dimarts, 29 de novembre del 2022

La Salamandra i la Canal del Borinot i P-Petit

Blog de Muntanya
L'activitat d'avui ha estat una combinació d'escalada, barranquisme i caminada per Montserrat, un conjunt d'activitats que ens ha deixat ben satisfets i que ens ha permès, una vegada més, recórrer els racons més amagats de Montserrat.
L'objectiu principal era la Canal del Borinot. Es tracta d'una profunda xemeneia vertical que cau sobre la Canal del Migdia. En aquesta canal hi havia, fins fa pocs anys, una via ferrada. No era una ferrada qualsevol sinó una de les més difícils de Montserrat. Potser per aquest motiu, la seva alta dificultat, i potser també perquè no era massa segura, el Patronat de la Muntanya de Montserrat va decidir desinstal·lar-la totalment.
Ara la via ferrada del Borinot és només un record però recentment ens vam assabentar que havia estat equipada per baixar-la en ràpel. Ara ja no és una via ferrada sinó una activitat de barranquisme que ens permet baixar per un indret solitari i espectacular.
Com que l'activitat és curta i l'aproximació llarga, hem pensat que la podíem complementar amb una escalada per la zona: l'Aresta Brucs de la Salamandra.
Hem deixat el cotxe a Santa Cecília i hem iniciat l'aproximació a la via, pujant al Portell del Migdia des d'on hem baixat una mica per enllaçar amb el camí de la Travessia de Montserrat, que hem agafat amb direcció al Montgròs. El camí passa per la Font de la Cadireta i després puja pel pas de la Salamandra fins al peu de l'agulla del mateix nom.
La via Aresta Brucs de la Salamandra és de dificultat moderada, no passa de quart grau, i recorre la marcada aresta sud de l'agulla amb grans vistes. És una de les vies blaves, i això és una garantia de seguretat, tot i que la via va ser desequipada i posteriorment reequipada amb burins. Aquests burins tenen l'aspecte de les antigues assegurances de les vies montserratines, molt menys segures que els parabolts que s'utilitzen actualment, però en realitat són burins d'última generació, més llargs i amb expansió; tan segurs com els parabolts. 
Ens hem equipat, iniciant l'escalada, que hem completat en tres tirades arribant al cim de la Salamadra. Des d'aquest cim teníem una bona panorámica montserratina, especialment sobre la Canal de Migdia.
Després de fer la foto de cim ha arribat l'hora del descens. El ràpel de la Salamandra té una instal·lació segura però amb una sortida impressionant i una baixada de més de trenta metres, en bona part volats. Després hi ha un segon ràpel, més curt, que baixa per una estreta canal. Després de completar els ràpels hem arribat al peu de l'agulla, acabant la primera part de les activitats d'avui.
I aquí teniu el vídeo de l'escalada de la Salamandra, per la via Aresta Brucs. Ha estat produït per Mountain Films i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:
Després hem iniciat l'aproximació al segon objectiu del dia: la Canal del Borinot. En pocs minuts hem arribat al punt d'inici del descens, on hi ha una instal·lació sobre un arbre. Com que no sabíem la llargada exacta del ràpel, hem instal·lat els 60 metres de corda, iniciant el descens.
El ràpel fa uns 55 metres, encara que hi ha una instal·lació en un replà que permet fraccionar el descens si no tenim tanta corda. El ràpel és també impressionant i baixa encaixonat entre dues parets però amb prou amplada per baixar amb comoditat.
Hem arribat a la base del Borinot i després de recuperar les cordes, amb certa dificultat, hem iniciat el retorn. Però encara ens quedava feina per fer. Hem seguit unes marques de pintura vermella que porten a enllaçar amb el camí de la Canal dels Micos però hem acabat perdent les marques baixant per la canal. 
Com que coneixím la sortida d'aquesta canal perquè fa uns mesos vam baixar el Torrent de la Cova P-Petit, hem seguit avall fins arribar als dos ràpels finals del descens del torrent. El primer curt i el segon de poc més de 30 metres, que baixa per un gran mur. El ràpel ens ha deixat a la Font de la Cadireta; allà hem recuperat el camí que ens havia portat fins aquí a primera hora, per on hem retornat, passant pel Portell de Migdia, fins a Santa Cecília.
I aquí teniu un altre vídeo, aquest amb les imatges del descens de la Canal del Borinot i els ràpels finals del Torrent de la Cova P-Petit:

