diumenge, 30 d’agost del 2020

GR92: Amposta - Ulldecona

GR92 Amposta - Ulldecona
El GR92 és un dels camins de gran recorregut que hem completat amb el grup de caminadors del GR. Va ser el primer i vam estar dues temporades senceres per completar-lo. En realitat, el GR92 arriba fins a Tarifa però nosaltres, per evidents raons de logística, només vam programar el sector català d'aquest llarg GR, des de Portbou fins a Ulldecona. Justament quan es va fer la darrera etapa, entre Amposta i Ulldecona, jo no vaig poder anar-hi i em va quedar pendent. Avui hem aprovat aquesta assignatura pendent aprofitant el darrer cap de setmana d'agost i que un parell de dies de pluja ens han donat una treva en la calorada que ens havia castigat durant tot l'agost.
Aquesta etapa travessa la Serra de Montsià i té com a principal punt singular La Foradada, una roca amb unes finestres naturals que justifiquen el seu nom. Tot i ser fàcil, l'etapa és llarga i amb cert desnivell. A més, en bona part del recorregut les marques del GR són gairebé inexistents, de manera que el GPS és molt útil si no volem estar consultant el mapa a cada moment.
Hem sortit d'Amposta seguint el Canal de la Ràpita fins al Molí de l'Enclusa, on hem deixat el canal per començar a pujar en direcció a la Serra de Montsià. Després de resseguir una pista durant una bona estona, hem agafat un corriol amb fort pendent guanyant desnivell a bon ritme.
Hem passat per la Font del Burgar, un dels indrets singulars del Montsià, i per les ruïnes del Mas de Mata-rodona abans d'arribar al punt més alt del recorregut d'avui, La Foradada (684 m). És un indret singular i, a més de les finestres que li donen nom, ens ofereix una visió panoràmica del Delta de l'Ebre.
Des de la Foradada hem iniciat el descens en direcció a Ulldecona, que ja es veia relativament proper. El camí passa pel Mas del Comú, també enrunat, abans d'arribar a les planes conreades que envolten la població d'Ulldecona. Finalment hem arribat al poble i, després de prendre un refresc a la plaça Major, hem agafat un taxi que ens ha retornat al punt de partida, a Amposta.


ENTRADES RELACIONADES:
GR92: L'Ametlla
Amposta, 2011
GR92: Hospitalet
L'Ametlla, 2010
Excursió a la 
Foradada, 2002

dijous, 27 d’agost del 2020

Ascensió al Puig de Tretzevents (2.731 m)

Tretzevents
El Puig de Tretzevents (o de Tres Vents com el denominen els mapes francesos) és un dels darrers cims pirenencs de més de dos mil metres. Més a l'est només queden algunes cotes de poca prominència, la majoria anònimes. És el segon cim més alt del Massís del Canigó però no és, ni de bon tros, tan visitat com el cim principal.
Nosaltres hem fet l'ascensió del Tretzevents i un parell de cims més partint del Coll de la Regina, situat a 1.762 m al final d'una pista que ve de Prats de Molló. La pista, tot i que es podria fer amb un vehicle normal, no és gens recomanable perquè és molt llarga i té uns quants trams molt dolents.
Des del Coll de la Regina hem seguit un tram del GR83 que va en direcció al Pla Guillem. No hi hem arribat sinó que gairebé a l'inici del Pla ens hem decantat a la dreta, sense camí definit, per anar a buscar el Coll dels Bocacers (2.281 m), ja a la carena principal que ens havia de portar fins al Tretzevents.
Des del coll, per un pendent pronunciat però amb un bon camí, hem pujat fins al cim del Pic dels Set Homes (2.651 m). El cim és gran, gairebé un altiplà, i la panoràmica és molt extensa, amb un visió directa del cim principal del Canigó que des d'aquí ens mostra la seva cara més dreta, per on puja la canal de la via Normal. Hem fet volar el dron i hem fet una panoràmica circular:

Tal com estava previst a la méteo, el dia s'havia anat tapant i quan hem arribat al Pic de Set Homes pujava una densa boira per la vessant sud de la muntanya. Per sort, la carena frenava la boira, de manera que a la vessant nord el cel era ben blau.
Hem seguit per la carena, ara més planera, passant per diversos petits cims de molt poca prominència fins arribar al Puig Rojà (2.724 m), un cim amb dues puntes bessones de la mateixa altitud però poc destacat. A la punta nord hem fet les fotos de cim i una nova panoràmica circular:

Des del Puig Rojà cal baixar seguint la carena fins a la Portella de Tretzevents (o de Tres Vents), situada cent metres més avall del cim. Finalment, des de la Portella, hem seguit el cami carener pujant sense cap dificultat fins al cim del Puig de Tretzevents (2.731 m). La boira havia anat augmentant i en el cim estàvem totalment envoltats, sense visibilitat. No hem pogut fer panoràmiques ni tampoc volar el dron, tot i que aquest era el cim principal, el nostre objectiu d'avui.
Hem menjat una mica i hem iniciat el descens. Havíem vist algunes ressenyes que proposaven una baixada més directa cap al coll de la Regina, sense haver de desfer tot el recorregut de la cresta. Tot i que les ressenyes avisaven que l'itinerari era sense camí i per pendents pedregosos, hem agafat aquesta opció. L'excés de confiança i la boira ens han fet desviar del camí correcte, iniciant el descens per la vall equivocada. Quan ens hem adonat hem hagut d'esmenar l'error fent una bona remuntada per pendent pedregosos, lluitant amb la vegetació de nerets i ginebrons. Finalment, una mica més cansats del que estava previst però sense més problemes, hem arribat al punt de partida, el Coll de la Regina, per iniciar el retorn a casa.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada, amb les millors escenes d'aquesta ascensió. El vídeo conté també l'explicació detallada de l'error de navegació que ens ha complicat una mica la part final del recorregut. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit per a tots els seguidors del Blog:



ENTRADES RELACIONADES:
GR83: Prats M.
- Marialles, 2012
Ascensió al
Canigó, 1973
Setcases -
Marialles, 1973

dimarts, 18 d’agost del 2020

Les coves de Formentera

Coves Formentera
Passant uns dies d'agost a Eivissa amb la família, he anat amb els nens a visitar novament les coves de Formentera. Els seguidors del blog saben que la cova més important de Formentera és la Cova des Fum, que vaig visitar l'estiu passat després de diversos intents. Aquesta cova no és massa indicada per nens perquè s'ha de grimpar per arribar-hi, i per l'interior hi ha passos relativament complicats. En canvi, la Cova de les Mamelles és més accessible i, amb certes precaucions, és apta per a nens.
Aquesta cova no és una única cavitat sinó que és tot un sistema format per diverses coves que estan connectades entre elles (encara que jo mai he trobat aquestes connexions). Nosaltres hem visitat dues d'aquestes coves, una de les quals és la dels Riuets.
Aquesta vegada hem arribat en barca, directament a Es Caló de Sant Agustí. Allà hem agafat l'autobús de línia que ens ha pujat en pocs minuts al Pilar de la Mola. Des d'allà l'aproximació a la cova és curta, una mitja hora, però amb el sol d'agost a Formentera no era tan fàcil. Ens ha costat una mica trobar l'accés a les coves però finalment hem trobat la canaleta que, amb una curta desgrimpada, porta a un dels accessos de la cova.
Hem fet un recorregut per les diverses sales i fins i tot ens hem arrossegat per una gatera que ha donat una mica d'emoció al fàcil recorregut de la cova. En una de les sales principals hi ha un gran forat rectangular que va fer un equip d'arqueòlegs quan, fa uns anys, va fer prospeccions en aquesta cova buscant restes dels primers pobladors de Formentera. Finalment hem donat per acabada l'exploració i hen iniciat el retorn a Es Caló on hem embarcat per retornar a Santa Eulària.
I aquí teniu un petit vídeo amb algunes escenes d'aquesta excursió.:



ENTRADES RELACIONADES:
Cova des
Fum, 2019
Cova de les
Mamelles, 2019
Cova dels
Riuets, 2018

dimarts, 11 d’agost del 2020

Ascensió al Pimené (2.801 m)

