens va ensenyar el camí. Després vam tornar-hi dues vegades més amb nens i avui he volgut portar-hi els néts perquè aquesta cova és molt interessant i divertida per a ells.
Des de la població de Vilanova de la Sal hem agafat la pista que porta a l'ermita de Montalegre. Poc abans d'arribar-hi ens hem desviat per una altra pista, més petita i en mal estat, que porta al Coll de Porta. La pista està en molt mal estat però avui anàvem amb un tot-terreny i hem pogut arribar al coll en cotxe.
Hem seguit caminant per la pista uns dos km fins que una fita a l'esquerra ens ha indicat l'inici del petit corriol que porta a la cova. És un camí panoràmic amb grans vistes de l'embassament de Camarasa, el Montsec i els Pirineus, que es veien al fons ben nevats. El corriol està molt poc marcat però hi ha moltes fites que ens ajuden a seguir-lo.
L'entrada de la cova és gran però aviat es converteix en una gatera que entra en una petita sala. Hi ha una bifurcació a l'esquerra que porta a una galeria d'uns 10 metres. Per la galeria principal, d'uns 38 metres, s'arriba a una sala petita però plena d'estalactites. És el punt més interessat de tota la cova. Per arribar-hi hem hagut de superar uns quants passos estrets amb petites grimpades i desgrimpades. Un camí complicat però ple de formacions de tota mena que fan molt interessant el recorregut.
Després de fer unes quantes fotos a la sala principal hem retornat per les mateixes gateres, superant novament les petites dificultats que hem anat trobant pel nostre camí fins sortir novament a la llum del dia. Ha estat una experiència molt interessant, amb una petita excursió pel Mont-Roig i un intens recorregut per l'interior de la terra.
Hem baixat en cotxe fins a Sant Llorenç de Montagai, on hem acabat la jornada amb un bon dinar en el restaurant La Noguera, situat en el càmping de Sant Llorenç.
I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat:


ENTRADES RELACIONADES:
Cova del
Lladre, 1995
Cova del
Lladre, 1991
Cova del
Lladre, 1987

dimecres, 28 de desembre del 2022

Cova de la Dona Morta

Cova de la Dona Morta
La Cova de la Dona Morta és una petita cavitat situada a la falda de Montserrat, a la zona de la Carena del Piteu. En realitat és una cova amb poc interès, ja que no té formacions i el recorregut subterrani és curt, però està a l'entorn de la Muntanya de Montserrat i el seu recorregut és fàcil, apte per anar-hi amb nens.
Hem arribat en cotxe al Revolt de la Paella, una marcada corba de la carretera que porta de Monistrol al Monestir de Montserrat, d'on surt una petita carretera que porta a La Casina. Allà mateix hi ha una petita entrada, on hem pogut aparcar. 
Hem agafat un caminet que baixa pel bosc. És el Camí del Piteu, que porta a la masía del mateix nom. Hem seguit aquest camí, resseguint la Carena del Piteu, fins un replà en plena carena on hem deixat el camí per agafar un corriol poc definit a l'esquerra que baixa pel bosc fins a la boca de la cavitat.
L'entrada a la cova es fa per una rampa d'uns 20 metres. És fàcil i es pot baixar i pujar sense corda però avui hi havia una humitat que feia relliscós el terreny, de manera que hem muntat un petit passamans amb un cordino per baixar amb més seguretat. 
Al peu de la rampa comença la galeria principal, que es fa gairebé tota caminant, amb algun petit ressalt i un curt pas estret però sense dificultat. Cap al final de la galeria, aquesta s'estreta i hem trobat un tram enfangat. De vegades, segons les ressenyes que havíem llegit, aquest tram està inundat i cal mullar-se els peus per travessar-lo. Avui només hi havia un dit d'aigua i una mica de fang, de manera que hem arribat fácilment al final de la galeria on una petita colada tanca el pas definitivament.
Hem tornat enrere per la mateixa galeria fins a l'accés a la galeria superior.  El pas per accedir a la galeria superior està equipat però l'equipament és molt precari: un tronc recolzat a la paret amb uns claus que formen uns petits esglaons que ens ajuden a grimpar pel tronc. Els nens s'han quedat a baix i jo he pujat a dalt per fer una ullada a la galeria superior, on tampoc hi ha formacions.
L'exploració de la galeria superior ha estat molt curta perquè no volia deixar els nens sols gaire estona i tampoc hi havia res d'interès. He baixat pel tronc amb claus, retornant a la galeria principal i a la rampa d'entrada, per on hem remuntat sense dificultat amb l'ajut del passamans que havíem deixat instal·lat.
I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat:


ENTRADES RELACIONADES:
Cova de Sant
Valero, 2022
Cova de Can
Allà Dins, 2022
Cova dels
Regals, 2021