FOTOS   ---    TRACKS: SALAMANDRA - BORINOT

ENTRADES RELACIONADES:
Torrent Cova
P-Petit, 2022
Via Ferrada
Borinot, 2014
Escalada als
Ecos, 2009

dissabte, 26 de novembre del 2022

Cova Negra de Corçà

Cova Negra de Corçà
Avui hem fet una incursió a la Serra del Montsec per visitar una cova molt interessant, situada al peu de la Paret de Catalunya, a l'entrada del Congost de Monrebei. És una cavitat fàcil, que es pot recórrer sense cap material específic encara que tota la cavitat està coberta d'un fang molt relliscós que obliga a prendre precaucions. Hi ha un petit resalt d'uns quatre metres, equipat amb una corda fixa, i nosaltres hem equipat una altra rampa relliscosa amb un passamans de corda. 
Hem arribat en cotxe a Àger i hem agafat la carretereta que puja al Coll d'Ares. Abans d'arribar al coll, a la zona dels Plans de Badià, hem agafat una pista senyalitzada en direcció al Castell de Sant Llorenç. La pista està relativament bé encara que hem patit una mica en alguns trams pedregosos. Volíem arribar fins al final de la pista en el Pla d'en Lluis però quan faltaven uns 400 metres hem optat per deixar el cotxe i seguir a peu per evitar el tram final de la pista, no gaire bona.
Caminant, hem arribat en pocs minuts al Pla d'en Lluis, un indret singular situat al peu de les parets que cauen del Montsec i amb gran panorama sobre la Vall d'Àger i els Pirineus. És un lloc molt popular perquè és el punt d'inici de l'aproximació a les vies d'escalada de la Paret de Catalunya.
Del mateix Pla d'en Lluis surt un camí ben marcat que porta a la cova i a les vies d'aquest sector d'escalada. Hem pres aquest camí, que ressegueix el cingle per la seva base. Aviat hem vist, per l'obertura del Congost de Montrebei, els Pirineus nevats. Hem identificat algunes muntanyes con el Cotiella, el Turbón, el Posets i l'Aneto i hem fet fotos dels espadats amb les muntanyes nevades al fons.
Hem arribat a la cova, que està penjada a la paret del cingle, però per una petita canal i amb l'ajut d'alguns arbres hi hem arribat sense problemes.
Ens hem equipat i hem entrat a la cova que bàsicament és una galeria única de poc més de 300 metres per on hem avançat caminant; fàcil però amb alguns passos una mica delicats pel fang relliscós. Després de recórrer un tram de la galeria hem arribat al primer obstacle, un petit ressalt d'uns quatre metres formant un rampa. Hi ha una corda fixa per assegurar el pas utilitzant-la com a passamans, ja que la roca és molt relliscosa. Hem superat el pas i hem seguit en lleugera baixada, sempre per la mateixa galeria.
Aviat hem arribat al punt més interessant del recorregut: una sala més gran amb les parets recobertes de formacions. La sala té una bona alçada i per tot arreu apareixen formacions variades. Després d'admirar una estona aquesta sala hem seguit baixant per la galeria. Hem arribat a un altre pas delicat, una rampa relliscosa. El pas no està equipat però nosaltres hem deixat una corda, més que res per assegurar la tornada remuntant la rampa.
Hem passat al costat d'un petit pou però no hi hem baixat; sembla que no té cap interès especial i el fons es veia fangós. Poc després hem arribat al final del recorregut on hi ha una petita sala i, passant una curta gatera, la saleta final.
En aquesta saleta, el terra està cobert d'un fang més compacte com els que fan servir per fabricar terrissa. A les parets, alguns visitants de la cova  havien fet petites escultures de fang, algunes realment artístiques. També en aquest lloc hi ha les inscripcions d'alguns antics visitants de la cavitat; la més antiga data de 1.765.
Hem iniciat el retorn pel mateix camí, remuntant les diverses rampes, i ens han estat molt útils les dues cordes fixes per superar els passos més delicats. Finalment hem sortit a la llum, donant per acabada l'exploració de la cova. 
Hem retornat pel mateix camí fins al cotxe i, ja de tornada, encara hem fet dues aturades: la primera en el Castell de Sant Llorenç, en ruïnes però situat en un lloc magnífic, i la segona en el Coll d'Ares, des d'on hem pogut veure bona part dels Pirineus ja força nevats.
I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:


ENTRADES RELACIONADES:
Montfalcó i
Montrebei, 2015
GR1: Montrebei
- Corçà
Congost de
Montrebei, 1992

dilluns, 21 de novembre del 2022

Avenc des Puig des Terrets

Avenc des Puig des Terrets
Aprofitant una curta esta a Eivissa he visitat una petita cavitat, situada a la zona de Cala Llonga, a prop de Santa Eulària des Riu. És un avenc d'uns 10 metres de fondària i amb molt poc recorregut però amb el meu afany de col·leccionista per visitar totes les cavitats de l'illa no podia deixar de banda aquest avenc.
He arribat en moto a Cala Llonga, una de les millors cales d'Eivissa encara que molt urbanitzada. A l'estiu hi ha una infinitat de turistes però avui tot estava desert. A més, feia un dia gris, fred i amb força vent, una combinació perfecta, unida amb el calendari, per espantar els turistes.
He pujat per una pista asfaltada que ben aviat es converteix en una petita pista pedregosa, no apta per a vehicles. He deixat la moto en un petit replà al final de l'asfalt i he seguit a peu per la pista, amb grans vistes sobre la cala i el mar obert, que avui estava molt mogut.
Aviat he arribat a una marcada corba de la pista, sota un mur de roca, on he deixat la pista per pujar, sense camí, fins a la boca de l'avenc. No m'ha costat gaire de trobar encara que és només una petita esquerda arran de terra.
Com que no sabia amb exactitud la fondària de la cova he muntat una instal·lació en un arbre per baixar en ràpel. Un cop equipat, he iniciat el descens entrant amb certa dificultat per l'estreta boca. És només un curt pas estret que porta a un bon replà que forma una saleta amb algunes formacions.
Sota la saleta hi ha una rampa que porta al fons de l'avenc. He baixat amb l'ajut de la corda fins a la base de l'avenc i he seguit una galeria molt curta que acaba en una petita sala amb algunes formacions. Més enllà encara hi ha una altra sala més petita però sense més recorregut.
Un cop completat el recorregut de l'avenc, que és ben poca cosa, he remuntat amb l'ajut de la corda per sortir del pou. Tot i que havia portat tot el material tècnic (arnès, croll i jumar), he comprovat que no era necessari, ja que no és un pou vertical sinó una rampa per on es pot pujar fàcilment utilitzant la corda únicament com a passamans.
L'avenc està situat ben a prop de Puig des Terrets, un cim de poca altura però amb un bon panorama sobre la costa sud d'Eivissa i les illes veïnes de Formentera i Tagomago. Com que tenia temps he volgut completar l'activitat pujant al cim. Des de la boca de l'avenc he pujat sense camí, muntanya amunt, fins trobar un bon camí que en pocs minuts m'ha portat al Puig des Terrets (220 m). 
Feia un vent molt fort i el dia estava cada vegada més gris. Han començat a caure algunes gotes, de manera que, sense entretenir-me més, he iniciat el retorn pel camí i després per la pista pedregosa fins a Cala Llonga.
I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat:


ENTRADES RELACIONADES:
Avenc des Puig 
S'Avenc, 2022
Sta. Eulària -
Eivissa, 2016
Cala Llonga - Es
Llibrell, 2013

dissabte, 19 de novembre del 2022

GR3: Mas Formiguera - Oliola

GR3: mas Formiguera - Oliola
Una etapa més del GR3, el camí central de Catalunya, per terres de la Noguera. Aquesta etapa, com l'anterior, és una plàcida passejada per boscos i camps, sense grans desnivells. La dificultat més gran d'aquesta etapa és la indeficició d'alguns trams del camí. Les característiques marques del GR, amb pintura blanca i vermella, són molt escasses, antigues i desdibuixades, de manera que es fa molt difícil seguir el GR sense l'ajut d'un GPS.
Fins i tot en alguns punts el camí ha desaparegut, ocupat per camps de conreu o per noves construccions, obligant-nos a vorejar camps sense camí o fer alguna variant imprevista.
Avui ens hem aturat a esmorzar a Ponts, al restaurant Ventureta, on ja ens esperaven amb els croissants sobre la taula. Després d'esmorzar hem anat a Mas Formiguera, una gran masia situada a pocs metres de la carretera C14, on vam acabar l'etapa anterior.
Hem iniciat la caminada per una pista que ens ha portat en pocs minuts a l'ermita de Sant Miquel de Valldàries, una antiga construcció d'estil romànic encara que modificada posteriorment. Després hem baixat per un petit camí que més endavant enllaça amb una pista que baixa fins a la petita població de Vilanova de l'Aguda. 
A la sortida de Vilanova hem agafat una carretera asfaltada. Curiosament, l'entrada d'aquesta carretera està tancada amb una barrera, de manera que no hi ha trànsit. Després d'una estona seguint la carretera hem agafat un corriol a l'esquerra iniciant la part més interessant de l'etapa d'avui, un llarg camí carener amb grans vistes que ens ha portat fins a l'ermita de Santa Maria. 
Al costat de l'ermita hem fet la foto de grup, abans de seguir el nostre camí en direcció a Ponts, a on hem arribat en pocs minuts de baixada. Hem travessat la població fins a la part alta on hi ha l'inici d'una bona pista que porta a Oliola.
Hem seguit aquesta pista, molt ampla i amb poc pendent, fins que acaba en una carretera que en pocs minuts ens ha portat a Oliola, on ens esperava l'autocar i hem donat per acabada l'etapa. Després ens hem desplaçat fins a Ponts, per dinar al restaurant Ventureta abans de tornar a casa.
I aquí teniu el vídeo d'aquesta jornada senderista. Ha estat produït per GReaperos Productions i cedida al Blog de Muntanya per als seus seguidors:


ENTRADES RELACIONADES:
Pinell -
Formiguera, 2022
Pi de Sant Just -
Pinell, 2022
Cardona - 
El Pi de SJ, 2022

dimarts, 15 de novembre del 2022

Barranc Superior dels Cubars

Barranc dels Cubars
En el segon dia d'estada al Massís dels Ports hem fet el descens del Barranc dels Cubars Superior. Avui l'objectiu era baixar un barranc sec dels molts que hi ha en el magnífic entorn natural del Massís dels Ports. 
En els darrers dies hi ha hagut fortes pluges a la zona i molts dels barrancs habitualment secs tenen els gorgs plens d'aigua, de manera que el bany pot ser inevitable. En el Barranc Superior dels Cubars teníem la garantia que no ens mullaríem i per això hem triat aquest descens, tot i que algunes ressenyes el classifiquen a la categoria de per col·leccionistes. El resultat ha estat satisfactori perquè, a més de l'interès esportiu dels ràpels, ens ha permès visitar racons solitaris del Massís dels Ports.
Hem dormit a la fonda d'Arnes i al matí hem anat a esmorzar a l'Horta de Sant Joan perquè a Arnes estava tot tancat. Després de recórrer un bon tram de pista hem arribat al pàquing de Les Canaletes, punt d'inici de l'aproximació al barranc.
El camí fins a la capçalera del Cubars és una bona excursió, amb grans panorames. Puja per la carena de La Moleta, oferint-nos grans vistes de les Roques de Benet i altres muntanyes de la zona. És un camí pintoresc, senyalitzat com a PR i que fins i tot té un petit tram equipat amb un passamans d'acer. 
Després hem passat per una zona cremada. Justament aquí es va iniciar l'incendi de l'any 2009 que va cremar més de mil hectàrees i va causar la mort a cinc bombers, atrapats entre el cingle i el Barranc de Cubars. Els rastres de l'incendi són ben visibles però també s'observa que, a poc a poc, el bosc es va regenerant.
El track que portàvem ens ha portat fins a una entrada alternativa, una variant del descens que s'inicia amb un ràpel llarg. Aviat hem vist que no era l'entrada normal del barranc i hem rectificat, arribant finalment a la capçalera del primer ràpel.
El descens del barranc és relativament curt però intens, amb tres ràpels llargs i algunes desgrimpades i ràpels més curts. Comença amb un petit ràpel de 5 metres per arribar al primer dels ràpels llargs, d'uns 26 metres amb un petit tram volat. El ràpel ens ha deixat en una mena de circ, un eixamplament de la vall voltada de cingles; un indret impressionant.
Després hem baixat un tram obert que aviat s'ha tancat novament formant uns petits congostos on hem trobat alguns gorgs amb aigua. Després de les pluges dels darrers dies, fins i tot els barrancs més secs tenen els gorgs plens d'aigua. Per sort, els petits gorgs dels Cubars tenen molt poca fondària i només ens hem mullat fins als turmells.
Hem arribat al segon ràpel llarg. La ressenya el marcava de 23 metres però nosaltres hem comprovat que són 32 metres, amb una petita part desplomada. Hem estat prudents i, com que no es veia el final, hem posat prou corda per arribar a baix sense problemes. El descens és molt estètic, amb una gran heura que cobreix tota la paret; un fons perfecte per a les fotos.
Després d'un altre tram de transició, amb desgrimpades i algun ràpel curt, hem arribat al ràpel final, de 40 metres. La sortida és impressionant però no és tan vertical com els altres dos ràpels.
Finalment hem arribat al final, satisfets per la bellesa de l'entorn natural i el descens, però encara ens quedava molt per fer. 
El retorn al cotxe ha estat el més difícil de la jornada. Hem seguit el riu per una zona de blocs però la vegetació cada vegada més densa ens ha obligat a sortir per retornar-hi més endavant. Després d'una llarga lluita contra els esbarzers hem arribat a una pista que ens ha portat fins a la masia on comença la pista de retorn.
Avui hem tingut sort perquè a la masia hi havia un grup de paletes fent obres i el camí estava obert però a la sortida hem vist que hi ha una reixa i uns cartells que prohibeixen el pas i amenacen amb la presència de gossos perillosos...
Finalment hem arribat al pàrquing de Les Canaletes, on hem recuperat el cotxe iniciant el retorn a casa.
I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. Ha estat produït per Mountain Films i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:


ENTRADES RELACIONADES:
Gúbies del
Regatxol, 2022
Barranc de
Lloret, 2022
Gorja dels
Estrets, 2005

dilluns, 14 de novembre del 2022

Les Moles del Don, via Tintin a les Moles

Tintin a les Moles
Una nova activitat d'escalada, aquesta vegada al Massís del Port, més concretament a l'Estret d'Arnes. En aquest congost, un indret molt popular on en determinades èpoques de l'any es formen grans concentracions de turistes, hi ha un gran mur de roca conglomerada. Són les Moles del Don. En aquestes parets s'han obert moltes vies, de dificultats variades, amb una excel·lent roca conglomerada d'aspecte montserratí.
La via que hem triat té el curiós nom de Tintin a Les Moles i és de l'estil que ens agrada: relativament llarga (125 m), totalment en lliure, bona roca, dificultat moderada i bones assegurances. A més, a causa d'aquestes característiques és una clàssica, una de les vies més repetides de la zona. El nom de la via ve d'una roca sobreposada a la part alta de la Mola que algú ha relacionat amb el tupé del personatge de còmic.
No hem matinat gaire i hem arribat a l'Estret d'Arnes a mig matí. Hem fet la curta aproximació pel camí dels Estrets, que hem deixat aviat per travessar el riu i pujar al peu de la paret. Una pintada amb el nom de la via ens ha confirmat que estàvem en el bon camí.
La primera tirada puja al costat d'una marcada fisura sense massa dificultat fins a sota d'una savina. Després, la segona tirada puja molt vertical però amb bones preses. És la tirada més difícil de la via però també la millor, curta però intensa. Les altres dues tirades ja no són tan verticals però també són molt interessants, amb molt bona roca i amb passos variats. 
L'última reunió es fa al costat de la part superior del tupé i des d'allà es puja caminant fins al camí de tornada. Hem seguit aquest camí, ben traçat i senyalitzat amb fites, que baixa per un llom i després va a buscar una marcada canal, la Canal del Magí. Hem baixat caminant per la canal, cada vegada més estreta i vertical fins que, gairebé al final, una corda de nusos ens ajuda a superar els darrers metres. El camí ens ha portat al costat del riu i després hem enllaçat amb el camí de pujada per on hem retornat al punt de partida.
I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. Ha estat produït per Mountain Films i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:


ENTRADES RELACIONADES:
Arnes -
Paüls, 2015
Les Clotes -
Arnes, 2015
Els Estrets
d'Arnes, 2011

dijous, 10 de novembre del 2022

Serrat de la Pastereta, via Vèrtic

La Pastereta, via Vèrtic
Hem fet una matinal d'escalada a Montserrat, concretament al Serrat de la Pastereta, un gran esperó que limita a l'est el Clot de la Mònica. Ja havíem escalat aquesta roca en dues ocasions per vies diferents i avui hem fet una tercera via anomenada Vèrtic.
La via puja totalment en lliure amb bona roca, dificultat moderada i ben assegurada; una via per gaudir de l'escalada montserratina. Són tres tirades d'uns 20 metres cadascuna i el descens es fa en ràpel per la mateixa via.
Hem sortit de Collbató pel camí de la Vinya Nova. Des de la mateixa sortida ja vèiem clarament el Serrat de la Pastereta i l'esperó final per on pugen les diverses vies d'escalada. Abans d'arribar a la Vinya Nova hem agafat el camí del Clot de la Mònica per on hem pujat una bona estona fins deixar-lo, ja a sota de l'esperó, per pujar directament al peu de l'esperó.
Cal fer una petita grimpada per arribar a l'inici de la via, on hi ha dos parabolts sense plaqueta; només queda l'espàrrec. A la primera tirada, vertical però amb bomes preses, hi ha tres parabolts. La reunió es fa en un petit replà en una marcada fisura horitzontal.
La segona tirada és la més difícil, ja que comença amb un pas molt vertical, tot i que les presses són molt bones. Superats els primers metres, la dificultat decreix una mica fins poc abans de la segona reunió, on cal superar un pas una mica més dret. Hi ha cinc parabolts.
La tercera tirada també comença força vertical però ben aviat la paret comença a ajupir-se fins a la tercera reunió, que hem muntat en un ample replà. Hi ha tres parabolts.
Segons la ressenya que portàvem, el descens es pot fer amb un únic ràpel de 60 metres però, com que des de la reunió no es veia clarament si les cordes arribàven al peu de via, hem aprofitat que les altres reunions també eren rapelables i hem fet un primer ràpel d'uns 20 metres fins a la segona reunió i un altre ràpel de 40 metrs fins al peu de la paret.
I aquí teniu el vídeo d'aquesta jornada montserratina. Ha estat produït per Mountain Films i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:


ENTRADES RELACIONADES:
Serrat d'en
Muntaner, 2020
La Pastereta,
45 anys, 2014
La Pastereta i el
Frare, 2009

dilluns, 7 de novembre del 2022

Excursió a la Cascada del Cubo

Blog de Muntanya
Després de tres dies recorrent els camins del Río Martín, avui toca tornar a casa. És un llarg trajecte en cotxe però hem pensat que encara podríem aprofitar les primeres hores del matí per fer una petita excursió, visitant un altre dels paratges singular d'aquesta comarca aragonesa.
La Cascada del Cubo és un salt d'aigua situat en un petit engorjat del riu Radón, molt a prop del poble d'Alcaine. Per arribar-hi cal seguir un camí equipat que puja per l'engorjat superant, amb l'ajut de grapes i esglaons de ferro, alguns petits murs. 
Quan baixa aigua és un gran espectacle però avui el Radón estava totalment sec; no baixava ni una gota d'aigua. Malgrat tot, es tracta d'un lloc singular que es mereix una visita encara que sigui en temps de sequera.
Hem esmorzat a l'alberg d'Alcaine i, després d'acomiadar-nos d'en Victor i la Cristina, els responsables de la instal·lació que ens han acollit aquests dies, hem fet el curt trajecte en cotxe de poc més d'un km fins a una petita explanada on comença el recorregut a peu.
Hem baixat pel camí, ben traçat i senyalitzat, fins a l'entrada de l'engorjat. Després el camí planeja per la llera del riu que és relativament ampla però aviat es tanca i arriben els passos equipats. El més difícil, tot i que no cal cap equipament, és un petit mur vertical d'uns quatre metres, equipat amb grapes. Després ve un flanquejament equipat amb un cable d'acer que fa de passamans i aviat arribem al peu de la cascada.
Com que no baixava aigua hem pujat grimpant un petit mur al peu de la cascada per veure el gorg de recepció. Estava totalment sec i té una bona fondària, de manera que és el que a la Sierra de Guara anomenen poza-trampa.
Hem fet algunes fotos i després, aprofitant que el riu estava sec, hem baixat bona part de l'engorjat per la llera del riu, sense utilitzar els passos equipats.
Hem tornat pel mateix camí fins al cotxe i hem iniciat el larg retorn a casa deixant enrere el Río Martín i els magnífics paisatges d'aquestes terres de Teruel
I aquí teniu el vídeo d'aquesta excursió. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:


ENTRADES RELACIONADES:
El Pont
Cabradís, 2022
Les Mines del
Catllaràs, 2022
Serra de
Picancel, 2022

diumenge, 6 de novembre del 2022

GR262 (Río Martín): Ariño - Los Estrechos

Río Martín
Avui hem completat la nostra travessia pel Río Martín amb una caminada amb dues parts ben diferenciades. En la primera part hem seguit el GR262 al costat del Río Martin des de la població d'Ariño, on vam acabar ahir, fins al Puente del Batán, a la carretera que uneix Ariño amb Albalate del Arzobispo. La segona part ha estat un itinerari circular per la part més interessant de tot el Río Martín: Los Estrechos. 
Després d'esmorzar a l'alberg d'Alcaine, que ha estat la nostra base d'operacions aquest dies, el taxi ens ha portat fins a Ariño, on hem començat la caminada. La primera part era poc interessant: el camí seguia paral·lel i a pocs metres de la carretera, pujant i baixant contínuament. Tot i que hem seguit íntegrament el traçat del GR, hem pensat que potser hauria estat millor seguir la carretera, planera i sense trànsit.
Aviat hem deixat la carretera, travessant-la per anar a buscar un pont que ens ha portat a l'altra banda del riu, pujant fins a un mirador i, poc després, fins al balneari d'Ariño. Hem seguit al costat del riu i d'un antic canal i poc després hem torant a pujar separant-nos del riu. 
A la nostra esquerar es veia, il·luminat pel sol naixent, el monestir de Santa María de los Arcos, un gran edifici que domina tota la vall. Després hem deixat momentàniament el camí principal, el GR262, fent una petita variant per acostar-nos a unes tombes medievals excavades a la roca ben a prop del camí.
Hem seguit per una àmplia pista fins arribar al lloc anomenat Casas de los Bataneros, una petita urbanització, i poc després al Puente del Batán, on acaba la primera part d'aquest recorregut. El pont és digne de veure; és una sòlida construcció de pedra amb tres arcs, tot un monument arquitectònic.
Hem esmorzat al costat del pont i hem iniciat la segona part del nostre recorregut d'avui. Es tracta d'un recorregut circular per la zona de Los Estrechos, baixant per la riba esquerra del riu i retornant per l'altra banda. És un terreny accidentat i el camí puja i baixa passant per alguns passos equipats, amb grans vistes i amb l'atractiu afegit de diversos assentaments prehistòrics amb pintures rupestres.
Hem començat el recorregut per un petit camí, ben traçat i senyalitzat. Aviat el camí s'allunya una mica del riu per entrar en un barranc secundari anomenat Rincón de los Chaparros. En aquest punt hem trobat les primeres pintures, en unes baumes protegides amb reixes de ferro. Estan una mica desdibuixades a causa del pas del temps però encara es veuen clarament algunes figures humanes i d'animals. Després encara hem trobat més pintures a diversos punts del recorregut, sempre tancades per reixes.
El camí baixa fins al riu i el travessa dues vegades per unes petites passarel·les metàl·liques i després s'enfila fins a un mirador, amb alguns passos equipats i fins i tot una escala metàl·lica. Després hem baixat a buscar una altra passarel·la des d'on hem iniciat el retorn per l'altra banda del riu.
Hem començat amb una forta pujada per evitar un esperó rocós, on hem trobat també passos equipats i dues escales de fusta. Després hem seguit al costat d'un canal que no hem deixat fins arribar gairebé al final del recorregut, on hem baixat per travessar per darrera vegada el riu, pujant després a enllaçar amb el camí d'anada per on aviat hem arribat al Puente del Batán.
En el mateix pont ens ha recollit el taxi d'en Rufino, i ens ha retornat a Alcaina, amb una aturada a Oliete per fer un aperitiu.
I aquí teniu el vídeo d'aquesta jornada de senderisme pel Río Martín. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:


ENTRADES RELACIONADES:
Beseit -
Caro, 2016
Fontferrera -
Beseit, 2016
Caro -
Fontferrera, 2016

dissabte, 5 de novembre del 2022

GR262 (Río Martín): Alcaine - Ariño

Río Martín
Hem fet la segona etapa del nostre recorregut pel Río Martín, entre les poblacions de Alcaine i Ariño. L'etapa té dues parts molt diferenciades, una primera part en què el camí s'allunya del riu, que ara forma l'embassament de Cueva Foradada, i una segona part per una pista al costat del riu.
Després d'esmorzar a l'alberg de Alcaine hem baixat pel congost del riu Radón fins a una pista per on hem anat a buscar el GR, just al costat d'un pont de formigó. A l'altra banda del riu hem iniciat una llarga travessia per una zona àrida, allunyant-nos del riu. El paisatge d'aquesta zona contrasta amb la frondositat del boscos de ribera que vam recórrer ahir per la riba del riu. Hi ha algunes cases enrunades i diverses explotacions mineres a cel obert, avui abandonades.
En un punt del camí hem trobat un aflorament de fòsils. Hi havia una bona concentració de diverses classes de cargols, petxines i braquiòpodes. Ens hem aturat a recollir algunes mostres abans de seguir el nostre camí per on hem anat trobant més fòssils a diversos llocs.
Més endavant hem passat per una zona cremada. Era una zona de matolls que s'havia cremat recentment i encara estava tot ennegrit. Hem travessat la zona cremada, relativament petita, arribant a un petit coll des d'on ja es veia Olite, a baix, al costat del riu. Hem baixat en direcció al poble però abans d'arribar-hi, seguint el GR, hem fet un gran gir per passar per un punt singular, unes roques on hi ha unes pintures rupestres. És el lloc conegut amb el curiós nom de Tia Chula.  
Hem arribat al costat del riu i ens hem aturat a esmorzar en una àrea de picnic. Després, per una àmplia pista, hem arribat a Olite. El GR no entra a la població sinó que va pel costat del riu fins travessar un pont començant a allunyar-se del poble. Nosaltres hem volgut fer una petita visita a Olite, pujant al centre del poble i recorrent alguns dels seus carrers abans de baixar a buscar el pont.
A l'altra banda del pont hem agafat una pista que ens ha portat durant un llarg trajecte al costat del riu per un magnífic bosc de ribera, una pollancreda que en mostrava tots els colors de la tardor.  La pista arriba fins al final de l'etapa però abans d'arribar-hi encara hem fet una curta variant per acostar-nos a la Sima de San Pedro.
Es tracta d'un enorme esvoranc natural d'uns 100 metres de fondària oberta al mig de la muntanya. El forat és aproximadament rodó i el seu diàmetre és també de 100 metres. Al fons hi ha un gran llac permanent. Hem fet algunes fotos i un vol de dron abans de retornar al GR per completar l'etapa.
Finalment hem arribat a Ariño, un poble bastant gran que va ser un centre miner fins que van tancar les mines que donaven vida al poble i a tota la comarca. Hem pujat a la part alta del poble i hem dinat en un bar mentre esperàvem el taxi que ens ha recollit retornant-nos a la nostra base d'operacions, Alcaine.
I aquí teniu el vídeo d'aquesta jornada de senderisme pel Río Martin. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:


ENTRADES RELACIONADES:
Monegros
BTT (1), 1991
Monegros
BTT (2), 1991
Monegros
BTT (3), 1991

divendres, 4 de novembre del 2022

GR262 (Río Martín): Montalbán - Alcaine

Río Martín
El Río Martín és un afluent de l'Ebre que rega una part del Baix Aragó. En alguns punts del seu recorregut forma engorjats i en els cingles que limiten aquests engorjats s'han trobat gran quantitat de pintures rupestres situades a moltes de les baumes que s'obren a les parets rocoses. Tota la zona està catalogada com a Parc Cultural i va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
En el tram més interessant d'aquest riu hi ha un camí de gran recorregut, el GR262, ben traçat i perfectament senyalitzat, que permet recórrer amb comoditat la vall del Riu Martín i visitar els diferents punts singulars que es troben en el seu recorregut. En alguns punts, el GR262 supera petits obstacles, normalment estretaments del riu on caldria mullar-se, amb passeres, grapes, cables i altres equipaments que faciliten el pas dels caminadors.
Nosaltres hem vingut a la zona per recórrer en tres etapes la part més interessant d'aquest GR, des de Montalbán fins a Los Estrechos, prenent com a base la població d'Alcaine, allotjant-nos en un magnífic alberg on hem gaudit de totes les comoditats.
Avui hem iniciat la travessia des de la població de Montalbán. Després d'esmorzar a l'alberg ens hem desplaçat en taxi fins al punt d'inici de la travessia. Sortint de Montalbán, hem trobat les primeres marques del GR que ens han portat fins a la llera del riu. En el primer tram el camí va al costat del riu per uns boscos de ribera que en aquesta època de l'any ens mostraven tots els colors de la tardor. Més endavant el camí s'allunya una mica del riu per retornar-hi al cap d'una estona. 
Hem arribat a Peñarroyas, una petita població on no hem vist ningú i ens hem aturat a esmorzar en uns bancs de la plaça. Després hem sortit per una forta pujada amb trams empedrats que ens ha portat fins al Mirador del Portillo, situat a dalt d'un cingle de roca vermella, la que dona nom al poble, amb vistes al riu i a Peñarroyas.
Després d'una estona, hem aribat a les primeres passeres. En una raconada del riu s'han instal·lat uns taulons de fusta que permeten passar per sobre d'un gorg sense mullar-se. Més endavant hem anat trobant altres petits trams equipats amb passeres, grapes i cables d'acer per evitar haver-se de mullar els peus en el riu.
El camí passa al costat de El Cerrao, una bauma allargada i tancada amb una reixa on s'han trobat pintures rupestres. Ens hem desviat uns metres del camí per acostar-nos a la bauma i veure les pintures. La primera impressió ha estat decebedora, ja que no es veu cap pintura pero fixant-nos bé hem vist les imatges pintades a la roca, poc contrastades però ben visibles.
Hem passat per la Fuente del Batán i poc després hem arribat a la població d'Obón. El GR no entra a la població sinó que la voreja per la riba del riu però nosaltres hem pujat al poble i hem dinat en un bar situat al centre d'Obón.
Sortint d'aquesta població, el camí puja allunyant-se una mica del riu fins al Mirador de Obón. Després baixa novament a la llera del Martín, just a l'entrada del Barranco del Regallo. Desviant-nos uns minuts del nostre camí, hem fet una curta incursió en aquest barranc secundari, equipat amb grapes i cables d'acer.
Hem retornat al camí principal, que ara segueix per la llera del riu en un tram engorjat amb algun passos equipats, fins a un eixamplament de la vall en el lloc anomenat La Coquinera, on hem travessat novament el riu per una passera.
Ja en la fase final del nostre recorregut, el camí ens ha portat a passar pel darrere d'una agulla rocosa per baixar novament a la llera i arribant ben aviat a les proximitats d'Alcaine. Hi ha un camí que puja directament al poble, situat a sobre mateix, però com que era aviat hem fet una variant, seguint una estona pel riu i pujant pel petit engorjat que forma el riu Radón quan desemboca en el Martín i arribant finalment a Alcaine.
I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:


ENTRADES RELACIONADES:
Candasnos -
Bujaraloz, 2013
1ª BTT a
Gallocanta, 2004
2ª BTT a
Gallocanta, 2004