dimarts, 29 d’octubre del 2024

Trou du Vent de las Goffias

Trou du Vent de las Goffias
De bon matí, hem esmorzar a la gîte d'étape de Rochefixade, on hem passat la nit. Un bon esmorzar per preparar-nos per la llarga jornada espeleològica que ens esperava. 
En el segon dia d'estada en aquesta zona, avui hem visitat un gran avenc, el Trou du Vent de las Goffias, ubicat en el bosc de Bélesta, molt a prop de l'altre trou du vent que vam visitar ahir. Té dues entrades, dos pous de 38 metres, i un recorregut molt interessant amb una infinitat de formacions i molts racons per explorar.
L'element més interessant de tota la cavitat és una estalagmita gegantina que fins i tot té nom propi: el Monument. Està al mig d'una gran sala plena de colades, creant un conjunt realment espectacular.
Hem deixat el cotxe al costat de la carretera D16, molt a prop de Bélesta, i hem iniciat la curta aproximació a l'avenc, primer per una pista i després per un camí desdibuixat a través del bosc.
Hem entrat per la boca situada més al sud, rapelant per un pou estret d'uns 10 metres fins a un replà on hi ha una bona instal·lació, amb ancoratges químics. Hem reinstal·lat el ràpel per baixar la segona part, gairebé tota volada, baixant a una gran sala anomenada Le Trou du Vent (el forat del vent).
Hem seguit per la galeria principal, passant per diversos trams amb nom propi: la Gatera del SCA, la sala Rudaux, la galeria Maréchal, la galeria Martel ... i hem arribat a la gran sala del Monument.
Després d'admirar i fotografiar aquesta formació tan singular, hem pujat una rampa, amb l'ajut d'una corda fixa, per vistar unes sales superiors on, a més de moltes formacions, hem trobat una petita bassa. 
Encara ens quedaven molts racons per veure, ja de retorn. Hem fet un ràpel per la zona Réseau de Joly encara que no hem completat la baixada. Després, passant per una finestra molt estreta, hem baixat a una altra zona inferior amb un ràpel d'uns 15 metres.
Hem retornat a la sala del Forat del Vent però abans d'iniciar la llarga remuntada hem visitat un altre sector, unes sales situades al darrere, on també hi ha una petita bassa.
Després de completar la visita, recorrent gairebé tots els racons de la cavitat, hem iniciat la remuntada dels 38 metres del ràpel, la major part volats. La pujada és impressionant, pel mig de la gran sala amb forma acampanada, però l'hem superat sense problemes sortint a l'exterior quan ja fosquejava.
Hem estat gairebé vuit hores a la cavitat, gaudint d'un gran entorn subterrani. Ara només ens quedava el llarg retorn a casa en cotxe, satisfets per la gran jornada espeleològica de la que hem gaudit per aquestes terres de l'Ariège.
I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat:


ENTRADES RELACIONADES:
Pic des Trois
Seigneurs, 2019
Dent
d'Orlu, 2019
CBH: Orgeix -
Comus, 2015