dimecres, 21 de desembre del 2022

Serrat del Poll, via Camí Ral

Serrat del Poll, via Camí Ral
Avui, baixant de Benasque on hem fet esquí de muntanya, ens hem aturat a Alòs de Balaguer per fer una curta activitat d'escalada. Al costat d'aquesta població hi ha el Serrat del Poll i el Congost del Mu, una zona de roca calcàrea on s'han obert moltes vies d'escalada. 
Hem sortit de matinada de Benasc; plovia i estava tot emboirat. Pel camí ens ha acompanyat tota l'estona una boira espessa i persistent però quan hem arribat a Alòs de Balaguer semblava que el dia s'obria. Ens hem reunit amb en Joan i la Sonia que han pujat des de Barcelona i hem fet el curt recorregut en cotxe fins al final de la pista que porta al Congost del Mu.
La pista està en bon estat i poden passar-hi tota mena de vehicles però avui, a causa de les pluges d'aquesta setmana, estava molt enfangada. Hem deixat el cotxe a l'explanada final de la pista i hem fet el curt recorregut a peu fins a l'inici de la via.
La via Camí Ral és relativament curta, tres tirades, i de dificultat moderada, ja que no passa del quart grau. L'inici de la via està just a l'inici d'unes passeres metàl·liques instal·lades en el congost. Hi ha una reunió muntada sobre un  ferro que no sembla material d'escalada.
La primera tirada puja per una placa amb bones preses. Són 25 metres de quart grau, no massa difícils però avui una mica enfangats. En els petits replans de la paret hi havia un fang enganxós que deixava els peus de gat bruts i relliscosos.
La segona tirada és del mateix estil però a mesura que pujàvem la paret estava més seca i amb els peus secs podíem utilitzar per adherència les petites preses de peu. La tirada és també de 25 metres amb passos de quart grau.
La tercera tirada és més llarga, poc més de 40 metres, i una mica més fàcil. A més, la roca ja no estava tan enfangada, de manera que l'hem superat sense problemes.
El pla inicial era enllaçar aquesta via amb una via dels Minyons de Terrassa, que segueix una llarga cresta amb passos de dificultat discontínua. Quan hem arribat al final del Camí Ral ja era una mica tard i encara hi havia boira, de manera que hem optat per deixar la cresta per a un altre dia iniciant el retorn.
Hem baixat amb dos ràpels per la mateixa via. Eren ben fàcils però amb la paret plena de savines hi havia una alta probabilitat que s'enredessin les cordes al recuperar-les. Hem tingut sort i hem recuperat la corda dels dos ràpels sense cap incidència.
I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. Ha estat produït per Mountain Films i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:


ENTRADES RELACIONADES:
Travessia 
d'Alòs, 1994
BTT a Sant
Mamet, 1994
Serra
Carbonera, 1994

dimarts, 20 de desembre del 2022

Pico de Castanesa (2.861 m) amb esquís

Pico de Castanesa
Avui hem iniciat la temporada d'esquí de muntanya amb una ascensió clàssica i de dificultat moderada a la Vall de Benasque. El Pico de Castanesa és una muntanya molt esquiable i es puja amb esquís per diversos itineraris. Nosaltres hem pujat des de l'Ampriu per la vall de l'Obago.
Tot i ser un cim modest en el context de la Vall de Benasque, on hi ha un bon grapat de tresmils,  el Castanesa ens ofereix un magnífic panorama, especialment sobre el massís de la Maladeta i els cims fronterers de la Vall d'Estós. 
Per altra banda, la carretera d'accés a l'estació d'esquí de Cerler ens dona la seguretat d'iniciar l'ascensió des d'un punt de certa altitud (1.860 m) amb la carretera sempre neta perquè és l'accés normal a l'estació d'esquí. A més, tot i la proximitat de l'estació, l'itinerari passa ben lluny de les pistes, que ni tan sols es veuen al llarg del recorregut.
Hem dormit a l'Escola de Muntanya de Benasque i ben aviat hem pujat a Cerler. Més amunt, poc abans de l'aparcament de l'Ampriu, hem deixat el cotxe a l'inici de la pista de la cabana d'Ardonès. Hi havia poca neu però la pista estava nevada des del seu inici, de manera que ens hem posat els esquis i hem començat a foquejar per la pista. 
Hem recorregut els tres km de la pista fins poc abans del pont que travessa el barranc de l'Ubago, on hem agafat un camí que puja pel bosc. El camí puja fent llaçades pel bosc fins una clariana des d'on es veu el pas clau, un flanquejament sobre una pala de fort pendent. 
Aquest pas, que segons les condicions de la neu pot ser complicat, avui era fàcil. La neu tenia un bon gruix i una àmplia traça ens ha ajudat a superar el pas sense problemes. Hem arribat a un fals collet, inici d'una valleta àmplia i de pendent suau per on hem anat pujat en direcció a la carena que ja es veia clarament. Pel darrere es veia un gran panorama, dominat pel Posets i el Perdiguero.
A mesura que ens acostàvem a la carena, la força del vent anava augmentant i a dalt ja era molt fort. Hem arribat a la carena i hem seguit uns metres a l'esquerra per anar a buscar el punt més alt, el cim del Pico de Castanesa (2.861 m).
El panorama des del cim és extraordinari, especialment en direcció al massís de la Maladeta i l'Aneto. Cap a l'oest es veia clarament el Monte Perdido i més al sud el massís del Cotiella. Feia un vent molt fort i no hem estat gaire estona al cim però hem fet una panoràmica circular:
Pico de Castanesa
El cim estava ventat i ple de pedres, de manera que hem desfet la part final de la carena sense treure les pells fins arribar a un replà a pocs metres de la carena, des d'on, ja amb neu contínua, hem iniciat l'esquiada.
En els primers metres la neu era una mica pesada però ben aviat hem trobat neu bona i hem pogut gaudir d'una magnífica esquiada fins al pas clau, que hem superat sense problemes entrant en el bosc.
La baixada del bosc ha estat el més complicat, amb fort pendent i no massa neu, però aviat hem superat el curt tram de bosc arribant a la pista per on, lliscant suaument, hem arribat en pocs minuts fins al cotxe.
I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. En aquesta ocasió és un vídeo curt però ens ofereix un petit resum de l'ascensió al Castanesa.