Pimené
El Pimené té la fama de ser un dels cims més panoràmics dels Pirineus. Malgrat que la seva altitud no és molt gran, la seva situació, elevat sobre la població de Gavarnie al davant del Massís del Monte Perdido, li dona unes vistes excepcionals.
L'ascensió al Pimené és fàcil, ja que hi ha un bon camí que porta fins al cim, però el desnivell és considerable. Hi ha un refugi  a mig camí que permet fraccionar l'ascensió fent-la més fàcil però nosaltres, tenint en compte les dificultats derivades de la pandèmia del coronavirus, hem optat per fer l'ascensió d'una tirada des de Gavarnie.
Ahir a la tarda vam arribar a aquesta població després d'un llarg viatge. Hem dormit a un hotel i de bon matí hem iniciat l'ascensió. Hem pujat pel camí que recorre la vall en direcció al Mur de la Cascada fins que hem deixat el camí principal per pujar a l'esquerra amb fort pendent. El camí puja pel bosc guanyant alçada amb diverses llaçades fins que surt del bosc al davant de la cara nord dels Pics d'Astazú. La visió era espectacular sobre aquests cims, que vam visitar recentment, amb el  clàssic Couloir Swan ben marcat entre les parets dels dos cims.
Ben aviat hem vist el refugi, encara molt amunt, però quatre llaçades més ens han portat fins a la porta del Refugi d'Espuguettes (2.030 m). No ens hi hem aturat sinó que hem seguit amunt pel camí que segueix fent ziga-zagues guanyant alçada pels prats. Després de superar un bon desnivell hem arribat a la carena, un llarg llom que porta al Pimené. El camí ressegueix la carena, amb el cim ja a la vista. Des d'aquest punt el panorama ja era espectacular, amb el Vignemale, el Néouvielle i el Monte Perdido com a punts més destacats.
Quan estàvem a mitja cresta hem tingut una petita sorpresa: al darrere nostre venien quatre persones. Com que anaven més depressa ens hem aturat per deixar-los passar i aleshores hem reconegut en Franc i la Susana, dos amics nostres de molts anys que anaven amb dos amics més. Hem saludat els companys i hem pujat junts els darrers metres per la cresta. Hem passat pel cim del Petit Pimené (2.667 m), un cim molt poc destacat, i hem superat els darrers metres de l'ascensió al Pimené, on hi ha les úniques petites dificultats, una curta cresta, fàcil però amb estimball, i hem arribat al cim del Pimené (2.801 m).
Les ressenyes que havíem llegit no s'equivocaven: el panorama del Pimené és extraordinari en totes direccions, des de la Collarada fins al Midi de Bigorre. Hem fet volar el dron i hem fet una panoràmica circular:

Després d'una bona estona gaudint del panorama, hem iniciat el retorn pel mateix camí. En poca estona hem arribat al refugi i ens hem aturat a menjar una mica. Després de gaudir d'una omelette de jambon, hem completat la baixada fins a Gavarnie per iniciar el llarguíssim retorn a casa passant pel Tourmalet i pel túnel de Bielsa.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada, amb les millors escenes d'aquesta gran ascensió panoràmica:



ENTRADES RELACIONADES:
Ascensió als
Astazús, 2020
Ascensió al
Tallón, 1989
Pics de la Cascada
i Marboré, 1985

dissabte, 1 d’agost del 2020

GR5: Modanne - Valfréjus

GR5: Modanne - Valfréjus
Avui teníem previst retornar a casa després d'haver completat ahir la travessia de la Vanoise, arribant a Modanne. A partir d'aquí, el GR deixa enrere la Vanoise i entra en el Briançonnais. Abans de tornar a casa, però, hem volgut avançar una mica més en el recorregut del GR5 fent una curta etapa pujant a l'estació d'esquí de Valfréjus, que ens serà molt útil per escurçar la primera etapa que tenim previst realitzar l'any proper.
El punt de partida és la plaça Major de Modanne, on hi ha l'Ajuntament de la ciutat. El camí puja a la part alta del poble i surt per un camí paral·lel a la via del tren. Més amunt travessa l'autopista que porta al túnel internacional de Fréjus per un pas subterrani. Hem arribat al lacet número 7 de la carretera d'accés a Valfréjus. Aquesta carretera puja fent ziga-zagues, el que aquí anomenen lacets, numerats de l'1 al 14.
Des del lacet número 7 hem seguit un tram de la carretera però aviat hem arribat al lacet 4 i hem deixat la carretera per seguir un camí pel bosc. Hem arribat al Santuari de Charmaix, situat al costat d'un gran pont de pedra, i en pocs minuts hem arribat a l'estació d'esquí de Valfréjus on hem donat per acabada l'etapa i la temporada 2020 del GR5 pels Alps Francesos.


ENTRADES RELACIONADES:
GR5: La Balme
- Landry, 2019
GR5: Plan de la Lay
La Balme, 2019
GR5: Les Chapieux
- La Lay, 2019