dilluns, 28 d’octubre del 2024

Trou du Vent du Pédrou

Trou du Vent du Pédrou
El Trou du Vent du Pédrou és una gran cavitat situada a prop de la localitat de Bélesta, en el departament francès de l'Ariège i molt a prop de Montségur. Té un recorregut de 435 metres i una profunditat màxima de 63 metres. Té dues boques per les que es pot accedir a la cavitat, que consta de una llarga galeria principal i un petit sistema de pous. 
Després d'un llarg viatge en cotxe, hem arribat a mig matí al punt de partida de l'aproximació, un petit eixamplament de la carretera D16, a prop del Col de la Croix des Morts. Des d'allà hem arribat en pocs minuts a la boca del primer pou. 
La intenció inicial era equipar els dos pous, baixar per un d'ells i pujar per l'altre però la previsió del temps indicava pluja segura i hem decidit fer l'entrada i sortida pel mateix pou per evitar duplicar la mullena. Els fets ens han donat la raó perquè a la sortida ha caigut un bon xàfec.
Hem muntat un petit passamans i hem equipat el ràpel per baixar fins a l'inici de la llarga galeria principal. Després hem iniciat el llarg recorregut subterrani, explorant tots el racons de la cavitat.
Ben aviat hem començat a trobar moltes formacions, en un seguit de sales i saletes cada vegada més impressionants. A cada moment ens aturàvem a fer fotografies i admirar les magnífiques formacions que guarnien parets i sostres de la cavitat.
Després d'una estona de recorregut hem arribat al primer pas singular: la gatera. És una mica estreta però molt curta, només un pas, i l'hem superat amb facilitat. Després de la gatera hem entrat a la Salle de la Neige (sala de la neu), un tram de la galeria que es caracteritza per la blancor de les seves formacions, on també hem fet una infinitat de fotografies.
Després hem passat per sota de la segona entrada, un pou de 25 metres, i hem comprovat que a fora plovia intensament.
Després de passar un tram de galeria amb diversos gorgs d'aigua clara, hem arribat a la sala final on hi ha una de les formacions més característiques d'aquesta cavitat: l'Orgue. És una gran colada amb unes estalactites tubulars que recorden els tubs d'un orgue. 
Hi ha un nivell superior, una sala penjada anomenada Le Balcon, a on s'arriba amb una fàcil grimpada. Des de dalt, al costat mateix de l'Orgue, teníem una gran visió de la sala final des de les altures. 
Hem iniciat el retorn però aviat ens hem aturat per fer una exploració dels pous inferiors. Hem baixat en ràpel per un pas estret fins a una petita sala amb una gran colada blanca. Des d'aquesta sala hem fet un segon ràpel, passant per un pas encara més estret, arribant a una mínima sala des d'on, a través d'una finestra, hem vist el punt final del recorregut, pocs metres més avall. Aquesta vegada ens hem conformat en veure la sala des de dalt però, com que no hi havia formacions, no hi hem baixat.
Hem remuntat els pous i hem seguit el nostre recorregut de retorn fins al pou d'entrada, que hem remuntat sota la pluja. Després, ja en cotxe, ens hem desplaçat fins a Roquefixade, on teníem una reserva per alotjar-nos a la seva magnífica gîte d'étape.
I aquí teniu el vídeo d'aquesta gran jornada espeleològica:


ENTRADES RELACIONADES:
Canyon de
Luquenac, 2024
Cueva
Coventosa, 2021
CBH: Comus -
Montségur, 2015

divendres, 25 d’octubre del 2024

Puigsacalm i Puig de l'Àliga

Puig de les Àligues
Avui hem fet la típica excursió de tardor per les fagedes del Puigsacalm. Un recorregut circular amb origen a la Collada de Bracons, on hem gaudit de tots els colors de la tardor en un dia gris amb la muntanya coberta de boira.
Hem sortit de la Collada de Bracons seguint el camí de la via normal del Puigsacalm però aviat l'hem deixat per agafar un corriol poc marcat que puja pel bosc seguint un llom. És el Camí dels Tossells, un itinerari equipat que permet pujar al Puigsacalm seguit tota la carena del cim.
El Camí dels Tossells puja pel bosc amb fort pendent i en diversos punt trobem unes grapes clavades a la roca i unes cadenes que ens ajuden a grimpar alguns petits trams rocosos. 
Avui l'equipament era especialment útil perquè el dia era humit i boirós i el terreny estava enfangat i relliscós i les petites grimapades haurien estat perilloses sense l'ajut de les grapes i les cadenes.
Un cop superats els trams equipats, hem arribat a la carena, al costat del primer cim, anomenat Tossell Petit, que és un petit bony de la carena sense prominència. Després hem resseguit la carena per un bon camí, passant per diversos colls, fins enllaçar amb el camí que ve de la Collada de Bracons per la Font Tornadissa, per on hem arribat en pocs minuts al cim del Puigsacalm (1.515 m).
El Puigsacalm és un cim molt panoràmic. Des d'allà es veu bona part del Pirineu més oriental i les serralades de la Catalunya Central però avui la boira ho tapava tot i no es veia absolutament res. Hem menjat una mica esperant que en algún moment s'obrís la boira però ha estat inútil i hem marxat sense haver vist res.
Hem tornat seguint el camí de la Font Tornadissa passant per aquesta font, situada al mig d'una gran fageda i envoltada d'arbres monumentals. Seguint pel mateix camí hem arribat al Coll de Sant Bartomeu, on hem deixat el camí principal, que ens portaria a la Collada de Bracons, per agafar un corriol molt poc marcat a la dreta.
Aquest corriol segueix un recorregut carener fins la Coll de Joan i després voreja la muntanya per arribar al Collet de la Font de la Canal des d'on en pocs minuts i superant al final una petita grimpada entre roques, hem pujat al cim del Puig de l'Àliga (1.344 m).
Aquí ja no hi havia boira però aquest cim no és molt panoràmic perquè té al voltant algunes muntanyes més altres però ens ha ofert una gran vista dels boscos de la zona, amb els colors de la tardor.
Hem baixat fins al Coll de la Baulella des d'on, baixant pel bosc, hem arribat a la carretera de la Collada de Bracons i poc més enllà l'hem deixat per agafar una pista i després un camí que ens ha portat fins a Sant Nazari, una gran ermita situada al mig d'un prat i al costat d'un roure monumental.
Al costat de l'ermita hi ha unes taules de fusta amb bancs. Hem aprofitat la comoditat del lloc per aturar-nos a menjar una mica abans de completar el recorregut.
En la part final de la caminada hem travessat la Grevolosa, una gran fajeda plena d'exemplars monumentals, per on hem pujat fins a la Collada de Bracons per completar el nostre recorrgut.
I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:


ENTRADES RELACIONADES:
Puigsacalm pels
Ganxos, 2015
Puigsacalm pels
Burros, 2011
Puigsacalm en
família, 1972

dilluns, 21 d’octubre del 2024

Turó de les Tres Creus i Morral del Llop

Turó de les Tres Creus
Ara que ja estem en plena tardor, les tardes ens ofereixen unes llums molt càlides i els paisatges es tornen més vius. Per això avui hem volgut fer una passejada per l'Obac en sessió de tarda. Ha estat una curta passejada però amb un recorregut força interessant i pujant dos dels molts cims que hi ha escampats per la zona del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac.
Hem iniciat la caminada a l'Alzina del Salari, on hi ha una gran aparcament, pujant per una pista asfaltada. Aviat hem deixat la pista per agafar una drecera que evita l'asfalt pujant directament pel bosc. Hem passat al costat de l'Avenc del Picarol, una cavitat de 15 metres de profunditat amb un laberint de gateres a baix, i hem arribat al Coll de les Tres Creus (874 m).
El cim del mateix nom està a sobre mateix del coll però abans de pujar-hi ens hem acostat a La Porquerissa, un indret singular on hi ha una bauma a sota d'una gran agulla i una terrassa panoràmica. La visió de Montserrat des d'aquest mirador era espectacular, amb la característica silueta de la muntanya retallant-se sobre el cel.
Hem tornat uns metres enrere i hem pujat per un caminet que ens ha portat fins al cim del Turó de les Tres Creus (929 m). Aquest cim, també anomenat Turó de la Pola, està inclòs en el llistat dels centcims de la FEEC. Des del cim hem gaudit de grans vistes de tota la zona del Parc Natural.
Hem tornat uns metres enrere seguint la carena i aviat hem enllaçat amb el GR5, que segueix també per la carena, fins al Coll del Boix (878 m). Hem deixat el GR seguint per la carena i poc després hem arribat a un altre centre d'interès del nostre recorregut: l'Alzina Bonica. Aquest arbre monumental, també anomenat Alzina del Vent, és un magnífic exemplar situat al mig del bosc i, pel gruix del seu tronc, es veu que té molts i molts anys.
Hem seguit pel camí carener, passant per les ruïnes del Corral de la Coma d'en Vila i per unes antigues basses on antigament es recollia l'aigua de pluja. Tot seguint la carena, hem arribat al Morral del Llop, un esperó rocós, com una proa, que acaba en unes terrasses voltades d'estimballs. 
Hi ha diverses instal·lacions de ràpel però avui no portàvem material, de manera que hem tornat enrere fins trobar un corriol per on hem baixat gairebé directament fins a l'Alzina del Salari, on havíem començat la caminada.
I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:


ENTRADES RELACIONADES:
Avenc de
Castellsapera, 2024
Pujol de la
Mata, 2024
Per la Serra de
l'Obac, 2021