ENTRADES RELACIONADES:
Sacroux amb
esquís, 2019
L'Aneto a
traïció, 2017
Diente de Alba
amb esquís, 2016

dissabte, 17 de desembre del 2022

GR3: Oliola - Agramunt

GR3: Oliola - Agramunt
Una nova etapa del GR3, que avui deixa definitivament enrere, de moment, les últimes estribacions del Prepirineu per començar a travessar les extenses planes de Lleida. Ha estat una etapa fácil i relativament curta, amb molt poc desnivell i gairebé tota per pistes.
Com en les darreres etapes, el GR no estava marcat; només de tant en tant hem trobat vestigis d'alguna antiga marca, mig esborrada pel pas del temps. A partir de La Donzell d'Urgell ja hem trobat marques noves però sense gaire continuïtat. També, com a les darreres etapes, hem trobat algun tram de camí que ha desaparegut, ocupat per algún camp de cultiu que ha fet desaparèixer l'antic traçat del GR.
Hem arribat a Ponts de bon matí i ens hem aturat a esmorzar en el restaurant Ventureta. Després l'autocar ens ha portat fins a Oliola, on vam acabar l'etapa anterior.
Hem començat a caminar per una pista amb lleugera pujada que ens ha portat fins a l'antic poble de Claret, ara totalment en ruïnes. Poc abans d'arribar hem comprovat que el traçat original del GR està esborrat, ocupat per uns camps. Com hem trobat a altres llocs, han llaurat el camp menjant-se un tram del GR i hem hagut de fer una variant per la pista per arribar a Claret.
Hem seguit per la pista entre camps i hem passat al costat d'una gran masia també en ruïnes, el Mas Vell. Poc després hem passat al costat del Mas Nou, on hi ha una petita àrea de picnic i un curiós monòlit on hem fet la foto de grup.
La pista, sempre entre camps de conreu, ens ha portat fins a La Donzell d'Urgell, un petit poble de nom ben curiós. El GR no entra en el poble sinó que el voreja per anar a buscar una petita carretera a l'altra banda. Aviat hem deixat la carretera, que no era més que una pista asfaltada, prenent una altra pista a l'esquerra.
Al fons ja es veia clarament el punt final de l'etapa, la població d'Agramunt, amb unes xemeneies fumejant. Hem arribat a una pista més gran que ja no hem deixat fins al final del recorregut. Abans, però, hem passat un punt singular: hem travessat per un pont el Canal d'Urgell i poc després l'hem tornat a travessar per entrar a Agramunt. Pel seus carrers hem arribat fins al centre de la població, on ens esperaven per dinar en el restaurant El Sió.
I aquí teniu el vídeo d'aquesta jornada senderista. Ha estat produït per GReaperos Productions i cedida al Blog de Muntanya per als seus seguidors:


ENTRADES RELACIONADES:
GR3: Formiguera
- Oliola, 2022
GR3: Pinell -
Formiguera, 2022
GR3: Pi de S. Just
- Pinell, 2021

dimarts, 13 de desembre del 2022

Pui de Lleràs (1.692 m)

Pui de Lleràs
Avui hem fet un recorregut circular per la zona de la Terreta, una zona prepirinenca situada entre la presa d'Escales i el Pont de Montanyana, inclosa a l'Espai d'Interès Natural Vall Alta de Serradell - Terreta - Serra de Sant Gervàs
L'objectiu principal era el Pui de Lleràs, el cim més alt de la serra del mateix nom que separa la vall de la Noguera Ribagorçana del Pallars. Ahir ja vam fer un petit recorregut per la Terreta, per visitar l'Espluga Llorna, una cavitat sutuada en els cingles que cauen de la Serra de Lleràs.
Avui la previsió del temps no era gaire bona però només es preveia pluja a la tarda, de manera que hem aprofitar el matí per fer aquest recorregut per un magnífic entorn natural, tot i que feia un dia gris i no hem pogut veure tot el gran panorama que normalment es veu des d'aquestes muntanyes.
Des d'Arèn, on hem dormit, hem pujat de bon matí fins al poble d'Espluga de Serra, punt de partida del recorregut. Allà, al costat de l'escola, un rètol indicava la direcció del Pui de Lleràs. Hem començat a caminar per una petita pista que a poc a poc ha anat guanyant alçada sobre el poble fins que al cap de poc hem deixat la pista per agafar un caminet a la dreta. 
Tot el camí des de la sortida del poble estava marcat amb pintura groga i a les bifurcacions importants senyalitzat amb rètols, de manera que ha estat un camí fàcil de seguir. Pel caminet hem arribat a un pas rocós per on hem superat un petit esglaó dels cingles. Després hem seguit pujant fins arribar a la carena que separa aquesta vall de la de Serradell. 
Hem seguit pel mateix camí, que a partir d'aquí era carener, amb grans vistes a banda i banda, Ribagorça i Pallars. En aquest tram de carena el camí estava exposat al vent; un vent fred que ens ha acompanyat una bona estona. Aviat hem començat a veure muntanyes nevades cap al nord, per la zona de la Vall de Boi, i poc després ha aparegut l'Aneto, alevant-se sobre totes les altres muntanyes. Un gran espectacle, tot i la poca visibilitat que teníem.
Seguint pel camí carener, aviat hem vist el cim del Pui de Lleràs amb una caseta de fusta en el punt més alt. El camí voreja el cim i després puja per la vessant oest. Quan hem arribat al cim del Pui de Lleràs (1.692 m) la boira ho tapava tot i no hem pogut veure la gran panoràmica que s'hauria de veure des d'aquí.
Hem baixat seguint la carena i després de carenar una mica més, ara per una petita pista, hem arribat a la Collada del Castellet. En aquest punt hem deixat la pista per prendre un camí que baixa cap al fons de la vall deixant definitivament la carena.
Ha estat un tram molt interessant, passant per l'avetosa d'Aulàs i travessant unes magnífiques rouredes mentre anàvem deixant enrere els cingles. El camí acaba desembocant en una pista, ja ben a prop del poble de El Castellet.
La pista passa per fora del Castellet però, com que teníem temps, hem entrat a veure el poble, petit però encara viu i amb una petita església molt interessant. Després, seguint per la pista asfaltada, hem arribat al punt de partida, l'Espluga de Serra.
Curiosament, aquest poble tan petit, amb només uns 30 habitants, té dos bars. Hem anat a prendre un refresc a un d'aquests bars, el Local Social, un lloc ben singular. Després hem recuperat el cotxe iniciant el retorn a casa.
I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:


ENTRADES RELACIONADES:
Serra de Sant
Gervàs, 2022
GR1: Congost de
Montrebei, 2015
Montsec de
l'Estall, 2012

dilluns, 12 de desembre del 2022

Espluga Llorna

Espluga Llorna
L'Espluga Llorna és una cavitat sense massa complicacions situada en els cingles de la Serra de Lleràs, molt a prop de la població d'Espluga de Serra. Nosaltres hem vingut per fer demà un recorregut excursionista per la Serra de Lleràs però avui hem volgut aprofitar el dia per fer aquesta curta activitat.
Tant la cova com la població d'Espluga de Serra estan ubicades a La Terreta, una amplia zona que forma una subcomarca, a la vall de la Noguera Ribagorçana, entre la Presa d'Escales i el Congost de Montrebei.  És una zona de gran interès, inclosa a l'Espai d'Interès Natural Vall Alta de Serradell - Terreta - Serra de Sant Gervàs.
Hem arribat a la zona a mig matí, prenent la carretera que, des de la N-230, puja a la Torre de Tamúrcia i Espluga de Serra. En el tran final l'asfalt gairebé ha desaparegut i la carretera s'ha convertit en una pista amb taques d'asfalt. Poc més enllà d'Espluga, hem arribat a la Font dels Capellans, punt d'inici de l'aproximació a la cova.
Plovia intensament però com que l'aproximació és curta i dintre de la cova no plou hem seguit endavant amb el pla previst. El camí d'aproximació a la cova gairebé no existeix. Només hi ha algunes traces inconnexes de camí i algunes fites que ens van guiant cap a la cova. Hem passat per una magnífica roureda on hem vist alguns roures realment monumentals.
Després de travessar la roureda hem arribat al peu dels cingles. Les fites ens han portat cap a la dreta, travessant unes plaques de roca que avui amb la pluja estaven especialment relliscoses, fins arribar a l'inici d'una petita canal, el pas clau per superar el primer esglaó del cingle fins a l'entrada de la cova.
La boca de l'Espluga Llorna és una gran finestra de 7 x 17 metres. A l'entrada de la cavitat ens hem equipat per iniciar el recorregut subterrani. No cal cap material tècnic perquè es pot recórrer tota caminant però si que és útil posar-se el mono d'espeleòleg per evitar quedar empolsegats en el pas de la gatera.
L'Espluga Llorna té una única galeria, de poc més de 200 metres i amb poques formacions. El seu principal interès és que travessa tota la muntanya fins a una segona finestra que s'obre a mig cingle a l'altra banda de la gran muralla rocosa.  Abans, però, cal superar un important obstacle: la gatera.
Fins a l'any 2015, la galeria principal de l'Espluga Llorna era cega. Acabava en una sala sense sortida després de recórrer la major part de la galeria actual. Uns espeleòlegs van observar que en un racó de la sala hi havia un petit corrent d'aire. Van començar a desobstruir i van aconseguir enllaçar la galeria, a través d'una estreta gatera, amb una nova sala a l'altra banda del cingle amb una finestra oberta al buit.
Aquesta gatera, estreta i polsegosa, és ara el pas clau de l'exploració de l'Espluga Llorna. Tot i que és estreta, la gatera no arriba a ser angoixant i en poc temps hem superat els 10 metres d'estretor arribant a la sala final i la seva finestra.
Hem tornat enrere, travessant novament la gatera, fins retornar a la boca principal on havíem iniciat l'exploració. Sota la pluja, hem baixat fins a la Font dels Capellans on hem recuperat el cotxe per baixar fins a Arèn, on teníem llogat un apartament.
I aquí teniu el vídeo amb un resum d'aquesta activitat. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:


ENTRADES RELACIONADES:
Cova Negra de
Corçà, 2022
Serra de Sant
Gervàs, 2022
Gorges de Viu de
Llevata, 2010

dissabte, 10 de desembre del 2022

Montserrat, cims sense corda: Ecos (I)

Blog de Muntanya
El seguidors del blog saben que des que es va publicar el llibre Montserrat, cims sense corda, tinc la intenció de fer totes les ascensions proposades en aquesta publicació. Com que el llibre està estructurat en capítols, que corresponen a les diferents regions de Montserrat, he anat fent sortides per capítols, encara que quan vaig fer el recorregut de la regió dels Frares Encantats ja vaig haver de fer dues sortides perquè en un sol dia no vaig poder completar totes les ascensions. 
La regió dels Ecos és la part central del massís i per això està allunyada de tot. És la zona més salvatge de Montserrat, poc frequentada i amb camins difícils i perdedors. El llibre de referència proposa 42 ascensions en aquesta regió, diseminades per aquesta extensa zona. És evident que necessitaré fer unes quantes sortides per completar les ascensions dels Ecos.
Avui he programat un recorregut per la part més baixa dels Ecos, per pujar diversos cims de la zona de la Palomera; és una bona manera de començar la campanya d'ascensions als Ecos. He sortit de la Vinya Nova caminant per la pista fins a Can Jorba. Poc més enllà, des de la mateixa pista, he agafat el camí de la Palomera, que puja pel serrat del mateix nom i porta al coll de Mosset on enllaça amb el camí del Cabrit. És un camí que ja coneixia i que, a més, vaig recórrer fa pocs mesos per fer l'aproximació al barranc del Tres en Ratlla. 
Fita de la Palomera: he pujat pel camí buscant, amb l'ajut del GPS, les dues primeres agulles del recorregut que havia programat. He arribat al punt exacte on, segons les coordenades publicades en el llibre, hi havia les dues primeres agulles però allà només hi havia bosc i no es veia cap agulla, agulleta o roca que coincidís amb el que buscava. He buscat per la zona, amunt i avall, però era evident que les agulles no estaven allà. 
He repassat el llibre i he vist que l'altitud que donava per a les agulles no coincidia amb la situació. Les agulles estan molt més avall. Fiant-me de les coordenades, havia passat de llarg els dos primers cims.
He baixat pel mateix camí gairebé 100 metres de desnivell i allà, a l'altitud que constava en el llibre, he trobat la primera de les agulles: la Fita de la Palomera.
He pujat a un coll des d'on he grimpat per una curta i fàcil aresta fins al cim. El dia estava una mica emboirat per la part alta dels Ecos però des d'aquí tenia una bona vista de la part baixa de Montserrat.
Mirador de l'Oliverar: he baixat una mica més fins que, des d'un revolt del camí, he vist el segon objectiu de la jornada, el Mirador de l'Oliverar. He baixat uns metres sense camí fins situar-me a l'inici d'una curta aresta per on he grimpat fins al cim. Com el seu nom indica, aquesta petita agulla és un bon mirador sobre els camps d'oliveres entre Can Jorba i la masia del Castell.
Mirador del coll de Mosset: he tornat al camí de la Palomera i he remuntat novament el tram que abans havia baixat per trobar les primeres agulles. He anat pujant per aquest camí, ben traçat i senyalitzat amb marques vermelles ben recents, fins que, poc abans del coll de Mosset, he deixat el camí per agafar un trencall a la dreta. És el camí que enllaça amb el Torrent del Migdia passant per la Font de la Cajoleta.
He seguit aquest camí, passant per l'inici de la canal Roja o Tres en Ratlla, i en pocs minuts he arribat al següent cim, el Mirador del Coll de Mosset, situat a peu de camí. 
El dia, que havia començat ben núvol, s'havia anat obrint i ara ja feia un bon sol encara que hi havia una mica de boira a les parts altes, cap al Montgrós.
La Palomera: he tornat enrere fins al camí de la Palomera per on he pujat al Coll de Mosset. És un pas estratègic per on s'enllacen els camins que pugen des de la plana a la part alta dels Ecos. Des del coll he pujat carenant fins al punt més alt del Serrat de la Palomera. Hi ha algun ressalt però es pot evitar per la dreta i pujar caminant fins al mateix cim. Grans vistes d'aquesta zona, dominada per la roca del Faraó, la més destacada de la part baixa dels Ecos.
Serrat de Faraó Occidental: he tornat al Coll de Mosset i he agafat el camí del Cabrit, que baixa per l'altra banda del coll i porta a la cova del mateix nom. Seguint aquest camí, poc abans d'arribar a la vertical del Faraó, he agafat un corriol que s'enfila per una canal. He passat al costat de la base del Faraonet i he seguit amunt pel corriol, cada vegada més petit fins que gairebé ha desaparegut. Sense un camí definit i lluitant amb la vegetació, he arribat al coll nordest del Faraó. 
Des del coll ja es veu, ben proper, el cim que buscava, que és el punt més alt d'aquest part del Serrat del Faraó. He arribat al cim gairebé caminant per una curta carena. Aquest és el cim més alt dels que he recorregut avui i, per tant, el més panoràmic. Es veia la part alta dels Ecos, els Frares Encantats i les Agulles. Cap a l'est, la vista quedava tapada per la gegantina roca del Faraó. He fet una panoràmica circular:
Blog de Muntanya
També he vist, des d'aquest cim, una gran bauma a la paret occidental del Faraó. Tot i que està penjada a mitja paret, hi ha una ampla cornisa per on s'hi pot arribar fàcilment. He tornat per on havia vingut fins a prop del Faraó i he agafat la cornisa per arribar a la bauma. És una bona cavitat on es podria fer bivac encara que estava tota plena d'excrements de les cabres.
Després de visitar la bauma he baixat per la canal emboscada fins trobar novament el camí del Cabrit. Ben a prop d'aquest punt hi ha, segons les coordenades que apareixen en el llibre, tres petites agulles. Aviat he vist que les coordenades d'aquestes agulles també eren inexactes i no estan on havien d'estar.  Això m'ha desanimat una mica i com que ja era una mica tard i al desembre es fa fosc molt aviat he decidit iniciar el retorn i deixar per un altre dia les tres agulles perdudes i l'Agulla de la Benedicció, que està a prop, una mica més amunt.
He baixat pel camí de la Coma del Pastor, un camí molt interessant que baixa per una vall solitària. Té un pas singular, el Pas de la Llastra, que cal desgrimpar però no té especial dificultat. El camí està marcat amb pintura groga però les marques són molt antigues i moltes gairebé no es veuen.
Hi ha una part en el que el camí baixa encaixonat pel torrent. En aquesta part, després de baixar una bona estona, he trobat que les marques grogues estaven esborrades. Algú les havia tapat amb una capa de pintura gris. És evident que abans es baixava directament pel torrent però algú havia decidit que era millor, en aquest tram, baixar per una altra branca del camí que s'allunya del torrent.
Malauradament, l'artista pintor que va esborrar les marques antigues no va posar marques noves, de manera que és difícil trobar el camí alternatiu. De totes maneres, la baixada pel torrent no té cap problema i fins i tot aviat he tornat a trobar marques grogues perquè l'artista només va esborrar les primeres marques i li va fer mandra baixar a esborrar-les totes.
Finalment he arribat a la pista, ben a prop de l'inici del camí de la Palomera, per on he retornat a la Vinya Nova.
I aquí teniu un vídeo amb escenes d'aquest recorregut per la regió dels Ecos:


ENTRADES RELACIONADES:
Sense corda
Frares, 2022
Sense corda
Agulles, 2022
Sense corda
Sant Pau, 2022

dijous, 1 de desembre del 2022

Mina Zaragoza i Cova de Rialb

Cova de Rialb
Una nova jornada subterrània, aquesta vegada per terres del Ripollès. L'objectiu principal era la cova de Rialb, una cavitat coneguda de molt antic i d'exploració relativament fàcil, encara que ben interessant. De passada, per aprofitar el viatge, hem visitat també la Mina Zaragoza, una antiga mina abandonada fa anys, on hem fet una petita exploració subterrània.
Hem començat les activitats per la mina; hem arribat a la Vall de Ribes i hem pujat per la carretera de Queralbs. Poc abans d'arribar-hi, hem agafat la carretera que puja a Vilamanya i, passada aquesta petita població, hem seguit per la pista de la font de l'Home Mort.
Tot i que la pista està en molt bon estat i s'hi pot pujar amb qualsevol vehicle, en els trams d'obaga hi havia força neu, de manera que hem optat per fer el darrer tram a peu per no haver de posar les cadenes.
La boca de la cova està gairebé a peu de pista. Només cal grimpar un petit ressalt d'uns tres metres, amb l'ajut d'una corda fixa, per arribar a l'entrada. Un cop a dintre hem recorregut la galeria principal i un parell de petites ramificacions. Hi ha un tram on la runa acumulada a la galeria ens ha obligat a passar ajupits però la resta del recorregut l'hem fet a peu sense cap dificultat.
La mina té diverses boques i galeries a tres nivells però nosaltres només hem recorregut la galeria principal, la del primer nivell, una petita exploració que ens ha semblat suficient.
Tot i que ha estat una curta incursió en el món subterrani de la Mina Zaragoza, hem fet un vídeo amb algunes escenes de l'activitat:
 
Hem baixat per la pista nevada fins al cotxe i ens hem desplaçat a la cova de Rialb, situada al costat mateix de la carretera de Queralbs i de la via del cremallera de Núria. Aquesta vegada ens hem equipat amb el mono d'espeleologia per recórrer la cova, que té gateres, trams inundats i força fang.
La cova de Rialb té dues galeries principals i algunes ramificacions secundàries. Es pot recórrer sense material específic, només amb l'ajuda, en alguns punts, d'unes cordes fixes que ens ajuden a superar petits pasos de certa dificultat.
Hi ha una mica de tot: trams que es fan a peu, gateres, grimpades, resalts, tobogans, trams inundats, passamans...  Hem recorregut pràcticament tots els racons de la cova, admirant les diverses formacions i gaudint d'un entorn subterrani molt interessant.
Després d'un llarg recorregut subterrani, fent moltes fotos i gravacions de vídeo, hem sortit a la llum del dia molt satisfets per la bellesa de la cova, que ens ha ofert una magnífica experiència subterrània.
I aquí teniu el vídeo de la Cova de Rialb. Com l'anterior, ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:
Nota: avui no hi ha track perquè les dues cavitats visitades avui estan a peu de cotxe i, per tant, el recorregut és mínim. 


ENTRADES RELACIONADES:
La Mina
Pilarica, 2022
Cova de les
Encantades, 2018
GR11: Queralbs
Planoles, 1997