dissabte, 19 d’octubre del 2024

GR3: Malpàs - Vilella

GR3: Malpàs - Vilella
Una nova etapa del GR3, aquesta vegada entrant a la vall de la Noguera Pallaresa a través del Coll de Sant Pere. La previsió del temps no era bona del tot; es preveia un dia núvol i gris però només hem vist els núvols a primera hora. Després, el cel s'ha anat obrint i hem acabat l'excursió amb un magnífic dia de tardor, amb un bon sol i una temperatura ideal.
Avui érem pocs, només deu persones, i no teníem l'autocar que contractem habitualment des de Granollers però hem buscat una nova estratègia per evitar haver de fer una llarga maniobra de cotxes: hem contractat un autocar de la Pobla de Segur.
Quan hem arribat a Vilella, a les 9 del matí, ja ens esperava un microbús de 15 places per portar-nos al punt d'inici de l'etapa d'avui. Després d'un llarg recorregut en autocar, passant el port de Perves, hem arribat a Malpàs, on vam acabar l'etapa anterior, per iniciar una nova caminada.
L'etapa d'avui es caracteritza per recórrer camins molt poc transitats on, com és habitual en aquest GR, les marques són molt poques i la majoria antigues i mig esborrades pel pas del temps.
Hem iniciat la caminada baixant per travessar el Barranc de Malpàs per un pont. El torrent portava força aigua després de les pluges dels darrers dies i el terreny estava una mica enfangat. A l'altra banda del torrent hem agafat una antiga pista en forta pujada.
Al cap de poc hem trobat un petit ramat de vaques amb un vedellet acabat de nàixer. Els pastors ens han indicat una drecera però estava tot tan enfangat que hem preferit seguir per la pista, que pujava fent alguna llaçada.
Més endavant hem arribat a l'Hostalet de Massivert, una gran masia situada en un indret solitari, al costat del Riu d'Erta que baixava amb força aigua. Hi ha un pont de ferro i un prat on hem fet la foto de grup i ens hem aturat a esmorzar.
Seguint per una pista, hem arribat a un lloc realment singular, uns extensos prats d'un verd lluminós travessats per fileres de pollancres amb tots els colors de la tardor. Al final d'aquests prats hem arribat al pas clau de l'etapa d'avui, el Coll de Sant Pere. 
Des del coll hem baixat fins a Sentís, un petit poble que hem travessat baixant pels seus carrers costeruts abans de seguir baixant, amb un curt tram de carretera, fins a un poble més gran: Les Iglésies. Des d'aquest poble es pot baixar per la carretera fins a Xerallo, la següent fita del nostre camí, però el GR evita l'asfalt  pujant per un caminet. Seguint aquest camí hem arribat a l'ermita de la Mare de Déu de Castellgermà, situada en un petit prat. 
Hem dinat en el prat, al costat de l'ermita, amb grans vistes de la Vall de Manyanet. Després hem baixat fins a Xerallo, on hem vist les restes del que va ser una gran fàbrica de ciment y ara és només una ruïna.
Després de travessar per un pont el Riu de Manyanet, que baixava crescut, hem iniciat el sector final del recorregut, un camí que puja per una roureda fins a Vilella, on hem acabat l'etapa.
Avui no teníem restaurant i hem dinat a base d'entrepà i carmanyola al costat de l'ermita de Castellgermà però de baixada ens hem aturat a l'hostal Leopoldo de Senterada per prendre un refresc abans d'inicar el llerg camí de retorn a casa. 
I aquí teniu el vídeo d'aquesta etapa, que ha estat produït per GREaperos Productions i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:


ENTRADES RELACIONADES:
Pleta Pelada amb
esquís, 2023
Filià amb
esquís, 2019
Corronco amb
esquís, 2018

dimecres, 16 d’octubre del 2024

Avenc del Cataplanell

Avenc del Cataplanell
L'Avenc del Cataplanell, també anomenat Avenc de l'Obaga del Pou, es troba situat a prop de la població de Coll de Nargó. Té una fondària màxima de 63 metres i un recorregut d'uns 150 metres. Avui hem visitat aquest avenc i hem recorregut tots els seus racons en una interessant jornada espeleològica.
L'aproximació ha estat llarga perquè cal arribar fins gairebé el Coll de Bòixols, entre Coll de Nargó i Isona, i després seguir uns 3 km de pista fins al punt on comença la caminada final.
La cavitat està molt amagada en un bosc, sense cap camí que hi porti. Hen tingut la sort que en Manel i l'Eduard havien estat aquí no fa gaire temps i ens han guiat fins a la boca del pou.
A diferència de les cavitats que hem visitat darrerament, les instal·lacions del Cataplanell no han estat renovades amb químics sinó que, en bona part, són spits antics, reforçats en algun punt per parabolts. Tant els spits com els parabolts estaven parcialment desequipats, sense plaqueta, però nosaltres ja ho sabíem i hem portat prou material per assegurar correctament els ancoratges.
El primer rapel, el més llarg, és d'uns 35 metres amb dos reequipaments. A baix hi ha una gran sala coberta de pedrotes amb un detall singular: un llarg tronc d'arbre amb aspecte de portar molts anys allà sota.
Des d'allà hem baixat un segon ràpel, d'uns 15 metres, que ens ha portat al sector més interessant de la cavitat, on hi ha diverses sales elevades i equipades amb cordes fixes. Hem pujat a la sala principal, on hi unes grans colades molt blanques, i a dues petites sales superiors que hem visitat utilitzat el material de remuntar.
Després de tornar enrere fins a la sala principal, hem anat a l'altra banda d'aquesta sala, on hi ha un pou que porta al punt més baix de l'avenc, situat a -63 metres. Hem baixat en ràpel per una rampa fangosa arribant a la sala final on no hi havia res d'interès, a part del fet de completar l'exploració de la cavitat arribant a la seva cota mínima.
Finalment, només ens quedava remuntar el pou principal de 35 metres per sortir a l'exterior, ons ens esperava un xàfec que ens ha deixat ben remullats però satisfets per haver explorat aquesta interessant cavitat. 
I aquí teniu el vídeo de l'exploració de l'Avenc del Cataplanell:


ENTRADES RELACIONADES:
Cresta de
Nargó, 2021
Bòfia dels
Prats, 2020
Forat de
Bòixols, 2020

dilluns, 14 d’octubre del 2024

Torrent Fondo i Serrat dels Escolans

Serrat dels Escolans
El Serrat dels Escolans és una cresta montserratina que separa les petites valls del Torrent Fondo i el Torrent dels Escolans. El seu recorregut no és difícil; es tracta de pujar grimpant les diverses agullles que anem trobant pel Serrat, la majoria amb passos de segon grau. Hi ha algun tram una mica més difícil, fins i tot un pas de quart grau, però es pot evitar. 
Per recórrer aquesta cresta s'ha de començar pujant pel Torrent Fondo, un barranc equipat que jo havia pujat alguna vegada i que avui he repetit en solitari per arribar a l'inici del Serrat.
He sortit de l'aparcament de la Salut, pujant a la Cova del Salnitre i seguint pel Camí de les Feixades fins a l'entrada del Torrent Fondo on comença el tram equipat.
El primer pas és el més singular: cal grimpar entre uns blocs amb l'ajuda d'una cadena, sortint a dalt per un forat entre els blocs. Després cal anar superant diversos ressalts amb l'ajuda de cadenes. Segueix un tram de transició que es fa caminant i finalment trobem un mur vertical equipat amb una corda de nusos i una curta canal, també amb corda, que és la darrera dificultat del torrent.
Després de superar el tram equipat he seguit pujant per la llera del Torrent Fondo fins a l'inici del Serrat dels Escolans. La primera part és molt indefinida i cal pujar una mica per intuïció però ben aviat trobem els primers ressalts i la cresta es va perfilant.
He començat a grimpar per la cresta, superant diverses agulles amb passos d'escalada relativament fàcils. La majoria de les agulles són evitables i, seguint la cresta, es poden anar buscant els trams menys complicats.
Abans d'arribar al tram central on hi ha les agulles més destacades, he passat al costat d'unes finestres que travessen el serrat. Poc després, ja en el tram principal, he pujat l'única agulla amb nom propi, l'Agulleta dels Dos Forats, que correspon a la número 474c del mapa històric d'en Ramon de Semir.
Justament en aquesta agulla és on hi ha el tram més difícil, amb un pas de quart. Com que anava sol no m'he volgut complicar massa i he pujat al cim d'aquesta agulla voltant-la per l'est i pujant pel darrere amb una fàcil grimpada.
Després de pujar un parell d'agulles més he arribat a la darrera agulla, on hi ha instal·lat un ràpel. Aquesta agulla també es pot voltar evitant el ràpel però he volgut acabar aquesta interessant travessia amb el petit ràpel que permet baixar de l'agulla de la manera més elegant. El ràpel no té més de 5 metres i està instal·lat sobre un únic parabolt.
Després del ràpel només quedava una curta caminada per enllaçar amb el Camí de les Bateries per on he iniciat la baixada en direcció a Collbató. Des d'alguns punts del camí he vist perfectament el perfil del Serrat amb totes les agulles que acabava de pujar.
Després de baixar una estona pel Camí de les Bateries l'he deixat per agafar la Drecera del Fra Garí, un camí més petit, amb trams de desgrimpada i esglaons tallats a la pedra, que baixa més directament a Collbató. Poc abans d'arribar a les primeres cases d'aquesta població, he agafat un altre petit camí a l'esquerra que m'ha portat directament a La Salut, on havia començat l'aventura.
I aquí teniu el vídeo d'aquest recorregut pel Torrent Fondo i el Serrat dels Escolans:


ENTRADES RELACIONADES:
Torrent
Fondo, 2021
Canals del Gat i
del Xacó, 2011
Torrent
Fondo, 2002

dijous, 10 d’octubre del 2024

La Creu de Santos

Creu de Santos
Ja fa uns anys, el gener de 2015, vam fer un itinerari excursionista per la Serra de Cardó, un llarg recorregut per la serra que passava per onze de les moltes ermites que hi ha escampades per aquestes muntanyes. 
Avui hem tornat a la Serra de Cardó per fer una nova excursió circular però aquesta vegada passant pel punt culminant de la Serra: la Creu de Santos. Aquest cim, també anomenat Xàquera, es una gran mirador de les Terres de l'Ebre. Des del seu cim hi ha una bona panoràmica del massís del Port i el Delta de l'Ebre.
Hem arribat de bon matí a l'antic convent-balneari de Cardó. L'indret irradia una gran tristor. Tots els edificis estan en estat ruïnós, voltats per una tanca d'obra per impedir que els turistes s'aventurin entre els murs que amenacen col·lapse imminent. La planta embotelladora que produïa l'aigua de Cardó també està tancada, de manera que l'indret no és més que un poble fantasma.
Hem iniciat la caminada baixant per la carretera fins trobar un cami que puja en direcció a les ruïnes de l'ermita de la Trinitat. Més amunt, hem passat per una altra ermita, la del Sant Àngel, també mig enrunada. 
Hem deixat enrere les ruïnes i hem seguit pel bosc fins a un  marcat coll, el Portell de Cosp. Per l'altra banda, després de baixar una mica, hem seguit un llarg camí de flanc que ens ha portat fins al refugi de la Font del Teix. Pel camí, poc abans del refugi, hem passat al costat d'alguns teixos realment notables, gairebé mounumentals.
El refugi està una mica apartat del camí però ens hi hem acostat per veure'l. És petit però molt comfortable, amb lliteres de fusta, mobiliari i llar de foc. Un magnífic refugi lliure, situat en un autèntic racó de món.
Poc més enllà del refugi hem passat per la Font del Teix, una de les poques fonts de la zona que no s'han assecat. El nom de la font li ve d'un gran teix situat al costat mateix que, de ben segur, és multicentenari.
El camí segueix pel bosc, ben marcat, fins a un nou centre d'interès: la Cova Llòbrega. És una petita cavitat sense recorregut però alta i situada en un punt panoràmic. Hem recorregut els pocs metres de profunditat de la cova abans de seguir el nostre camí.
Després de la cova hem passat a l'altra vessant de la muntanya on, al llarg dels anys, diversos incendis  han fet desaparèixer gairebé tot el bosc i només hi ha matolls i algun arbre aïllat supervivent dels incendis. El camí fa una llarga travessia per aquesta vessant fins arribar al Portell del Bou on enllaça amb una cresta en la direcció del cim.
Hem seguit la cresta, per un corriol una mica perdedor, però més endavant hem enllaçat amb un camí més gran i l'hem seguit fins al cim de la Creu de Santos (942 m). Feia un vent fort, de manera que el dron s'ha quedat a la motxilla perquè no era prudent fer-lo volar. Hem menjat una mica mentre gaudíem del gran panorama d'aquest cim, un dels més prominents de Catalunya, abans d'iniciar el retorn.
Hem tornat enrere pel mateix camí fins trobar una cruïlla senyalitzada en direcció al balneari. Una forta baixada pel bosc i un tram final de pista ens han retornat al balneari de Cardó, on havíem deixat el cotxe.
I, aprofitant que era dijous, hem baixat a Rasquera per gaudir del menú del dia amb paella marinera al restaurant de la benzinera.
I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:


ENTRADES RELACIONADES:
Camí de les 11
Ermites, 2015
Avencs de la
Febró, 2014
VF de la Serra
de Mestral, 2001