dimarts, 29 de novembre del 2022

La Salamandra i la Canal del Borinot i P-Petit

Blog de Muntanya
L'activitat d'avui ha estat una combinació d'escalada, barranquisme i caminada per Montserrat, un conjunt d'activitats que ens ha deixat ben satisfets i que ens ha permès, una vegada més, recórrer els racons més amagats de Montserrat.
L'objectiu principal era la Canal del Borinot. Es tracta d'una profunda xemeneia vertical que cau sobre la Canal del Migdia. En aquesta canal hi havia, fins fa pocs anys, una via ferrada. No era una ferrada qualsevol sinó una de les més difícils de Montserrat. Potser per aquest motiu, la seva alta dificultat, i potser també perquè no era massa segura, el Patronat de la Muntanya de Montserrat va decidir desinstal·lar-la totalment.
Ara la via ferrada del Borinot és només un record però recentment ens vam assabentar que havia estat equipada per baixar-la en ràpel. Ara ja no és una via ferrada sinó una activitat de barranquisme que ens permet baixar per un indret solitari i espectacular.
Com que l'activitat és curta i l'aproximació llarga, hem pensat que la podíem complementar amb una escalada per la zona: l'Aresta Brucs de la Salamandra.
Hem deixat el cotxe a Santa Cecília i hem iniciat l'aproximació a la via, pujant al Portell del Migdia des d'on hem baixat una mica per enllaçar amb el camí de la Travessia de Montserrat, que hem agafat amb direcció al Montgròs. El camí passa per la Font de la Cadireta i després puja pel pas de la Salamandra fins al peu de l'agulla del mateix nom.
La via Aresta Brucs de la Salamandra és de dificultat moderada, no passa de quart grau, i recorre la marcada aresta sud de l'agulla amb grans vistes. És una de les vies blaves, i això és una garantia de seguretat, tot i que la via va ser desequipada i posteriorment reequipada amb burins. Aquests burins tenen l'aspecte de les antigues assegurances de les vies montserratines, molt menys segures que els parabolts que s'utilitzen actualment, però en realitat són burins d'última generació, més llargs i amb expansió; tan segurs com els parabolts. 
Ens hem equipat, iniciant l'escalada, que hem completat en tres tirades arribant al cim de la Salamadra. Des d'aquest cim teníem una bona panorámica montserratina, especialment sobre la Canal de Migdia.
Després de fer la foto de cim ha arribat l'hora del descens. El ràpel de la Salamandra té una instal·lació segura però amb una sortida impressionant i una baixada de més de trenta metres, en bona part volats. Després hi ha un segon ràpel, més curt, que baixa per una estreta canal. Després de completar els ràpels hem arribat al peu de l'agulla, acabant la primera part de les activitats d'avui.
I aquí teniu el vídeo de l'escalada de la Salamandra, per la via Aresta Brucs. Ha estat produït per Mountain Films i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:
Després hem iniciat l'aproximació al segon objectiu del dia: la Canal del Borinot. En pocs minuts hem arribat al punt d'inici del descens, on hi ha una instal·lació sobre un arbre. Com que no sabíem la llargada exacta del ràpel, hem instal·lat els 60 metres de corda, iniciant el descens.
El ràpel fa uns 55 metres, encara que hi ha una instal·lació en un replà que permet fraccionar el descens si no tenim tanta corda. El ràpel és també impressionant i baixa encaixonat entre dues parets però amb prou amplada per baixar amb comoditat.
Hem arribat a la base del Borinot i després de recuperar les cordes, amb certa dificultat, hem iniciat el retorn. Però encara ens quedava feina per fer. Hem seguit unes marques de pintura vermella que porten a enllaçar amb el camí de la Canal dels Micos però hem acabat perdent les marques baixant per la canal. 
Com que coneixím la sortida d'aquesta canal perquè fa uns mesos vam baixar el Torrent de la Cova P-Petit, hem seguit avall fins arribar als dos ràpels finals del descens del torrent. El primer curt i el segon de poc més de 30 metres, que baixa per un gran mur. El ràpel ens ha deixat a la Font de la Cadireta; allà hem recuperat el camí que ens havia portat fins aquí a primera hora, per on hem retornat, passant pel Portell de Migdia, fins a Santa Cecília.
I aquí teniu un altre vídeo, aquest amb les imatges del descens de la Canal del Borinot i els ràpels finals del Torrent de la Cova P-Petit:

FOTOS   ---    TRACKS: SALAMANDRA - BORINOT

ENTRADES RELACIONADES:
Torrent Cova
P-Petit, 2022
Via Ferrada
Borinot, 2014
Escalada als
Ecos, 2009

dissabte, 26 de novembre del 2022

Cova Negra de Corçà

Cova Negra de Corçà
Avui hem fet una incursió a la Serra del Montsec per visitar una cova molt interessant, situada al peu de la Paret de Catalunya, a l'entrada del Congost de Monrebei. És una cavitat fàcil, que es pot recórrer sense cap material específic encara que tota la cavitat està coberta d'un fang molt relliscós que obliga a prendre precaucions. Hi ha un petit resalt d'uns quatre metres, equipat amb una corda fixa, i nosaltres hem equipat una altra rampa relliscosa amb un passamans de corda. 
Hem arribat en cotxe a Àger i hem agafat la carretereta que puja al Coll d'Ares. Abans d'arribar al coll, a la zona dels Plans de Badià, hem agafat una pista senyalitzada en direcció al Castell de Sant Llorenç. La pista està relativament bé encara que hem patit una mica en alguns trams pedregosos. Volíem arribar fins al final de la pista en el Pla d'en Lluis però quan faltaven uns 400 metres hem optat per deixar el cotxe i seguir a peu per evitar el tram final de la pista, no gaire bona.
Caminant, hem arribat en pocs minuts al Pla d'en Lluis, un indret singular situat al peu de les parets que cauen del Montsec i amb gran panorama sobre la Vall d'Àger i els Pirineus. És un lloc molt popular perquè és el punt d'inici de l'aproximació a les vies d'escalada de la Paret de Catalunya.
Del mateix Pla d'en Lluis surt un camí ben marcat que porta a la cova i a les vies d'aquest sector d'escalada. Hem pres aquest camí, que ressegueix el cingle per la seva base. Aviat hem vist, per l'obertura del Congost de Montrebei, els Pirineus nevats. Hem identificat algunes muntanyes con el Cotiella, el Turbón, el Posets i l'Aneto i hem fet fotos dels espadats amb les muntanyes nevades al fons.
Hem arribat a la cova, que està penjada a la paret del cingle, però per una petita canal i amb l'ajut d'alguns arbres hi hem arribat sense problemes.
Ens hem equipat i hem entrat a la cova que bàsicament és una galeria única de poc més de 300 metres per on hem avançat caminant; fàcil però amb alguns passos una mica delicats pel fang relliscós. Després de recórrer un tram de la galeria hem arribat al primer obstacle, un petit ressalt d'uns quatre metres formant un rampa. Hi ha una corda fixa per assegurar el pas utilitzant-la com a passamans, ja que la roca és molt relliscosa. Hem superat el pas i hem seguit en lleugera baixada, sempre per la mateixa galeria.
Aviat hem arribat al punt més interessant del recorregut: una sala més gran amb les parets recobertes de formacions. La sala té una bona alçada i per tot arreu apareixen formacions variades. Després d'admirar una estona aquesta sala hem seguit baixant per la galeria. Hem arribat a un altre pas delicat, una rampa relliscosa. El pas no està equipat però nosaltres hem deixat una corda, més que res per assegurar la tornada remuntant la rampa.
Hem passat al costat d'un petit pou però no hi hem baixat; sembla que no té cap interès especial i el fons es veia fangós. Poc després hem arribat al final del recorregut on hi ha una petita sala i, passant una curta gatera, la saleta final.
En aquesta saleta, el terra està cobert d'un fang més compacte com els que fan servir per fabricar terrissa. A les parets, alguns visitants de la cova  havien fet petites escultures de fang, algunes realment artístiques. També en aquest lloc hi ha les inscripcions d'alguns antics visitants de la cavitat; la més antiga data de 1.765.
Hem iniciat el retorn pel mateix camí, remuntant les diverses rampes, i ens han estat molt útils les dues cordes fixes per superar els passos més delicats. Finalment hem sortit a la llum, donant per acabada l'exploració de la cova. 
Hem retornat pel mateix camí fins al cotxe i, ja de tornada, encara hem fet dues aturades: la primera en el Castell de Sant Llorenç, en ruïnes però situat en un lloc magnífic, i la segona en el Coll d'Ares, des d'on hem pogut veure bona part dels Pirineus ja força nevats.
I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:


ENTRADES RELACIONADES:
Montfalcó i
Montrebei, 2015
GR1: Montrebei
- Corçà
Congost de
Montrebei, 1992

dilluns, 21 de novembre del 2022

Avenc des Puig des Terrets

Avenc des Puig des Terrets
Aprofitant una curta esta a Eivissa he visitat una petita cavitat, situada a la zona de Cala Llonga, a prop de Santa Eulària des Riu. És un avenc d'uns 10 metres de fondària i amb molt poc recorregut però amb el meu afany de col·leccionista per visitar totes les cavitats de l'illa no podia deixar de banda aquest avenc.
He arribat en moto a Cala Llonga, una de les millors cales d'Eivissa encara que molt urbanitzada. A l'estiu hi ha una infinitat de turistes però avui tot estava desert. A més, feia un dia gris, fred i amb força vent, una combinació perfecta, unida amb el calendari, per espantar els turistes.
He pujat per una pista asfaltada que ben aviat es converteix en una petita pista pedregosa, no apta per a vehicles. He deixat la moto en un petit replà al final de l'asfalt i he seguit a peu per la pista, amb grans vistes sobre la cala i el mar obert, que avui estava molt mogut.
Aviat he arribat a una marcada corba de la pista, sota un mur de roca, on he deixat la pista per pujar, sense camí, fins a la boca de l'avenc. No m'ha costat gaire de trobar encara que és només una petita esquerda arran de terra.
Com que no sabia amb exactitud la fondària de la cova he muntat una instal·lació en un arbre per baixar en ràpel. Un cop equipat, he iniciat el descens entrant amb certa dificultat per l'estreta boca. És només un curt pas estret que porta a un bon replà que forma una saleta amb algunes formacions.
Sota la saleta hi ha una rampa que porta al fons de l'avenc. He baixat amb l'ajut de la corda fins a la base de l'avenc i he seguit una galeria molt curta que acaba en una petita sala amb algunes formacions. Més enllà encara hi ha una altra sala més petita però sense més recorregut.
Un cop completat el recorregut de l'avenc, que és ben poca cosa, he remuntat amb l'ajut de la corda per sortir del pou. Tot i que havia portat tot el material tècnic (arnès, croll i jumar), he comprovat que no era necessari, ja que no és un pou vertical sinó una rampa per on es pot pujar fàcilment utilitzant la corda únicament com a passamans.
L'avenc està situat ben a prop de Puig des Terrets, un cim de poca altura però amb un bon panorama sobre la costa sud d'Eivissa i les illes veïnes de Formentera i Tagomago. Com que tenia temps he volgut completar l'activitat pujant al cim. Des de la boca de l'avenc he pujat sense camí, muntanya amunt, fins trobar un bon camí que en pocs minuts m'ha portat al Puig des Terrets (220 m). 
Feia un vent molt fort i el dia estava cada vegada més gris. Han començat a caure algunes gotes, de manera que, sense entretenir-me més, he iniciat el retorn pel camí i després per la pista pedregosa fins a Cala Llonga.
I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat:


ENTRADES RELACIONADES:
Avenc des Puig 
S'Avenc, 2022
Sta. Eulària -
Eivissa, 2016
Cala Llonga - Es
Llibrell, 2013