dilluns, 7 d’octubre del 2024

Avenc de Castellsapera

Avenc de Castellsapera
L'Avenc de Castellsapera és una de les cavitats més clàssiques del massís de Sant Llorenç de Munt. Va ser explorada fa molts anys i és de les més visitades de la zona. És relativament profunda, uns 84 metres, però té poques formacions. Té un pou inicial d'uns 45 metres seguit per una sèrie de ressalts amb blocs per on s'arriba al punt de màxima profunditat. 
Hem iniciat la caminada a l'aparcament de l'Alzina del Salari, pujant per una pista i després per un corriol, arribant en pocs minuts a l'entrada de la cavitat. La boca del pou principal està voltada per una petita tanca per evitar accidents. Precisament al costat mateix de l'avenc, un monòlit recorda un nen que hi va caure per accident l'any 1960.
Com sempre que anem a una cova, havíem llegit les ressenyes i portàvem el material necessari però aquesta vegada hem tingut una agradable sorpresa quan hem comprovat que s'havien renovat les instal·lacions i ara el pou principal, de 45 metres, està equipat amb químics i no hem hagut d'utilitzar les plaquetes recuperables que portàvem.
Hem iniciat el descens muntant el ràpel natural sobre una alzina però aviat hem fet un reenviament sobre dos químics. La ressenya indicava que després calia reenviar sobre un bloc encastat però hem vist que en el blog no hi havia cap ancoratge i que en un replà inferior hi havia una bona instal·lació, amb dos químics, on hem pogut reenviar amb comoditat.
A la sortida del ràpel, per evitar fregaments a la corda, hem instal·lat un desviador sobre un parabolt, que ens ha permés arribar al fons del pou principal,  a la cota -45, sense més instal·lacions.
A baix hi ha una gran sala i algunes formacions en un racó, les úniques que hem trobat a la  cavitat. Des d'aquesta sala hem començat a baixar per una rampa terrosa, amb l'ajut d'una corda fixa. Després hem desgrimpat entre blocs, amb l'ajut d'altres cordes fixes, fins arribar a la sala final situada 84 metres sota terra.
En aquesta sala final hi ha una gran colònia de ratpenats. Per això l'accés a la cavitat està restingit i no s'hi pot entrar entre el 15 d'octubre i el 16 de maig, l'època d'hivernació d'aquests mamífers alats.  Quan hem entrat a la sala hi ha hagut una petita estampida de ratpenats mentre baixàvem les rampes finals per arribar a la cota mínima.
Després de recórrer tots els racons de la cavitat hem iniciat el retorn, primer grimpant entre blocs i després remuntant el pou principal fins a la boca, donant per acabada l'exploració de l'Avenc de Castellsapera.
I aquí teniu el vídeo de l'activitat, que aquesta vegada és obre de la productora pròpia del Blog de Muntanya, Quercus Films:


ENTRADES RELACIONADES:
Avenc del
Club, 2024
Avenc de la
Codoleda, 2023
Per la Serra de
l'Obac, 2021

divendres, 4 d’octubre del 2024

Pics de l'Infern, Freser i Bastiments

Blog de Muntanya
Ens hem despertat amb les primeres llums a la cabana de Tirapits. Ha estat una nit freda i amb vent però nosaltres veníem preparats i hem dormit força bé. A fora començava a sortir el sol i tota la muntanya tenia un to vermellós.
Després d'esmorzar una mica i recollir el material, hem iniciat la caminada pujant fins al Portell, un petit coll a la carena, des d'on hem iniciat un llarg recorregut de cresta. Tot i l'aspecte trencat de la cresta fronterera, el seu recorregut no és difícil i només cal seguir el corriol que ens porta pels passos més fàcils, evitant els trams més drets o rocosos.
En molt poc temps hem arribat al primer cim: el Pic de l'Infern (2.869 m). És un cim important, amb un gran panorama i una cara nord impressionant. El vent havia afluixat una mica però encara bufava fort i molt fred, de manera que no ens hem entretingut gaire i, després de fer unes fotos, hem seguit el nostre camí.
Allà mateix, a molt pocs metres, hi ha un altre cim, el Pic dels Gorgs (2.851 m), que gairebé es un avantcim del Pic de l'Infern. Tot i que no és un cim important, hem invertit un parell de minuts per pujar-hi i fer les fotos de cim.
La fita següent era el Pic del Freser. Des del Pic de l'Infern es veu impressionant, separat d'aquest cim per una bona sifonada i amb aspecte de pendent molt fort. La realitat és ben diferent: un caminet ens ha portat sense cap dificultat fins al cim del Pic del Fresser (2.835 m), un gran mirador.
Hem seguit per la carena, fent una altra sifonada i remuntant, sempre per un bon camí, fins al cim del Bastiments (2.881 m), el cim més important del nostre recorregut. Des del Bastiments el panorama era encara més extens, des de Montserrat fins al Canigó i del Golf de Roses fins a les muntanyes d'Andorra.
Després només ens quedava baixar per l'ample camí que porta al Coll de la Marrana i al refugi d'Ull de Ter, on hem pres un refresc abans de baixar a la carretera per inicia el viatge de retorn a casa.
I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:


ENTRADES RELACIONADES:
Bastiments en
travessia, 2023
Pic de l'Infern
Cara Nord, 1981
Núria - Ull de
Ter, 1973

dijous, 3 d’octubre del 2024

Cabana de Tirapits

Cabana de Tirapits
L'activitat d'avui ha estat molt singular: hem pujat a dormir a la cabana de Tirapits, una cabana de pedra situada en un punt estratègic de la clàssica travessia Setcases-Núria. Demà tenim previst fer un recorregut pels cims de la zona, començant pel Pic de l'Infern, i aquest és un bon punt de partida.
Hem sortit de Vallter iniciant el recorregut pel camí que puja al refugi d'Ull de Ter, que forma part del GR11. Hem passat sense aturar-nos pel refugi i hem seguit fins al Coll de la Marrana. Després hem travessat la capçalera de la vall del Fresser per entrar en una valleta final que porta a la cabana de Tirapits i al coll del mateix nom.
La cabana de Tirapits és una antiga construcció de pedra seca, una magnífica mostra d'arquitectura popular amb una volta feta amb pedres, sense ciment, i tancada amb una gran llosa com a clau de volta. És més gran del que sembla vista des de fora i en el centre fins i tot ens podem posar drets.
L'entrada és una petita galeria, com una gatera, tancada amb una porta de ferro. A dintre no hi ha cap equipament més que el terra pla on hi poden dormir fins a 8 persones amb certa comoditat. A fora, en una pedra plana, una antiga inscripció sembla indicar que la cabana va ser construïda l'any 1912, segurament pels pastors de la zona que s'aixoplugaven a la cabana mentre els seus ramats pasturaven pel voltant.
Quan hem arribat a la cabana ja no hi tocava el sol i un feia fort vent gelat. Dintre de la cabana es notava el vent que passava entre les pedres, refredant l'ambient. Hem preparat tot per passar-hi la nit i hem sopat una mica mentre a fora anava fosquejant. Finalment ens hem posat a dormir mentre a fora encara bufava el fort vent.
En aquesta ocasió no publiquem vídeo. La pel·lícula d'aquesta activitat es publicarà a la propera entrada del blog, amb la de les ascensions del Pic de l'Infern i altres. L'àlbum de fotos inclourà també, les dues jornades de muntanya.


ENTRADES RELACIONADES:
Esquí a
Vallter, 2018
GR11: Ull de Ter
- Queralbs, 1997
Ull de Ter -
Planoles, 1973

dimecres, 2 d’octubre del 2024

La Codolosa, via Directa al Mirador del Fra Garí

Blog de Muntanya
Avui la previsió del temps no era gaire bona. Estava anunciat que plouria a la tarda però hem aprofitat la finestra de bon temps del matí per fer una matinal d'escalada a la Codolosa. 
La Directa al Mirador del Fra Garí és una via relativament fàcil, curta i amb poca continuïtat però, com totes les d'aquesta zona, amb bona roca. No està tan ben assegurada com altres vies de la zona però en els passos clau hi ha les assegurances necessàries per fer-los amb seguretat.
Hem sortit dels dipòsits de Collbató i en pocs minuts ja estàvem al peu de la via, al costat mateix de l'inici d'una altra via que vam escalar abans de l'estiu. 
La primera tirada ha estat una mica decebedora perquè era més fàcil del que indicava la ressenya i tenia un parell de curts trams de transició de deslluïen la tirada. La reunió és compartida amb la via de la Canal.
La segona tirada, una mica millor, amb un parell de plaques i un pas vertical assegurat amb un pont de roca. Després un curt tram de transició fins a un parabolt on hem muntat reunió.
L'última tirada és la més estètica: un flanquejament ascendent amb bona roca i un curt pas de desgrimpada per arribar al peu del mur final, ben dret però curt, que acaba al costat del Mirador del Fra Garí, un banc de pedra sobre unes roques. Allà mateix hem agafat el camí de la Drecera del Fra Garí per retornar al punt de partida, donant per acabada aquesta curta matinal d'escalada. 
A la baixada ha començat a ploure però han estat només quatre gotes que ni tan sols han arribat a mullar el terra.
I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. Ha estat produït per Mountain Films i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:


ENTRADES RELACIONADES:
Codolosa, via
Nature, 2024
Codolosa, via
Canal, 2023
Codolosa, via
Alimera, 2021